Santa Maria de Ripoll

Situació

El monestir de Santa Maria de Ripoll es troba al centre de la població homònima, cap de la comarca.

Mapa: 256M781. Situació: 31TDG332726.

Història

Els origens

Una vista de conjunt del que resta del monestir des del costat de llevant.

J. Pagans - TAVISA

Perspectiva que ofereixen els elements que ens han pervingut del monestir, des del cantó de ponent.

J. Pagans - TAVISA

El monestir de Santa Maria de Ripoll té un lloc molt destacat entre els antics monestirs benedictins. N’hi ha molts al país que tenen més antiguitat, però tots varen tenir el desplaçament artístic i cultural que assolí Ripoll al llarg dels segles X al XIII.

La pèrdua total dels seus arxius a partir de la exclaustració i descularització del 1835 fa que hi hagi molts aspectes que interessarien l’historiador modern que no es poden reconstruir; malgrat tot, els documents que s’han conservat en còpies, antigues publicacions o en extractes permeten una visió del conjunt força ajustada de la nova història. Aquí en donarem una breu síntesi, tot, indicant, però, les fonts on poden ampliar-se molts aspectes del seu passat.

Els seus orígens foren estudiats i sintetitzats per Ramon d’Abadal i, per això ens basem especialment en ell per a aquesta exposició. El comte-bisbe Miró, en redactar l’acta de la tercera consagració de l’església del monestir del 977, exposava així els seus inicis: “Entre ells [els barons que aixecaven esglésies] excel·lí Guifré, de record perdurable, comte i, per dir la veritat, patrici estimat dels seus súbdits, baró poderós per raó de la seva noblesa, que florí de manera immarcessible per la vigoria de la seva virtud; el qual, entre d’altres edificis eclesiàstics, expulsats els agarens que aleshores hi estaven establerts, poblant la terra deserta mitjançant apricions segons és costum, construí el cenobi de Ripoll en honor de la beata Verge Maria, i hi congregà cenobites de molts llocs, per tal que preguessin constantment l’Omnipotent amb himnes laudatoris, tot dotant-lo de grans predis o ornant-lo amb privilegis molt generosos; finalment, en acabar la lluita de la vida, es lliurà per ésser enterrat allí mateix on havia acomplert la tasca d’enriquir-lo”.

Aquest document n’aclareix d’altres de més antics, com l’acta de la consagració de la primera església, feta el 888 pel bisbe Gotmar de Vic —on es diu que el temple que es consagrava havia estat erigit pel comte Guifré i la seva esposa Guinedilda—, en la qual el bisbe lliurà l’església a l’abat Daguí i a tots els monjos que hi residien sota el jou de la regla de sant Benet.

La vall de Ripoll, com a preludi de la campanya de conquesta o recuperació d’Osona, havia estat ocupada i aprisiada pel comte Guifré a partir del començament de l’estiu de l’any 879, i entre el final d’aquest i el següent ja s’hi reuní una comunitat de monjos sota el comanament de Daguí.

Daguí, amb anterioritat a l’any 879, era el prevere o rector de Gréixer (Berguedà), que l’any 871 havia edificat o fet consagrar l’església de Sant Andreu de Gréixer, la qual dotà amb béns propis. Fou a ell a qui el comte Guifré encomanà tot seguit el comanament de la nova casa de Ripoll i qui la regí amb monjos “congregats de molts llocs”, com exposa l’acta de l’any 977. Aquesta frase, lligada a tradicions locals, ha donat peu a dir que a Ripoll ja hi havia un monestir abans de la desfeta del país pels àrabs al començament del segle VIII, i fins ha estat indicat l’indret de Monegals, proper a Mogrony, com a lloc on es podia haver refugiat la comunitat que devia repoblar Ripoll a partir dels anys 879-880; però tot són suposicions faltades de tota base històrica i de versemblança.

La primera data històrica certa de l’existència del monestir és una donació del 2 de desembre del 880, per la qual el prevere Ariolf donava “a la casa de Santa Maria del monestir de Ripoll i a les altres esglésies allí fundades de Sant Pere i Sant Joan, a l’abat Daguí i als monjos que hi serveixin Déu” les seves possessions de la vall de Brocà, les viles de Cerdanyola, Casp, Riutort i Brocà. Villanueva, que és qui trobà i publicà aquest primer document, és qui creu que, atès el ple funcionament del monestir, l’any 880 aquest s’hi devia traslladar d’un altre indret “hacia la puebla que llaman de Lillet”, però on diu això no feia més que recollir la llegenda abans al·ludida.

Creiem amb Abadal i els antics cronistes del monestir que aquest fou fundat de nova planta pel comte Guifré dintre una aprisió seva, amb la intenció que més endavant servís de patrimoni al seu fill Radulf, com diu l’acta de la consagració de Santa Maria del 888: “i lliurem aquí el nostre fill Radulf amb tota la seva herència, que dividirem amb els seus germans i germanes, a fi que hi habiti tots els dies de la seva vida”. De semblant manera, cap al 887 els mateixos comtes fundaren el monestir de Sant Joan de les Abadesses, sens dubte a l’església esmentada en l’anterior donació de l’any 880, per a la seva filla Emma, una nena petita que n’esdevingué abadessa efectiva a partir de l’any 898, onze anys després de la seva oblació.

Radulf, en canvi, no seguí el camí que li havia marcat el seu pare, puix que vers l’any 900, poc després de la mort de comte Guifré, reclamà les possessions que li havien estat cedides com a dot, es casà i entre els anys 914 i 940 esdevingué bisbe d’Urgell. Amb tot i això, mantigué contactes amb Ripoll, i així el veiem assistir a la segona consagració del monestir de l’any 935. Lliurà en morir, una part dels seus béns al monestir de Ripoll, on s’havia format; la resta dels seus béns passaren als seus fills i als seus néts.

La comunitat de Ripoll, sota la direcció de Daguí, que en fou abat fins a la seva mort el 902, s’anà consolidant i amb l’ajuda del comte, vers l’any 888 va erigir una nova església monàstica que fou consagrada solemnement pel bisbe Gotmar de Vic el 20 d’abril de 888. Amb motiu de la consagració, el comte li cedí l’alou de Lles de la Cerdanya que el comte havia comprat onze anys abans, a més d’un calze i una patena d’or, un missal, un leccionari i un joc d’ornaments per a celebrar la missa. Dos anys després, el 25 de juny de 890, el mateix bisbe amb els comtes consagraren l’església de Sant Pere, veïna del monestir, que fou dotada amb un alou d’Engordans, prop del Ter, i amb altres terres comprades pels comtes, així com amb calze i una patena de plata. L’abat Daguí i els monjos, dels quals depenia l’església, la dotaren amb llibres litúrgics i ornaments per a la celebració del culte.

Santa Maria era l’església del monestir o d’ús privat de la comunitat i Sant Pere la dels servents i de la gent que s’anà establint prop del monestir. Fou per això que el bisbe Gotmar dotà l’església de Sant Pere de Ripoll i que, per tant, s’havien de servir de l’església de Sant Pere com de la seva parroquial. Aquestes eren, l’any 890, les de Pallarès, Campdevànol, Vidabona, Saltor, Armàncies, Balbs, Vilalambert, Fafilons, Massó, Vilardanó, les Moles, les Terres, les Illes, Puigmal, Ripoll i Ordina.

Així, trobem a Ripoll des de bon principi la dualitat d’església monàstica i parroquial que apareix en la majoria d’antics monestirs del país.

La dotació

Mapa de les possessions del monestir (segles IX-XIV).

A. Pladevall

A l’acta de consagració de l’església monàstica de Ripoll no hi ha cap llista de béns del monestir, i cal arribar als preceptes dels reis carolingis Lluís d’Ultramar (del 939) i Lotari (del 982) per trobar una relació de les possessions de Ripoll. També trobem una relació força ajustada en la butlla del papa Agapit II (desembre del 951), que donàrem a conèixer íntegrament per primera vegada l’any 1977, segons una còpia dels arxius de l’antic monestir de Sant Víctor de Marsella.

Per obviar aquesta mancança, i segurament de cara a la redacció del segon precepte de l’any 982, els monjos de Ripoll s’inventaren un document, que dataren com a coetani de la consagració de l’any 888, en el qual s’enregistraren totes les donacions que aleshores tenia el monestir, i que intitularen “gesta o relació que féu ordenar el comte Guifré dels alous del monestir de Santa Maria de Ripoll el dia de la consagració de Santa Maria, quan lliurà aquí el seu fill anomenat Radulf amb tota la seva herència i fixà els termenals del monestir i de les seves celles”. En aquesta llista són citats els termes de les viles i els alous entorn del monestir i a la vall de les Llosses; el lloc de Lles de Cerdanya amb la seva església; els llocs de Gréixer —d’on procedia l’abat Daguí—, Borredà i Obiols, amb les seves esglésies al Berguedà; la vila d’Esdús al comtat d’Urgell —que sabem que fou donat a Ripoll pel comte Guifré el 890—, el lloc de Ponts amb l’església de Santa Maria (Gualter); Sorba a la Vall de l’Aiguadora; el lloc de Centcelles, prop de la ciutat de Tarragona, a la frontera el lloc de Montserrat, amb les esglésies de la muntanya i del seu peu. Finalment, posà els homes d’Estiula i d’Ordina al servei del monestir.

Aquests foren, segons el monjo redactor del document, els alous que donà a Ripoll el comte Guifré.

La redacció tardana del document, la hipotètica donació de Centcelles i altres particularitats fan que, tot i ésser redactat dintre el segle X, calgui no fer-ne gaire cas.

Aquestes possessions inicials foren ampliades ràpidament amb noves donacions dels comtes Miró i Sunyer i d’altres magnats, i així, al llarg del segle X les possessions de Ripoll s’estengueren àmpliament pel Ripollès, per Borredà, pels comtats d’Urgell i de Cerdanya, pel Bages, Osona, Girona, Besalú i fins pel comtat de Barcelona, amb l’adquisició del castell de Cama o d’Olesa. Els dos preceptes carolingis i la butlla del papa Agapit II, de la qual transcrivim el text, donen una idea molt ajustada de la potència territorial de Ripoll fins a la darreria del segle X.

Les consagracions dels anys 935 i 977

El gran increment que tingué el monestir de Ripoll, palès en l’augment dels nous dominis patrimonials, dugué l’abat Ènnec a refer l’església de l’any 888 i a procedir a una nova consagració de l’església del monestir. Només per una notícia recollida en l’acta de l’any 1032 sabem que l’any 935 es procedí a una segona consagració, però ignorem l’abast d’aquesta obra. En la consagració hi era present el bisbe Jordi de Vic, dintre la diòcesi del qual es trobava el monestir.

Mort l’abat Ènnec o Ennegó l’any 948, fou nomenat abat de Ripoll Arnulf, d’origen desconegut, el qual, l’any 954, sense deixar l’abadia de Ripoll, fou nomenat també bisbe de Girona i tingué ambdós càrrecs fins a la seva mort l’any 970.

Durant el temps del seu abadiat continuà augmentant el patrimoni del monestir amb l’adquisició de la parròquia de Sant Pere de Salelles (Lluçanès), cedida a Ripoll per Oliba, fill de Radulf, el fill de Guifré el Pelós, que havia d’ésser abat del monestir, i d’una sèrie d’alous a Bruguera, a Solamal i al torrent de la Maçana que donà un tal Lluria l’any 955 i que rebé Guidiscle, que actuava com a cap de la comunitat en absència d’Arnulf; terres a Llívia i a Sant Pere de Juïgues de Vilamarí, al comtat de Besalú, que l’any 955 donà a Ripoll l’abadessa de Sant Joan, Ranlo, que les tenia com a béns patrimonials; i la donació de la vila d’Evol al Conflent i d’altres béns a la vall de Merlés feta pel comte Sunifred el 957; la doble cessió de béns als territoris d’Armàncies, Balbs, Manolelles i Vidabona, tots de la vall de Ripoll, feta pel comte Borrell (una el dia 11 de maig de 957, quan permeté que els homes de dits llocs donessin els seus alous a Ripoll, i l’altra l’11 d’agost del mateix any, quan donà al monestir tot el que hi tenia); la donació de Tossa de Mar feta l’any 965 pels almoiners del comte Miró; la del castell de Cama o Sacama, a Olesa de Montserrat, feta per Eigifred i la seva muller Guisla el 967; la de la vila d’Engordans, a la vall de Ripoll, prop el Ter, feta l’any 967 pel comte Oliba Cabreta i la seva muller Ermengarda; la de notables béns a la vall de Lillet i a Besalú feta l’any 968 pels almoiners del comte Sunifred de Cerdanya; i altres petites vendes i compres que revelen que el monestir vivia una època de plena eufòria.

La Brevis historia monasterii Rivipullensi, escrita per un monjo anònim de Ripoll l’any 1147, ens diu que Arnulf reedificà el monestir i el claustre i que l’envoltà d’una muralla que encara es mantenia l’any 1147, i, sobretot, que començà amb molta més amplitud que no ho era abans l’església del monestir, que fou acabada pel seu successor Guidiscle.

El monestir necessitava diners per dur a terme aquestes obres, i per això, segons un document del qual s’ha conservat l’original, l’11 d’agost de l’any 947, el bisbe i abat Arnulf, amb tota la seva congregació de monjos, vengué al comte Borrell de Barcelona, “per la necessitat de diners que té el monestir”, un alou situat entre Olí i Moià, a l’indret de Rodors i de Viladessau, per dos mil sous. El document duu la signatura autògrafa de l’abat Arnulf i de Guidiscle, i de tota una sèrie de monjos fins a quaranta, que devia ésser el nombre de comunitaris que aleshores tenia el monestir.

La basílica iniciada per Arnulf tenia cinc naus i cinc absis, i es veu que tenia la mateixa amplada de nau que l’actual basílica de Ripoll, puix que es creu que el bisbe i abat Oliba respectà la nau d’Arnulf i només l’amplià amb el transsepte de set absis.

Aquesta església és la que l’abat Guidiscle acabà i féu consagrar solemnement el 15 de novembre de l’any 977, segons la magnífica acta que ens n’ha vingut redactada, d’una manera ampul·losa i abarrocada, pel comte-bisbe Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, successor d’Arnulf. Assistiren a la consagració els bisbes Fruià de Vic i Miró de Girona, i més tard ratificaren l’acta els bisbes Sunyer d’Elna i Vives de Barcelona. També hi assistiren els comtes Borrell de Barcelona i Oliba de Cerdanya, i ratificà el document el comte Jofre d’Empúries-Rosselló.

El desplegament cultural de Ripoll

Ripoll es destaca entre els grans monestirs catalans per haver estat un dels quatre centres de cultura (segons Rudolf Beer, historiador i bibliògraf austríac, autor d’un important treball, fet en 1907-1908, sobre els manuscrits de Ripoll guardats a l’Arxiu de la Corona d’A-ragó) més importants de l’Europa medieval.

Aquest desvetllament cultural no es produí fins mitjan segle X, en temps del gran abat Arnulf, i per això Beer no dubta de creure que podria ésser el mateix Arnulf el qui inicià el moviment cultural de Ripoll. L’any 951 Arnulf anà a Roma a recaptar una butlla papal per al monestir de Ripoll, la primera del monestir, puix que una anterior butlla del papa Lleó VII, de l’any 938, de què parlen els vells cronistes del monestir, és una evident falsificació.

En aquesta butlla, donada pel papa Agapit II el desembre de 951 —esmentada abans en parlar de la dotació del monestir—, el papa prenia el monestir sota la seva protecció i li confirmava totes les seves propietats. A més d’això, manava que l’elecció dels abats es fes lliurement, d’acord amb la regla de sant Benet, sense intromissions laïcals, i amenaçava amb les pitjors penes de l’infern tots els invasors o depredadors dels béns del monestir.

L’abat i bisbe Arnulf tornà de Roma amb un lot de manuscrits que enriquiren la incipient biblioteca del monestir. Entre aquests manuscrits, Beer fa esment d’una vida de sant Nicolau i de textos miscel·lanis amb homilies de Beda i d’altres autors.

Anteriorment a aquests manuscrits sabem que Ripoll posseïa un còdex mossàrab del segle X, originari del centre de la Península, que s’ha conservat sencer, així com fragments de dos altres de lletra visigòtica del segle IX, dels quals només s’han conservat fragments. També tenia un saltiri carolingi del segle IX, escrit amb lletres d’argent sobre fons de pergamí emporprat.

Arnulf enriquí, doncs, la biblioteca monàstica amb nous còdexs i hi formà un equip de copistes amb el monjo Joan, que transcriví la col·lecció canònica de Dionís el Petit, que l’any 958 fou enviada a la catedral d’Anicium o de Lo Puèi, i pel mateix temps els monjos Sendred i Sunyer copiaren un còdex amb obres de Eugipi. Segons un inventari fet a la mort de Guidiscle, el col·laborador d’Arnulf i l’abat que el succeí a Ripoll (970-979), el monestir posseïa en aquell moment més de seixanta-cinc còdexs de molt valor.

Però Ripoll no tenia només manuscrits litúrgics, patrístics o jurídics, sinó que entre els còdexs ripollesos encara conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, els núms. 106 i 225 contenen anotacions importants d’astronomia, geometria i maneres de mesurar el terreny. També es conserva un astrolabi, copiat de models àrabs, fet a Ripoll del segle X.

Aquests elements permeteren a Josep Maria Millàs d’escriure l’obra Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1931), amb la qual prova el gran impuls cultural i científic de Ripoll i vol demostrar que el monjo Gerbert d’Orlhac, el futur papa Silvestre II (999-1004), tingut per l’home més savi del seu temps, i que estudià a la Marca Hispànica, sota la vigilància del bisbe Ató de Vic, entre els anys 967 i 970, ho féu a Ripoll, o almenys que hi podia trobar suficient material per a fer-ho. Es coneix que Gerbert, quan estava fora del país, mantenia encara correspondència amb gent d’aquí i els demanava obres de geometria i d’astronomia.

L’escriptori de Ripoll tingué un moment estel·lar en temps de l’abat i bisbe Oliba (1008-1046). Pels interventaris antics, se sap que en morir l’abat Seniofred (979-1008), el monestir tenia cent vint-i-un còdexs (recordem que l’any 979 en tenia seixanta-cinc); en temps de l’abat Oliba (1008-1046) el nombre pujà a cent noranta-dos, i al final n’hi havia dos-cents quaranta-sis.

L’abat Oliba

El pas de l’abat Oliba per Ripoll marca un moment estel·lar en la història del monestir. Oliba fou un mestre d’espiritualitat, el pacificador i autèntic patriarca de la cristiandat catalana del seu temps, un intel·lectual i un extraordinari constructor o impulsor de grans construccions.

Fill d’Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i de Besalú, i d’Ermengarda, estava emparentat amb la casa comtal de Barcelona i tingué com a germans Bernat Tallaferro o Bernat I de Besalú, Guifré II de Cerdanya i Berenguer, bisbe d’Elna. Quan el seu pare es retirà a Montecassino l’any 988, actuà durant algun temps com a comte de Berga i de Ripoll amb la seva mare, fins que l’any 1002 es retirà al monestir de Ripoll, on probablement havia estat educat. L’any 1008 fou elegit abat de Ripoll, i al mateix temps de Cuixà. Tot seguit lluità per redreçar ambdós monestirs: reclamà les possessions que els nobles els havien arrabassat i n’impulsà la reconstrucció espiritual i material.

Són moltes les actuacions d’Oliba permutant petits alous per arrodonir els béns del monestir. Això ho féu l’any 1018 amb l’abat de Camprodon, i més endavant amb béns d’Ollic de Centelles i d’Orsal o Malla d’Osona. També arranjà qüestions i litigis com el que enfrontava els homes de Pallerols i Age, de la Cerdanya, per uns prats que quedaven entre ambdós dominis, a causa d’un canvi de curs del riu Segre l’any 1027. Més important que aquests i altres afers que exposa la documentació aplegada sobre l’actuació d’Oliba en el seu cartulari és la recuperació de l’alou de Montserrat, seguida de la fundació del priorat a Santa Maria de Montserrat.

Les esglésies de Montserrat havien estat donades a Ripoll pel comte Guifré, en el moment de la fundació de Ripoll, i confirmades al monestir pel comte Sunyer, fill de Guifré, l’any 933. Amb tot, per descuit del monestir, se n’havia apoderat el veí monestir de Santa Cecília de Montserrat, fundat vers l’any 945 per l’enigmàtic abat Cesari, amb l’ajuda del comtes Sunyer i Riquilda. Per recuperar-les es reuní una magna assemblea a Barcelona el 1023, presidida pel comte Berenguer Ramon I, amb la seva mare Ermessenda i els principals magnats dels comtes.

L’abat Oliba no solament obtingué la recuperació de l’alou montserratí original amb les esglésies de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere (de Monistrol), sinó que obtingué, si bé per poc temps, la senyoria del monestir de Santa Cecília, el qual, però, aviat recuperà la independència.

Per assegurar la possessió, l’abat Oliba fundà tot seguit un monestir o priorat de Ripoll a l’església de Santa Maria, inicialment sotmès a l’abat de Ripoll, i aviat amb prior propi. La fundació tingué lloc entre els anys 1023 i 1027, que hi hagué ja una deixa de vinyes “a la casa del cenobi de Santa Maria, en el Montserrat”.

Montserrat fou priorat de Ripoll fins al 1410, que passà a ésser abadia independent per una butlla del papa cismàtic Benet XIII.

La personalitat d’Oliba ja és prou coneguda, i no cal que fem cap síntesi de la seva vida i les seves actuacions. Destaquem només l’empenta que donà a l’escriptori ripollenc. Ja hem esmentat de com en el seu temps el nombre de còdexs de Ripoll passà de cent vint-i-un a nou-cents vuitanta-dos; hi cooperaren els monjos Oliba (de nom igual que l’abat), Arnau (que fou abat de Sant Feliu de Guíxols), Gualter (que era miniaturista i expert a copiar música), Guifred i d’altres que es desconeixen. A Ripoll es copiaren llibres de música, de matemàtiques, homilies i vides de sants, i també es feren en aquell temps les seves famoses bíblies miniades, una d’elles conservada a la Biblioteca Apostolica Vaticana, una altra a la Bibliothèque Nationale de París (l’anomenada Bíblia de Noailles per haver-la donat aquest militar francès que la prengué del monestir de Sant Pere de Rodes, on era guardada) i la tercera, conservada només en fragments, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Oliba es cartejà amb Gauzlí, el famós abat de Fleury i més tard arquebisbe de Bourges, amb el rei Sanç el Gran de Navarra, que li consultà problemes morals i d’altres. Ell no solament era un amant de les lletres, sinó que les cultivà; se’n conserven dos sermons i una sèrie d’exàmetres on esbossa un historial abreujat del seu monestir i un grup de dístics en lloança de membres de la família comtal de la branca de Cerdanya. També se’n conserven cartes on demostra una gran fluïdesa d’expressió.

El darrer aspecte d’Oliba que mereix ésser destacat és el de constructor de grans edificis religiosos d’un estil romànic plenament llombard. Sembla que en algun dels seus viatges a Roma contractà mestres d’obra llombards i que encarregà la construcció de la catedral de Vic, i l’amplicació amb transseptes, absis i campanars de Ripoll i de Cuixà, a més d’altres obres menors fetes en altres esglésies del seu temps en les quals ell intervingué, com Sant Miquel de Fluvià. Potser també els seus mestres aixecaren Casserres i Cardona, bastides en el seu temps, i aquesta darrera per consell seu.

La consagració de la basílica de l’any 1032

Segons la introducció de l’acta de consagració de la basílica de Santa Maria de Ripoll, del 15 de gener de 1032, la qual els biògrafs d’Oliba jutgen que pot haver estat redactada per ell mateix, la primera basílica havia estat edificada des dels seus fonaments pel comte Guifré. L’any 935, el seu fill el comte Miró, avi d’Oliba, l’havia reedificada amb més sumptuositat, i havia destruït l’anterior, que era massa petita; l’any 977, el seu fill, el comte Oliba Cabreta, juntament amb els seus oncles, reemplaçà aquesta església per una tercera, més gran i espaiosa; i finalment, Oliba, seguint l’exemple dels seus avantpassats, enderrocà el que sobreeixia de l’església anterior i, començant pels fonaments, la completà i l’acabà amb molt de treball, i realitzà una obra veritablement magnífica “amb l’ajut de la gràcia divina”.

L’actual basílica de Ripoll, que és bàsicament la mateixa que féu l’abat Oliba, sobretot pel que fa al transsepte i als absis, que són la part més genuïna, sofrí al llarg dels segles moltes transformacions: hi fou afegida la portada a mitjan segle XII; a causa del terratrèmol de l’any 1428 perdé la volta de la nau central, que fou reconstruïda transformant-la en una església de voltes gòtiques, i encara més tard fou abarrocada amb altars nous, fins a la remodelació de l’any 1830, que es construí una església de tres naus amb revestiments i motllures de guix.

La restauració empresa per Elies Rogent entre els anys 1886 i 1893 intentà tornar-li l’aspecte genuí romànic, però aixecà naus noves, i disfressà el conjunt de manera que avui dia no es pot deduir de l’obra existent si Oliba respectà, com hom creu correntment, les naus aixecades en temps del bisbe i abat Arnulf i del comte Oliba Cabreta, o bé si respectant només els volums procedí a una reestructuració total de l’església. El que és certament de l’època d’Oliba és el transsepte amb els set absis i sense el cimbori, el campanar que resta, modificat només al seu darrer pis, i el basament del campanar parió de la façana.

Deixant per als qui estudien l’arquitectura les precisions sobre l’obra material, sabem que acabada l’obra, que fou enriquida amb un mosaic davant l’absis major, fet per Elies Rogent, i un retaule d’or i argent, amb pedres precioses, que encara veié i descrigué Jaume Villanueva, el bisbe i abat Oliba cridà d’altres bisbes i magnats per fer la consagració de la nova església.

Sabem per l’acta, que l’esmentat 15 de gener de 1032 es reuniren a Ripoll el bisbe de Carcassona, Guifré, que era nebot d’Oliba, i el bisbe d’Albi, Ameli. També hi havia el comte Guifré de Cerdanya, germà d’Oliba, i el comte Guillem de Besalú, nebot seu, amb molts nobles i fidels.

Oliba, que era bisbe de Vic des del 1016, actuà de consagrant major i acabada la cerimònia confirmà els privilegis papals i els preceptes dels reis francs per al monestir i concedí a l’abat i als monjos llibertat per a jutjar els fets sobre tot mancament que es fes dintre dels predis del monestir, excloent en això tota intervenció de jutges i veguers laics: també confirmà el privilegi del papa Benet sobre la celebració de la festa de la Candelera.

Del mateix dia de la consagració es conserva el text d’un sermó sobre la gran quantitat de relíquies que es posaren al nou altar, amb una glossa dels sants representats, entre els quals trobem sant Pere i sant Pau, sant Sadurní de Tolosa, sant Feliu i sant Narcís de Girona, santa Eulàlia de Barcelona, sant Marçal d’Ais, sant Martí de Torres i molts altres sants romans i de la Gàl·lia, dels quals Oliba havia recollit relíquies en el curs dels seus viatges a Roma.

Ripoll, panteó comtal

El monestir de Ripoll fou considerat pel comte Guifré el Pelós com el monestir familiar i la “seva” fundació; per això hi fou portat a enterrar poc després de la seva mort, ocorreguda l’any 897.

El lloc on fou edificat el monestir es considerava inicialment del comtat d’Osona, i així ho reflecteixen molts documents fins al segle XI, però després de les particions dels seus comtats entre els fills i els néts de Guifré el Pelós, tot el territori de l’abadia fou considerat vinculat a la branca cerdana. En retirar-se a Montecassino el comte Oliba Cabreta (988), els seus comtats foren repartits entre Guifré (que heretà la Cerdanya amb el Conflent), Bernat I, dit Tallaferro (que heretà els comtats de Besalú i Vallespir) i Òliba, el futur monjo i abat de Ripoll (que rebé els comtats de Berga i el Ripollès).

Després que Oliba s’hagué retirat al monestir de Ripoll l’any 1002, l’any següent cedí els seus dominis, almenys els de la part ripollesa, al seu germà gran, el comte Bernat Tallaferro de Besalú, i així el territori, anomenat des d’aleshores algunes vegades comtat del Ripollès o de Ripoll (“in comitatu Rivipollensi”), fou adscrit a la casa comtal de Besalú. És per això que veurem els comtes de Besalú Guillem I (1020-1052), Guillem II (1050-1077), Bernat II (1052-1097) i Bernat III (1085-1111) actuar com a protectors i senyors del monestir.

Quan l’any 1111 el comte de Barcelona Ramon Berenguer III heretà el comtat de Besalú, el territori Ripollès on radicava l’abadia passà definitivament al casal de Barcelona. Aquesta petita digressió històrica dóna la clau per a comprendre els comtes que foren enterrats a Ripoll, i per què ho foren.

Segons els dístics que redactà l’abat Oliba i que foren escrits més endavant sobre les tombes comtals, fins al 1032 s’hi havien fet enterrar Guifré el Pelós (mort l’any 897), el fundador; Miró II, comte de Besalú i bisbe de Girona (mort l’any 984); Ermengol d’Osona, fill del comte Sunyer, mort en una batalla el 943; Guifré II, comte de Besalú (mort l’any 957) i Sunifred, comte de Cerdanya (mort l’any 965).

Posteriorment, foren enterrats a Ripoll els comtes de Besalú a partir de Bernat Tallaferro (mort l’any 1020), i els comtes de Barcelona-Besalú Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV. A partir del 1162, Ripoll deixà d’ésser el panteó dels comtes, i els reis de la corona catalano-aragonesa orientaren la seva devoció i les seves preferències vers altres monestirs o catedrals.

La unió de Ripoll a Marsella

Oliba desplegà en vida seva una gran activitat en tots els ordres, i fins intentà fer una confraternitat de monestirs, como ho indica el “rotlle o pergamí de morts”, on els diferents monestirs escrigueren un piadós record seu amb motiu de la seva mort, ocorreguda a Cuixà el 30 d’octubre de 1046. Amb tot, mort ell, el monestir no seguí el camí que li havia assenyalat. Les intromissions laiques, en especial la dels comtes de Besalú, i uns nomenaments simoníacs d’abats ocorreguts durant el govern de Guillem Bernat (1056-1068), foren la causa que el monestir caigués ràpidament en una gran postració, fins al punt que entre els anys 1061 i 1068 hi hagué tres abats, dos d’ells intrusos i simoníacs (Adalbert i Miró). Miró fou excomunicat pel papa i deposat l’any 1068 pel comte Bernat II de Besalú, amb l’arquebisbe Guifré de Narbona i el bisbe de Vic Guillem de Balsareny i el de Girona Berenguer Guifré.

Per a remeiar aquest estat, el comte Bernat II de Besalú, home totalment addicte a la reforma romana o gregoriana, uní l’any 1070 l’abadia de Ripoll al monestir de Sant Víctor de Marsella, totalment partidari de les idees reformistes dels gregorians o equip de Roma, que coordinava el futur papa Gregori VII. Sant Víctor posseïa ja a Catalunya el priorat de Sant Miquel del Fai des del 1042 i el de Sant Sebastià dels Gorgs des del 1052, i en pocs anys aconseguí la unió de Ripoll, amb tots els seus priorats, a més de Sant Pere de Besalú, Sant Esteve de Banyoles, Sant Joan de les Abadesses, Sant Joan les Fonts, Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó i Gerri de la Sal.

La unió a Marsella fou inicialment per posar ordre als monestirs de la seva congregació, però aviat esdevingué un dogal que els monestirs catalans intentaren trencar. L’actitud del seu abat Ricard, cardenal i legat papal a Espanya des del 1078, fou a vegades despòtica i arbitrària, com en el cas de Sant Joan de les Abadesses, unit per la força a Marsella entre els anys 1083 i 1114, que estudiarem en tractar d’aquell monestir, veí de Ripoll.

Durant el temps que Ripoll romangué unit a Marsella, continuà la tasca del seu escriptori, que en aquella època s’especialitzà sobretot en obres d’història i en algunes de poesia llatina i provençal. Al llarg dels segles XI i XII foren continuats i fets de nou Cronicons Rivipul·lenses o cròniques històriques; fou redactada una versió llatina de la vida del Cid o el Carmen Campidoctoris (1098-1099), la Brevis historia monasterii Rivipullensis (1147) i diverses parts del Gesta comitum Barchinonensium et regum Aragonum, peces fonamentals en la historiografia catalana.

Igualment a la primera meitat del segle XII hi hagué afició i dedicació a la poesia. Nicolau d’Olwer ha estudiat i publicat totes els poesies llatines i provençals de Ripoll, entre les quals la producció amorosa de l’anomenat Anònim Enamorat, guardada en un còdex del segle XII, i que no sembla que fos un personatge del país, sinó més aviat un home procedent o habitant de la Lorena.

Una altra prova de la vitalitat recuperada pel monestir és la creació de diferents priorats a tot el país català, fet que es produí a partir sobretot del final del segle XI. De la primera meitat només hi ha la creació del priorat de Montserrat, expressada en paraules de l’abat Oliba.

Els priorats ripollesos i les prepositures

Tots els priorats que figuren a continuació indiquen que Ripoll tingué una bona revifalla a partir del 1070, la qual es traduí també en l’organització dels càrrecs monàstics i la distribució de les rendes entre ells feta al començament del segle XII. Coneixem detalladament l’organització de l’ofici del cellerer l’any 1116, ofici que proveía tot el pa i el vi que es consumia al monestir, així com el peix que es consumia per la Quaresma i per l’Advent; també devia tenir cura dels visitadors del monestir i dels familiars dels monjos, que s’hi podien allotjar fins a tres dies. Per poder donar abast a aquestes i a d’altres petites obligacions, rebia els rèdits de la vila i parròquia de Ripoll i una tributació especial o part dels rèdits de les parròquies de Campdevànol, Armàncies, Saltor, del terme de la Guardia del Ripollès amb les seves quatre parròquies, de Borredà, de Gréixer, del Pi de Sora i de la Nou i Malanyeu. En una reestructuració del segle següent (1214) li pagaven també unes quantitats fixes els quatre pabordes del monestir: el de Palau, el de Berguedà, el d’Age i el d’Olot.

Les pabordies eren uns càrrecs administratius que es crearen també a mitjan segle XII. Una de les més documentades és la Pabordia de Palau o Prepositura d’Osona, que hem estudiat en tractar de la capella de Santa Maria de Palau del terme de Gurb (Osona), on radicava el seu centre. Les pabordies eren regides per monjos que signen els documents, com “Prepositus Ausone o de Palatio”, “Prepositus Agine, d’Age o de Ceritania”, Prepositus de Berguedà” i “Prepositus Oloti et de la Pina”.

Cada prepòsit tenia a la seva cura l’administració d’un ampli lot de béns del monestir, tasca que feia per mitjà de batlles situats en diferents punts d’aquests dominis.

Les prepositures eren càrrecs importants per raó del diner que gestionaven i la responsabilitat que tenien; així, veiem que els prepòsits anaven agafant categoria, almenys en el cas de dues prepositures de Palau i d’Age, i acabaren tenint cases pròpies o petits palaus dintre el clos de l’abadia.

Santa Maria de Gualter

Situat a la Noguera, prop de Ponts. Fou creat en un alou que ja havia estat donat a Ripoll pel comte Guifré el Pelós, però que era en una zona de frontera que no fou definitivament conquerida i estabilitzada fins el 1035. L’any 1079 el comte Ermengol IV d’Urgell i la seva esposa Llúcia repetiren la donació del lloc a Ripoll, i entre aquesta data i el 1083 fou decidida la fundació d’un priorat, del qual es coneix que ja era en ple funcionament el 1118. Subsistí fins al 1593, que fou suprimit, i les seves rendes foren aplicades al seminari de Solsona.

Sant Pere Gros de Cervera

Situat prop de la ciutat de Cervera, a tocar el riu d’Ondara. Tenia com a centre la més gran rotonda o església rodona romànica que fou donada a Ripoll el 1081. L’any 1089 tenia ja una petita comunitat, regida per un monjo de Ripoll. Tingué vida monàstica fins a l’inici del segle XV.

Santa Maria de Meià

Fou fundat al lloc de Meià (Noguera) a mitjan segle XI. Inicialment era un monestir independent i tingué algun temps comunitat masculina i femenina, i més endavant de monjos i canonges. Des del segle XIII com a mínim, es convertí en un priorat de Ripoll, regit per un monjo ripollès. Aquesta subjecció a Ripoll durà fins al 1592.

Santa Maria del Coll de Panissars

Era una casa hospitalera, amb una església documentada des del començament del segle XI, al coll proper del Pertús, que corona un pas del Pirineu. Fou donat a Ripoll el 1097 i hi fou creat un monestir o petit priorat amb funció hospitalera, que desaparegué arran de les lluites entre Espanya i França de la segona meitat del segle XVII.

Santa Maria de Banyeres

Situat al poble de Banyeres (Baix Penedès), té un origen obscur, però consta que l’any 1169 era regit per un monjo de Ripoll, el “prior de Bagnariis”, que el 1169 assistí a l’elecció de l’abat Pere de Berga. L’any 1592 ja no tenia comunitat i els seus béns s’uniren al col·legi de benets de Lleida, de la Congregació Claustral Tarraconense.

Sant Quintí de Mediona

Situat a la vila del seu nom a l’Alt Penedès. Consta com a cel·la o casa monàstica de Ripoll des del 1097. El priorat fou reestructurat l’any 1189, i del segle XIII al XV tenia la titularitat d’aquest monestir un monjo que vivia al monestir de Ripoll. L’any 1586, quan ja feia temps que no tenia comunitat i era una finca o granja del monestir, els seus béns foren cedits pel papa Sixt V al capítol de la Seu de Barcelona.

Sant Andreu de Tresponts

Situat al congost de Tresponts, proper a Fígols d’Organyà (Alt Urgell), era un antic monestir benedictí existent ja l’any 839, que passà per diferents vicissituts i per una llarga decadència al començament del segle XI. Per remeiar la seva situació, el comte Ermengol V d’Urgell va unir-lo a Ripoll l’any 1079. Tingué priors titulars al lloc fins a l’acabament del segle XII; més tard quedà sense comunitat, només amb un sacerdot i un administrador nomenat per l’abat de Ripoll, d’on acabà essent una simple propietat sense cap comunitat ni vida religiosa.

La independització de Marsella

Són molts els indicis que permeten assegurar que l’annexió de Ripoll a Sant Víctor de Marsella no fou de cap manera perjudicial per al nostre monestir, ans al contrari: en pocs anys recuperà el prestigi que tenia abans de l’etapa simoníaca. Amb tot, també és evident que la imposició a l’època inicial d’abats forans, les tributacions que Ripoll havia de fer a Marsella i als seus visitadors i el control que l’abadia marsellesa exercia sobre Ripoll, d’on s’endugué molts documents (alguns encara conservats a l’Arxiu Departamental de Bouches du Rôhne, i especialment la famosa bíblia miniada coneguda popularment per Bíblia de Farfa, que els marsellesos s’endugueren de Ripoll vers el 1170), feren que aviat la submissió a Marsella fos considerada com un dogal pels monjos de Ripoll.

La separació de l’obedència a Marsella es féu, de fet, no de dret, entre els anys 1169 i 1172. Tot just mort l’abat Gausfred II, nomenat per Marsella, el 13 d’abril de 1169, es reuní la comunitat de monjos de Ripoll, formada aleshores per setanta-cinc monjos, entre els quals es comptaven els priors de Montserrat, de Banyeres, de Cervera i de Tresponts, i elegiren com a abat el monjo ripollès Ramon de Berga, sense esperar el consentiment ni l’aprovació del monestir de Sant Víctor. L’abat i el capítol de Marsella no acceptaren l’elecció, i nomenaren com a abat de Ripoll Ramon de Sesguinyoles, abat de Sant Martí del Canigó, abadia que havia estat també unida a Sant Víctor de Marsella el 1091.

Els monjos de Ripoll no acceptaren l’abat designat per Marsella i cercaren l’ajut del jove comte-rei Alfons el Cast per lliurar-se de la subjecció de Marsella, puix que l’esperit antimarsellès era ben arrelat en la majoria de monjos ripollesos des de feia anys. Afavoriren la pretensió de Ripoll les tibantors entre el comte de Provença, Ramon Berenguer IV (1167-1177) i el comte-rei Alfons, perquè el monestir de Sant Víctor era en territoris de Provença. Així, el rei Alfons va donar suport a l’elecció dels monjos de Ripoll i féu treure pel papa les censures canòniques que els marsellesos havien llançat contra Ripoll.

Ramon de Berga pogué començar el seu abadiat d’una manera plena i legal l’any 1172, i regí el monestir fins al 1205. Durant el seu govern fou començat el claustre romànic, i fou reconstruïda una part del monestir; també continuà intensament l’activitat de l’escriptori ripollès, sobretot en els camps de la història i de la poesia.

L’abadia de Sant Víctor no admeté de bon grat la separació de Ripoll i continuà considerant aquest monestir com a possessió seva; diverses vegades mogué plets per recuperar l’antic domini. El més sorollós i el darrer d’aquests plets tingué lloc entre els anys 1252 i 1254, quan l’abat de Marsella obtingué del papa Innocenci IV una butlla datada del 29 de juliol de 1252 per la qual, a instàncies de l’abat de Marsella, encomanava al bisbe d’Elna, al sagristà de la mateixa seu i a l’ardiaca del Conflent que actuessin com a jutges de les reclamacions que feia l’abat de Marsella. El prior de Sant Miquel del Fai, Folc, fou l’encarregat de portar la notícia de la convocatòria de l’abat de Ripoll a Perpinyà, per defensar-se de les acusacions d’insubordinació que li feien els marsellesos. El plet, conservat íntegrament als arxius de Marsella, és molt llarg i pintoresc i revela l’animadversió dels ripollesos contra el monestir de Sant Víctor, que acusaven d’haver tiranitzat i expoliat Ripoll durant un segle; els ripollesos també presentaren els seus privilegis i les seves butlles d’exempció dels anys 951, 1062, 1079 i 1096. Amb la mort del papa Innocenci IV el 1254, el plet acabà sense que coneguem cap sentència ni que els marsellesos instessin nous plets.

Els darrers temps medievals

El monestir de Ripoll fou un dels primers d’entrar a la Congregació Claustral Tarraconense o associació de monestirs benedictins, que per decret del concili Laterà IV (1215), s’havien de reunir en capítols generals i que tenien uns visitadors per a controlar la vida religiosa dels monestirs. Era una mesura que tendia a controlar la marxa dels monestirs benedictins, independents per essència, i que establí un cos de legislació i uns controls per a reanimar l’esperit monàstic benedictí, força decadent en molts indrets a causa de l’aïllament dels monestirs, de les intrusions laiques i de la competència dels nous ordes mendicants, que féu desviar vers aquests la generositat i la devoció dels fidels.

Des dels primers capítols de la Congregació, coneguts del 1219, hi trobem la presència de ripollesos. Així, l’abat de Ripoll fou el primer dels presidents del capítol del 1229, que nomenà Berenguer de Puigpardines, monjo de Ripoll, secretari de la visita que havien de fer a tots els monestirs de la Congregació els abats de Sant Pere de Rodes i Sant Benet de Bages.

Sembla que tingué lloc un altre capítol el 1281, només per tractar la qüestió d’una doble elecció d’abats que s’havia fet a Ripoll: un d’ells era Ramon de Vilaragut, protegit del rei Pere II, i l’altre Pere Desbac, prior de Montserrat, germà de l’abat anterior, elegit per una part de la comunitat. El capítol, però, no pogué fallar el plet, i aquest fou dut a Roma.

Aquesta qüestió fou causa d’una seu vacant a Ripoll que durà del 1280 al 1291, moment en què, mort ja Pere Desbac, fou confirmat l’abat Ramon de Vilaragut per una butlla del papa Nicolau IV. Ripoll tenia en aquell moment quaranta-cinc monjos amb dret d’elecció d’abat.

Uns altres problemes d’aquest temps foren les topades dels abats de Ripoll amb els bisbes de Vic. Els abats, emparant-se en els seus privilegis d’exempció, volien privar les visites pastorals i la correcció dels fidels a les parròquies que depenien de l’abadia, que eren unes nou entorn del monestir i d’altres disperses per la diòcesi, com les de Cervera, Monistrol de Montserrat, Santa Eugènia de Relat, etc. Això ja havia estat causa d’un interdicte i d’excomunió contra l’abat i el monestir de Ripoll l’any 1132 per part de l’arquebisbe de Tarragona sant Oleguer i dels bisbes de Vic i de Girona, i tornà a enverinar-se l’any 1239, en l’època del bisbe sant Bernat Calvó el 1239, i no fou solucionat de manera definitiva fins una sentència, donada a instàncies del papa, el 2 de novembre de 1260, en virtut de la qual fou redactat un llarg document de concòrdia on eren fixats els drets del bisbe i les obligacions que les esglésies amb cura d’ànimes tenien envers el seu bisbe diocesà.

Això no estalvià, però, nous conflictes entorn del mateix tema, que portaren novament el bisbe de Vic a excomunicar l’abat de Ripoll l’any 1322, i a un nou judici el 1356.

Tot el segle XIV és palès un afebliment de la vida religiosa i de la potència del monestir. L’any 1290 hi hagué una autèntica revolta dels homes de la vila de Ripoll, que volien un règim de cònsols o delegats escollits per votació popular sense intervenció del monestir, i que arribaren a assaltar el monestir amb armes, trencant portes amb destrals i aixecant teulades. De moment es féu la pau, però els avalots continuaren anys més tard per la mateixa causa, i donaren peu a una nova revolta el 1352, que foren obligats setze caps de casa a emigrar de la vila de Ripoll i a refugiar-se a Vic. Com a represàlia, aquests exiliats de Ripoll, a qui l’abat Jaume de Vivers confiscà els béns, amb l’ajuda dels vigatans anaren a assaltar, robar i destruir la pabordia de Palau o d’Osona, situada en el terme actual de Gurb de la Plana.

Aquestes dissensions, acompanyades de la disminució de rendes a causa de les mortandats iniciades amb la Pesta Negra del 1348, afebliren molt el monestir tot al llarg del segle XIV. Se’n fa ample ressò un plet del monjo cellerer de Ripoll, Gerald d’Argimon, amb la tresoreria reial, de l’any 1389, per no pagar els tributs d’un delme que el papa Climent VII havia concedit al rei Joan I. Es queixa el cellerer que no pot fer front a les despeses del monestir, a causa d’haver baixat molt les seves rendes, pels disturbis ocasionats pel veguer Roger de Malla i el monjo Ramon de Castelles, que en nom del rei Pere III havien ocupat el monestir, i dels costos que li ocasionà el plet que els homes de la vila de Ripoll mantenien davant el papa Climent VII, el primer papa cismàtic d’Avinyó (1378), per obtenir un règim consular.

Aquest plet dóna moltes altres raons de la pobresa econòmica en què es trobava el monestir, i diu que el nombre de monjos és de vint-i-vuit. Recordem només que l’any 1169 eren setanta-cinc, i el 1280 n’hi havia encara quaranta-cinc.

El cisma d’Avinyó no fou tampoc gens favorable al monestir de Ripoll, puix que a més de les despeses que els exigia la cambra papal d’Avinyó, el 1402 per butlla del papa Benet XIII, fou consumada la definitiva separació de l’antic priorat de Santa Maria de Montserrat de l’abadia mare de Santa Maria de Ripoll.

En l’aspecte patrimonial l’únic fet un xic destacat d’aquest període és la compra el 15 de novembre de 1363, per l’abat Ramon de Sabarrés, de la jurisdicció del castell, la baronia i les parròquies de la Guàrdia del Ripollès per vuitanta mil sous. Per recaptar-los, l’abat i el cellerer vengueren als homes de la vila de Ripoll per cinquanta-tres mil sous els drets senyorials d’intesties, cugucies i eixorquies, així com d’altres drets semblants que tenien sobre els homes de la vila.

Destaquem finalment que l’abat Galceran de Besora (1381-1383) féu construir la galeria superior sobre la que s’havia fet en temps de l’abat Ramon de Berga o galeria romànica genuïna, en la qual erigí una capelleta o altar dedicat a sant Macari, beneït el 30 de novembre de 1383, poc abans de la seva mort. Poc després, l’abat Ramon de Descatllar i de Palasol (1383-1408), a qui s’atribueix, segons Pellicer, la reconstrucció dels palaus abacials de Ripoll i d’Olot i del castell de Tossa de Mar, entre els anys 1390 i 1401 conclogué el claustre inferior del monestir, per al qual féu portar columnes de pedra de Vilafranca de Conflent i pagà a Jordi de Déu, resident a Barcelona, cent cinquanta florins el 1390 per esculpir cinquanta capitells, vint-i-una bases i vint-i-vuit cornises. El mestre d’obres era Pere Mieres, que dirigia un grup de mestres o paletes gironins. L’obra era ja llesta l’any 1401, quan es feren els darrers pagaments.

L’època medieval acabava amb els terratrèmols del 1428, que ensorraren la volta de la nau central de l’església i d’altres parts del monestir, cosa que obligà a fer reparacions costoses i difícils per a una hisenda o uns rèdits cada vegada més disminuïts. En aquell moment el monestir tenia vint-i-dos monjos.

Els temps moderns

És impossible seguir detalladament la història del monestir de Ripoll els quatre darrers segles de la seva existència. Tot i algunes realitzacions materials, foren segles de supervivència i de decadència, sense l’esperit creatiu i l’esplendor antiga; per això n’anotarem només algunes dates essencials.

La primera fatalitat per al monestir fou el nomenament d’abat, comendataris, cardenals i arquebisbes que no hi residien, i que només n’esperaven la part que els corresponia de les rendes. El primer fou el cardenal i vice-canceller papal, Roderic de Borja i Escrivà, que regí l’abadia o, més exactament, ostentà el títol entre els anys 1461 i 1463, i el darrer, Climent Mai i Rovira, que morí el 1586.

Destaquem només que al començament del segle XVI fou acabada tota la galeria superior del claustre; sembla que l’obra fou feta en temps de l’abat comendatari Jaume, cardenal de Sant Climent (1506-1517), però no consta amb precisió la data. L’abat Climent Mai i Rovira fou requerit moltes vegades que restaurés el monestir i la seva disciplina, per bé que ell només es dignà a respondre el 1559, a través del seu procurador Gerald Pardo, que hi esmerçaria un terç de les rendes durant tres anys consecutius. En aquell temps portava el pes de la comunitat el prior Narcís Amalric (1556-1577), home zelós que assistia amb regularitat als capítols de la Congregació Claustral i que procurava urgir la disciplina, prohibint als monjos residir en cases particulars i vagar fora del monestir, però que no trobava sempre l’ajut dels representants de l’abat, que eren qui disposaven del poder efectiu.

A partir de l’any 1563, a Ripoll es vivia en un estat de rebel·lió entre els monjos que no volien acatar les disposicions del prior; això féu que fossin desterrats del monestir els quatre monjos més rebels (Francesc Malars, Francesc Roset, Frederic Xicot i Jeroni Ferrer), els quals foren confinats a monestirs aragonesos, llevat del darrer, que fou reclòs a Banyoles. Aquests monjos i d’altres s’oposaven a la reforma del monestir i de la vida monàstica que s’havia de fer com a resultat del concili de Trento. Aquesta oberta rebel·lió no s’apaivagà fins quatre o cinc anys després.

Mort l’abat comendatari Climent Mai el 1586, el monestir de Ripoll romangué durant deu anys sense abat titular, fins que el 1596 fou designat per Madrid i acceptat per la comunitat l’abat Francesc Desponts o de Ponts.

Per lliurar-se de la plaga de la provisió de les abadies feta des de Roma a persones que no tenien cap vinculació i sovint tampoc cap interès, que no fos el material o econòmic, la Congregació Claustral Tarraconense, d’acord amb les directrius del rei Felip II de Castella, es mostrà obertament partidària del sistema d’elecció d’abats per presentació reial. Per un acord entre el rei Felip II i el papa Climent VIII s’arribà a aquest sistema, en virtut del qual el rei presentava a l’aprovació papal uns candidats, que al seu torn eren proposats al rei pels seus consellers o assessors religiosos. Tot i que el sistema es prestava molt al favoritisme, i que el paper de la comunitat quedava reduït pràcticament a la simple acceptació formal del candidat, s’acabà així el funest període dels abats comendataris i s’inicià el dels abats de presentació reial.

Aquests eren normalment persones més dignes, que no acumulaven gaires beneficis (cosa que havia estat prohibida pel concili de Trento) i que normalment tingueren la residència al monestir.

El primer abat de provisió reial fou l’abat Desponts, que l’any següent de la seva designació era ja un dels presidents del capítol de la Congregació Claustral (1597), on precisament s’insistí a lliurar els monestirs benedictins catalans de la tutela de Roma, que havia donat lloc a la comenda.

El segle XVII començà amb les endèmiques lluites de la vila de Ripoll contra el monestir, i això fou causa de l’actuació a la vila dels bàndols de nyerros i cadells, els uns cridats pel monestir i els altres per la vila. Bandolers com Perot Rocaguinarda i Trucafort campaven sovint per la vila i el monestir.

En temps de l’abat Francesc de Santjust (1616-1621) fou refet el palau abacial annex a la part de migdia del claustre, on ara hi ha la casa de la vila. L’escut d’aquest abat, després bisbe d’Elna, apareix repetidament en l’enteixinat de la sala superior de la citada casa, ara lloc d’exposicions i conferències.

En temps de l’abat Pere Sancho (1621-1627), i en els set anys que el monestir romangué sense abat, l’abadia caigué en una etapa d’anarquia i d’insubordinació. Això arribà a un extrem que des dels capítols de la Congregació Claustral es decidí d’exiliar i tancar en d’altres monestirs sis monjos que foren caps de la insubordinació, que consistia pràcticament a no voler acceptar les reformes de vida i residència dins la clausura, així com d’obediència als superiors. En realitat es presentaven les coses negres per a poder introduir a Ripoll la reforma de Valladolid, com s’havia fet a Montserrat i a Sant Feliu de Guíxols; per això el procurador de Ripoll, Pere Llordat, el 1626 abogà perquè no es procedís amb violència i es comprometé a arreglar les coses.

Durant la resta del segle XVII, les invasions franceses dels anys 1653, 1674 i 1690 desviaren l’actuació vers altres problemes, i sembla que s’arreglà la situació interna de la casa.

El segle XVIII no té trets rellevants, pel que fa a la història dels edificis i de la vida de la comunitat. Aquesta, que tenia una vintena de monjos (el nombre oscil·lava de vint-i-quatre a vint-i-vuit), era formada per fills de famílies nobles o de ciutadans honrats i vivia com un convent aristocràtic, sense gaires inquietuts ni ambicions, si no eren per escalar l’abadiat o alguna prebenda millor.

L’any 1755, la vila de Ripoll reeixí a tenir un consell propi; així pogué alliberar-se de les intromissions i les arbitrarietats d’alguns abats i cellerers, que eren els que influïen més directament en el seu règim. Era una vella aspiració, per la qual s’havia lluitat almenys des del 1290 i que costà tantes violències i malestars. Tot això deixà un regust i una antipatia dels prohomes de la vila contra el monestir, que perdurà fins després de la seva extinció.

En començar el segle XIX, després de les ocupacions de les tropes de Napoleó, seguides d’unes primeres rapinyes, vingué la primera exclaustració del Trieni Constitucional (1820-1823). Retornada la comunitat al monestir, i davant la necessitat de restaurar l’església, el 1830 es produí la seva darrera gran transformació. Les cinc naus es convertiren en tres, amb la supressió dels pilars i les columnes que subdividien les naus col·laterals, i d’acord amb l’esperit neoclassicista de l’època, es disfressà tot el seu interior amb revestiments i motllures de guix.

L’any 1835, quan la comunitat tenia divuit monjos i era regida per l’abat Josep de Borrell i de Bufalà, vingué l’exclaustració definitiva, seguida de l’incendi de l’església el 9 d’agost de 1835, i del pillatge i la destrucció del monestir. Les etapes de la restauració les exposem en la cronologia de Ripoll.

Per a una descripció detallada de la restauració vegeu La restauració de l'església de Santa Maria de Ripoll.(APF)

Abaciologi del monestir de Santa Maria de Ripoll

Daguí	~880-902
Daniel	902-919 ?
Ènnec	919-948
Arnulf, també bisbe de Girona	948-970
Guidiscle, regent des del 963	970-979
Sunifred	979-1008
Oliba de Cerdanya-Besalú, també abat de Cuixà i bisbe de Vic	1008-1046
Pere Guillem	1047-1055
(Adalbert, intrús)	(1061-1072)
(Miró, intrús)	(1067-1068)
Guillem Bernat	1056-1068
Abats dependents de Marsella
Bernat	1070-1102
Benet	1102-1107
Gausfred 1	1107-1111
Gaucelm	1112-1119
Elles	1120-1125
Pere Ramon	1125-1153
Gausfred II	1153-1169
Ramon de Sesguinyoles, abat del Canigó, refusat pels ripollesos	1169
Abats independents
Ramon de Berga (1169)	1172-1205
Bernat de Peramola	1206-1213
Bernat de Santagustí	1213-1217
Ramon Desbac	1217-1234
Guillem, electe	1235
Dalmau de Sagarriga	1235-1256
Bertran Desbac	1258-1280
vacant per doble elecció	1280-1291
Ramon de Vilaragut	1280
Pere Desbac	1280
Ramon de Vilaragut, confirmat	1291-1310
Guillem Descamps	1311-1318
Ponc de Vallespirans	1318-1325
Hug Desbac, després bisbe d’Urgell	1325-1351
Jaume de Vivers	1351-1362
Ramon de Sabarrés	1362-1380
Galceran de Besora i de Cartellà	1381-1383
Ramon Descatllar i de Palasol, després bisbe d’Elna	1383-1408
(Francesc Betet, intrús)	(1386-1387)
Marc de Vilalba, després primer abat de Montserrat	1408-1409
Berenguer de Rajadell i de Boixadors	1409-1410
Dalmau de Cartellà i Despou, abat d’Amer i de Sant Cugat	1410-1439
Bertran de Samasó	1440-1458
Narcís de Miquel	1458-1460
Abats comendataris
Roderic de Borja i Escrivà, cardenal i vice-canceller papal, després bisbe de Barcelona	1461-1463
Ponç Andreu de Vilar	1463-1489
Frederic de Portugal i i de Noronha, després arquebisbe de Saragossa	1490-1504
Ascani Maria Sforza de Milà, cardenal	1504-1505
Francesc de Lloris, cardenal	1506
Jaume, cardenal de Sant Climent	1506-1517
Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa (renuncià)	1515
Jaume de Ric, procurador des del 1515, abat, després bisbe d’Elna	1517-1534
Climent Mai i Rovira	1535-1586
(vacant)	(1586-1896)
Abats de presentació reial
Francesc de Ponts	1596-1611
Joan de Guardiola i de Terrades	1612-1616
Francesc de Santjust i de Castre, després bisbe d’Elna	1616-1621
Pere Sancho	1621-1627
(vacant	1627-1634)
Jaume de Copons i de Vilapiana	1634-1651
Jaume de Meca (i Terça?), (també abat de Breda?) electe fins	1658
Gispert d’Amat	1663-1664
Gaspar de Casamitjana i d’Erill	1666-1696
Benet de Sala i de Caramany, electe, després bisbe de Barcelona i cardenal	1696-1697
Rafael de Moner i de Bassedes, abat de Rodes	1699-1704
Fèlix de Vilaplana	1705-1732
Joan de Fluvià i d’Aguilar, electe	1733
Fernando de Zúñiga	1735-1742
Francesc de Copons i de Copons també abat de Camprodon	1743-1755
Martín de Sarmiento, electe	1733
Josep d’Oriol i de Tord	1756-1784
Francesc de Valencià i de Sagrera	1785-1793
Isidre de Rocabruna (i de Tavernar?), electe	1794
Francesc de Còdol i de Minguella	1796-1806
Andrés de Casaus y Torres, després abat de Sant Cugat	1807-1816
Francisco de Portella y de Monteagudo	1817-1831
Josep de Borrell i de Bufalà, exclaustrat el 1835	1831-1845

(APF)

Cronologia del Monestir de Santa Maria de Ripoll

879-880	El comte Guifré el Pelós funda el monestir de Santa Maria poc després de reorganitzar la vall de Ripoll
880	El dia 2 de desembre, el monestir actua ja sota la direcció de l’abat Daguí
888	El dia 20 d’abril, el bisbe Gotmar consagra l’església de Santa Maria per a seu del monestir i el comte Guifré li lliura el seu fill Radulf, amb el patrimoni corresponent
890	El dia 25 de juny, el mateix bisbe consagra l’església de Sant Pere de Ripoll, com a parroquial del terme. La dota també el comte Guifré i la seva muller Guinedilda
935	El bisbe Jordi de Vic consagra una nova església per a seu del monestir. Devia ésser una ampliació o renovació de la de l’any 888
939	Privilegi del rei Lluís d’Ultramar el qual confirma les propietats del monestir
951	El mes de desembre, butlla del papa Agapit II en la qual es confirmen les propietats del monestir i aquest es posa sota la protecció papal
977	El dia 1 5 de novembre, tercera consagració de l’església de Santa Maria després d’haver estat novament refeta i ampliada
982	Precepte del rei carolingi Lotari on es confirmen els béns del monestir
979-1008	L’abat Sunifred dóna un gran impuls a l’escriptori de Ripoll, ben documentat des dels temps de l’abat Arnulf (948-970)
1002	Oliba renuncia als comtats de Berga i de Ripoll i entra al monestir de Ripoll, d’on és elegit abat el 1008
1023	Oliba recupera els alous de Montserrat i funda el priorat de Santa Maria de Montserrat
1032	El dia 15 de gener, és consagrada de nou l’església de Santa Maria de Ripoll ampliada i renovada per l’abat Oliba
1046	El dia 30 d’octubre mor Oliba a l’abadia de Cuixà, on és enterrat
1070	L’abat Bernat II de Besalú uneix el monestir de Ripoll al de Sant Víctor de Marsella
1079-1083	Té lloc la fundació del priorat de Santa Maria de Gualter, a la Noguera
1079	El comte Ermengol V d’Urgell uneix a Ripoll l’antiga abadia de Sant Andreu de Tresponts, com a simple priorat
1089	És fundat el priorat de Sant Pere Gros de Cervera
1097	Es fa donació a Ripoll del lloc de Panissars, on es funda tot seguit el priorat de Santa Maria
1150	Es construeix la famosa portalada romànica de l’església del monestir
1169-1172	Comença la lluita per a independitzar-se de Marsella, cosa que s’obté de fet el 1072, bé que Marsella reclama Ripoll fins a l’acabament del segle XIII
1169	Consta com a dependent de Ripoll el priorat de Santa Maria de Banyeres al Baix Penedès
1189	És reestructurat el priorat de Sant Quintí de Mediona a l’Alt Penedès, lloc dependent de Ripoll des de molt abans
1215-1219	Ripoll entra a la Congregació Claustral Tarraconense
1260	Pactes entre el bisbe de Vic i l’abat de Ripoll per a solucionar els litigis sobre la subjecció al bisbe de les esglésies de les propietats del monestir
1296	Els homes de Ripoll es revolten contra el monestir i demanen un règim consular o de participació popular.
1363	L’abat Ramon de Sabanés compra la jurisdicció del terme de la Guàrdia del Ripollès, on el monestir té molts béns alodials
1390-1401	És acabat de construir el claustre inferior del monestir començat el 1180 per l’abat Ramon de Berga
1409	El monestir de Montserrat s’independitza de Ripoll per butlla del papa Benet XIII
1428	Els terratrèmols fan caure les voltes del monestir i un dels campanars de la façana
1461	Comença la sèrie d’abats comendataris amb la nominació pel papa Pere II de Roderic de Borja (futur Alexandre VI) com a abat de Ripoll
1463	Pere de Rocabertí i d’Erill, cabdill de les tropes de Joan II, assalta el monestir, partidari de la causa de la terra o de la Generalitat, i saqueja l’abadia, tot destruint una part de les edificacions i robant joies, calzes i el retaule o baldaquí de plata i de l’època d’Oliba
1481	El dia 13 de novembre el rei Joan II acorda a Ripoll una pensió anual de 4 000 sous per a reparar les grans destrosses fetes al monestir durant la guerra
1508	És conclosa tota la galeria superior del claustre. Una ala havia estat construïda entre els anys 1381 i 1383
1563	Llargues revoltes a Ripoll per part dels monjos que no volen acceptar les reformes imposades pel Concili de Trento. Ara la comunitat només té uns vint-i-cinc monjos
1596	És elegit el primer abat no comendatari
1690	Els francesos ocupen la vila de Ripoll i volen les muralles de la vila i un sector d’edificacions del monestir annexes a elles
1755	El dia 10 de gener és publicada una reial cèdula de Ferran VI per la qual és concedit un règim de sis regidors i oficials, els quals, sota el batlle designat per l’abat, hauran de regir en endavant la política i l’economia de la vila
1794	Els francesos roben el monestir i saquegen la tomba de Ramon Berenguer IV
1820-1823	Durant el trienni liberal, la comunitat ha d’abandonar el monestir i es produeixen alguns pillatges
1826-1830	Sota l’abat Francisco de Portella y de Monteagudo, és duta a terme la reforma de l’església del monestir, la qual és convertida en una basílica de tres naus, amb voltes i ornamentació neoclàssica, a base de motllures i revestiments de guix
1835	En temps de l’abat Josep Borrell, quan la comunitat té divuit monjos, té lloc l’exclaustració. El dia 9 d’agost, els miquelets, revoltats, saquejen el monestir, maten els monjos i cremen l’església, el monestir i els arxius
1840	Eudald Raguer i Batlle, metge i erudit ripollès, inicia les gestions per tal de saber què ha restat del monestir i evitar en el possible l’expoliació de l’edifici incautat pel govern
1847	S’ensorra una part del claustre
1856	Cau la torre del palau abacial i amb ella la coberta i una part superior de l’edifici
1861	A instàncies d’Eudald Raguer, la Comissió de Monuments de la província de Girona fa les primeres gestions per a una possible restauració del monestir. És nomenat primer delegat per a tenir cura del monument Eudald Raguer i hom cerca els primers diners a invertir a Ripoll
1863	El dia 21 de febrer s’inicia una primera campanya d’obres duta a terme amb el treball de voluntaris (hi arriben a treballar 1 50 persones), en els quals són invertits 8 000 rals per tal de consolidar els murs de l’església i el claustre a fi d’evitar que caiguin. Per a això l’any anterior havia estat construïda per part de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, que actuava com a delegació de la de San Fernando de Madrid, una Comissió per a la Restauració de Ripoll, composta per Manuel Milà i Fontanals, Andreu de Ferran, Claudi de Lorenzale, Francesc de Villar i Elies Rogent. També hi entraren poc després Nicolau de Peñalver, Terenci Thor i Codina, N. Brossa i Joan Mañé. Elies Rogent fa un primer pla o projecte de restauració.
1867	S’inverteixen 10 000 rals, concedits pel govern, per tal de consolidar el claustre i construir un mur paral·lel als absis de la part dreta del creuer a fi de consolidar aquesta part del transsepte. Dirigeix l’obra l’arquitecte Martí Sureda, segons el pla i orientacions d’Elies Rogent. Inicia les activitats en pro del monestir Josep M. Pellicer i Pagès, nascut a Mataró, però d’origen ripollenc i mestre de Ripoll. Per aquest motiu funda el diari “El Ripollès”; al cap de poc és nomenat delegat per a la conservació del monestir de Ripoll per la Real Academia de San Fernando.
1872	Josep M. Pellicer i Pagès publica el seu primer treball monogràfic sobre Ripoll, titulat El monasterio de Ripoll
1874	A instàncies de Pellicer, que acaba de publicar una nova obra, Santa Maria de Ripoll, la Comissió Provincial de Monuments fa una visita a Ripoll i un acte públic en el qual declara el seu interès per restaurar el monestir
1878-1881	Sempre, gràcies a l’activitat de Pellicer, que l’any 1878 publica l’obra més ampliada Santa Maria del Monasterio de Ripoll, és duta a terme una nova campanya d’obres de consolidació, consistent en treure els afegits posteriors a l’època romànica (cambril i runes d’edificis adossats), és netejat l’exterior dels absis i és consolidat tot el sostre del claustre que restava dempeus
1883	El bisbe de vic, Josep Morgades i Gili demana al ministre de foment la propietat del monestir de Ripoll
1885	El dia 3 de novembre per una Real Orden expedida a petició del ministre de finances és concedida la propietat del monestir de Ripoll al bisbe Morgades
1886	El dia 8 de febrer és organitzat un acte solemne a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona per a engrescar i comprometre la ciutat de Barcelona i tot el país en la restauració de Ripoll. Fan parlaments l’historiador Josep M. Pellicer, l’arquitecte Elies Rogent, que presenta el projecte definitiu de la restauració, i el poeta Jacint Verdaguer, que glossa Ripoll com a bressol de Catalunya. És fixat el dia 21 de març com a data de l’inici de les obres. El dia 14 de març el papa Lleó XIII envia un rescripte en el qual recolza la restauració que s’ha d’iniciar el proper dia 21 del mateix mes. El dia 21 de març és col·locada solemnement la primera pedra
1887	El dia 17 d’agost és inscrita la propietat del monestir a nom del bisbe de Vic al Registre de la Propietat de Puigcerdà
1893	El dia 10 de juliol és consagrada solemnement l’església restaurada, en una festa que aplega gent de tots colors i tendències del país

(APF)

El conjunt monumental original

Del que fou el conjunt monàstic de Santa Maria de Ripoll, avui només resten la seva grandiosa basílica i el claustre, totalment reconstruïts després de l’any 1886, i l’edifici que constituïa la cort del vicari, adossat al cantó de ponent del claustre, avui ajuntament de la vila.

El conjunt ens és conegut, sobretot, a través dels croquis de la seva planta, que publicà el canonge G. Barraquer en el seu estudi sobre les cases de religiosos a Catalunya en la segona meitat del segle XIX(*). Tot i la seva imprecisió, aquest croquis permet d’evocar la complexitat del conjunt monàstic en un moment en el qual la seva creixença havia depassat el nucli originari, organitzat entorn del claustre, segons el tipus comú de monestir medieval.

L’estricta organització del tipus monàstic claustral quedava, a Ripoll, depassada pel conjunt d’edificis, corresponents a les pabordies, oficis, i dependències en general, que s’organitzaven de manera irregular i anàrquica, entorn de dos patis o “places”, que no arribaven a ésser veritables articuladors espacials del conjunt, sinó més aviat uns espais residuals dins l’agrupació d’edificis, que, en molts aspectes, esdevenia caòtica.

De tot aquest conjunt, avui no resta res; i ja l’any 1886 eren un munt de runes, que foren netejades arran de les obres de restauració. En la seva memòria de l’any 1887(*), E. Rogent constata, encara, l’existència possible de restes, l’estudi de les quals hagués pogut donar molta llum sobre l’arquitectura monàstica ripollesa: “[…]en su lado meridional [de l’església] hay inmensos terraplenes que esconden lo que fue sala capitular, dormitorio, y acaso, notables vestigios del claustro anterior o coetáneo de la iglesia. Es visible una galería del siglo X abovedada y perpendicular a la linea de los ábsides, muros con ventanas saeteras que causan remota antigüedad y otros accesorios no menos apreciables”. Segons G. Barraquer, a l’ala oriental del claustre hi havia la sala capitular(*). Avui, d’aquestes estructures ja no queda res, i caldria una extensa i intensa excavació arqueològica de tot el recinte monàstic per tal de conèixer quelcom del que fou el conjunt del monestir ripollès.

Església

Secció isomètrica de l’església en el seu estat actual, en el qual hom ha prescindit del mobiliari i l’ornamentació. És perfectament apreciable l’estructura de les naus i el transsepte, i la forma de la cúpula i el cimbori, totalment estranys als tipus arquitectònics del segle XI català.

J.-A. Adell

L’estat actual del conjunt monumental de Ripoll és el resultat de la reconstrucció radical duta a terme per Elies Rogent al final del segle XIX, obra que assenyala una fita en la història, i dels criteris, de la intervenció sobre el patrimoni arquitectònic. En la seva reconstrucció, Rogent donà un tractament molt uniforme als paraments, i configurà una obra pràcticament unitària. En la seva memòria, ja esmentada, Rogent justifica plenament la seva opció, expressant un criteri estrictament professional; i que ha estat recollit posteriorment en diversos documents sobre criteris per a la intervenció en el Patrimoni Arquitectònic:“¿Los trabajos realizados y en curso de ejecución revisten en su realismo constructivo la apariencia de los antiguos? El lunar que tienen, mirados bajo el punto de vista arqueológico, nace de su misma perfección, porque los adelantos hechos en el arte de construir en nuestros dias se reflejan en las obras realizadas. El monumento de poll pertenece a diversos períodos, y cada uno ha puesto en función los medios técnicos que poseía […] y abrigamos la convicción de que, en el caso presente siendo, particularmente la iglesia, una reconstrucción más que una restauración, aún cuando las líneas, perfiles y detalles sigan los caracteres propios del siglo á que nos traslademos, habrá siempre algo que manifestará que las obras se han realizado en el último tercio del presente siglo” (*).

Amb aquesta voluntat, que respon plenament a una decisió projectual perfectament coherent i estructurada, Rogent unificà el conjunt de l’església com una obra unitària, i perfectament acabada en el seu moment. Aquesta posició, que no es completà amb la publicació de l’anàlisi minuciosa de les estructures existents, avui dificulta sensiblement la lectura de l’arquitectura ripollesa, sobre la qual han estat escrites diverses, i molt sovint contradictòries, hipòtesis.

L’església del monestir de Santa Maria de Ripoll és avui una gran basílica de cinc naus, amb la nau central coberta amb una volta de canó contínua, de perfil semicircular rebaixat, i amb els primers col·laterals coberts amb volta d’un quart de canó i els col·laterals extrems amb volta de canó semicircular. El cos de les cinc naus és capçat per un monumental transsepte, cobert amb volta de canó, al qual s’obren set absis, un de central de grans dimensions, i sis absidioles, tres per banda, que completen el volum de la imposant capçalera.

La nau es compon de set trams, definits pels arcs que la separen dels col·laterals, suportats per pilars rectangulars, i és ampliada a ponent en un tram més en el qual es defineixen dues capelles de la mateixa amplada que els dos col·laterals, i que són la base dels dos monumentals campanars de torre que hi havia originàriament, i dels quals només en resta un. Els dos col·laterals són dividits per una successió alterna de columnes i pilars rectangulars, de manera que aquests es corresponen amb els de la nau central, mentre que aquelles es corresponen amb els arcs, de manera que creen un ritme meitat que el de la nau central. Per sobre dels arcs que separen els col·laterals, Rogent situà un fris d’arcuacions llombardes, en sèries, entre lesenes.

A la intersecció de la nau central amb el transsepte hi ha una cúpula, coronada exteriorment per un cimbori que Rogent copià del de Sant Jaume de Frontanyà, i que passa del pla quadrat a l’octagonal mitjançant unes curioses petxines, totalment estranyes en l’arquitectura romànica catalana. A part dels arcs que suporten el cimbori, la volta del transsepte és reforçada per dos arcs torals, que arrenquen de sengles pilastres situades en la unió de les dues últimes absidioles de cada braç. Als extrems del transsepte hom ha buidat sengles arcosolis per allotjar-hi a tramuntana, la tomba de Guifré el Pelós, reinstal·lada l’any 1982, i a migjorn la de Ramon Berenguer III el Gran. També seguint la descripció de G. Barraquer, sabem que en un pilar de la nau, al cantó de migjorn, i a l’altura del cor (“obra de la decadencia del estilo gótico”, segons l’autor), hi devia haver la tomba de l’abat-bisbe Oliba(*).

L’església és il·luminada per una sèrie de grans finestrals, d’una sola esqueixada, coincidents amb els pilars de la nau central, oberts a les façanes de tramuntana i de migjorn. A les façanes de les naus laterals, també són presents unes finestres que, a causa de l’opacitat del seu tancament, en treballs donen llum a les naus laterals. A la façana de ponent, un gran finestral il·lumina la nau central. A l’absis central, s’obren tres gran finestres d’esqueixada senzilla, del mateix tipus que les que s’obren a l’extrem dels braços del transsepte, mentre que a les absidioles s’obre una sola finestra, de mides molt més reduïdes, i de doble esqueixada.

Aspecte que ofereix la façana de l’església, al cantó de ponent.

F. Tur

La porta principal de l’església s’obre a la façana de ponent, aixoplugada dins un atri, de grans arcades, molt més tardà, i és ornamentada pel grandiós conjunt de la portalada concebuda com un arc triomfal, i que se superposa a la façana original del segle XI, on devia obrir-se una porta senzilla, probablement també coberta amb un arc de mig punt, i que assolia la monumentalitat a través d’una decoració pictòrica mural, de la qual hom pogué trobar vestigis vora la portada esculturada, en un dels treballs de consolidació de què ha estat objecte(*).

Per a una descripció detallada de la portalada de Santa Maria de Ripoll vegeu L’escultura monumental de Santa Maria de Ripoll.

Exteriorment, les seves presenten una decoració basada en els elements clàssics dels motius llombards, que en la part baixa de la façana de ponent, el transsepte i l’absis, no han patit modificacions en les restauracions del segle XIX.

Els absis tenen una decoració a base d’un fris continu d’arcuacions llombardes a les absidioles, que a l’absis central es distribueixen en sèries de dues, entre lesenes, les quals emmarquen unes finestres cegues, i que han estat sobremuntades per un fris continu d’arcuacions, molt mal realitzades, afegit en la restauració d’Elies Rogent.

Els murs del transsepte presenten, sota el ràfec, un original tema d’ornamentació, constituït per una sèrie contínua de finestres cegues acabades per arcuacions, de grans dimensions i proporcions allargassades, que es repeteixen en els murs testers del transsepte, on dos grups de tres finestres cegues d’alçades diferents, seguint el pendent de la coberta, flanquegen un finestral central, que no és cec, sinó que dóna llum a l’interior, tot generant una de les composicions de façana no principal més ben resoltes i originals de l’arquitectura llombarda. El mateix tema del fris de finestres cegues fou emprat per Rogent sota els ràfecs de la coberta de la nau central, on no hi havia la decoració original.

La façana de ponent tenia una decoració a base d’arcuacions llombardes entre lesenes i en diferents nivells, que formaven una decoració d’emplafonats, que relligava amb els campanars, i avui de molt difícil lectura per l’afegitó de la portada, que tapa arcuacions i lesenes del piafó central, i per l’atri que emmascara tot el conjunt de la façana.

La façana de ponent fou concebuda amb un gran sentit de la monumentalitat, dividida en tres parts, amb la central flanquejada per dos imposants campanars de torre, dels quals avui només en resta un, com a Sant Miquel de Cuixà, on els campanars eren situats als extrems del transsepte, amb un concepte monumental similar. L’acabament, en pinyó, del terç central és degut a la restauració de Rogent. Abans d’aquesta, aquest sector era força més alt, i acabat horitzontalment, sense que puguem saber si aquesta forma és deguda a alguna de les reformes de l’església, o correspon a la desconeguda façana original.

Dels dos campanars que la flanquejaven només se’n conservà sencer un, que fou abusivament restaurat, mentre que l’altre no ho fou, i és coronat per una coberta octagonal, similar a una coberta de cimbori. Al moment de la seva “restauració”, el campanar de Ripoll era una torre de planta quadrada, proporcionalment baixa, la qual cosa li donava un aspecte feixuc. Es componia d’un sòcol alt i de quatre pisos més, dels quals el sòcol i el primer eren dividits per un fris d’arcuacions, migpartit per una lesena, que es perllongava fins a la divisió entre el segon pis i el tercer, que ja no es resolia amb un fris d’arcuacions, sinó amb una simple franja horitzontal, amb permòdols, com la franja que separava el tercer pis i el quart.

Les obertures d’aquests pisos eren dues finestres a cada cara i pis, de mides creixents fins al tercer pis, mentre que al quart, dues finestres petites, i excèntriques evidenciaven la reforma d’unes finestres geminades. Un cinquè nivell de golfes i una coberta de teula, a quatre vessants, completaven el conjunt. Aquest, per les seves proporcions, resultava estrany, i més si es comparava amb altres campanars coetanis, molt més esvelts, com el de Sant Miquel de Cuixà, o el de Sant Pere de Vic, més tardà. Basant-se en la comparança amb Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó (malgrat que aquest darrer no sigui extrapolable directament), Elies Rogent “completà” el campanar de Ripoll afegint-hi una planta més, resolta amb dues finestres geminades, com el quart pis original, i coronà el conjunt de les façanes amb un fris d’arcuacions i un terrat pla amb una barana de merlets escalonats (copiats de Sant Martí del Canigó), i que, malgrat la possible incoherència del seu acabament, acosta les proporcions del campanar ripollès a les d’altres campanars de la seva època i estil, circumstància que no sabem si mai s’arribà a produir, i si els dos campanars de Santa Maria de Ripoll, precisament per la seva proximitat, i la composició global del conjunt, no foren concebuts amb la proporció baixa amb la qual arribà fins a l’any 1886.

Durant la restauració d’Elies Rogent, el parament dels murs fou molt retocat i es rejuntaren les parts que es conservaren originals fins a uniformitzar tots els paraments amb un petit pseudo-carreu ben escairat, que no reflecteix en absolut l’aparell original que es conserva especialment als murs dels absis, constituït per carreuons allargassats, en treballs desbastats, i agafats amb abundant argamassa, en filades molt primes i bastant uniformes, que donen, però, un aspecte molt rústic i primitiu al parament.

La importància cabdal de la basílica ripollesa, i de la seva restauració, en el conjunt de l’arquitectura catalana dels segles XI i XIX, i en la història de la intervenció sobre el patrimoni arquitectònic, és un fet indiscutible i reconegut, però la lectura de la seva arquitectura en el moment actual presenta seriosos punts foscos, que enterboleixen la seva comprensió.

A part de problemes ja comentats com el de l’acabament del campanar o la decoració interior i exterior de les naus, altres temes mereixen ésser plantejats. Abans de la restauració, la nau i l’absis centrals de Ripoll presentaven les restes de la coberta amb volta de creueria, que fou construïda arran de la reforma de l’any 1428, i que s’havia esfondrat l’any 1856, “no por la revolución, sino por sus malas condiciones […]”, segons E. Rogent(*), i que substituïa l’antiga coberta. Segons E. Junyent(*), i les memòries d’Elies Rogent, aquesta devia ésser amb una volta de canó seguida, idèntica a la que es conservava al transsepte; en la intersecció de les dues hi devia haver una cúpula. Aquesta estructura devia datar, segons E. Junyent, d’abans de l’any 1169(*), moment en el qual es realitzà la substitució d’una hipotètica coberta d’embigat per les voltes, coetàniament a la construcció de la portada. Ara bé, quan Rogent construí la seva volta a la nau central, per tal de respectar l’alçada total (donada per la volta del transsepte) i situar l’arrencada per sobre de les finestres existents, hagué de construir una volta rebaixada per tal que les finestres no trenquessin el seu perfil, com passa en una sala del monestir de Sant Quirze de Colera, entre altres exemples.

A part del dubte, seriós i raonable, sobre l’existència, o no, de la cúpula i el cimbori, els problemes plantejats en la construcció de la volta central, permeten de qüestionar el tipus de coberta que precedí les voltes gòtiques, sense poder ésser concloents, en el moment actual, sobre la seva natura. Si aquesta es tractava d’una volta de canó seguit, hauria hagut d’arrencar de més avall que les finestres, amb la qual cosa aquestes haurien perforat la volta, si és que no eren més petites originalment. També pot ésser que es tractés d’una coberta de fusta; aleshores es plantejaria un nou problema relacionat amb la volta del transsepte, que sembla original, i que crearia l’estranya situació d’unes naus cobertes amb fusta, acabades per un transsepte cobert amb volta, i amb una possible cúpula que resolgués la unió entre els dos cossos d’edifici, amb la qual cosa s’enceta el problema de la cronologia de les naus de Ripoll.

Tots els autors que han estudiat abans l’església de Santa Maria de Ripoll plantegen el problema de l’aprofitament o no, per part d’Oliba, de l’estructura de cinc naus pertanyent a la basílica consagrada l’any 977.

Puig i Cadafalch considerà, seguint al peu de la lletra l’acta de consagració de l’any 1032, que Oliba havia aixecat la basílica de bell nou, sense aprofitar res de les estructures preexistents(*). Poc temps després, W.M. Whitehil, sense pronunciar-se obertament, plantejà la possibilitat que les naus corresponguessin efectivament a l’obra de l’any 977(*).

Gudiol i Ricart i Gaya Nuño(*) plantegen ja obertament que les naus corresponen a l’església consagrada l’any 977, i dubten que l’any 1032 hi fos construït ni el cimbori, ni tan sols voltes, i, per tant, la nau podia haver anat coberta amb un embigat de fusta.

Eduard Junyent(*) seguí la línia de Gudiol i Gaya, i sostingué que Oliba, l’any 1032, afegí al cos de les naus de la basílica de l’any 977, el transsepte amb els set absis, i el bloc occidental amb els dos campanars. Molt recentment, Xavier Barral(*) ha recuperat la vella hipòtesi de Puig i Cadafalch sostenint que a Ripoll no es conserven estructures anteriors al segle XI, i que tota l’església data de la construcció olibana.

Capçalera exterior de l’església des de llevant.

M. Anglada

El fet que en les excavacions(*) del transsepte no aparegueren estructures arquitectòniques, i només una necròpoli alt-medieval amb estrats des d’època tardoromana, sembla que avala aquesta hipòtesi, car és evident que a l’indret de la capçalera olibana no hi hagué els absis que devien culminar les cinc naus si aquestes eren anteriors. Basant-se en la peculiar orientació de l’església ripollesa nord-est-sud-oest, Eduard Junyent m’havia comentat mentre treballàvem en el seu llibre sobre l’arquitectura pre-romànica que calia cercar els absis de la basílica del segle X a l’indret dels campanars, i que Oliba havia capgirat el sentit de l’església del segle X, acceptant, d’entrada, la hipòtesi del reaprofitament de les naus, però caldria una excavació de tot el subsòl de l’església per tal de poder comprovar aquesta hipòtesi.

De tota manera, segons aquesta hipòtesi, l’abat Oliba hauria necessitat introduir importants reformes en l’estructura de les naus per tal d’adaptar-les al nou edifici, i si no hagués capgirat el seu sentit, com insinuava E. Junyent, almenys hagués hagut d’allargar-les per sobre de la capçalera, car aquesta no s’ha trobat sota el transsepte.

Amb tot, en l’estat actual del monument, i sense noves aportacions arqueològiques, crec que la hipòtesi més raonable, com a base de treball, és la d’acceptar la data del 1032 com la de la consagració de tota l’obra de la basílica, sense aprofitaments d’estructures anteriors, que devien, però, condicionar el projecte olibà.

L’església consagrada l’any 977 tenia cinc altars, i això ha servit de base per a suposar que les naus foren també cinc, però ja Puig i Cadafalch havia plantejat la hipòtesi que tingués un pla com el de Vic(*), amb cinc absis oberts en un transsepte, i no podem oblidar que la basílica del monestir de Sant Miquel de Cuixà fou consagrada l’any 974, només tres anys abans que la de Ripoll, i que les seves tres naus són acabades per un transsepte on s’obren cinc absis, amb el central molt desenvolupat i envoltat pel que sembla un deambulatori, molt modificat l’any 1040, en el qual hom devia allotjar els set altars amb què comptava.

Un aspecte de l’interior de l’església, amb el creuer.

F. Tur

La complexitat, de fondes arrels carolíngies, de l’estructura espacial de Sant Miquel de Cuixà, fa pensar que a Santa Maria de Ripoll, en el mateix moment s’estigués construint un edifici més complex que la senzilla estructura de les basíliques sense transsepte.

A partir d’acceptar aquesta hipòtesi de treball, podem estudiar el problema de les relacions de l’arquitectura de la basílica de Ripoll.

Puig i Cadafalch(*) ja havia assenyalat les similituds de la planta de Santa Maria de Ripoll amb la de Sant Pere del Vaticà, i plantejà la hipòtesi que els monjos ripollesos haguessin volgut imitar la grandiositat d’aquella en la seva nova basílica. Aquest sentiment de prendre com a model la basílica vaticana té fondes arrels, ja des del segle VIII en el món carolingi(*), i al segle XI era encara plenament vigent.

El transsepte amb set absis té una clara referència amb Sant Pere del Vaticà, on també és present el tema de les cinc naus, força comunes en l’arquitectura paleocristiana, des del mateix Sant Pere del Vaticà fins a Sant Joan del Laterà, i en altres basíliques constantinianes com les de Betlem o Jerusalem, o en esglésies com la de Santa Tecla de Milà, construïda a mitjan segle IV, i reformada el segle XI amb l’afegitó d’unes absidioles, per la qual cosa hom no pot descartar que fos coneguda pel bisbe-abat Oliva en els seus viatges a Roma, o fins i tot l’església de Sant’Abbondio de Como, al cor de la Llombardia, construida entre 1013 i 1095. Pel que fa a la coberta d’aquestes basíliques, el sistema emprat és sempre el de l’embigat de fusta, que podria ésser l’adoptat originalment a Ripoll. Això, però, presenta alguns problemes, especialment en la seva relació amb el transsepte, l’estructura del qual, amb arcs formers, sembla concebuda per ésser coberta amb volta. En aquest cas ens trobaríem amb una estructura peculiar, d’unes naus cobertes amb embigat, acabades per un transsepte cobert amb volta. Pel que ja hem dit abans, el problema que plantejava la volta construïda per Elies Rogent era el fet de respectar l’alçada de les finestres existents, però no podem pas excloure la hipòtesi que aquestes fossin reformades, possiblement l’any 1428, fent-les més altes que no pas eren en la seva forma original, que hauria pogut admetre l’alçada d’una volta de canó.

Detall de l’interior de la nau amb el lateral del costat de tramuntana.

M. Anglada

Perspectiva de l’interior de l’església, amb la cúpula, en l’encreuament de la nau amb els braços del transsepte.

M. An glada

Uns dels temes més polèmics de la restauració d’Elies Rogent, i que en certa manera ha servit de base a la hipòtesi de l’aprofitament de les naus, és el sistema de separació de les naus laterals, amb l’alternança de pilars i columnes, i la presència de capitells califals, que devien procedir d’aquesta estructura. Aquests capitells han estat datats tradicionalment el segle X, però X. Barral ha plantejat que els de la cripta de Vic, molt semblants als de Ripoll, foren fets ex-professo per a la cripta, al principi del segle XI, seguint formes anteriors, cas que es podria repetir a Ripoll(*).

Quan es produí la restauració, Elies Rogent, després de la reforma de l’any 1830, trobà l’església dividida en tres naus, i basant-se en la descripció del monestir de Ripoll(*) feta per J. Villanueva, en la qual parla de les cinc naus i que les col·laterals són dividides en part per columnes, i en part per pilars, plantejà la solució de l’alternança de columnes i pilars, atès que “[…]existian en Ripoll datos indubtables de su pasada existencia […] [de les columnes]” (*). E. Junyent, però, opinà que els suports d’Elies Rogent eren una pura fantasia(*). Aquesta solució, única en l’arquitectura romànica catalana té, però, relacions amb altres arquitectures europees anteriors i coetànies de la basílica ripollesa.

Vista de l’interior de la nau de l’església, tal com és actualment. A primer terme el sepulcre del bisbe Morgades, principal impulsor de la restaruració.

M. Anglada

Una vista de l’interior de l’església, a l’indret de la capçalera, des del braç meridional del transsepte.

M. Anglada

El lloc medieval més antic on coneixem l’existència d’alternança de pilars i columnes suportant les arcuacions de separació de les naus és Santa Maria in Cosmedin, església romana construïda el segle VIII, on s’introdueixen pilars rectangulars per crear un cert ritme en la monòtona successió de columnes. És, però, en l’arquitectura carolíngia, on trobem exemples en els quals es produeix aquest fenomen, que apareix ja en l’estadi III de l’església del monestir de Reichenau-Mittelzell, datable entre els anys 797 i 816, o en l’església de Saint Ursmer de Lobbes, datable entorn de l’any 830, i sobretot, en esglésies de la segona meitat del segle X, com Sant Ciriacus de Gernrode (després del 961) o Sant Michel de Hildesheim (1033), llocs en els quals trobem el pilar rectangular alternant amb columnes, o creant ritmes, en una forma que es féu especialment comuna en esglésies renanes del segle XI com les d’Echternach, Essen o Güsteren, i no fou estranya en molts edificis del segle XI, en els quals uns pilars suporten arcs torals, i d’altres no, i es produeix aleshores l’alternança, com a Notre-Dame de Jumièges, datable entre els anys 1040 i 1067. La possible relació del sistema de suport de les naus laterals de Santa Maria de Ripoll amb l’arquitectura carolíngia permet d’encetar una línia d’aproximació a un altre dels problemes plantejats per la seva arquitectura.

En el cantó occidental de la nau es produeix una interrupció del ritme d’arcades, que, en nombre de set, separen les naus. En aquest punt, en arribar a la base dels campanars es forma un llarg pilar, amb un arc toral (els pilars del qual són originals) i s’interromp el ritme i la proporcio dels arcs. Aquesta circumstància es podria interpretar com el senyal de l’afegitó de l’estructura dels campanars a les cinc naus, però, sense excloure aquesta possibilitat, admet altres lectures des de l’òptica d’una obra unitària. L’existència, a la part alta d’aquest tram, d’unes arcades d’unió entre els campanars i la nau, visibles ja en la secció de l’església, dibuixada abans de la seva reconstrucció, i sense relació amb el cor afegit l’any 1428, permet de plantejar la hipòtesi, suggerent però difícilment confirmable, que entre els dos campanars hi hagués un cos d’edifici encastat dins la nau central, com un ressò llunyà dels cors occidentals de les grans abadies carolíngies; o almenys, és segur que hi havia una clara relació entre el primer nivell dels campanars i la nau central.

Plantejat l’ampli ventall d’hipòtesis possibles sobre l’arquitectura de Santa Maria de Ripoll, las conclusions sobre la seva natura exacta necessiten una exploració arqueològica exhaustiva tant del subsòl com dels paraments per a veure’s confirmades o esmenades. Amb tot, l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll constitueix, sens cap mena de dubte, un dels grans edificis que, juntament amb les obres del vescomtes d’Osona a Sant Vicenç de Cardona i Sant Pere de Casserres, les altres obres del bisbe-abat Oliba a Sant Miquel de Cuixà i a Sant Pere de Vic, o edificis com Sant Serni de Tavèrnoles o Santa Maria d’Arles del Tec, constituïren els màxims exponents de l’arquitectura catalana del segle XI, i definiren tot un estil arquitectònic, en el qual Ripoll és el millor i més monumental exemple d’adopció del tipus basilical “clàssic” en el nou llenguatge arquitectònic. (JAA)

Claustre

El claustre del monestir de Santa Maria de Ripoll és situat al cantó de migjorn de l’església, i disposa les seves quatre galeries entorn d’un pati quadrat, un xic deformat.

Aquest claustre, començat en temps de l’abat Ramon de Berga (1172-1206), substituí, segons E. Junyent, l’antic claustre i dependències monacals, que devien datar de l’època de l’abat Arnulf (938-970), i que degueren perdurar durant la construcció dels nous edificis. La història de la construcció del claustre és molt llarga i atzarosa i acabà definitivament poc abans de l’any 1506, amb la construcció del segon pis de la galeria sud-oriental.

Tots els porxos de les diferents galeries segueixen fidelment les proporcions del porxo inferior de la galeria de tramuntana, l’únic que fou construït en època romànica, per la qual cosa l’aspecte general del claustre és d’una total unitat, malgrat les naturals divergències entre els detalls.

El porxo romànic es compon de tretze arcs molt motllurats que descansen sobre columnes dobles, amb pilars massissos als angles, i amb un intercolumni de 9,71 diàmetres, el qual li dóna una gran transparència. Tanmateix les proporcions de les seves columnes el situen entre els porxos més esvelts de la plenitud de l’arquitectura romànica.

El claustre de Santa Maria de Ripoll fou totalment refet arran de les construccions de l’any 1886, i no sabem, a hores d’ara, la disposició de les diferentes dependències que s’hi obrien, car tot el seu perímetre fou refet; no sabem tampoc si durant la seva llarga construcció continuà funcionant el claustre original, el qual ben segur que devia acompanyar l’església i que devia actuar, durant aquest període, com a organitzador de l’arquitectura monàstica, mentre era substituït, porxo a porxo, per la nova construcció. (JAA)

Per a una descripció detallada del claustre, vegeu L’escultura monumental de Santa Maria de Ripoll.

Orfebreria

Joc de canadelles de peltre trobades dins la tomba de l’abat de Ripoll Bernat Desbac, mort l’any 1280. Actualment es conserven al Museu Espiscopal de Vic, on són catalogades amb els núms. 870 i 871.

Museu Espiscopal de Vic

Procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll, es conserven avui al Museu Episcopal de Vic un joc de canadelles de peltre, les quals són catalogades amb els núms. 870 i 871.

Es tracta d’unes canadelles en forma de setrill; una d’elles fa 108 mm d’alt i l’altra 102 mm.

El peltre és un material estrany actualment, però que tant en l’època medieval com ja antigament, i fins i tot al Renaixement, fou molt utilitzat.

Hom pot observar com aquestes canadelles foren fetes utilitzant un motilo simètric, puix que es veu la marca de la soldadura que uneix les dues peces, tot formant un sol objecte. No porten cap inscripció.

Foren trobades a Ripoll, dintre el sepulcre de l’abat Bertran Desbac, mort l’any 1280. Actualment es troben en un estat d’avançada oxidació i deteriorament.

Si fem una anàlisi formal de les peces, direm de manera generalitzada que tenen la forma d’un setrill, amb peu, broc i nansa. Presenten una bonica decoració en forma de llàgrimes, disposades en bandes verticals.

En una de les canadelles manca una part del broc, de la nansa i tota la base. A l’altra es troben mutilats el broc, la nansa, una part del coll i un bon tros de la panxa.

Hom no pot apreciar en aquestes canadelles cap detall que ens deixi descobrir quina devia ésser per a l’aigua i quina per al vi. Generalment una era esmaltada en vermell i l’altra en blanc, o almenys portaven algun símbol gravat en el qual solien intervenir com a distintius els dos colors.

Tenim un altre joc de canadelles fetes amb metalls pobres a Olot, datades també del segle XIII; són d’aram daurat i esmaltades. És possible que tant les unes com les altres siguin obra d’un taller artesà, dedicat a la fabricació d’artesania menor.

La datació d’aquestes canadelles no sembla tenir gaire problema, tenint en compte la data de la mort de l’abat de Ripoll Bertran Desbac, al final del segle XIII. (EGM)

Teixit

Teixit que embolcallava les despulles de sant Eudald. Trobat dintre el seu sepulcre l’any 1979.

G. Llop

El 21 de desembre de 1979 fou obert a Ripoll el reliquiari que guarda les despulles de sant Eudald, patró de Ripoll, i que es troba en un altar de l’església del monestir. A l’interior, juntament amb les despulles, hi fou trobat un teixit que les embolcallava(*).

És format per tres parts. Una de central, ratllada, que alterna les franges de seda i or, anomenada holol en el món islàmic. Les altres dues parts són les laterals o extremes, iguals, que també tenen una part ratllada amb franges de seda i or i una zona decorativa feta de franges de seda policromes i or amb dibuixos; aquest tipus de teixit era anomenat en el món islàmic tiraz. Aquest, de l’interior a l’exterior, presenta les zones de decoració següents: zona de franges alternades de seda i or, franja decorativa de treball de tapisseria, espai llis de seda de color cru, franja d’ordit sol, sense teixir, zona de ratlles de seda groga i verd-gris que fan l’acabament de l’humeral.

L’ordre dels onze registres que formen la franja de treball de tapisseria és el següent: zona de línies ondulades d’or i seda blanca, zona de fons d’or amb escriptura, decoracions lobulades policromes sobre un fons d’or, línia trencada policroma sobre fons d’or, zona central amb decoració d’estrelles i llaceries sobre fons d’or; a partir d’aquí, els cinc regisires es repeteixen en ordre invers. Els registres més importants són dos: el que té la inscripció en seda verda, la qual diu: “El poder de Déu i la felicitat de Déu i el poder de Déu és gran i Déu és gran”(*). L’altre registre, molt interessant, és el central, decorat amb dos tipus diferents d’estrelles i llaceries, que combinen amb seda blanca, vermella i blava sobre un fons d’or. Fa 4,50 cm d’ample.

El seu estat de conservació era força dolent. Fou restaurat al taller de restauració del Museu Tèxtil i d’Indumentària, de Barcelona, entre el final de l’any 1982 i l’inici del 1983. Fou rentat i col·locat damunt un suport de batista de cotó i crepelina tenyides de color cru.

La zona central o holol presenta un sol ordit de fils de seda de color cru. La seva densitat és de 47 fils per cm2.

Té dues trames: l’una (a) de fil de seda de color cru, densitat de 34/37 passades per cm2. I l’altra (b), de fil de seda, torsió Z, embolcallada per làmina d’or en Z; la seva densitat varia entre 29,50 i 37,40 passades per cm2.

La trama a lliga amb l’ordit en tafeta 1_e1; fa les franges de seda.

La trama b lliga amb l’ordit en sarja de quatre lleugera i directa, 3_e1; fa les franges d’or.

Les dues zones extremes són exactament iguals. Tenen un sol ordit de seda de color cru; la seva densitat és de 44 fils per cm2.

Tenen tres trames: una (a) de fil de seda de color cru, densitat de 36 passades per cm2. Una altra (b) de fil d’or, igual al de la trama b del fragment central; la densitat varia entre 32,20 i 37,50 passades per cm2. I una tercera trama (c) de fil de seda de diferents colors: vermell escarlata, verd maragda, blanc, blau i groc daurat i de làmina d’or embolcallant làmina de fil de seda de color cru. La seva densitat té variacions d’entre 60 i 80 passades per cm2.

La trama a lliga amb l’ordit en tafetà 1_e1; fa les franges de seda llises. La trama b lliga amb l’ordit en lligament d’espiga amb base de sarja de quatre, 3_el, amb efecte de trama; fa les franges d’or llises.

La trama c lliga amb l’ordit en treball de tapisseria amb base de tafetà doble per ordit. Això es deu al fet que l’ordit, quan s’inicia la franja decorativa, presenta una variació; en cada grup de quatre fils el primer i el quart resten iguals, però el tercer i el segon es creuen; és per aquesta raó que la zona de tapisseria teixeix en tafetà doble per ordit. Carmen Bernis(*) parla d’aquest fenomen d’encreuament com a característic de les tapisseries de seda hispano-àrabs. Daniel de Jonge(*) diu que aquest fenomen es produeix als teixits de tapisseria coptes, d’ordit de lli, i l’atribueix al fet de fer passar per l’ordit, tot travessant-lo, una fusta que fa fer aquest encreuament del tercer i el segon fils.

El treball de tapisseria fet per la trama c amb agulla, fa que apareixin talls profunds entre un motiu decoratiu i l’altre, ja que cada un es teixeix de baix a dalt fins a acabar-lo, no d’un costat a l’altre del teixit. Les passades de trama, per la mateixa raó, no segueixen una línia recta; poden ésser obliqües o en diagonal.

El teixit central o holol ha estat fet amb teler de llisos i pedals.

Els teixits de les zones laterals extremes també han estat fets amb teler de llisos i pedals, però amb una preparació més complicada, mitjançant els llisos i pedals, a fi de poder fer les franges d’or en lligament d’espiga. D’altra banda, en el moment de començar a teixir tapisseria es produeix el canvi abans esmentat en l’ordit. Tot això fa pensar que un teixidor menys hàbil, en un teler més senzill, va fer la part central i que les dues parts laterals foren fetes per un teixidor especialitzat(*).

Després d’haver rebut diferents atribucions des del seu descobriment, aquest teixit rebé la seva atribució exacta de part de Joan Ainaud(*), el qual digué que és una obra granadina d’entre els anys 1280-1290 amb decoracions iguals a les del Tern de Sant Valeri (Museu Tèxtil i d’Indumentària, Barcelona) i a les del vestit de l’infant Alfons del Museu de Valladolid. Si bé té raó en la primera comparança, no en la segona, puix que el dibuix del vestit de l’infant Alfons és semblant, no igual al del Teixit de Sant Eudald.

Aquest, des del punt de vista estilístic i tècnic, pertany a un grup de peces granadines del segle XIII decorades amb treball de tapisseria amb dibuixos d’estrelles, llaceries i inscripcions de sedes i or. Entre aquestes peces n’hi ha dues que Carmen Bernis(*) determinà que tenien una mateixa decoració: les dalmàtiques del Tern de Sant Valeri i un fragment de teixit de tapisseria conservat a l’Instituto de Valencia de Don Juan a Madrid.

Aquesta decoració és exactament la mateixa que té el Teixit de Sant Eudald a la zona central de la franja de tapisseria(*). Això permet amb tota seguretat datar aquesta peça com a fabricada al regne de Granada la segona meitat del segle XIII i formant part de la mateixa escola que els altres teixits esmentats. (RMMR)

Necròpoli

Necròpoli de Santa Maria de Ripoll. Planta de la part oriental del creuer, després d’acabada l’excavació.

Durant els anys seixanta i setanta d’aquest segle es varen fer una sèrie de campanyes d’excavació al presbiteri de l’església de Santa Maria de Ripoll. En relació amb les excavacions realitzades entre els anys 1969 i 1976 es publicaren unes “notes preliminars” força detallades, les quals són la base del que direm a continuació.

L’excavació se centrà sobretot a la banda sud-oriental del creuer, encara que també es feren cales a la zona central del presbiteri i al seu costat nord-occidental. En aquest sector més septentrional del creuer, tanmateix, la roca natural ja sortia a menys d’1 m de profunditat, en relació amb el nivell zero, el paviment actual. En tota la zona excavada aparegueren unes quaranta sepultures.

En conjunt, aquestes tombes es poden repartir, bàsicament, en dos grans grups: les de lloses, situades a un nivell inferior, i les de sarcòfag, trobades a uns nivells més superiors, encara que, almenys en part, anteriors a l’any 1032, data en què fou consagrada l’actual església, romànica.

Les tombes de lloses són situades, en aquest sector sud-oriental, a uns 3 m per sota el nivell zero. Alguns d’aquests enterraments, els que semblen més primitius, són formats bàsicament per dos murets, fets amb més de cinc pedres no gaire grosses i col·locades verticalment. Al costat d’aquestes sepultures, en aquest mateix nivell inferior, ja n’hi ha, però, d’altres, compostes per algunes grosses lloses allargades i que tenen el peu format també per una llosa, transversal. Cal indicar que, segons diuen els autors de l’excavació, a la capçada d’aquests enterraments fets amb lloses ja hi ha el cap diferenciat, a base de posar dues pedres clavades a terra, a banda i banda d’on s’havia d’encabir la testa del difunt. D’altra banda, aquestes lloses sembla que eren unides amb morter. La coberta de les tombes era formada, al seu tom, per diverses lloses més o menys grans, generalment més de quatre.

En aquests enterraments no es trobà cap tipus d’objectes funeraris. Tot i això, els autors els daten a l’època tardoromana. Cal dir que, en les argiles on eren inclosos, es trobaren alguns rars fragments de ceràmica d’època romana, al costat, tanmateix, de nombrosos fragments de terrissa negra, cuita en una atmosfera reductora —no datada en el ja esmentat article—. Per llurs característiques —forma de les lloses, no tenir normalment el sòl empedrat, ésser antropomorfs, etc.—, tot i que sigui molt exposat d’afirmar res, més aviat ens sembla que caldria relacionar aquests enterraments per exemple, amb les sepultures més velles de Sant Sebastià del Sull (Berguedà), estudiades per M. Riu, i, per tant, més aviat haurien de correspondre a la primera etapa del monestir o a un moment poc anterior. Malgrat tot, cal dir que, en general, en relació amb les sepultures, tot i que sabem moltes més coses que fa uns quants anys, encara ens movem en un terreny molt poc ferm, ple d’interrogants; d’altra banda, per la quantitat de material antic que s’hi troba, sembla que en aquest indret de Ripoll o a prop seu hi havia d’haver hagut un establiment d’època romana o visigòtica.

El segon nivell d’enterraments és format per sarcòfags exempts, fets amb pedra calcària. Aquest nivell, situat, en aquest sector sud-oriental del creuer, 1 m per damunt del precedent i uns 2 m per sota del paviment actual, també és més antic que l’església romànica de Santa Maria, del segle XI; molts del peus de les seves tombes foren trencats en fer-se aquest edifici. Aquests sarcòfags tenen el cap ben diferenciat i amb forma de ferradura.

És possible que, vers l’any 1000, tot i el costum de fer les tombes excavades a la roca, quan calia fer un enterrament i no tenien la roca natural a l’abast, fessin, normalment, una tomba de lloses; potser, però —és només una hipòtesi—, la importància de la gent que devia ésser sebollida a Ripoll féu que aquests, que s’hi enterraven, poguessin fer-se cavar llur enterrament a la roca en un sarcòfag exempt; el qual, d’altra banda, per ell sol, ja era una demostració d’una més gran riquesa. Totes aquestes tombes tenien una làpida de coberta i eren orientades, com les del primer grup, de nord-est a sud-oest, segurament d’acord amb l’orientació de l’església que devien tenir a llur darrere. Els autors de l’excavació les daten, gairebé segur amb encert, dels segles IX o X.

Un mig metre per damunt d’aquest nivell de tombes, els qui feren l’excavació trobaren encara diversos sarcòfags, algun dels quals molt semblant als descrits anteriorment i potser aprofitat, d’altres amb forma trapezial, sovint utilitzats com a ossaris, potser en el moment de fer l’església de l’onzena centúria. Un dels sarcòfags fou cobert amb una làpida tombal de mida més gran que ell, la qual devia haver pertangut a un altre enterrament; aquesta làpida és envoltada, a la seva cara exterior, com a motiu decoratiu, per diverses franges formades per tres o quatre estries; a l’extrem del peu d’aquesta llosa de coberta hi ha també dos grups de dos triangles oposats per un de llurs vèrtexs. (JBM)

Bibliografia

Bibliografia del monestir de Ripoll

• Enrique Flórez de Setién i continuadors: Espanya Sagrada. Theatro geográphico histórico de la Iglesia de España, vols. XXV, XXVIII, XXIX, XLII i XLIII, Madrid 1774, 1819 i 1859.
• Jaume Villanueva i Astengo: Viage literario a las iglesias de España, Madrid-València 1803-1852.
• Josep M. Pellicer i Pagès: El monasterio de Ripoll, Girona 1873.
• Josep M. Pellicer i Pagès: Santa María del Monasterio de Ripoll, Girona 1878.
• Pau Piferrer i Fàbregas i Francesc Pi i Margall: España, sus monumentos y artes. Cataluña, vol. II, Barcelona 1884.
• Josep Artigas i Ramoneda: El monasterio de Santa María de Ripoll, Barcelona 1886.
• Elies Rogent i Amat: Santa Maria de Ripoll. Informe sobre las obras realizadas en la basílica y fuentes de la restauración, Barcelona 1887.
• Josep Masferrer i Arquimbau: El monasterio de Ripoll. Reseña histórica…, Ripoll 1888.
• Josep M. Pellicer i Pagès: Santa María de Ripoll. Reseña histórica, Mataró 1888.
• Francesc Carreras i Candi: El monasterio de Ripoll, Barcelona 1893.
• M. Figueras: Mil años de historia. Ripoll y su monasterio, Ripoll 1893.
• Gaietà Barraquer i Roviralta: Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, Barcelona 1906.
• Josep Pijoan i Soteras: Els educadors de la gent catalana. Oliba, “Empori I”, Barcelona 1907, pàgs. 232 i ss.
• Vicente Lampérez y Romea: Historia de la arquitectura cristiana española en la Edad Media, vol. I, Madrid 1908, pàgs. 657 i ss.
• Josep Puig i Cadafalch i col·laboradors: l’arquitectura romànica a Catalunya, Institut d’estudis Catalans, Barcelona 1909-1918.
• Josep Pijoan i Soteras: Les miniatures de l’Octateuch a les Bíblies romàniques catalanes, “Anuari de l’Institut d’estudis Catalans”, Barcelona 1911-1912, pàgs. 475-507.
• Josep Pijoan i Soteras: Miniaturas españolas en manuscritos de la Biblioteca Vaticana, “Cuadernos de Trabajo de la Escuela Española de Arqueología e Historia en Roma”, vol. I, Madrid 1912.
• Lluís Nicolau i d’Olwer: L’escola poética de Ripoll en els segles X-XIII, “Anuari de l’Institut d’estudis Catalans”, vol. VI, Barcelona 1915-1920, pàgs. 3-84.
• J. Amorós: Los leones de la puerta de Santa Maria de Ripoll, “Vell i Nou”, 2a època, vol. II, Barcelona 1921, pàgs. 143-153.
• G. Sanoner: Iconographie de la Bible d’après les artistes de l’antiquité el du moyen age, “Bulletin Monumental", núm. 80, París 1921, pàgs. 212-238.
• Joan Danés i Verneda: Monografia de Santa Maria de Ripoll, Barcelona 1923.
• Arthur Kingsley Porter: Romanesque Sculpture of the Pilgrinage, Roads, Nova York 1923, reed. 1969.
• G. Sanoner: Le portail de Santa Maria de Ripoll, “Bulletin Monumental”, París 1923, pàgs. 352-399.
• Josep Puig i Cadafalch: A propos du portail de Ripoll, “Bulletin Monumental”, París 1925, pàgs. 303-320.
• Anselm M. Albareda i Ramoneda: Els manuscrits de la Biblioteca Vaticana, Reg. Lat. 123, Vat. Lat. 5 730 i el Scriptorium de Santa Maria de Ripoll, “Catalonia monastica”, vol. I, Montserrat 1927, pàgs. 23-96.
• Joan Llauró: Los glosarios de Ripoll, “Analecta Sacra Tarraconensia”, vol. III, 1927, pàgs. 23-96.
• Josep Puig i Cadafalch: Estudis sobre l’escultura romànica del segle Xle, “Anuari de l’Institut d’estudis Catalans”, vol. VIII, 1927-1931, Barcelona 1936, pàgs. 154-163.
• Josep Pijoan i Soteras: Oliba de Ripoll (971-1046), “Art Studies”, vol. VI, Harvard 1928, pàgs. 81-101.
• Félix Hernández: Un aspecto de la influencia del arte califal en Cataluña. Basas y capiteles del siglo XI, “Archivo Español de Arte y Arqueología”, Madrid 1930, pàgs 21-49.
• Anselm M. Albareda i Ramoneda: L’abat Oliba fundador de Montserrat. Assaig biogràfic, Montserrat 1931, reed. 1972.
• Higini Anglès i Pàmies: Historia de la música a Catalunya, “Anuari de l’Institut d’estudis Catalans”, Barcelona 1931.
• Josep M. Millas i Vallicrosa: Assaigs d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya Medieval, Barcelona 1931.
• Eduard Junyent i Subirà: La basílica del monestir de Santa Maria de Ripoll (1032-1932), Ripoll 1932, ed. renovada Ripoll 1969.
• Lluís Nicolau i d’Olwer: La Catalogne a l’époque romane (conferències), París 1932.
• Eduard Junyent i Subirà: Notes inèdites sobre el monestir de Ripoll, “Analecta Sacra Tarraconensia”, vol. IX, Barcelona 1933.
• Manuel Gómez Moreno: El arte románico español. Esquema de un libro, Madrid 1934.
• Higini Anglès i Pamies: La música a Catalunya fins al segle XIII, Barcelona 1935.
• Anscari M. Mundó: Moissac, Cluny et les mouvements monastiques de l’Est des Pyrénàes du Xe au XIIIe siècle, actes del col·loqui “Moissac et l’Occident au Xle siècle”, 3-5 de maig de 1936, Tolosa de Llenguadoc 1964, pàgs. 232 i ss.
• Georges Gaillard: Premiers essais de sculpture monumentale de Catalogne aux Xe et Xle siècles, París 1938.
• Werner Goldschmidt: Toulouse and Ripoll. The origin of The style of Gilabertus, “The Burlington Magazine”, vol. LXXIV, Londres 1939, pàgs. 104-110.
• Josep Puig i Cadafalch: L’escultura romànica a Catalunya, “Monumenta Cataloniae”, vols. V-VI, Barcelona 1949-1952.
• Miquel Coll i Alentorn: La historiografia de Catalunya en el periode primitiu, “Estudis romànics”, vol. III, Barcelona 1951-1952.
• Eduard Junyent i Subirà: Le rouleau funéraire d’Oliba, abbé de Notre Dame de Ripoll, “Annales du Midi”, vol. LXIII, 1951, pàgs. 249-263.
• Marcel Durliat: Un chapiteau prè-roman a Saint-Michel de Cuxa, “Études Roussilonaises”, vol. II, Perpinyà 1952, pàgs. 101-102.
• Josep Gudiol i Cunill: Els primitius, vol. III (La miniatura), Barcelona 1955.
• Josep Puig i Cadafalch: L’Art Català, vol. I (L’escultura monumental), Barcelona 1955.
• Georges Gaillard: La Catalogne entre l’art de Cordove et l’art roman, “Studia Islamica”, vol. VI, Paris 1956.
• Georges Gaillard: Ripoll, “Congrès Archèologique de France. Catalogne. CXVIIe Session”, París 1959, pàgs. 144-159.
• Eduard Junyent i Subirà: Catalogne Romane, I, Col. Zodiaque, 1960, 2a ed. 1968, pàgs. 94-257.
• Joan Ainaud i de Lasarte: Una inscripció inèdita en vers de l’escola de Ripoll, “Estudis romànics”, vol. VIII, Barcelona 1961, pàgs. 21-23.
• Ramon d’Abadal i de Vinyals: L’abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època, 3” ed. Barcelona 1962.
• Jesús Domínguez Bordona: Miniatura, Ars Hispaniae, vol. XVIII, Madrid 1962, pàgs. 78 i ss.
• Eduard Junyent i Subirà: El necrologi del monestir de Ripoll, “Analecta Montserratensia”, Montserrat 1962, pàgs. 217-225.
• Anscari M. Mundó: Entorn de la carta de L’abat Oliba a Arnau Mir de Tost, “Analecta Montserratensia”, vol. IX, Montserrat 1962.
• Jordi Rubió i Balaguer: Els llibres de L’abat Sararés a la biblioteca de Ripoll, “Analecta Montserratensia”, vol. IX, 1962, pàgs. 227-237.
• Selim Agustí: La portalada de Santa Maria de Ripoll, “Informes y trabajos del Instituto de Conservación y Restauración”, vol. I, Madrid 1964.
• José M. Cabrera Garrido: La conservación de la portada de Santa Maria de Ripoll, “Informes y Trabajos del Instituto de Conservaciónb y Restauración”, núm. 5, Madrid 1965.
• Marcel Durliat: L’Art roman catalan. État des questions, “Anuari de Estudis Medievals”, vol. II, Barcelona 1965, pàgs. 571-580.
• Eduard Junyent i Subirá: La cripta romànica de la catedral de Vic, “Anuari d’estudis Medievals”, vol. III, Barcelona 1966, pàgs. 91-109.
• José M. Cabrera Garrido: Le portail du monastère de Santa Maria de Ripoll. Étude scientifique pour sa conservation, “Monumentum”, vol. I, Louvain 1967, pàgs. 79-98.
• Antoni Pladevall i Font: Conflictes entre les exempcions monàstiques i els drets episcopals dels segles XII-XIV, “I col·loqui d’història del monaquisme català”, vol. I, Santes Creus 1967, pàgs. 263-295.
• Antoni Pladevall i Font: Els monestirs catalans, Ed. Destino, Barcelona 1968.
• Ripoll y el monasterio de Santa María, Dirección General de Promoción del Turismo, suplement núm. 243, 1968.
• Eduard Junyent i Subirà: La basílica del monasterio de Ripoll, 4” ed. Ripoll 1969.
• Roland Sanfaçon: Le portail de Ripoll, les hérons et l’Apocalypse, “Cahiers de Civilisation Médiévale”, vol. XIII, Poitiers 1970, pàgs. 139-147.
• Xavier Barral i Altet: Els mosaics medievals de Ripoll i de Cuixà, “Scriptorium Populeti”, núm. 4, Poblet 1971.
• José M. Cabrera Garrido: Ripoll-Cuiña-Tulebras. Restauraciones de la Fundación March, Madrid 1971-1972.
• Yves Christie: La colonne d’Arcadius, Sainte Pudentienne, l’arc d’Eginhard et le portail de Ripoll, “Cahiers Archéologiques”, vol. XXI, París 1971, pàgs. 31-42.
• Marcel Durliat: Problemes posés par l’histoire de l’architecture religieuse en Catalogne dans la première motié du Xle siècle, “Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa”, vol. III, 1972, pàgs. 43-49.
• Eduard Junyent i Subirà: Esboç biogràfic de l’abat-bisbe Oliba, Montserrat 1971.
• José Morera: Apreciaciones sobre la muerte del prelado Arnulfo, abad de Ripoll y obispo de Gerona, “Analecta Sacra Tarraconensia”, vol. XLV, 1972, pàgs. 131-136.
• Anscari M. Mundó: Les études sur Oliba et son oeuvre littéraire. État de la question, “Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa”, vol. III, 1972, pàgs. 73-80.
• Noel Bailbe: Le clocher-tour à l’époque d’Oliba; son caractère, son style, son rayonnement, “Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa”, vol. III, 1972, pàgs. 81-90.
• Miquel Coll i Alentorn: Les comtes Catalans à l’époque d’Oliba, “Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa”, vol. III, 1972, pàgs. 19-30.
• Eduard Junyent i Subirà: La figure de l’abbé Oliba. Esquisse biographique, “Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa”, vol. III, 1972, pàgs. 9-18.
• Peter K. Klein: Date et scriptorium de la Bible de Roda. État des recherches, “Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa”, vol. III, 1972, pàgs. 91-102.
• Xavier Barral i Altet: La sculpture à Ripoll au XIIe siècle, “Bulletin Monumental”, 131-IV, París 1973, pàgs. 311-359.
• Xavier Barral i Altet: Le portail de Ripoll. État des questions, “Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa”, vol. IV, 1973, pàgs. 139-161.
• Jeza de Francovich: La corrente cosmasca nella scultura romanica europea, “Rivista del R. Istituto d’Archeológia e Storia dell’Arte”, vol. VI, Roma 1973, pàgs. 94 i ss.
• Walter Muir Whitehill: Spanish Romanesque Architecture of the Eleventh Century, Oxford 1941, 2a ed. 1968, trad. catalana a “L’Art romànic a Catalunya, segle XI”, Edicions 62, Barcelona 1973.
• Eduard Junyent i Subirá: Catalunya romànica. l’arquitectura del segle XI, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1975.
• “Revista de Girona”, núm. 1978 (dedicat al mil·lenari de la basílica de Santa Maria de Ripoll 977-1977. Amb interessants articles d’història i d’art de Coll i Alentorn, Mundó, Barral, Vernet, Pladevall i d’altres).

Bibliografia sobre el teixit

• Carmen Bernis: Tapicería hispano-musulmana, “Archivo Español de Arte”, Consejo Superior de investigaciones Científicas, Instituto Diego Velázquez, Madrid 1954, núm. 107. ídem, 1956, 114.
• Manuel Riu i Riu: El reliquiari de Sant Eudald de Ripoll, “Quaderns d’estudis medievals”, Artestudi Edicions, núm. 7, Barcelona març de 1982, pàgs. 385-389. Daniel de Jonge i Marcel Tavernier: Le phenomène du croisage des fils de chaîne dans les tapisseries coptes, “Bulletin de liaison du Centre International d’Étude des Textiles Anciens”, Lió 1983. Rosa M. Martín i Ros i Ferran Calabuig i Alsina: El Teixit de Sant Eudald de Ripoll, Comunicació presentada a la Réunion du Centre International d’Étude des Textiles Anciens, a Krefeld, l’any 1985, en curs de publicació. (RMMR)

Bibliografia sobre la necròpoli

• E. Ripoll i Perelló; Teresa Carreras; J.M. Nuix i Espinosa: Notes preliminars sobre les excavacions arqueològiques de la basílica de Santa Maria de Ripoll, “Revista de Girona”, XXIV, núm. 83, 1978, pàgs. 223-230.