Introducció als còdexs de l’escriptori de Santa Maria de Ripoll
El treball que emprendem tot seguit pretén d’ésser una aproximació des del punt de vista artístic al vell llegat de manuscrits dels segles X, XI i XII, nascuts a l’antic escriptori del monestir de Santa Maria de Ripoll.
Alguns d’ells perduts pel pas del temps, la majoria desapareguts en l’incendi que destruí una bona part del monestir i la seva Biblioteca l’agost de l’any 1835, la major part dels còdexs ripollesos restants són conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Diversos atzars històrics fan que, d’altra banda, haguem d’anar a biblioteques estrangeres, com la Biblioteca Apostolica Vaticana i la Bibliothèque Nationale de París, per conèixer les obres artístiques més interessants relacionades amb l’escriptori de Ripoll.
A l’igual que succeeix a d’altres biblioteques medievals catalanes, els manuscrits de Ripoll han estat estudiats fins ara sobretot en els seus aspectes paleogràfics o textuals, mentre el seu valor artístic ha quedat desatès o ha estat comentat de manera molt breu, llevat d’algunes excepcions.
El primer investigador que donà notícies parcials dels fons de la biblioteca ripollesa fou J. Villanueva, en el seu conegut Viage literario a las iglesias de España(*); com a resultat de dues estades seves al monestir, el febrer de l’any 1806 i l’octubre de l’any 1807, anotà vint còdexs i en cità alguns més, com el famós Salterium argenteum, d’entre tres-cents que en tenia la Biblioteca.
Hi ha breus referències a alguns còdexs, o més aviat als seus autors, recollides per Fèlix Torres en les seves Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes(*), i posteriorment Gotthold Heine(*) i Paul Ewald(*)(*)(*) publicaren breus catalogacions, i es detingueren solament en la descripció d’un petit grup de manuscrits.
Després d’aquests intents d’inventariació, òbviament insuficients, Rudolf Beer(*)(*) ha anat fent fins ara una catalogació dels còdexs ripollesos més importants, tot al llarg d’una obra extensa i d’un gran aparell crític, a partir de la qual Zacarías García Vilada(*) (*) publicà després un catàleg complementari.
Modernament, els paleògrafs Francesc X. Miquel i Rosell i M. Dolors Mateu i Ibars tenen en fase de revisió i de confrontació una segona edició corregida i augmentada dels treballs de Beer i de García Vilada.
Com ja assenyalàvem al començament, totes les investigacions aportades fins ara donen llum sobre l’interès textual o codicològic del bagatge d’obres ripolleses conservades, però el seu valor artístic i iconogràfic, important en alguns casos, modest en d’altres, a penes ha estat mereixedor d’estudis molt generals en la seva major part, llevat, potser, de les famoses Bíblies de Roda (Bibliothèque Nationale, París, Ms. Lat. 6) i de Ripoll (Biblioteca Apostolica Vaticana, Ms. Lat. 5 729)(*).
En aquest sentit recordem Josep Gudiol i Cunill(*), que en el seu volum Els Primitius, dedicat a la miniatura, fa un primer intent de descripció dels còdexs ripollesos, juntament amb les altres obres que procedeixen d’altres tallers catalans; amb ell, Pere Bohigas(*) i Jesús Domínguez Bordona(*) dediquen també algunes pàgines a l’interès artístic de les obres ripolleses, tot i que sempre dintre les limitacions a què obliga l’ampli context temàtic de les seves obres.
Primeres notícies sobre la Biblioteca de Ripoll
Com ja és preu sabut, la data del 20 d’abril de l’any 888 marca el moment de la dedicació de l’Església de Santa Maria de Ripoll, realitzada per Guifré i la seva muller Guinedilda, essent Gotmar bisbe de Vic(*).
Guifré, que ja havia obtingut de Carles el Calb el seu reconeixement com a comte de la Marca i el consegüent dret de successió reservat a la seva família, fundà el nou cenobi, ocupat per monjos de la regla de sant Benet, en agraïment al paper que jugaren els ordes monàstics en la reconquesta, al mateix temps que com un mitjà per a consolidar el seu poder temporal. Li concedí també terres i propietats, no només a les rodalies de Ripoll, sinó també a Berga, la Cerdanya, l’Urgell i a d’altres llocs, atès que a la ment del comte ja hi havia la intenció de crear una important institució monacal, la qual era necessari dotar àmpliament(*).
La vida de la comunitat, això no obstant, degué iniciar-se abans de la data del 888, ja que J. Villanueva(*) trobà documentació sobre una donació prèvia que féu el sacerdot Ariülf l’any 880, i per la qual otorgava a “Sanctae Mariae Virginis in monasterio Rivipullense” una part de les seves possessions a “Bucurano, Certaniola, Cospe” i “Riotorto”.
Hi ha molt pocs informes conservats sobre les pertinences del monestir en matèria de llibres, els primers anys de la vida de la comunitat. Sabem, per exemple, que els fundadors del monestir, Guifré i Guinedilda, arran de la solemne consagració, regalaren als monjos, entre d’altres objectes i vestidures litúrgiques, un missal i un leccionari(*).
J.M. Pellicer(*) afirma que amb aquesta donació el nombre de còdexs de l’Arxiu de Ripoll arribà a cinquanta-vuit, dada que estranya molt a R. Beer(*), ja que a l’inventari fet el 30 de juliol de l’any 979, després de la mort de L’abat Guidiscle, es diu que hi havia a la Biblioteca de Ripoll al voltant de seixanta-cinc llibres, amb la qual cosa resultaria que en gairebé cent anys el cabdal de llibres només hauria crescut en menys de deu volums, cosa realment difícil de creure, sobretot si es té en compte que en aquell temps el monestir ja havia viscut èpoques d’una gran activitat intel·lectual, principalment sota l’abaciat d’Arnulf, i com a conseqüència de tot això, sens dubte que el seu arxiu s’havia d’haver vist afavorit amb nous volums(*).
La manca de credibilitat de la dada aportada per Pellicer es veuria reforçada pel fet que l’any 890, el mateix abat de Ripoll, Daguí, i els seus monjos figuren com a donants a l’acta de dedicació de l’Església de Sant Pere de Ripoll(*). La donació de llibres, consistent en un “Eptaticum [Heptateuc], Homeliarium, Missalem, Ordinem”, apareix humilment acompanyada de l’expressió “secundum possibilitatem nostram”, de la qual és possible deduir que la Biblioteca de Ripoll no devia ésser gaire rica en aquells primers anys immediats a la seva fundació i que, per descomptat, el seu escriptori encara no havia començat a funcionar.
En tot cas, les notícies sobre l’adquisició o donacions de còdexs que passaren a augmentar la Biblioteca de Ripoll, els anys que precediren la gran etapa d’esplendor intel·lectual del monestir sota L’abat Arnulf (948-970), són molt escasses, fet lamentable, ja que obliga a realitzar tota mena de conjectures sobre els continguts dels texts que la componien i les seves fonts de procedència, texts que per la seva banda permeteren la posada en marxa del mateix escriptori ripollès.
L’anàlisi dels còdexs de procedència no ripollesa que, d’una manera o altra, foren regalats al monestir o adquirits per la comunitat, i que, per tant, eren a la seva Biblioteca desde molt antic, permet no solament un coneixement força precís dels textos que sobre temes religiosos, científics, literaris o jurídics, eren estudiats a Ripoll, i que preludiaven la seva futura activitat, sinó que, a més, atès que possiblement alguns devien tenir il·lustracions, podem deduir la informació que tenien els monjos sobre escoles de decoració de manuscrits d’altres focus culturals contemporanis o anteriors, i, per tant, el possible punt de partida de copistes i d’il·luminadors en el moment d’iniciar el funcionament de l’escriptori, circumstància que degué produir-se cap a mitjan segle X, possiblement sota l’abadiat del mateix Arnulf.
Un dels còdexs de Ripoll més comentats és el Salterium argenteum, lamentablement destruït durant l’incendi que assolà la Biblioteca del monestir l’any 1835; aquesta obra, que ja és citada a l’inventari de l’Arxiu dut a terme el 10 de març de l’any 1047, fou descrita en primer lloc per Villanueva(*) com una obra magnífica realitzada sobre pergamí purpuri, amb lletres en plata i epígrafs en or. A la darrera pàgina es podia llegir la inscripció “Karolus gratia Dei rex et imperator Franchorum”, per la qual Villanueva deduí que era una obra realitzada en temps de Carlemany o de Carles el Calb i que corresponia al segle IX. Aquesta data de realització tan primerenca i la riquesa del treball, ens impedeixen de relacionar aquesta obra amb l’activitat de l’escriptori ripollès; és més oportú d’atribuir-la a algun taller palatí d’on sorgien aquests tipus de còdexs, la sumptuositat dels quals era més gran que la d’altres llocs de producció. Beer(*) afirma que aquest Salterium argenteum pogué ésser regal d’algun alt personatge franc a Ripoll, en estar la Marca, almenys formalment, sota la sobirania carolíngia, com un exemple més de les diverses donacions d’aquesta mena de què hi ha notícies. El cert és que, amb la presència d’aquesta important peça a Ripoll des d’antic, tenim, almenys, documentat el coneixement que els seus monjos tenien dels sistemes d’il·luminació carolingis, gràcies a la decoració que ben segur posseïa aquest preciós Salterium argenteum.
Un segon manuscrit, també perdut, i de la desaparició del qual es dol Beer(*), és una miscel·lània sobre textos patrístics entre d’altres temes, escrita en lletra cursiva visigòtica del segle VIII, i que planteja controvèrsies sobre la seva cronologia i el seu lloc de procedència(*); Beer opina que aquest còdex pogué ésser realitzat a Toledo, únic lloc que, segons el seu parer, disposava de fonts literàries suficients sobre els autors recollits a la miscel·lània; el seu fi didàctic justificaria la seva adquisició per part d’una escola monàstica com Ripoll i la seva inclusió entre les obres de la seva Biblioteca demostra l’existència de relacions si fa o no fa directes entre Ripoll i comunitats mossàrabs de l’interior de la Península, inclosa potser la de la mateixa Toledo, i més si es té en compte que aquest no era un cas aïllat sinó que a l’exemple d’aquesta miscel·lània cal afegir el cas d’altres manuscrits hispànics conservats a Ripoll, com les Sentències de Tajó (Arxiu de la Corona d’Aragó, Ms. Ripoll 49), còdex escrit en lletra visigòtica i sense decoració, llevat de petites capitals en tinta vermella. J.M. Millàs(*) posà en relleu l’indubtable caràcter no català d’aquesta obra, basant-se en les abundants glosses aràbigues que completen els marges del text i que delaten un autor que no coneixia bé el llatí i necesitava servir-se de la traducció àrab d’alguna de les paraules, situació aquesta que només podia donar-se en les zones de la Península on la convivència entre cristians mossàrabs y musulmans fos molt propera; per això jutja oportú incloure aquest còdex entre les obres mossàrabs molt antigues, procedents de la regió de llevant(*)(*).
Citem finalment un altre còdex de possible origen mossàrab, que degué ésser adquirit per a la Biblioteca de Ripoll ja als primers anys del seu funcionament; es tracta d’un exemplar llatí del Fòrum Iudicum escrit en lletra visigòtica, segurament del començament del segle IX i que ha arribat a nosaltres d’una manera molt mutilada, formant part del Ms. Ripoll 46, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (folis 1, 86 i 87)(*). El contingut jurídic d’aquest text posa de manifest l’alt interès que desvetllaren a Ripoll els temes relacionats amb el dret i amb les lleis, els quals no degueren quedar desatesos a la seva Biblioteca.
Aquestes breus notícies sobre obres no catalanes conservades des d’antic a la Biblioteca de Ripoll ens assabenten, doncs, d’allò que podríem anomenar el seu primitiu fons, possiblement previ a l’inici de les tasques de l’escriptori i testimoni de possibles fonts d’inspiració textuals i artístiques dels primers copistes i il·luminadors ripollesos.
Primeres dades sobre l’activitat de l’escriptori de Ripoll. L’abadiat d’Arnulf (948-970)
No disposem, ara per ara, de documentació precisa sobre el moment en què el monestir de Ripoll disposà d’un escriptori propi per a la còpia i la il·luminació de manuscrits, però comptem almenys amb dades fefaents sobre còdexs, lamentablement perduts, produïts a Ripoll en una època relativament antiga. Villanueva(*) encapçala la llista d’obres nascudes al taller del monestir, amb un exemplar del Còdex d’Eugippius, avui desaparegut, en el qual els seus copistes, el levita Sendred i el prevere Sunyer, deixen constància escrita, no només de la seva participació a l’obra, sinó també del lloc i del moment de la seva realització, el monestir de Ripoll sota l’abadiat d’Arnulf, a qui acompanya el títol de bisbe. Aquest abat fou bisbe de Girona des de l’any 954 fins al 970; per tant, en aquest període de setze anys cal incloure la data de realització del primer còdex conegut, de segura procedència ripollesa. Beer(*) afirma que el Còdex d’Eugippius de Ripoll fou realitzat després del viatge a Roma de L’abat Arnulf i que, per tant, pogué ésser ell el portador de l’exemplar italià que serví de model al català; amb això es faria patent l’interès dels homes de Ripoll per tenir còpies de textos que s’anaven escrivint en d’altres centres.
Una altra obra nascuda al mateix escriptori de Ripoll són els Decretalia Pontificum Romanorum, antigament conservats a la biblioteca de l’Església episcopal de Lo Puèi i posseïdors d’una clàusula molt precisa sobre les dades de la seva realització; hi és esmentat el monjo i diaca Joan, pertanyent al cenobi de Ripoll, com a autor de l’obra l’any 958 sota el mandat d’Arnulf, abat i bisbe, essent Lotari rei i Borrell “praecipiente” de la Marca(*).
Potser es podria deduir d’aquest fet una aportació incipient de manuscrits des de Ripoll a d’altres llocs, ja que, com recorda Beer, les relacions de germanor entre l’Església de Lo Puèi i la catedral de Girona foren molt estretes i són documentades fins al segle XV(*). Si hem de jutjar per les notícies, recollides fonamentalment per Villanueva i per Beer(*), l’abadiat d’Arnulf constituí una etapa important en la història del monestir, durant la qual no només es dugué a terme l’inici de la tercera construcció de l’edifici i la institució es veié considerablement reforçada en el seus privilegis i en els seus furs, sinó que a més foren establertes les bases literàries per al període del mateix abat Oliba, i la Biblioteca monacal fou incrementada amb textos que anaven més enllà dels temes religiosos i entraven de ple en els camps científic i literari, tot i que en aquest sentit Arnulf també degué beneficiar-se de la tasca que portaren a terme els seus predecessors, la qual per ara no coneixem. En tot cas, la realitat és que a mitjan segle X el cenobi ripollès ja posseïa una Biblioteca prou important sobre temes diversos perquè al seu taller fossin compostes algunes de les miscel·lànies conegudes, i, sobretot com per a justificar la discutida estada de Gerbert d’Orlhac a Ripoll l’any 967(*).
Només hi ha, doncs, paraules de lloança per a la política abacial duta a terme per Arnulf en els camps religiós, cultural i administratiu, paraules recollides a l’acta de consagració de la tercera església(*), al poema de L’abat Oliba(*) i a la Brevis Historia monasterii Rivipullensis scripta anno Christi MCXLVII(*).
Afortunadament, no totes les produccions ripolleses d’aquesta etapa s’han perdut irremediablement, ja que Beer situa a mitjan segle X el moment de creació d’un còdex miscel·lani conservat encara a l’Arxiu de la Corona d’Aragó amb el núm. 106 del fons de Ripoll, i que constava ja a l’antic catàleg(*); es tracta en definitiva d’un manual d’ús pràctic en el qual eren recopilats textos sobre temes moralizants, astronomia, gramàtica i mesurament de terres, entre d’altres; un libellus emendationes del prevere Leporius (foli 26v), els Duo libri Soliloquiorum de sant Agustí (foli 27), la Mètrica de Beda (foli 9v) i el De Trinitate de Boeci (foli 102v), són algunes de les obres que s’inclouen en aquesta miscel·lània. La seva escassa ornamentació es concentra, en la seva major part, en el Tratado de Agrimensura (folis 76v-87), amb una sèrie d’esquemes al·lusius a la temàtica del text, confeccionats en tinta, bastant descolorida i de color vermell viu. La decoració és completada amb una petita capital “Q” (foli 9v), dotada d’una senzilla ornamentació d’entrellaços, una tauleta de constel·lacions (foli 75v) i un modest i ingenu mapa (foli 82) d’Hispània segons la compilació de Gisemon. Un altre manuscrit conservat, en aquest cas sobre temes científics, és el Ms. 225, titulat Tractat d’astronomia i del rellotge i que Beer(*) identificà com el que en l’antic catàleg és encapçalat per l’epígraf Liber de Horis; en aquest còdex s’hi troba una part d’un Liber de Astrolabio, obra tradicionalment atribuïda a Gerbert perquè així ho afirmen fins cinc manuscrits que la contenen; no obstant això, la presència el segle X a l’escriptori de Ripoll d’uns breus fragments titulats igual, permet intuir que, almenys, el punt de partença per als seus futurs estudis sobre l’astrolabi, el pogué trobar Gerbert a Ripoll mateix(*).
Els successors d’Arnulf el segle X
És certament poc aclaridor l’inventari de béns eclesiàstics efectuat per Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona, l’any 979(*), a la mort de L’abat Guidiscle, successor d’Arnulf, en el qual de manera molt general és citada la xifra de seixanta-cinc llibres com la quantitat de què disposava la Biblioteca de Ripoll en aquell moment: “libri numero LXV et eo amplius”, sense més detalls sobre el seu contingut.
Aquesta manca d’informació exacta i documentada no impedeix suposar, això no obstant, que els manuscrits del segle X conservats a la Biblioteca foren adquirits o fins i tot copiats al seu escriptori en època del mateix Arnulf o dels seus succesors Guidiscle (970-979), que conclogué la tercera construcció del monestir(*), i Sunifred (979-1008); a la mort d’aquest darrer, a la Biblioteca del monestir ja hi havia cent vint-i-un-volums, segons J.M. Pellicer(*); aquesta notícia no és confirmada en cap altre lloc, però Beer ho creu probable(*); per això, aquest investigador atribueix a aquesta etapa alguns dels manuscrits més interessants del fons de Ripoll de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i que demostren la progressiva ampliació del cercle d’interessos dels responsables de la Biblioteca del monestir(*):
— Ms. 59. Gramàtica de Priscià.
— Ms. 74. Liber glossarum et [e] timologiarum.
— Ms. 83. Comentari de Boeci a les Categories d’Aristòtil; Liber de Magistro d’Agustí i alguns versos de la Tebaida d’Estaci.
Juntament amb aquestes obres, la dotació ornamental de les quals, si fa o no fa modesta, necessita comentaris més concrets, Beer afegeix un còdex més a la producció ripollesa de l’arxiu del segle X: es tracta del Ms. Ripoll 46 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que conté textos gramaticals de Beda, Priscià, Donat i d’altres autors(*) (*); al marge de la seva humil decoració (a penes dues capitals: “P”, al foli 28 i “P” al foli 51v en vermell i verd, amb senzills motius fitomòrfics molt estilitzats), la presència al còdex dels textos gramaticals, obra d’Usuard, monjo de Saint-Germain-des-Prés, demostra un cop més les relacions exteriors del taller ripollès i la seva voluntat de posseir exemplars de tot allò que s’escrivia a l’època en matèries com la gramàtica i la mètrica.
Finalment, hem de citar un Necrologium monachorum et benefactorum monasterii Rivipulli; Martirologium sanctorum; Regula S.P. Benedicti(*), realitzat el segle X, aproximadament en l’etapa que estudiem, i que lamentablement ha desaparegut, i ens ha privat així d’una font de notícies sobre la vida del monestir(*).
Ripoll durant l’abadiat d’Oliba
Oliba, tercer fill d’Oliba Cabreta, comte de Cerdanya i Besalú, ingressà com a monjo al monestir de Ripoll l’any 1002; tot just sis anys després, l’any 1008, accedí a l’abadiat ripollès, i inaugurà així l’etapa possiblement més brillant de la vida de la comunitat(*). Dos importants documents d’aquella època, la Brevis historia monasterii Rivipullensis, de l’any 1147(*), i la Gesta Comitum Barcinonensium(*), ens il·lustren sobre les activitats d’Oliba, que de manera si fa no fa directa contribuïren a la producció de còdexs a l’escriptori del monestir. Les relacions exteriors d’Oliba, abat de Cuixà ja l’any 1008, bisbe de Vic l’any 1017, home amb influència política i actiu constructor d’esglésies, són prou conegudes, però convé de recordar-Ies a causa de les repercussions que l’intercanvi o l’aportació de còdexs estrangers pogueren tenir sobre la formació de l’estil de les obres produïdes a l’escriptori. Davant la manca de dades precises sobre l’adquisició d’aquests possibles còdexs, haurem de fer servir notícies paral·leles a la mateixa activitat literària del monestir, per a deduir o més aviat intuir en què consistí aquesta tasca; almenys hi ha notícia de l’inventari de la Biblioteca, realitzat l’any 1047, poc després de la mort del gran abat, en el qual el nombre de volums recopilats arribava a dos-cents quaranta-sis, prova de l’enorme activitat realitzada al monestir des de l’anterior inventari realitzat quan morí Guidiscle l’any 979, en el qual gairebé s’assolia la xifra de seixanta-cinc còdexs.
Les relacions amb França són les més ben documentades, sobretot la famosa correspondència entre els abats Gauslí de Fleury i Oliba de Ripoll, el primer terç del segle XI, després de la mort d’Abbó l’any 1004(*); aquests vincles amb Fleury, en aquesta centúria, són especialment suggerents perquè permeten suposar que ja el segle anterior es degueren mantenir intercanvis literaris entre tots dos monestirs, amb la qual cosa establiríem una possible via de penetració a Ripoll d’un estil d’il·luminació d’inicials, barreja de tradicions geometritzants franco-insulars i d’herències zoomòrfiques pre-carolíngies, que havia quedat fixat temps abans a Fleury i del qual en determinats moments participa l’estil d’ornamentació de capitals de Ripoll.
L’apropament a d’altres monestirs benedictins com Fleury o Saint-Germain-des-Prés en l’època d’Oliba, degué provocar l’arribada de textos específicament francesos a l’escriptori ripollès; en són prova els que encara es conserven: Ms. Ripoll 40, 42 i 57 (Arxiu de la Corona d’Aragó)(*).
Oliba, aquell home notable aue anava als concilis de la Marca i de França, i que hi intervenia i demanava ajut econòmic de Sanç el Gran de Navarra per a la quarta construcció de l’Església del monestir, consagrada l’any 1032, sempre estigué proper a la Santa Seu. Els seus viatges a Roma els anys 1011 i 1016 amb motiu de les butlles dels papes Sergi IV i Benet VIII reafirmaren la immunitat i les possessions del monestir(*); també és coneguda l’estada a Roma del pare de l’abat, Oliba Cabreta. Atès l’arrelat costum, iniciat el segle anterior, d’aprofitar aquesta mena de viatges per a adquirir noves obres, la presència al Ms. 151 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó d’una còpia del tractat de Brachiarius De fide, deu obeir a una adquisició d’un exemplar realitzada a Itàlia per un d’aquests dos personatges, pare o fill(*). En tot cas, vegeu A.M. Mundó: Estudio sobre el De fide de Baquiari, Montserrat 1965, pàg. 29 i pàssim.
Modernament, ja són prou conegudes(*) les activitats d’Oliba com a escriptor i promotor d’obres religioses, literàries i historiogràfiques, en les quals sempre estigué mogut per la necessitat d’impartir normes i preceptes d’actuació.
Aquesta lògica premissa es dóna en la major part de les obres anteriorment citades per Beer(*), com la Carta sobre la treva de Déu, cartes de possessió del monestir i una altra de dirigida l’any 1023 als monjos de Ripoll(*). La seva habilitat com a predicador es reflecteix en el seu Sermo Olibae episcopi in Natali S. Narcissi(*), o en el seu sermó amb motiu de la dedicació de Ripoll l’any 1032 que, segons A.M. Mundó(*)(*)(*), serví de model en la seva part hagiogràfica al monjo Garcias, en el seu tractat sobre les relíquies de l’altar de Cuixà. Aquest investigador també li atribueix un cert nombre de fórmules litúrgiques dels dos sacramentaris de Vic i de Ripoll, conservats a l’Arxiu Capitular de Vic (Ms. 66 i 67), sobretot els prefacis històrics, i un ofici de la festa de Sant Pau de Narbona, amb la signatura 822 dels manuscrits de Montserrat.
Un elogi funerari (Carmen Epicedion) al comte de Barcelona Ramon Borrell, mort l’any 1017, i la carta d’Oliba dirigida al seu amic Arnau Mir de Tost, en ocasió de la tramesa de relíquies per a la dedicació de l’Església del castell de Tost l’any 1040, són dos exemples més de la variada obra literària d’Oliba, dirigida sempre cap a una missió pastoral y cultural.
Suposem també Oliba, si no com a autor directe, almenys sí com a promotor d’obres realitzades per d’altres monjos que treballaven a l’escriptori impulsats pel seu estímul. Aquest seria el cas del famós Tractat o Carta del monjo Garcias, que degué redactar a instàncies seves, i fins i tot basant-se en alguns textos hagiogràfics de l’abat, la història del monestir de Cuixà i l’ampli inventari de les seves relíquies. Una cosa semblant passa amb algunes de les obres del monjo Oliba, la major part dels escrits del qual eren a l’antic Ms. 37 de la Biblioteca del monestir, obra del final del segle XI o del començament del XII, avui perduda(*).
També són obra del monjo Oliba les dues cartes publicades per Villanueva(*) i conservades, a més, al Ms. Reg. 123, de la Biblioteca Apostolica Vaticana (folis 126 i 126v), Epistola Olivae monaqui ad dominum Olivam episcopum de feria diei nativitatis Christi i Epistola Olivae monachi ad Dalmatium monachum de feria diei nativitatis Christi.
Arnald i Gualter són els noms d’altres dos copistes, i potser il·luminadors, que juntament amb el monjo Oliba treballaren sota les ordres de L’abat del mateix nom en la redacció d’un Breviarium de Musica (Ms. Ripoll 42, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó), amb textos de Boeci, el qual comentem extensament. A més de Garcies, Oliba, Gualter i Arnald, també recordem el nom de Guifré, que inclogué unes breus frases de recomanació a la lectura del text al començament del Ms. Ripoll 52, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i que degué ésser, consegüentment, un altre dels homes que treballaren sota l’impuls del gran abat, copiant i il·luminant manuscrits al taller de Ripoll.
La intensa activitat productora de l’escriptori ripollès en època d’Oliba quedà, doncs, reflectida, com comentàvem abans, en l’antic catàleg de manuscrits de la Biblioteca que fou efectuat l’any 1047, després de la seva mort(*); aquest gairebé assoleix els dos-cents cinquanta exemplars, quantitat realment important per a la seva època. Al mateix temps, la seva varietat temàtica obliga novament a doldre’ns de la pèrdua d’una bona part dels còdexs citats a l’inventari.
Juntament a una pluralitat d’obres relacionades amb el culte i amb la litúrgia, la literatura patrística, els textos científics i els autors clàssics, el dret, la gramàtica i la retòrica, el llarg catàleg d’obres és encapçalat amb tres Bíblies, que podrien correspondre, almenys una, a les interessantíssimes Bíblies de Ripoll (Ms. 5 729, de la Biblioteca Apostolica Vaticana) i de Rodes (Ms. Lat. 6, de la Bibliothèque Nationale de París); la seguretat de l’origen ripollès de la primera es basaria en la tesi de Pijoan(*), segons el qual les seves il·lustracions de l’Èxode i del Llibre dels Reis serviren de model per a una part dels relleus de la portalada de l’Església del monestir; les hipòtesis se succeeixen, en canvi, en el cas de l’exemplar procedent de Sant Pere de Roda, però en tot cas, la seva ascendència artística relacionada amb l’escriptori ripollès és indubtable.
L’escriptori de Ripoll durant la segona meitat del segle XI. Els anys immediatament posteriors a la mort de l’insigne abat, l’activitat de l’escola monasterial no sembla que decaigué, i continuà les pautes ja marcades, gràcies probablement a l’impuls del mateix monjo Oliba, alguns dels escrits del qual semblen confeccionats poc després de la mort de l’abat(*).
A aquesta època deu correspondre un evangeliari datat l’any 1048, actualment perdut, descrit per J. Villanueva(*) i il·lustrat amb inicials il·luminades i amb imatges dels evangelistes, de factura maldestra, al començament dels quatre Evangelis. L’actual Ms. Ripoll 151 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, còdex miscel·lani que s’inicia amb De Locis Sanctis de Beda i el Sacramentarium Rivipullense, Ms. 67 de l’Arxiu Capitular de Vic, sembla també producció ripollesa nascuda a mitjan segle XI, i potser podríem dir el mateix de l’interessant manuscrit Reg. 123 conservat a la Biblioteca Apostolica Vaticana, i datat l’any 1055, amb una cinquantena d’il·lustracions sobre temes astrològics amb fortes reminiscències clàssiques; aquest còdex, que pertangué durant molts anys a la Biblioteca de Sant Víctor de Marsella, ha estat atribuït per diversos autors a l’escriptori de Ripoll.
Totes aquestes obres constituïren la davallada d’una etapa d’esplendor durant la primera meitat del segle XI, i l’inici d’un període sobre l’encarcarament i la decadència cultural del qual s’ha insistit molt, en relacionar-los amb els greus esdeveniments que es produïren al monestir cap aquells anys.
Sembla que la minva del nombre de treballs científics a Ripoll fou provocada pel relaxament general de la disciplina monàstica, pels nomenaments simoníacs d’alguns abats i per la malversació de recursos econòmics del monestir, circumstàncies que apareixen severament amonestades a la butlla del papa Alexandre II, dirigida al monestir l’any 1063(*). El deteriorament posterior de la situació obligà Bernat II, comte de Besalú, a col·locar el monestir de Ripoll sota la jurisdicció de Sant Víctor de Marsella l’any 1070(*).
Malgrat aquestes alteracions tan greus, la tutela marsellesa degué normalitzar novament la vida monàstica i reactivar fins i tot la tasca de l’escriptori durant les darreres dècades del segle; sembla que ho confirmen, d’una banda, les notícies de còdexs produïts amb seguretat a Ripoll durant aquells anys i, d’altra banda, les obres conservades de cronologia similar, que sobre qüestions relacionades amb la litúrgia, i amb la moral especialment, eren copiades a l’escriptori aquells anys.
El Ms. Ripoll 199 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó apareix documentat com una antiga possessió de Ripoll, encapçalat pel Liber scintillarum, atribuït a Beda, i el Liber S. Augustini, de conflictu vitiorum et machina virtutum, obra del final del segle XI(*), mancada de decoració, llevat de dues petites inicials, en vermell, molt rústiques, als folis 2v ("D") i 156 ("A").
Una mica més interessant ornamentalment, tot i que dintre l’austeritat general d’aquesta etapa, és l’Expositio Bedae et Cantica (Ms. Ripoll 116 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó), de cronologia similar a l’anterior.
La Bibliothèque Nationale de París guarda uns fragments, de l’obra de sant Agustí Liber de natura boni (Ms. Lat. 729), petit manuscrit compost de 35 folis, quinze dels quals (folis 21-35), de 14 × 20 cm, podrien procedir de Ripoll(*); la seva datació correspon a la segona meitat del segle XI, i la seva única inicial decorada, una “S” (foli 21) amb disseny en tinta marró i ornamentació senzilla en vermell, verd i groc, no desdiu en absolut de les obres ripolleses de l’època.
El canvi de segle a Ripoll (XI-XII)
Novament la Bibliothèque Nationale de París ens subministra exemples dels treballs de l’escriptori català durant els anys que discorren entre els dos segles, mitjançant tres còdexs ripollesos traslladats a França per Pèire de Marca després de la seva estada a Catalunya com a intendent general de Catalunya en època de Lluís XIV. El primer és un exemplar de la Historia Francorum de sant Gregori de Tours (Ms. Lat. 5 923), en el foli 1 del qual s’inclou una còpia d’una donació al monestir de l’any 997; la seva capital “P” (foli lv), bastant gran, il·luminada en verd, groc, taronja i vermell, encara conserva entrellaçaments bastant complexos als extrems i al centre del pal de la lletra, però els motius vegetals que omplen la seva panxa tenen una mena d’estilització i carnositat pròpies dels que es veuen al Ms. 5 730 de la Biblioteca Apostolica Vaticana, obra també ripollesa del segle XII(*).
Un segon exemplar de la Bibliothèque Nationale de París és una Collectio Cesaraugustana (Ms. Lat. 3 875) procedent de Ripoll, d’on fou agafat per Pèire de Marca, per passar després a Etiènne Baluze, els manuscrits del qual entraren a la biblioteca del rei l’any 1719(*); al seu foli 3, una capital “A”, amb motius vegetals lleugerament matisats amb traços en tinta i acompanyats per caps de gos, participa, també, de les característiques generals de l’estil ripollès.
Finalment, el tercer dels còdexs de possible origen ripollès conservat a la Bibliothèque Nationale de París i per el qual Avril(*) proposa una cronologia a cavall entre els segles XI i XII, o com a molt del començament del XII, és el Ms. Lat. 5 941, el qual conté els Annales monasterii Anianensis, composts de 49 folis (27 × 21 cm), actualment relligat juntament amb un altre manuscrit català més recent, amb un total de 94 folis. Pertangué a Pèire de Marca, i d’ell passà a la Col·lecció Baluze.
Léopold Delisle(*) l’atribueix, això no obstant, a l’Abadia d’Aniana, diòcesi de Montpeller, i Dufour(*) el creu procedent d’Arles, en funció de la seva semblança paleogràfica amb el Ms. 4 de la Biblioteca Municipal de Perpinyà. De la seva modesta decoració destaca la inicial “I” del foli 2, realitzada en tinta i en tonalitats grogues sobre un fons vermell; és composta d’un motiu d’entrellaçament a la part superior, prolongacions vegetals a la inferior i un cap zoomòrfic a mig camí entre el gos i el llop, que ens recorda els que intervenen en l’ornamentació dels Cànons de l’Evangeliari de l’Arxiu Episcopal de Vic (Ms. 15), de cronologia molt propera a la d’aquest manuscrit.
L’escriptori de Ripoll durant el segle XII
El nombre de manuscrits ripollesos confeccionats durant el segle XII és lamentablement escàs, però suficient com perquè hi reconeguem sempre un interès més gran pels aspectes textuals i literaris que per la seva ornamentació, generalment reduïda a modestes inicials.
Efectivament, l’anàlisi de les obres conservades permet arribar a la conclusió que els monjos de Ripoll eren conscients del seu paper com a recopiladors de textos sobre temes i autors diversos, teològics, històrics, científics, etc., de la seva època, i sobre els quals procuraven obtenir còpies que passaven a engruixir la Biblioteca monàstica, sense que aquest interès acostumés d’anar acompanyat per la voluntat de decorar aquests manuscrits.
Això els conduí a obtenir exemplars de textos molt diversos, des del Carmen latinus, dedicat al Cid, inclòs en el Miscel·lani (Bibliothèque Nationale de París, Ms. Lat. 5 132), o la còpia del Còdex Calixtinus, de Santiago de Compostel·la, obra realitzada per Arnau del Mont, monjo de Ripoll, l’any 1173, arran del seu pelegrinatge jacobeu.
Beer(*) comenta la lloable tasca de còpia integra dels llibres 2n, 3r i 4t, i la parcial dels llibres 1r i 5è del Codex Calixtinus, així com la troballa que en féu personalment, inclosa en el Ms. 99 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, juntament amb l’original de la carta que el monjo Arnau dirigí des de Santiago a L’abat de Ripoll Raimon de Berga. l’interès codicològic d’aquest exemplar, lamentablement no s’estén a la seva decoració, reduïda a un grup de modestes inicials traçades en tinta vermella i blava.
La mateixa austeritat ornamental es dóna en d’altres còdexs ripollesos contemporanis conservats, l’Homiliae evangeliorum (Ms. 110) i la Miscel·lània (Ms. 193, modernament retolat “Explicació de les advocacions de la Mare de Déu"), ambdós del darrer terç del segle XII i guardats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó; els seus compiladors semblen novament més interessats per la varietat temàtica que per la seva decoració, i la data de realització dels seus còdexs podria correspondre a un moment immediatament posterior a l’any 1169, que el monestir recuperà novament la seva independència respecte a Sant Víctor de Marsella.
Paral·lelament, els monjos de Ripoll eren especialment conscients de la seva missió com a recopiladors de textos originals de tipus històric. Llistes d’abats, comtes i papes, juntament amb abundants dades no només sobre la vida del monestir, sinó sobre la història de Catalunya en general, foren reunides i elaborades per etapes, en cronicons o col·leccions de notícies, en part conservats fins avui.
Així, el Ms. Lat. 5 132, de la Bibliothèque Nationale de París, conté un exemplar de la redacció més antiga dels Gesta Comitum Barcinonensium, extens treball de compilació de dades sobre l’activitat històrica de Ripoll a l’edat mitjana, incrementat un segle després.
També la Brevis historia monasterii Rivipullensis a quodam monacho Rivipullensi scripta anno Christi MCXL VII(*) pot ésser considerada en la mateixa línia de crònica històrica, tot i que simultàniament, com afirma Beer, la ressenya d’aquestes dades era utilitzada amb la intenció de posar de manifest els privilegis i els furs concedits per reis i papes al monestir i les propietats que des d’antic havia posseït en llibertat i independència, tot això precisament durant els anys de subjecció a Marsella, a la qual no es fa esment en cap moment a l’obra, dada aquesta d’especial significació.
Finalment, Villanueva(*) afegí una dada més a aquests exemples de la vocació historicista dels homes de Ripoll, en citar un cronicó miscel·lani o col·lecció de notícies des del segle XII fins al XIV, que inclou dades sobre la història del monestir, morts de bisbes, matrimonis reials, fets importants en relació amb els reis francs, etc.
Els temes exegètics i hagiogràfics no mereixen més atenció que els històrics. Novament Villanueva(*) ens dóna les primeres notícies d’un antic còdex del segle XII avui desaparegut, que juntament amb una col·lecció de cartes del papa Gregori el Gran, contenia els escrits del bisbe Rangeri de Lucca. Es manté la incògnita sobre si es tractava d’una obra importada d’ltàlia o si, contràriament, era possible trobar a Ripoll el model dels textos recollits en el manuscrit; cap dels investigadors que el veieren no parla de la seva procedència estrangera, però en el cas que s’hagués tractat d’una obra italiana, quedaria testimoniada la importància de textos procedents d’Itàlia durant el segle XII, fet excepcional perquè no se’n conserva cap altre, ni d’aquest segle ni de la primera meitat del següent(*), quan en realitat les relacions degueren existir, continuant les ja iniciades el segle X. En qualsevol dels casos, el segle XIII marcà de nou una reactivació de la influència italiana pel que fa a textos de medicina i farmacopea; el coneixement dels autors moderns de l’escola de Salern s’evidencia en diversos còdexs de Ripoll confeccionats ja el segle XIII(*).
En la mateixa línia de pensament estaria encara per determinar el paper jugat per Ripoll en l’arribada dels models ítalo-bizantinitzants que semblen afectar a Catalunya el camp de la pintura sobre taula de manera predominant, però també el terreny de la miniatura a partir d’una data aproximada que situaríem al voltant de l’any 1200. La coneguda imatge de querubí pertanyent al tractat De sex alis querubim (Ms. Ripoll 26 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó)(*), procedent de Ripoll i realitzat ja el segle XIII, i les il·lustracions de l’exemplar de De civitate Dei, de sant Agustí (Ms. 20 de l’Arxiu Capitular de Tortosa), de cap a l’any 1200, pertanyen, segons el nostre parer, al corrent ítalo-bizantinitzant de la miniatura catalana d’aquella època i si en el primer cas la relació amb el focus ripollès és evident, en el segon exemple creiem que és bastant probable(*).
Ens agradaria acollir també a alguna altra onada d’aportacions italianitzants, possiblement no tan tardana com les anteriors, la imatge de la Maiestas Domini beneint, amb un personatge prostrat als seus peus, única miniatura amb què s’adorna el Ms. Ripoll 214, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que conté l’anomenada Theoria de Joan de Fécamp, i la flonjor en el tractament dels plegaments així ens ho aconsella.
Finalment només ens resta suggerir que el manuscrit il·lustrat ripollès més ric del segle XII, el Comentarium de sant Agustí a les Epístoles de sant Pau (Ms. Lat. 5 730, de la Biblioteca Apostolica Vaticana), sembla acusar en les formes vegetals, zoomòrfiques i humanes de les seves catorze grans capitals, l’influx de pautes marcades des del camp de l’escultura, precisament els anys en què el taller escultòric de Ripoll desenvolupava una activitat molt superior a la que portava a terme l’escriptori, pel que fa a il·luminació de còdexs, o almenys així sembla deduir-se de les obres conservades. (MEIA)