Situació
L’anomenat castell de Berga o castell de Sant Ferran s’aixeca sobre la ciutat de Berga, a nivell més baix del castell de Madrona o Castellberguedà. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 293-M781: x 05,2 — y 63,1 (31 TDG 052631).
D’aquest castell, que tingué una gran importància des de l’època medieval fins a l’edat moderna, avui dia gairebé no queda res, car en la dècada de 1940 fou venut a un particular, el qual el va transformar en una zona residencial i turística. Actualment només podem veure’n la seva forma externa i alguns trossos de murs molt poc importants.
Per visitar el castell de Berga, cal prendre la carretera que va de Berga a Sant Llorenç de Morunys; al lloc anomenat “Cal Parraquer” i desviar-se a mà dreta per un trencall que porta a l’hotel “Mesón del Castillo”.
També s’hi pot arribar a peu, passant per la part més antiga de Berga. Hi ha uns 10 minuts des de la plaça de Sant Pere i constitueix una bonica passejada per la part més pintoresca de Berga.
Història
La primera notícia sobre el castell de Berga data de temps molt reculats i està relacionada a la llegenda sobre el trasllat del cos de sant Vicenç màrtir i al naixement de la Catalunya comtal.
La llegenda és explicada en la Història de la invenció i traslació del cos de sant Vicenç des d’Hispània al monestir de Castres i fou escrita pel monjo Aimó de Saint-Germaindes-Prés a petició de l’abat Bernó i els monjos del monestir de Castres a l’Albigés. Segons la llegenda, un monjo del monestir de Conques dit Eudald viatjà a València per recollir el cos de sant Vicenç, però, en passar per Saragossa, el bisbe de la ciutat s’incautà de la relíquia. El monjo tornà al seu monestir i, en veure que no portava les restes del màrtir, fou rebutjat i dirigí les seves passes vers el monestir de Castres. L’abat d’aquest monestir es proposà de recuperar la relíquia i encarregà la tasca a Salomó, comte de Cerdanya, el qual viatjà fins a Saragossa i aconseguí que el bisbe li retornés el cos de sant Vicenç. En el viatge de retorn a Castres la relíquia obrà molts miracles, entre els quals cal destacar el guariment d’un tolit al castell de Berga ...
Tant el llibre com la narració daten de mitjan segle IX, aproximadament de vers l’any 855. És de remarcar, doncs, l’antiguitat de la referència sobre el castell de Berga.
Des d’aquesta data hem d’esperar fins el segle XI per tornar a trobar notícies sobre el castell.
Els Berga.
AFE
Entre els anys 1068 i 1095 un individu anomenat Pere Ramon, presta homenatge al comte Guillem de Cerdanya pels castells de Peguera, Fígols, Vallmanya i Berga. Per tant, doncs, el castell estava sota el domini dels comtes cerdans.
Entre els anys 1095 i el 1100 i emparant-se en un document d’empenyorament que havien signat els dos personatges abans esmentats, l’hereu de Guillem, el comte Guillem Jordà de Cerdanya, prengué a Pere Ramon els seus castells que donà a Berenguer Ecard, que jurà fidelitat al comte per aquests castells. “...Berengarius Echardi...Guilielmum comitem filius qui es Sancie comitisse...nominatim ego tibi iuro ipsum kastrum de Pegera et de Figols et de Valle Magna et domum de Berga et omnes fortedas que in eo in eis modo sunt aut in antea erunt...”.
Quan el comtat de Cerdanya s’integrà al de Barcelona els descendents de Berenguer continuaren posseint els castells i jurant-ne fidelitat als comtes de Barcelona: entre els anys 1117 i 1131 Guillem Ramon, fill de Berenguer, ho feu davant Ramon Berenguer III i el 1135, a Vic i davant una gran assemblea de magnats, a Ramon Berenguer IV. El 1162 Pere de Berga, fill i hereu de Guillem Ramon, jurà fidelitat al rei Alfons el Cast pel mateix grup de castells.
Pere de Berga rebé del rei, l’any 1166, el permís per edificar un castell al lloc anomenat Blancafort, dins el terme del castell de Peguera.
Però aquest personatge rebé també virulents sirventesos del seu veí, el trobador Guillem de Berguedà, versos en què Pere de Berga era qualificat de tinyós i jueu; no així la seva muller Estefania, a la qual el trobador dedica grans lloances.
Segons l’historiador berguedà, Jacint Vilardaga, vers l’any 1148 i en relació amb la campanya de Ramon Berenguer IV contra Tortosa, Hug de Peguera adquirí en franc alou i per donació comtal, l’honor de Berga, que comprenia la vila d’aquest nom i un territori al seu voltant. Segons el mateix autor entre aquesta data i l’any 1190 detentaren la senyoria de Berga, successivament Hug de Peguera, Ponç de Peguera i Berenguer de Peguera. L’any 1190 aquest últim, amb el consentiment dels seus germans i germanes, vengué a Pere de Berga i al seu fill homònim l’honor de Berga pel preu de 1300 sous.
El domini dels Peguera sobre Berga quedaria concretat, segons Vilardaga, per la construcció d’un palau que dugué a terme Hug de Peguera amb la finalitat que li servís de residència, ja que la fortalesa no era gaire habitable. Aquest palau és el conegut amb el nom de Palau de Berga o dels Peguera i és estudiat en aquesta obra.
La família dels Berga prengué una gran importància i la trobem sovint en la documentació relacionada amb la monarquia i la noblesa catalana: el 1212 Pere de Berga assistí a la batalla de les Navas de Tolosa, el 1228 a les Corts en què va decidir-se la conquesta de Mallorca, el 1236 a les Corts de Montsó, etc.
L’any 1256 Pere de Berga, amb la finalitat d’augmentar la població de la vila, concedí una carta de franqueses a Berga. Per aquesta carta Pere de Berga enfranqueix als habitants de Berga dels mals usos, amb la condició que havien de residir un any a la vila. Signen com a testimonis Guillem i Ramon de Peguera, Guillem de Bosc i Guillem de Cascalls, entre altres.
Carta de població i franqueses de la vila de Berga (14 de maig del 1256)
Carta de població i franqueses concedida per Pere de Berga als habitants de la vila de Berga, als quals eximeix dels mals usos, després que hagi transcorregut un any de la seva residència.
"L’existència d’una carta de població i una altra de franqueses —potser es tracta de la mateixa— concedides per Pere de Berga a la vila en una data poc anterior a l’any 1256, podem endevinar-la a partir del que se sobreentén a través de dos documents atorgats aquest mateix any.
En un d’ells, del 18 d’agost de 1256, conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Canc. Perg. de Jaume I, núm. 1457), Pere de Berga concedeix al comanador hospitaler de la casa de Berga i als seus successors “tot el que tinc o cal que tingui o em pertoca o cal que em pertoqui o pot, per raó de la donació i població de la vila de Berga en aquelles cases que teniu i posseïu i també hi habiteu a la vila de Berga...”. I després d’assenyalar els límits d’aquestes cases, afegeix: “...En aquestes cases esmentades poden poblar cinc focs i cinc masos amb homes i dones que siguin vostres i propis i sòlids i llurs fills, amb tots els béns que hi tinguin...”. Els pobladors d’aquestes cases quedaven exempts d’host i cavalcada, mals usos i qualsevol altra exacció que pertanyia al senyor de la vila de Berga. Aquest cedia als hospitalers qualsevol acció o excepció contra els pobladors de les esmentades cinc cases, a excepció de la justícia de sang, que es reservava de manera privativa.
Un altre document, més explícit encara, és el conveni entre Pere de Berga i els homes de Berga sobre la intèstia i l’eixorquia dels cavallers i dels altres, del 14 de maig de 1256, consignada al pergamí núm. 1447 de Jaume I de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El seu text és, de fet, un aclariment a una carta de franqueses concedida pel propi Pere de Berga i s’expressa en els termes següents:
“Notum sit cunctis quod nos Bernardus Bartholomei, Bernardus de Michaelis et Berengarius de Canalibus, Arnaldus Lobera et Bernardus dez Portolil, Berengarius de Prixana et Raimundus Hugueti, Bernardus de Renard et Arnaldus de Za Pila, Raimundus de Canalibus et Berengarius de Padriya, Petras Augerii et Berengarius Raedor, Petras Buiga et Berengarius de Riparia, Bernardus de Coneminis et Raimundus dez Noger, per nos et per totem universitatem ville Berge et per omnes successores nostros et successores totius universitatis, recognoscimus cum testimonio et auctoritate huius publici instrumenti perpetim valituri et duraturi, vobis domino Petro de Berga quod si ab hac die in antea ullo tempore aliqui homines sive mulieres aliunde ab aliqua parte sive ab aliquo loco dominationis vestre ad villam Berge venerint et ibidem in dicta villa comorantes infra annum sue comorationis decesserint, in ipsis et rebus suis habeatis vos eandem peritionem sive demandam quam ante huius comorationem sive stationem haberetis super intestia et exorquia petendis sive etiam requirendis. Si, vero, post annum in eadem villa iamdicta residenciam facientes, decesserint, a predictis intestia et exorchia sint liberi, franchi, penitus inmunes sicut alii homines ville Berge stantes in eadem et naturale eiusdem ville. Ita, videlicet, quod post annum residencie sue sive etiam intestati et exorchi decesserint, nullam demandam possitis facere in bonis suis ratione intestie vel exorchie sed omnes et singuli intelligantur in illa franchitate quam nobis et universitati ville Berge concessistis prout plenius et melius in instrumento franchitatis continetur. Item recognoscimus vobis dicto domino Petro de Berga quod homines qui extra villam iamdictam in mansis antiquis et masoveriis parrochie Sancte Eulalie de Berga modo sunt et erant de cetero, non intelliguntur in franchitate a vobis concessa nobis et toti universitati ville Berge super intestia et exorchia superius memoratis. Verum si forsan aliquis vel aliqui homines vel mulieres de iamdicta parrochia et mansis antiquis et masoveriis iamdictis in villa Berge iamdicta post annum steterint a predictis intestia et exorchia sint penitus liberati ita quod non teneantur ad predictam (?) post annum prout superius dictum est. Nec vos aut vestri possitis ipsos vel successores eorum aut eorum bona impetere vel demandare súper predictas, sed sint penitus inmunes et quitii a predictis intestia et exorchia prestandis sicut homines ville Berga, propii ac etiam naturales.
Actum est hoc IIe idus madii, anno Domini M° CCLVI.
Sig+num Bernardi Bartholomei, Beraardi Michaelis, Berengarii de Canalibus, Arnaldi Lobera, Bernardi dez Portolil, Berengarii de Prixana, R. Hugueti, Bernardi de Renad, Arnaldi de Pila, Raimundi de Canalibus, Berengarii de Padriya et Petri Augerii, Berengarii Raedor, Petri Buiga, Berengarii de Riparia. Bernardi de Coneminis et Raimundi de Nogerio predictorum, qui hoc laudamus et firmamus.
Sig+num Guillelmi de Pegera et Raimundi de Pegera et Bernardi de Baucerein. Arnaldi de Turte. Guillelmi de Boscho. Petri de Catercio. Guillelmi de Cascails. Arnaldi Oliber et Arnaldi de Corcona, comorantium in Berga. Testes.
Raimundus de Collo, notarius publicus Berge, qui hoc scripsit (signo) die et anno prefixo.”
Josep M. Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, I, CSIC, Madrid-Barcelona 1969, pàgs. 439-440.
Traducció
"Sigui conegut de tots que nos, Bernat Bartomeu, Bernat de Miquel i Berenguer de Canals, Arnau Llobera i Bernat de Portolill, Berenguer de Prixana, Ramon Huguet, Bernat de Renard, Arnau de Sa Pila, Ramon de Canals, Berenguer de Padrilla, Pere Auger, Berenguer Raedor, Pere Buhiga, Berenguer de Ribera, Bernat de Coromines i Ramon de Noguer, per nosaltres i tota la vila de Berga i per tots els nostres successors i els successors de tots, reconeixem amb testimoni i autoritat d’aquest públic document que valdrà i durarà per sempre, a vos, el senyor Pere de Berga, que si des d’aquest dia en endavant en tot temps, algun home o dona d’alguna part o d’algun lloc del vostre domini vinguessin a la vila de Berga i visquent-hi, en ells i en totes les seves coses tingueu vos aquesta petició o demanda que abans d’haver-hi viscut i romàs hi tenieu sobre demanar-los i requerir-los de la intèstia i l’eixorquia. Però si després d’un any que residissin en l’esmentada vila, morissin, siguin lliures de la intèstia i de l’eixorquia, francs, immunes, com els altres homes de la vila de Berga que hi viuen i en són naturals. Així, els que després d’un any de residència morissin intestats o eixorcs, no pogueu fer cap demanda sobre els seus béns per raó de la intèstia ni eixorquia, sinó que tots i cada un sigui considerat en aquella franquesa que a nosaltres i a tota la vila de Berga vàreu concedir, com es conté més plenament i millor en el document de franquesa. Igualment reconeixem a vos, l’esmentat Pere de Berga, que els homes que fora d’aquesta vila visquin en antics masos i masoveries de la parròquia de Santa Eulàlia de Berga són i d’ara endavant seran, no entenguin que la franquesa que ens vàreu concedir a nosaltres i a tota la vila de Berga sobre la intèstia i l’eixorquia ja anomenada, els pertoqui a ells. Però si algun o alguns homes i dones de l’esmentada parròquia i masos antics i les esmentades masoveries estiguessin un any a la vila de Berga, siguin lliberats de la intèstia i de l’eixorquia de tal manera que no hi siguin obligats després d’un any, tal com s’ha dit més amunt. I ni vosaltres ni els vostres puguin a ells o als seus successors demanar o exigir llurs béns per raó d’aquests mals usos, sinó que en siguin immunes i quitis de prestar la intèstia i l’eixorquia, com els altres homes de la vila de Berga, propis i naturals.
Fet el dos dels idus de maig de l’any del Senyor 1256. Signatura de Bernat Bartomeu, Bernat Miquel, Berenguer de Canals, Arnau Llobera, Bernat de Pontolill, Berenguer de Prixana, R. Huguet, Bernat de Renard, Arnau de Pila, Ramon de Canals, Berenguer de Padrilla, Pere Auger, Berenguer Raedor, Pere Buhiga, Berenguer de Ribera, Bernat de Coromines i Ramon de Noguer, ja esmentats que ho alabem i ho firmem.
Signatura de Guillem de Peguera, Ramon de Peguera, Bernat de Balsareny, Arnau de Tort, Guillem de Bosc. Pere de Caterç. Guillem de Cascals, Arnau Oliber, Arnau de Corcona, habitants de Berga. Testimonis.
Ramon de Coll, notari públic de Berga, que ho ha escrit (signe) el dia i l’any esmentats."
(Traduït per Paquita Sallés i Verdaguer)
Pere de Berga morí vers l’any 1275 i l’heretà la seva filla o germana Sibil·la, casada amb Arnau Roger, comte de Pallars; d’aquesta manera Berga passà a integrar-se al comtat pallarès. La filla d’aquest, Sibil·la, casada amb el noble Hug de Mataplana, senyor de la baronia d’aquest nom, heretà del seu pare el comtat de Pallars i de la seva mare el senyoriu de Berga.
L’any 1309 Sibil·la, comtessa de Pallars i senyora de Berga, signà un contracte de venda-permuta de possessions amb el rei Jaume II. Sibil·la cedia al rei la majoria de castells que posseïa al Berguedà, entre els quals el de Berga, i també la vila, i, en canvi, rebia del rei els castells de Tamarit, Cervelló i Gelida, a més de 180.000 sous.
Jaume II concedí nombrosos privilegis a la vila de Berga i als seus habitants, privilegis entre els quals destaquen, l’any 1322, el de la no alienació del feu de Berga de la corona reial i, el 1323, el de l’abolició d’un antic costum, que havia estat introduït pels comtes de Pallars, que els senyors de la vila o els seus representats podien introduir-se lliurement als horts de Berga per fer provisió de fruites i verdures.
Una maqueta amb una interpretació un xic romàntica, de com devia ésser el castell.
Luigi
Referent a l’aspecte físic del castell, sabem que al llarg del segle XIV fou bastida la muralla que defensava la vila, fet que suposa una extensió d’aquesta aproximada a la de l’actual nucli antic. Aquest nucli incloïa el barri jueu d’una certa importància sorgit el segle anterior i que tenia la seva pròpia sinagoga. Hom comença aviat també a construir edificis fora murs, com el monestir de Montbenet, on s’instal·laren, vers l’any 1338, unes monges cistercenques que hi residiren fins el 1374, any en què passaren a residir a l’hospital de l’antiga comanda hospitalera de Berga, cedida per la vila, juntament amb l’església veïna de Sant Joan.
La ciutat sofrí els efectes de la crisi demogràfica de la segona meitat del segle XIV i veié com la seva població davallava notablement.
El dia 21 de juny de 1364 el consell de la vila de Berga adquirí el castell i la baronia de Guardiola. L’adquisició havia de romandre en poder de Berga fins a l’extinció dels senyorius. Per Berga, la possessió de la baronia de Guardiola havia de suposar poder fer ús del títol de magnífic i també llargs plets amb els abats del monestir de Sant Llorenç prop Bagà.
Al final de l’any 1381, el rei Joan I de Catalunya-Aragó, arran del casament de la seva filla Joana amb el comte Mateu de Foix, vengué a aquest la vila de Berga a carta de gràcia, per 85 000 florins, que havien de constituir el dot de Joana. Això convertia Berga novament en propietat feudal i, tot i que el comte de Foix havia confirmat els privilegis als berguedans, aquests treballaren per tornar al domini reial i reuniren entre tots els 85 000 florins del dot per tal d’aconseguir-ho. El rei recuperà així la vila i es comprometé solemnement a no alienar-la mai més. Hom diu que les festes amb les quals la vila celebrà la seva reincorporació al patrimoni reial, l’any 1393, foren l’origen de la festa anomenada La Bulla, que més tard rebia el nom de Patum.
En esclatar la guerra contra Joan II, Berga hi participà al costat de les forces de la Generalitat, però l’estiu de l’any 1468 el príncep Ferran (el futur Ferran el Catòlic) assetjà la ciutat i l’ocupà després d’escalar-ne els murs: pocs dies després, el 17 de setembre, se li reté també el castell.
L’any 1471 la ciutat canvià novament de mans en apoderar-se’n l’exèrcit mixt de les tropes dites de la terra i de francesos.
Al final del segle XV Berga es veié agitada també per les lluites feudals que suposaren nous entrebancs a la represa econòmica i demogràfica de la vila.
Durant el segle següent, la relativa proximitat de Berga a la frontera de l’estat francès suposà en alguns moments una notable tensió per als seus habitants, especialment durant les sovintejades lluites contra França menades per Carles V i Felip II de Castella.
La nit del 7 de setembre de 1581 una partida d’hugonots, en represàlia per accions que havien dut a terme els berguedans, aprofitant la fosca i la manca de guarnició, penetraren a l’església del castell, que era la parroquial i saquejaren el temple, del qual s’endugueren totes les peces de valor. Per compensar-los de la pèrdua, Felip II envià a la parròquia un magnífic calze.
Durant els segles posteriors el castell de Berga va anar decaient i perdent importància.
Al final del segle XVIII un funcionari castellà que recorregué Catalunya durant els anys 1785-90 i 1794 en parlar de Berga, criticava el mal estat del castell, que qualificava de ruïnós i d’inadequat per a la defensa de la població.
Castell
Una vista del començament de segle de com era el recinte fortificat.
Fins ben entrat el segle XX, aproximadament vers els anys 1940, hom podia veure encara tota l’estructura i les principals edificacions del castell de Berga. Malauradament una remodelació del castell ha esborrat gairebé completament totes les seves traces d’antigor i l’ha convertit en un conjunt de xalets residencials.
Malgrat això, podem dir que el castell de Berga, que senyorejava la família del mateix nom, manté encara una hombra del seu passat gloriós.
El castell s’assenta sobre un turó allargassat que en la seva part de tramuntana està vorejat per la riera de Metge amb un marcat desnivell, i per la banda de migjorn el terreny baixa en un pendent pronunciat per on s’escalona la Berga antiga.
En fotografies d’abans de la remodelació es poden veure uns murs potents i edificis amb merlets, construccions que lamentablement avui no poden ésser estudiades i datades amb precisió. (Hem de tenir present que el castell de Berga va tenir una llarga història, en el transcurs de la qual va sofrir nombroses ampliacions i modificacions).
Del castell de Pere de Berga només resten actualment uns trossos de mur que s’aixequen, resistint el pas del temps, en el lloc anomenat “Bonete”, un dels punts més elevats de la fortalesa i que amb tota seguretat devia tenir una funció defensiva.
Aquests murs que fan aproximadament uns 9 metres de llarg per 2 d’alt i 0,5 d’ample, han estat construïts amb un aparell molt irregular de pedres que semblen treballades escassament; destaquen, però, les cantonades, que són de carreus de mides molt iguals i molt ben treballats.
Alguns paletes i manobres que varen participar en les obres de remodelació del castell recorden encara l’existència de tombes sota el lloc on avui hi ha la piscina.
Per la resta, no queda cap més vestigi d’aquest important castell.
Bibliografia
- Pere Català Roca: Berga, Els castells catalans, vol. V. Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1976
- Jacint Vilardaga: Historia de Berga, Barcelona 1890
- M. Dolors Santandreu: Els castells del Berguedà en un document de 1309, “Revista del Centre d’Estudis Berguedans”, núm. 1, Berga 1982