Vila fortificada de Banyuls dels Aspres

Situació

Vista aèria de la vila, amb l’església parroquial a primer terme, la capçalera de la qual és una torre rectangular de l’antic recinte fortificat.

ECSA - Jamin

Les restes de l’antic recinte fortificat de Banyuls es troben, bàsicament, al costat i en el mateix lloc ocupat per l’actual església parroquial de Sant Andreu.

Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 34’ 6” N - Long. 2° 52’ 1,8” E.

Per a anar a Banyuls dels Aspres des de Perpinyà, cal prendre la carretera N-9 i a la cruïlla de l’Oliu (a 15 km de Perpinyà), a mà esquerra, la D-40. En 1 km de recorregut s’arriba a Banyuls dels Aspres. (PP)

Història

Banyuls dels Aspres deu el seu nom a la proximitat d’un petit estany, ara assecat (villa Balnelonis, 819; Bagnules, 936; Balneola, 981; Banuls, 1028) i al fet de ser situada a l’extrem oriental de la regió dels Aspres: turons i planers terciaris a l’est del Canigó, vorejant l’antic golf marí, l’ompliment del qual ha creat la plana rossellonesa (Banyuls de Asperis, 1186). Al segle IX, el nucli de població era assentat sobre la riba meridional de l’estany, que el separava de la cel·la de Sant Joan (Sant Joan la Cella) fundada sobre la riba nord pels monjos de Sant Genís de Fontanes. Aquest emplaçament primitiu és avui conegut amb el nom de la Vila Vella (esmentat des del 1411). Molt abans d’aquesta data, segurament a partir del segle XI, la població s’havia traslladat al lloc actual, al cim d’un turó al migdia de l’estany, per raons evidents de defensa i potser també de salubritat.

Des de la primera meitat del segle XII, l’essencial de la senyoria de Banyuls era detingut per la família del mateix nom, de la qual els membres més antics coneguts són els germans Pere i Bernat de Banyuls (1132). Aquest llinatge ha subsistit fins al segle XX.

Arnau I de Banyuls participà en la famosa batalla de Las Navas de Tolosa (16 de juliol del 1212). Dalmau I de Banyuls, canceller de Jaume III de Mallorca el 1324, entrà en conflicte amb el regent Felip de Mallorca i fou exiliat amb el seu germà Grimau de Banyuls, abat de Sant Miquel de Cuixà. Cridat de nou després de la partida de Felip per Jaume III, aquest li concedí l’alta jurisdicció sobre Sant Joan la Cella. Morí el 1365. En el curs dels segles següents, els membres d’aquesta família no cessaren d’ocupar els càrrecs més alts i tingueren un paper important dins la història militar i administrativa del Rosselló. El 1480, Lluís XI despullà de les seves senyories Francesc I de Banyuls i les donà a Auger de la Coste. El 1481, la senyoria de Banyuls, posada a l’encant, fou adquirida per Llorenç Paulet, burgès de Perpinyà i després, pel casament d’aquest, passà als Martí i a altres burgesos de Perpinyà. (PP)

Recinte fortificat

Tot i que les restes de la població medieval de Banyuls són molt escasses, sembla que s’estenia al nord-oest de l’església de Sant Andreu. D’acord amb la planta publicada per Bayrou i Castellví, la vila podia tenir una planta trapezial, amb una amplada possible —d’est a oest— d’uns 100 m i una longitud —de nord a sud— semblant. S’han trobat restes de muralles al costat nord de l’església, al sector septentrional del recinte i també part d’una bestorre semicircular força moderna, potser construïda sobre els fonaments d’una de més antiga, a ponent. Des del punt de vista urbanístic, aquest poble s’organitzava en dos carrers, que coincidien en un possible portal situat al nord i que es dirigien, d’una manera divergent, vers migjorn; aquestes dues vies principals són tallades per diversos carrers transversals. (JBM)

Pel que fa a les restes més properes a l’església, la paret meridional de l’actual església parroquial de Sant Andreu, vorejant el carrer del Tou (a l’emplaçament del vall o fossat antic), presenta a la base unes espitlleres de 2 m d’alçària, aparellades de pedres ben escairades, com els angles de l’edifici. És coronada d’una ronda molt més tardana.

A llevant, una torre rectangular del recinte fortificat ha estat utilitzada com a capçalera del temple. Els seus angles són fets de carreus ben escairats i la paret és de còdols de riu disposats en espina de peix. Té tres espitlleres del mateix tipus que les meridionals, una més baixa i les dues altres a la mateixa alçada que aquelles. Més amunt, s’obre una estreta finestra que presenta un arquet tallat dins una llinda.

El conjunt sembla datar del segle XIII. (PP)

Bibliografia

  • Capeille, 1921, pàgs. 84-88
  • Bayrou-Castellví, 1987, pàgs. 194-195.