Situació
Absis romànic d’aquesta antiga parròquia, ara totalment en ruïnes.
V. Angulo
L’església de Santa Eulàlia de Tapioles és situada al veïnat d’aquest mateix nom, dins del terme de Vallgorguina, a la part est del Vallès Oriental, on confronta amb el Maresme.
Mapa: L38-15(394). Situació: 31TDG571115.
L’església de Tapioles és a 1,5 km en línia recta del poble de Vallgorguina. Per accedir-hi s’ha de prendre la carretera que va de Sant Celoni a Arenys de Mar; 1 km abans d’arribar a Vallgorguina s’ha d’agafar el camí en el qual s’indica la direcció del dolmen. S’ha de seguir aquesta pista fins a arribar a una mena d’esplanada en la qual torna a aparèixer un altre senyal indicant la proximitat del dolmen de la Pedra Gentil. Per accedir a l’església de Tapioles es continua la pista per trencar al primer camí a la dreta, el qual en pocs metres mena fins a l’edifici, envoltat d’un espès bosc. L’accés és fàcil per als cotxes. (VAG)
Història
La primera referència documental de Santa Eulàlia de Tapioles és de l’any 878 i es troba a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona dins dels Libri antiquitatum, en el document on Lluís el Tartamut concedeix i confirma l’església i cel·la de Santa Eulàlia i Sant Genis a la seu de Barcelona. Segons consta en el document, Santa Eulàlia i Sant Genis era situada junt a l’estrada pública, prop de la vila de Pinells. Al segle X l’església canvià de propietaris, ja que el 986 el rei franc Lotari confirmà a Otó, abat del monestir de Sant Cugat, la jurisdicció d’aquell territori.
El tractament de l’edifici ha estat variat al llarg del temps. En les butlles dels papes Silvestre II (1002), Joan XVIII (1007) i Benet VIII (1012) es continua parlant de Santa Eulàlia i Sant Genis com a cel·la monestir: “cellam Sancti Genesii et Sancta Eulalia cum monasterium”. Però el 1098 Urbà II, en referir-s’hi, parla de “ecclesia Sancti Genesii et Sancte Eulalie, quam vocant Tapiolas” i Calixt II el 1120 encara utilitza una altra nomenclatura: “capellam Sancti Genesii et Sancte Eulalie de Tapioles”.
Sembla que aquesta capella quedà deshabitada el 1373, però a l’època moderna es tornà a utilitzar i s’hi afegiren altres edificis. Cap al 1850 Pau Pradell també hi feu algunes reformes, fet que esborrà de manera important l’aspecte romànic de la construcció.
Avui dia totes les dependències barroques i contemporànies estan enrunades com a conseqüència de l’acció humana i també de la vegetació, fet que ha degradat extraordinàriament el conjunt. (VAG)
El mot cel·la emprat en el primer document del 878 i la menció de “cella cum monasterium” que es repeteix en les butlles papals de Sant Cugat del 1002, 1007 i 1023, cosa afegida al doble titular, posen fora de dubte que en aquesta església existí una petita comunitat que s’hi devia reunir al segle IX i que va desaparèixer al segle XI, amb la qual cosa l’església es convertí en una simple parròquia rural. És un fet important en l’estudi dels orígens del nostre monaquisme que no hem vist que destaqués cap autor. (APF)
Església
La planta de l’església de Santa Eulàlia de Tapioles és d’una sola nau, però no es pot observar gaire bé la seva estructura a conseqüència de les reformes que es feren a l’interior i a l’exterior durant els segles XVII i XIX i del deteriorament que ha sofert aquests darrers anys.
De l’única part de la qual podem parlar és de l’absis, perquè la resta de l’edifici està revestit de guix i altres construccions que redueixen extraordinàriament la possibilitat de fer un estudi integral de l’estructura.
L’absis és semicircular i està bastit amb carreus tallats. En aquest espai hi ha dues petites finestres fetes amb grans carreus, d’arc monolític i d’una sola esqueixada. Per les característiques formals, aquest absis podria correspondre a una edificació bastida ja dins el segle XII. (VAG)
Pica
Pica baptismal situada a l’interior de l’església, tal com es trobava l’any 1978, ara desapareguda del seu emplaçament originari.
R. Vall
L’església de Santa Eulàlia de Tapioles conservava fins fa pocs anys a l’interior de la nau una pica baptismal, tal com ha estat assenyalat en alguna ocasió (Vall, 1983, pàg. 196). Així, seguint la mateixa referència, l’exemplar devia ésser de grans dimensions i tenia la superfície totalment llisa, sense decoració. En aquestes condicions és difícil classificar la peça, tot i que són nombrosos els exemples d’època romànica que es coneixen en similars condicions, com succeeix en altres punts del Vallès com Vilalba Sasserra o Sant Julià d’Uixols (Castellterçol). La datació, però, sempre és incerta. En el cas que ens ocupa, la desaparició de la peça, almenys respecte al seu indret originari, agreuja encara la situació. (JCSo)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Rius i Serra, II, 1946, docs. 382, 412, 486
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 196
Bibliografia sobre la pica
- Vall-Masvidal, 1983, pàg. 196