Aquesta església es trobava dins de l’antic terme del castell de Claramunt, en el lloc anomenat Carme; inicialment estigué subjecta a la parròquia de Santa Maria de Claramunt com a sufragània, fins que aconseguí la independència i esdevingué parròquia.
Les primeres notícies del castell de Claramunt corresponen a la butlla del papa Benet VII que l’any 978 adreçà al bisbe Fruià de Vic confirmant-li el bisbat amb les seves possessions. Una d’aquestes era el castell de Montbui, que afrontava amb els confins de Claramunt.
El lloc de Carme es documenta per primer cop l’any 1005, en què la vescomtessa Geriberga dona a Sant Cugat del Vallès diversos alous situats en el terme del castell de Claramunt, un dels quals es trobava en el lloc anomenat Carme (Chazmo).
L’església es documenta l’any 1122. El 1179 uns testimonis qualificats, sobre l’altar quod est infra ecclesiam de Chazma, juren expressar fidelment la darrera voluntat que Albert de Queralt els havia expressat de viva veu mentre moria ferit d’una llançada. Igualment, l’any 1205 Ramon de Guàrdia, en el seu testament, deixa deu sous a Sant Martí de Carme (Sancto Martino de Kazma).
Inicialment fou una església sufragània de la parròquia de Claramunt, sens dubte molt abans que consti així documentalment el 1366. Inserta dins de la parròquia de Claramunt, sempre formà part del bisbat de Barcelona i, en ser aplicada l’estructuració deganal, del deganat de Piera.
L’església, romànica, estigué en funcionament fins que al segle XVIII es decidí el seu trasllat. Després de treballar-hi des del 1730, el 1748 fou beneït el nou temple, bé que no fou definitivament enllestit fins el 1803. Aquest se situava en un lloc molt més cèntric respecte les recents zones d’expansió del poble. Això suposà l’abandonament de l’antic temple romànic. El 1778 el bisbe de Barcelona n’autoritzà la venda del terreny, la qual cosa accelerà la desaparició del vell temple. Sembla que bona part dels seus murs serviren per a construir la masia de cal Ros.
A partir del mateix any de consagració del nou temple des de Carme hom insistí en la segregació parroquial, la qual fou concedida el 1779; des d’aleshores restà com a parròquia. (FSC-ABC)
A l’interior de la capella del baptisteri d’aquesta església, entrant a mà dreta i tancada per una reixa es conserva una pica de forma troncocònica amb laterals aconcavats, amb dues faixes de secció quadrangular i una de semicilíndrica. No presenta cap mena de decoració (vegeu annex en aquest volum). (ECO-XVT)