Situació
Angle sud-oest i més notable de les seves malmeses ruïnes.
ECSA - Rambol
Les ruïnes del castell de Montpalau són situades dins l'actual terme municipal de Pineda de Mar, a una alçada de 270 m, al damunt d’un turó de forma cònica que s’alça a l’esquerra de la riera de Pineda.
Mapa: 38-15(394). Situació: 31TDG728104.
A l’entrada de la població de Pineda, venint de Calella, cal agafar una carretera de terra que surt a mà esquerra i porta fins a un abocador d’escombraries; des d’aquest indret, un carni s’enfila fins a un collet, i al cim de la muntanya hi ha el castell. (PBM-JBM)
Història
La primera referència documental del castell cor-respon al jurament de fidelitat prestat a Ramon Berenguer I pels Castells de Montpalau i de Gironella per part d’Umbert, fill d’Odó de ses Agudes i de Girberga. L’any 1063 Umbert Odó i la seva esposa Sicardis, senyors del Montseny, ja disposaven del placitum o jurisdicció sobre el districte del castell de Palau, tal com es desprèn d’un plet mantingut entre el batlle del monestir de Sant Pol, Guillem Llobató, i un prevere anomenat Ermengol pel control d’unes terres. Guillem Umbert, fill d’Umbert Odó i de Sicardis, convingué amb els comtes Ramon Berenguer i Almodis que els seria home propi i fidel en un moment en què sembla que aquests li havien reclamat la potestat del castell de Montpalau. Això es dedueix d’un document posterior, de l’any 1089, pel qual el comte assignà al matrimoni Arnau Gaus-fred i Guillelma la batllia del castell per un espai de dotze anys. Un cop passat aquest temps, la senyoria havia de ser transferida al fill de Guillem Umbert. L’any 1113 Ramon Berenguer III concertà una concòrdia sobre el castell a dues bandes: amb el ves-comte gironí Guerau Pons, al qual havien estat confiats Guillem Umbert (probablement fill del Guillem Umbert esmentat) i el castell de Montpalau, i amb Arnau Gausfred.
Del testament sacramental de Guillem Umbert, senyor del Montseny l’any 1145, es desprèn que tenia jurisdicció territorial sobre els Castells de les Agudes, Miravalls i Montpalau. Sis anys més tard, el baró llegava en el seu testament les dominicatures dels Castells del Montseny a l’orde de l’Hospital.
L’any 1196 el vescomte Ponç de Cabrera prestà jurament de fidelitat al rei Pere pel castell de Montpalau. Sembla que, com a conseqüència de la concòrdia del 1113, els Cabrera anaren adquirint el domini ple de la jurisdicció de Montpalau.
Marquesa, filia i hereva del vescomte Guerau de Cabrera, es casà, l’any 1282, amb el comte d’Empúries, Ponç Hug. A la seva mort, l’any 1328, el vescomtat va passar al nebot, Bernat de Cabrera. El fill d’aquest, Bernat, procurà per als habitants del vescomtat la concessió reial de fires i mercats i protegí la notaria de Montpalau, originada al segle XIII com a monopoli jurisdiccional i radicada a Pineda.
L’any 1364 Bernat de Cabrera fou processat, i els Castells de Montclús i de Montpalau foren confiscats pel duc de Girona, el qual hi disposà un representant seu. Els béns foren restablerts posteriorment a la casa vescomtal de Cabrera. L’any 1373 Bernat de Cabrera confirmà la batllia d’Arenys a Guillem de Tria i al seu fill Pericó, i l’any 1382 Bernardi (Bernat IV) de Cabrera adquirí per compra els Castells de Blanes i Palafolls.
Durant la guerra contra Joan II la diputació del general intervingué en les possessions dels Cabrera, partidaris del príncep de Viana, i el castell de Montpalau, juntament amb el de Palafolls, passà temporalment a mans de Bertran d’Armendaris. Els remences, revoltats l’any 1485, incendiarien l’arxiu notarial de Montpalau.
L’any 1574 la jurisdicció de Montpalau, com a part integrant dels vescomtats de Cabrera i de Bas, fou venuda a Francesc de Montcada, comte i primer marquès d’Aitona, i per via matrimonial, passà al segle XVIII a la casa ducal dels Medinaceli. (PBM)
Castell
Planta dels elements visibles de les seves ruïnes.
E. June i C. Marti
Al turó on s’alcen les ruïnes del castell de Montpalau, hi ha vestigis que testimonien ocupació humana en època ibèrica, si hem de jutjar per les nombroses troballes que s’hi han fet. Els murs que resten de la fortalesa medieval tendeixen a definir un recinte de planta quadrada, que no sobrepassa els 28 m, ni de llargada ni d’amplada; aquests murs són fets amb un aparell de carreus poc treballats disposats en filades horitzontals, no gaire regulars, però, i lligats amb morter de calç i sorra. Els angles són de carreus ben tallats, de pedra més groguenca que la utilitzada en els murs, que és grisa, i disposats al llarg i de través. En el mur de la banda S trobem una finestra de doble esqueixada, amb arc de mig punt a l’exterior i llinda plana a l’interior. L’arc és tallat en un sol bloc, i n’hi ha tres més, d’idèntiques característiques, però successivament més petits a mesura que ens apropem a l’interior. La llinda també és treballada en un sol bloc, on són tallades les arrencades dels muntants, fets amb carreus ben tallats. Tota la finestra és feta amb el mateix tipus de material que els angles. Dels murs que devien tancar aquest recinte per l’E i pel N només en queda l’arrencada i part del fonament. Manca tot l’angle NE, on trobem un altre mur de característiques i orientació completament diferents. Creiem que aquest segon recinte ha de tenir relació, més aviat, amb una remodelació d’època avançada, potser ja del segle XV. Gairebé al centre d’aquest recinte, sobre un massís de roca que la situa en una posició una mica més elevada que la resta del castell, s’alçava una torre circular, avui completament enrunada. En coneixem el diàmetre exterior, que era d’uns 6,5 m, i el gruix de les parets, que era d’1,45 m. Fou alçada amb un aparell molt semblant al dels primers murs descrits, la qual cosa fa pensar en un mateix moment constructiu.
Alguns dels murs de la fortalesa que encara es mantenen drets.
ECSA - Rambol
El mur que trobem on hi hauria d’haver l’angle NE, inclinat gairebé 45° respecte dels anteriors, fa poc més de 13 m. Als ex-trems veiem l’arrencada de sengles murs, dels quals el que es troba a llevant —gairebé només se’n conserva el fonament— s’uneix amb el mur E del recinte del segle XV. En el punt on s’uneixen aquests murs i l’esmentat primerament, trobem les restes de la capella, situada en un nivell inferior al del mur del segle XV, que sembla inutilitzar-la, i mostra clarament que és posterior. Aquests altres murs són fets de carreus desbastats, disposats en filades força horitzontals, lligades amb morter de calç i sorra, no tan abundant com en els murs del segle XV. Les mides dels carreus, però, són molt desiguals. Trobem també en certs llocs unes filades horitzontals de pedres planes, sense que pugui precisar-se si tenen o no alguna funció estructural concreta. Queden també, dalt d’aquest mur, les restes de la part baixa d’una espitllera rectangular, d’esqueixada simple, no adaptada a l’ús d’armes de foc, i, per tant, anterior a la difusió d’aquestes.
No podem, de moment, precisar la data exacta d’aquests murs. Creiem, però, que han de ser més antics que els del recinte del segle XV; l’espitllera ho fa pensar. Segurament foren reutilitzats en el recinte més modern. La relació cronològica del castell amb la capella resulta més difícil d’esbrinar. (CMR-EJC)
Bibliografia
- Els Castells catalans, I, 1967, pàgs. 689-702
- Giol, 1924