Situació
Vista aèria de la muntanya d’Escornalbou, amb el monestir canonical de Sant Miquel i l’indret de l’antic castell, situat al punt més alt del turó, al petit planell on es bastí la capella de Santa Bàrbara.
ECSA - J.Todó
És molt possible que el castell primitiu d’Escornalbou fos situat al cim de la muntanya on es construí el convent de Sant Miquel, al lloc on després es bastí la capella de Santa Bàrbara. Des del cim del turó hi ha una bona panoràmica sobre el monestir, a primer terme, i sobre bona part del Camp de Tarragona. Al costat de l’església canonical de Sant Miquel hom pot observar el que se sol considerar el “castell” d’Escornalbou (torres, muralles...), que és fruit de les restauracions —o més ben dit, recreacions— d’Eduard Toda del principi del segle XX, a partir d’alguns vestigis de fortificacions antigues.
Mapa: 33-18(472). Situació: 31TCF251552.
Des de Montbrió del Camp hem d’agafar la carretera que va a Riudecanyes, des d’on surt una carretera ben senyalitzada que porta fins a l’aparcament del conjunt. Des del costat de l’antic convent surt un caminet que fent ziga-zagues puja fins al cim del turó. (JBM)
Història
Segurament aquest castell tingué uns orígens islàmics. Això sembla desprendre’s dels primers documents que parlen del lloc, que situen l’indret i el castell dins el gran terme del castell de Siurana. Probablement, constituïa una fortalesa dependent del castell de Siurana, una avançada d’aquest vers el Camp de Tarragona. El lloc d’Escornalbou és esmentat per primera vegada l’any 1153 com una afrontació del terme del castell de Siurana. La referència més antiga del castell és de l’any 1170, en què el rei Alfons I, amb el consell i voluntat d’Albert de Castellvell, va donar Escornalbou al canonge tarragoní Joan de Santboi, per tal que aquest el restaurés, el repoblés, hi bastís una església canonical dedicada a sant Miquel i hi edifiqués una fortalesa. Escornalbou era, segons aquest document, un lloc destruït, erm i deshabitat, on sovint es refugiaven sarraïns i des d’allí feien incursions a les terres veïnes. La donació del 1170 també inclou la descripció del terme del castell, ja separat del de Siurana, que comprenia els actuals termes de l’Argentera, Colldejou, Duesaigües, Riudecanyes i Vilanova d’Escornalbou, al Baix Camp, i la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixeta, al Priorat. Aquest serà, a grans trets, l’àmbit de la baronia d’Escornalbou, de la qual era senyor el prior d’Escornalbou, que des del 1227 era el mateix arquebisbe de Tarragona.
La història del castell estigué estretament vinculada a la del monestir i se’n tenen força referències. El 1387 consta que el castell, juntament amb tot el monestir, es trobava en mal estat i mig enderrocat; l’arquebisbe Ènnec de Vallterra, prior de Sant Miquel i senyor d’Escornalbou, determinà que hi visqués perpètuament un sotsprior que tingués cura de reparar el castell i el monestir i de tenir-lo ben guardat, sempre sota l’alt domini de l’arquebisbe i l’església de Tarragona. El 1408 el rei Martí I destinà quatre-cents florins per a la reparació del castell. Com a centre de la baronia d’Escornalbou, consta que encara al segle XVIII en una sala de la fortalesa se celebraven els consells generals de la baronia, convocats pel batlle general. (CPO)
Castell
Restes de murs del castell situades al planell rocós on es construí l’ermita de Santa Bàrbara.
ECSA - J. Bolòs
Al planell rocós on es va construir la capella de Santa Bàrbara hi ha nombroses restes que fan pensar que hi podia haver hagut una fortificació, el primitiu castell d’Escornalbou. Aquest planell té una longitud, d’est a oest, d’uns 25 m i una amplada que, en molts llocs, amb prou feines arriba als 10 m. Els costats on hi ha més restes de murs són el meridional i l’occidental; de fet, a la banda est hi ha un fort espadat i al costat nord tampoc no calia fer-hi gaires fortificacions.
Quan arribem a aquest espai superior, ara ocupat en part per l’ermita de Santa Bàrbara, entrem per la banda nord-oest i travessem les restes d’un mur que tenia un gruix de 110 cm. Aquest mur, que feia de muralla exterior, arran de l’espadat, s’estén per tota aquesta banda occidental i també per la meridional. En alguns trams serveix de barana, en d’altres no coincideix amb la barana de pedra actual. Els angles d’aquesta muralla solen ésser rectes. El mur, als trams que calia defensar més bé, té, com hem dit, un gruix de 110 cm, i, en canvi, en altres sectors més abruptes només fa uns 90 cm.
Aquesta muralla és feta amb carreus escairats rogencs, trets de la mateixa muntanya, de mida més aviat gran (per exemple fan 25 cm d’alt per 50 cm de llarg). Al sector occidental veiem, en un mur que hi ha en un nivell una mica superior, sota la capella, mig arc de descàrrega format per 6 dovelles. De fet, però, cal suposar, evidentment, que la porta del clos devia ésser, si fa no fa, on ara hi ha l’entrada al recinte.
En d’altres indrets del cim del turó també hi ha restes de murs amb unes característiques força semblants a les de la muralla exterior. Per exemple, a l’angle nord-oest de la capella, sota de les seves parets. A l’angle nord-est hi ha, així mateix, algun fragment de mur que arriba fins al peu de la roca. A l’interior del recinte, a l’angle sud-oest de l’esglesiola, també hi ha un mur, amb una alçada d’1,5 m, amb unes característiques semblants.
En principi, podem pensar que al cim d’aquest turó hi havia un recinte fortificat. A més, només com a hipòtesi de treball, podem suposar que on ara hi ha la capella hi podia haver hagut una torre mestra, potser de planta rectangular. Pel que fa a la datació, d’acord amb el que s’ha conservat, la podem establir cap al segle XII. Tot i que no es pugui pas rebutjar, d’acord amb el que resta és difícil d’assegurar un precedent més antic.
Cal assenyalar també l’existència, al costat de l’actual camí empedrat que mena a la capella, d’una roca aplanada, que té una llargada d’uns 5 m i una amplada de 2,5 m. La cara superior, que té una forma triangular, té tota la superfície perimetral exterior aplanada, rebaixada. Cal pensar que aquesta roca degué ésser allisada per a col·locar-hi un mur al damunt. Podem relacionar, a tall d’hipòtesi, aquesta construcció amb un element constructiu de defensa del camí que permetia d’accedir al castell. (JBM)
Bibliografia
- Toda, 1926, pàssim
- Font i Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 110, pàgs. 162–164, doc. 138, pàgs. 196–198, doc. 157, pàgs. 218–219 i vol. I (II), pàgs. 743–744
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 161-166
- Brocà, 1986, pàssim
- Gort, 1990.