Sant Miquel d’Escornalbou (Riudecanyes)

Situació

Vista aèria de l’església i l’antic monestir d’Escornalbou, que formen un conjunt molt retocat per les obres que hi realitzà Eduard Toda.

ECSA - J.Todó

El conjunt de l’antiga canònica de Sant Miquel d’Escornalbou és situat al vessant sud del turó d’Escornalbou, coronat per la capella de Santa Bàrbara i les restes del castell.

Mapa: 33-18(472). Situació: 31TCF252553.

Per a arribar a l’indret cal seguir el mateix itinerari descrit en la monografia anterior. (JAA)

Història

Els precedents

Els autors que s’han ocupat dels orígens del monestir i castell d’Escornalbou han suposat que el lloc era antigament una fortalesa sarraïna, depen dent del valiat de Siurana, com així sembla desprendre’s de les confrontacions del territori del castell de Siurana dels anys 1154 i 1173. Que abans d’aixecar-s’hi la fortalesa cristiana, que és urgida en la donació del 1170, ja hi havia al lloc alguna fortalesa o fortificació sarraïna, també es pot deduir pel nom de Selòquia que tenia una torre construïda al punt més alt de la plataforma o cim d’Escornalbou, al lloc on al segle XIX es bastí una capella dedicada a santa Bàrbara.

Tanmateix, tot són suposicions o explicacions força versemblants. Algunes són basades en la documentació que diu que entorn del 1170 es refugiaven al lloc sarraïns i mals cristians o bandolers que des d’allà atacaven els repobladors de la terra. D’altres es basen en llegendes com la que diu que entre el 1162 i el 1170 hi va haver una batalla en la qual Albert de Castellvell va vèncer els sarraïns al lloc conegut com “coll de la Batalla”; diu la llegenda que hi va intervenir el mateix arcàngel sant Miquel.

El que és cert és que al mes de maig del 1170, quan el rei Alfons I, amb consell i voluntat d’Albert de Castellvell, va donar el lloc d’Escornalbou a Joan de Santboi, l’indret apareix descrit com “locum illum heremum, qui nuncupatur Schornabous, qui sub destructione et heremo diu et absque cultore et incolatu permansit”.

El castell i el monestir augustinià

El rei Alfons i Albert de Castellvell van fer donació de dit lloc a Déu, a sant Miquel i al canonge tarragoní Joan de Santboi, per tal que aquest restaurés i poblés l’indret, perquè hi bastís una església dedicada a sant Miquel i també una fortalesa i una canònica augustiniana.

El castell es devia fer o refer tot seguit, perquè era l’encarregat d’assegurar l’habitabilitat del paratge, però la comunitat canonical encara trigaria alguns anys a organitzar-se. Es devia crear pels volts del 1181, ja que el 13 de febrer del dit any, Joan de Santboi va fer donació del monestir o primitiva església que ja hi havia erigit a l’arquebisbe de Tarragona per tal que hi fundés una canònica. Això podria suposar que Joan de Santboi no es veia capaç de mantenir o consolidar ell sol una comunitat a Escornalbou. En realitat sembla que la fundació de la canònica o la seva estabilització es va prolongar encara alguns anys més, perquè el 26 de juny de 1198 es va signar una concòrdia entre la comunitat d’Escornalbou i l’arquebisbe per la qual aquest va confirmar la concessió a Joan de Santboi de les propietats, delmes, primícies, drets i senyoria sobre les terres del voltant del monestir que eren de la mitra i el capítol tarragoní, com també li cedí el castell. El capítol, al seu torn, es reservà el dret d’elegir el prior d’Escornalbou.

El prior tenia el dret de concórrer a l’elecció de l’arquebisbe i era membre del capítol tarragoní. Pel que fa al monestir, es limitaren les seves facultats en ordre a la venda o permuta dels béns o drets del monestir sense el consentiment dels canonges. Finalment es va establir una societat espiritual entre les comunitats de Tarragona i Escornalbou per tal de commemorar mútuament els difunts de les dues canòniques. La canònica augustiniana d’Escornalbou era formada el 1198 pel prior —Joan de Santboi— i sis canonges més, i disposaven aleshores de tres dignitats: el sagristà, el preceptor i l’infermer, i més endavant també hi hagué el cambrer.

L’endarreriment en la constitució efectiva de la comunitat tot la donació del 1170 també afectà la construcció de l’església dedicada a sant Miquel. L’edifici actual no s’inicià fins a la darreria de segle, bé que potser inicialment es bastí un petit temple aprofitant els elements existents. Es té constància que el 1196 l’arquebisbe autoritzà una almoina per a la fàbrica de l’església d’Escornalbou. L’obra no es devia enllestir totalment fins l’any 1240, ja que va ser consagrada el dia 5 de juliol del referit any per l’arquebisbe-prior Pere d’Albalat.

La formació de la baronia d’Escornalbou

En la donació del 1170 s’assenyalaven els límits del terme i més tard baronia d’Escornalbou, que comprenia els actuals termes de l’Argentera, Colldejou, Duesaigües, Riudecanyes i Vilanova d’Escornalbou al Baix Camp, i la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixeta al Priorat. Tot aquest territori fou donat a perpetuïtat a l’església de Sant Miquel i a Joan de Santboi i tots els seus successors en propi, lliure i franc alou.

El 1173 Albert de Castellvell hi va fer la primera concessió, cedint unes terres dites l’Olivera. El territori, però, era despoblat i encara s’havia d’organitzar tot. Potser per això, malgrat la donació del 1170, Albert de Castellvell es va reservar el terme de Colldejou i el va donar al seu nebot homònim, que el va posseir fins al 1197 i durant aquests anys hi creà una castlania a favor d’Arnau de Fenollar. En la referida data i “mogut per la penitència”, Albert de Castellvell feu restitució de la vila i el terme de Colldejou al monestir. Així mateix, Arnau de Fenollar i la seva mare llegaren al monestir els seus drets de la castlania de Colldejou. Aquestes restitucions van costar al prior d’Escornalbou mil duescentes cinc lliures, quatre-centes cinquanta lliures que entregà a Albert de Castellvell i set-centes cinquanta-cinc que rebé per la castlania Arnau de Fenollar. Més endavant hi hagué algunes donacions més que completaren la baronia: el 1203 Montjou —avui la Mola—, el 1205 les terres de Rifà (tocant el terme de Mont-roig del Camp). Altres donacions, menors, conegudes en aquesta època són un oliverar a Cambrils el 1228 i algunes cases a l’Argentera, Duesaigües i Vilanova d’Escornalbou el 1239.

Els priors d’Escornalbou fins el 1300

El primer prior de la canònica va ser Joan de Santboi, canonge de Tarragona, on ocupà successivament les dignitats de cambrer, paborde i finalment sagristà. Prior d’Escornalbou des del 1170, portà a terme la colonització i l’organització del territori, com també la creació de la canònica augustiniana. Morí el 9 d’agost de 1206.

Dels següents priors només en tenim una mínima notícia. El 1210 ho era un tal Arnau. És possible que aquest prior no fos un canonge d’Escornalbou, sinó un de tarragoní, tal vegada seguint el costum creat amb Joan de Santboi. Ens ho fa pensar el fet que a Escornalbou —si més no el 1198— no hi havia cap canonge amb el nom d’Arnau.

A Arnau el devia succeir Bertran de Déu, que és documentat com a prior el 1215. En aquesta ocasió sí que es tractava d’un canonge de la comunitat d’Escornalbou, ja que figura com a tal el 1198.

El 1227 el priorat va passar directament a les mans de l’arquebisbe, després de rebre la renúncia dels drets que hi tenien el paborde i el capítol de la seu de Tarragona. A partir d’aquest moment els priors serien els mateixos arquebisbes: Aspàreg de la Barca (1227-34), Guillem de Montgrí —electe— (1234-37), Pere d’Albalat (1238-51), Benet de Rocabertí (1251-68), Bernat d’Olivella (1272-87), Rodrigo Tello (1288-1308)… De tota manera, sembla que en algun moment hi hagué algun prior que no era arquebisbe, com és el cas de Guillem de Tàrrega, que consta com a tal el 1262.

La baronia fins l’any 1300

A més de la fortificació de l’indret, Joan de Santboi devia emprendre tot seguit la tasca colonitzadora, tot i que la primera notícia coneguda correspon al 1178, quan Joan donà a Ramon i Guillem de Malagranada i vuit colonitzadors més el lloc de Segura (avui desaparegut, al terme de Riudecanyes). El 1179 es van fer almenys dues donacions més. La primera a Bernat de Marcús i la segona a Pere de Déu. En aquest darrer cas la donació corresponia al lloc del Pradell de la Teixeta. El 1187 es feia un establiment a Vilanova d’Escornalbou i encara se’n coneix un altre el 1195, d’un lloc proper a l’Argentera. Tot i que manquen les notícies concretes, cal pensar que els diversos llocs de la baronia devien formar-se al darrer terç del segle XII i que es consolidarien amb les onades immigradores del segle XIII.

La baronia va pertànyer inicialment al territori de Siurana, i tot i que el 1170 va ser separada, devien restar vigents els drets d’emprius, o si més no sembla que aquesta qüestió al llarg del temps provocà alguns problemes, sobretot amb la baronia d’Entença. Tenim algunes notícies puntuals: el 1266 Berenguer d’Entença i Pere de Taudell amb els seus súbdits usurpaven el terme d’Escornalbou, entre d’altres del Camp, i prenien el dret de carnalatge; el 1292 Jaume II manava al batlle general de les Muntanyes de Prades que investigués, a instància de l’arquebisbe, si Escornalbou i Alforja pertanyien a Tarragona o bé a la batllia de les Muntanyes; el 1300 consta que els habitants de Falset deien tenir l’empriu de tallar llenya a Escornalbou; i encara més endavant, el 1435, hi hagué un plet sobre els emprius de Pradell i Escornalbou, perquè Falset els reivindicava com a seus.

Pel que fa a l’organització del territori de la baronia, el terme era regit per un batlle, que en els primers temps —segons Brocà— era un canonge, amb seu a Riudecanyes —que es convertí així en cap de la baronia—, mentre que en cada un dels altres llocs de la baronia hi havia un tinent de batlle. En organitzar-se les vegueries, la baronia va passar a dependre del veguer de Tarragona.

Els darrers temps de la comunitat augustiniana

A partir del segle XIV la comunitat canonical decaigué i entrà en una època de mala administració. Prova d’aquest procés, segons E. Toda, són les reformes del monestir ordenades pel patriarca Joan d’Aragó el 1333 i per l’arquebisbe Arnau Sescomes el 1340. L’absència reiterada del prior portà la casa a un estat de ruïna material i fins i tot espiritual, que calgué adreçar. Al final d’aquest segle, el 1387, l’arquebisbe Ènnec de Vallterra dictà unes capitulacions amb les quals reorganitzava la comunitat tot creant un sots-prior amb residència obligada al monestir. Així mateix, l’arquebisbe va ordenar les rendes i senyories del monestir i va refer els edificis que eren arruïnats. En aquest context s’entén que el 1408 el rei Martí destinés quatre-cents florins per a la reparació del castell.

La desaparició del priorat i els temps moderns

Malgrat les notícies que proven que hi hagué un intent de reviscolar el monestir, el cert és que, arribats al segle XVI, la comunitat augustiniana tornà a anar a menys, fins al punt que el 1574 només restava un sol canonge, cosa que va fer que l’arquebisbe de Tarragona Gaspar Cervantes de Gaeta optés per secularitzar el monestir. Pocs anys després, el 1580, s’hi instal·là una comunitat de pares franciscans recol·lectes i el 1686 els franciscans observants hi fundaren un col·legi de missions. Els franciscans s’estigueren a Escornalbou fins a l’exclaustració del 1835, que passà a mans de particulars. L’any 1908 el diplomàtic, escriptor i home de negocis E. Toda i Güell comprà el conjunt i procedí a una peculiar restauració, que és la que li ha conferit el seu aspecte actual. El 1983 la Diputació de Tarragona i de la Generalitat de Catalunya compraren el conjunt monumental. (EGJ)

Cronologia de Sant Miquel d’Escornalbou

1170	El rei Alfons I concedeix al canonge Joan de Santboi el lloc d’Escornalbou, perquè el repobli, hi construeixi una fortalesa i hi erigeixi un monestir
1181	Joan de Santboi dona el monestir d’Escornalbou a l’arquebisbe Berenguer de Vilademuls per tal que hi fundi una canònica augustiniana
1198	Concòrdia entre Joan de Santboi i l’arquebisbe Ramon de Castellterçol en què s’estableix que el prior de la canònica serà elegit pel capítol de la catedral de Tarragona
1227	El paborde i capítol de Tarragona renuncien a l’elecció del nou prior d’Escornalbou i el títol passa als arquebisbes
1291	Es ratifica l’acord del 1227
1387	Ènnec de Vallterra, arquebisbe de Tarragona, dicta uns capítols per reformar i corregir la canònica, i crea el càrrec de sots-prior
1574	L’arquebisbe de Tarragona Gaspar Cervantes de Gaeta decideix secularitzar el monestir, en un moment en què només hi residia un canonge
1580	S’hi instal·la una comunitat de franciscans recol·lectes amb el permís de l’arquebisbe Antonio Agustín
1684	El papa Innocenci XI autoritza a través d’un breu la fundació d’un col·legi de missions a Escornalbou
1686	Els pares franciscans observants funden el col·legi seminari de missions, que perdurà fins al segle XIX
1835	Amb l’exclaustració els frares franciscans abandonen el monestir
1843	El conjunt monumental i les seves terres són adquirides pel vicecònsol britànic a Tarragona, John Bridman
1908	Eduard Toda, diplomàtic, escriptor i home de negocis, compra les restes del monestir castell i el restaura
1926	Eduard Toda cedeix el castell a l’arquebisbat perquè hi estableixi el seminari d’estudi, que finalment no s’hi instal·là
1928	L’arquebisbat —d’acord amb Eduard Toda— posa el castell a la venda, sense resultat
1934	Se celebra la primera missa en l’església restaurada, el 15 d’abril
1941	L’industrial de Reus Josep M. Llopis compra el castell, inclòs el mobiliari i la biblioteca (60 000 volums) d’Eduard Toda. La família Llopis el posseífins a la darreria de la dècada dels anys setanta, que passà al Banc Urquijo
1983	Un consorci format per la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya compra el castell monestir.

(EGJ)

Església

Planta de l’església i dels vestigis del conjunt canonical, avui molt alterat.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya - R. Aloguín

En estudiar el conjunt monumental d’Escornalbou cal destriar els escassos elements que es conserven de la canònica, del conjunt de construccions realitzades en les primeres dècades del present segle, quan Eduard Toda i Güell va adquirir-ne la propietat i l’adaptà als seus gustos i necessitats, desfigurant els edificis canonicals i reconvertint el conjunt en una mena de fantasiós castell, amb torres i muralles emmerletades que no tenen res a veure amb l’edifici original.

De fet, del conjunt canonical de Sant Miquel d’Escornalbou només es conserven l’església, l’àmbit del claustre, convertit en jardí i amb un dels porxos claustrals desmuntat i reconstruït com a barana mirador, i part de les estructures de l’ala de llevant del claustre, on hi ha la sala capitular i la sagristia, adossada a l’església.

L’església de Sant Miquel és, sens dubte, l’element més rellevant del conjunt. La seva estructura és d’una nau única, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, suportada per arcs formers adossats als murs laterals i capçada a llevant per un absis quadrat, lleugerament més estret que la nau. Aquest absis és cobert amb volta ogival, els nervis de la qual presenten una motlluració similar a la dels nervis del cimbori i dels trams de ponent de les naus laterals de la catedral de Tarragona. La unió entre la volta de la nau i la de l’absis es resol mitjançant un arc toral apuntat, molt reconstruït, que arrenca de dues semicolumnes, amb la base penjada d’un permòdol encastat al mur.

Un aspecte de la cripta sota el paviment del presbiteri, amb l’escala d’accés al costat del mur nord.

ECSA - E. Pablo

El paviment del presbiteri és elevat respecte al paviment de la nau i a sota se situa una cripta, formada per tres naus perpendiculars a la directriu de la nau, separades per dues files d’arcs formers, amb un pilar central. L’accés a la cripta és al costat del mur nord.

La volta de la nau arrenca d’una imposta motllurada que segueix el perímetre dels murs absidals, on forma l’àbac dels capitells que suporten l’arc toral i es corba per a extradossar les dovelles dels arcs de les finestres, de doble esqueixada. N’hi ha una en el tester i en cada mur lateral de l’absis, dues més a les parets nord i sud, i dues més a la façana de ponent, on la composició es completa amb una rosassa central, situada arran de la volta, amb un disseny molt senzill en la seva tracería, formada per set ulls de bou, i amb una motlluració molt simple.

Façana de ponent de l’església, amb el portal ressaltat per tres arquivoltes, dues finestres i una rosassa. Es veuen indicis de l’atri que aixoplugava el portal, ara totalment desaparegut.

ECSA - J. Bolòs

A la façana de ponent s’obre la porta principal del temple, resolta amb un timpà-llinda llis, emfasitzat exteriorment per tres arquivoltes que arrenquen de sengles columnes, amb capitells llisos i bases molt erosionades. Les arquivoltes són extradossades per un guardapols motllurat en puntes de diamant.

Per sobre de la porta, en l’ampit de les dues finestres, hi ha una motllura triangular, per sota de la qual quatre permòdols assenyalen la presència de la coberta d’un porxo —ara inexistent— que devia ésser anterior a un atri cobert amb voltes de creueria o d’aresta, fetes de rajol, que també hi hagué a l’indret. Els vestigis d’aquest atri foren eliminats en el curs de les transformacions dutes a terme per Eduard Toda. Només resten en l’actualitat les traces semicirculars de les seves voltes de creueria o aresta en el mur de l’església.

En el mur sud s’obre la porta que comunica la nau amb l’àmbit del claustre, situat a la banda sud de l’església. Al mur sud de l’absis hi ha una altra porta que comunica amb la sagristia, que és una sala rectangular, coberta amb volta de canó, situada a l’angle sud-est de l’església, entre l’absis i la sala capitular.

Tot i la seva aparent senzillesa i simplicitat, l’església de Sant Miquel d’Escornalbou presenta importants interrogants sobre la seva estructura i procés de construccció, en el qual sembla que es produïren importants refeccions de l’estructura original, fins a arribar a la forma actual.

Interior de l’església, amb el sector de ponent al fons, on destaca la volta, que arrenca d’una imposta motllurada que ressegueix tot el perímetre dels murs.

ECSA - E. Pablo

Per una banda, els arcs formers que suporten la volta presenten notables irregularitats, com la presència d’un mig arc en l’extrem de llevant, a l’interior del qual es pot veure un doble plec, com si correspongués a una obertura absidal, anulada pel regruixament del mur i la construcció de la volta. En aquest mateix sentit s’ha d’esmentar una base de columna, idèntica a la que suporta l’arc d’obertura absidal, que es veu a l’interior del tercer arc former. Aquests elements posen en evidència que la volta actual respon a un procés de reforma en què se substituí l’estructura original de la nau per la volta actual. No tenim prou elements per a suposar com seria aquesta estructura original, si era resolta com suposà E. Toda amb una estructura d’arcs de diafragma i coberta d’embigat, hipòtesi de difícil comprovació (Dalmases - José, 1985, pàg. 42) o era resolta amb una volta suportada per arcs torals, sobre columnes penjades, a l’estil de la nau central de Santa Maria de Poblet. El cert és, però, que aquesta primera estructura fou refeta, i el que no podem precisar és si l’absis actual respon també a un procés de reforma en el qual s’hagués substituït un absis preexistent tal com suposen Dalmases i José i Pitarch (Dalmases - José, 1985, pàg. 42). La disposició de les columnes i l’estructura dels paraments no semblen avalar la hipòtesi que l’absis actual no es correspongui amb l’absis original, tot i que la seva estructura de voltes de creueria resulta molt avançada per a situar-lo en el primer moment de la construcció de l’edifici, a la fi del segle XII, i resulta molt més coherent suposar que és posterior al 1240.

Aquesta disparitat estructural entre la nau i l’absis es repeteix en l’ornamentació de les façanes laterals, que a la nau disposen d’un fris de permòdols en el ràfec, mentre que el ràfec absidal és totalment llis, fet que posa en evidència una diferència constructiva, que no pot interpretar-se, però, en el sentit de donar preeminència cronològica a la nau. Potser la reforma de la volta implicà una reforma dels ràfecs de la coberta.

Es fa difícil de precisar l’abast exacte d’aquests processos de reformes, ja que foren realitzats amb una gran unitat en la tecnologia constructiva, amb uns paraments formats per carreus ben tallats de gres vermell, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars, entre les quals s’interposen peces, o filades, de pedra sorrenca, especialment a la portada, l’ull de bou i la part baixa de la façana de ponent.

Tot i les dificultats d’interpretació de la seva arquitectura, l’església de Sant Miquel d’Escornalbou s’inscriu plenament dins els corrents de l’arquitectura de la Catalunya Nova, construïda a cavall dels segles XII i XIII, en la qual els llenguatges, encara romànics, s’apliquen a obres amb proporcions i elements que anticipen ja els nous llenguatges formals i constructius.

El claustre

Era situat al costat sud de l’església, centrant les dependències canonicals. Avui és totalment aterrat i convertit en un jardí, on s’han reconstruït alguns elements del porxo claustral com a barana del límit sud, a manera de mirador. Aquesta reconstrucció permet d’intuir que el porxo claustral seria format per una successió d’arcs de mig punt motllurats. No sabem, tanmateix, si la successió era contínua o amb pilars o elements massissos. Aquests arcs són suportats per una única fila de columnes, de fust tetralobulat, que representa una anticipació del que seran les columnes dels claustres del segle XIV, i que retrobem en una forma i proporcions semblants en les minses restes del claustre de Santa Maria de la Bovera.

Les dependències canonicals

Només es conserven la sagristia, ja esmentada, adossada a l’absis de l’església, i la sala capitular, situades a l’ala de llevant del claustre.

La sala capitular és un edifici de planta quadrada, cobert amb volta de creueria, similar a la volta absidal, i presenta una façana de ponent oberta a la galeria claustral formada per una porta, flanquejada per dues finestres a cada costat, resoltes totes amb un arc de mig punt, llis i sense cap motlluració. Aquesta composició segueix, de forma molt esquemàtica i simplificada, la composició més habitual de les façanes de sala capitular. En aquest cas les finestres geminades que flanquejarien la porta s’han substituït per dues finestres bessones, amb una simplicitat ornamental que recorda la façana de la sala capitular de la canònica de Santa Maria de Vilabertran.

A la façana de la sala capitular es conserven traces d’una sèrie d’arcs que palesen que, en algun moment de la seva història, les galeries claustrals van cobrir-se amb un seguit de voltes de creueria o d’aresta, probablement de rajol. (JAA)

Portada

Planta, alçat i secció, a escala 1:40, del portal d’entrada de l’església, situat al mur de ponent.

M. Anglada

Detall del guardapols de la portada de l’església amb una motllura en zigazaga i dos rostres petris a la part central, el de sota molt desfigurat.

ECSA - D. López

La portada d’entrada a l’església situada a la façana ponentina i originàriament sota un porxo avui desaparegut, és de gran simplicitat de línies. Els capitells no tenen decoració. El guardapols exterior, en canvi, presenta un treball més elaborat a partir de formes en ziga-zaga. Destaca en la part central un rostre petri molt desfigurat, potser el del titular de l’església, i sota seu un altre cap, aquest totalment irrecognoscible; de tota manera un i altre podrien ser reaprofitats i inserits aquí amb criteris decoratius en època posterior al treball de la portada.

La decoració en ziga-zaga, malgrat la desaparició del pòrtic, ha mantingut un acceptable grau de conservació i mostra un lligam estilístic amb l’anomenada escola de Lleida, de gran profusió decorativa en les arquivoltes, que aquí es veu reduïda al guardapols o arquivolta exterior esmentada. (DLG)

Claustre

Arcades de la galeria reconstruïda per E. Toda a partir dels elements arquitectònics de l’antic claustre.

ECSA - D. López

Detall dels dos capitells de les arcuacions de l’antic claustre, convertit en galeria o mirador a l’inici de segle.

ECSA - D. López

El mirador o galeria que tanca pel cantó sud l’antic àmbit del claustre és el resultat d’una poc encertada restauració o millor dit, de la reconstrucció realitzada per E. Toda al començament de segle. És format per tres grups d’arcades de mig punt sumant un total de set arcs. A desgrat de la col·locació arbitrària i, en alguns casos, al precari estat de conservació de la pedra, destaquen per sobre dels altres elements els capitells. Són treballats en pedra calcària grisenca, contrastant amb el gres vermell present també en la resta de construccions monàstiques.

La influència cistercenca es fa notar en el treball dels capitells, defugint la figuració i inclinant-se en aquest cas per formes vegetals foliars, entre les quals són distingibles acants i palmetes; un grup de capitells s’allunya d’aquesta tipologia i resta en un esquematisme geomètric de formes troncocòniques invertides. N. de Dalmases i A. José i Pitarch (1985, vol. II, pàg. 88) parlen d’aquest desig generalitzat d’austeritat ornamental i equiparen el claustre augustinià d’Escornalbou amb el premostratenc de Bellpuig de les Avellanes i el cartoixà d’Escaladei.

L’any 1240 el claustre estava ja construït; a partir d’aquesta data es pot deduir una època constructiva voltant el primer quart del segle XIII, en un moment de clar predomini de l’estètica cistercenca dins les obres contemporànies. (DLG)

Capitells

Detall dels dos capitells de l’interior de l’església.

ECSA - D. López

A l’alçada de la cornisa que ressegueix interiorment el mur de la nau de l’església de Sant Miquel d’Escornalbou es troben dos capitells que sostenen un arc toral i que descansen sobre dues semicolumnes adossades amb la base constituïda per una mènsula. El del costat de l’evangeli és decorat amb fruits que podem identificar com pinyes, variació original de la més habitual decoració de caire foliar. El capitell corresponent al costat oposat presenta una composició atípica, no sabem si deguda a reconstruccions anteriors o a l’aprofitament de material no destinat aquí en origen. La part superior del tambor és treballada en filigrana geomètrica, mentre que la part inferior, com si fos incrustada sota l’altre peça, només té un petit treball de desbast fins a arribar a la forma troncocònica. Sembla clara l’adscripció d’aquesta obra a la segona etapa constructiva d’Escornalbou, la primera meitat del segle XIII, corresponent, sembla, als treballs de la cripta i l’absis i marcada pel lligam amb l’església metropolitana de Tarragona. (DLG)

Necròpoli

Vista dels dos enterraments excavats a la roca davant de la façana de ponent de l’església.

ECSA - J.J. Menchón

Al peu de l’entrada a l’església de l’antiga canònica de Sant Miquel d’Escornalbou s’observen sengles enterraments excavats a la penya viva de la muntanya. Si ens basem en les descripcions i les fotografies publicades per J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera i J. Goday, i E. Toda, aquestes tombes es trobaven al principi de segle dins el porxo o atri de l’església, avui desaparegut, adossat a la façana de ponent.

Es tracta, com ja hem dit, de dos enterraments excavats perfectament a la roca, paral·lels a la façana de l’església i que tenen l’extrem dels peus cobert per les construccions annexes al temple al vessant sud. Estan orientades amb la capçalera al nord i els peus al sud. Podem observar que la roca ha estat perfectament retallada a cops d’escoda i de forma totalment paral·lela a la línia de façana de l’església. És visible també el que podria ser l’encaix de les tapes dels dos enterraments.

La tomba 1, la de més a llevant, just al costat de la façana de l’església, és un enterrament de tipus antropomorf. Té una llargada de 2 m i una amplada de 36 cm als peus i 50 cm a l’encaix del cap. S’observa una capçalera en forma de ferradura, amb una amplada de 28 cm i un coll de 20. Les espatlles fan 50 cm i té una profunditat de 45 cm. La capçalera sobresurt uns 20 cm respecte al llit de la tomba.

La tomba 2, paral·lela a la 1, al seu costat oest, fa 2,05 m de llarg, 50 cm d’amplada a la capçalera i 36 als peus. No té diferenciació del cap, encara que s’aprecien restes de l’encaix de la coberta.

Per datar aquestes tombes hem de tenir en compte la seva situació, just sota la façana de l’església de Sant Miquel d’Escornalbou. Ambdues són perfectament alineades amb aquesta, la qual cosa implica una orientació atípica, com és la nord-sud. Això ens duria a una data post quem ben clara, final del segle XII o inici del XIII, en què es construí el temple. Generalment les darreres tombes excavades a la roca es daten vers el segle XII, fins i tot al segle XIII, la qual cosa complementa la data post quem ja esmentada (Ollich, 1982, pàgs. 105–147 + làm. V; Gallart, 1986, pàgs. 129-151). (JJMB)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, Vol. III(I), pàgs. 413-416
• Toda, 1926, pàssim
• Pladevall, 1968, pàgs. 356-359
• Font i Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 138, pàgs. 196–198
• Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 161-166
• Dalmases - José, 1985, vol. II, pàgs. 40-42
• Brocà, 1986, pàssim
• Gort, 1990.

Bibliografia sobre la portada

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918, vol. III(I), pàg. 415 i vol. III(II), pàg. 663
• Toda, 1926
• Liaño, 1983, vol. III, pàg. 244
• Dalmases - José, 1985, vol. II, pàgs. 40-41-42.

Bibliografia sobre el claustre

• Puig i Cadafalch, Falguera i Goday, 1909-18, vol. III(I), pàg. 415 i vol. III(II), pàg. 663
• Toda, 1926
• Liaño, 1983, vol. III, pàg. 244
• Dalmases - José, 1985, vol. II, pàgs. 40–42 i 88.

Bibliografia sobre els capitells