L’escultura arquitectònica romana i els relleus

Les escultures en relleu tant arquitectònica com ornamental s’adiuen amb l’entorn que devia rebre-les (ambients privats, oficials, rurals, urbans), sense oblidar tampoc els comitents i els destinataris de les diverses obres. S’ha d’evitar un estudi d’aquestes escultures allunyant-les del context que les acollia i mirar, en canvi, d’integrar-les en l’entorn físic i els condicionaments ideològics, històrics, socials, laborals i econòmics que les motivaren.

Els capitells i la decoració dels espais públics, especialment els del fòrum provincial de Tarraco, constitueixen una magnífica font d’informació, com també ho són els espais privats, tant domèstics com funeraris. Dintre de l’escultura decorativa i el mobiliari domèstics, n’hi ha més mostres a la franja costanera que a les terres de l’interior.

Els sepulcres es presenten sota formes força variades, des dels tipus arquitectònics fins als enterraments sempre luxosos que es concreten en sarcòfags decorats amb escultures que poden ser produccions locals o bé importacions de Roma, Cartago o Aquitània.

L’escultura arquitectònica. Els capitells

Els capitells d’ordre tosca no són gaire abundants; es concentren a Tarragona i a Empúries, i corresponen a un període comprès entre l’època republicana tardana i el segle I dC.

S’ha destacat més d’una vegada que els capitells jònics són força presents a l’època republicana; a Catalunya es pot comprovar al monument funerari de Malla de la darreria del segle II aC, amb uns laterals del bloc inferior que presenten dues columnes d’ordre jònic amb una tipologia que s’adiu bé amb els models de l’època. També es poden esmentar els exemples de capitells jònics de diversos indrets de Tarragona i els emprats en la decoració arquitectònica del fòrum augustal d’Empúries.

Tret dels bons exemples d’escultura arquitectònica de marbre de la capital provincial, Tarraco, les decoracions dels edificis són de materials locals, lumaquel·les i gresos principalment. Hi predomina l’ordre corinti amb bons exemplars republicans a Tarragona, que presenten una rica tipologia (capitell «de sofà», corinti itàlic, corinti normal); a partir de l’època flàvia hi ha capitells compostos al temple de Júpiter de Tarragona i capitells corintitzants a la vil·la de Torre Llauder (Mataró), si bé cal dir que aquest tipus de capitells és molt més abundant a la meitat meridional de la península Ibèrica. Pel que fa a la decoració escultòrica, una mena de capitell molt interessant és el figurat, que enriqueix amb bustos, rostres i altres motius tant els jònics com els compostos i els corintis, si bé en aquests darrers és on les composicions resulten més exuberants; n’hi ha exemplars a Tarragona, Barcelona i Terrassa.

Als capitells corintis de l’època republicana tardana i augustal, l’execució de les formes vegetals és rígida i tradicional amb l’aplicació de tècniques artificioses que tenen els paral·lelismes més propers al sud de la Narbonesa. Per exemple, en certs capitells de Tarragona, Empúries i Barcelona, així com en altres elements arquitectònics, es mantenen tècniques pròpies del darrer terç del segle I aC basades en el contrast i el relleu del dibuix per mitjà de petits triangles profundament gravats.

Es veu clarament als capitells de Barcelona, de gres de Montjuïc i ordre corinti, i d’una manera especial als monumentals capitells del temple del carrer de Paradís; les seves cadolles triangulars es poden situar dins del corrent de tradicions itàliques de la segona meitat del segle I aC, amb paral·lelismes a la ciutat francesa d’Arles. Aquests capitells del temple, però, devien ser produïts a la Barcino de l’etapa fundacional, és a dir, aproximadament entre el 15 i el 5 aC.

Un altre cas molt interessant d’estudi de capitells ha estat l’arc de Berà. Fins fa pocs anys es considerava com el paradigma de l’art de l’època de Trajà (98-117 dC), ja que s’identificava el personatge que el va fer construir per mandat testamentari amb el poderós col·laborador de l’emperador, Luci Licini Sura; però arran d’un estudi aprofundit de la tipologia dels capitells, X. Dupré va poder demostrar que no eren pas trajans, sinó força més antics, de l’època d’August concretament, i que tot l’arc correspon a aquell moment de gran activitat a tot el territori (remodelació de la Via Augusta, construcció del pont de Martorell, fundació de Barcino, etc). L’arc de Berà és, doncs, un bon exemple del que pot aportar com a novetat l’anàlisi minuciosa dels capitells, anàlisi que, gràcies als avenços aconseguits els darrers temps, genera sorpreses, com ara la total reinterpretació d’un dels monuments romans de Catalunya que semblaven més fixats quant a la datació, a causa de la suposada equivalència de Luci Licini Sura, que esmenta la inscripció de Berà, amb el ministre de Trajà quan, en realitat, és un homònim avantpassat seu, amb totes les conseqüències prosopogràfiques que això implica.

La decoració d’espais públics

La importància de Tarraco es fa palesa un cop més. En la decoració dels seus espais públics, pel que fa a relleus tant arquitectònics com ornamentals, es presenta com el que fou en realitat: la capital de la meitat de la península Ibèrica durant l’antiguitat.

La part alta de la ciutat, presidida avui per la catedral, era ocupada pels espais destinats a l’administració i el govern de la província. La distribució definitiva data de l’època flàvia en una disposició en tres terrasses, la més alta de les quals era ocupada pel gran temple i el seu pòrtic (avui catedral i claustre); la del mig, per una gran plaça també porticada, i la darrera era formada pel circ, construït ja sota el regnat de l’emperador Domicià.

El model decoratiu que inspirà aquest gran complex fou el fòrum d’August, a Roma; per això s’hi constata una ornamentació calcada d’aquell conjunt emblemàtic en què també s’inspiraren les altres dues capitals hispàniques: Emerita Augusta (Mèrida) i Colonia Patricia Corduba (Còrdova). En efecte, tant els frisos amb decoració de garlandes florals amb fulles de roure de vora denticulada, característica de l’època flàvia, com sobretot els grans relleus circulars (clipei) centrats pel cap solemne de Júpiter amb les banyes de moltó del déu egipci Amon, evidencien ben clarament la font d’inspiració.

Tota la decoració és feta de marbre de Luni-Carrara, importat en quantitats ingents a Tarragona i a tot el litoral català en general. La troballa d’infinitat de resquills de marbre com a deixalles de la producció durant l’excavació de la seu del Col·legi d’Arquitectes tarragoní demostra la intensa activitat dels artesans romans de la ciutat, cadascun dels quals podia imprimir el seu estil i la seva manera de fer en la part de l’obra que li pertocava. Segurament a causa de la intervenció de diverses mans en un projecte tan ambiciós com la radical reforma flàvia de la part alta de Tarragona, són presents les diferències d’execució i d’acabat dels dos clipei que ara s’exhibeixen l’un al costat de l’altre al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, i que es copsen a primer cop d’ull, sense que calgui ser-ne un especialista.

El segon fòrum romà de Tarragona, destinat pròpiament a la ciutat i no pas al govern de la província, es guarní amb un arc amb relleus en què es representen captius i que sembla datar de l’època protoimperial, si bé no es coneixen ni la causa de la construcció ni el personatge que es volgué recordar i homenatjar.

També aquests grans i magnífics espais públics es guarniren amb peces ornamentals d’una categoria extraordinària que, sense exageració, es pot dir que són úniques en el món romà. Hi ha relleus diversos, un canelobre, però sobretot uns enormes recipients de marbre amb decoració vegetal o figurada de què es coneixen molt pocs exemplars a la resta de l’Imperi, la qual cosa fa més insòlita la concentració de troballes a Tarragona, ja que altres peces semblants es troben en importants vil·les properes a Roma –la de l’emperador Adrià a Tívoli, per exemple– o bé als jardins de la metròpoli.

A la segona terrassa del fòrum provincial hi devia haver almenys quatre d’aquests recipients de marbre, en forma de gran pica circular monolítica, tallada, doncs, d’un sol bloc. Eren decorades amb grans caps dionisíacs en relleu coronats de fulles i es podrien datar aproximadament entre els anys 50 i 80 de la nostra era. La finalitat anava més enllà de la merament decorativa per esdevenir una manifestació del poder de les classes dirigents de Tarraco, que, en un acte d’evergetisme i al mateix temps de propaganda personal, devien oferir aquestes peces valuosíssimes a la ciutat.

Un altre espai públic tarragoní on hi hagué una pica semblant fou l’àrea del teatre on es trobà un exemplar molt més antic, fet de marbre del Proconès (mar de Màrmara, Turquia) i datable en el darrer terç del segle I aC. La decoració és amb fulles d’acant i rotlles vegetals, i n’hi ha un exemple paral·lel a Catalunya en un suport marmori cònic, també excepcional i de la mateixa època, procedent d’Empúries i del qual, però, no es pot precisar si es tracta d’un element ornamental d’un espai públic o d’un de privat.

La decoració d’espais domèstics

Si bé la decoració dels espais públics tarragonins és força antiga i començà abans del canvi d’era, la decoració dels privats trigà més a desenvolupar-se a gran escala; la decoració dels monuments funeraris sembla que acaparà els primers projectes.

En efecte, les grans vil·les de la rodalia de Tarraco, com la dels Munts o la dels Antigons, sembla que no disposaren de decoració fins ben avançat el segle I dC. El segle II dC és el gran moment del luxe en aquestes cases i d’aquest fet n’és un magnífic testimoni la sèrie d’escultures exemptes dels Munts; com a millor peça en relleu, cal esmentar sens dubte l’escut rectangular, la cara anterior del qual serveix de suport d’una complexa decoració compresa entre les representacions del Sol i la Lluna.

Com a sèries de relleus decoratius de Tarragona es pot parlar només de dues classes d’objectes: d’una banda, quadres (pinakes) i relleus penjats entre els arbres o les columnes dels pòrtics (oscilla); de l’altra, els trapezòfors, és a dir, suports de taula en forma de peus, monopodis o aplics. Dins d’aquesta darrera categoria, hi ha peces realment exquisides, com ara el peu vertical que devia correspondre a una taula rectangular de quatre potes, decoració d’una luxosa residència privada de l’àrea de la Pedrera del Port; és de marbre, probablement de Paros, en un estil molt fi que reprodueix un model hel·lenístic, per la qual cosa deu ser una peça importada del món grec durant el període augustal.

A Tarragona també hi ha monopodis amb una temàtica bàquica, com ara els Dionís i Eros o els dos sàtirs que, a la manera d’Atles, fan perpètuament de suport. Així mateix, hi són presents altres monopodis amb la figura d’Atis o més aviat d’un bàrbar a l’oriental, amb la típica posició de cames plegades i la mà dreta a la barbeta. Com a suports bessons, destinats a ser disposats sota cadascun dels extrems d’una taula, a Tarragona hi ha només dues peces fragmentàries, una d’una gran bellesa amb decoració en relleu per totes dues cares, però en posició inversa, la qual cosa suposa una successiva reutilització dintre sempre, però, del segle I dC; a la cara que sembla més antiga (època augustal), s’hi veu part d’una ala i la meitat d’una cràtera que reprodueix un model de bronze, mentre que a la cara oposada, regravada en època julioclàudia, s’hi veu un majestuós rostre masculí barbat i coronat de llorer, que podria representar potser un déu, probablement Zeus o Posidó.

De tota manera, cal dir que les restes d’escultura decorativa existent de Tarragona són només una ínfima part de la que hi devia haver en època imperial, i representen, a més, malgrat la qualitat d’algunes d’elles, un pobre reflex de la decoració domèstica a les cases més luxoses de la que fou la capital de la província d’Hispania Citerior.

En canvi, Empúries presenta unes cases dintre de la ciutat (domus) amb una completa decoració (mosaic, pintura, escultures, etc.) que sembla tenir el punt àlgid en època augustal, observable a les cases 1 i 2. De la casa 1 provenen el retrat d’una dama pentinada a la manera d’Octàvia-Lívia, a què ja s’ha fet referència, i un dels relleus penjants (oscilla); d’una de les dues cases en deuen procedir el retrat flavi femení de bronze i també els trapezòfors amb bustos dionisíacs ja mencionats. Potser l’estàtua font que representa una nimfa adormida a què s’ha fet referència anteriorment correspon a un ambient domèstic emporità, si bé no és del tot segur, pensant també en l’altra nimfa trobada a Catalunya, la de Tarragona, que era ubicada en un espai públic, la schola del collegium fabrum.

De la casa número 2 procedeix un conjunt decoratiu francament excepcional, datable al segle I, compost per dos trapezòfors i dues hermes-retrat. Les hermes representen una figura femenina amb el cap treballat separadament; vesteixen túnica llarga amb mantell (himation), treballats rígidament en un bloc de marbre de forma prismàtica. Són peces poc freqüents i a la zona de l’antiga Hispània només n’hi ha una altra a Cartagena.

En aquesta casa mateix, també s’hi van trobar dos trapezòfors singulars. En primer lloc, un monopodi amb la imatge d’un sàtir a què s’ha fet referència més amunt. El segon trapezòfor consisteix en un suport amb representació de grotescos, pensat per anar arrambat a la paret ja que la part posterior és recta, sense repetir la decoració figurada de la cara anterior; el camp decoratiu és dividit en dues parts articulades per la figura d’un lleó fantàstic amb ales i banyes i una banda en relleu que dóna pas a un motiu diferent en cadascuna de les cares laterals: en una hi ha una palmera carregada de fruits i, en l’altra, la decoració arrenca d’una fulla d’acant oberta en forma de ventall i puja formant entrellaçaments de calzes semioberts amb sis rosetes de botó central ben marcat,

A la franja litoral, a la zona entre Tarragona i Empúries, l’àrea més rica pel que fa a la decoració de les cases és la compresa entre Badalona i Mataró, però la que ha fornit una decoració marmòria en relleu més excepcional és sobretot la vil·la de Can Modolell (Cabrera de Mar), que, en realitat, és un punt molt important pel caràcter cultual, amb una especial relació amb el déu persa Mitra, com fan saber les inscripcions i un altar decorat amb relleus que es poden relacionar amb aquesta religió oriental. Quant a l’escultura decorativa, hi ha un conjunt de peces que demostren el gran poder adquisitiu i també el bon gust dels propietaris, i encara que avui solament es tinguin pocs fragments de la fastuosa decoració estatuària, en part també votiva, el noble material de la qual i l’excel·lent qualitat del treball palesen una ornamentació veritablement exquisida. Cal destacar els tres peus de taula trobats a Can Modolell: un és de marbre pentèlic i importat segurament de tallers àtics, si es té en compte no només el material sinó la marca de posició (una alfa) incisa a la cara superior de la mènsula; un altre peu és fet del tan preuat «giallo antico breciato», una varietat del marmor Numidicum, que s’explotava a les pedreres de Chemtou (Tunísia); la tercera peça correspon a la part central d’un suport lateral realitzat de marbre blanc amb un relleu de vasos a les dues cares, segons un model ben conegut a les cases pompeianes.

Si els peus de taula de Can Modolell tenen aquesta qualitat, no és difícil d’imaginar el nivell de riquesa de la vil·la, folrada, a més, amb plaques (crustae) de marbres de totes les pedreres més importants del món romà, de propietat imperial.

A mesura que s’abandona la línia de la costa, la riquesa en escultura decorativa de les vil·les disminueix dràsticament, tret de certs casos excepcionals per la posició i les condicions. És el cas, per exemple, de les vil·les romanes del terme de la Garriga, en una via de comunicació facilitada per un riu, l’actual Congost, que permetia l’itinerari Barcino-Auso (Vic); d’altra banda, el bon clima, les condicions naturals per al cultiu de la vinya, la proximitat amb la Lauro de les monedes (Llerona) i les propietats termals de les aigües de la zona, foren elements ben apreciats i explotats pels romans. Per això hi ha diverses vil·les de gran riquesa amb decoració escultòrica; cal destacar les de l’Olivar d’en Pedrals i la de Can Terrés, ja que ambdues han proporcionat peces decoratives en marmor Numidicum. A la primera, una peça única a Catalunya, un monopodi de «giallo antico breciato» amb un bàrbar, potser el mateix déu Atis, vestit a la manera oriental amb pantalons; a la segona, un aplic de peu de taula amb un bust dionisíac que forma part d’aquella sèrie tan unitària de trapezòfors, de la dispersió de la qual al territori català se n’ha parlat més amunt.

Els monuments funeraris

La decoració dels sepulcres arquitectònics

Si bé s’ha vist que l’escultura exempta com a decoració de monuments funeraris va tenir l’apogeu a la darreria de la República i al començament de l’Imperi, els relleus arriben a la baixa romanitat i són especialment freqüents als sarcòfags.

Els temes dionisíacs i també la deessa Diana són emprats com a decoració de monuments funeraris, tal com s’ha vist en parlar de les divinitats respectives; també s’han esmentat els monuments de fris dòric en tractar del sepulcre badaloní de Can Peixau.

Dues figures dretes en posició simètrica a cada banda era la decoració habitual dels sepulcres en forma de torre a la cara principal que donava a la via. Aquestes dues figures solien tenir l’aparença d’Atis, déu frigi company de Cíbele, vestit a la manera oriental, amb el típic barret d’aquesta regió, i que fou molt representat en la iconografia funerària perquè es creia que ressuscitava i que, fins i tot després de mort, mantenia una guspira de vida que feia créixer flors damunt la seva tomba. Componen una decoració d’aquesta mena els dos personatges que hi ha a la Torre dels Escipions, a les portes de Tarragona, o bé dos fragments trobats a la muralla de Barcelona que representen també part de dos Atis.

Una distribució escultòrica semblant devia tenir la tomba a la qual devien correspondre els dos lictores, personatges que duien les fasces i que precedien els magistrats, la silueta dels quals es veu als blocs de la muralla tardana de Barcelona, al tram corresponent al carrer del Lloctinent Navarro.

Un altre tipus de sepulcre decorat amb relleus és aquell que pren la forma, amb diferents variants, d’una ara o altar monumental, clos als angles per craters, acroteris vegetals o bé per gorgoneia (caps de Gorgona/Medusa), especialment abundants a Barcelona però també a altres punts de l’antiga zona anomenada Laietània, sobretot en indrets propers a les vies principals, com ara el Camí del Mig (Mataró) sobre la Via Augusta i Can Santa Digna (Llerona) sobre la via del Congost. La sèrie de Barcelona, la més nombrosa, fou estudiada per A. Balil; semblen clares les concomitàncies amb el grup de Neumagen, prop de Trèveris (Trier), la qual cosa no és deguda pas a influències recíproques entre aquestes dues zones, sinó a un origen comú a partir del nucli de propagació del model: novament el nord d’Itàlia i la vall del Po. De la sèrie de gorgoneia mereix especial atenció una peça conservada al Museu d’Arqueologia de Catalunya que presenta, a més del cap de Medusa, un relleu interpretat per E. Albertini i per A. García Bellido com una escena de joc d’amfiteatre, quan en realitat es tracta d’una representació del tipus clàssic de Meleagre i el senglar de Calidó, tema freqüent en la iconografia dels sarcòfags romans com a representació de la lluita de l’esperit, però que no es torna a repetir a la zona litoral de la Tarraconense.

Les ares, les esteles i les cupae

Hi ha altres monuments funeraris que, sense arribar a assolir entitat arquitectònica, tenen molt interès des del punt de vista escultòric, si bé cal dir d’entrada que presenten una gran sobrietat decorativa en contrast amb altres zones on no són rars la riquesa i el barroquisme ornamentals. Pel que fa a la forma, corresponen fonamentalment al tipus d’arae i cupae; les esteles són escasses, tret de la Vall d’Aran. La decoració es limita normalment al coronament del monument amb senzills motius vegetals, tot sovint geometritzats.

Les cupae eren uns monuments de forma semicilíndrica, originàriament emprats per al ritual d’incineració, però que s’adaptaren també al d’inhumació. Eren extraordinàriament freqüents a la Barcino de la segona meitat del segle II dC i primera part del segle III, amb uns destinataris que pertanyien a classes socials baixes (esclaus i lliberts, principalment); se’n poden veure encara in situ a la necròpolis de la plaça de la Vila de Madrid. Pel que fa a la decoració, es redueix a la representació d’objectes cultuals, sobretot l’ascia (destral), el punyal i, en un cas (cupa de Valeri Melip, ara al Museu d’Arqueologia de Catalunya), una senalla, sense que, en canvi, hagin aparegut en aquest migrat repertori els símbols més habituals de la pàtera i la gerra.

Cal parar atenció en un parell de casos excepcionals dins la uniformitat d’aquests monuments indicadors de l’indret precís de les sepultures que són les ares. En primer lloc, la de Tona (ara al Museu Episcopal de Vic) en què es veu una escena guerrera, amb un relleu força pla, i que s’ha considerat tradicionalment com a ibèrica; de totes maneres, s’hauria de plantejar si no es pot reduir el grau d’indigenisme d’aquesta ara i considerar-la com una obra més romana, tal com ha passat, per exemple, en reexaminar les esteles de la província de Burgos (Lara de los Infantes), que són unes peces d’una romanitat absoluta.

Com a segon exemple excepcional, s’ha de fer referència a l’estela de Dertosa (Tortosa), fins fa poc encastada en un angle de la Suda; és presidida per una nau que en aquest cas és una oneraria (mercant) de tipus gal (ponto), amb paral·lelismes a Narbona. La nau és un tema habitual en el simbolisme funerari perquè augura el transport sense entrebancs de l’ànima al més enllà; de tota manera, en el cas de Tortosa, comporta, a més d’aquest caràcter general, una implicació particular, acostumats com estaven els habitants d’aquell nucli al comerç fluvial per l’actual riu Ebre i a contemplar la imatge de la nau al revers de les monedes.

Pel que fa a altres esteles, el conjunt de la Vall d’Aran mereix un comentari perquè és la zona on el substrat preromà presenta una personalitat més marcada, a causa de la situació geogràfica en el vessant nord dels Pirineus, la qual cosa motivà que no pertangués durant l’antiguitat a Hispània sinó que formés part de la Gàl·lia aquitana, i que la seva via de contacte fos el curs de la Garona amb un centre de referència important a Lugdunum Convenarum (Sant Bertran de Comenge). El conservadorisme d’aquesta àrea és fa palès en l’art romà pels toscos relleus a les cares frontals d’esteles i urnes cineràries que demostren, a més, la vigència del ritual funerari tradicional de la incineració fins i tot en temps posteriors a la romanitat. La temàtica més habitual de les peces araneses i de les seves germanes del sud-oest francès és el bust del difunt o difunts, succintament executat, emmarcat per arcuacions, tot sovint en forma de ferradura, recolzades en columnes coronades o no de capitells. Envolta aquesta representació figurada una sèrie de motius geomètrics com ara rodes, creus, esvàstiques, cercles, dentats..., temes ornamentals dels quals hi ha més exemples a l’àrea de domini cèltic que no pas a la de domini ibèric. El material d’aquestes urnes i esteles fou el marbre blanquinós d’aquesta part dels Pirineus (Saint-Béat), i és difícil d’establir-ne la datació a causa de la manca de context arqueològic, i atesos també l’encastament d’una bona part de les peces a les parets de les esglésies i la perduració dels esquemes; s’han de tenir en compte, a més, la continuïtat de les tipologies que ha donat lloc a no poques confusions i la reutilització en les construccions religioses, que va més enllà d’una finalitat purament decorativa per entrar ja en el terreny ideològic.

Els sarcòfags

El monument funerari escultòric i luxós més abundant a partir del segle II dC fou el sarcòfag, notablement present a l’àrea catalana amb els bons exemplars de Tarragona, Reus, Barcelona, Sant Cugat del Vallès, Terrassa, Girona, Empúries i Àger.

Un exemplar únic a Catalunya és el sarcòfag sencer de plom procedent de Terrassa, amb decoració consistent en rítmiques mètopes acabades en forma de frontó triangular; al centre de cadascuna s’hi disposa una quadriga i als angles de separació, un capet, segurament una Medusa. A. Balil datà aquest sarcòfag al primer quart o a la primera meitat del segle IV dC. Ofereix algunes variants respecte als prototipus de Síria, bressol d’aquesta mena de sarcòfags.

Respecte als sarcòfags fets de materials lapidis, a excepció d’alguns de Tarragona i Empúries, la resta dels trobats a Catalunya es van importar dels tallers actius a Roma. A Empúries, al costat de peces romanes, com ara els dos sarcòfags de les estacions, hom hi troba importacions dels tallers d’Aquitània. A Tarragona, la qüestió és més complexa no solament pel fet de tractar-se de la capital provincial, sinó també per l’excavació de l’extensa necròpolis del Francolí (coneguda també com a necròpolis de la Fàbrica de Tabacs), la més gran de l’Occident romà i que ha proporcionat un nombre força considerable de sarcòfags, sencers i fragmentaris.

En efecte, a Tarragona hi ha un repertori molt ampli de sarcòfags tant de temes pagans com cristians: en primer lloc, sarcòfags importats de tallers àtics, el més ben conservat dels quals és el famós que representa el mite d’Hipòlit i Fedra; després, es poden esmentar els sarcòfags importats de tallers de Roma amb temes figurats ben diversos en fronts totalment esculpits, com ara el sarcòfag d’Apol·lo i les Muses, o bé amb camps d’estrígils intermedis, com serien els casos dels del pedagog i el dels lleons, per esmentar només peces senceres. A les tapadores dels sarcòfags hom hi troba també escenes ben interessants, com és la que representa un banquet amb els comensals al voltant d’una taula arrodonida (mensa en sigma).

A Tarraco s’hi importaren, d’altra banda, molts sarcòfags manufacturats a Cartago, fets de marbre del Proconés (mar de Màrmara) i sobretot de la calcària local («kadel» de Borj Cedria). La semblança que a ull nu tenen les calcàries tarragonines (Santa Tecla) amb les cartagineses («kadel») va comportar que durant molt de temps aquests sarcòfags es consideressin com a produccions d’alta qualitat fetes a la mateixa Tarraco; les anàlisis petrogràfiques han demostrat, però, amb tota claredat que es tracta de peces importades directament de Cartago, d’on venien completament acabades, en una època (inici del segle V dC) d’una forta irradiació del cristianisme nord-africà i dels productes comercials que dominaren els mercats de la Mediterrània occidental fins al segle VII, com és el cas de les ceràmiques de taula. Aquests sarcòfags cartaginesos arribats a Tarraco inclouen temes figurats emmarcats per camps d’estrígils contraposats en una disposició molt pròpia del nord d’Àfrica. Aquests temes figurats són sempre cristians: sacrifici d’Isaac, els apòstols, escenes de la vida i fets de sant Pere...

Finalment, a Tarragona hi ha els sarcòfags fets als tallers locals, els únics de què se sap amb seguretat que funcionaven a Catalunya i que van començar a treballar molt aviat, perquè se’n conserva una peça a Santa Tecla la Vella, feta en el «llisos» de la zona i decorada amb una garlanda sostinguda als extrems per dos petits amors; aquest sarcòfag, destinat a un tal Licini, deu ser de mitjan segle II dC.

Els sarcòfags més habituals dins de la producció tarragonina foren, tanmateix, els de front estrigilat i sobretot els de front acanalat tallats en la calcària coneguda com de Santa Tecla, perquè és la que folra la capella homònima de la catedral; també la pedra del Mèdol s’emprà per als sarcòfags i n’hi ha un de relativament decorat, amb els camps d’estrígils emmarcats per pilastres corínties i camp epigràfic hexagonal, destinat a una difunta el nom de la qual es coneix, Semprònia Ursa, que morí al final del segle III dC.

El sarcòfag de Leocadí procedeix de la necròpolis tarragonina del Francolí (coneguda també com a necròpolis de la Fàbrica de Tabacs) i durant molts anys fou considerat, juntament amb el sarcòfag dels Apòstols, peça capital de la producció dels tallers locals de Tarraco. Fa uns quants anys, però, l’estudi del material lapidari portà a identificar com a importacions totalment manufacturades a Cartago (a l’actual Tunísia) tota una sèrie de sarcòfags, de què ja H. Schlunk havia destacat la profunda relació estilística amb les produccions cartagineses, ben ordenades per H. Fournet-Pilipenko. La confusió era deguda a la similitud macroscòpica, és a dir, a ull nu, de la pedra calcària cretàcica de Tarragona (Santa Tecla) i la tunisenca de Jebel Er Rorouf (kadel). Les anàlisis petrològiques permeteren demostrar amb tota contundència que els dos sarcòfags sencers figurats (el dels Apòstols i el de Leocadi), el de caixa llisa amb crismó, alfa i omega i molts altres d’estrigilats o bé de fragmentaris amb representacions figurades procedents de la mateixa necròpolis paleocristiana i conservats al Museu Monogràfic, eren esculpits en la bioesparita de Jebel Er Rorouf, al golf de l’antiga Cartago (Borj Cedria, Hammam Lif).

És, doncs, molt significatiu de recordar que no hi va haver a Tarragona un taller local de sarcòfags cristians figurats i amb un frontal estrigilat, sinó que són importacions de la Cartago del final del segle IV i començament del V, període que coincideix amb el millor moment de la necròpolis paleocristiana, que fa paleses altres influències provinents de la mateixa àrea (les laudes de mosaic, per exemple), coincidents amb una època de fluïdesa en les relacions comercials, com evidencia l’arribada massiva de ceràmiques africanes a Tarraco.

A més del material local de la rodalia de Cartago, per a la manufactura dels sarcòfags nord-africans s’emprà amb profusió el marbre proconesi de l’actual illa de Màrmara (Turquia). A Tarraco s’utilitzà en la coneguda placa de les Orants, coberta d’un sepulcre, i també en tres fragments d’un mateix frontal de fris corregut que conté episodis de la vida de sant Pere (miracle de la font i empresonament de Pere per part de dos soldats que duen al cap el pileus Pannonicus).

La iconografia relativa a sant Pere apareix també en el sarcòfag de Leocadi, presentat dins del context i l’ambient originals. L’extraordinari estat de conservació i l’interès de les seves representacions han comportat que acaparés en força ocasions l’atenció dels estudiosos. Per la inscripció central, encapçalada per un crismó i la fórmula bone memoriae, se sap que el destinatari d’aquest sepulcre de luxe era un tal Leocadi que morí quan tenia més o menys seixanta anys i que va viure vint-i-cinc anys amb la seva esposa Nonnita, que s’esmenta amb el terme poc usual i familiar de compar. De Leocadi es diu que fou primicerius domesticorum, càrrec de confiança i d’una certa importància a la segona meitat del segle IV dC, ja que el va exercir l’emperador Jovià; si bé hi ha dubtes sobre les funcions exactes que havia d’acomplir un primicerius domesticorum, sembla que era un càrrec militar amb funcions administratives i, a tall d’hipòtesi, es podria proposar que el Leocadi enterrat a Tarraco va tenir com a missió vetllar pels interessos privats de l’emperador, perquè tenia cura de les propietats que probablement posseïa a la zona (res privata). El sarcòfag de Leocadi és decorat amb dues escenes figurades als extrems de la cara frontal. En la de la dreta hi ha la representació del sacrifici d’Isaac amb la mà divina que atura Abraham, un tema molt freqüent ja que I. Speyart van Woerden en un estudi dels anys seixanta en va trobar més de tres-cents exemples, amb una intervenció de la mà de Déu que apareix un centenar de vegades, segons va poder precisar M. Kirigin. L’escena de l’extrem esquerre és la que acostuma a acompanyar la d’Abraham i Isaac, però el sarcòfag tarragoní aporta uns matisos i una cruïlla iconogràfica força interessants.

En efecte, a primer cop d’ull sembla que hi ha una altra escena de l’Antic Testament, el lliurament de la llei a Moisès. El model del sarcòfag, davant l’abundor de testimonis, devia ser el que reunia en un mateix monument l’escena del sacrifici d’Abraham i la del moment de rebre Moisès la llei en forma de rotlle (volumen) de la mà de Déu; la posició de Moisès és de gran respecte amb l’actitud protocol·lària de tenir cobertes les mans (velatio manus) per tal de no tocar directament l’objecte sagrat. No hi ha dubte que l’escultor va seguir ben fidelment el model iconogràfic; un cop acabada l’obra, però, una mà diferent gravà el monograma de Crist flanquejat per les lletres alfa i omega al mig del rotlle semiobert, amb la qual cosa l’escena passava a ser l’entrega de la nova llei (traditio legis) a sant Pere.

Així doncs, el sarcòfag de Leocadi ofereix un nítid exemple, potser el millor, de cruïlla iconogràfica entre Moisès i Pere: esculpida en principi l’escena de Moisès i la llei divina, fent parella amb el sacrifici d’Isaac, en un moment donat es reconvertí aquella escena en la imatge de sant Pere, que conforma una il·lustració més dels punts de contacte que tenen els dos personatges, que comparteixen iconogràficament, a més d’aquest lliurament diví, el miracle de fer brollar aigua de la roca, cosa que possibilita una nova assimilació d’ambdues figures.

Bibliografia

Bibliografia sobre els capitells

• Dupré i Raventós, X.: L’arc romà de Berà (Hispània Citerior), Sabadell-Roma, 1994.
• Gutiérrez Behemerid, M. A.: «Capiteles de Barcino en los Museos de Barcelona», dins Faventia, Monografies, núm.5, UAB, 1986.
• Gutiérrez Bememerid, M. A.: Capiteles romanos de la Península Ibérica, Valladolid, 1992.
• Gutiérrez Behemerid, M. A.: «Sobre el templo de Barcino», III Congrés d’Història de Barcelona, Barcelona, 1993, pàg.71-78.
• Recasens, M.: «Los capiteles romanos del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona», dins Butlletí Arqueològic, època V, núm.1, 1979, pàg.43-143.

Bibliografia sobre els relleus

• Amo, M. D. del; «Aportación al estudio de los sarcófagos de la necrópolis paleocristiana de Tarragona», II Reunió d’Arqueologia Paleocristiana Hispànica i IX Symposium de Prehistòria i Arqueologia Peninsular (Montserrat, 1978), Barcelona, 1982, pàg.239-242.
• Amo, M. D. del: «Fragment de sarcòfag amb escenes del cicle de Jonàs procedent de Tarragona», III Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica (Maó, 1988), Barcelona, 1994, pàg.65-67.
• Balil, A.: «Los sarcófagos paleocristianos de Barcelona», dins Studi in onore di Aristide Calderini e Roberto Paribeni, vol. III, Milà, 1956, pàg.667-687.
• Balil, A.: «Dos frisos arquitectónicos del Museo Arqueológico de Barcelona», dins Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, tom LXIV, 1958, pàg.297-333.

• Balil, A.: «Los gorgoneia de Barcino», dins Faventia, vol. I, núm.1, 1979, pàg.63-70.
• Batlle Huguet, P.: «Frente de sarcófago romano con las figuras de Apolo y las Musas», dins Boletín Arqueológico, època IV, fasc.4, 1943, pàg.73-79.
• Batlle Huguet, P.: «Fragmento de un sarcófago paleocristiano con escenas de la historia de San Pedro descubierto en Tarragona», dins Boletín Arqueológico, any LXIII, època IV, 1943, pàg.12-17.
• Bonamusa, J.: «Restes d’un sepulcre romà al Camí del Mig (Mataró)», dins Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Mataró i el Maresme, núm.1, 1977, pàg.1-2.
• Bonneville, J. N.: «Les cupae de Barcelone: les origines du type monumental», dins Mélanges de la Casa de Velázquez, tom XVII, 1981, pàg.5-38.
• Botet y Sisó, J.: Sarcófagos romano-cristianos esculturados que se conservan en Cataluña, dins Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, tom V, Barcelona, 1896.
• Cid, C: «El monumento conocido por Torre de los Escipiones en las cercanías de Tarragona», dins Ampurias, vol. IX-X, 1947-1948, pàg.137-169.
• Cid, C: «La torre del Breny, sepulcro romano de las cercanías de Manresa», dins Ampurias, vol. XII, 1950, pàg.21-54.
• Clavería, M.: Los sarcófagos romanos figurados de tema pagano hallados y conservados en Cataluña (tesi doctoral), UAB, 1994.
• Clavería, M.: «Cronologia dels sarcòfags romans figurats de tema pagà de Barcelona», III Congrés d’Història de Barcelona, Barcelona, 1993, vol. I, pàg.87-97.
• Clavería, M.: «Nuevos datos en torno a la producción de sarcófagos en Tárraco», Actes de la II Reunió sobre escultura romana a Hispània (Tarragona, 1995), Tarragona, 1996, pàg.193-212.
• Clavería, M.: «Dos nuevos fragmentos de sarcófagos romanos con el tema de las estaciones», dins Locus Amoenus, núm.2, 1996, pàg 7-14.
• Clavería, M.: «Roman sarcophagi in Tarragona», Symposium 125 Jahre Sarkophag-Corpus (Marburg, 1995).
• Coarelli, F: «II sepolcro degli Scipioni», dins Dialoghi di Archeologia, núm.6, 1972, pàg.36-106.
• DDAA.: La Torre dels Escipions, Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, 1993.
• Díez Coronell, L.: «Nuevos materiales de arte romano rústico en el Valle de Arán», XIV Congreso Nacional de Arqueología (Vitòria, 1975), Saragossa, 1977, pàg.1087-1099.
• Fernández de Avilés, A.: «El friso de Ampurias con decoración espiraliforme», dins Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, tom LV, 1949, pàg.329-344.
• Fernández Avilés, A.: «Más sobre el friso de Ampurias con decoración de espirales», dins Archivo Español de Arqueología, vol. XXVIII, 1955, pàg.321-322.
• Ferrer Soler, A.: «El sarcófago romano de Sitges», dins Ampurias, vol. VII-VIII, 1945-1946, pàg.366-368.
• Gamer, G.: «‘Sepulcrum Cnei et Publ. Cornel. Scipionum Tarrac. ’ Das Monument bei Tarragona und andere Bauten in der Nachfolge des Maussolleions von Halikarnass», dins Madrider Mitteilungen, vol.23, 1982, pàg.296-317.
• Gamer, G.: Formen römischer Altäre auf der hipanischen Halbinsel, Magúncia, 1989.
• Hauschild, T. H. ; Mariner, S. ; Niemeyer, H. G.: «Torre de los Escipiones. Ein römischer Grabturm bei Tarragona», dins Madrider Mitteilungen, vol.7, 1966, pàg.162-188.
• Koppel, E. M.: «Los relieves decorativos de Cataluña», dins Empúries, vol.48-50, tom II, 1986-1989, pàg.8-20.
• Koppel, E. M.: «Relieves arquitectónicos de Tarragona», Stadtbild und Ideologie. Die Monumentalisierung hispanischer Städte zwischen Republik und Kaiserzeit (Madrid, 1987), ed. W. Trillmich-P. Zanker, Munic, 1990, pàg.328-340.
• Koppel, E. M.: «El escudo de la villa de ‘Els Munts’ (Tarragona)», dins Madrider Mitteilungen, vol.33, 1992, pàg.133-144.
• Koppel, E. M. ; Rodà, I. (amb un apèndix de J. Massó): «Escultura decorativa de la zona nororiental del conventus Tarraconensis», Actes II de la Reunió sobre escultura romana a Hispània (Tarragona, 1995), Tarragona, 1996, pàg.135-191.
• Montón Broto, F. J.: «Las árulas de Tarraco», dins Forum, núm.9, Tarragona, 1996.
• Navarro, M. L.: «La jamba esculpida de Ampurias del Museo Arqueológico de Gerona», dins Memorias de los Museos Arqueológicos Provinciales, vol. VI, 1945, pàg.52-54.
• Nolla, J. M. ; Sagrera, J.: Civitatis Impuritanae Coemeteria. Les necròpolis tardanes de la Neàpolis, dins Estudi General. Revista de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, núm.15, 1995.
• Palol, P. de.: «El taller de sarcófagos de Tarragona», VIII Corso di cultura sull’arte ravennate e bizantina, Ravenna, 1961, pàg.219-225.
• Palol, P. de: «La escultura paleocristiana en Hispania», XXXIV Corso di cultura sull’arte ravennate e bizantina, Ravenna, 1987, pàg.301-305.
• Pensabene, P.: «La decorazione architettonica dei monumenti provinciali di Tarraco», Els monuments provincials di Tarraco, Documents d’Arqueologia Clàssica 1, ed. R. Mar, Tarragona, 1993, pàg.33-105 (amb una introducció d’A. Puliatti, pàg.25-32).
• Pensabene, P.: «Classi dirigenti, programmi decorativi, culto imperiale: il caso di Tarraco», Colonia Patricia Corduba. Una reflexión arqueológica (Córdoba, 1993), ed. P. León, Còrdova, 1996, pàg.197-219.
• Puig i Cadafalch, J.: «Sarcòfags pagans de la necròpolis de Tarragona», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. VIII, 1927-1931, pàg.119-127.
• Puig i Cadafalch, J. ; Serra Ràfols, J. de C.: «Sarcòfags pagans de la necròpolis de Tarragona», dins Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, vol. VII, 1921-1926, pàg.100-109.
• Raya, M.: «Aportación a la arquitectura funeraria romana de Barcino: los frisos del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona», III Congrés d’Història de Barcelona, Barcelona, 1993, pàg.99-104.
• Recio, A.: «Tapas romanas de sarcófagos paleocristianos en Hispania», Actas del VIII Congreso Internacional de Arqueología Clásica (Barcelona, 1969), Ciutat del Vaticà, 1972, pàg.409-430.
• Ripoll, G.: «Sarcófagos de la Antigüedad tardía hispánica: importaciones y talleres locales», dins Antiquité Tardive, núm.1, 1993, pàg.153-158.
• Rodà, I.: «La iconografia de les estacions a Barcino», dins Faventia, vol. I, núm.1, 1979, pàg.77-93.
• Rodà, I.: «Iconografia i distribució dels sarcòfags de tema pagà en les necròpolis de Barcino», II Reunió d’Arqueologia Paleocristiana Hispànica i IX Symposium de Prehistòria i Arqueologia Peninsular (Montserrat, 1978), Barcelona, 1982, pàg.229-238.
• Rodà, I.: «Sarcofagi della bottega di Cartagine a Tarraco», L’Africa Romana. Atti del VII Convegno di Studio (Sassari, 1989), Sassari, 1990, pàg.727-736.
• Rodà, I.: «Sarcófagos cristianos de Tarragona», Symposium 125, Jahre Sarkophag-Corpus, Marburg, 1995.
• Sánchez Real, J.: «El sarcófago de Hyppólytos y la ‘razzia’ de Lord Stanhope», dins Archivo Español de Arqueología, núm.80, 1950, pàg.336-344.
• Schlunk, H.: «El sarcófago de Castiliscar y los sarcófagos paleocristianos españoles de la primera mitad del siglo IV», dins Príncipe de Viana, any VIII, 1947, pàg.305-353.
• Schlunk, H.: «Un taller de sarcófagos cristianos en Tarragona», dins Archivo Español de Arqueología, vol. XXIV, 1951, pàg.67-97.
• Schlunk, H.: «Sarkophage aus christlichen Nekropolen in Karthago und Tarragona», dins Madrider Mitteilungen, vol.8, 1967, pàg.230-257.
• Serra Ràfols, J. de C.: «Sarcòfags de pedra esculturats de la necròpolis de Tarragona», dins Butlletí de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria, vol.3, 1925, pàg.215-225.
• Serra Vilaró, J.: «Sepulcros y ataúdes de la necrópolis de San Fructuoso (Tarragona)», dins Ampurias, vol. VI, 1944, pàg.179-207.
• Serra Vilaró, J. ; La necrópolis de San Fructuoso, Tarragona, 1948.
• Sotomayor, M.: Datos históricos de los sarcófagos romano-cristianos de España, Granada, 1973.
• Sotomayor, M.: Sarcófagos romano-cristianos de España. Estudio iconográfico, Granada, 1975.
• Ted’a (Taller Escola d’Arqueologia): Els enterraments del Parc de la Ciutat i la problemàtica funerària de Tarraco, Tarragona, 1987.
• Ventura Solsona, S.: «El sarcófago de Hipólito», dins Archivo Español de Arqueología, vol. XXII, 1949, pàg.147-174.