Anaven molt de pressa. En un sol dia, exactament en un dia i una nit, aixecaven una església imposant. Passava a la Rússia medieval i encara durant els segles XVII i XVIII, quan la comunitat havia fet el vot d’erigir un temple com a prometença en cas d’epidèmia, d’incendi o de mala collita. En un no res, al cim d’un turó de vista privilegiada, o al bell mig del més escollit dels paisatges, sorgia l’església com per art d’encantament. Era un portent, però no pas un miracle: la construcció es feia de troncs, eren esglésies de fusta prefabricades.
De fet, les ciutats russes d’aquells temps eren enterament de fusta. Així ho demostraren les excavacions de Novgorod, corresponents a la ciutat dels segles X-XII; fins i tot els paviments eren fets amb troncs. Eren ciutats molt pintoresques, centrades per l’infal·lible “kremlin”, la part reforçada de la ciutat, envoltada per una alta tanca de troncs clavats a terra i afuats al capdamunt. A les cantonades de la tanca s’alçaven les torres, amb teulades punxegudes, també fetes de troncs reblats. Dins del “kremlin” s’erigien les esglésies i els habitatges. Així era el conjunt originari del “kremlin” de Moscou, de Rostov Veliki i altres. També eren així les primeres ciutats russes de Sibèria, com Tobolsk, Iakutsk o Bratsk. La majoria d’aquests conjunts arquitectònics, però, foren destruïts pel foc i els pocs que han subsistit s’han transportat al museu a l’aire lliure de Novosibirsk.
L’arquitectura de fusta fou florent fins a la darreria del segle XIX i el començament del XX Les cases estaven decorades amb talles i gravats i els ràfecs i els bastiments de portes i finestres duien filigranes i blondes de fusta tallada. Cada casa es distingia per un dibuix de franges ornamentals propi. Cases d’aquesta mena s’han conservat fins avui a la Rússia europea i encara més a Sibèria, a Tomsk o a Tobolsk, on la tradició es manté encara viva. Un bon exemple n’és el teatre de Tobolsk, construït al començament de segle i que imita l’arquitectura de les antigues fortaleses de fusta, amb les seves torres i nombroses talles decoratives.
La Rússia camperola era, i en certa manera continua essent, el reialme de l’arquitectura de fusta. Els russos, els carelians, els komis, etc. vivien en carcasses de fusta sòlides i ben construïdes, erigides sobre un empostissat alt i amb una teulada de dues aigües. Al segle XIX s’estengueren les cases senyorívoles de dos pisos amb teulat i porxo, sobre les quals la gent rica construïa també unes golfes en qualitat de tercer pis. A la cresta del teulat, les teules s’unien per mitjà d’un tronc fort i ample (“okhlupen”), l’extrem del qual acabava sovint en forma d’ocell o cap de cavall. En la pintura de la carcassa sempre s’alternaven els tons foscos i els lluminosos i l’abundància de talles decoratives convertia moltes d’aquestes cases camperoles en veritables obres d’art.
On l’arquitectura russa de fusta atenyé, però, la màxima esplendor fou en les construccions religioses. Les esglésies es construïen, com els habitatges, amb troncs units pels extrems (tècnica de l’armadura de fusta), sense claus. L’edifici principal podia ser quadrat, rectangular, octaèdric o cruciforme i, sovint, s’hi afegien una galeria i un porxo que li donaven un aspecte triomfant. El teulat de dues aigües, alt i estilitzat, i la sostrada piramidal, amb la part superior o cúpula coronada amb una creu, pujaven cap al cel. Al segle XVII, el clergat ortodox començà a prohibir la construcció d’esglésies amb sostrada piramidal, perquè s’allunyaven de les formes de les esglésies bizantines. De fet, es tractava d’una lluita contra els ideals populars de bellesa, que no tingué èxit a tot arreu, perquè al N de Rússia, on el control de l’Església era feble, es continuà construint segons els gustos ancestrals.
Característica de l’arquitectura russa de fusta, tant religiosa com civil, és la forma del teulat, anomenat “botxka”, que significa ‘tonell’; realment, recorda un tonell posat de costat, tallat per la part inferior i afuat per la part superior. La “botxka” i la cúpula eren cobertes amb llates curtes i arrodonides pels extrems, semblants a les escates d’un peix. Un text medieval referit a les esglésies del N de Rússia diu: “L’església és quadrada, amb quatre tonells al cim coberts d’escates, i sobre els tonells, una cúpula...”. El cas és que aquestes llates semblen veritables escates d’argent quan reflecteixen la llum del Sol. La singular disposició dels volums i l’atrevida composició de les formes feien d’aquestes esglésies populars, malgrat la seva modèstia, autèntiques obres mestres.
En són un bon exemple les esglésies de fusta de Kiji, una de les illes del llac Onega —accessible per vaixell des de la capital de Carèlia, Petrozavodsk—. Des de lluny, sota un cel turquesa o porpra, es poden veure dues esglésies multicupulars del segle XVIII, la de la Transfiguració (Preobrajenie) i la de la Intercessió (Pokrov), la primera de les quals té 22 cúpules i un elegant campanar piramidal de vuit pisos. La senzillesa i l’austeritat d’aquestes magnífiques esglésies es combinen amb una singular elegància. Els detalls queden perfectament proporcionats dins del conjunt i la configuració resulta lleugera i distingida.
També a Noruega, durant els segles XIII i XIV, es construïren esglésies de fusta d’una bellesa impressionant. Al segle XIV, ja n’hi havia quasi un miler. Algunes, a les ciutats de Bergen i Urnes, a la província de Sogn, i a la ciutat de Lom, a la província de Gudbrandsdalen, s’han conservat perfectament. Es tracta de construccions de molts pisos, amb dues teulades de quatre aigües fetes amb la tècnica de reblada, sense claus, a l’estil del gòtic de fusta. L’edifici es presenta com una carcassa amb cantonades llises, en les quals s’ajunten els dos extrems, i els troncs són tallats amb les puntes sortints, de manera que un extrem encaixa amb l’altre. Els teulats, verticals, són coberts amb llistons regulars. Tant de fora com de dins, les construccions estan decorades amb gravats d’una gran riquesa i a l’interior també hi ha representades escenes de la Bíblia, pintades amb colors vius.
La generosa producció fustera de la taigà, en definitiva, lliurava primeres matèries a mans besades. Però eren la saviesa i la sensibilitat populars qui s’ocupaven de la resta. Amb excel·lents resultats, per cert.