Al segle XIX, molts pobles de la zona de la taigà, com els mansis, els khantis, els selkups, els evenkis, els nanais, els negidals, els iacuts i diverses tribus d’indis nord-americans, com els crees, els algonquins o els atapascans, encara construïen les seves canoes amb escorça de bedoll. Actualment, a Sibèria ja no queden pràcticament mestres que dominin aquest art de construcció, i no cal dir al Canadà. Avui dia, fins i tot és difícil de trobar-ne alguna als museus.
Les canoes d’escorça de bedoll eren molt lleugeres i sòlides. Resultaven resistents a l’aigua i fàcils de governar, i en cas d’accident sempre es podien reparar amb un altre tros d’escorça de bedoll, arbre que abundava pertot. Eren embarcacions ràpides, gairebé insubmergibles, per a les quals els baixos de sorra no eren cap problema, i a més a més es podien transportar molt fàcilment per terra ferma. Permetien la caça del ren i de la foca de l’aigua estant, i la pesca nocturna amb arpó a la llum de les torxes. Al riu i al golf de Sant Llorenç els indis arribaven a caçar dofins polars, foques i morses amb aquestes canoes.
Els khantis siberians i els indis nord-americans les construïen amb dues capes d’escorça superposades, mentre que els selkups arribaven a un resultat semblant, però a partir d’una canoa d’una sola capa que folraven per dins. En tot cas, la construcció de canoes d’escorça exigia una gran habilitat, molta paciència i gairebé la destresa d’un sastre. L’escorça obrada i a punt de cosir havia de ser llisa com el palmell de la mà, sense cap mena de clivella. Els indis nord-americans feien servir sobretot escorça de bedoll d’escorça de paper (Betula papyrifera) o de bedoll groc (B. alleghaniensis), espècies amb l’escorça més gruixuda que el bedoll blanc eurasiàtic (B. pendula). Entre els pobles de la taigà, l’obtenció d’escorça era un treball de dones, però si estava destinada a fer canoes, aleshores s’hi afegien també els homes, que eren els encarregats de construir les embarcacions.
Per començar, el mestre d’aixa feia la carcassa de la barca amb taulons i planxes de fusta. El revestiment era de làmines d’escorça, cosides amb arrels o fils, o bé enganxades amb resina, i anava fixat a la carcassa de manera que les vores quedessin ben agafades entre les dues planxes superiors. Una mena d’arestes transversals de fusta de conífera feien com de costellam, i els forats dels nusos de l’escorça es tapaven amb brea de làrix. Les canoes, d’uns 4 m de llargada —n’hi havia que arribaven als 6 m—, 70 cm d’amplada i uns 30 cm de profunditat, solien ser per a una sola persona. S’impulsaven i es dirigien amb l’ajuda d’un rem de dues pales, remant alternativament a un costat i l’altre.
Els evenkis siberians construïen canoes molt grans, de fins a 8 m de llargada. Si els materials s’havien preparat prèviament, tres o quatre persones podien fer una barca en un sol dia. Aquestes canoes tenien cabuda per a dos caçadors o pescadors, i podien carregar fins a 600-700 kg. Per començar, s’estenien tres làmines d’escorça de bedoll dins la barca, d’una llargada d’entre 4 i 5 m i preparades al començament de l’estiu. També calien un grapat de petites làmines per a possibles reparacions. La carcassa, de fusta de làrix i trèmol, consistia en dos taulons prims a la part superior de la borda —amb els quals es tesaven les vores del recobriment d’escorça—, tres barres transversals i l’encofrat del fons de la barca, i totes les peces eren reforçades amb claus de fusta de 8-10 cm de llargada. Les barques es muntaven a terra: s’estenien les làmines d’escorça de bedoll —prèviament remullades— i s’enfortien amb resina, es col·locaven els llistons, es premien els extrems del plafó d’escorça de bedoll i es reforçaven també amb resina i claus de fusta; després s’hi encaixaven les barres d’apuntalar, s’enllistonava el fons i s’afermaven la proa i la popa. Posteriorment, es recosia la barca i es retallaven els trossos d’escorça sobrers.
Els mètodes dels indis nord-americans per a construir canoes eren molt semblants. Els ojibwes, per exemple, col·locaven la carcassa, feta de planxes primes de ginebre, sobre un llenç d’escorça estès a terra; després giraven l’escorça cap amunt i la premien al buc de fusta mitjançant estaques clavades a terra. Tot seguit, hi asseguraven els extrems de la funda, mentre que el fons de la canoa, que es podia fer malbé fàcilment, es calçava amb llistons. Aquestes embarcacions podien ser per a una o diverses persones. Les canoes americanes d’escorça de bedoll eren veritables obres d’art. Anaven decorades amb talles de fusta i pintades de color vermell, amb el vermelló de cinabri que obtenien de les muntanyes. Les canoes de les diferents tribus, com crees, montanes o algonquins, es diferenciaven les unes de les altres per la forma de la popa i la proa, per la línia de curvatura i per les ornamentacions. Durant els segles XVIII i XIX, les canoes d’escorça de bedoll encara eren objecte de comerç entre les diferents tribus índies.
El poeta americà Henry Wadsworth Longfellow (1807-82) deixà un gran nombre de descripcions i detalls sobre les embarcacions d’escorça de bedoll en el seu gran poema “La cançó de Hiawatha”. Per a construir la canoa, Hiawatha feia servir l’escorça del més gran dels bedolls americans, el bedoll groc, que cosia amb arrels de làrix americà comú (Larix laricina) i calafatejava amb reïna d’altres coníferes. La carcassa era de branques de fals xiprer blanc (Chamaecyparis thyoides) o de ginebre de Virgínia (Juniperus virginiana), arbres molt comuns a la part oriental de l’Amèrica del Nord. Finalment, per decorar la seva canoa, Hiawatha recorria a les espines dèrmiques del porc espí nord-americà (Erethizon dorsatum) tenyides amb suc de fruits de la taigà (un sol d’aquests rosegadors arriba a presentar més de 30 000 agulles, de les quals pot desprendre’s fàcilment, especialment en l’època de la muda).
“Així construïa la canoa,
amb tot el misteri i el sortilegi:
amb l’esveltesa del làrix fosc,
amb la força del xiprer nuós,
amb la lleugera elegància del bedoll.
Lliscava per l’aigua
com una fulla groga a la tardor”