L’any 1900, el meteoròleg australià Clement Wragge decidí de batejar cada gran pertorbació tropical amb un nom de persona. Wragge donà a les de tipus anticiclònic, portadores de bonança, noms de persones que apreciava, i reservà per a les depressions, causants de temperis, noms de polítics detestats. Es veu que la idea agradà als meteoròlegs nord-americans, però només per a les grans depressions devastadores, les quals començaren de rebre noms femenins: “Carol”, “Tracy”, “Edna”, etc. És obvi que les fòbies i les fílies delaten els subconscients, i també ho és que aquest escarni discriminatori no deia gaire a favor de la suposada equanimitat de l’esperit científic, raó per la qual, d’ençà del 1970, una depressió tropical demolidora pot portar qualsevol nom (com “Hugo”, que castigà Puerto Rico l’any 1989). Qualsevol, no: serà el que li toqui, per rigorós ordre alfabètic, d’una llista convinguda per a aquell any on hi ha, aleatòriament relacionades, tota mena de denominacions (en anglès, tanmateix). Així, “George” o “Betty”, per exemple, poden ser l’apel·latiu que acabi immortalitzant la més enèrgica tempesta tropical d’un any d’aquests.
Trajectòria dels huracans en les mars càlides tropicals.
Editrònica
Un cicló tropical és un sistema meteorològic en espiral que gira a gran velocitat i que provoca precipitacions intenses. Gira en espiral i es desplaça amb celeritat (8-20 nusos, és a dir, 15-35 km per hora), de manera que es comporta com un intangible flagell voraginós que passa rabent, deixant un rastre de xàfecs i ventades rere seu. És un sistema en espiral ascendent, d’aire que s’enrosca cap amunt (per això s’instaura una depressió al centre) i per tant d’aire que es refreda en ascendir, la qual cosa es tradueix en pluges intenses. Una depressió com tantes altres, al capdavall, però aquesta singularment ben formada i violenta: 500-700 km de diàmetre, amb un ull central relativament tranquil de 5-15 km (i més i tot) a 930-950 mil·libars de pressió atmosfèrica només (arran de mar la normal és de 1 013), que gira a velocitats superiors als 33-35 m per segon (115-125 km per hora), a vegades fins a 50-60 (180-215 km per hora), i que deixa anar precipitacions copioses (100-200 litres per metre quadrat en pocs minuts, i més i tot).
Aquestes violentes depressions tropicals o ciclons reben també el nom de tifó o d’huracà. (A vegades també reben el nom de tornado, però és millor reservar aquesta denominació per a les pertobacions en espiral que es produeixen a latituds mitjanes, de dimensions molt menors (alguns centenars o unes dotzenes de metres només), bé que amb intensitats de vent iguals o superiors.) Tots tres termes són equivalents, bé que s’apliquen en àrees distintes: cicló a l’Índic i al Pacífic australs (és la denominació acadèmica escarida), tifó al golf de Bengala i a la mar de la Xina (del xinès “tai fung”) i huracà al Pacífic americà, al Carib i al golf de Mèxic (terme pres dels indis caribs). Ciclons que tendeixen a desplaçar-se cap a l’oest i devers el pol, la ruta clàssica dels huracans caribenys, per exemple, que es formen al sud de les Antilles, devasten Florida i els estats de la rodalia, i acaben fonent-se al nord de Virgínia. Sempre arriben com una ventada i unes pluges terribles causades pel front d’atac, instauren un estrany repòs en arribar l’ull central, amb un cel clar voltat d’una paret cilíndrica de núvols, i reblen la desfeta amb l’acció demolidora del front de sortida.
Un cicló tropical es forma quan es donen unes determinades condicions. La primera és que s’origini una tempesta entre els 5-6° i els 15-20° de latitud, sigui N o S, la banda en què la intensitat de la força de Coriolis permet que es formi el moviment circular típic del cicló. La segona és que la temperatura superficial de la mar sigui igual o superior a 27°C en una extensió prou gran, a fi que l’energia esmerçada en l’evaporació de l’aigua sigui la mínima possible. I finalment, que la columna d’aire assentada sobre d’aquesta superfície oceànica sigui inestable i no s’hi donin friccions verticals. Amb la coincidència d’aquests elements, que només poden confluir en els tròpics, òbviament, es pot formar un cicló.
En tot cas, en la vida d’un cicló tropical es poden distingir diverses fases. En una primera fase de formació, comença a configurar-se’n l’estructura. Seguidament es pot parlar d’una fase d’immaduresa, en la qual el vent comença a agafar velocitat i es comença a formar una espiral enroscada cap al centre i enlaire. Després el cicló madura, és a dir, s’instaura el cicló pròpiament dit, amb vents superiors a 33-35 m per segon. Finalment, a la darrera fase, el cicló declina, i acaba normalment convertint-se en una estructura frontal. Molts ciclons atlàntics acaben arribant a les costes europees convertits en centres de baixes pressions o borrasques, amb un front plujós associat.
La quantitat d’energia que es mobilitza aleshores és immensa, ben bé de bilions de kWh en un dia. En el cas rècord del tifó “Tip”, que afectà l’illa de Guam a l’octubre del 1979, hom estimà una mobilització energètica de 10 bilions de kWh en un dia; és clar que es tractà d’un cicló de 2 200 km de diàmetre, amb una esgarrifosa depressió baromètrica al centre de l’ull de només 870 mil·libars, i amb vents que arribaren als 85 m per segon (més de 300 km per hora). Tot plegat és capaç de provocar precipitacions d’antologia, com els 1 200 litres per metre quadrat que en només quatre dies caigueren l’any 1896, per obra d’un cicló, a l’illa de Maurici, o els 750 enregistrats en un sol dia d’huracà, l’any 1928, a Puerto Rico (en tota l’illa caigueren un total de 2,5 bilions de litres, és a dir 2 500 milions de tones d’aigua!).
Els ciclons produeixen molts danys als assentaments humans. La combinació de l’enorme velocitat del vent, l’enèrgica i sobtada baixada de pressió i les fortes pluges, a més d’arrencar arbres i d’esfondrar construccions, provoquen onatge violent i temporals, pujades sobtades de la marea, inundacions i esllavissades. Els rius de fang produïts per la combinació d’inundacions, esllavissades i sobreeiximent de rius i preses són particularment destructius. Els morts, a vegades, es compten per centenars (uns 300 000 en causà un tifó, a Calcuta, l’any 1737).
Malgrat aquesta capacitat destructiva, els ciclons representen un factor ambiental en l’evolució de les selves de l’àrea concernida, on estableixen una dinàmica de formació de clarianes i posterior regeneració que cal entendre com a part de la dinàmica ecològica. Això no exclou, tanmateix, devastacions puntuals, com la que destruí la selva d’El Yunque, la tardor del 1989, a Puerto Rico. En tot cas cal destacar, a les àrees habitualment afectades, l’abundància de palmeres, plantes vincladisses capaces de doblegar-se, sense trencar-se, per acció del vent.
Davant de tot plegat, i malgrat que es facin recerques orientades a poder disminuir la força dels ciclons, el més prudent és fer-ne una bona prevenció, és a dir, pronosticar el cicló a temps per tal de prendre mesures que en minimitzin els danys. Amb aquest propòsit va néixer el projecte de recerca sobre huracans, a la National Oceans and Atmosphere Administration (NOAA) dels Estats Units. A l’efecte, disposen de personal científic ben equipat (radars, satèl·lits, etc.) i fins i tot d’avions amb els quals entren dintre l’ull de l’huracà per a obtenir-ne dades: una feina no gaire tranquil·la, tanmateix…