El fenomen d’El Niño

En el domini marí hi ha molts casos de desastres naturals que no passen de manera cíclica, sinó que no se sap ben bé quin mecanisme els desencadena: ciclons tropicals que arranen poblacions costaneres, davallades catastròfiques en les explotacions pesqueres, etc. Pocs d’aquests fenòmens, potser per la seva regularitat dins de la impredicibilitat, resulten tan fascinants com el que es produeix de tant en tant a les costes peruanes, allà on normalment afloren les aigües fredes i carregades de nutrients del corrent de Humboldt: pluges torrencials, minva de la pesca, desgavell en la vida de pagesos i pescadors. Aquestes sorprenents anomalies, que duren mesos durant l’estiu austral, comencen pels volts de Nadal, raó per la qual la saviesa popular ha batejat el fenomen de manera ben suggeridora: El Niño.

La regió afectada és la més extensa i intensa de les àrees marines mundials d’aflorament. Cal tenir present que ocupa una superfície d’uns 400 000 km2 (aproximadament l’extensió del Japó) i que la zona d’alta producció, que pot arribar als 500-1 000 g de carboni assimilats per m2 i any, ocupa més de 100 000 km2 (aproximadament l’extensió de Cuba). Cap al 1970, l’època de màxima producció mai mesurada, la pesca extreta en un any arribà a la quantitat fabulosa de 10 g C m2. Quan es produeix l’aflorament, la vigoria de l’ascensió de l’aigua profunda és tan forta i la quantitat de matèria orgànica produïda i dispersada és tan gran, que es pot reconèixer prop de la superfície aigua completament exhausta d’oxigen, i fins enriquida de sulfur d’hidrogen, sovint amb filaments de bacteris de sofre en suspensió. El SH2 arriba a formar sulfurs foscos en combinar-se amb metalls, per exemple amb els components de les pintures dels vaixells (el fenomen popularment conegut com “el pintor del Callao”).

Anys d'aparició de El Niño (en negre).

Editrònic, a partir de dades de Schweigger

El Niño, també conegut per l’acrònim internacional ENSO (El Niño Southern Oscillation), consisteix en una relativa frustració d’aquest aflorament. El corrent costaner fred de Humboldt provoca normalment l’aflorament en fer emergir les aigües profundes, però alguns anys, al començament de l’estiu austral, es veu contrariat per l’extensió extraordinària que pren el corrent càlid sud-equatorial. Com a resultat de la invasió d’aquestes aigües càlides, la temperatura superficial de la mar supera fins en 10°C els només 12-18°C de l’aigua profunda, que queda blocada sense poder aflorar. És aquest augment de la temperatura de la superfície marina el que facilita l’evaporació i produeix les pluges, i és la manca d’aflorament de les aigües nutritives de fondària el que fa minvar la pesca. Tant l’interès per poder estudiar un aflorament modèlic, com els problemes d’aplicació a la pesca, han estimulat l’estudi d’aquest sistema, de manera que actualment les costes pacífiques de Sud-amèrica són una de les àrees marítimes del món més ben conegudes.

Altrament, el caràcter de flagell d’aquestes anomalies fa que hi hagi un registre bastant complet dels anys en què s’han anat produint. Hi ha dades documentals d’ençà del 1541, i bé que hi pot haver desacord en la qualificació d’un any com a catastròfic (a la mar) o d’abundància (en terra), entre el 1541 i el 1993 hi ha enregistrats uns quaranta-cinc episodis: en correspon un cada deu anys. Si no tenim en compte les dades dels segles XVI a XVIII, la precisió de les quals pot ser considerada dubtosa, del 1800 ençà se’n registren trenta-tres, és a dir, un cada sis anys aproximadament. De fer aquesta constatació a postular un ritme sexennal per al fenomen hi ha molta distància, que convé no salvar amb despreocupació perquè no hi ha un retorn regular, sinó una simple freqüència mitjana en una sèrie d’esdeveniments molt irregularment repartits en el temps. Així, en el primer segle documentat (1541-1640), només hi ha constància de quatre episodis. El mateix passa amb el segon segle (1641-1740), durant el qual hi ha enregistrats quatre episodis més. En canvi, del 1741 al 1840 els episodis foren set, i entre el 1841 i el 1940, catorze. Remarcablement, en el poc més de mig segle transcorregut d’ençà del 1941, ja n’hi ha hagut setze més (disset si comptem el de 1994). En definitiva, més de la meitat dels episodis històricament enregistrats en els darrers quatre segles s’han produït, doncs, en els darrers 100 anys.

Els anys afectats per El Niño es presenten normalment isolats, i només excepcionalment n’hi ha dos de seguits com a màxim. Semblen distribuïts una mica a l’atzar, però amb aquell toc d’irregular regularitat que incita endevins i científics a una percaça incansable de mecanismes units a “rellotges naturals” del cel i de la mar. Tanmateix, hom ha pogut constatar que les fluctuacions d’intensitat de l’aflorament es corresponen amb condicions molt més generalitzades, que s’estenen molt cap a ponent, sobre el Pacífic meridional, relacionades amb una seqüència de situacions atmosfèriques característiques. Els episodis d’El Niño dels darrers anys setanta foren els que tingueren conseqüències socials més greus a causa de l’enorme desenvolupament que havia tingut en els anys immediatament anteriors la pesca de l’anxoveta peruana (Engraulis ringens), amb captures que culminaren el 1970 amb 12 milions de tones mètriques (més del 10% de l’extracció pesquera total mundial). En efecte, l’any 1973, successiu a un dels episodis d’El Niño, les captures davallaren a menys de 2,5 milions de tones.

En cerca del culpable d’aquest problema —la sobrepesca, El Niño, o totes dues coses— polítics, economistes i oceanògrafs han polemitzat llargament. De fet, sense negar que una extracció excessiva pot fer minvar la capacitat de recuperació de la població de peix, és evident el paper d’El Niño en la caiguda de les captures. Califòrnia, Benguela i les costes del Sàhara, el Marroc, i el litoral occidental de la Península Ibèrica, regions que comparteixen un règim oceànic del mateix tipus, han estat sotmeses a oscil·lacions, bé que més modestes, del tot comparables, la interpretació de les quals ha consistit tradicionalment a atribuir els canvis de signe positiu al desenvolupament econòmic i a la bona gestió dels governs, i les davallades a la “voluntat de Déu”… En tot cas, El Niño no deixa de ser un exponent de la limitació del nostre coneixement de molts fenòmens marins i de la dificultat de predir-ne l’ocurrència, ben evident també en la pobra o nul·la qualitat de les prediccions que es fan —potser ara ja menys que abans— referents a les poblacions de peixos, en les quals la ciència marina i els seus mantenidors havien posat considerables esperances.