Els peixos dels esculls coral·lins són un esclat de formes i colors. Una gamma immensa de tonalitats es combina amb ocels, franges i taques de mides i de dissenys diversíssims, de manera que produeixen un dels espectacles visuals segurament més impressionants que es poden contemplar en el món animal. A la varietat cromàtica cal afegir una abundància enorme d’espècies, de formes i dimensions variades, que fan d’una immersió en les càlides aigües coral·lígenes una experiència visual insuperable. Els peixos coral·lins es comporten com els actors, esplèndidament caracteritzats, d’una imaginativa peça teatral submarina.
Quin significat té tota aquesta esplendidesa cromàtica? No hi ha una resposta del tot convincent a aquesta pregunta, però en aigües tan transparents, sembla evident que els peixos recorren als colors per tal de transmetre’s informació: n’hi ha que tenen funció d’advertència, altres de camuflament, alguns fins i tot serveixen per a distingir sexes o edats. Tanmateix, a més dels colors, hi ha espècies que utilitzen els sons o la comunicació química per a relacionar-se. Tot plegat té a veure amb la complexitat dels sistemes coral·lins.
Els esculls de corall són ecosistemes molt madurs i antics (més de 450 milions d’anys) que es desenvolupen en zones tropicals d’aigües clares i salines, amb temperatures estables entre 23 i 25°C. No obstant això, aquests ambients experimenten canvis constants. Els ciclons, tan freqüents a les regions equatorials, modifiquen la terbolesa, produeixen baixades sobtades de la temperatura de l’aigua, i destrueixen part dels esculls. Una gran quantitat d’organismes foraden les estructures coral·lines o s’hi incrusten i afecten la vida dels coralls. A més, diverses espècies de peixos trenquen trossos de corall per alimentar-se dels pòlips, com ara els peixos lloro i els peixos ballesta. En definitiva, la complexitat de les interaccions que es produeixen entre les comunitats de peixos dels esculls de corall és difícil de comprendre del tot. En general, els peixos d’aquests ambients es caracteritzen per ser molt especialitzats i per presentar importants adaptacions. D’altra banda, hi ha una gran riquesa d’espècies, només comparable a la de les selves plujoses.
En efecte, de les 20 000 espècies de peixos existents al planeta, es calcula que entre el 30 i el 40% tenen relació amb els esculls de corall. La fauna íctica més diversificada correspon als esculls de les Filipines, de Nova Guinea i de la Gran Barrera Australiana (amb 2 300, 1 950 i 1 500 espècies, respectivament). La majoria de les espècies que han colonitzat aquests ambients coral·lins són peixos evolucionats que han experimentat una gran radiació filogenètica (acantopterigis). Les famílies més comunes són la dels pomacèntrids (peixos àngel, damisel·les i peixos pallasso), la dels holocèntrids (peixos soldat i peixos esquirol), la dels quetodòntids (peixos papallona), la dels acantúrids (peixos barber, anomenats així a causa de l’estilet que tenen a la base de la cua), la dels murènids (morenes), la dels serrànids (serrans i anfosos), la dels escàrids (peixos lloro, que prenen aquest nom per la forma de llur boca, capaç de rosegar el dur corall) i la dels balístids (peixos ballesta).
Un gran nombre de peixos serveix d’aliment a d’altres peixos i també a alguns invertebrats, cosa que els ha dut a dotar-se de diversos mecanismes de protecció, tant morfològics com de comportament. Algunes espècies tenen unes espines molt fortes que a vegades són verinoses. Abunden també les que tenen coloracions de camuflament, les quals, combinades amb determinades formes, es fan difícils de distingir del substrat, o de certs animals invertebrats, o fins i tot de les plantes (cripticitat). Una altra manera igualment eficaç d’eludir els depredadors consisteix a produir un efecte visual confusionari: molts peixos tenen franges o taques contrastades que trenquen la seva silueta i els fan passar desapercebuts entre les branques dels coralls (coloració disruptiva). La presència d’ocels o ulls falsos situats en regions poc vitals del cos i les franges o línies que desvirtuen la posició dels ulls, és una gran ajuda en un ambient d’aquesta mena i evita manta vegada que l’atac del depredador esdevingui mortal. En certs casos, el seu revestiment consisteix en determinades combinacions de colors (per exemple el vermell o bé el taronja amb el negre) que actuen com si fossin un semàfor advertidor de la condició d’espècie verinosa i del perill que comporta per als possibles atacants: seria el cas del peix escorpí (Pterois volitans). Aquest uniforme protector pot ser aprofitat per alguns peixos inofensius que presenten el mateix aspecte (mimetisme) i d’aquesta manera esdevenen preteses espècies verinoses als ulls dels seus veïns, cosa que els estalvia atacs indesitjats.
Hi ha nombrosos casos de mutualisme i de comensalisme entre peixos i invertebrats dels esculls de corall. Un exemple clàssic de mutualisme és el comportament netejador d’alguns làbrids, com el de Labroides dimidiatus, que s’alimenta d’exoparàsits. Un altre sistema de cooperar consisteix en la formació de moles de dues o més espècies que es protegeixen mútuament. Són més conegudes les relacions que hi ha entre les anemones de mar i els peixos pallasso (Amphiprion). Aquests petits peixos, que fan entre 25 i 80 mm de llargada, es protegeixen dels depredadors introduint-se entre els tentacles de grans anemones, com les Stoichatis, que paralitzen i capturen peixos. Els peixos pallasso són immunes als nematocists dels tentacles de les anemones, ja que la seva pell és recoberta d’una substància especial. Sembla, però no és del tot clar, que les anemones es beneficien de l’aliment que els peixos no aprofiten. Els casos de comensalisme entre peixos i invertebrats són igualment notables, com per exemple la relació que té Paramia quinquelineata amb la garota de punxes llargues Diadema.
Un dels aspectes sorprenents que caracteritzen les comunitats de peixos dels esculls coral·lins són les diferències que es produeixen entre el dia i la nit. De dia, les escletxes, les clivelles i les coves de les masses de corall estan ocupades per les espècies d’activitat nocturna, mentre que de nit passa a l’inrevés. És un recurs dels peixos dels esculls per a atenuar possibles interaccions entre potencials competidors o depredadors. No coincideixen en el temps: els uns actuen de nit, i els altres ho fan de dia. La comèdia, doncs, té si més no dos actes, amb actors incompatibles que se substitueixen, ordenadament, sobre el mateix escenari.