“La iurta no es vincla davant del vent i el seu pit entoma amb braó la pluja. No té raconades ni xamfrans,però brinda escalf i acolliment.”
Els nòmades porten la casa a sobre. Tendes i habitacles desmuntables els segueixen i aixopluguen en la seva vida erràtica, tant al desert com al domini d’estepes i praderies. Bo Juyi, poeta medieval xinès (772-846), deixà escrit:
Iurtes asiàtiques i tipis nord-americans són admirables exponents d’aquesta mòbil arquitectura de circumstància.
Sembla que les iurtes desmuntables, tal i com després esdevingueren famoses, aparegueren entre els antics turquesos devers l’any 1000. Sens dubte eren formes perfeccionades d’habitacles portàtils anteriors (cases amb rodes, tendes sofisticades, etc.) que milloraren la carcassa de fusta desmuntable i substituïren la coberta de pell per la de feltre. Els khàzars d’Afganistan, encara al segle XX, conservaven la típica coberta cupulada de la iurta medieval, arrodonida per dalt amb un con. Les parets de la iurta dels khàzars i els lokais de l’Uzbekistan estaven bastides habitualment sobre dues rengleres de gelosies, una col·locada sobre l’altra. Les perxes de la cúpula dels mongols i els calmucs eren dretes, mentre que les dels kazakhs i els kirguisos eren corbades; per això, la cúpula de la iurta mongola té una forma cònica i la dels kazakhs, turcmans i altres és arrodonida. A les iurtes dels mongols hi havia dos o tres troncs que recolzaven al cercle de la cúpula, però no existeix cap testimoni de la utilització de troncs en les iurtes dels pobles turcs.
Iurta, a Mongòlia
Fotolia
Les iurtes, segons el tipus, poden ser transportades per dos camells o per tres o quatre cavalls. Amb un parell d’hores n’hi ha prou per a plantar la iurta, i recollir-la és una tasca fàcil i còmoda. És un habitacle molt adequat per a suportar la pluja (ja que el feltre no deixa penetrar l’aigua) i per a la calor de l’estiu, perquè el feltre del sostre protegeix del sol mentre, aixecant la coberta, l’aire fresc passa lliurement a través de la gelosia estructural. Tant és així que, al final del segle XIX, els militars russos consideraren la possibilitat d’incorporar la iurta a l’equipament del seu exèrcit.
El tipi no té una història tan complexa com la iurta. Recorda molt el txum cònic dels primers habitants de la taigà i la tundra eurasiàtica i, probablement, es tracta d’una semblança poc casual: tot fa pensar que tant el tipi com el txum són dues modalitats d’un antic tipus d’habitacle que ja utilitzaven els caçadors errants del Neolític. Els pobles provinents del NE de l’Àsia portaren amb ells aquest habitacle, que ja devia tenir la forma definitiva. Es poden considerar aportacions americanes les aspes per a la protecció del vent a la part superior de la coberta, a l’obertura de fums. La construcció del tipi reflectia una concepció del món reverent amb el cercle. Un gran nombre de pobles, tant de l’antiguitat com moderns, han mostrat la seva preferència per les cabanes i barraques circulars, i la planta de la iurta també és rodona. I és que de sempre els humans han entès el cercle com un símbol carregat de sentit. Així, els indis oglales, per exemple, veien en el cercle una forma sagrada, perquè representava el ‘cicle’ de l’energia i de la vida creada pel Gran Esperit. El cercle era, doncs, símbol de l’Univers. En cercle estaven disposats, per exemple, els extrems del món, lligat també als quatre vents que s’hi dirigien. Al capdavall, el dia, la nit i els astres es mouen de manera cíclica, fet que marca la divisió del temps en períodes i simbolitza la posició del temps dintre del tot.
El tipi es considerava propietat de les dones. Elles eren les encarregades de cosir les cobertes, i sovint les carregaven a coll durant els desplaçaments. Muntar i desmuntar el tipi era també treball de la dona. A les estepes eurasiàtiques, la gestió de les iurtes també era una tasca femenina, i la iurta es trobava entre els objectes indispensables del dot de la núvia. Per via femenina, tipis i iurtes garantien la llar i l’àmbit familiar. Hi ha res de més imprescindible?
Molts antics costums estaven relacionats amb la iurta. La divisió dels espais que incloïa era molt estricta. A tot arreu es considerava que el lloc d’honor eren les parets arrecerades del vent. A la dreta de la persona que seia al lloc d’honor, mirant a la paret, es trobava la meitat masculina de la iurta, i a l’esquerra, la meitat femenina. No era permès deixar les armes o la sella del cavall a la part de les dones, i era igualment vergonyós col·locar els estris de cuina a la part que corresponia als homes. Els pobles turcs orientaven l’entrada de la iurta cap a l’E, mentre que els mongols ho feien cap al S. Els llocs més respectats eren la llar i el llindar; era prohibit aturar-s’hi o seure-hi. Entre els karakalpaks, quan la núvia entrava per primer cop a la iurta del marit, havia de fer una reverència al llindar, tocant-lo amb el front, i després travessar-lo amb la cama dreta. Sota el llindar enterraven les secundines dels fetus. Els xamans kazakhs, kirguisos, karakalpaks i turcmans, en el moment més sagrat dels seus actes rituals, s’esmunyien per l’obertura del fum fins a la cúpula de la iurta, i des d’allà continuaven invocant els esperits.
Els indis de les praderies nord-americanes disposaven d’una altra mena d’habitacle mòbil: el tipi (terme que significa ‘casa’ en llengua dakota). És una tenda cònica erigida mitjançant un feix de llargues perxes disposades en cercle i subjectades per dalt. Per sobre d’aquesta carcassa de perxes s’estenia la coberta, feta de pells de bisó cosides. Els peunegres o siksika o black-feet construïen tipis amb cabuda per a tres llars de foc, però la mida dels tipis podia variar segons les tradicions de la tribu i la posició econòmica del propietari. Posseir una coberta de tipi de bona qualitat i ben cosida era un motiu d’orgull fonamentat. Les pells es pintaven de diferents colors o es cobrien de dibuixos. El lloc d’honor, com a la iurta, es trobava al fons, arrecerat del vent. Si no hi havia convidats, en aquest indret privilegiat hi seia el membre masculí més vell de la família. Els habitants del tipi dormien normalment sobre taulers baixos coberts amb pells de bisó, amb els peus encarats al foc.