Els uns en fan cordes o espardenyes i els altres se’l fumen. No és tot u. Les tiges presenten resistents filaments fibrosos amb els quals es pot elaborar fil i, per tant, fabricar teixits i trenats. A les fulles més tendres s’acumula una resina euforitzant, de conegut efecte narcòtic. I les llavors són oleaginoses. Per als uns, i durant segles, ha estat simplement el cànem. Per als altres, és l’‘herba’ per antonomàsia: el haixix o marihuana.
Malgrat molts segles de conreu i la subsegüent selecció de culti-vars, el cànem no ha perdut la capacitat de créixer espontàniament: és difícil distingir una planta salvatge d’una de simplement assilvestrada. Però tota la població de cànem pertany a una mateixa espècie, Cannabis sativa, bé que per a alguns autors existiria un espontani cànem de bardissa (C. ruderalis) diferent del cultivat.
A l’Índia es fa una subspècie singularment alta i rica en resina, l’anomenat cànem indi (C. sativa indica), el gran fornidor de marihuana. En tot cas, el cànem és una planta anual originària de les fondalades humides i els rierols dels deserts freds asiàtics, que creix vigorosament fins a atènyer un parell o tres de metres. A la part superior, coronen la tija un gran nombre de minúscules fulletes que acullen una sòlida panícula de flors molt senzilles, en uns individus de caràcter masculí i en altres de caràcter femení. És, doncs, una espècie dioica que es deixa pol·linitzar pel vent.
Assecador de cànem.
Corel - J. Parsons, A.D. Harkrader
Durant molt temps, el conreu del cànem només es va practicar als territoris àrids de l’Àsia central, però ja al segle V aC, se n’empararen els escites i els eslaus, a través dels quals la planta es va introduir en altres pobles d’Europa. A partir de l’edat mitjana, gairebé tots els països d’Euràsia i d’Àfrica septentrional conrearen el cànem, fins que, modernament, fou en gran mesura desplaçat pel cotó: avui dia ningú no voldria portar una camisa de cànem, basta i pesant, però a l’aurora de la civilització no hi havia gaire tria. Primer hom recol·lectava el cànem espontani, fins que començà a propagar-se’n el conreu en plantacions de caire força primitiu, ja que es tracta d’una planta amb poques exigències.
La maceració de les tiges permet l’acció espontània d’Amilobacter, que desagrega les fibres. Aleshores hom brega el cànem per tal de separar les fibres de la canemuixa residual, acció que es fa batent el cànem, passant-lo per entre corrons dentats o recorrent a artificis semblants. Les fibres obtingudes són processades com qualsevol altra fibra tèxtil. Actualment, els teixits de fil de cànem són destinats bàsicament a elaborar lones i xarpelleres. Es tracta de teixits molt sòlids i resistent a la putrefacció, i per això resulten adequats en medi humit, com és el cas de les veles dels vaixells o les xarxes. De cànem són les millors cordes tradicionals, mentre que els filaments de rebuig, anomenats estopa, són aprofitats per a calafatar.
Les llavors de cànem contenen un 30-35% d’oli. Antigament, aquest oli s’utilitzava bàsicament per a l’alimentació, però més endavant es destinà a altres usos. Així, l’oli cuit de cànem és la base de moltes pintures; també s’utilitza per a fabricar sabó; el tortó que queda després d’haver extret l’oli de la llavor és un aliment concentrat molt valorat per al bestiar, que en anys de fam ha salvat de la mort fins i tot les persones; i, altrament, la llavor del cànem és l’aliment preferit de molts ocells de gàbia.
Però actualment el cànem no és famós per mor d’aquests productes tèxtils o oleaginosos. L’anomenada li ve de la resina que s’acumula a les summitats florals femenines, sobretot del cànem índic, que per això mateix resulten molt apegaloses. Aquesta resina és molt rica en cannabinol, tetrahidrocannabinol i alguns alcaloides, principis actius que confereixen a la resina el seu caràcter de producte narcòtic, euforitzant i al·lucinogen. Per aquesta raó, la part superior florida del cànem es va fer servir durant molt temps com un anestèsic de gran valor, però va resultar que els humans s’habituen tan de pressa a la situació de ‘plaer’ que provoca, que n’esdevenen addictes. És així com els brots triturats i mesclats amb la resina, susceptibles de ser fumats (o mastegats) i d’aquesta manera incorporats, a través de les mucoses, al sistema circulatori, s’ha difós arreu del món sota noms molt diversos: cannabis, haixix, marihuana, kif, bh¯ang, ganja, charas i encara altres.
La marihuana és una droga relativament suau i sens dubte més benigna que els opiacis. És una droga barata i fins tradicional i de comerç lliure en molts països africans i asiàtics (cosa que també es pot dir del tabac, naturalment). Però és una droga que arriba a crear dependència i provoca trastorns conductius i de molts altres ordres (el tabac també admet aquests comentaris). Sol ser, també, la clàssica porta d’entrada cap a addicions més perilloses (heroïna, cocaïna o alcaloides del sègol banyut, del grup de les ergotamines). El seu estatut és objecte de discussions i continuats canvis de criteri, entre els qui el voldrien veure del tot liberalitzat i els qui en propugnen la total interdicció.
Però de tot això el pobre cànem no en té cap culpa. Sempre serà una planta remarcable i de port elegant, de les més notables que han donat els deserts freds de l’Àsia central.