Plaça del Registan, a Samarcanda.
Corel
El mausoleu anomenat Gūr-i-Amīr, és a dir ‘Tomba dels Conductors’, acull, a Samarcanda, set hostes il·lustres. Bastit el 1404 pel gran Tīmūr Lang o Tamerlà (1336-1405) per tal d’enterrar-hi el seu net Pīr Moḥammad, esdevingué l’any següent la seva pròpia tomba, auster sepulcre per designi seu cobert amb una sumària pedra; tanmateix, el bloc de jade més gran del món. La tomba de Tamerlà i la de cinc timúrides més, entre les quals la d’un altre descendent seu, el soldà astrònom Muḥammad Taragay Ulūgh Beg (1399-1449). O tal vegada fora millor de dir l’astrònom soldà, ja que Ulūgh Beg es complaïa, més que no pas conquerint noves terres, contemplant celísties nocturnes. Les meravelloses celísties dels deserts de l’Àsia central, cada nit centellejant sobre les esmaltades cúpules de Samarcanda.
Ulūgh Beg construí un admirable observatori astronòmic, dotat d’un enorme sextant de pedra (40 m de radi), encastat en una roca a prova de tremolors de terra, en un turó immediat a Samarcanda. Amb aquest sextant arrenglerat amb un meridià terrestre, i amb un astrolabi que el sextant duia associat, Ulūgh Beg calculà la durada de l’any solar amb un error inferior a 58 segons i identificà i catalogà —òbviament sense l’ajuda d’instruments òptics, desconeguts aleshores— més d’un miler d’estels i planetes, totes les quals coses compilà en el seu “Catàleg dels estels”. De fet, Ulūgh Beg fou un astrònom tant o més notable que Nicolau Copèrnic (o Mikołaj Kopernik) (1473-1543), el seu quasi contemporani occidental. Però Copèrnic no tingué notícia dels treballs d’Ulūgh Beg, l’obra del qual no fou coneguda a Occident fins que fou descoberta una còpia del manuscrit del seu catàleg, l’any 1648, a la Bodleian Library d’Oxford. Per això, injustament, molts occidentals ignoren el seu nom.
Ulūgh Beg tenia, tanmateix, il·lustres predecessors intel·lectuals a la regió de Samarcanda: el famós Abū ‘Alī al-Ḥusayn ibn Sīnā o Avicenna (980-1037), natural de la veïna ciutat de Bukhara i autoritat mèdica vigent a Europa fins al segle XVII, el persa Ahmad al-Bīrūnī (973-1048), que ja suggerí que la Terra girava sobre el seu eix, o el genial i també persa ‘Umar Khayyām (1048-1132), veritable humanista “avant la lettre”, car conreà amb excel·lència tant les matemàtiques, l’astronomia i la medicina, com la creació literària o l’estudi dels clàssics grecs i llatins. Khayyām, de fet, ja havia dut a terme un reajustament del calendari, en ple segle XI, aplanant el camí a Ulūgh Beg. I en un tractat seu sobre les equacions cúbiques havia introduït el concepte algèbric d’‘incògnita’, tot designant-lo amb el nom de “xai” (‘cosa’), terme que en les versions occidentals acabà essent simplement representat per la inicial x, símbol matemàtic plenament vigent en l’actualitat i amplament difós, fins i tot fora del context matemàtic.
Com explicar, però, aquesta singular florida de pensadors, en particular d’astrònoms i matemàtics, en les àrides regions de l’Àsia central? Per què Avicenna i Khayyām sota els soldanats dels turcs seljúcides dels segles X i XI (Togril Beg, Alp Arslān i Malik Shāh, amb el decisiu visir Nizām al-Mulk, protector de les ciències) o Ulūgh Beg, membre ell mateix dels khanats mongols timúrides del segle XV, pogueren conrear el coneixement, voltats de tants altres savis il·lustres, en un medi tan àrid i, doncs, econòmicament tan poc favorable? Com s’explica tanta saviesa enmig de tanta aridesa? L’explicació, com sempre, és d’ordre polític: Samarcanda era el centre de gravetat d’un imperi. D’un imperi espoliador, naturalment, com tots.
Les riqueses de Samarcanda foren elogiades per primer cop des d’Occident en els relats de Ruy González de Clavijo, enviat d’Enric III de Castella prop de la cort de Tamerlà. Però les riqueses de Merv (on Khayyām tingué el seu observatori principal), o de Bukhara, o de la mateixa Samarcanda, més enllà de la seva modesta condició d’oasis privilegiats, provenien de fèrtils terres llunyanes que les incursions militars dels soldans s’ocupaven de rampinyar. O també del comerç d’avantatge, car Samarcanda i aquestes altres ciutats eren etapes importants en la ruta de la seda, és a dir en el camí de peatge seguit per les riqueses produïdes a l’Orient més extrem… Samarcanda, com tants altres centres de poder, es comportà com un sistema paràsit, explotador de productivitats al·lòctones. Un sistema prou enriquit per a permetre’s de mantenir savis, la ciència dels quals, altrament, el feia més poderós encara. Tota una lliçó d’ecologia política que invita a la reflexió.
Ciència per al poder i, també, ciència lúcida, contrària als seus abusos. Ciència, doncs, respectada i alhora mal vista pels poderosos. I, encara més, pels dogmàtics: Ulūgh Beg, racional, tolerant i agnòstic —“on el coneixement comença, la religió declina” era la màxima de Qādī Zādī Rūmī, el seu mestre— fou assassinat el 29 d’octubre de 1449 pel seu propi fill, musulmà ortodox, i el seu observatori, enfuridament destruït. ‘Umar Khayyām, sunnita perseguit a bastament pels xiïtes del seu temps i inspirador de la segona i tolerant època de l’ismaïlisme, també experimentà en carn pròpia uns excessos fonamentalistes, aberrants i acrítics, aparentment més interessats a venerar textos i relats ultrapassats que a tractar de comprendre el present. En les seves “rubā‘iyyāt” o quartetes del “Manuscrit de Samarcanda”, exhumades i fetes populars a Occident per Edward Fitzgerald l’any 1859, deixà dit:
“Digues: quin home mai no ha transgredit la teva llei?
Digues: quin plaer ofereix una vida lliure de pecat?
Si castigues amb el mal el mal que jo t’he fet,
digues: quina és la diferència que hi ha entre Tu i jo?”
Enmig de l’aridesa poden florir les idees. Els fonamentalismes intolerants, en canvi, siguin del color que siguin, les acaben matant. Però sostenen imperis. Ahir i avui, a Samarcanda i arreu.