Turpan és una taca verda enmig del desert, un oasi artificial aixecat contra tot pronòstic en la infernal depressió en què es precipiten els contraforts del Bogda i del Kuruktagh. En efecte, els tot l’any nevats cims del primer, situats per sobre de 5 000 m, contrapunten la seva altitud i resplendent blancor amb els deprimits dipòsits salins, igualment enlluernadors, del llac Aydingköl, a 150 m per sota del nivell de la mar, un lloc impossible, tan fascinant com inhòspit. A tocar mateix, encara una mica per sota de la cota zero, l’oasi de Turpan és, doncs, el pur desert contrariat.
A pocs quilòmetres a l’W de Turpan s’obre la conca endorreica del Tarim, amb el seu mític desert de Takla Makan, i devers l’E, els camins duen al no pas menys famós desert de Gobi. La relativament petita conca de Turpan (50 147 km2, més de 4 000 dels quals sota el nivell de la mar) rep anualment només uns 16 l de pluja per m2, amb una evapo-transpiració potencial d’uns 3 000 l, la qual cosa equival a dir que es tracta d’un desert absolut, sense el més petit rastre de vegetació aparent. Una evapo-transpiració d’aquestes característiques s’explica pels rigors climàtics estivals, amb una baixíssima humitat relativa, amb temperatures de l’aire que superen sovint els 40°C (el 13 de juliol de 1975 s’arribà als 49,5°C), amb temperatures del sòl superficial que arriben als 70-80°C, i amb períodes dilatadíssims mancats completament de precipitacions (299 dies seguits sense ploure entre el 1967 i el 1968). A l’hivern, per contra, les temperatures mínimes poden ser inferiors als –20°C, mentre que els vents secs bufen amb gran força.
Quin poderós motiu inclinà els humans a instal·lar-se en un lloc tan inhospitalari? Doncs el comerç, el comerç medieval de la seda, en la ruta del qual Turpan era un vital punt estratègic per a les caravanes que, des de Xi’an, havien d’arribar als mercats de la mar Roja i de la Mediterrània, travessant deserts interminables i tramuntant carenes infinites. És així com s’explica l’existència aleshores puixant de Kashgar i de Korla, de Samarcanda i de Bukhara, i certament de Turpan, que ve a ser el mateix que Jiaohe, el seu ancessor geogràfic immediat, reduït avui dia a una pura ruïna fantasmal. Jiaohe o Turpan: oasis necessaris, aixecats ben bé per força.
Per força i a força d’enginy, extraient aigua d’on semblava que no n’hi havia. Oasis de gra, hortalisses i fruiters, i des de l’època de les anomenades dinasties del Nord i del Sud (segles V i VI dC), també oasis de vinya, raïms transportats com un bé preciós fins a la capital de l’imperi Xinès, a través de milers de quilòmetres constel·lats d’obstacles i perills, en sòlides caixes de plom reblertes de neu conservant. I també oasis de vi a partir de la dinastia Tang (segles VII a X dC), ancestrals tècniques d’enologia empírica de les quals encara avui dia se’n guarda gelosament el secret. Oasis en què uigurs, mongols i xinesos expandiren els vinyets fins a fer-ne perla preciosa. En paraules de Xiao Xiong, poeta de la dinastia Qing:
“Vinyets sobre vinyets
cobrint estances i cases,
collarets il·limitats
d’ubèrrims gotims penjants”
Les sèquies de Turpan corren plenes a vessar. Emmenen aigua abundosa procedent del mont Bogda que és captada mitjançant un enginyós i impressionant sistema de mines anomenat “karez”, invenció persa que té més de 2 000 anys de tradició.
Les galeries subterrànies, d’1 m de diàmetre aproximadament, es nodreixen d’aigua freàtica capturada a peu de vessant, a una trentena de quilòmetres de l’oasi. En aquest punt, arrenquen a una fondària relativa d’uns 100 m i van perdent cota suaument fins a aflorar justament a les portes de l’oasi, on esdevenen conduccions a cel obert. L’aigua, doncs, arriba per gravetat a Turpan i sense perdre’s per evaporació, car circula soterrada. A part la subtilesa d’aquest disseny d’enginyeria hidràulica, astora que hi hagi uns 1 600 km d’aquestes galeries, interconnectades en una fantàstica xarxa subterrània que, en definitiva, drena bona part de l’aigua freàtica fornida per l’aiguavés del Bogda que mira devers Turpan.
Però aquestes galeries del “karez”, obertes al llarg de segles de pacient excavació, tendeixen a cegar-se per rebliment. Per això, de tant en tant, disposen de pous d’accés que vénen a ser caixes de registre. Cada quatre o cinc anys, cal despenjar-se per aquests pous (a la capçalera arriben a tenir algunes desenes de metres de fondària) i desenrunar les mines, que no estan estibades: és una arriscada tasca de talp que encongeix l’esperit només de pensar-hi. A l’exterior, la terra extreta s’acumula en forma de cràters superficials que permeten deduir, com si fossin les denes laxes d’un intrigant rosari geogràfic, l’oculta trajectòria de les galeries.
Gràcies a l’aigua així obtinguda es fa ufana l’horta de Turpan. L’horta i, sobretot, els vinyets. En efecte, en ple desert fred centrasiàtic es conreen més de cent varietats diferents de vinya, la majoria de raïm blanc o rosat. Per l’agost —la verema és molt primerenca a Turpan— carrers i mercats s’omplen de venedors que ofereixen els primers gotims, i alhora centenars de ruquets diligents traginen coves i coves de raïm cap als cups i, sobretot, cap als assecadors per a fer-ne panses. Les panses són un ‘fruit sec’ molt apreciat per al seu consum durant tot l’any i, altre temps, per la seva riquesa energètica, lleugeresa i facilitat de conservació, com a queviure de caravaner.
Actualment (1995) hi ha a Turpan més de 6 700 ha de vinya, i a Shanshan, un altre oasi proper, unes quantes més. És el triomf de la voluntat contra els elements hostils, que fan prosperar un conreu mediterrani enmig del desert asiàtic. Ben mirat, res de nou: no són també fruit de l’obstinació, al capdavall, els medioeuropeus vinyets del Rin o les vinyes de les colònies italianes de Rio Grande do Sul, en plena “mata” atlàntica brasilera? En tot cas, els vinyets i l’horta de Turpan baten tots els rècords d’azonalitat.