Els estereotips caractereològics creats per la literatura occidental atorguen als orientals el dubtós honor de saber torturar com ningú més. La refinada crueltat dels suplicis xinesos, en efecte, és un lloc comú en les novel·les d’aventures escrites per europeus. I el cas és que, tendencioses actituds a banda, alguns dels turments asiàtics clàssics inflingien sofriment de manera progressiva i duradora, que és la pitjor, en efecte. Per exemple, lligar la víctima a una mata jove de bambú i deixar que, en anar-se estirant les canyes, el dissortat hi quedés penjat o desconjuntat. Podria semblar que l’infeliç moriria abans de fam o de set, com si l’abandonessin lligat a un faig o a una alzina. Doncs no: no tenia temps de passar gana.
Cap planta no creix tan de pressa com els bambús, certament. L’estirament de les canyes a partir de cada lluc inicial emergit dels rizomes és d’una celeritat increïble, d’uns 30 cm diaris, amb casos extrems que desafien la credulitat: Bambusa gigantea s’estira uns 50 cm per dia, i Phyllostachys edulis, que ostenta el rècord absolut, creix fins a 120 cm d’un dia per l’altre, és a dir quasi un mil·límetre per minut! Davant d’aquests índexs, es comprèn la fina sevícia de la tortura reportada… Els resultats d’aquest creixement desbocat són fàcilment imaginables: les mates de bambú dominen còmodament, en qüestió de setmanes, l’espai on s’instal·len. Al cap d’un parell o tres de mesos d’haver emès els primers llucs, quan paren de créixer, ja hi ha canyes de 10 o 15 m d’alt, o encara més, segons les espècies. La màxima alçària és atesa per Dendrocalamus giganteus, que arriba als 35 o 38 m; tanmateix, hi ha espècies que no passen dels 5 o 10 m.
El gruix, en canvi, no varia gaire amb el pas dels dies, perquè els bambús, gramínies com són, no presenten creixement secundari. Les canyes de bambú, efectivament, es presenten com una mena de cilindres llisos i ben tornejats —n’hi ha, però, de secció prismàtica, com Chimonobambusa quadrangularis—, gruixuts de 8-15 cm, on s’alternen els nusos i els entrenusos, com en qualsevol canya; l’exagerat D. giganteus, a més del més alt, també és el bambú més gruixut: pot fer fins a 30 cm de diàmetre. Les canyes solen ser verdes, però n’hi ha de colors ben diversos, des del groc daurat de Phyllostachys aurea al negre convençut de Gigantochloa atter, circumstàncies prou apreciades en el seu ús ornamental. Per cert que en jardineria hom recorre sovint, donant-los l’abusiu nom de bambú, a les sases (Sasa), gramínies també fistuloses però molt més petites i extratropicals, japoneses sobretot.
Els bambús floreixen només de tant en tant, i després solen morir. No pas la mata sencera, tanmateix, sinó les canyes que han emès flors. Això passa cada 30-35 anys, però hi ha espècies, com Phyllostachys bambusoides o com Melocanna bambusoides que ho fan cada 40-60 anys. Això significa que són longeus, sens dubte com cap altra planta herbàcia. També en això, els bambús baten rècords.
La canya dels bambús és un prodigi estructural. La disposició de les seves cèl·lules, col·locades axialment en els entrenusos i radialment en els nusos, la configuració dels vasos conductors, l’existència de fibres d’esclerènquima d’1,5 a 3,5 mm de llarg travant tot plegat, com també la mateixa alternança d’entrenusos buits amb nusos plens, donen a la canya de bambú una sorprenent resistència i una molt estimable lleugeresa; tanmateix, aquesta estructura habitual, la de les anomenades popularment “canyes femelles”, es veu adequadament complementada, quan calen elements massissos, per les “canyes mascles” d’espècies com Arundinaria prainii o Dendrocalamus strictus, d’en- trenusos molt curts. Comparada amb la fusta, la canya de bambú és tres vegades més resistent i, gruix per gruix, només la meitat de resistent que una barra equivalent d’acer, al qual supera en lleugeresa, és clar. Aquests fets, i la seva mateixa forma natural de llarga biga cilíndrica, l’han corvertida en un imbatible material de construcció en tota l’àrea monsònica, la idoneïtat del qual es veu exaltada per l’habilitat dels orientals, capaços d’aplicar la seva refinada llestesa a més coses que a la tortura…
Camperol sobre barca de bambú, Riu Xijiang, Guangxi.
Corel - William Semple i Brian Mantrop
Els bambús, certament, es fan servir per a qualsevol propòsit imaginable: fabricació de mobles, de recipients i cistells, de tanques, d’eines per a l’agricultura, de gàbies per a l’aviram, d’escales, de persianes, de conduccions d’aigua, de ventalls, de paraigües, de joguines i d’altres objectes de creació artesana, alguns de remarcable importància cultural, com determinats instruments musicals (per exemple la cítara malgaixa o “valiha”). Les fulles de bambú proporcionen menjar per al bestiar, les beines serveixen per a folrar barrets i sandàlies, les llavors es mengen a moltes parts de l’Índia en temps de necessitat, els brots comestibles d’algunes espècies se serveixen com a veritables requisits, i de l’espècie africana Oxytenanthera braunii fins arriba a fer-se’n una mena de vi; Dendrocalamus hamiltonii fa, fins i tot, uns brots que semblen defenses de rinoceront, i com a tals són fraudulentament venuts en els mercats asiàtics. I a tots aquests usos domèstics cal sumar els arquitectònics i els industrials.
Així, els bambús són extremament importants en la construcció de cases rurals i es fan servir també per a muntar bastides i aixecar ponts. En certes zones de Tailàndia, hi ha cases fetes enterament de bambú (Phyllostachys pubescens, Bambusa vulgaris, etc.). Per a l’estructura principal i els pilars s’utilitzen les canyes més grans, i les més petites es fan servir per a recobrir els terres, o per a bastir els muntants de les finestres i els marcs de les portes. Amb tires de bambú entreteixides es fan estores per a campir les parets, i fragments de forma i mida apropiades, a tall de teules, permeten de trespolar els sostres i fer-los impermeables. A les àrees cafeteres colombianes, Guadua angusti- folia fa exactament aquestes mateixes funcions.
El principal ús industrial del bambú és la manufactura de paper. A l’Índia, n’és la principal font de pasta. De paper convencional avui dia, però també de formes primitives de paper en l’antigor, al damunt de les quals experts miniaturistes dibuixaren delicades creacions, sovint amb el mateix bambú com a tema central, emblema de l’art oriental.
El bambú: per tantes raons, la canya màgica.