Devers l’any 4000 aC s’aixecà a Egipte la primera resclosa de pedra; de terra, ja n’hi havia de més antigues. Les primeres rescloses foren construïdes per satisfer les necessitats d’aigua per a la irrigació, però més tard es començaren a emprar per a abastar la població d’aigua de beure, per a regular el nivell de les aigües dels rius i fer possible la navegació fluvial, o per a frenar les riuades destructores. A l’edat mitjana, les rescloses alimentaven els molins, i avui dia són a la base de la producció hidroelèctrica, però molt abans de tot plegat ja hi havia animals que aixecaven rescloses: de fusta, tanmateix.
El cas més conegut és el dels castors. A Euràsia es troba el castor europeu o comú (Castor fiber) i a l’Amèrica del Nord, el castor americà (C. canadensis). En èpoques pretèrites, els castors poblaven tota la taigà i els boscos caducifolis de l’hemisferi nord; cap al N, els seus dominis arribaven fins a la tundra arbrada i, cap al S, a través de les estepes, fins als espais subdesèrtics meridionals. Lamentablement, però, la naturalesa ha obsequiat els castors amb una pell massa apreciada pels humans, de manera que al començament del segle XX aquests animals ja havien desaparegut de la majoria de les seves àrees inicials de distribució.
Castor americà (Castor canadensis).
Corel
Els castors s’alimenten bàsicament dels brots i de l’escorça d’arbres de ribera com salzes (Salix), pollancres i trèmols (Populus), etc. A l’estiu, la seva dieta es complementa amb higròfits i plantes aquàtiques més tendres, com iris (Iris), canyissos (Phragmites), nenúfars (Nuphar), nimfees (Nymphaea), etc. En general s’instal·len a les ribes de llacs, rabeigs i rierols tranquils, al bell mig del bosc, i solen defugir els rius que es glacen fins al fons. Són nedadors i capbussadors experts, i poden restar sota l’aigua fins a 15 minuts sense respirar. Per a ells, això té una importància capital.
En efecte, les entrades dels seus caus estan sempre submergides, fet que els protegeix dels depredadors. Si les ribes són escarpades, excaven directament en el substrat terrós, i si el pendent és suau, construeixen cabanes que sovint són grans munts de brancatge sec i fan d’1 a 3 m d’alçada i fins a 10 m de diàmetre. A l’Amèrica del Nord se n’han trobat algunes que, després d’anys de treball, han arribat als 13 m, l’alçada d’una casa de quatre pisos. La sortida de la cabana també s’obre cap a l’aigua i, a l’hivern, la temperatura a l’interior es manté per sobre dels 0°C, de manera que l’aigua no s’hi glaça i els castors sempre en poden sortir, encara que sigui per sota de la superfície glaçada del riu.
Per als castors, per tant, és molt important que el nivell de l’aigua del lloc on viuen es mantingui constant. Per això, en els rius de nivell fluctuant, els castors construeixen rescloses. Per a fer-les utilitzen troncs, branques i fullatge que fixen amb argila, llim i altres materials, i sempre les construeixen més avall d’on hi ha la seva colònia. De vegades són construccions hidrotècniques molt complicades: a l’estat de Montana, per exemple, se’n trobà una que feia uns 700 m de llarg! A banda de les rescloses, els castors també s’entretenen sovint a excavar canals pels quals fan navegar l’aliment que emmagatzemen per a l’hivern.
Ajudats per les seves esmolades dents incisives, els castors poden tallar fàcilment, rosegant-los per la base del tronc, arbres força grans. Així, un sol individu és capaç de tallar un trèmol jove de 6 cm de diàmetre en un parell de minuts. Després roseguen les branques tendres de l’arbre abatut i les fragmenten. Una part se la mengen allà mateix i l’altra la transporten fins al seu cau o fins al lloc on s’ha de construir la resclosa, ja sigui arrossegant-la o fent-la navegar pels canals. En una sola nit, un castor abat, trosseja, consumeix parcialment i transporta un arbre de 10-12 cm de diàmetre; al matí següent, només en queda la soca rosegada i el característic munt d’encenalls.
Les rescloses fluvials, però, no són sols obra d’animals o persones. A vegades les construeix el mateix riu. Això s’esdevé amb una freqüència inusual a la zona de la taigà, als grans rius muntanyosos de lleres relativament estretes. A la primavera, en època de riuades, i a l’estiu, després de forts ruixats, aquests rius es desborden, garfullen la riba i els arbres que hi creixen cauen a l’aigua. El corrent arrossega els troncs riu avall, i quan el nivell de l’aigua baixa, els troncs traginats encallen en els bancs de sorra. A la següent revinguda, les arrels d’aquests arbres s’embullen amb d’altres, l’espai entre els troncs queda obstruït pel brancatge i els còdols erràtics que l’aigua fa rodolar pel fons consoliden aquestes rescloses naturals. Gradualment, la resclosa es fa més i més gran fins que obstrueix el curs del riu. Aleshores puja el nivell de l’aigua, el riu cerca una nova llera i acaba corrent per un altre lloc. Després d’un temps, el procés recomença més enllà.
És clar que els rius transporten arbres en altres ocasions, a part quan hi ha riuades. A l’hivern, en molts rius de la taigà es formen successives capes de glaç, que al llarg de tota l’estació poden arribar a ser un centenar. A la primavera, aquest pastís de pisos glaçats pot tenir uns quants metres de gruix, fins al punt de cloure tota la vall fluvial. En arribar l’estació de la fosa, els trossos de glaç colpegen i seguen les arrels dels arbres i els arbustos riberers i els arrosseguen corrent avall: una altra resclosa espontània comença a formar-se. La importància geomorfològica d’aquestes rescloses és considerable. Són la causa que els rius de la taigà muntanyosa canviïn de curs contínuament i que les seves valls s’eixamplin. Les aigües furients, el glaç esmolat i els castors feiners esculpeixen, doncs, el paisatge aigualós de la taigà.