No n’hi ha. A la taigà no hi ha hienes. Es diria que l’udol sardònic seria una obscena estridència en les immenses i silencioses extensions de coníferes, fins i tot en els més amables boscos mixtos amb planifolis. A més, a l’hivern, la neu demana respecte. I, tanmateix, algú s’ha de fer càrrec de la ròssa. Qui elimina la carn morta al solemne sotabosc de la taigà?
Una capa de neu uniforme cobreix els boscos de la taigà a l’hivern. La neu protegeix molts habitants d’aquesta zona de les terribles glaçades a 40°C sota zero i, per això, no és sorprenent que sobre la superfície del sòl la vida continuï. Els rosegadors de la taigà escorcollen les pinyes caigudes a la tardor, les musaranyes percacen els insectes que hivernen a la fullaraca i petits carnissers com les mosteles i els erminis encalcen els rosegadors. Això no obstant, per als animals més grans, la neu constitueix un obstacle considerable que els dificulta el moviment. Fins i tot un atleta de llarga gambada com és l’ant es veu obligat a restar durant dies, i de vegades setmanes, aturat en un mateix lloc, entre els matolls de les salzedes o pollancredes joves. Els óssos, displicents, passen l’hivern dormint al seu cau, i els llops s’estimen més de recórrer els rius amunt i avall, allà on la neu és prou compacta i els permet vagarejar sense ensorrar-se.
Únicament el golut (Gulo gulo) senyoreja a l’hivern pel bosc de la taigà, recorrent sovint, en un sol dia, quilòmetres i quilòmetres. Amb la seva còrpora de 85-95 cm de llargada i de 35 a 45 cm d’alçada a la zona del llom, és el més gros de tots els mustèlids. I és que el golut disposa d’uns peus de mida molt respectable, amb una superfície plantar molt ampla que li permet de moure’s amb llibertat per la neu tova i profunda. Altrament, el pèl llarg i fosc del golut no arriba mai a glaçar-se, de manera que pot espolsar-se amb facilitat tant el gebre com la neu. No en va, molts pobles boreals utilitzen la seva pell per a fer vestits resistents al fred.
El golut és pràcticament l’únic carnívor comparativament gran amb una àrea de distribució restringida a la zona de la taigà. Habita tant a Euràsia (Gulo gulo gulo) com a l’Amèrica del Nord (G. gulo luscus), però en ambdós territoris desborda molt rarament les àrees de taigà. Tot i que, com a carnívor, és molt capaç de caçar animals força grans, en els boscos pobres de la taigà es veu obligat a completar la seva dieta amb petits rosegadors, ous, cries d’ocells, insectes i fruits boscans. Però, a més a més, també s’alimenta amb plaer de carronya, per exemple dels cossos dels salmons migradors morts després de la fresa. D’aquí ve que el golut assumeixi a la taigà el mateix paper ecològic que la hiena té a la sabana.
El golut, certament, hi acompleix la funció de carronyaire. Fins i tot en el seu aspecte extern recorda la hiena: els moviments aparentment maldestres i una mica negligents es combinen amb una força i habilitat sorprenents. La diferència més remarcable és que, a les sabanes africanes, on els ungulats són molt abundants, les hienes poden viure en grups nombrosos. En els pobres ecosistemes de la taigà, en canvi, la insuficiència alimentària limita considerablement el nombre de goluts; per aquesta raó, el golut és un animal estrictament territorial, que, de vegades, ni tan sols a l’hora d’alimentar i educar la pròpia descendència no viu en parella.
Durant l’hivern, els ungulats tenen un paper fonamental en l’alimentació dels goluts. Les seves víctimes poden ser el cérvol comú (Cervus elaphus), el mesquer (Moschus moschiferus), el cabirol asiàtic (Capreolus pygarus) o l’ant (Alces alces), però el seu predilecte és el ren (Rangifer tarandus). Per qüestions de mida, enfrontar-se amb ungulats grans, forts i sans no és una tasca gens fàcil per al golut, i per això tria sovint animals joves o malalts. En ocasions, fins i tot roba les preses a altres carnissers més petits, com guineus, llúdries o martes, comportament ‘indigne’ que encara l’acosta més al de les hienes tropicals. En cas que en la regió on opera hi cacin amb freqüència els llops, la importància de la carronya en la dieta del golut augmenta considerablement; es deixa estar d’enutjoses expedicions de caça i es limita a seguir el rastre dels caçadors, sabedor que obtindrà les restes de les seves matances.
Com ja s’ha dit, el golut duu una vida marcadament solitària: en un territori de 1 000 km2 poden habitar, a tot estirar, un parell d’individus. A la taigà siberiana, relativament pobra en cacera, el territori d’un sol exemplar pot ser de prop de 2 000 km2, però, per contra, en zones riques on les víctimes potencials són nombroses, l’àrea de caça d’un golut pot ser considerablement inferior: a la Lapònia finlandesa és de vora 300 km2, i a la Colúmbia Britànica, de 130 km2 o menys.
Sovint, el golut construeix el cau per a les seves cries en la neu, sota algun arbre caigut. El catau és recobert de pèl, d’herba seca o de petits branquillons d’avets i pícees. Les cries neixen al final de l’hivern o al començament de la primavera i la ventrada sol ser de dos o tres cadells per femella —a Alaska, però, fins a quatre—. Les cries obren els ulls la cinquena setmana de vida, i fins que no compleixen el setè mes no surten de cacera pel seu compte. Les femelles, després d’haver parit, estan un any sense reproduir-se, de manera que cada femella només pareix un cop cada dos anys.
Tot i que el golut s’estén per tota la taigà, és difícil de veure’l a causa del seu tarannà, força esquerp. Són pocs els caçadors professionals que han tingut l’oportunitat d’observar-lo en el seu entorn natural. És més aviat ell qui segueix amb atenció les activitats dels humans a la taigà. Sovint repassa les trampes parades pels caçadors i es menja els petits animals que hi han posat com a esquer. Procedeix amb tant de compte, que molt rarament cau en un parany. De fet, això només els passa a alguns exemplars joves i inexperts: no tindran ocasió d’aprendre de l’error