La mar també ens ofereix les seves “pedres precioses”. Pedres precioses d’origen orgànic, produïdes per organismes marins, components minerals de la seva mateixa estructura o excrecències solidificades fins a la petrificació. Materials duríssims i polimentables, apreciats per la raresa de la seva procedència, per la bellesa de la seva textura i per la per-durabilitat davant del pas del temps. Materials, per això mateix, obrats delicadament per hàbils artistes virtuosos i esdevinguts, així, joiell encastable en or, figureta muntada en plata. Són les joies vingudes de la mar, les gemmes orgàniques amb regust d’aigua salada: el corall, el vori marí, el nacre i les perles.
Al Museu dos Baleeiros, de Lajes, a l’illa açoreana de Pico, es conserven les estadístiques de les darreres temporades en què es caçà el catxalot a la mar de les illes, una activitat que durant segles havia complementat l’economia agrària local. Per això sabem que encara l’any 1970 arribaren a cobrar-se artesanalment —és a dir, amb arpó llançat a mà des d’una xalupa de rems— exactament 200 catxalots (Physeter macrocephalus), la majoria per part dels habitants de la mateixa illa de Pico (82 exemplars) i de les illes de Flores i Faial (55 i 19 exemplars, respectivament ). Dos centenars de catxalots que donaren 825 tones d’oli, 46 tones de carn i farina d’os, i 14 kg d’ambre gris. Però que donaren, potser sobretot, centenars de dents de bon vori (una cinquantena per exemplar).
El vori és una forma especial de dentina, el material calcari que constitueix la massa principal de les dents dels mamífers. El vori d’elefant és el més famós, però no pas l’únic. El vori de cataxalot, per exemple, és també apreciat i ha tingut diverses aplicacions, la més destacada de les quals ha estat, sens dubte, la de fer-ne escultures i esgrafiats amb les millors peces (de 15 a 20 cm de llarg). A Horta de Faial, al Café Sport, n’hi ha el més complet museu.
Les dents de catxalot, un cop polides, poden esculpir-se o bé gravar-se. En aquest darrer cas, hom comença recobrint la dent amb cera, que és pintada amb tinta xinesa, i després es grava amb burins (la tinta permet de veure, en negatiu, com va quedant el dibuix). Un segon bany en tinta xinesa tenyeix els solcs oberts pels burins, feta la qual cosa es retira la cera per tal de fer aflorar el gravat definitiu. Mitjançant aquesta tècnica, baleners doblats d’artista ompliren moltes hores mortes en el passat. Després, foren rellevats per anònims professionals del burí, i les seves acurades obres esdevingueren present singular dels navegants que recalaven a les Açores. Els artistes actuals treballen sobre els estocs de dents acumulats abans de la suspensió de la caça del catxalot: més que mai, la raresa confereix avui dia un nou valor afegit a aquestes joies de vori marí.
Vori marí que és encara de més qualitat en el cas de la morsa (Odobenus rosmarus), especialment en la subspècie del Pacífic boreal (O. rosmarus divergens), amb ullals de fins a 55 cm en els mascles i 40 cm en les femelles, és a dir peces comparables a les defenses d’un elefant petit. I vori marí encara més singular en el cas del narval (Monodon monoceros), l’única —i, per tant, asimètrica— defensa dels mascles de la qual espècie és un enorme ullal, recte però estriat helicoïdalment, de fins a 3 m de llarg! Aquesta defensa dels narvals, vertaders unicornis de les mars àrtiques, ha constituït sempre un cobejat trofeu en ella mateixa, una joia marina que no necessita més manipulacions.
La mar Mediterrània ha fet una aportació important a la joieria: el corall vermell. El corall vermell és l’esquelet calcari d’un cnidari colonial anomenat així mateix corall vermell (Corallium rubrum). Les ramificades colònies del corall vermell es fan a les parets submarines de la Mediterrània central i occidental, per sota dels 15-20 m i fins als 200. Allà són arrabassades a mà pels corallers des de temps immemorial, primer a pulmó lliure —i, doncs, a poca fondària—, després mitjançant equips de bus o escafandres autònoms. Aquesta recol·lecció, difícil i arriscada (i modernament envilida per la brutal barra italiana, tija metàl·lica amb què hom frega les parets, trinxant-ho tot), ha tingut sempre una bona compensació, car el corall es paga a bon preu: a la darreria del segle XIX arribà a cotitzar-se tant com l’or. I això perquè, un cop alliberades dels pòlips o individus vius de la colònia i convenientment polides, les branquetes de corall esdevenen un material pedurable d’un lluent vermell encès, una autèntica pedra preciosa. La població de l’Alguer, a l’illa de Sardenya, hereva de la tradició corallera catalana medieval, és actualment un dels principals centres de processament de corall vermell, la joia vivent de la Mediterrània.
Tanmateix, el corall vermell o ver no és l’únic cnidari colonial que tempta els joiers. Sobretot a les mars tropicals hi ha hexacoral·laris (el corall vermell és un octocoral·lari) igualment cobejats. Els més famosos són els diferents coralls negres (Antipathes, Parantipathes), de textura semblant a la del ver, però de color gris fosc o negre intens. És un fet que les joies de corall negre encastades en or resulten inquietantment belles.
Però cap element de procedència marina no té tant valor en joieria com les perles, aquestes fascinants excrecències iridescents produïdes per diverses espècies de mol·luscs bivalves tropicals, sobretot del gènere Pinctada (=Pteria). La presència d’un cos estrany (granet de sorra, larva de trematode o de cestode, per exemple) indueix el mantell d’aquestes ostres a segregar, protectorament, làmines concèntriques i alternades d’una escleroproteïna anomenada conquiolina i de carbonat càlcic en forma d’aragonita. Alhora, l’epiteli del mantell s’invagina i forma l’anomenat sac perler, a redós del qual va creixent la perla, més o menys esfèrica (o piriforme, barroca, etc.) i de color blanc, rosat, blavís, verdós, gris o negre segons les espècies i els casos, sempre, però, dura, suau, brillant i iridescent (la iridescència és conseqüència de fenòmens d’interferència de la llum causats per l’alternança de capes de conquiolina i aragonita). La introducció artificial d’un nucli irritant o la inoculació d’un sac perler permet la producció de les anomenades “perles cultivades”, tècnica d’origen japonès desenvolupada l’any 1912 per Mikimoto Kokichi. Les perles cultivades, que requereixen anys per desenvolupar-se, són més assequibles que les naturals, però no tenen res a veure amb les perles falses o sintètiques, simples boles de vidre nacrades. Altrament, també existeixen perles veritables, però de menor qualitat, produïdes per determinats mol·luscs d’aigua dolça (Unio, Anodonta).
Les conquilles de les ostres perleres, encara, produeixen un altre producte iridescent i dur també prou apreciat, el nacre, de composició semblant a les perles. Perfilat, tornejat i entretallat, amb nacre s’han fet botons, incrustacions i objectes decoratius també molt valuosos. Objectes aquosos i tornassolats com les nacrades mars d’on provenen