“Tri assenyalà les plantes excitat, i no pas perquè fossin extraordinàries o li desvetllessin cap mena d’interès botànic. Era que la majoria tenien els brots superiors rosegats. A la vista de les lesions, d’un voraviu ben clar i encara tendre, resultava evident que havien rebut mossegades feia ben poc, potser el dia abans mateix. Tant Tri com jo ens n’adonàrem de seguida, perquè aquesta mena de coneixements són bàsics a la selva. «Son duong!», exclamà. I afegí en un vietnamita elemental a fi que poguéssim entendre’l: «aquí ha menjat la cabra salvatge».”
Aquest fragment pertany al diari de camp de l’expedició del WWF (World Wide Fund for Nature) que pel maig del 1992 s’endinsà a la selva de Vu Quang, al nord del Vietnam. Hi anaren enduts per un rumor i en tornaren amb una evidència: en aquest racó de la pluviïsilva vietnamita vivia un mamífer de mida mitjana desconegut per la ciència a les acaballes del segle XX. Sorprenent. Sobretot perquè els pobladors del lloc, com el guia de l’expedició, coneixen de sobres el “son duong” (‘cabra salvatge’) o “sao la” (‘banyes llargues’), també anomenat “vu quang”, una mena de cabra feréstega de la qual aprofitaven des de la carn fins a les banyes, passant per la pell i els ossos: el que no se’n menjava, era indicat per a fer medecines o encanteris.
L’exemplar finalment obtingut per l’expedició del WWF, si se’n pot dir exemplar, fou una cornamenta i una pell completes que un caçador més llest ja havia escorxat quan els científics tremolaven d’emoció davant les plantes brostejades de poc i les petjades encara fresques. A partir d’aquestes i d’altres restes corresponents a una vintena d’individus diferents ulteriorment obtingudes i estudiades a fons per zoòlegs i biòlegs moleculars de Copenhaguen i de Cambridge, el “son duong” fou reconstruït fins a poder rebre un nom científic solemne: Pseudoryx nghetinhensis. Dos anys després, el 1994, finalment hom reexí a capturar-ne un exemplar viu, una femella de banyes molt curtes, que des d'aleshores viu sota control a la reserva de Vu Quang.
Es tracta d’un bòvid d'un centenar de quilos, de característiques primitives, alhora semblant a un petit antílop i a una cabra, amb banyes com d’òrix. En definitiva, un exemple palmari dels plecs encara foscos que la fascinant diversitat de la selva plujosa encara amaga a la nostra vista: no són únicament insectes o organismes diminuts el que ens ha passat fins ara per alt, sinó també tot un bou amb banyes incloses. I no un, sinó tres, perquè l’anomenat kouprey (Bos sauveli) fou descobert també per a la ciència, igualment a la selva plujosa indo-xinesa, en una data tan recent com el 1937, i més recentment encara, l'any 1994, es descobrí a Vu Quang mateix nou muntiac de grans dimensions, batejat amb el nom de Megamuntiacus vuquagensis. I això per no parlar del famós ocapi (Okapia johnstoni), giràfid amb aspecte de zebra descobert a la pluviïsilva zairesa l’any 1901 (després d’haver fornit carn fresca o fumada a dotzenes de generacions de pigmeus…).
Una cosa comparable ha passat repetidament a la selva plujosa de Madagascar, on el descobriment de noves espècies de lèmurs ja quasi sembla una rutina faunística. Així, l’any 1970 fou científicament descrit Lepilemur septentrionalis i l’any 1987 es descobrí Hapalemur aureus. Les històries d’aquests dos descobriments són ben diferents una de l’altra, i així mateix ben representatives dels camins moderns de la recerca mastozoològica.
Lepilemur septentrionalis no fou descobert a la natura, sinó als laboratoris. Els seus representants eren coneguts des de feia temps, de fet, però se’ls confonia amb els d’una altra espècie pròxima, de la qual hom acabà diferenciant-los mitjançant l’estudi cromosòmic. En canvi, d’individus d’Hapalemur aureus mai no se n’havien vist fins el 1985, en què hom els descobrí per casualitat. D’ençà del 1900 hom donava per desapareguda l’espècie H. simus, fins que el seu retrobament, l’any 1972, a la selva de Kianjavato, prop del riu Mananjary, provocà algunes expedicions per la zona. Fou així com l’any 1985, cercant el “ressuscitat” H. simus, hom veié, fugaçment, una espècie fins aleshores desconeguda. Dos anys més tard en foren capturats els primers exemplars a Ranomafana, relativament a prop de Kianjavato: d’aquesta manera H. aureus passà a engruixir la relació de prosimis malgaixos.
Al contrari del “son duong“, aquest lèmur no era conegut pels habitants de la zona, que en canvi sí que tenien vist el seu congènere H. griseus, relativament comú, i fins el famós H. simus, tots dos coneguts amb el nom de bokombol, és a dir, ‘menjador de bambú’, nom ben escaient atesos l’hàbitat i els hàbits alimentaris d’aquests animals. H. aureus no era conegut, en efecte, cosa que no és gens estranya: els estudis més recents n’estimen una població d’un parell de centenars d’individus, a penes: la biodiversitat de la selva plujosa, tant o més que elevada, resulta fràgil.
Un darrer descobriment de primat, encara. Concretament, el del tití daurat de cara negra (Leontopithecus caissera), un petit simi d’aspecte mefistofèlic, vist per primer cop el 1991 i descrit per a la ciència l’any següent. Com tots els titís, es tracta d’un miquet menut i nerviós, de poc més d’un pam de llarg (la cua a banda); aquest és d’un to vermellós, excepte la cara i la cabellera frontal que són molt fosques, —els titís reben l’expressiu nom local de “leoncitos”—. De titís n’hi ha a tota la selva plujosa sud-americana, però els titís daurats (Leontopithecus chrysomelas, L. chrysopygus, L. rosalia) són exclusius de la “mata” atlàntica brasilera. El tití daurat de cara negra també és hoste de la “mata”, però el més notable és que sembla que és exclusiu de la petita illa de Superagui, a la badia de Paranaguá. És a dir: una espècie nova de primat ha estat descoberta l’any 1991 al davant mateix de Paranaguá, el port de Curitiba, una ciutat d’un milió i mig d’habitants…
La riquesa biològica de la pluviïsilva, amb tota certesa, encara és dipositària de moltes sorpreses futures.