Les balenes i els catxalots tenen una flaca pel marisc, concretament per les gambes i els calamars, inclinació que comparteixen amb molts humans Però les elaborades debilitats gastronòmiques humanes tenen poc a veure amb les elementals necessitats alimentàries dels cetacis. El cas és que les balenes consumeixen quantitats ingents de petits crustacis planctònics, mentre que els catxalots s’alimenten de cefalòpodes de grans dimensions. Les balenes practiquen una mena de plàcida pesca a l’engròs, mentre que els catxalots es consagren a una acarnissada cacera selectiva. Dues estratègies alimentàries completament diferents que expliquen els sistemes dentaris i la constitució morfològica tan distints d’aquests dos grups de cetacis.
El zooplàncton representa el pas intermedi entre els productors primaris i i els consumidors secundaris en les cadenes tròfiques marines. Les balenes i els petits crustacis eufausiacis de què s’alimenten constitueixen un dels exemples més espectaculars d’aquest sistema de transferència alimentària. La més abundant de les espècies d’aquests eufausiacis és el “krill” (Euphausia superba), crustaci d’aspecte semblant a una gambeta de 4 a 6 cm de llarg —pertany, tanmateix, a un grup zoològic prou diferent— que arriba a constituir poblacions immenses en aigües antàrtiques i subantàrtiques. Es tracta d’un herbívor voraç, capaç de consumir una gran part de la producció diària del fitoplàncton de la zona on viu. Les atapeïdes moles de “krill” poden mesurar fins a un quilòmetre de llargada i 200 m d’amplada, amb densitats d’entre 5 000 i 50 000 individus per m2, equivalents fins a 50 kg/m2.
Aquesta fantàstica quantitat d’aliment és explotada per diverses espècies de balena, especialment pel rorqual blau i el rorqual comú (Balaenoptera musculus, B. physalus), els quals filtren grans volums d’aigua a través de les seves barbes, on queda retingut el “krill” —i altres eufausiacis i copèpodes—, a punt, aleshores, per ser deglutit. Les balenes poden capturar “krill” d’edats i mides diferents, des de fases larvals que mesuren uns 11 o 12 mm, fins a adults que en fan de 60 a 65. Les diverses classes d’edat del “krill” es troben agrupades en moles diferenciades i, molt probablement, espacialment segregades, tal com permet de suposar el fet que en els continguts estomacals de les balenes s’observen masses de composició heterogènia. La classe d’edat més comunament consumida correspon a talles de 3 a 4,5 cm. Durant un estiu austral, les balenes arriben a consumir-ne més de 8 milions de tones, les quals corresponen, aproximadament, a uns 40 mil milions d’individus; en total, el “krill” consumit en un estiu és de prop de 175 milions de tones, equivalents a uns 8 000 d’individus, segons les dades de les campanyes “Discovery”. Però aquestes estimacions han estat fetes més aviat a la baixa, raó per la qual hi ha investigadors que, en atenció a la biomassa de les balenes antàrtiques i a llurs necessitats alimentàries, sostenen que les captures anuals de “krill” han de sobrepassar els 250 milions de tones.
Cal no oblidar, tanmateix, que una balena blava de 90 tones, atès que només s’alimenta durant el curtíssim estiu antàrtic i que necessita disposar d’un milió de calories diàries durant tot l’any, ha de menjar quatre tones diàries de “krill”, pel cap baix. De fet, la majoria de les balenes que mengen zooplàncton, especialment “krill”, efectuen migracions anuals. A l’estiu, fan cap a les mars antàrtiques per tal d’alimentar-s’hi, i després s’adrecen a les zones de reproducció, situades en mars més càlides, a latituds més baixes. Per això les balenes capturades a les costes sud-africanes, per exemple, a penes duen res als seus estómacs, i encara es tracta de grans copèpodes i d’alguns eufausiacis diferents del “krill”. Per contra, les balenes capturades a les aigües antàrtiques duen els estómacs plens de “krill”. A l’Àrtic, la balena grisa (Eschrichtius robustus) presenta uns hàbits comparables, però no menja “krill”, sinó poliquets, mol·luscs i, sobretot, el crustaci amfípode Ampelisca macrocephala, que rastreja en els fons marins.
No és aquest el cas dels catxalots, certament. Els catxalots (Physeter macrocephalus), que no tenen barbes sinó dents veritables, capturen activament preses grosses, concretament cefalòpodes, mitjançant fantàstiques immersions a fondàries de prop de 500 o 1 000 m. La presència de restes de sediment en les seves afuades mandíbules inferiors permet de concloure que arriben a rastrejar els fons marins, fet que concorda amb la no gens rara presència de peixos bentònics, com el rap, en els seus continguts estomacals. De tota manera, la seva menja predilecta són els calamars gegantins (Architeuthis), aconseguits no pas sense penalitats: les nombroses marques i cicatrius que sovintegen a la pell del cap i del cos dels catxalots són obra dels tentacles dels calamars atacats.
Els catxalots s’orienten i troben les moles de calamars mitjançant un sistema de sonar, que, potser, els permet també d’estabornir les seves víctimes. La utilització del sonar explica com els catxalots poden localitzar selectivament les seves preses en la fosca de les grans fondàries. Això no obstant, i per tal d’estalviar-se esforços innecessaris, molts catxalots cacen de nit, tot aprofitant-se del fet que aleshores els calamars pugen fins a fondàries mitjanes (en tot cas, són exemplars d’aquests enormes calamars de diversos metres d’envergadura, eixits accidentalment fins a la superfície, els pretesos pops gegants devoradors de vaixells que han nodrit tantes llegendes). A diferència de les balenes blaves i grises, els catxalots s’alimenten en diverses àrees geogràfiques, amb la sola condició que, essent riques de zooplàncton, disposin de bons estocs de cefalòpodes; aquest és el cas de les costes del Japó, del Perú, de l’oest d’Austràlia o del sud-est d’Àfrica, entre altres.
Sembla que la preferència dels catxalots pels calamars deriva del fet que es tracta de preses grosses, ubiqües i que formen grans moles. El creixement dels calamars, en efecte, és molt ràpid. Hi ha espècies que, en un sol dia, capturen zooplàncton en quantitats equivalents al 7% del seu pes. En realitat, aquests calamars deuen ser molt més abundants que la seva escadussera presència a les xarxes de pesca no permetria de pensar. De fet, quasi només els coneixem gràcies a l’estudi dels continguts estomacals dels catxalots, la qual cosa, dit sia de passada, demostra que els sistemes de pesca dels humans són molt ineficaços, a l’hora de ser selectius, si se’ls compara amb altres mecanismes desenvolupats per la mateixa natura. Això també valdria per al “krill”, que resulta sorprenentment difícil de pescar, quan hom intenta fer-ho per tal d’aprofitar-ne l’abundància generada per la interdicció de la caça de les balenes. Ara que, si arribéssim a obtenir-ne en grans quantitats, tampoc no sabríem gaire què fer-ne, entre altres raons perquè el seu contingut en iode és massa alt per a autoritzar-ne un consum humà directe. Per als humans, continuen essent millors les gambes