No perdre mai el Nord

Navegar és l’art de seguir uns camins que no existeixen. La mar és una carretera amplíssima, practicable en totes direccions, i per això mateix tan útil com perdedora. Un camí es defineix per les seves vores, i és per això que sabem cap on duu. Però la mar va cap a tot arreu, de manera que no porta enlloc. Els camins de la mar, tots virtuals, cap de marcat, es fan tot navegant i es desfan darrere l’estela que els ha obert. Què hi ha darrere l’horitzó? On som quan som al mig d’enlloc que dugui nom, que tingui forma, que pugui saber-se? Per això fondre la costa darrere l’horitzó fou durant segles perdre els topants. Fins que algú mirà cap enlaire i trobà els topants de la terra dalt del cel.

No exactament de la terra, però sí de l’esfera celest, la qual gira de manera aparentment solidària amb la Terra. Un estel en concret, l’estel Polar, situat a l’Óssa Menor, es troba pràcticament enfilat amb l’eix de rotació de la Terra. Això significa que, mentre els altres estels descriuen cada nit la seva òrbita aparent en el firmament nocturn, l’estel Polar roman quasi immòbil (de fet, descriu una òrbita de radi insignificant). Aquesta troballa fou feta pels astrònoms egipcis i asiàtics de l’antigor, i aprofitada pels navegants de l’època, que així sabien on era sempre el nord: de dia els ho deia el Sol, que sempre va d’E a W, i de nit l’estel Polar, que sempre assenyala el N. Això ja fou un gran pas per a aventurar-se a perdre de vista la costa coneguda, però quedaven moltes coses per descobrir encara en l’art de navegar.

Quan el cel està ennuvolat no es veuen els estels, ni tampoc el Sol. Quan hi ha boira, fins la costa arriba a fer-se fonedissa. Per això el descobriment de la brúixola fou tan important. Sembla que els xinesos la coneixien i l’empraven des del començament de la nostra era, i ja al segle XII els navegants mediterranis empraven brúixoles primitives consistents en un fragment de magnetita o una agulla imantada que, damunt d’un bastonet de fusta, surava en un bol d’aigua. Eren instruments rudimentaris que a penes permetien confirmar der rotes que els navegants ja seguien per cabotatge (enfilaments amb els accidents geogràfics del litoral), mitjançant els astres o simplement per intuïció. Però anaren evolucionant. Hom re eixí a fer pivotar l’agulla sobre un eix i hom afegí una rosa dels vents a l’agulla, i més tard, quan les estructures metàl·liques dels bucs enganyaven l’agulla, foren inventats sistemes de compensació magnètica. Finalment s’arribà a les brúixoles nàutiques actuals, pivotants i alhora submergides en un líquid que amorteix els vaivens de la navegació, contingudes en l’anomenada bitàcola, el cor del pilotatge clàssic d’una nau.

El problema per als navegants medievals era que la vela obeïa més el vent que els capitans. Amb el temps, tanmateix, aprengueren a navegar a l’orsa, a fer bordades i a cenyir el vent, és a dir a avançar, fent ziga-zagues, en la derrota desitjada, baldament el vent bufés en la mala direcció. Així que derrota i rumb momentani esdevingueren coses no necessàriament coincidents. Els navegants, aleshores, havien d’anar calculant el camí recorregut establint (amb la brúixola, el Sol o els estels) el rumb de cada bordada, estimant a ull la velocitat, i mesurant el temps, fos amb rellotges de sorra (posats a punt pels bufadors de vidre venecians a partir del segle XIII), fos controlant els desplaçaments del Sol durant el dia o els girs aparents de l’Óssa Menor al voltant de l’estel Polar durant les nits.

Calia fer càlculs per triangulació, cosa a la qual ajudaven taules de càlcul i conversió, com la “Toleta de Marteloio”, els portolans i les cartes nàutiques amb indicacions de rumbs magnètics principals, i els llibres de pilotatge, amb instruccions de navegació, com el “Compasso da navigare” (segle XIII) per a la Mediterrània, o els “rutters” britànics (segle XV i següents) per a les mars del Nord. Tanmateix, en aquestes mars de l’Europa septentrional, relativament poc profundes, l’escandall o sonda nàutica permetia anar sabent, com aquell que avança a les palpentes, les variacions de la fondària i de la natura del fons (sorra, grapissar, llim, roca), cosa que orientava els navegants experts i que era recollida als “rutters” corresponents. El color de les aigües també fornia dades precioses. Però l’aventura transoceànica dels navegants ibèrics del segle XV desbordà el camp d’aplicació de totes aquestes habilitats.

En efecte, a latituds mitjanes de l’hemisferi nord, les quotidianes per als navegants mediterranis o xinesos, l’estel Polar és al lloc escaient, però a latituds baixes, properes a l’equador, és un estel que a penes s’aixeca per sobre de la ratlla de l’horitzó, fins a desaparèixer del tot quan hom passa a l’hemisferi sud. Per això els navegants portuguesos del segle XV, en aventurar-se Atlàntic avall, en cercaren l’equivalent meridional. Un equivalent que, de fet, no existeix. Hi ha la Creu del Sud, quasi enfilada amb l’eix de rotació de la Terra pel costat meridional, però tan alta sobre l’horitzó que costa recórrer-hi per a orientar-se. Així que calgué anar trobant estels de posició més o menys fixa per a cada latitud. Fou el cas, per exemple, d’Altair, un estel de la constel·lació de l’Àliga, que permet una bona orientació, a latituds meridionals baixes, és a dir properes a l’equador, sobretot per a les navegacions de ponent a llevant. Com conèixer, però, la latitud i la longitud en un moment donat?

Amb la situació del N no n’hi ha prou, certament, perquè a més de conèixer la bona derrota a seguir, cal saber on es troba en cada moment el vaixell, és a dir que cal saber-ne la posició en termes de longitud i de latitud. L’astrolabi i el quadrant permetien als navegants renaixentistes d’establir l’altura dels astres sobre l’horitzó, dada que, mitjançant taules que reflectien la situació del cel cada dia de l’any a una hora determinada fàcil de saber amb exactitud (migdia, per exemple), feia possible el càlcul de la latitud. Els navegants àrabs del segle XV disposaven del “kamal”, un instrument semblant —derivat del “merkhat” egipci—, però més evolucionat, que acabà esdevenint el sextant modern. El càlcul de la longitud, en canvi, ja era una cosa més complicada, si no impossible. S’estimava en funció de la ruta seguida i del temps navegat, però tot això era d’un valor posicionador relatiu, perquè els corrents marins distorsionaven la percepció del navegant.

Eren altres temps. Avui dia tot aquest conjunt d’habilitats nàutiques ha estat escombrat pel GPS (“global positioning system”), sistema de posicionament a través de satèl·lit que forneix amb tota exactitud la situació d’un vaixell només prement un botó. Orientar-se a la mar, definitivament, és més fàcil ara que abans