Tigre de Bengala (Panthera tigris) .
Corel
El tigre de Bengala ha encarnat durant decennis l’estereotip d’animal temible. Les pel·lícules exotitzants, sobrades de fantasia i àvides de públic, i els circs partidaris de l’“encara més difícil” han contribuït decididament a l’afaiçonament d’aquesta imatge. El tigre, en efecte, passa per ser la fera devoradora d’humans per antonomàsia: té la mateixa mala premsa que els taurons, no pas perquè sí anomenats “els tigres de la mar”. I el cas és que, malgrat la documentada existència històrica de tigres efectivament agressius i enllepolits de carn humana, actualment són aquests esplèndids felins les víctimes reals de l’acció depredadora dels humans.
L’àrea de distribució natural del tigre (Panthera tigris) va des de Bali a Sibèria, però la població més important d’aquests fèlids es troba al subcontinent indi, especialment a l’àmbit monsònic. De fet, aquesta dilatada àrea, estesa per biomes tan diferents com la selva plujosa, els boscos monsònics o la taigà siberiana, acull poblacions de tigres corresponents a subspècies distintes, diferenciables per llurs apetències ecològiques i per les variacions de la seva coloració, sempre amb ratlles negres, però sobre fons que van de l’ataronjat al quasi blanc, passant per tota una àmplia gamma de grocs i ocres.
Els més impressionants són el tigre de Bengala o tigre típic (P. tigris tigris), que és el propi de l’Índia, del Nepal i de Bangladesh, i el tigre siberià (P. tigris altaica), de pelatge llarg i el més gros de tots —els mascles poden pesar més de 350 kg—, que viu a Manxúria i a la conca siberiana de l’Amur, on a penes en resten un parell de centenars d’individus. També hi ha tigres, de mida relativament petita, a Sumatra (P. tigris sumatrae), potser encara en queden a Java (P. tigris sondaica) i ja s’han extingit a Bali (P. tigris balica). Un tercer i darrer grup és constituït pels tigres indoxinesos i xinesos (P. tigris corbetti i P. tigris amoyensis), aquest darrer potser ja extingit del tot, com també probablement extingit és el tigre caspià (P. tigris virgata), que en altre temps fou prou abundant al nord de Pèrsia i de l’Afganistan, com també al Turkmenistan, Tadji- kistan i Sinkiang. Totes les subspècies, tanmateix, mostren una preferència pels indrets emboscatsi ben proveïts de llacunes somes o cursos fluvials.
En tot aquest àmbit tan dilatat, el tigre ha excitat la fantasia del poble, ha nodrit els mites i les fàbules, i ha inspirat els poetes. Els colonitzadors britànics trobaren ben instaurat a l’Índia el ritu de la cacera del tigre, practicada pels maharajàs i altres senyors poderosos, sovint des de la talaia privilegiada —a més de prou segura— que fornia l’esquena d’un elefant ben arreat. Una cacera ben rebuda pel poble, que es veia d’aquesta manera estalvi de perills indesitjats. Per un poble que, si molt convenia, organitzava pel seu compte batudes menys pomposes, i probablement més arriscades, per tal d’eliminar algun tigre massa encapritxat amb el bestiar o la gent del llogaret…
Però aquesta espècie temuda i alhora emblemàtica corre el risc de quedar reduïda a un simple record fabulós. Les caceres solemnes i les batudes punitives van veure multiplicats els seus efectes reductors sobre l’estoc de tigres per la proliferació dels safaris i de les partides de caça dels professionals de les pells. La reducció dels hàbitats favorables també afectà seriosament la població de tigres. Així, si al començament del segle XX, escampats per quasi tota l’Índia en diferents ambients, hi havia més de 40 000 tigres, un cens efectuat el 1970 n’enregistrà a penes 1 800. Per això el govern indi en prohibí la caça, i l’any 1973, en una acció mancomunada entre les autoritats índies i el World Wide Fund for Nature (WWF), s’inicià l’anomenat Projecte Tigre.
Inicialment es van crear nou reserves, que ocupaven una extensió de 13 723 km2, 4 242 dels quals eren àrees centrals. L’explotació forestal i el pasturatge es van circumscriure a les àrees de pre-reserva, i els pobles de les àrees centrals i també alguns dels de les àrees de pre-reserva van ser traslladats a l’exterior. Posteriorment, el nombre de reserves augmentà fins a divuit, amb una àrea total de 28 017 km2. Com a conseqüència d’aquestes actuacions, la població estimada de tigres esdevingué d’uns 4 300 individus a la primeria dels anys noranta, xifra menys intranquil·litzant.
Tanmateix, els problemes subsisteixen. Fora de les àrees protegides, la destrucció dels boscos augmenta sense aturador aparent, mentre que la necessitat de llenya i de pastures empeny els habitants a abusar il·legalment de les reserves. En algunes d’aquestes reserves, altrament, l’increment demogràfic ha dut els tigres a caçar fora dels seus límits (un tigre femella necessita un territori d’uns 25-30 km2 i un mascle entre 50 i 80 o més i tot, normalment coincidents amb els de les tres o quatre femelles del seu harem). Tot plegat provoca conflictes amb els habitants de la zona, la qual cosa evidencia que la protecció eficaç del patrimoni natural és indissociable, tant per justícia social com per eficàcia ecològica, de l’atenció a les necessitats dels habitants. En tot cas, el Projecte Tigre ha permès revertir el declivi de les poblacions de tigres de l’Índia, al mateix temps que ha protegit àrees importants pels seus valors forestals. Al parc de Chitawan, al Nepal, els tigres també són objecte d’especials mesures de protecció i estudi.
Inspirant-s’hi, hom ha promogut un projecte semblant per a protegir l’últim reducte asiàtic del lleó (Panthera leo persica), que és la reserva de Gir, a Gujarat, una de les àrees forestals més grans de l’Índia. Cap al final del segle passat, la caça havia reduït la població de lleons de l’Índia a uns quinze individus, però des que s’introduí la prohibició de caçar-los llur nombre començà a augmentar gradualment fins que s’inicià la destrucció progressiva de l’espai forestal. Després de la independència de l’Índia, grans àrees forestades de la regió foren rompudes amb finalitats agrícoles, cosa que reduí encara més la disponibilitat de pastures i féu augmentar la pressió sobre el bosc de Gir: durant els monsons, més de 48 000 vaques procedents de les àrees perifèriques són introduïdes regularment a l’interior del bosc. De resultes d’aquesta excessiva pressió pastoral, les poblacions d’ungulats salvatges —les preses naturals del lleó— es van reduint espectacularment. L’any 1965 foren protegits els lleons de Gir i l’any 1972 fou establert un projecte de gestió de la reserva i de millora de les condicions de vida dels seus habitants, els maldhari, gràcies al qual la població de lleons de Gir augmentà fins a més de 200 individus.
Per als tigres i els lleons asiàtics, doncs, encara hi ha lloc per a l’esperança.