Caixa de Manlleu (1896-1994)

Logo de la Caixa de Manlleu.

La creació de la Caixa d'Estalvis de Manlleu (1896)

Manlleu, el 1896

El canal de les fàbriques, a Manlleu, en postals del començament del segle XX.

La població de Manlleu tenia una mica més de 5 000 habitants el 1896. Una població relativament petita, si la comparem amb altres seus de caixes d’estalvis catalanes. Inferior fins i tot a la de Vic, la capital de la comarca d’Osona —11 600 habitants el 1900—, a la qual pertany Manlleu.

Però Manlleu tenia una característica pròpia: era la capital industrial d’Osona, el centre d’un nucli fabril, que inclou Roda, Sant Hipòlit, Torelló i Gurb. Totes amb un denominador comú: el Ter al terme municipal. Les empreses que han fet la revolució industrial aprofiten l’energia de la seva aigua per a moure les màquines.

Les primeres fàbriques modernes de la comarca es crearan a Manlleu, gràcies al Canal Industrial, obert el 1843. Són fàbriques cotoneres, és clar, com ho seran també les de Roda, Torelló i Sant Hipòlit. Allí es concentra una bona part de la indústria osonenca al final de segle.

La millora de les comunicacions facilitarà el transport de les primeres matèries i dels productes manufacturats. Especialment important és la línia del ferrocarril de Granollers a Sant Joan de les Abadesses, que arriba a Manlleu el 1870.

L’entrada a Manlleu pel pont de can Molas, 1926 (Xavier Valls i Mas, Manlleu. 100 anys de fotografia, Caixa de Manlleu, 1992).

On hi ha indústria, hi ha població obrera, formada en bona part per gent procedent de la pagesia de la mateixa comarca o de les comarques veïnes. Atreta per l’oferta d’uns sous que són suficientment alts i semblen estables durant els anys bons del cotó, crea, però, atur i conflictes socials quan el rendiment de la indústria tèxtil minva o desapareix del tot. Al final del segle XIX, amb cinquanta anys d’història industrial al darrere, Manlleu i la seva comarca ja tenen també una llarga història de vagues obreres, locauts patronals i enfrontament de classes. El 1892 es creà a Manlleu l’Associació de Fabricants.

Aquest caràcter de població industrial fa de Manlleu una més de les poblacions catalanes que creen la seva caixa d’estalvis durant el segle XIX, i la darrera d’elles en aquest segle. Si els patrons tenen una mica de sensibilitat, han de buscar solucions als problemes de misèria que veuen al voltant seu en aquest proletariat, propi de les comarques industrials i que ells mateixos han creat.

Tant el primer projecte com la constitució formal de la Caixa de Manlleu estan encapçalats per dos bisbes: Francesc d’Assís Aguilar i Serrat, bisbe de Sogorb, i Josep Morgades i Gili, bisbe de Vic.

Francesc d’Assís Aguilar i Serrat

Francesc d’Assís Aguilar i Serrat, nascut a Manlleu i bisbe de Sogorb, va fer un primer intent de promoció de la Caixa el 1892 (Caixa de Manlleu).

Francesc d’Assís Aguilar i Serrat va néixer a Manlleu el 1826. Estudià al seminari de Vic i a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en ciències naturals. Fou ordenat de sacerdot el 1854 i ensenyà matemàtiques i història al seminari de Vic fins el 1863. Aleshores, el futur sant Antoni Maria Claret el nomenà rector de l’institut de segon ensenyament d’El Escorial —Madrid—. El 1876 serà rector del seminari de Còrdova, fins al seu nomenament com a bisbe de Sogorb el 1881. Morí en aquesta ciutat valenciana el 1899.

Francesc Aguilar deixarà una abundant obra escrita, en català i en castellà, força diversa. El 1862, com a membre del Cercle Literari de Vic, se li coneix un discurs —posteriorment editat— sobre “El Ferrocarril”, amb motiu de la concessió del que havia de passar per la ciutat, camí de Sant Joan de les Abadesses. Aquest mateix any publicava uns Plants de la llengua catalana. És autor d’un Compendio general de Historia Eclesiástica en dos volums, d’una història de Sogorb i de diversos estudis i fullets sobre devocions i pràctica religiosa.

Però aquí ens interessa especialment destacar que Francesc Aguilar fou l’impulsor i promotor, el 1884, de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Sogorb, que es posà en marxa 1’ 1 de gener de 1885, i el redactor del seu primer Reglament. En aquesta mateixa ciutat constituí el Círculo de Obreros Católicos, una prova de la seva sensibilitat per la qüestió social i el seu convenciment que el càrrec eclesiàstic no li impedia empènyer iniciatives ben concretes al servei de la classe obrera.

L’acta fundacional de la Caixa d’Estalvis de Manlleu es fa ressò el 1896 que “en este mismo local se tuvo hace años una reunión pública y general, presidida por nuestro ilustre compatricio, el Ilustrísimo Sr. Don Francisco Aguilar, Obispo de Segorbe, en la que expuso las ventajas que produciría la instalación de una Caja de Ahorros”. Aquesta reunió es tingué “por allá el 1892”, segons dirà el director general de la Caixa de Manlleu el 1971.

En qualsevol cas, el projecte no tirarà endavant i no es tornarà a parlar de Caixa durant uns anys.

Les restes del bisbe Aguilar, dipositades a l’església parroquial de Manlleu, quedaren afectades per la destrucció d’aquesta església el 1936. El 1971, sota el patrocini de la Caixa de Manlleu, seran dipositades en un mausoleu a l’església arxiprestal de Santa Maria de Manlleu.

Josep Morgades i Gili

El Dr. Josep Morgades, bisbe de Vic, donà ple suport a la Caixa de Manlleu el 1896 (Caixa de Manlleu).

Nasqué a Vilafranca del Penedès el 1826. Tenia, per tant, la mateixa edat que Francesc Aguilar. Estudià al seminari de Barcelona i es doctorà en teologia a la Universitat de València. Serà rector del seminari barceloní, que convertí en hospital per atendre dues epidèmies de còlera que afectaren la ciutat.

El 1881 va ser nomenat bisbe de Vic, càrrec que ocupà l’any següent. Ho serà durant disset anys i és dels que deixen rastre. Al marge de la promoció de la Caixa de Manlleu, destacarà per la seva labor de restauració de grans monuments del bisbat —el monestir de Ripoll, el de Sant Joan de les Abadesses, el de l’Estany, el de Lluçà—, i també com a fundador del Museu Episcopal de Vic (1889). Va ser administrador del noü bisbat de Solsona. El 1893 refusà el bisbat de Burgos, que li havien ofert. El 1899 acceptà, però, el de Barcelona, on morí el 1901.

Morgades destacarà per la seva sensibilitat social —fou defensor i propagador de la doctrina de Lleó XIII i l’encíclica Rerum novarum— i per la defensa del català com a llengua del catecisme i de la predicació.

El bisbe Morgades donà ple suport —moral, però també econòmic— a la creació de la Caixa de Manlleu. La seva paternitat és, per tant, indiscutible.

La constitució de la Caixa d’Estalvis de Manlleu i Comarca

La Caixa neix com a conseqüència de les gestions de l’Associació de Fabricants de Manlleu amb el bisbat de Vic. Els fabricants de Manlleu i els pobles industrials de la rodalia són conscients que cal fer alguna cosa a favor d’aquella classe obrera que està al seu servei i que passa greus problemes quan ells han d’aturar la producció o reduir-la. Saben també el que és una vaga obrera i el que és una organització sindical. Però per a constituir una caixa d’estalvis necessiten l’aixopluc de l’Església, ja que d’aquesta manera la Caixa perd el caràcter d’iniciativa de la classe patronal, que podria crear suspicàcies entre les persones a les quals s’adreçava. De la reunió entre Pere Homs, president de l’Associació de Fabricants, i Josep Morgades, bisbe de Vic, en sortí la proposta concreta de creació de la Caixa, recollint la idea del bisbe manlleuenc Francesc Aguilar.

Sortida dels treballadors d’una fàbrica de Roda de Ter (Postal.

Camions de transport amb rotlles de filats, 1926 (Xavier Valls i Mas, Manlleu. 100 anys de fotografia, Caixa de Manlleu, 1992).

Es creà aleshores —som al començament del 1896— la junta organitzadora de la Caixa, la qual inicià els tràmits per a la seva autorització per part del govern i féu l’esbós del que havia de ser l’entitat. A través del bisbe Morgades establiren contacte amb els directius de la Caixa d’Estalvis de Barcelona, que era la més antiga de les creades a Catalunya i la que es posava com a model.

Desde un principio [diu la ressenya històrica de l’acta fundacional], se consideró que para garantía y seguridad de los imponentes era indispensable la formación de un capital, que respondiese de las imposiciones”. Aquesta és una novetat, ja que fins aleshores les caixes catalanes s’havien constituït sens cap mena de fons propis. És possible que fos la Caixa de Barcelona qui ho aconsellés, ja que ella tenia una llarga i trista experiència del que era treballar sense capital i arrossegant pèrdues. L’Associació de Fabricants aportà 5 000 pessetes, i el bisbat de Vic, 2 500 més. Els fons propis inicials foren, per tant, de 7 500 pessetes, invertides immediatament en deute de l’estat, perquè donessin un rendiment.

El nom de l’entitat serà el de Caixa d’Estalvis de Manlleu i Comarca. Se’n subratllava el caràcter comarcal, referit especialment als municipis veïns al de Manlleu i que compartien amb aquest el seu caràcter industrial. A l’acte d’inauguració de la Caixa assistiren els representants dels ajuntaments de Gurb i de Sant Vicenç de Torelló.

La Caixa havia de ser una “Institución en la que pudiesen los honrados obreros depositar con toda confianza sus ahorros y que éstos lucrasen algún beneficio o interés, que sirviera de estímulo para asiduamente ir aumentando el capital a medida que lo permitiese una prudente economía” (acta fundacional). El Reglament, aprovat el 17 de desembre de 1896, puntualitza que la Caixa “tiene por objeto el guardar y hacer productivos los ahorros de la clase obrera, especialmente de esta población y comarcanas, por ser la que más abunda en ellas”.

El vell local de la Caixa als baixos de can Puget (Caixa de Manlleu).

El primer local de la Caixa serà cedit amb caràcter provisional per la vídua de Rafael Puget i Terradas, als baixos de casa seva, a la plaça de Dalt la Vila. Rafael Puget, un dels grans industrials de Manlleu, era fill de Francesc Puget, un cerdà instal·lat primer a Vic i després a Manlleu, atret per l’energia hidràulica que proporcionava el canal industrial. Rafael Puget i Terradas morí el 1886, deixant la fàbrica en mans de la vídua i els fills. L’hereu —Rafael Puget i Munt— es desinteressarà aviat del negoci i de Manlleu. Va ser un personatge que va viure de les rendes familiars, establert a Barcelona, bon conversador i poc treballador. L’escriptor Josep Pla li dedicarà el llibre Un senyor de Barcelona.

Amb un capital inicial i amb un local només calia transformar la junta organitzadora en junta directiva i tirar endavant. La inauguració de la Caixa d’Estalvis de Manlleu i Comarca tingué lloc el 19 de juliol de 1896, en presència de les autoritats de la vila, del bisbe Morgades, d’autoritats dels municipis veïns i de dos representants de la Caixa de Barcelona, en mostra de suport a la nova entitat d’estalvi. La primera Junta de Govern (1896) era formada per: President honorari: Josep Morgades i Gili, bisbe de Vic; President: Joan Llagostera i Puntí, fabricant de teixits de cotó; Vice-president: Joan Guardiet i Xipell, farmacèutic; Comptador: Joan Camprodon i Casals; Tresorer: Antoni Roqué i Vallmitjana, de Josep Roqué i fills, tints i blanqueig; Secretari: Isidre Castells i Corbatera; Vocals: Francesc Alamany i Mas, industrial; Josep Poquí i Puigsarinarell, propietari; Ramon Dot i Clotet, forner; Climent Piella i Serra, comerciant de merceria; Vocals nats, per càrrec: Ramon Almeda i Delmuns, alcalde de Manlleu; Pere Torrent i Fuster, rector de la parròquia.

Els primers anys (1896-1904)

Joan Llagostera i Puntí, industrial i president de la caixa, 1896-1898 (Caixa de Manlleu).

El primer president, Joan Llagostera i Puntí, era un industrial que feia teixits de cotó a la seva fàbrica del carrer de Sant Domènec. L’1 de gener de 1898 fou substituït pel vice-president primer, Joan Guardiet i Xipell, el farmacèutic del carrer de la Font, el qual es mantindrà en el càrrec fins el 1915.

L’oficina era coberta per un cap, Josep Castells i Andreu, des de la seva inauguració fins al 1899, que fou substituït per Josep Viadiu i Pericas. El 1903, aquest cedí el lloc a Casimir Colomer i Soler, tercer director de la institució, el qual ho serà durant trenta-nou anys. Hi havia ingressat com a oficial administratiu l’any anterior.

La Caixa obria només els diumenges de dotze a dues de la tarda, ja que el diumenge era l’únic dia de la setmana que els obrers tenien lliure. President, vice-president, comptador i secretari feien torns per estar presents a la Caixa aquestes hores i signar tots els documents que s’originaven.

Els diners dipositats cobraven el 3% d’interès. Consta que les primeres llibretes obertes foren 25, a nom d’altres tantes famílies obreres manlleuenques, amb una primera imposició de 20 pessetes a càrrec del bisbat de Vic.

Evolució de les principals partides del balanç, 1896-1904 (en pessetes) i evolució dels Dipòsits, Crèdits i Valors. 1896-1904.

Tot i l’aixopluc de l’Església, la Caixa va tenir problemes de llançament. El final i el començament de segle foren anys de nombrosos conflictes socials a Catalunya, i a la conca del Ter en particular. El suport de l’Església es confirma en un article publicat el 1898 al butlletí eclesiàstic del bisbat de Vic, en el qual es fa un gran elogi de l’activitat de la Caixa de Manlleu (reproduït a la Memòria del 1908). S’hi recorda que els dipòsits de la Caixa, amb interès, superen el vell costum de la “gerra enterrada” amb els estalvis familiars, que no donava cap rendiment.

Els dipòsits de la Caixa tenen un creixement regular, si bé dintre d’una gran modèstia. El 1904 hi ha 132 000 pessetes dipositades, en uns 400 comptes d’estalvi.

Els diners recollits s’invertiran, sense problemes, en valors i en crèdits. Sobretot en crèdits. Les fórmules d’aquests són els pagarés i els abonarés, que indiquen que es tracta d’operacions a particulars. No hi ha encara crèdit hipotecari.

Des del primer moment, la Caixa té excedents que permeten anar creant un petit, però suficient, coixí de fons propis.

Anys d'assentament (1905-1920)

Els homes i l’organització

El farmacèutic Joan Guardiet serà president de la Caixa fins el 1915. El substituirà aleshores Martí Vilaseca i Sanglas, que es mantindrà en el càrrec fins el 1924.

La Junta de Govern està formada per deu persones, que tenen càrrecs executius o són substituts dels qui els exerceixen. L’alcalde i el rector de la parròquia es mantenen com a vocals nats, per raó de càrrec, mentre que el bisbe de Vic és president honorari. Entre el 1899 i el 1916 ho serà, per aquest fet, l’il·lustre escriptor Josep Torras i Bages, un dels grans representants del que és el moviment de renovació de l’Església catalana, com ho havia estat el bisbe Morgades.

Guardiola metàl·lica dels primers anys (Caixa de Manlleu).

La Junta de Govern té un cos d’adjunts, que li dóna suport. És un cas únic pel que fa a les caixes catalanes. Per la relació que figura en la Memòria del 1908 —l’única publicada— aquest cos estava format per 19 persones, entre les quals abunden els industrials i els propietaris. Entre la Junta i el cos trobem, pràcticament, tots els representants de la burgesia manlleuenca i de la comarca: Caballería, Serra, Roqué, Alamany, Rifà, Homs, Gras, Puget, Forcada i Delmuns. Són uns anys en què la indústria de Manlleu s’ha diversificat amb l’aparició d’una important indústria metal·lúrgica, en la qual destaquen Roqué —conductors elèctrics— i Serra —maquinària tèxtil—.

La publicació de la mencionada Memòria el 1908, que conté la reproducció d’un article del butlletí eclesiàstic del bisbat de Vic, deu anys anterior, com també la creació del cos d’adjunts semblen tenir per objecte tranquil·litzar els dipositants sobre la força financera de l’entitat i els seus objectius d’ajut a la classe obrera. La Memòria recorda explícitament “la oposición interesada o sistemática que se le hacía por algunos, que inspirándose seguramente en miras mezquinas y por ende contrarias a todo sentimiento noble, o bien en la más supina ignorancia, no desperdiciaban ocasión para desacreditarla, aun a trueque de sembrar la intranquilidad en la clase obrera”. Considera que “al fin y al cabo ha comprendido el obrero, con su buen criterio, que no era a ese grupo de malos paisanos al que había de dirigirse para que se le amparase” (Memòria, 1908).

Casimir Colomer inicia el 1903 el que seran trenta-nou anys al capdavant de la direcció general a la Caixa. El despatx de dues hores el diumenge s’amplia a altres dies de la setmana.

Dipòsits

Els dipòsits creixeran força regularment des de les 132 000 pessetes que hi ha el 1904 a les 460 000 del final del 1920. Però no tot van ser flors i violes. Ja s’ha comentat anteriorment que la Caixa tingué enemics, que hem de veure en els moviments obrers, molt actius a la comarca, interessats a presentar l’entitat d’estalvi com un instrument dels patrons. La Memòria del 1908 es veu obligada a “desmentir necesariamente las alarmas que se han echado al vuelo en esos últimos tiempos con muy aviesa intención”. De totes maneres, els exercicis es tanquen aquests primers anys amb dipòsits superiors als del començament.

Els únics anys que hi ha una interrupció en el creixement són el 1914 i el 1916. El primer és el de l’inici de la Primera Guerra Mundial. L’estat espanyol en quedarà al marge, però hi hagué uns mesos de pànic aquell any, que es reflecteix a tot Catalunya amb la retirada de dipòsits. La baixa del 1916, en canvi, s’ha de veure més aviat vinculada als conflictes socials.

Inversió

Cartera de valors (1912). Composició i rendibilitat.

La cartera de valors de la Caixa es convertirà durant aquest període en la primera inversió de l’entitat, en detriment del crèdit. L’any 1915 és quan per primera vegada el valor dels títols supera la cartera de crèdits concedits. Passaran molts anys, abans que la situació torni al seu punt de partida original.

El que sorprèn d’entrada d’aquesta cartera és la seva diversificació i internacionalització. El quadre adjunt, corresponent al final de l’exercici 1912, n’és una bona prova. Només el 30% del valor total està invertit en valors espanyols —deute interior i obligacions ferroviàries—. La resta correspon a emissions privades o públiques estrangeres, amb la inclusió de papers tan exòtics com el deute japonès o obligacions de la Manxúria, un protectorat de l’imperi japonès.

Evidentment, la gestió de la cartera no era feta des de Manlleu. El 1909 consta que l’entitat que tenia els títols en dipòsit, i lògicament els gestionava, era la Societat Catalana General de Crèdit, una entitat financera barcelonina que estava en plena decadència i que es dissoldrà poc després. Una cartera d’aquest estil era, però, plenament normal a la borsa barcelonina, que sempre havia tingut abundants lligams internacionals.

Fins el 1910 gairebé tots els dipòsits estan invertits en crèdits. L’any 1906 fins i tot els superen. La Memòria del 1908 fa una referència concreta a “los préstamos [donats] a los que los han necesitado, a cuyas operaciones se dedica esta Caja, porque éste es su objeto”. El text fa referència a l’objecte de l’estalvi i del crèdit: “redenciones del servicio militar en jóvenes que, de otro modo, no habrían podido librarse de él, instalación de pequeñas industrias, desarrollo de otras establecidas ya, formación de dotes para ingresar en algún Instituto religioso unos, y para contraer matrimonio otros”. La barreja és evident, però és un reflex de l›època.

Evolució de les principals partides del balanç i evolució dels dipòsits, crèdits, valors i immobles, 1905-1920. 1905-1920 (en pessetes).

El primer crèdit hipotecari es donà el 1908 i des d’aleshores hi haurà aquesta modalitat a la cartera general de crèdits, tot i que són pocs i poc importants: quatre o cinc, que es mantenen força regularment al voltant de les 50 000 pessetes, en conjunt.

La major part de les operacions de crèdit es concentren en pagarés i abonarés. Els primers, els més importants, són els que es donen normalment a empresaris i són aplicables a negoci. Els segons són més aviat de caràcter particular.

El 1918 la Caixa atorgà un crèdit de 12 000 pessetes a l’Ajuntament de Manlleu, que es mantindrà fins el 1925, si bé rebaixat a la meitat.

La primera inversió immobiliària de la Caixa es fa l’any 1910 amb la compra de la casa de la plaça Quintana, números 1 i 3. Va costar 11 250 pessetes. El 1915 compraran dues cases més, al carrer de l’Hort de la Font, número 35, i al carrer de la Font, número 15, amb un cost de 8 634 pessetes i 9 828, respectivament. La inversió puja a 29 712 pessetes. La casa del carrer de la Font es va vendre el 1920. Possiblement era l’elegida com a futura seu de la Caixa, però es va presentar una millor oportunitat.

Excedents i fons propis

Hi ha dos exercicis que presenten resultats negatius: el del 1913 i, sobretot, el del 1915. Tots dos són conseqüència de la baixa de cotització dels valors que formen la cartera de la Caixa. Totes les caixes regularitzaven el seu valor a fi d’any. De totes maneres, no consta que aquestes baixes —fruit en bona part de la internacionalització de la seva cartera— afectessin la bona marxa de l’entitat, que continuava amb un marge financer positiu i sense altres traumes.

Els fons propis seran de 61 000 pessetes el 1920, que representen el 13,4% dels dipòsits, un percentatge més que suficient.

La Junta de Govern inicia el 1917 una sèrie de donatius, amb càrrec als excedents, aplicats a obres de beneficència locals. Aquests donatius oscil·len entre les 200 i les 600 pessetes.

Una caixa local (1921-1935)

Els homes i l’organització

Martí Vilaseca serà president de la Caixa fins el 1924. El seu successor, fins el 1930, és Jaume Serrat i Matabosch, el nou farmacèutic al carrer de la Font.

Eduard Rifà i Anglada, president de la Caixa, 1930-1938 (Caixa de Manlleu).

El 18 de setembre de 1930 la presidència de la Caixa serà ocupada per Eduard Rifà i Anglada. Aquest, nascut a Manlleu el 1882, pertanyia a la tercera generació d’industrials manlleuencs, una de les més conegudes. El seu avi, Jaume Rifà i Sabates, s’establí el 1838 a Manlleu com a teixidor de cotó. El seu pare, Joan Rifà i Munt, formà part amb els seus germans de Fills de Jaume Rifà, que filarà i teixirà cotó, fins el 1886. Els germans acordaren dividir el negoci, i ell es quedà amb la filatura de Manlleu. Morí el 1924 i el succeí Eduard Rifà, el qual amplià el negoci. El 1936 traspassà el que era un patrimoni personal a l’Anònima Rifà Anglada, domiciliada a Barcelona, però amb la fàbrica a Manlleu, i mantingué la filatura de cotó en dues fàbriques: can Puntí i can Rifà.

Al marge del negoci familiar tèxtil, Eduard Rifà desenvolupà altres activitats. El 1924 fou fundador de l’Associació Nacional de Radiodifusió i un dels creadors de l’emissora Ràdio Barcelona EAJ-1. Fundà i creà la revista “Ràdio Lot” de Barcelona (1925-29), la primera dedicada a la radiodifusió a Catalunya. Ràdio-Lot fabricava les famoses llanternes Lot, nom que esdevindrà genèric. Va ser director coordinador de la secció radiofònica del diari “L’Instant”. Morí el 15 de desembre de 1938, en plena guerra, a Barcelona.

Eduard Rifà entrà com a vocal de la Junta de Govern de la Caixa el 1929. Pocs mesos després era nomenat vice-president i president, en ràpida successió.

La direcció es mantindrà tots aquests anys en mans del veterà Casimir Colomer. Les oficines s’obren tots els dies de la setmana, fora del dijous, de deu a dotze del matí. Els diumenges es mantenen, per tant, com a dies feiners. Els comptes d’estalvi cobren el 2,5% d’interès el 1935.

Les memòries es començaran a publicar a partir del 1934; la del 1935, en català. El 1933, amb motiu de l’adaptació dels seus Estatuts i la seva inscripció en el Registre de Caixes Generals d’Estalvi Popular, la Caixa d’Estalvis de Manlleu i Comarca es convertirà en Caixa d’Estalvis de Manlleu.

Dipòsits

Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes) i evolució dels dipòsits, crèdits, valors i immobles, 1920-1935.

La Caixa de Manlleu manté la regularitat del seu creixement de dipòsits, aquests anys, sense cap excepció pel que fa a l’augment de dipòsits en cada exercici. Les 460 000 pessetes del 1920 són 1 400 000 el 1935, a la vetlla de la guerra civil.

El darrer any (1935) la Caixa tenia oberts 1 867 comptes d’estalvi, que no està gens malament si tenim en compte que la població era al voltant de les 6 000 persones. Cal tenir present, però, que n’hi devia haver una pila d’inactius i alguns de caràcter simbòlic.

Inversió

La cartera de valors manté el total protagonisme pel que fa a les inversions. El seu percentatge sobre els dipòsits augmenta durant els anys de la Segona República, de manera que el 1933 i durant els dos exercicis següents la cartera de valors supera la xifra de dipòsits.

La composició de la cartera canvia radicalment. Allò que era predominantment un conjunt de títols estrangers es converteix en una cartera de valors espanyols, seguint un procés gradual però continuat. El manteniment d’una pesseta forta, però intervinguda, durant el període de la Dictadura de Primo de Rivera, accentuarà aquest caràcter. El 1923, els valors estrangers són ja residuals i només representen el 4% sobre el total. El 1935 són 383 pessetes, o sigui, no res.

La diversificació, però, es manté, si bé dintre del que són els títols de renda fixa més cotitzats a la borsa de Barcelona: deute de l’estat i diverses companyies ferroviàries, als quals s’afegeixen algunes obligacions de l’Ajuntament de Barcelona i cèdules del Banco Hipotecario de España i del Banco de Crédito Local. És la cartera tradicional de les caixes d’estalvis catalanes aquests anys.

Cartera de valors (1923). Composició i rendibilitat.

El 1923 la Caixa tenia un crèdit hipotecari per un import de 10 000 pessetes, amb la garantia de l’immoble situat a la plaça de Fra Bernadí, número 28. Aquell any decidí executar la hipoteca, i afegint-hi 8 000 pessetes es convertí en propietària del que serà des d’aleshores el seu domicili social i seu dels serveis centrals de l’entitat.

Les obres d’habilitació costaran 85 317 pessetes —molt més que el terreny i l’edifici existents—, comptades el 1926. La seu social tindrà un valor en els llibres oficials de 106 010 pessetes el 1927.

El 1935 el balanç inclou una partida d’immobles per un valor de 117 000 pessetes, formada per l’edifici que hostatjava els serveis centrals de la Caixa i el de la plaça de la Quintana, números 1 i 3.

La guerra (1936-1939)

La Junta de Govern, presidida per Eduard Rifà i Anglada, deixà d’actuar amb l’esclat de la guerra pel mes de juliol del 1936. La Caixa quedà en les mans del seu director i secretari general, Casimir Colomer i Soler, el qual es preocupà de mantenir les portes obertes de l’entitat i també la normalitat, fins allí on era possible.

L’església de Manlleu dinamitada, 1937 (Xavier Valls i Mas, Manlleu. 100 anys de fotografia, Caixa de Manlleu, 1992).

El 15 de febrer de 1937, la Junta va cessar formalment en les seves funcions, en virtut d’un decret de la Generalitat de Catalunya que procedí a la intervenció de totes les caixes catalanes, les quals passaven a dependre del Departament de Finances. Per substituir la Junta es constituí un Comitè Administratiu, format per tres empleats de la Caixa i tres impositors. El secretari del Comitè fou Casimir Colomer. Aquest va ser el qui l’organitzà i fins i tot el qui proposà els seus membres: Isidre Comas i Vila, Francesc Casellas i Parareda i ell mateix, en representació del personal, i Jaume Mas i Andreu, Lluís Poblet i Manrich i Josep Parareda i Serratosa, en nom dels dipositants. El delegat de la Generalitat era l’alcalde de Manlleu, substituït a l’agost d’aquell any per Miquel Fàbregas, de Vic, delegat general de banca, borsa i estalvi de la Generalitat a la comarca d’Osona.

El 5 de febrer de 1939, amb l’ocupació de Manlleu per les tropes franquistes, el seu cap militar reposà l’antiga Junta de Govern en les seves funcions. Eduard Rifà, president de la Caixa, havia mort a Barcelona el 15 de desembre de 1938. El seu càrrec fou ocupat pel vice-president, Josep Mataró i Parladé.

Un empleat de la Caixa, Martí Pujol i Serrallonga, membre de l’Acció Catòlica local, fou assassinat 1’1 d’agost de 1936, a Gurb de la Plana. És l’única baixa violenta a la plantilla de la Caixa que figura als documents oficials. Aquests no feien constar els possibles morts al front en el bàndol republicà.

Com en altres caixes catalanes hi hagué un home amb prou autoritat moral per a mantenir l’entitat en marxa. És el cas de Casimir Colomer, que també va evitar un procés de depuració, després de la guerra. La Junta de Govern agrairà públicament la feina del Comitè Administratiu, responsable de la gestió.

Evolució de les principals partides del balanç, 1935-1939 (en milers de pessetes).

Els dipòsits van seguir l’evolució general de les caixes catalanes durant aquest període: fortes retirades de dipòsits al començament de la guerra, baixa més continguda durant l’any 1937 i recuperació durant el 1938.

Aquesta recuperació va ser fictícia, conseqüència de la forta inflació. El creixement de dipòsits no és degut a la confiança en la victòria de les tropes franquistes, com van dir posteriorment els vencedors, sinó efecte de la pèrdua de valor adquisitiu de la pesseta.

La baixa de dipòsits no va ser en tot cas molt forta. L’exercici 1937 es tancà amb 1 236 000 pessetes, amb una reducció del 12% sobre els dipòsits de dos anys abans.

En període de guerra, la Caixa va fer diverses aportacions econòmiques destinades a la gent de Manlleu que no tenia feina.

Una caixa comarcal (1940-1959)

L’edifici que fou la seu central des del 1926 fins al 1961, a Manlleu (Caixa de Manlleu).

Retorn a la vocació comarcal i baixa capitalització

El 1946 la Caixa de Manlleu celebrà els seus primers cinquanta anys. Aquell mateix any pogué obrir la primera sucursal, mentre inaugurava una seu social nova, que es pretenia definitiva. Tres anys més tard (1949), la Junta de Govern de la Caixa acordà el canvi de la seva denominació —Caixa d’Estalvis de Manlleu— pel de Caixa d’Estalvis Comarcal de Manlleu. Aquest canvi responia, segons els seus directius, a l’expansió ja iniciada per la comarca d’Osona. Però, pel que sembla, el canvi de nom no fou autoritzat i no es produí fins el 1966, conseqüència d’una nova petició.

El creixement correcte dels dipòsits i de les operacions de la Caixa obligà els responsables de la Caixa a pensar aviat en una seu social més espaiosa que la que tenien. El 1956 compraran el terreny sobre el qual s’edificarà la que serà la seu social fins avui.

Però el compte de resultats genera uns excedents pobres i la Caixa es descapitalitza ràpidament. Es comencen a prendre mesures per millorar el rendiment dels actius abans no s’acabi aquest període.

Els homes i l’organització

La mort del president, Eduard Rifà, durant la guerra farà que el càrrec passi naturalment al vice-president. Aquest era Josep Mataró i Parladé, un comerciant en carbons, palla, llavors, farina i cereals, que tenia el magatzem i la botiga a la plaça de Fra Bernadí, aleshores batejada de nou amb el nom de plaça d’Espanya. Serà president fins a la seva mort, el 24 de juliol de 1957. La nota necrològica que li dedicà la Caixa feia constar que era qui havia fet canviar la fesomia de l’entitat, “convirtiéndola de Entidad meramente local en Caja de ámbito comarcal”. En honor a la realitat històrica, hauríem de dir que recuperà el caràcter que li havien donat els seus fundadors.

El nou president serà Manuel Jaumeandreu i Font.

Casimir Colomer i Soler, director de la Caixa i secretari de la Junta de Govern des del 1904, morí el 22 d’agost de 1942. Havia estat l’ànima de la Caixa durant trenta-nou anys i la seva labor va ser especialment important durant el període de la guerra. En la direcció de la Caixa el substituirà el seu fill, Josep Colomer i Caballería.

El 1953 es van aprovar els nous Estatuts, que substituïen el vell Reglament.

Expansió

Com dirà el seu director general, tenien “unas mismas características geográficas y de trabajo”. Però l’autorització del Ministeri de Treball, del qual depenia la Caixa a efectes d’estructura i de creació d’oficines, trigarà molt a arribar. Mentrestant, el mateix 1942 la Caixa de Manlleu es va fer càrrec de l’Agrupació de Petit Estalvi que la Caixa de Manresa tenia a Roda de Ter: un centenar de llibretes.

Inauguració de la primera sucursal, la de Sant Quirze de Besora, el 1946 (Caixa de Manlleu).

La Caixa de Manlleu decidí ben aviat fer una política d’expansió comarcal. El 5 d’abril de 1942, la seva Junta de Govern acordà l’obertura de dues oficines: a Sant Quirze de Besora i a Roda de Ter. Es tracta de dues poblacions veïnes i amb un caràcter molt similar al de Manlleu.

La primera sucursal serà la de Sant Quirze de Besora i s’obrirà el 1946, amb motiu de les noces d’or de la Caixa. La de Roda de Ter no s’inaugurà fins el 2Q d’agost de 1950, tot i que hi havia la cessió d’un local propietat de l’empresa Tecla Sala i Fills per a la seva instal·lació. En aquesta població hi ha una relació molt estreta durant tots aquests anys entre la Caixa i els nombrosos industrials del tèxtil, que hi tenen les fàbriques.

La tercera sucursal serà la de Sant Hipòlit de Voltregà, inaugurada el 12 d’abril de 1953. La quarta s’obrirà el. 31 d’octubre de 1954, a Santa Maria de Corcó. La cinquena a Sant Pere de Torelló, el 29 de desembre de 1957. I el 24 de maig de 1959 s’obrien simultàniament les oficines de Tona i Aiguafreda. Vuit oficines al final d’aquest període.

Oficina de Santa Maria de Corcó, inaugurada el 1954 (Caixa de Manlleu).

Era costum de la Caixa nomenar un consell local per a cada oficina nova, al qual s’incorporaven figures representatives de la vida econòmica de la població.

Dipòsits

Les 1.865 llibretes que la Caixa tenia obertes el 1935 seran 2 086 el 1943, quan es publica la primera memoria de postguerra. Les operacions de desblocatge afectaren el 60% dels comptes existents —1 149—, severament castigats per les autoritats franquistes. Les 393 000 pessetes blocades, les que s’havien ingressat durant els anys de guerra i en pessetes del govern de la República, es convertiren en 77 000 pessetes del nou règim, cosa que comportà una pèrdua del 80% del seu valor original.

Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1939-1959.

La Caixa de Manlleu té ja uns horaris que podríem anomenar normals: les oficines resten obertes en horaris laborals i durant els dies feiners. Però serà la darrera de les caixes catalanes a tenir obert el diumenge. El 1951 manifesten que aquest encara és el dia en què hi ha més moviment.

Els dipòsits d’estalvi es veuran aviat acompanyats pels comptes de l’Institut Nacional de Previsió, “montepíos” laborals i entitats col·laboradores de la Seguretat Social. El 1947 el govern encarregà a les caixes el cobrament de quotes i el pagament dels subsidis. Les caixes donen el servei i reben els seus dipòsits en compensació.

Les imposicions a un any no s’introduiran fins el 1953; i els comptes corrents ordinaris, fins l’1 de gener de 1960 i amb el títol de comptes corrents d’estalvi, que és fins a cert punt una contradicció financera. I és que les caixes com la de Manlleu volen mantenir-se fidels a l’esperit dels fundadors.

Inversió

El 1943 la cartera de valors representa el 97% de la xifra de dipòsits. Per dir-ho d’una manera entenedora, la Caixa té invertit l’estalvi dels seus clients en valors, mentre que els fons propis li financen l’immobilitzat i els crèdits. La Memòria del 1950 comenta que, “fieles a nuestra política tradicional, continuamos manteniendo el mayor porcentaje en fondos públicos”. Com hem vist, aquesta política no havia estat, precisament, la tradicional durant els primers vint anys d’actuació de l’entitat.

Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1939-1959.

La composició de la cartera té poc interès. Està formada principalment per valors públics —de l’estat i de les diputacions catalanes preferentment— i per alguns bons i obligacions. Les obligacions del que eren companyies privades ferroviàries s’han convertit ara en obligacions de la Renfe, una empresa pública. Com a valors privats catalans només hi ha petites quantitats d’obligacions de la Catalana de Gas i Electricitat i de bons de la liquidada i deficitària Exposició Internacional de Barcelona del 1929.

El 1959 hi ha invertit en valors l’equivalent al 64% dels dipòsits. Des del 1951 aquest coeficient ha de ser com a mínim del 60% per imposició legal i el 1959 s’augmenta fins al 65% de l’increment dels dipòsits. De fet, per tant, la Caixa rebaixa proporcionalment la seva cartera de valors i afavoreix, així, la concessió de crèdits, alhora que manté la cartera en el percentatge exigit.

El 1943 la cartera de crèdits és ben minsa: 4 crèdits hipotecaris per un import de 87 500 pessetes i 22 000 pessetes més, cedides per al crèdit agrícola espanyol —no català, en cap cas— a través de 1’Instituto de Crédito de las Cajas Generales de Ahorro en unes operacions de baixíssima rendibilitat i motiu de queixa per part dels directius de la Caixa.

A partir del 1947 comença a créixer la partida de crèdit, que fa rebaixar proporcionalment la cartera de valors. Gairebé totes les operacions que es fan són crèdits hipotecaris. El 1946 és l’any, segons els manlleuencs, en què comença la immigració, procedent sobretot d’Andalusia. A l’entrada de la dècada dels anys cinquanta, amb l’inici d’una liberalització de la política econòmica del govern i el final del racionament de productes alimentaris (1952), la comarca es revifa i les empreses contracten nou personal. Manlleu tindrà aviat un problema greu d’habitatges, com totes les poblacions industrials catalanes aquests anys.

La Caixa de Manlleu optà per la concessió de crèdits hipotecaris a constructors, més que per una acció immobiliària directa. La Memòria del 1956 fa constar amb satisfacció que els nous barris de la Mare de Déu de la Salut, l’Estació i Puigventós s’han construït majoritàriament gràcies a crèdits concedits per la Caixa.” El mateix es pot dir de les poblacions on té oficines.

El 1951 la Junta de Govern acordà comprar uns nous terrenys, destinats a oficines centrals i seu social. Feia tan sols set anys que funcionaven les que tenia aleshores, però els responsables comproven que se’ls han fet petites. A més, tenen idea de destinar una part del nou edifici a l’obra social pròpia de la Caixa. El moviment físic és mínim, ja que representa passar d’un espai de la plaça de Fra Bernadí a un altre de la mateixa plaça, però molt més espaiós, amb façana a la plaça i a dos carrers. De fet, la Caixa, segons els noms de l’època, quedarà entre la plaça d’Espanya, el carrer del Generalísimo Franco i el de Calvo Sotelo, tota una prova que són els millors terrenys de la població. El solar va costar 287 500 pessetes. Aquest mateix any es va vendre la casa que tenia la Caixa des de feia molts anys a la plaça de la Quintana.

Les obres de construcció del nou edifici començaran immediatament i no s’acabaran en aquest període. La xifra invertida en immobles puja fortament a conseqüència d’aquestes obres i de compres destinades a les oficines comarcals.

Excedents i fons propis

La Caixa de Manlleu es descapitalitza durant aquest període. El creixement dels excedents no correspon a l’important augment dels dipòsits, i per tant no hi ha un creixement equivalent dels fons propis. El 1943 la relació entre aquests i els fons de tercers era del 8,5%, mentre que el percentatge corresponent al 1959 és només del 2,5%, tot i que ja hi ha hagut una recuperació, perquè aquesta relació era només de 1’1,1% el 1954, una xifra molt insuficient, tot i que no havia originat mai cap problema.

Els tipus d’interès abonats són obligatoris i els mateixos per a totes les caixes: el 2% sobre les llibretes d’estalvis i el 3% en imposicions a termini a un any. El problema no està aquí, sinó en la baixa rendibilitat de l’actiu i les seves elevades despeses generals.

La baixa rendibilitat de l’actiu és culpa de la política d’inversió en valors públics, que són els més segurs, però els que menys rendibilitat ofereixen. La creació progressiva d’una cartera de crèdits hipotecaris, que s’activa sobretot a partir del 1957, afavorirà l’increment de productes procedents d’aquesta partida.

Les fortes despeses generals són conseqüència de la política d’expansió, que requereix contractar personal i fer inversions en immobilitzat, que han de ser amortitzades. El personal contractat de nou i les noves oficines no comencen a ser rendibles fins al cap d’uns anys. Mentre no ho són, representen una càrrega financera.

L’obra social

La Memòria del 1949 presenta un resum de totes les aportacions fetes per la Caixa a l’obra benèfico-social des de la seva fundació. En el període 1941-49 s’han aplicat 82 777 pessetes a finalitats benèfiques, culturals i religioses diverses. Cada any hi ha una part de l’excedent —una tercera part aproximadament— que s’aplica a aquestes obres.

Aquesta política es manté fins el 1959. Aquest darrer any són 70 800 pessetes en ajuts a obra cultural, entitats benèfiques i, sobretot, a propaganda de l’estalvi i al fons comú benèfico-social del Ministeri.

La Caixa de Manlleu no té, per tant, obra social directa. Espera poder-la oferir dintre de l’edifici en construcció.

Superant obstacles (1960-1975)

Crisi comarcal i normalització financera

El 1961 s’inaugurà el nou edifici social a la plaça de Fra Bernadí.

El 25 de juny de 1961 s’inaugurava el nou edifici social a la plaça de Fra Bernadí. Amb aquest motiu, l’Ajuntament de Manlleu atorgà a la Caixa la Medalla d’Or de la vila, una medalla que no li serà lliurada fins el 1977, setze anys després. El 1964 s’inicia el que serà una expansió considerable per la comarca, i fins i tot fora, els darrers anys d’aquest període. El 1966 la Caixa acordà novament el canvi de denominació —que no havia estat autoritzat— i es convertí en Caixa d’Estalvis Comarcal de Manlleu.

La dècada dels anys seixanta és de crisi industrial, que afecta especialment els dos grans sectors que donen vida a Manlleu i la seva rodalia; el tèxtil i el metal·lúrgic. Hi ha tancaments de fàbriques i acomiadaments de personal. La comarca, però, dóna mostres al mateix temps d’una gran capacitat de creació de noves indústries i d’inici de noves activitats. Són aquests també els anys en què es desenvolupa la cria de bestiar porcí i prenen increment les empreses alimentàries.

El 1974 arribarà la segona onada de tancament de fàbriques i de reducció de treball, amb motiu de la crisi mundial que té els seus inicis en l’augment sobtat del preu del petroli. La filatura de cotó i la maquinària tèxtil seran els sectors més perjudicats.

Els homes i l’organització

Josep Colomer i Caballería, director general i secretari de la Junta de Govern (Caixa de Manlleu).

El president Manuel Jaumeandreu i Font morí el 1965. El substituirà el vice-president, Miquel Caballería i Soler.

Amb la nova ordenació legal del crèdit i de la banca del 1962, la Caixa de Manlleu passà a ser considerada de ple dret un establiment financer i de crèdit. Aquesta naturalesa financera devia crear una certa sorpresa en alguns dirigents de la Caixa, que tenien tendència a veure-la encara com una entitat benèfico-social, preocupada només a fer una correcta gestió de l’estalvi que els havia estat confiat. Ara cal donar nous serveis i entrar en un terreny de competència amb altres caixes i fins i tot amb els bancs.

El 1968 s’establí el Departament de Valors i tres anys després es participa en l’Associació de Caixes d’Estalvi - Servei de Valors —ACA Valors—, amb local a Barcelona, encarregada de la gestió conjunta d’aquest servei. El 1969 la Memòria manifesta satisfacció en comprovar com l’oferta als clients de participacions en els fons d’inversió mobiliaris no representa una baixa dels dipòsits, sinó al contrari, ja que n’atreu de nous. La conclusió que en treuen és correcta: “Cuantos más servicios prestemos las Cajas, mayores serán los incrementos que conseguiremos en todas nuestras operaciones” (Memòria, 1969).

La mecanització dels serveis administratius s’inicià el 1971, amb un acord amb el Centre de Càlcul de Sabadell SA, una empresa que té com a promotora la caixa d’aquella ciutat vallesana. El 1973, la responsabilitat del procés de mecanització es traspassarà al Centre de Càlcul Ausona SA, entitat constituïda pel Centre de Càlcul de Sabadell, la mateixa Caixa de Manlleu, P empresa vigatana Colomer Munmany SA, la delegació a Vic de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Barcelona i l’Agrupació d’Homes d’Empresa de Vic.

Durant tots aquests anys, Josep Colomer i Caballería es mantindrà com a director general i secretari de la Junta de Govern.

Expansió

El 1966 s’obrirà oficina a Vic amb categoria de subcentral (Caixa de Manlleu).

La Llei del 1964, que regulava l’expansió de les caixes, serà molt ben rebuda per la de Manlleu. D’una banda, descongelava una qüestió aturada des de feia quatre anys, durant els quals no s’havien autoritzat noves oficines. De P altra, el text legal afavoria especialment les caixes de caràcter local, que tenien preferència a l’hora d’escollir les oficines que volien obrir, dintre de les oportunitats que li facilitaven els plans anuals d’expansió.

El 1960 la Caixa tenia 8 oficines, inclosa la central. El 1966 podran obrir oficina a Vic, la capital de la comarca, a la qual donaran immediatament la categoria de subcentral. És seguida per altres oficines, dintre de la comarca o, com diuen les memòries, del partit judicial al qual pertany Manlleu. El 1973 fan constar que, per primera vegada, han demanat, i els han estat adjudicades, unes poblacions fora d’aquest partit judicial, ja que consideren que amb les 15 oficines que tenien aleshores a la comarca, aquesta estava “suficientemente saturada”.

Oficines obertes.

L’Ordre del Ministeri d’Hisenda de 7 de febrer de 1975 tancarà l’etapa dels plans anuals d’expansió i n’obrirà una altra en la qual es dóna a les caixes de caràcter local plena llibertat per a obrir oficines dintre de la província. La Caixa lamenta la pèrdua del privilegi d’autorització preferent que havia tingut fins aleshores, però accepta els avantatges de tenir més llibertat d’instal·lació.

La Caixa de Manlleu tem l’arribada d’altres entitats d’estalvi al seu territori, i especialment les de caràcter local. Considera “criterio de la Junta de Gobierno el continuar respetando los Partidos Judiciales de las Cajas de ámbito comarcal de nuestra provincia, de las que esperamos merecer idéntica reciprocidad de comportamiento con respecto a nuestra Comarca” (Memòria, 1974).

El 1975 la Caixa de Manlleu tenia una xarxa de 22 oficines: 20 a la comarca d’Osona i 2 a la del Vallès Oriental —la Garriga i Sant Celoni—.

Dipòsits

Els 80 milions de dipòsits del 1959 es convertiran en 4 290 milions el 1975. Un creixement considerable. I necessari, d’altra banda.

Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1959-1975.

Els seus dipòsits han seguit l’evolució general de totes les entitats de crèdit, siguin bancs o caixes. El 1975, la meitat estan en imposicions a termini a un any. L’estalvi s’ha vist severament castigat per una política obligatòria de tipus d’interès, que han estat molts anys inferiors a la pèrdua del valor adquisitiu de la pesseta, i s’ha refugiat en aquests comptes, que són els que paguen més, com a mal menor.

Els comptes corrents formen part ja de la vida ordinària de la Caixa. Un xec de la Caixa de Manlleu és tan normal com el de qualsevol banc. La Caixa acull tota mena de clients i tota mena de comptes.

Inversió

El barri nou, 1968 (Caixa de Manlleu). El crèdit a l’habitatge permetrà la creació de barris nous.

El 1971 la cartera de valors perd el caràcter de primera inversió de la Caixa. Hauríem de retrocedir a l’any 1915 per a trobar una situació similar. I és que han estat aquests anys d’entremig els que han vist unes caixes poc autònomes, al servei de la política del govern, amb uns alts o altíssims coeficients obligatoris de fons públics, que limitaven molt les possibilitats d’inversió de les caixes.

La Caixa de Manlleu pren la primera participació de la seva història, el 1968, a les societats gestores dels fons d’inversió mobiliària Ahorrofondo i Fondo Mediterráneo de Inversiones, promoguts per la Confederación Española de Cajas de Ahorro i un grup de caixes catalanes, respectivament.

En la mateixa línia cal veure les participacions al Centre de Càlcul Ausona SA i a la Societat de Cartera Vicsasa, constituïdes el 1973.

Els blocs d’en Mateu a la part nord de Manlleu, els anys seixanta (Caixa de Manlleu).

El 1957 havien aparegut per primera vegada els anomenats crèdits de regulació especial. Fins aleshores, el legislatiu exigia a les caixes que invertissin una part important dels seus dipòsits en cartera de fons públics o assimilables. Ara acceptarà que una part d’aquest coeficient obligatori d’inversió es faci sota la forma de crèdits privilegiats. Inicialment són els crèdits a l’habitatge. Després, s’estendran a operacions de crèdit agrícola o per facilitar el llançament i el desenvolupament de les petites empreses comercials o industrials. Són crèdits que s’han de concedir en condicions d’interès inferiors a les del mercat, però que en tot cas són més rendibles que els títols de l’estat o les obligacions de l’INI, que eren els valors computables per al coeficient d’inversió.

El crèdit hipotecari és virtualment l’únic que dóna la Caixa de Manlleu el 1960 i està adreçat de manera exclusiva a empreses constructores del que són oficialment les “viviendas protegidas y subvencionadas”, és a dir, aquelles que reben un ajut econòmic de l’estat per construir habitatges socials. Són, evidentment, crèdits computables per al coeficient d’inversió obligatori.

La Caixa considera que, com a mínim, ha finançat el 60% del creixement urbà de Manlleu des de l’inici de la immigració.

El crèdit de la Caixa s’estendrà a les operacions protegides per la legislació i al que ells en diuen crèdits de caràcter general, o sigui, els no computables. El 1975, el 54% dels crèdits són de regulació especial.

Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes).

El 1960 la partida d’immobles representa el 7,4% de la xifra de dipòsits i el 304% dels recursos propis de la Caixa. Uns percentatges molt alts, massa alts.

La Caixa reconeix, el 1965, que la seva xifra d’immobilitzat és excessiva. “La causa real del exceso de inmovilizado que hemos venido arrastrando fueron unos irrenunciables imperativos de supervivencia de nuestra institución, que casi sin lugar a opción, se nos plantearon en la dificilísima etapa inmediatamente posterior a nuestra guerra civil.” Es refereix a la inversió en noves sucursals, noves oficines centrals, obertes el 1946, i la construcció de la nova seu central, del 1961.

El 1975 la xifra d’immobilitzat és de 233 milions de pessetes. L’expansió s’ha fet quasi sempre per la compra o la construcció de l’oficina en edifici propi. El percentatge amb relació als dipòsits és del 5,4%, i del 162% pel que fa als recursos propis. La situació ha millorat, però continuen essent unes proporcions excessives, sobretot la segona.

Excedents i fons propis

La nova façana de l’oficina de Vic, 1972 (Caixa de Manlleu).

La Caixa era conscient que els seus resultats anuals —baixos— no li permetien crear uns fons propis adequats al creixement continuat de dipòsits.

L’increment de la partida de crèdits hipotecaris, destacable des del 1957, substituint la cartera de valors, serà un ajut per a obtenir més rendiment de les seves inversions. Com ho serà igualment la introducció de les obligacions emeses per empreses de l’INI, avalades per l’estat, i computables a efectes del coeficient obligatori de fons públics.

La Memòria del 1965 expressa la satisfacció per haver obtingut “el más elevado porcentaje de beneficios de todos los tiempos”. Ho atribueixen —correctament— a “la importante inversión que de dos años a esta parte estamos haciendo en valores industriales [és a dir, en obligacions de 1’INI] de una rentabilidad bastante superior a los que clásicamente nutrían nuestra Cartera”, a V augment de les operacions de crèdit i a la reducció de l’immobilitzat.

La millora dels productes arribava a temps, ja que el 1967 es rectifiquen a l’alça per primera vegada els interessos dels comptes d’estalvi i els de les imposicions a un any, fet que incrementava automàticament les despeses financeres de l’entitat.

Però les inversions en immobles eren molt altes i representaven una partida sense cap mena de rendiment directe, ja que es tractava de propietats de la Caixa ocupades per les seves oficines. I el personal havia continuat augmentant fortament, al servei també de la xarxa de sucursals.

Els fons propis representaven el 1975 el 3,4% de la xifra de dipòsits. Aquest era el coeficient de garantia, un coeficient no oficial, però utilitzat aleshores per a conèixer la capacitat financera de les entitats de crèdit. Era baix en relació amb el que mantenien altres caixes catalanes.

L’obra social

La biblioteca popular Bisbe Morgades a l’edifici del centre Cultural de la Caixa a Manlleu (Caixa de Manlleu).

La nova seu social de la Caixa, inaugurada el 1961, permetrà la realització d’una obra social propia, inexistent fins aleshores. A més dels serveis centrals de l’entitat, l’edifici de la plaça de Fra Bernadí inclourà la biblioteca popular Bisbe Morgades, la sala d’actes Joan Llagostera i Puntí, la sala d’exposicions Josep Mataró i Parladé, i l’Escola de la Llar Bisbe Aguilar, aquesta inaugurada el 1962.

L’obra de biblioteques populars anirà lligada a un acord amb la Diputació de Barcelona que preveu la seva creació a les poblacions on la Caixa tingui oficina. A la de Manlleu, seguiran la Joan Riera i Sala a Roda de Ter (1964), la Marquès de Remisa a Sant Hipòlit de Voltregà (1966) i la Joan Maragall a Tona (1970).

El 1970 es posa en marxa una nova obra propia: l’Escola Familiar Agrària Quintanes, establerta en una finca agrícola de la Caixa. El 1973 l’Escola concedia els primers diplomes als alumnes que havien acabat els tres anys d’estudis obligatoris.

Sala d’actes a la subcentral de vlc (Caixa de Manlleu).

La subcentral de Vic serà un nou centre d’activitats. El 1973 s’obria l’Auditòrium Ramon d’Abadal i de Vinyals, l’Escola de la Llar Sant Antoni Maria Claret i una sala d’art.

En la Memòria del 1962 hi ha un llarg escrit sobre “Preponderante acción de nuestra Caja, relacionada con el problema de la Vivienda”, que sembla que vol ser la justificació de l’estratègia de la Caixa davant del problema de l’habitatge. La Caixa va resoldre de finançar els constructors en lloc de fer una obra propia immobiliària. Diuen que “no han perseguido nunca efectos de índole propagandística”, com si la construcció propia ho fos; que “los limitados saldos que a tal fin la Caja hubiera podido invertir, nos hubieran permitido tan sólo proporcionar una menguada ayuda al problema de la vivienda”. Les memòries inclouen una referència explícita als principals promotors dels barris o dels edificis construïts de nou, que són els qui reberen els crèdits de la Caixa.

Una entitat financera competitiva

Façana de la seu central a Manlleu (Caixa de Manlleu).

Una Caixa mitjana i equilibrada

Durant aquests anys, la Caixa de Manlleu aconsegueix dues coses fonamentals per al seu futur. La primera és transformar-se en una entitat financera moderna demostrant que una caixa d’aquestes dimensions pot donar un bon servei. Ha frenat l’expansió i ha buscat atendre preferentment les operacions més sol·licitades i més rendibles. El segon objectiu aconseguit és un compte de resultats sanejat, que li ha permès crear uns fons propis també suficients, tot i treballar en un mercat molt competitiu.

Els homes i l’organització

El 1977, per aplicació del Decret de 27 d’agost d’aquest any, que establia una nova regulació dels òrgans de govern de les caixes d’estalvis, la Caixa de Manlleu procedí al nomenament de compromissaris entre els impositors, a l’elecció de representants de les entitats benèfiques, culturals i de corporacions —ajuntaments— i a la del personal. Aquests compromissaris, reunits en assemblea general el 20 de maig de 1978, elegiren el nou Consell d’Administració i les tres comissions previstes pel text legal: la Comissió de Control, la d’Obres Socials i la Revisora del Balanç.

Dos dies abans de la reunió de l’assemblea va cessar voluntàriament el president, Miquel Caballería. Feia trenta-tres anys que pertanyia al primer òrgan de govern de la Caixa.

Josep Prat i Roca, president de la caixa 1978-1983 (Caixa de Manlleu).

El 8 de juny de 1978 el nou Consell nomenà president Josep Prat i Roca. Cinc anys més tard va cessar perquè havia complert l’edat reglamentària. Feia cinc anys que ho era, i vint-i-nou que pertanyia al Consell d’Administració. El seu successor és el vice-president Josep Llagostera i Dot, fins el 1985. Aquest any, Pere Rifà i Ferrer ocuparà la presidència.

El 1991 la Generalitat de Catalunya aprovà els nous Estatuts de la Caixa. Aquests preveuen una Assemblea formada per 60 consellers generals i un Consell d’Administració de 12 membres.

La direcció general estarà només en dues mans. En complir setanta anys, el 1982, es jubilà el director general, Josep Colomer i Caballería. Havia ocupat aquest càrrec durant quaranta anys. El substituí el sots-director, Martí Oller i Soler.

El 1977 s’establí formalment, a través d’un decret, la igualtat operativa entre bancs i caixes. Aquestes podien realitzar a partir d’aquell moment operacions que fins aleshores havien estat privatives dels bancs. Es l’inici d’una autèntica revolució en l’estructura i l’organització de les caixes d’estalvis, enfrontades a una competència duríssima que les obliga a revisar i replantejar les seves operacions. La Caixa introdueix el descompte d’efectes comercials (1978), la pòlissa de crèdit i les operacions de comerç exterior, i entrarà igualment en la distribució i administració de targetes de crèdit, la creació d’un fons de pensions individual assegurat (1985), l’oferta de participacions de fons d’inversió, la constitució d’una xarxa de caixers automàtics, etc. A través de petites participacions, oferirà també serveis financers complementaris, com és el del leasing. A més, és pionera en el servei de domiciliació de nòmines.

El 1980 es donà per acabada la primera fase de mecanització de la Caixa, realitzada a través de la societat Osesa, controlada per la Caixa i després integrada. El procés de mecanització es mantindrà viu i permanent.

L’organització i reorganització de la Caixa, per a mantenir-se al dia, anirà acompanyada d’una campanya d’imatge que fa compatible la tradició històrica de la Caixa amb la modernitat. En aquesta línia, el 1987 s’introdueix el nou logotip: la guardiola tradicional amb un disseny modern.

L’exercici 1981 serà el primer amb auditories fetes per professionals exteriors a la Caixa. Des d’aleshores es mantindrà l’auditoria externa dels balanços anuals.

El 1994 la plantilla està formada per 328 persones.

Expansió

Distribució d’oficines el 1994 i oficines obertes entre 1976 i 1994.

Els plans anuals d’expansió s’acabaran el 1975. Els plans havien permès a la Caixa de Manlleu la creació d’una xarxa d’oficines a la comarca, amb caràcter prioritari enfront d’altres caixes, ja que les caixes de caràcter local o provincial tenien aquest privilegi. El legislatiu establirà gairebé la total liberalització d’obertura de noves oficines, dintre del territori, que és la província en un primer moment i Catalunya des del 1979. La Caixa de Manlleu tindrà dret a seguir l’expansió, triant ara les places —no condicionades pels plans anuals—, però en condicions de competència amb altres entitats financeres —bancs i caixes—.

Així, la Caixa de Manlleu consolida la seva presència a la comarca d’Osona i a les veïnes: el Vallès Oriental i el Bages. El 1979 obrí una primera oficina a Barcelona, que serà seguida per altres a la mateixa capital catalana. El 1985 la Caixa atura la seva expansió momentàniament. El 1989 aprofitarà l’excepció que li dóna la Llei General de Caixes per obrir una sucursal a Madrid i el 1994 una quarta agència a Barcelona i la tercera de Manlleu.

Les 22 oficines del 1975 han esdevingut 65 el 1994.

Recursos de tercers

Recursos de tercers (1994).

Com totes les caixes d’estalvis, la de Manlleu tenia uns recursos de tercers captats exclusivament en forma de dipòsits de diner. Aquests dipòsits es limitaven inicialment a les tradicionals llibretes d’estalvis —comptes d’estalvi—. Després arribaran les imposicions a termini fix i finalment els comptes corrents.

Amb l’equiparació operativa entre bancs i caixes, imposada per llei des del 1977, les caixes tenen possibilitat de captar diners de tercers utilitzant noves modalitats. Així, el concepte restringit i tradicional dels dipòsits serà substituït pel nou i més ampli de recursos de tercers, que inclou els dipòsits i dóna entrada a altres modalitats.

El 1984 la Caixa de Manlleu farà una primera emissió de cèdules hipotecàries. Es tracta d’uns títols que porten com a garantia les hipoteques cedides a la Caixa en les operacions de crèdit. El 1986 posaran en circulació una emissió de 750 milions en bons de tresoreria. Bons i cèdules hipotecàries formaran els recursos de tercers en forma d’emprèstits. Els uns i les altres tenen una vida relativament curta, de tres a cinc anys, i seran amortitzats al seu venciment, sense renovació, de manera que el 1991 aquest concepte ha desaparegut del balanç.

Cessió temporal d’actius, 1985-1994.

Emprèstits (cèdules hipotecàries i bons de tresoreria), 1984-1990.

Molta més importància tindran les cessions temporals d’actius. Es tracta sobretot de lletres del tresor o d’altres actius monetaris, subscrits per la Caixa i traspassats a tercers abans del seu venciment.

El 1994, la Caixa de Manlleu té 83 261 milions de pessetes de recursos de tercers. El finançament subordinat, que comentarem en l’apartat de fons propis, queda al marge. Aquella xifra representa el 0,9% dels recursos que tenen les caixes d’estalvis catalanes. La seva distribució és la següent:

Inversió

El 1976, la cartera de valors és constituïda per títols computables per al coeficient d’inversió obligatori: deute de l’estat i obligacions d’empreses de l’INI, avalades per l’estat.

La Caixa de Manlleu no crea un grup financer, ni pren participacions majoritàries. L’única excepció és la que correspon a la Societat Osona de Serveis SA —Osesa—, que oferia els serveis informàtics en exclusiva a la Caixa de Manlleu, la qual en tenia el 100% del capital, i que serà absorbida el 1989.

El 1991 la Caixa promourà la constitució d’un fons d’inversió: el Fons Manlleu Estalvi FIM, gestionat per Ahorro Corporación Financera i amb la Caixa de Manlleu com a entitat dipositària. La cartera de valors de renda variable, poc important, està formada especialment per participacions d’aquest fons, temporalment, per algunes accions de societats concessionàries de les autopistes catalanes i per empreses de serveis financers.

Els crèdits de regulació especial computables per al coeficient d’inversió obligatòria aniran en descens, paral·lelament a la baixa progressiva del mencionat coeficient. La Caixa augmenta, per tant, la seva llibertat d’acció.

Descompte comercial, 1978-1994.

El 1978 entrarà en el descompte d’efectes comercials, una operació que havia estat la més característica dels bancs. Ho farà amb una certa força fins a mitjan dècada dels anys vuitanta, moment en què s’aprecia una reducció d’aquestes operacions —vegeu quadre adjunt—.

El 1983 introduirà la modalitat de la pòlissa de crèdit, una altra operació tradicional dels bancs: és la disposició d’una xifra de crèdit sobre un compte corrent, pagant interessos només per la part disposada. El nou tipus de crèdit permetrà incrementar l’oferta al comerç i a la petita indústria. Aquest es concedirà també a través de la signatura de convenis amb diversos organismes oficials de l’estat, de la Generalitat de Catalunya i d’entitats privades.

Però els crèdits hipotecaris es mantenen com la primera modalitat de crèdit, i la més important, de la Caixa. El 1994 representen més del 54% del total de crèdits concedits: 25 797 milions sobre 47 563 milions.

El problema de l’immobilitzat, que havia estat greu per a la Caixa de Manlleu, anirà perdent importància en aquest període, ja que el fort augment de recursos propis i de tercers absorbeix de sobres el que havia estat un excés d’inversió en aquest capítol.

El 1994 els actius materials de la Caixa són de 2 031 milions de pessetes i porten acumulats 1 154 milions d’amortitzacions. Al marge del que és immobilitzat d’obra social —279 milions—, la resta correspon fonamentalment a edificis propis i a les inversions fetes en el procés de mecanització de la Caixa —serveis informàtics—.

Excedents i fons propis

Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes) i dels recursos de tercers, crèdits, valors i Immobles. 1975-1994. A baix, dotació a reserves, 1976-1994.

La Caixa de Manlleu tenia el 1975 uns fons propis relativament baixos i relativament insuficients amb relació als recursos de tercers que administrava. Aquests fons propis estan formats fonamentalment per les reserves i aquestes procedeixen dels excedents obtinguts i no aplicats a altres finalitats.

De fet, el poder legislatiu, durant aquests anys canviarà el criteri sobre el coeficient de solvència de les entitats d’estalvi i sobre l’aplicació d’excedents a reserves. El coeficient de fons propis es fixarà sobre els actius de risc i no sobre els recursos de tercers, com havia estat norma anterior. La Caixa haurà de donar una prioritat a l’aplicació de l’excedent a reserves si els seus fons propis són baixos, de manera que l’aplicable a obra social és només aquell excedent romanent, un cop la Caixa tingui el coeficient de solvència exigible.

Els excedents de la Caixa seguiran una línia positiva. El creixement i l’expansió queden supeditats al compte de resultats. Les despeses generals són controlades, com també la productivitat general. La mecanització de les operacions representa un fort increment en immobilitzat, però a la llarga millora el rendiment dels productes.

El 1989 el Consell acordà una emissió d’obligacions subordinades per reforçar els fons propis. Era un instrument creat per compensar la impossibilitat que tenen les caixes d’acudir al mercat de capitals, com fan les societats anònimes mercantils. Les obligacions subordinades són títols de l’entitat emesos amb caràcter perpetu, que paguen un interès variable al seu portador i que es consideren subordinades a tots els altres creditors en el cas de liquidació de l’entitat. Aquest caràcter permet considerar-les com a fons propis a l’hora de calcular el coeficient de solvència. La Caixa de Manlleu feu el 30 de juny de 1989 una emissió d’aquestes obligacions per un import de 1 200 milions de pessetes, que serà coberta.

El 1994, amb uns recursos propis de 5 210 milions de pessetes, la Caixa de Manlleu presentava un coeficient del 13%, molt superior al mínim exigible.

L’obra social

El 1987 la Caixa constituí la Fundació Caixa de Manlleu, a la qual encarregà la gestió i administració d’algunes de les seves obres socials.

Dotació al fons d’obra social, 1976-1994.

El 1994 la Caixa distribueix la seva obra social en quatre àrees: obra cultural, obra docent, obra assistencial i obra lliure.

L’obra cultural inclou 9 biblioteques: 5 en col·laboració amb la Diputació de Barcelona, 3 amb la Diputació i l’Ajuntament al qual pertany la biblioteca i 1 amb la Generalitat i l’Ajuntament respectiu. Completen l’obra aules de cultura, sales d’art i sales d’actes, tant a Manlleu com en una dotzena llarga de poblacions on tenen oficina.

L’Escola Familiar Agrària Quintanes s’ha convertit en un centre de formació professional de segon grau. El 1970 havia iniciat l’obra docent de la Caixa. El mateix caràcter i naturalesa té l’escola familiar agrària femenina La Suïssa, situada en uns locals cedits per l’Ajuntament de Tona. La Fundació Caixa de Manlleu administra les antigues Escoles de la Llar de Manlleu i Vic, dedicades ara a l’ensenyament de llengües i a cursos de diverses especialitzacions. La de Vic acull el Centre d’Iniciatives Empresarials, promogut per l’escola Quintanes.

L’obra assistencial està formada, sobretot, per cinc casals d’avis de la mateixa Caixa i d’altres als quals dóna suport. El 1984 la Caixa participà en la creació del Banc de Sang d’Osona, a Vic, en col·laboració amb l’Hospital de la Santa Creu.

Com a obra lliure social es poden considerar tots aquells ajuts que dóna la Caixa “per a fer costat”, tal com expressa la Memòria del 1994. És a dir, els ajuts a entitats benèfiques o culturals que actuen en el radi d’acció de la Caixa i que mereixen aquesta atenció.

Vista general de les instal·lacions de l’Escola Familiar Agrària Quintanes (Caixa de Manlleu).

Directors-presidents de la Caixa de Manlleu des de la seva fundació el 1896 fins al 1985

  • 1896-1898 – Joan Llagostera i Puntí
  • 1898-1915 – Joan Guardiet i Xipell
  • 1916-1924 – Martí Vilaseca i Sanglas
  • 1924-1930 – Jaume Serrat i Matabosch
  • 1930-1938 – Eduard Rifà i Anglada
  • 1940-1957 – Josep Mataró i Parladé
  • 1957-1965 – Manuel Jaumeandreu i Font
  • 1965-1978 – Miquel Caballeria i Soler
  • 1978-1983 – Josep Prat i Roca
  • 1983-1985 – Josep Llagostera i Dot
  • 1985 – Pere Rifà i Ferrer

Oficina de Folgueroles (Caixa de Manlleu).