Francesc Moragas i el món de les assegurances socials

El 1880 els seus pares l’enviaren a estudiar a l’internat que tenien els jesuïtes a Manresa, on romangué dos anys, i on rebé la notícia de la mort del seu pare (1881). La seva mare es tornà a casar, al cap de l’any reglamentari de viduïtat, amb un altre advocat, amic del seu marit: Joan Antoni Sorribas i Zaidín, un aragonès. La influència del padrastre sobre Francesc Moragas serà molt positiva.

Moragas acabà el batxillerat i el 1887 es matriculà a la Universitat de Barcelona. Primer a la Facultat de Filosofia i Lletres, però seguidament a la de Dret, una mica obligat per la tradició familiar. A la universitat es relacionà amb altres estudiants com Enric Prat de la Riba, Lluís Serrahima i Camín, Jaume Carner i Romeu i Francesc Vidal i Barraquer, i tingué mestres com Manuel Duran i Bas o Joan de Déu Trias i Giró.

El mateix 1887, Francesc Moragas ingressà en el Centre Escolar Catalanista, filial del Centre Català, del qual serà secretari (1888) i president de la seva secció de Dret, des d’on participarà activament en la campanya per la defensa del dret civil català.

Els estudis de dret quedaren afectats per una forta discussió amb la seva mare, que s’oposava al festeig del fill amb Clotilde Illa i Arquer, una noia que pertanyia a la seva mateixa classe social, però que tenia tot just 15 anys el 1890. La topada fou seriosa i els pares obligaren Francesc Moragas a matricular-se el curs 1891-92 a la universitat de Saragossa, en un intent d’allunyar-lo de la noia. La solució fou un fracàs total, ja que la parella s’acabarà casant; a més, aquell any no va aprovar ni una sola assignatura, i la seva llicenciatura es va endarrerir. Va ser un any bohemi, dedicat sobretot a l’acció política, com a membre del Centre Escolar i de la Lliga Regional de Manresa —adherida a la Lliga de Catalunya—, a l’esport i a nombrosos viatges entre Barcelona i Saragossa. El 1892 participà en l’Assemblea de Manresa, que elaborarà les famoses Bases, com a comissionat de la Lliga Regional de Manresa.

El mateix 1892, i per impuls del seu padrastre, creà una revista dedicada al seu esport preferit, la bicicleta. Era quinzenal i es deia “La Velocipedia”. Ell n’era el propietari i el director. Per donar exemple, va fer sol el recorregut Perpinyà-Sant Sebastià (680 quilòmetres) en cinc dies, un fet esportiu que va ser recollit a la premsa de les ciutats per les quals passà.

El 1894, Moragas acabà finalment la carrera de dret. El mateix any moria el seu estimat padrastre. El 1895 es casava amb Clotilde Illa, que tenia aleshores vint anys. Era l’hora d’iniciar una professió. Però no exercirà el dret, sinó que ocuparà el càrrec de director de la revista creada pel seu padrastre: “Los Seguros”.

Joan Antoni Sorribas és una de les primeres persones que enllaça la vella tradició catalana de les assegurances amb la previsió social. La seva revista es proposa donar a conèixer les experiències europees en un i altre camp, que tenen com a origen l’interès per a cobrir riscos a través de la creació d’un capital. Les caixes d’estalvis tenen un protagonisme a la revista, així com les caixes de retir o de pensions. Sorribas havia fet entrar ben aviat el seu fillastre a la redacció de la publicació, i l’impulsà a escriure i a interessar-se per la labor periodística. El primer article que Moragas va escriure per a “Los Seguros” va ser el 1889, quan tenia 21 anys, i tractava sobre “Las Cajas de Ahorro en España”. El segon, sis mesos més tard, parlava sobre “El ahorro y el seguro”. Aquell mateix any, Moragas viatjà a París, on se celebrava l’Exposició Universal —la de la torre Eiffel—, des d’on trameté unes llargues cròniques sobre el que havia vist i après. Allí va poder conèixer els esforços que es feien a Europa per combinar l’estalvi amb l’assegurança per malaltia o per jubilació.

Moragas estava preparat, per tant, per a dirigir la revista i fer una bona feina. El director de “Los Seguros” es posà fàcilment en contacte amb la burgesia catalana, de base industrial, més sensible als problemes de la classe obrera. Un d’ells era Lluís Ferrer-Vidal.

El món de l’assegurança era familiar des de feia molt de temps a l’empresari català, tant pel que feia a l’àmbit estrictament dels seus negocis, com al personal: assegurança de mercaderies en el transport marítim, assegurança contra incendis, de vida, d’accidents. La presència a Barcelona de nombroses societats d’assegurances, inclosa la representació d’algunes empreses estrangeres, demostra el desenvolupament d’aquest sector durant la segona part del segle XIX.

En el terreny de la previsió social hi havia nombroses societats particulars de socors mutus i d’auxilis, formades pels gremis o per professionals. Les associacions obreres també participaren en aquesta creació, però la seva força econòmica era reduïda. Algunes empreses industrials catalanes crearen les seves pròpies societats de socors per als seus treballadors. En elles s’oferia una pensió per a la vellesa o en cas d’accident professional, a base d’aportacions de la pròpia empresa i dels assalariats. Però eren poques les empreses que ho feien, i en tot cas sempre eren grans, les que tenien més obrers i més capacitat financera. L’estat no entrarà en el sector fins l’any 1900, que es promulgà la primera llei sobre accidents de treball, una assegurança de caràcter voluntari.

La revista “Los Seguros” es proposava donar a conèixer la importància de les caixes de retir, com es deien aleshores, i la necessitat que empreses, obrers i estat col·laboressin en la creació d’uns capitals a favor dels treballadors que permetessin una jubilació digna.

La burgesia catalana i els conflictes socials

Els empresaris catalans tendeixen al paternalisme quan les fàbriques treballen i produeixen beneficis, però avisen immediatament les forces d’ordre públic quan els beneficis s’aprimen o desapareixen del tot, han d’acomiadar obrers i aquests planten cara. Alguns dels patrons s’adonaran que no es podia seguir sempre així i buscaran el pacte, primer en l’àmbit de la pròpia empresa i després col·lectivament. Altres consideraran que calia crear instruments de defensa de la patronal contra els obrers: el locaut —el tancament de fàbriques—, com a contramesura de la vaga obrera. Els empresaris pactistes i més disposats a buscar un acord foren aquells que volien aplicar els principis de l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII (1891), un text que condemnava el capitalisme salvatge i el socialisme, al mateix temps que impulsava els catòlics a una acció social.

Lluís no era l’hereu, de manera que quedà al marge de l’empresa familiar i s’hagué d’espavilar. Estudià per a enginyer i exercí aquesta professió, aprofitant les bones relacions personals que ell i la seva família mantenien amb la burgesia industrial emprenedora de l’època. Políticament es vincularà al catalanisme: el 1892 participà com a delegat per Gràcia a l’Assemblea de Manresa, que formulà les Bases per al futur de Catalunya. Serà un dels fundadors de la Lliga Regionalista el 1901. Com a professional, la seva màxima realització va ser l’Asland, la fàbrica de ciments pòrtland, promoguda i encapçalada per Eusebi Güell i Bacigalupi. Lluís Ferrer-Vidal tenia la concessió d’unes mines d’asfalt a l’Alt Berguedà, que aportarà a la societat en el moment de la seva constitució (1901), i de la qual serà el gerent.

El 1898 va promoure la creació de la Caixa de Previsió i Socors, l’objecte de la qual era “la contratación de seguros contra las consecuencias de los accidentes en sus varias ramificaciones, de las enfermedades, de la invalidez, la creación de pensiones para la vejez, etc”.

La revista “Los Seguros” es va fer ressò de la creació de la Caixa de Previsió. Els industrials que la crearen —Eusebi Güell, Albert Rusiñol i Josep Carroggio, entre d’altres— es comprometien a assegurar-hi els seus obrers. Francesc Moragas s’hi referirà en un article: “los seguros sociales, desde hace tanto tiempo practicados en otros países y hasta hoy desconocidos en España, se divulgarán en ella e invadiendo todo llegarán a adquirir entre nosotros carta de naturaleza”. Sembla clar que, des d’aquell moment, s’establí una relació personal entre l’enginyer i membre de l’alta burgesia catalana i l’advocat i periodista Francesc Moragas. El nexe d’unió serà la previsió social.

La vaga del 1902 i l’escrit dels set presidents

“En los comienzos del año estalló pavoroso conflicto que llenó de zozobra a todos e hizo absolutamente necesaria la intervención de las entidades que representan las fuerzas vivas de la ciudad y, por consiguiente, la de esta Cámara, a fin de cooperar a la acción de las autoridades, para resolverlo de manera que no dejara rescoldo de odios, sino en aquella cantidad por desgracia inevitable, aun para el más bien encaminado y previsor esfuerzo humano... El establecimiento de una institución de carácter general destinada a amparar y socorrer a los obreros ancianos constituirá uno de los mas nobles actos de previsión, una de las más legítimas glorias de la iniciativa de las sociedades económicas y probablemente una de las mayores causas de la pacificación de los espíritus.”

L’1 de març de 1902, tot just acabada la vaga general, els presidents de les entitats econòmiques abans relacionades, als quals s’havia sumat l’Ateneu Barcelonès, feren una crida pública a la concòrdia amb l’oferta de “la fundación de Cajas de retiro para los obreros u otra institución benéfica de defensa social con mira al porvenir de las clases trabajadoras”. L’escrit acabava així:

“¡Barceloneses! Sea la Caridad ramo de olivo que anuncie el término de la tormenta y el comienzo del periodo de paz y de concordia que para bien de todos debe regir este emporio de las artes y de las industrias”.

L’escrit anava signat per Felip Bertran d’Amat, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, Ignasi Girona, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Ramon Picó i Campamar, president de l’Ateneu Barcelonès, Lluís Ferrer-Vidal i Soler, president del Foment del Treball Nacional, Josep Monegal i Nogués, president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, Joan Cantareu, president de la Lliga Industrial i Comercial i Jaume Serra i Jané, president del Cercle de la Unió Mercantil.

Tot plegat es concretà de dues formes:

• Una recapta a favor de les famílies dels morts i dels ferits durant la vaga i per a donar suport al fons general de retir anunciat. Al final del mes de maig s’havien recaptat 88 000 pessetes, de les quals 25 000 es destinaren als ajuts i la resta es mantindrà com a capital per a la constitució de la caixa de retir.

• L’encàrrec a Francesc Moragas d’un projecte de Caixa de Pensions. Es va nomenar una comissió tècnica formada pel mateix Moragas, per Enric Prat de la Riba, Josep Anguera d’Orovio —director de la Caixa de Previsió i Socors—, Josep Blanco i Moya i Antoni Torrents i Monner.

El projecte de Caixa de Pensions per a la Vellesa

La pensió per a la vellesa o en cas d’incapacitat per a treballar es crea gràcies a la col·laboració entre la burgesia i la classe obrera: “La futura institución ha de llegar a ser un instituto popular que pregone el amor que habrán sabido demostrar al humilde las clases altas de nuestra sociedad y la previsión y espíritu de ahorro de que nuestro proletariado habrá dado pruebas.” Col·laboració, per tant, entre treballadors, que aporten el seu estalvi per a capitalitzar-lo, i l’alta burgesia, que facilita aquesta capitalització en crear l’instrument adequat: la Caixa de Pensions.

Les bases d’actuació són les següents:

• Es tracta de crear una caixa que es dediqui exclusivament a crear pensions per a la vellesa i en cas d’invalidesa pel treball. Les imposicions que es facin han d’anar destinades a aquest objecte. En això es diferencia d’una caixa d’estalvis, que rep dipòsits en general.

• La seva naturalesa jurídica serà la d’una associació. Això no obstant, “su organización interna ha de ofrecer bastantes puntos de contacto con la que es peculiar de las sociedades anónimas”.

• El territori d’actuació de la Caixa ha de ser el de Catalunya i, per tant, es preveu la creació d’oficines a totes les poblacions catalanes que convingui.

• La Caixa ha de tenir un “carácter popular, pero no exclusivamente obrero”. Una de les raons és la dificultat d’establir els límits “que separan a obreros y no obreros”. Però com que evidentment la Caixa no es constitueix per atendre la burgesia, es fixa un sostre de 1.000 o 1.500 pessetes, que ha de ser la màxima renda anual constituïble en aplicació del pla de pensions. Però la Caixa ha de ser popular: “es preciso que la gente confíe en ella, que entre las clases modestas llegue a ser costumbre el poseer una libreta de la Caja de Pensiones como afortunadamente lo es ya el poseer una libreta de la Caja de Ahorros” (de Barcelona).

Les pensions es formaran prenent com a base tres factors: la mortalitat, l’interès del diner i les despeses administratives de la institució. La mortalitat es calcula segons unes taules franceses existents. Moragas espera “que pueda llegar el día en que se posean tablas, basadas en la mortalidad que ocurre en Cataluña”. L’interès es fixa en el 3,5%, abonable sobre les quantitats dipositades. Es confia que les despeses de l’administració vagin a càrrec d’uns socis protectors, que aporten uns fons com a donatiu.

Un caràcter innovador de la Caixa és que es dóna al dipositant la llibertat més absoluta a l’hora de fixar la renda futura, “considerando cada imposición que haga el aspirante a rentista como prima única de una renta vitalicia anual”. No hi ha, per tant, l’obligació de fer unes aportacions convingudes prèviament, que no sempre es complien, com a conseqüència de dificultats econòmiques, i que podien comprometre el pla de pensions convingut. Les imposicions poden ser estalvi exclusiu del dipositant o aportació conjunta de l’obrer i del patró de cada empresa.

Els capitals recollits i sobre els quals hi ha el compromís de pagar un interès seran invertits en “adquisición de immuebles, en hipotecas de fácil realización y en valores públicos o privados, de renta fija, españoles o extranjeros, de suficiente seguridad”.

Francesc Moragas no es proposava tan sols fer una caixa de pensions. El seu objectiu era aconseguir un canvi en profunditat de la societat catalana, que permetés la introducció de la previsió social. És per això que el mes de maig de 1902, tot just quan ha enllestit el projecte de la caixa de pensions, publica el primer número de la “Revista Social”, dirigida per ell, i que, a l’estil de “Los Seguros”, es proposa crear consciència i donar a conèixer experiències exteriors i el que es fa a casa.

Aprovat el projecte de Francesc Moragas, les societats econòmiques patrocinadores es reuniren al gener del 1903, i acordaren constituir una Junta directiva i tres subcomissions: una d’administrativa, una de jurídica i una tercera de tipus econòmic. És la següent:

1. Junta Directiva:
   1. President honorari – Manuel Duran i Bas
   2. President efectiu – Lluís Ferrer-Vidal i Soler
   3. Tresorer – Josep Monegal i Nogués
   4. Secretari primer – Francesc Moragas i Barret
   5. Secretari segon – Joan Antoni Güell i López
   6. Vocals – Felip Bertran i d’Amat; Ignasi Girona; Raimon d’Abadal
2. Subcomissió administrativa
   1. President – Felip Bertran i d’Amat
   2. Vocals – Jaume Serra i Jané; Ramon Albó; Joan Güell; Francesc Moragas
3. Subcomissió jurídica
   1. President: – Manuel Duran i Bas
   2. Vocals – Manuel Pascual de Bofarull; Raimon d’Abadal; Ramon Rubio
4. Subcomissió econòmica
   1. President – Ignasi Girona
   2. Vocals – Rvrd. Dr. Francesc de Pol; Lluís Ferrer-Vidal; Albert Rusiñol; Emili Carles-Tolrà; Albert Planas i Escubós; Delfí Artós; Alexandre Maria Pons; Alfred Puig; Frederic Rahola; Josep Monegal i Nogués; Joan Cantareu; Joaquim Casanovas; Joaquim Bonet i Amigó; Josep Vidal i Balmes; Macià Muntadas; Leandre Jover; Josep Mansana; Marquès d’Alfarràs; Baró de Satrústegui; Baró de Viver; Manuel Bertrand; Domingo Taberner; Domingo J. Sanllehy; Bernardí Martorell; Pere Guerau Maristany; Josep Arañó; Ramon Picó i Carnpamar; Manuel Bochons; Alfons Sala; Josep Had/a; Josep Álvarez Valdés; Albert Escubós

El primer problema a resoldre serà l’econòmic. La subcomissió administrativa i la jurídica no trobaran obstacles. En canvi, la nombrosa subcomissió econòmica té dificultats a recaptar els fons inicials, que es consideren indispensables. El projecte d’estatuts preveu l’existència de 200 socis protectors, que aportin 500 pessetes com a mínim; però la xifra no s’aconsegueix. S’han reunit unes 60 000 pessetes, força per sota de les 100 000 previstes, mentre que Moragas considera que en faran falta unes 250 000. Quan es convoca la subcomissió econòmica, l’assistència és reduïda: només una tercera part dels seus membres. Durant la segona part del 1904 es fan gestions amb el govern, el qual tot i aprovar el projecte desestima l’aportació de recursos econòmics amb càrrec a l’estat. S’obté en canvi un important donatiu d’Alfons XIII: 25 000 pessetes. Es tracta, no tan sols d’una xifra important, sinó del suport reial.

El Foment del Treball Nacional, presidit encara per Lluís Ferrer-Vidal, i que té ara com a secretari el mateix Francesc Moragas, està disposat a cedir uns locals per a la Caixa a l’edifici que ocupa a l’antiga plaça de Santa Anna.

Constitució de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis

El donatiu d’Alfons XIII i la seva acceptació d’una presidència honoraria de la Caixa impulsaren Ferrer-Vidal i Moragas a constituir oficialment la Caixa el 5 d’abril de 1904. Aquest dia setze persones, que representen els socis protectors de la Caixa, nomenen una Junta Directiva de la Caixa de Pensions per a la Vellesa, que és la següent:

1. President – Lluís Ferrer-Vidal i Soler, president del Foment del Treball Nacional. Gerent de la Companyia General d’Asfalts i Pòrtland SA —Asland.
2. Vicepresident primer – Josep Monegal i Nogués; comerciant importador de cotó i industrial cotoner. President de la Cambra Oficial de Comerç, Navegació i Indústria de Barcelona. Exalcalde de Barcelona (1902-1903).
3. Vicepresident segon – Felip Bertran i d’Amat, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics, del País (1902-1903). Jurisconsult i historiador.
4. Vocals – Ignasi Girona i Vilanova, president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Propietari de la finca Castell del Remei, a la Noguera. Nebot de Manuel Girona, el fundador del Banc de Barcelona; Macià Muntadas i Rovira, director de L’Espanya Industrial SA, la primera empresa tèxtil catalana i espanyola en aquells moments; Enrique de Satrústegui i Barrié, baró de Satrústegui. Conseller de la Companyia Transatlàntica; Jaume Serra i Jané, expresident del Cercle de la Unió Mercantil. Soci de Serra i Jané, germans, industrials tèxtils; Ramon Rubio i López, advocat, exregidor de l’Ajuntament de Barcelona. Diputat provincial. Vocal de la Caixa d’Estalvis de Barcelona; Joan Cantarell, comerciant. Tenia un important magatzem de merceria; Eduard Conde, soci de Conde, Puerto i Companyia, propietària dels grans magatzems El Siglo, de Barcelona; Ramon Albó i Martí, advocat i exdiputat provincial.

El Consell Directiu nomenà en aquest acte Francesc Moragas director general de la Caixa de Pensions. Acordà igualment demanar al govern espanyol l’exempció d’impostos, per tractar-se d’entitat benèfica, i la declaració d’utilitat pública.

“Esta es la obra —va dir— de pacificación social concebida por los Presidentes de las sociedades económicas de Barcelona en días de aciaga perturbación de aquella paz y llevados del honrado afán de restaurarla y garantizarla contra nuevas alteraciones.”

La inauguració, però, no suposà l’inici de les operacions, ni que s’haguessin resolt tots els problemes, començant per l’econòmic. En són una prova els contactes que els promotors de la Caixa tenen aleshores amb la Caixa d’Estalvis de Barcelona, a la qual demanen que la Caixa de Pensions s’integri en la seva organització. Consta —vegeu Caixes i Bancs de Catalunya, vol. I, pàgs. 63 i 64— que la comissió directiva de la Caixa es reuní amb Lluís Ferrer-Vidal, Felip Bertran i Francesc Moragas. Aquests oferiren les 60 000 pessetes que tenien recollides com a dipòsit sense interès, com a argument a favor de la seva proposta. La resposta de la Caixa d’Estalvis va ser negativa (16 de juny de 1904) i hi tingué un paper protagonista l’advocat Ramon Rubio, que era membre de la Comissió Directiva de la Caixa de Pensions i de la Junta de Govern de la Caixa d’Estalvis de Barcelona. Aquesta aplaudí la idea de la Caixa de Pensions, però no acceptà el dipòsit sense interès, tot dient que els seus estatuts no ho permetien, i rebutjà la integració de la Caixa “por ser su organización muy diversa de la vigente en la Caja de Ahorros”. Ramon Rubio insistí que la Caixa de Pensions no havia reunit encara el capital de garantia previst i que la Caixa d’Estalvis de Barcelona no tenia el personal adequat.

És difícil endevinar quina fou la reacció de Francesc Moragas davant de la negativa de la Caixa d’Estalvis, si d’alleujament o de preocupació. La integració en la Caixa d’Estalvis de Barcelona hauria suposat la superació dels problemes de garantia per la Caixa de Pensions, però també la pèrdua de la seva autonomia. Ara hi havia més risc, l’exigència d’una major dedicació personal i majors possibilitats a la llarga.

Sembla clar, en tot cas, que la negativa de la Caixa d’Estalvis devia influir en els promotors i en el canvi fonamental que introduiran en els estatuts. Ells havien previst fer una caixa de pensions i es trobaven que el capital de garantia recollit era insuficient. Tenien poc més de 80 socis protectors en lloc dels 200 previstos; la xifra recollida entre ells era de 62 000 pessetes, a les quals podien sumar les 25 000 pessetes del rei, però que quedaven lluny de les 250 000 que volia Moragas. Si la Caixa d’Estalvis no volia fer de caixa de pensions, potser la Caixa de Pensions podia fer de caixa d’estalvis i captar així dipòsits de lliure disposició i no afectats a cap mena de plans de pensions. Aquests dipòsits serien un matalàs suficient per a cobrir en el futur les necessitats dels plans de pensions.

El primer d’abril de 1905 la Junta directiva aprovà els nous estatuts, d’acord amb els quals es creava la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. La Caixa tindria dues seccions: la primera, la de pensions per a la vellesa, aplicaria el programa fundacional; la segona, la d’estalvis, buscaria fonamentalment la captació de dipòsits, que cobrarien interessos i estarien a la disposició del seu titular, tal com feien les caixes d’estalvis ja existents.

La col·laboració amb l’Instituto Nacional de Previsión

Amb la inauguració oficial de la Caixa de Pensions no es resolien les qüestions pendents. Ja tenia una existència jurídica, però calia comprovar si el seu objectiu de crear una caixa de retirs privada tindria èxit, és a dir, si seria ben acollida per aquells per als quals havia estat creada, preferentment la classe obrera. Calia fer compatibles les seves relacions amb els poders públics, que es proposaven crear un règim d’assegurances socials, seguint el model d’altres països europeus.

La Caixa estava inaugurada, però no havia obert encara les seves portes al públic. Fracassat l’intent d’aixoplugar-se sota la Caixa d’Estalvis de Barcelona, calia començar a caminar. Per un camí, el de les assegurances socials, que molts consideraven que havia de quedar en mans de l’estat. Precisament, el primer centre d’interès de Francesc Moragas en aquell moment era la Conferencia de Previsión Popular convocada per l’Instituto de Reformas Sociales, un organisme governamental, constituït el 1903, que es proposava crear una Caja Nacional de Seguros. Era el primer plantejament seriós de les assegurances socials per part de l’administració.

La Caixa de Pensions no és única a Espanya. La Diputació de Guipúscoa havia creat el 1902 una Caja de Pensiones de Retiro, dependent d’ella. Era, per tant, una entitat pública. El Instituto de Reformas Sociales invità les dues caixes a participar a la conferència, tot i que la Caixa ni tan sols s’havia posat en marxa. El seu representant a la conferència serà evidentment Francesc Moragas. Aquest trobà a Madrid i a l’Instituto un amic i un aliat en la persona de Josep Maluquer i Salvador, un català estudiós de les assegurances socials, en la mateixa línia que Moragas, però treballant des del sector públic.

Moragas s’adonà ben aviat que l’oferta de la Caixa era minsa i que no seria fàcil sortir-se’ n. Optà d’entrada per ampliar les fórmules d’assegurança ofertes. La primera i la que havia motivat la seva creació era la pensió diferida, formada per l’ingrés de diverses quantitats, cadascuna de les quals constituïa una pensió independent. Era l’operació que permetia crear una pensió per a la vellesa. El 5 d’agost de 1905 el Consell directiu acordà oferir-ne una altra que anomenaven de capital diferit dotal, que aspirava a crear, a favor d’un infant i mitjançant diversos lliuraments, una xifra que seria el dot quan arribés a la seva majoria d’edat. El 29 de setembre del mateix any sorgia la fórmula de les pensions immediates, segons la qual, si s’ingressava una suma d’una certa importància, es podia anar cobrant una pensió o renda des d’aquell moment. Aquesta era una operació que no tenia res a veure amb la classe obrera, ja que aquesta no disposava d’aquesta suma, si no havia tret la rifa o guanyat un premi important. Dins del mateix any 1905 apareixen les llibretes combinades de pensió i d’estalvi, les pensions de supervivència i els contractes col·lectius de pensions.

Aviat es va poder comprovar que les operacions d’assegurança social, voluntàries i privades, tenien un creixement molt lent, fos quina fos la fórmula que s’adoptés. Mentre que, en canvi, les operacions de captació d’estalvi tenien una bona acollida. Moragas pren consciència que les pensions per a la vellesa i altres assegurances socials requereixen un impuls públic. El caràcter d’utilitat pública que té ara la caixa i les exempcions fiscals que ha obtingut, gràcies a aquella declaració, fan que aquella empresa privada es vagi convertint en mixta. El 12 d’abril de 1907, el president del Consell de Ministres inclou el governador civil de Barcelona entre els membres del Consell Directiu de la Caixa, que presidirà. L’alcalde de Barcelona i el president de la seva Diputació provincial s’afegiran al mencionat Consell directiu o d’administració (29 d’abril de 1908 i 27 de novembre del mateix any, respectivament).

Una Llei de 27 de febrer de 1908 creà finalment l’Instituto Nacional de Previsión, que posava en marxa el règim de seguretat social de l’estat. Un reglament de final d’any acceptava la Caixa de Pensions com a “institución análoga al Instituto Nacional de Previsión”. La Memòria del 1908 de la Caixa subratlla aquest fet i que entra en el règim de l’INP “con bandera desplegada, con todos los honores del iniciador o creador”. L’Ins-tituto ha adoptat les mateixes formules de pensions que realitza la Caixa, les mateixes taules de mortalitat i fins i tot el mateix tipus d’interès aplicable als ingressos fets.

La pobresa pel que fa a les operacions d’assegurança captades per la Caixa des de la seva obertura ha fet canviar la manera de pensar de Francesc Moragas, que s’adona que, o bé juga a fons la carta pública o l’entitat difícilment progressarà. S’inicia aquí un distanciament entre la seva posició i la del Foment del Treball, que hostatja la Caixa i que defensa per principi la solució privada. Moragas dimitirà de secretari de la patronal catalana el mes de març del 1908.

Francesc Moragas s’ha incorporat al Patronat de l’Instituto Nacional de Previsión (1909). Com que les tres primeres autoritats de la província de Barcelona estan presents al Consell directiu de la Caixa, el seguiment mutu és complet. Moragas i Ferrer-Vidal han aconseguit assegurar la continuïtat de la Caixa, però en unes condicions que amenacen la seva autonomia i la seva supervivència com a entitat catalana d’iniciativa privada.

Els homes i l’organització

La Caixa va tenir un llançament difícil. I contradictori. Els seus dirigents veien les dificultats per sobreviure com a Caixa de Pensions estricta, mentre que la secció d’estalvi —afegida a darrera hora— superava les seves esperances. La visió pràctica de Moragas, que acceptava l’apropament al sector públic, l’allunyava del Foment del Treball Nacional, la institució que havia patrocinat la Caixa i que l’allotjava.

Sortosament, l’equip que formaven Moragas i Ferrer-Vidal es va mantenir fins a la mort d’un i altre, durant la dècada dels anys trenta. Lluís Ferrer-Vidal va deixar la presidència del Foment l’any 1905, però mantingué una gran autoritat moral sobre la burgesia catalana. Els seus successors a la presidència del Foment, Manuel Marquès i Lluís Muntadas, s’incorporaran com a vocals al Consell directiu de la Caixa, però Lluís Sedó, president del Foment el 1911, ja no en formarà part i marcarà l’allunyament de la patronal catalana.

L’expansió: oficines i caixes adherides

El 1908, la Caixa de Pensions acordà l’obertura de la seva primera sucursal, que serà la d’Igualada. Busquen una ciutat industrial, que tingui població obrera, uns patrons disposats a donar suport al seu projecte i sense caixa pròpia. L’oficina s’obrirà el 14 de març de 1909 i en el patronat igualadí hi ha les principals figures de la burgesia de la ciutat: Catarineu, Godó, Font, Noguera, Llansana, Closa, Castelltort, Torelló i Capell. Seguint el mateix criteri, aquell mateix any 1909 s’obre l’oficina de Girona (18 de juliol de 1909).

En l’expansió, la Caixa buscarà acords amb les caixes d’estalvis locals existents. El 1912 la Caixa signarà un acord amb la Caixa de Mataró, en virtut del qual aquesta actuarà com a delegada de la Caixa de Pensions per a totes les operacions de previsió que realitzava. Un any més tard —1913— farà el mateix amb la Caixa de Terrassa, la Caixa Rural d’Estalvis de Sant Sadurní d’Anoia i la Caixa d’Estalvis de Vilanova i la Geltrú. Renuncia a instal·lar oficina en aquestes poblacions on hi ha caixes delegades. Ho farà en canvi a Manresa el 1917, tot i que no consta que hi hagués converses en aquest mateix sentit amb la caixa manresana. El 1913 obrirà la primera oficina fora del Principat, la de Palma de Mallorca, a la qual està obligada per l’acord amb l’INP.

El 1915 té 14 oficines obertes, però al mateix temps disposa de 24 caixes locals adherides, 3 grups socials de previsió, té 9 agències o delegacions —que també es convertiran en sucursals—, 150 caixes escolars i 61 patronats locals per a la vellesa. Com explica la Memòria d’aquest any hi ha 261 “organismos” vinculats.

La Caixa de Pensions va obrint oficines en capitals de comarca. La de Figueres i la de la Seu d’Urgell per absorció de les caixes d’estalvis locals instal·lades allí. Sense pressa, però sense aturar-se, la Caixa de Pensions acabarà el 1920 amb 22 oficines obertes. La xarxa real a través de les delegacions i caixes adherides és molt superior. Així s’entén que sigui ja la primera entitat d’estalvi catalana.

Dipòsits

El creixement està vinculat a tres fets:

1. La creació d’una xarxa molt important d’oficines i de caixes adherides.
2. L’atracció massiva de les societats de socors.
3. Una oferta de serveis, que no té comparació amb la d’altres caixes i que millora fins i tot la d’altres entitats financeres, com els bancs.

La importància de la xarxa d’oficines és evident. El 1920 l’estalvi recollit per les 21 sucursals obertes representa el 50,1% del total d’estalvi captat (Nadal-Sudrià, pàg. 124). Ja s’ha comentat l’existència d’una xarxa de caixes adherides, al marge d’aquelles 21 oficines. En moltes de les poblacions establertes l’única competència és representada per bancs locals, de poca importància, més interessats en la captació d’operacions comercials que en la de l’estalvi. A Barcelona, la Caixa d’Estalvis de la ciutat ha obert tan sols cinc agències, destinades en principi exclusivament a operacions del Mont de Pietat i que només molt lentament incorporen les operacions d’estalvi.

Les societats de socors mutus són nombrosíssimes a Catalunya en aquests primers anys del segle, abans del desenvolupament de les assegurances socials públiques. L’Anuari Estadístic de Barcelona del 1908 dóna la relació de 279 societats d’aquest estil, integrades dins de l’organització Unió i Defensa, formades per 58 753 persones i que han pagat 912 000 pessetes. Aquestes societats havien estat fidels a la Caixa d’Estalvis de Barcelona, però tot indica que durant aquest període passen massivament a la Caixa de Pensions. Les Memòries de la Caixa de Barcelona indiquen que el 1905 tenia com a clients 4 693 entitats d’aquestes, que s’han reduït a 1 386 el 1920. Algunes devien liquidar-se per adaptació a les noves normes oficials de previsió o per altres raons, però ho devien fer lògicament dins del marc d’actuació de la Caixa de Pensions. Les nombroses caixes adherides arreu de Catalunya no són altra cosa que caixes dependents d’aquestes societats privades de socors.

La Caixa de Pensions no està obsessionada pel caràcter popular dels seus imposants, com era el cas de la Caixa de Barcelona. La remuneració sobre l’estalvi és la mateixa —el 3%—, però en canvi amplien des del primer moment el que és la quantitat mínima que rep interès i que per a la Caixa de Barcelona representava el màxim que podia estalviar un obrer. El límit serà de 5 000 pessetes per a la Caixa de Pensions fins el 1919, que s’amplia a 10 000. La Caixa de Barcelona anirà a remolc, però amb retard: el sostre passarà per a ella de 1 500 a 3 000 pessetes el 1912, l’augmentarà a 5 000 el 1913 i l’igualarà amb 10 000 pessetes el 1920, quan la batalla ja està perduda.

El creixement es converteix en extraordinari a partir del 1917. El 1916 els dipòsits de la Caixa de Pensions representaven el 45% dels que tenia la Caixa de Barcelona, mentre que quatre anys més tard el percentatge és del 108%. El canvi de ritme sembla conseqüència de la introducció del compte corrent com a operació ordinària de la Caixa i de l’obertura dels seus serveis a tota mena de clients, sense controlar el seu estatut social. Quan la Caixa de Barcelona introduirà el compte corrent, ho farà per força legal i a contracor, ja que consideren que atempten contra un dels principis fonamentals d’una caixa d’estalvis. El 1915 la Caixa accepta que es puguin fer imposicions i reintegraments a qualsevol oficina de la Caixa i no obligadament a l’oficina on es té el compte o la llibreta.

Inversió i, sobretot, seguretat

Els primers estatuts de la Caixa de Pensions parlen molt més de les operacions de passiu que de les d’actiu. Els seus fundadors, com els de les caixes d’estalvis ordinàries, pensen fonamentalment en el que faran, que és captar i remunerar un estalvi de la classe obrera o bé crear uns fons de pensions. No pensen gaire a què destinaran els recursos captats. Però és evident que si estan disposats a remunerar l’estalvi o els fons recollits, cal obtenir abans un rendiment superior de la inversió d’aquells fons. El projecte inicial de Francesc Moragas dedicava a la inversió tres articles sobre un total de 86 i es limitava a dir que “los capitales de las reservas —aleshores encara no pensaven en estalvi— se invertirán en adquisición de immuebles, en hipotecas de fácil realización y en valores públicos o privados.”

Les primeres obres socials

La Caixa de Pensions és en si una obra social. La seva finalitat és intrínsecament social i no cal que faci res en particular per justificar la seva existència. És el que consideren els dirigents de la Caixa quan, en la Memòria del 1911, diuen que “la obra social de la Caja la demuestran en el terreno práctico las cifras referentes al importe total de las cuentas de las operaciones técnicas de previsión”. La consciència que cal fer alguna cosa més arribarà gràcies al creixement extraordinari de la secció d’estalvis i de la creació d’uns excedents.

Les dues primeres obres socials s’establiran per primera vegada el 1915: l’Obra dels Homenatges a la Vellesa i les Caixes Escolars de Previsió. La primera tindrà un fort desenvolupament. El primer Homenatge a la Vellesa se celebrà a Sant Sadurní d’Anoia el 3 d’abril de 1915. Es tracta de crear uns patronats locals, que fomentin la previsió per a la vellesa i facin obres de beneficència per atendre els vells necessitats. Les Caixes Escolars de Previsió suposen la creació d’uns comptes d’estalvis a favor dels escolars amb una aportació inicial de la Caixa.

El 1920 la Caixa es va fer càrrec de l’Empar de Santa Llúcia, residència per a nenes i dones cegues, una obra creada el 1901 per Anna Raventós de Saurí. Aquesta havia mort el 1919 i la direcció de l’Empar demanà acollir-se a la protecció de la Caixa.

L’Institut de la Dona que Treballa continuarà també una obra existent: el Montepío de Santa Madrona, una associació de socors mutus, creada el 1901 per mossèn Gaietà Soler i que tenia un casa asil.

Una acció revolucionària en l’estalvi

Moragas té tota la raó a atribuir-se aquest caràcter revolucionari —canvi en profunditat—, i la prova és que la Caixa és la primera de Catalunya i de l’estat des del 1920 i continua la seva progressió. Una entitat que encara és poc coneguda fora de Catalunya i Balears, com ho demostren les manifestacions d’un periodista madrileny el 1929: “ese verdadero monumento de Barcelona, que se llama Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, que —con hartos sorpresa y sentimiento del tiempo perdido— no conocíamos hasta entonces” (J.G. Ceballos Teresí, director de El Financiero: Libro del Ahorro. Las Cajas de Ahorro Benéficas de España, Madrid 1929).

L’obra social de la Caixa és excepcional i la base del seu prestigi. El seu alt cost, però, impedirà la creació d’uns fons propis adequats i crearà una situació financera poc ortodoxa, superada només per la forta entrada d’estalvis i pel manteniment d’uns actius molt líquids.

Mancomunitat, dictadura i república

Al desembre del 1921 es donà un pas endavant en la col·laboració entre les dues institucions, en signar-se un contracte pel qual la Caixa es feia càrrec del servei de tresoreria de la Mancomunitat, un servei que havia donat fins aleshores el Banc de Terrassa. La Caixa quedava encarregada de tots els cobraments i pagaments de la Mancomunitat a tot Catalunya, i a canvi li atorgava una línia de crèdit fins a 3 milions de pessetes, al 6% d’interès. La xarxa de sucursals de la Caixa feia que no tingués competència amb altres entitats financeres, caixes o bancs, a l’hora d’oferir aquests serveis. No consta que la Mancomunitat fes ús del crèdit, ja que a la Memòria del 1922 es menciona que té un saldo creditor de més d’un milió i mig de pessetes.

A la Memòria del 1923 no es fa cap referència al cop d’estat del General Primo de Rivera i a la instauració de la seva dictadura. Els polítics de la Lliga i els dirigents de la mateixa Caixa de Pensions is’han de quedar a casa i esperar temps millors. Les relacions amb els nous governants no foren bones, si bé les topades més visibles foren tangencials. Un dels consellers de la Caixa, l’advocat Albert Bastardas, bon amic de Francesc Moragas, serà processat, juntament amb la Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona, per haver comès el crim de publicar la seva Guia Judicial en català el 1926. El governador civil de Girona va fer tancar el 1924 els locals de l’Institut de la Dona que Treballa pel poc respecte que aquest demostrava als poders públics i per manca de col·laboració (vegeu Alfred Pérez-Bastardas, pàgs. 195 i 196).

La proclamació de la República permeté a la Caixa subratllar la normalitat en el desenvolupament de les seves operacions durant l’any 1931, “normalidad que ha surgido triunfante y victoriosa del contraste y de las perturbaciones de los pánicos políticos nacidos en torno de las primeras palpitaciones de la República y el pánico financiero nacido de la suspensión de pagos del Banco de Cataluña” (Memòria, 1931).

Les relacions amb el règim republicà seran bones. La Memòria del 1931 destaca que la Caixa es manté com a vocal de la Junta consultiva de caixes generals d’estalvis en el Ministeri del Treball, forma part de la Comissió Permanent de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis Benèfiques, mentre que el seu director general ha actuat de ponent de l’Estatut d’Estalvi, a la Junta consultiva del Ministeri, i ha estat elegit vice-president de la Confederació. És clar que la Caixa és la primera de l’estat per la importància dels seus dipòsits i fins i tot es mereixia més que això.

Les relacions amb la Generalitat de Catalunya seran més que correctes, de plena col·laboració, com veurem.

El 1932, la Memòria de la Caixa es redacta per primera vegada en català i el seu autor —el mateix Moragas— s’esbrava: “La Caixa de Pensions ha viscut sempre per a dos grans amors: l’amor humà i l’amor a la terra catalana... Per l’amor a la terra catalana, la Caixa de Pensions ha realitzat obra efectiva d’inversions patriòtiques, ha proclamat principis, ha fet campanyes i ha sofert persecucions; i per amor a la terra catalana, la Caixa de Pensions viu des del seu naixement amb l’afany sens límit d’incrustar-se a i fondre’s amorosament en els ossos i la carn de Catalunya” (Memòria 1933). Fins aleshores, només era l’amor humà el que sortia en els textos oficials de la Caixa.

Les dues seccions

La secció general d’estalvi

“La primera forma de la Caja de Pensiones, lo que constituye aún su materia básica, lo que es su armazón, lo que es su hogar; la propia Caja, con sus operaciones de ahorro, de previsión y de seguro voluntario, con sus obras morales y sociales y con sus instituciones benéficas, es todo lo que compone su Sección general.”

La Caixa és plenament conscient que la seva força li ve de les operacions d’estalvi i de les operacions voluntàries de previsió, les compreses en la primera de les dues seccions de l’entitat, a la qual està dedicat el paràgraf anterior corresponent a la Memòria del 1924.

És la Caixa de la iniciativa privada, en contrast amb l’altra, que cobreix les operacions d’assegurança regulades per l’estat.

Els homes i l’organització

L’establiment del règim obligatori de retirs obrers (1919) i el seu Reglament (1921) obligaren la Caixa a modificar els seus estatuts socials. Aquests foren aprovats per Junta general extraordinària el 23 d’agost de 1921.

La Caixa manté el seu doble caràcter, que queda reflectit en els seus estatuts. Hi ha una Secció d’Estalvis i Previsió, que inclou totes les operacions de la Caixa, menys les que fan referència als retirs obrers, atesos per una secció especial, que inclou la gestió d’aquells retirs i el de totes les assegurances socials que l’estat encomani a l’Instituto Nacional de Previsión, i a la Caixa com a entitat col·laboradora de l’esmentat institut. Aquesta segona secció tindrà autonomia jurídica i comptable, però l’administració serà la mateixa.

El 20 de març de 1928 la Caixa aprovà uns nous estatuts per adaptar els de l’any 1921 a la nova legislació sobre assegurances socials i caixes d’estalvis.

El successor de Lluís Ferrer-Vidal en la presidència de la Caixa serà Lluís Serrahima i Camín (Sarrià 1870-Barcelona 1951), un advocat de prestigi, fill de Maurici Serrahima i Pala, també advocat i fundador de la Sala Parés, al carrer de Petritxol, la primera galeria d’exposicions d’art. Lluís Serrahima era president del Cercle Artístic de Sant Lluc i vocal de l’Orfeó Català. Pertanyia al Consell de la Caixa des del 1921 i a la mort de Ferrer-Vidal n’era el vicepresident primer.

Entre els nous consellers de la Caixa que s’incorporaran durant aquest període podem destacar:

• Josep Vidal-Ribas i Güell, tercera generació d’una família de comerciants, des del 1927.

• Josep Armenteras i Vintró, que serà dues vegades president de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona: 1924-1927 i 1931-1934.

• Pompeu Fabra i Poch, gramàtic i lexicògraf. Quan fou nomenat —1934— era catedràtic de la Universitat de Barcelona i havia publicat ja el seu Diccionari de la Llengua Catalana.

• Lluís Ferrer-Vidal i Llauradó, a la mort del seu pare —1936—, el primer president.

L’allunyament del Foment del Treball Nacional comporta un canvi en la composició del Consell. Han desaparegut totalment els industrials, que és la classe social que controlava la primera patronal catalana. Els nous vocals són comerciants, coneguts per la seva sensibilitat social, advocats, com Joan Garriga i Massó, Josep Maria Gich, Desideri Canals o el mateix Lluís Serrahima, o intel·lectuals.

Moragas i Boix comptaren amb el suport d’un equip excel·lent de professionals. El 1929 estava format per:

1. Secretari – Lluís Solà i Escofet
2. Cap de comptabilitat – Antoni Feliubadaló
3. Cap de sucursals – Eduard Jiménez
4. Inspector de sucursals – Leopold Mercader
5. Secretari d’assegurances socials – Manuel Maria Calzado
6. Interventor del Mont de Pietat – Albert Batlle

Expansió: Catalunya i Balears

El 1920 la Caixa tenia 22 oficines obertes al públic. El 1935 en té 109, distribuïdes de la següent manera: Barcelona: oficina central i 9 agències urbanes; a la resta de Catalunya: 75; a les Illes Balears: 22; a Andorra: 1; a Madrid: 1.

Aquesta xarxa de sucursals, sense possible comparació amb la de cap altra caixa d’estalvis, estava organitzada amb un sentit modern. Inicialment, la Caixa havia creat una estructura pròpia per a cada oficina, tal com era costum, per a totes aquelles que havien creat sucursals o agències, però aviat la substituirà per una direcció de sucursals centralitzada. Les operacions de les oficines es convertiran en el que ells mateixos en diran “de tramitación” (Memòria, 1924), sense comptabilitat financera pròpia i amb un mínim d’estructura i de personal.

Un cop cobertes totes les poblacions que eren cap de comarca, la Caixa procedí a obrir oficina a totes les que eren cap de partit judicial, tant a Catalunya com a les Balears. El 1930 iniciara l’obertura del que s’anomenaran després agències urbanes, a Barcelona, o sigui oficines que depenen d’una central en el mateix municipi: la Barceloneta, Hostafrancs i el Poblenou seran les primeres. El 1933 s’obrirà la sucursal de Madrid i el 1935 la primera fora del territori de l’estat, al Principat d’Andorra.

Dipòsits

La Caixa treu el màxim partit del que ha sembrat en els seus primers anys d’actuació. La seva organització és moderna, eficient i el seu prestigi altíssim. Al darrere del fort creixement dels dipòsits de la Caixa, hi trobem una xarxa única de sucursals, que funciona bé; una atenció al client, sigui petit, mitjà o gran, sense els escrúpols que manifesten en aquests sentits altres caixes; i la seva obra social i cultural que li facilita l’obertura de milers de comptes, a través de les escoles, cooperatives, assegurances socials, etc.

No hi ha grans novetats pel que fa a les modalitats dels comptes. Només l’aparició de les llibretes d’estalvis agrícoles, més ben remunerades que les ordinàries, però limitades als socis dels sindicats agraris. I les imposicions a termini, que també permeten l’abonament d’un interès major, a canvi de la seva immobilització durant sis mesos o un any.

La relació és més llarga, però la part reproduïda és més que suficient per a veure l’esperit dels dirigents de la Caixa en un any difícil. El lirisme no és incompatible en aquest cas amb un bon funcionament de la institució i la professionalitat del seu personal.

El 31 de desembre de 1935 la Caixa tenia prop de 694 milions de pessetes en la seva secció general d’estalvis. La Memòria ha de buscar comparacions amb les caixes d’estalvis europees, ja que les espanyoles queden molt per sota. Pel volum dels seus dipòsits, la Caixa és la vuitena del continent, superada només per dues entitats italianes, tres entitats franceses, una de britànica, una d’alemanya i una de Luxemburg.

El mes de setembre de 1935 baixaran els tipus d’interès aplicables als comptes corrents, llibretes d’estalvis i imposicions, per imposició del legislador. El tipus màxim de les llibretes passarà del 3 al 2,5%.

Les virtuts de la Institució

“Tenemos 500 millones de pesetas, porque nuestra gestión es la propia del ahorro popular, que administra sin especular.

Tenemos 500 millones de pesetas, porque nuestros empleados, que se sienten amados, sirven al público con amor.

Tenemos 500 millones de pesetas porque nuestro público no presiente en nosotros más accionistas que viejos, ciegos, sordomudos, tuberculosos, madres obreras, niños, mutilados y enfermos.

Tenemos 500 millones de pesetas, porque en todas partes de Cataluña y Baleares, en donde se respira Patria, humanidad, arte o trabajo, se halla presente la Caja de Pensiones.

Tenemos 500 millones de pesetas, porque nuestras ventanillas no se han cerrado nunca en los momentos más aciagos y tempestuosos para la economía catalana.

Tenemos 500 millones de pesetas porque en la vida de nuestra Caja se está socializando el ahorro de Cataluña, siguiendo y quizás precediendo, las orientaciones de la economía social moderna” (Memòria, 1931).

Inversió: liquiditat, sobretot

Excedents i fons propis: una assignatura pendent

La Caixa tanca tots els exercicis amb excedent, però no hi ha una relació entre els recursos amb els quals treballa i els que genera. I menys encara si comparem aquests amb els fons propis. De fet, es pot fins i tot afirmar que “sense pal·liatius, en termes comptables, la secció d’estalvis de la Caixa estigué en fallida del 1929 al 1932” (Nadal i Sudrià; pàg. 260).

La preocupació dels gestors de la Caixa és la seguretat de les inversions, la liquiditat de F actiu i la capacitat de crear i mantenir una considerable obra social. Aquests són els seus objectius primers i als quals dedicaran llargues pàgines en les memòries anuals. Els excedents es destinen en bona part —un 61%— a Fobra social i només la resta va a parar a reserves. El resultat són uns fons propis molt reduïts, que només s’incrementaran fortament el 1935, com a conseqüència d’un fons de fluctuació de valors de 45,3 milions, format per les plusvàlues de la cartera.

La direcció és conscient el 1926 que cal pensar en els fons propis o reserves de l’entitat. Aquell any l’excedent es destina “en un 75% al aumento de las reservas de garantia para seguridad de los imponentes y en un 25% a la obra benéfica y social, que realiza nuestra Caja” (Memòria, 1926). És a dir, s’inverteixen els termes de la distribució de l’excedent que s’havia fet fins aleshores.

Tot i això, els 57 milions que es poden qualificar de fons propis de la Caixa el 1935 representen el 0,8% dels dipòsits de la seva secció d’estalvis. Els fons propis continuen essent l’assignatura pendent i no aprovada de l’entitat.

Una obra social excepcional

Es mantindrà i ampliarà l’Obra dels Homenatges a la Vellesa, així com l’Empar de Santa Llúcia, obres creades en el període anterior.

L’Institut de la Dona que Treballa

A dalt, infermeres de Santa Madrona (“Anales”, 1927). A baix, Àngels Mateu i Pla, fundadora de l’Institut, que morí el 1923 (“Anales”, 1926).

A la Conferència d’Assegurances socials, que reuní a Barcelona totes les entitats —privades i públiques— relacionades amb tasques de previsió social, la Caixa donà a conéixer les actuacions de l’Institut de la Dona que Treballa. La conseqüència serà la introducció de l’Assegurança Obligatoria de Maternitat el mes d’octubre del 1923, seguint l’experiència de l’Institut en aquest camp.

L’ànima de l’Institut, durant els seus primers anys, va ser Àngels Mateu i Pla, germana del que serà alcalde de Barcelona el 1939 i més tard president de la Caixa, Miquel Mateu. Àngels Mateu morí el 1923. L’obra tindrà un gran desenvolupament durant aquest període. El 1936 els seus serveis eren els següents:

• Oficines, dispensaris, laboratoris i Escola d’Infermeres de Santa Madrona.

• Tres clíniques a Barcelona —de cirurgia, de medicina i maternal— i una a Palma de Mallorca —la Clínica de Santa Maria Tomàs.

• Dues cases de família —de Santa Madrona i Àngels Mateu— a Barcelona.

• Dues revistes: “Vida social femenina” i “Vida femenina balear”.

• Una delegació a Lleida i deu a les illes Balears.

L’obra de biblioteques populars

A dalt, biblioteca de la Casa de Cultura d’Igualada (“Anales”, 1927). A baix, la colònia infantil de l’Àngel de la Guarda a Tiana (“Anales”, 1927).

L’obra cultural de la Caixa s’inicià el 1924 amb la creació de la primera biblioteca popular a Santa Coloma de Farners. Seguiran Igualada (1927) i Viella (1928).

Durant els anys de la Segona República es multiplicaren les noves biblioteques. El 1935 n’hi havia 40 en marxa, tant a Catalunya com a les Balears.

Canvis gens revolucionaris. Una normalitat aparent

En començar la guerra el mes de juliol del 1936, les oficines de la Caixa es trobaren majoritàriament en zona republicana, amb l’excepció de les que hi havia a Mallorca i a Eivissa. Aquestes quedaren sota el control de l’exèrcit sublevat, que obeïa el que serà el govern de Burgos.

Dels quinze membres del Consell d’Administració, n’hi va haver set de barcelonins que no es van moure del seu lloc de residència. Entre ells el president, Lluís Serrahima. La composició del Consell —tal com s’ha fet constar en el capítol anterior— era ben diferent de la que tenia en el moment de la fundació de la Caixa, en el qual dominaven els representants del Foment del Treball i de l’alta burgesia catalana. Que tinguessin aquest caràcter només hi trobem ara Lluís Ferrer-Vidal i Llauradó, fill del primer president, i Josep Vidal-Ribas i Güell. Els restants eren professionals —especialment advocats— i alguns representaven zones d’actuació de la Caixa, com era el cas del menorquí Josep Goñalons i Vidal, o del tarragoní Francesc Yxart. Potser per aquest caràcter més popular, la Caixa no fou considerada una institució que mereixés ésser incautada, i per això el Comitè de control que es constituí el 24 de setembre de 1936, seguint les consignes del Comitè de Banca i Estalvi de la Unió General de Treballadors —UGT—, arribà a un acord amb els consellers per a reconstituir el primer òrgan executiu. El Consell d’Administració quedà format pels set consellers barcelonins, que no havien canviat el seu domicili, més vuit que substituïen els desapareguts i representaven el Comitè de Control. Lluís Serrahima continuà presidint l’entitat i la Comissió executiva, mentre el director general, Josep Maria Boix, es mantenia en el càrrec, ocupant igualment la secretaria de la Comissió Executiva.

El manteniment de l’estructura executiva i els canvis no revolucionaris en l’administració facilitaren el manteniment de les funcions i de les oficines de la Caixa, en el seu vessant d’estalvis. La secció d’Assegurances Socials, en canvi, passarà per un període extraordinàriament confús, ja que en virtut d’un decret de la Generalitat, aquella secció quedarà sota el control de la Conselleria de Treball i Obres Públiques. Es constituí un Consell Directiu de la secció d’Assegurances Socials, que actuà amb uns estatuts que no foren aprovats ni per l’INP ni per la Generalitat de Catalunya. El desori serà general i el Consell de la Caixa intentarà amb un cert èxit la defensa dels interessos materials de l’entitat i dels assegurats.

Dos membres del Consell d’Administració de la Caixa foren assassinats durant els primers mesos de guerra: Francesc Yxart i de Moragas (mort a Tarragona el 17 de desembre de 1936), germà del qui havia estat un prestigiós escriptor i crític literari —Josep Yxart—, i Santiago de Riba i Espanya (mort a Barcelona el 12 d’octubre de 1936). Tots dos eren advocats. Quatre sacerdots consiliaris de l’obra social de la Caixa seguiren el mateix camí.

Entre el personal de la Caixa, el balanç de víctimes de la guerra fou elevat. “Un total de 39 persones empleades en la institució moriren de mort violenta: 24 foren assassinades; 11 empleats perderen la vida al front (8 amb els republicans i 3 amb els franquistes); 3 més foren víctimes dels bombardeigs a la zona republicana i un darrer de la lluita als carrers de Barcelona durant els fets de maig del 1937” (Nadal i Sudrià, pàg. 309). Això no obstant, acabada la guerra, el nou Consell de la Caixa només tindrà en compte els “caídos por Dios y por España”, o sigui, els assassinats en zona republicana o els morts en el front franquista. Els funcionaris morts en aquestes condicions foren 21, cap dels quals no tenia un alt càrrec: entre ells hi havia falangistes, carlins, militants de partits de dretes i alguns que moriren en intentar passar a la zona “nacional” (vegeu “Homenaje a los funcionarios de la institución caídos por Dios y por España —18 de julio de 1936-1 de abril de 1939—. Asociación del personal de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares, Barcelona 1956)”. Els altres no van merèixer ni una menció.

Dipòsits, inversions i excedents

El mes de febrer del 1936, amb la victoria electoral de les forces polítiques que formaven el Front Popular, els dipòsits de la Caixa —com els de totes les entitats d’estalvi— comencen a baixar. L’estalviador demostra el seu temor pel futur retirant els seus diners o una part. Amb l’inici de la guerra, el mes de juliol del 1936, les retirades seran generals i importants. El que era temor, ara és pànic. La Generalitat intervindrà, limitant els reintegraments. La Caixa haurà de recórrer al crèdit del Banc d’Espanya, amb garantia de la seva cartera de valors, per a poder fer front als pagaments.

La baixada de dipòsits es mantindrà durant dos anys: el 1936 i el 1937. Al final d’aquest any, la Caixa té 100 milions de pessetes menys que dos anys abans. A partir d’aquell moment, els dipòsits tornen a pujar, conseqüència sobretot de la forta pèrdua del valor adquisitiu de la pesseta i del nivell d’inflació. El 1938, quan es veu venir l’acabament de la guerra, la major part dels ingressos corresponen a l’ingrés en dipòsit dels bitllets emesos pels republicans durant la guerra, que la població sap que no seran acceptats pels vencedors.

Al’actiu, els majors canvis es donen en la partida de crèdits i en el disponible. La Caixa ha de pignorar valors i acumula saldos en el Banc d’Espanya. El volum de crèdits quedarà reduït a la meitat en els dos primers anys de guerra. És evident que no se’n donen de nous i es cancel·len —si és possible— aquells que arriben al seu venciment. La cartera de valors i la xifra d’immobles es mantenen amb canvis mínims.

L’excedent és sempre positiu, ja que depèn fonamentalment de la renda dels valors públics, i aquests van pagant els seus cupons. Fins i tot es pot comprovar que el 1936 els resultats foren molt bons. Però en aquest cas és conseqüència de la baixada dels tipus d’interès aplicables als dipòsits, des del mes de setembre del 1935, que ampliaren el marge financer.

La depuració de les persones acabada la guerra: Consell, director i personal administratiu

El 26 de gener de 1939 les tropes del general Franco ocuparen Barcelona. Però la guerra no s’havia acabat per a alguns barcelonins que s’havien quedat, ja que començarà l’etapa de depuració política. Els principals implicats en el Govern de la Generalitat i els polítics republicans que s’havien distingit en la seva lluita contra el franquisme van enfilar el camí de l’exili, però n’hi va haver alguns que, ingènuament, consideraren que no tenien res a témer de les tropes d’ocupació.

L’Ordre de 28 d’abril de 1938, dictada pel Govern de Burgos, havia nomenat un comissari per a la Caixa de Pensions que havia d’assumir totes les funcions executives de l’entitat i havia de posar en marxa una nova Direcció i un nou Consell d’Administració. Es tracta de Pedro Sangro Ros de Olano, marquès de Guad-El-Jelú, que havia estat ministre de Treball en el Govern Berenguer, el darrer de la monarquia. El 30 de gener del 1939, el comissari es reuní amb Josep Maria Boix i Raspall, director general de la Caixa, i prengué possessió del seu càrrec. Pedro Sangro cessà oficialment el director, però li demanà que es mantingués en el despatx fins un cop acabat el procés de depuració.

Sangro formà aleshores un Consell d’Administració presidit per Josep Vidal-Ribas i Güell, vocal de la Caixa des del 1927 i que havia marxat de Catalunya durant la guerra. La composició del nou Consell era mixta: la meitat eren elements nous que havien demostrat la seva adhesió al nou règim, i la resta estava formada per antics consellers com Vidal-Ribas. Els qui s’havien quedat en zona republicana foren separats de les seves funcions, començant pel seu president, Lluís Serrahima i Camín.

L’informe de Sangro al Consell —10 de febrer de 1939— sobre l’actuació durant la guerra del director general era favorable a Josep Maria Boix i Raspall, ja que “de todo lo expresado por el Director, se deduce que la gestión del mismo ha sido inteligente y celosa”. El 21 de març, un cop escoltat l’informe de Pedro Sangro, el Consell de la Caixa va acordar per unanimitat “dar por depurada la actuación del Director General y confirmar a éste plenamente en el ejercicio del expresado cargo” (vegeu especialment: Josep Maria Boix i Selva, Procés a la Caixa. Informe de l’actuació, separació i rehabilitació del Director General, Dr. Josep Maria Boix i Raspall, Associació del personal de la Caixa, abril 1984). L’informe sobre el personal administratiu era moderat. La depuració consistí a donar de baixa 22 empleats que havien agafat el camí de l’exili i poca cosa més.

Però, mentrestant, el Ministeri d’Organització i Acció Sindical —Servei Nacional de Previsió— havia designat Albert Casañé i Soler, empleat d’una empresa d’electricitat de Barcelona, com a nou responsable de la depuració del personal de les caixes catalanes. Aquest, rectificant l’informe del comissari Pedro Sangro, demanà “la suspensión total e inmediata del actual director general, D. José Maria Boix Raspall, por su poco acertada actuación y por ayudar principios democráticos y marxistas, en detrimento de los ideales que informan los españoles amantes de nuestra España imperial”. En conseqüència, el Consell de Ministres acordà la suspensió i nova depuració del director.

L’afer afectarà el mateix Consell d’Administració de la Caixa. El 15 de juliol de 1939, Albert Casañé lliurava al president i director general una ordre del Ministeri en la qual s’imputava a l’entitat el fet de no complir el que s’havia legislat sobre depuració. El Consell d’Administració i el director general foren cessats i les funcions executives traspassades a un nou comissari: Enrique Luño Peña.

Aquest, nascut a Villar de los Navarros (província de Saragossa) el 1900, era aleshores catedràtic en excedència de Dret Natural i de Filosofia del Dret a Santiago de Compostel·la i conseller delegat de la Caja de Previsión de Aragón. Enrique Luño impulsà una nova depuració del personal, de manera que s’obrí un procediment penal contra Josep Maria Boix per a jutjar les actuacions del director durant la guerra. El resultat de la depuració suposà, ara, l’acomiadament de 46 empleats, diverses sancions a 62 més i la readmissió dels 1 030 restants, que havien estat destituïts temporalment. El procés judicial a Boix i Raspall passarà a la jurisdicció militar.

Sobre les acusacions fetes al director cessat, el seu fill dirà:

“Entre els càrrecs més significatius, puc citar els següents:

“Que les orientacions de la Caixa, seguint el pensament del Sr. Moragas i del meu pare, eren francament catalanistes i que això s’havia accentuat des de la concessió de l’Estatut de Catalunya; 2) que la Caixa havia facilitat préstecs a la Generalitat i a la Universitat Autònoma de Barcelona; 3) que havia concertat operacions amb el Banc d’Espanya, després del 18 de juliol de 1936; 4) que s’havien practicat diverses detencions d’empleats i que d’altres foren assassinats i que ell no havia fet res per evitar-ho; 5) que s’havia fet una depuració del personal, durant la guerra, en sentit marxista; 6) que havia signat una declaració contra el feixisme; 7) que havia tingut ocasió de sortir a l’estranger per assistir a una reunió de l’Institut Internacional de l’Estalvi i que no ho va aprofitar per a deixar la zona republicana; 8) que havia ofert a la Creu Roja i després al Departament de Sanitat de la Generalitat el pavelló que la Caixa posseïa a Montjuïc; 9) que la major part del personal de la Caixa i ell mateix pertanyia a Acció Catalana i per això quasi l’únic diari que es llegia a les oficines era ‘La Publicitat’; 10) que quan morí el president de la Generalitat, Francesc Macià, l’any 1933, féu suspendre una representació familiar que havia de celebrar-se a la Caixa i obligà en forma ineludible a assistir a l’enterrament de dit president; 11) que després de la guerra obstruí la depuració del personal i que, per això, va ser suspès pel representant de l’estat; 12) que havia fet venir a Barcelona el delegat de la Caixa a Balears, el qual havia estat destituït i empresonat per les autoritats nacionals a Palma, i que li havia estat confiat un càrrec de significació i relleu; 13) que també acordà la celebració de sufragis pels caiguts i que els féu extensius a tots el empleats caiguts en el front roig; 14) que els empleats de la Caixa concorrien anualment, el dia 11 de setembre, davant l’estàtua de Rafael de Casanova i ell ho aprovava.»

No cal cap comentari. El sectarisme traspua en tots i cadascun dels punts de l’acusació. El 6 de febrer, Josep Maria Boix ingressava a la presó i es preparava un consell de guerra per un delicte que el fiscal qualificà d’auxili a la rebel·lió militar i que el tribunal confirmà, imposant-li una pena de 12 anys i un dia, commutada per una de 3 anys de presó menor. El mateix dia de la sentència —4 de juny de 1940— una llei concedia la llibertat condicional a tots els condemnats a penes inferiors a 6 anys, de manera que fou posat en llibertat el 18 de juliol d’aquell mateix any. Immediatament va ser cessat com a director general de la Caixa i com a catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Enrique Luño Peña serà l’amo absolut de la Caixa fins el nomenament d’un nou Consell General el 8 de gener de 1941, format per 50 persones, proposat per ell i aprovat pel Ministeri de Treball. El Consell d’Administració, constituït seguidament, també fou designat pel Ministeri de Treball i estava integrat per membres del Consell General. El nou president serà Miquel Mateu i Pla, amic personal del general Franco i primer alcalde de Barcelona des del 27 de gener de 1939. La primera decisió del nou Consell serà nomenar director general el comissari que havia proposat la majoria dels seus membres.

La depuració dels comptes: el desbloqueig

Els saldos corresponents a institucions públiques catalanes, així com els de sindicats, partits polítics o els comptes particulars dels polítics —definits com comptes “improtegibles”— havien estat simplement expropiats. Però els comptes, actius o passius, creats després del 18 de juliol de 1936, foren sotmesos a una depuració. La primera feina dels administradors de la caixa va ser identificar aquests comptes, els quals quedaren bloquejats i pendents de la seva nova valoració. Aquesta pretenia equilibrar el valor adquisitiu de la pesseta republicana amb el de la pesseta del Govern de Burgos, en un context tècnicament correcte. Seran les anomenades Lleis Larraz. De fet, però, i com a conseqüència d’una desvaloració excessiva de la pesseta republicana, suposaran un càstig econòmic gravíssim per a tota la població amb estalvis que havia comès el crim de quedar-se en zona republicana, o sigui a casa seva.

En l’actiu es bloquejaren els increments dels comptes de la Caixa en el Banc d’Espanya o en altres bancs i els nous préstecs obtinguts, així com els bitllets emesos per la República durant la guerra i que figuraven en caixa. El resultat serà molt negatiu. Segons els càlculs fets pels seus biògrafs, suposà una pèrdua per a la Caixa de 84,3 milions de pessetes (Nadal i Sudrià, pàg. 343).

Només una entitat d’estalvi

El govern franquista cancel·là tots els acords de col·laboració subscrits per l’Instituto Nacional de Previsión amb caixes d’estalvis d’iniciativa privada (Llei d’l de setembre de 1939). El 13 de gener de 1940, el comissari, Enrique Luño Peña, traspassava a l’organisme públic tota la secció d’assegurances socials de la Caixa, inclosos els immobles i el personal que l’atenien.

La Caixa de Pensions i d’Estalvis es quedarà, per tant, només amb l’estalvi i les operacions lliures d’assegurança. Desapareixia així la seva raó fundacional, però es mantenia l’activitat en la qual havia tingut un èxit espectacular.

Els homes i l’organització

Miquel Mateu i Pla és l’amic i l’home de confiança del general Franco. El seu nomenament, tot just acabada la guerra, com a alcalde de Barcelona i pocs mesos després com a president de la primera entitat d’estalvi catalana i de l’estat, posen en evidència que el dictador vol tenir la Caixa sota control, com hi té l’Ajuntament de Barcelona. Miquel Mateu és fill d’un gran industrial barceloní —Damià Mateu—, fundador i president de La Hispano Suïssa, la famosa fàbrica d’automòbils del barri de la Sagrera, i impulsor i conseller del Banc Urquijo Català, un banc amb importants participacions en empreses catalanes. El seu fill Miquel no tindrà l’empenta empresarial del pare. Durant la guerra es posà al servei del Govern de Burgos, al qual feien falta persones amb relacions internacionals com ell. La seva fidelitat al règim serà recompensada amb càrrecs tan importants com l’alcaldia de Barcelona, la presidència de la Caixa i el títol d’ambaixador d’Espanya (1944).

A la mort del seu pare —1935— Miquel Mateu el substituí en el consell del Banc Urquijo Català i passarà a ser a vocal del Consell del Banc Hispano-americà, quan aquest integrà l’Urquijo Català —1944—. D’aquí la seva presència en el Consell d’Administració d’empreses participades per aquest banc —La Maquinista Terrestre i Marítima, Catalana de Gas i Electricitat i Hidroelèctrica de Catalunya—. Com a empresari va ser més liquidador que creador, començant per la seva tasca a La Hispano Suïssa, els actius de la qual foren traspassats a l’Empresa Nacional de Autocamiones SA —ENASA—, que començarà una altra etapa amb la seva fàbrica de Barajas (Madrid). La fidelitat política de Miquel Mateu no tenia prou pes per a canviar la política industrial dels primers governs franquistes, la qual perjudicà greument la indústria catalana.

El 1952 Miquel Mateu va ser nomenat president del Foment del Treball Nacional, la que havia estat primera patronal catalana, ara integrada dins de l’organització dels Sindicatos Verticales franquistes. El 1953 serà nomenat conseller del Banc d’Espanya. Miquel Mateu serà, evidentment, la primera figura de l’economia catalana en tots aquests anys. Per mèrits polítics. L’acumulació de càrrecs sobre la seva persona demostra, també, que no abundaven els homes d’empresa catalans que mereixessin la plena confiança del dictador.

El Consell d’Administració de la Caixa havia estat nomenat el 1941, tenint en compte més la seva fidelitat al règim, al seu president i al comissari-director general, que a la seva capacitat. Es tractava de gent gran. Els càrrecs de consellers seran renovats automàticament, de manera que les baixes que es produeixen són quasi totes per defunció. En aquests divuit anys moriren vuit membres del Consell, que foren substituïts per persones que tenien les mateixes característiques. Però els darrers anys s’aprecia ja l’interès a buscar personatges més representatius i amb una certa autoritat moral en la societat catalana, elegits per formar part del Consell General o del mateix Consell d’Administració. Serà el cas d’Eusebi Díaz i González, rector de la Universitat de Barcelona, o del futur president de la Caixa, Narcís de Carreras, advocat, marmessor de Francesc Cambó, nous consellers des del 1955 i el 1956, respectivament.

La proposta arriba lògicament de Barcelona, però el nomenament el fa el Ministeri del Treball.

La caixa de Luño Peña

Expansió: seguint ordres

El panorama català de les caixes d’estalvis canviarà molt durant aquests anys. D’una banda, la Diputació de Girona i la de Tarragona crearan la seva pròpia caixa provincial —els anys 1940 i 1952, respectivament—. De l’altra, la Caixa d’Estalvis de Barcelona i la de la Diputació de Barcelona iniciaran una expansió geogràfica que havia estat molt limitada fins aleshores. També les altres caixes locals catalanes es començaran a moure, tot i que es mantenen en el seu àmbit. Comença, per tant, una competència entre caixes, fins aleshores inexistent.

Entre el 1942 i el 1946 —aquests anys inclosos— la Caixa de Pensions obrirà 69 oficines noves. L’estratègia és anar omplint buits en el mapa dels establiments d’estalvi oberts a Catalunya, la majoria en poblacions petites o relativament petites, ja que és present a les grans.

El 1947 arribaran normes restrictives per a 1’obertura de noves oficines i això suposarà una frenada considerable en el ritme d’expansió de la Caixa, superior a l’imposat pel mateix legislador. Si la mitjana anual d’oficines obertes havia estat de 14 durant els cinc anys anteriors mencionats, entre el 1947 i el 1959 serà de poc més de tres oficines l’any.

La Caixa manté el criteri d’absorbir les caixes rurals i les caixes d’estalvis locals, qualificades d’adherides des d’abans de la guerra. Aquestes no tenen cap possibilitat de desenvolupament autònom en el marc del nou estat i totes elles o bé es liquiden o passen sota el control d’una de les caixes d’estalvis establertes, preferentment la de Pensions.

Dipòsits: pèrdua de quota de mercat

L’evolució de la quota de mercat dels dipòsits de la Caixa amb relació al conjunt de caixes catalanes és molt significativa: 1935: el 59,5%; 1947: el 65,5%; 1959: el 59%.

La Caixa acaba aquest període pràcticament amb el mateix percentatge que tenia el 1935. Un percentatge que, després de la guerra, havia continuat pujant fins a una quota màxima del 65,5% el 1946, per anar baixant des d’aquell moment i de forma continuada fins el 1959.

Es pot establir una relació directa entre la quota màxima i l’inici del seu descens, amb el canvi de legislació sobre expansió, que redueix la capacitat d’obertura de noves oficines, des del 1946, i que és aplicat de forma molt restrictiva per la direcció de la Caixa. És evident que la Caixa comet un error d’estratègia quan deixa de costat la creació d’agències urbanes en grans municipis en favor de noves sucursals en petites poblacions. Les altres dues caixes barcelonines ho han vist clar i aconseguiran reduir les diferències amb la Caixa de Pensions gràcies a la seva xarxa en els nuclis de fort creixement de població en el que és la zona metropolitana de Barcelona.

Un altre fet que incideix en la baixa relativa dels dipòsits de la Caixa amb relació a les altres dues caixes barcelonines, en aquests darrers anys del període, és la política de construcció d’habitatges d’aquestes dues, molt més agressiva que la realitzada per la Caixa de Pensions. Un habitatge assegura la fidelitat del seu propietari o llogater a l’entitat que l’hi ha facilitat.

Les Memòries de la Caixa parlen sovint del “Ahorro triunfante”. És una expressió buida de contingut i que no té res a veure amb la realitat. L’estalvi és i ha estat castigat, durant tots aquests anys, en mantenir l’estat uns tipus d’interès abonables als dipòsits, de caràcter obligatori i que queden per sota del nivell d’inflació i de pèrdua de valor adquisitiu de la pesseta. No hi ha variació durant tot aquest període: els comptes corrents reben un 1% d’interès, els comptes ordinaris d’estalvi el 2% i les imposicions fins a 1 any el 3%.

Inversions

Crèdits

El crèdit és una operació poc fonamental per als gestors de la Caixa. Els primers que es donen, després de la guerra, van sobretot a ajuntaments i a altres corporacions públiques, quan aquestes no han pogut regularitzar els seus ingressos i necessiten urgentment aquests diners que seran aplicats a serveis públics fonamentals. Aquest capítol baixarà de manera brusca en posar-se en marxa el Banco de Crédito Local, encarregat específicament d’aquestes operacions financeres. Hi ha també durant aquests primers anys la concessió de crèdit agrícola especial, a favor de l’Instituto de Crédito de las Cajas generales de Ahorro, i aplicat a “zonas devastadas” per la guerra, cap de les quals és catalana. El 1946 s’introduí un coeficient obligatori mínim del 5% sobre els dipòsits, que exigia la concessió de crèdits agrícoles fins a aquell volum.

Distribució del crèdit (en %).

El Mont de Pietat i el seu crèdit pignoratici tenen ben poca importància.

El crèdit fonamental és l’hipotecari, vinculat normalment a operacions immobiliàries de la Caixa. El 1957 s’introduirà un coeficient especial, dins del coeficient de fons públics, que s’ha d’aplicar a crèdits per habitatge. Aquest crèdit, atorgat a operacions immobiliàries de la Caixa, s’hauria de complementar amb el que la Caixa dóna a institucions, públiques o privades, que es dediquen a la construcció: Instituto Nacional de la Vivienda, Instituto del Crédito para la Reconstrucción Nacional, entitats benèfiques constructores, sindicats oficials o cooperatives.

Entre uns i altres el percentatge d’inversió del crèdit, que havia arribat al punt més baix el 1945 amb el 6,5% amb relació als dipòsits, s’incrementa fins el 16,66% el 1959.

Excedents i fons propis. Uns fons propis inadequats

La primera Caixa d’estalvis de Catalunya i de l’estat manté uns fons propis absolutament inadequats a la importància dels seus dipòsits. Si bé després de la guerra el seu coeficient de garantia —relació entre fons propis i dipòsits— supera el 5%, la modèstia dels excedents obtinguts i la necessitat d’atendre l’obra social pròpia faran que aquell percentatge baixi fins el 2,56% el 1959, per sota del que té la Caixa de Barcelona i semblant al de la Caixa Provincial. Però aquesta té la Diputació de Barcelona al darrere i és una entitat pública de fet.

Els excedents obtinguts són baixos, però suficients per a atendre l’obra social pròpia. Des del 1947, el legislador exigeix que un 50%, com a mínim, de l’excedent es destini a reserves. La Caixa no pot perdre diners, si tenim en compte que el marge financer està assegurat per uns ingressos, procedents bàsicament de la renda dels valors públics, i uns costos financers dels dipòsits de caràcter fix.

Obra social. La lletra, sense l’esperit

Les obres de la Caixa, anomenades explícitament benèfiques, queden distribuïdes de la següent manera:

• L’Obra dels Homenatges a la Vellesa, que es manté i s’incrementa, especialment pel que fa als actes públics, en els quals els avis de la població es passegen donant el braç a nois amb americana i corbata o a noies amb mantellina blanca, com a mostra de respecte de la població a les velles generacions.

• L’Obra Escolar, successora des del 1948 de l’Obra de les Colònies Socials i Infantils, que té el seu centre a la Llar de l’Àngel de la Guarda, a Tiana. El 1954 es creà el primer grup escolar de la Caixa en el conjunt d’edificis construït a la Verneda —Barcelona—. I el 1958, una casa bressol a Llucmajor (Mallorca).

• L’Obra Cultural gira especialment al voltant de les biblioteques de la Caixa. El 1959 n’hi ha 91 amb un increment de 49 noves biblioteques, creades durant aquests anys. Normalment formen part de l’edifici o de les noves instal·lacions de la Caixa en les poblacions o barris en els quals actua. L’Obra del Bon Mot es convertirà en l’obra de la “Palabra culta”, per a desaparèixer al final dels anys cinquanta.

• L’Obra Social Agrícola manté en explotació la Colònia de Torrebonica. Es donen diversos serveis a la pagesia, en forma de crèdit —amb col·laboració del Servicio Nacional del Crédito Agrícola del Ministeri d’Agricultura—, assegurança de bestiar, conferències, cursets de divulgació, etc.

• L’Obra d’Acció Social s’exerceix a través de l’Institut de Santa Madrona, successor de l’Institut de la Dona que Treballa. Té dispensaris a Barcelona, Lleida, Mallorca, Menorca i Eivissa, i les clíniques —maternal, de cirurgia i de medicina— a Barcelona i Palma de Mallorca. Manté l’Escola d’Infermeres i les cases de família, tot i que la que portava el nom d’Àngels Mateu, a Barcelona, va ser cedida el 1939 a la Sección Femenina de la Falange.

• L’Obra Antituberculosa, amb el Sanatori de la Mare de Déu de Montserrat de Torrebonica i l’Institut Antituberculós Francesc Moragas-Dispensaris blancs. Aquest —al passeig de Sant Joan, de Barcelona—, va ser visitat el 1942 pel “Caudillo”, La terrible malaltia comença a declinar, gràcies a l’aparició dels antibiòtics, però encara manté un alt índex de mortalitat i s’endú una bona part dels diners destinats a l’obra social de la Caixa.

L’“Obra de amor a los Inválidos” integra l’Empar de Santa Llúcia per a Cegues, l’Institut Educatiu de Sordmuts i Cecs —producte de la integració de l’Institut Català per a Cecs i de l’Institut Social de Sordmudes— i l’Institut per a la Rehabilitació física dels mutilats.

Els homes i l’organització

Expansió

L’any 1959 la Caixa tenia 224 oficines: 152 a Catalunya, 39 a les Balears, 2 a Madrid i 1 a Andorra. Al final d’aquest període la xarxa estava formada per 362 oficines: 238 a Catalunya, 60 a Balears i sense variació a la resta. L’increment ha estat, per tant, de 138 oficines.

L’expansió de les Caixes quedà marcada, durant aquest període, primer per la manca de noves autoritzacions durant cinc anys —des del 1959 al 1965— i després per la legislació, promulgada el 1964, que es caracteritzà per l’aparició d’uns plans anuals, en els quals s’identifiquen les places on es podrà obrir una nova oficina d’entitat d’estalvi. Aquests plans donaven preferència a les entitats locals sobre les que actuaven en una o més regions. La Caixa de Pensions en sortirà clarament perjudicada, ja que tant a Catalunya com a les Balears és la darrera a poder demanar. La nova legislació, de caràcter restrictiu, es mantingué fins el 1975, quan les noves normes, més liberalitzadores, permeteren l’obertura de 15 oficines, d’acord amb el nou règim.

Per tant, la Caixa té poques possibilitats d’obrir noves oficines, i aquestes estan condicionades pels plans d’expansió. Poca cosa es pot dir sobre la seva estratègia, ja que aquesta és impossible. A destacar, en tot cas, que el 1975, quan hi ha més llibertat, i quan el director general —Luño Peña— ocupa aquest càrrec de forma transitòria, la Caixa obre una primera oficina a Mataró i a Manlleu, seu de dues caixes locals, amb les quals havia mantingut bones relacions i que havia respectat.

La ciutat de Barcelona destaca amb 60 oficines de la Caixa el 1975. La xarxa metropolitana, en canvi, és pobra, amb només dues oficines a l’Hospitalet de Llobregat, 2 a Santa Coloma de Gramenet, 3 a Badalona i només una a les altres poblacions de l’àrea. La xarxa a Catalunya i les Balears és força completa, però sempre hi ha un racó més per cobrir.

Fora de Catalunya no hi ha variacions; de fet, no n’hi poden haver perquè està prohibida l’expansió fora del territori propi. La Caixa manté dues oficines a Madrid i una a Andorra.

Dipòsits. Continua la pèrdua de quota de mercat

En xifres absolutes, el creixement dels dipòsits de la Caixa de Pensions en aquest període és considerable. Es passa de 14 848 milions el 1959 a 224 279 milions el 1975. Per aquest fet, es manté com la primera caixa d’estalvis catalana i espanyola. Però les xifres relatives, en comparació amb el creixement de les altres entitats d’estalvi, demostren que la pèrdua de quota de mercat que s’havia iniciat en el període anterior ara continua, i fins i tot de manera alarmant.

El 1959 la Caixa de Pensions tenia el 59% dels dipòsits de totes les caixes catalanes i el 24,1% de les espanyoles. El 1975 aquestes xifres són del 45,9% i el 15,3%, respectivament. A Catalunya la Caixa ha perdut més de 13 punts i gairebé 9 amb relació al conjunt de l’estat.

La Caixa d’Estalvis de Barcelona, que és la segona per la importància dels seus dipòsits des del 1920, també perdrà quota de mercat durant aquests anys. L’única caixa barcelonina que en guanya —i concretament quatre punts— és la de la Diputació de Barcelona, la futura Caixa de Catalunya. Per tant, si hi ha unes entitats guanyadores, hem de parlar d’aquesta i de les caixes locals catalanes, que estan realitzant una important expansió d’oficines i una política comercial més agressiva.

Les altes quotes de participació de la Caixa eren impossibles de mantenir en un mercat competitiu. Però una baixada tan forta i tan continuada demostra alguna cosa més que competència per part de les altres caixes d’estalvis: demostra l’encarcarament de la gestió de la Caixa, que ha tret tot el suc possible de la seva privilegiada posició en el sector i fins i tot de la seva extraordinària imatge popular, creada abans de la guerra.

Al marge dels dipòsits d’estalvi, la Caixa de Pensions manté les seves operacions de previsió lliures: pensions vitalícies, diferides i d’assegurança dotal, especialment. El seu conjunt suma 281 milions el 1975, una xifra no inclosa en el volum de dipòsits que es dóna.

Inversions: Crèdit computable i obra immobiliària

El primer canvi en la regulació dels coeficients, el constituí l’aparició de les obligacions d’empreses de l’INI, computables com a valors públics, ja que disposaven de la garantia de l’estat. Fins aleshores, aquestes empreses obtenien el finançament de les seves operacions directament de l’estat. Les Caixes subscrivien títols del deute públic, amb un tipus de baix interès, i l’estat traspassava els diners a l’INI. Ara, el govern demana a les empreses públiques que busquin directament el seu finançament en el mercat de capitals, mitjançant deute propi, avalat per l’estat. Les obligacions de l’INI pagaran un interès més alt que els títols del Deute, i aquí és on sortiran guanyant les caixes.

El coeficient màxim de fons públics es donarà entre el 1959 i el primer de gener de 1962, el qual s’ha d’invertir en fons públics computables fins el 65% dels increments de dipòsits obtinguts.

Des del 1961 el coeficient obligatori augmenta amb el que se’n diuen crèdits de regulació especial. Comença amb un 10% del volum dels dipòsits i arriba fins el 35% el 1967. Seran crèdits de regulació especial i per tant computables pel coeficient obligatori, els concedits, en determinades condicions, a la construcció d’habitatges, a l’agricultura o a la petita indústria.

Immobles

Les Memòries de la Caixa acostumen a destinar sois 8 o 10 línies a comentar l’obra immobiliària de la Caixa, dins d’un conjunt de més de 200 pàgines. I ho fan sempre amb els mateixos conceptes i gairebé les mateixes expressions, canviant únicament les xifres que corresponen a l’any que comenten. Les úniques excepcions a aquesta regla són per a recordar, per exemple, que “el dia 4 de julio, el Grupo inmobiliario construido por la Caja en el popular barrio madrileño de Orcasitas, mereció el alto honor de ser visitado por S. E. Doña Carmen Polo de Franco entre grandes muestras de entusiasmo y de gratitud popular” (Memòria, 1972).

Grup immobiliari al Paral·lel de Barcelona (Memòria, 1968). A baix, grup immobiliari La Devesa, a Girona (Memòria, 1971). La Caixa fa una important inversió en immobles, especialment durant la dècada dels anys 60.

Grup immobiliari La Devesa, a Girona (Memòria, 1971).

Tot i la manca d’informació detallada, la Caixa fa una important inversió en immobles, especialment durant la dècada dels anys seixanta. Una comparació amb les inversions realitzades per la Caixa de Barcelona ho permet veure. El 1959 les dues Caixes presenten un volum d’obra immobiliària —1 340 milions de la Caixa de Pensions per 853 milions la Caixa de Barcelona— que no té res a veure amb el volum dels seus dipòsits, i que demostra una política d’inversió immobiliària molt més intensa per part de la Caixa de Barcelona. En canvi, el 1975 els 17 566 milions de la Caixa de Pensions ja no es poden comparar amb els 7 023 milions de la segona caixa catalana.

Tot i la forta inversió immobiliària, no sembla que hi hagi una especial estratègia per part de la Caixa. Les noves inversions corresponen, primer, a l’obertura de noves oficines. Com diu la Memòria de l’any 1971, “la construcción y adquisición de nuevos edificios para instalar las oficinas de sus nuevas sucursales constituye una gran aportación de la Caja en el triple orden social, económico y urbanístico”. Els edificis de propietat que construeixen estan destinats a l’oficina pròpia, que ocupa els baixos, mentre la resta acostumen a ser habitatges o despatxos de lloguer.

Grup immobiliari Es Fortí, a Palma de Mallorca (Memòria, 1968).

Grup immobiliari al carrer de Josep Tarradellas, de Barcelona (Memòria, 1968).

Després vénen les inversions destinades a la construcció d’habitatges. Com diuen repetidament les memòries, “en las principales poblaciones de Cataluña y Baleares, prosigue la realización del Plan de Viviendas de Protección Oficial, con nuevas realizaciones y con la aprobación de nuevos proyectos de Viviendas acogidas” (Memòria, 1969).

La Caixa destina entre 1 000 i 1 500 milions anuals a la construcció. Entre edificis propis, destinats parcialment a oficines, i edificis, destinats íntegrament a habitatges, la Caixa crea un enorme patrimoni immobiliari, valorat en 17 566 milions de pessetes el 1975, a preu de cost. Luño Peña era un home convençut de la bondat de la inversió en “pedra”. Aquí l’encertarà, des d’un punt de vista financer.

Excedents i fons propis: Una millora relativa

Els fons propis de la Caixa són de 10 704 milions de pessetes el 1975.

Si analitzem els ingressos obtinguts durant aquests anys, comprovarem el que ja s’ha repetit moltes vegades: els crèdits ofereixen una major rendibilitat que una cartera de valors. El 1975 els crèdits representen el 51,6% de la inversió total de la Caixa, mentre que els ingressos d’aquests crèdits són equivalents al 56,7% dels ingressos totals. Una diferència de 5 punts.

Pel que fa a les despeses, l’anàlisi del quadre demostra que les financeres, producte de la retribució dels dipòsits, augmenten molt més ràpidament que les despeses de personal, ja que les primeres es multipliquen per 27 i les segones per 15. És conseqüència de la relativa descongelació dels tipus d’interès que es poden abonar als comptes d’estalvis.

Obra social: en un procés de decadència

“Massa vicis derivats de la mateixa rutina. Durant una pila d’anys han prevalgut la ineficàcia i la manca d’idees. Per aquest camí, a mitjan dècada dels 70, la major part de les institucions benèfiques de la Caixa eren caduques, no satisfeien les exigències que n’havien causat la creació. D’altra banda, els recursos hi eren esmerçats amb gasiveria, pensant només en les despeses de funcionament, sense tenir en compte la renovació ni la conservació d’edificis i material” (Nadal i Sudrià, pàg. 447).

L’obra social de la Caixa queda afectada per la necessitat que té d’augmentar els seus fons propis. Amb poques excepcions (vegeu quadre), el percentatge de l’excedent que s’hi destina és reduït i no supera normalment el 30%. Si hi afegim que els excedents són modestos, el resultat és inevitable. La Direcció de la Caixa no té imaginació, però tampoc diners suficients per a una obra de renovació, que prou falta feia.

El balanç és, per tant, negatiu. Les obres de la Caixa es mantenen, però la majoria en un procés de decadència, servides per bons professionals però que no troben diàleg a l’hora de parlar amb els seus responsables.

Un canvi radical

El canvi en la direcció de la Caixa coincideix amb el pas de la dictadura a la democràcia, amb nova legislació sobre els òrgans de govern de les caixes i amb passes decidides cap a la liberalització del sistema financer espanyol. El nou equip executiu de la Caixa farà que aquesta canviï com una mitja: forta expansió, aprofitant tota mena d’oportunitats, creixement de dipòsits superior a la mitjana de les caixes catalanes i extensa gamma d’oferta de serveis financers. Es farà una aposta per la innovació tecnològica, aplicada tant a les operacions d’actiu i de passiu, com a l’organització.

En el capítol de l’actiu, cal subratllar la creació d’un grup financer i la d’una cartera de valors en la qual, per primera vegada, hi ha participacions de renda variable, que són alguna cosa més que una bona inversió. La forta crisi econòmica —del 1977 al 1984— afectarà especialment les operacions creditícies tradicionals, sobre les quals s’aplicarà una forta restricció. La Caixa donarà prioritat a les operacions del mercat interbancari i als actius monetaris, per sobre dels crèdits.

Els fons propis es multiplicaran, gràcies a la reavaluació de la importantíssima cartera immobiliària de la Caixa.

Els homes i l’organització

Expansió: aprofitament de totes les oportunitats

Una disposició legal del 1979 establí finalment la plena llibertat d’obertura d’oficines dins del territori de cada Caixa i la d’un màxim de 12 oficines fora del territori, a Madrid, València, Saragossa i Bilbao. El 1980, amb 618 oficines a Catalunya i 78 a les Balears, la Caixa estava a la pràctica totalitat dels municipis amb una població superior als 3 000 habitants. El 1981 s’obrirà la primera a Saragossa, i l’any següent a Bilbao i València.

Al servei de l’expansió, la Caixa utilitzarà tots els camins que hi ha al seu abast: l’obertura d’oficines pròpies en primer terme, però també l’absorció d’altres caixes —el cas de la de Lleida—, de caixes rurals en dificultats o la creació d’empreses comercialitzadores dels seus productes financers, que li permetin superar els límits geogràfics per a les seves operacions directes. A la Caixa hi ha consciència que l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea (1986) ha de comportar la liquidació d’aquells límits.

El braç bancari

Els Serveis Financers

Amb la nova direcció, la Caixa entra decididament en el sector dels serveis financers en general. Surt de la closca en què l’havia mantingut l’antic comissari de l’entitat i aposta per tota mena de serveis financers: els tradicionals de les caixes i els que fins aleshores s’havien considerat propis del sector bancari. Alguns els realitzava ja la Caixa, però de manera ben tímida, com el servei de valors.

El 1977 la Caixa creà el seu Departament de Divisió Internacional. El mes d’abril del 1978 la Caixa va ser autoritzada per fer operacions en divises i totes les relacionades amb el comerç exterior. El canvi de moneda, com a oferta especialitzada, farà costat a les operacions de crèdit en divises.

El 1981 es llançà la targeta Visa, a la qual seguiran la Master Charge i l’Eurocheque. Es començà també aleshores el desplegament dels caixers automàtics, que es veuran molt potenciats amb la fusió amb la Caixa de Barcelona.

Els serveis comercials singulars, adaptats a la clientela, es desenvolupen, especialment a partir del 1983, i inclouen els institucionals a favor d’ajuntaments i col·lectius de professionals, la presència d’oficines singulars a fires o a mercats i el Caixabus —a partir del 1980—, una oficina volant.

Recursos de tercers: prop de tres bilions

El 1989, a la vetlla de la fusió amb la Caixa d’Estalvis de Barcelona, els recursos de tercers de la Caixa representaven el 49,89% dels que tenien les caixes catalanes i el 16,05% de les caixes espanyoles. Hi havia hagut una clara recuperació de mercat, tot i que cal subratllar els canvis produïts en aquests anys en la base d’aquests percentatges.

El concepte de dipòsits ha estat substituït pel molt més ampli de recursos de tercers, que inclou els dipòsits, però també altres operacions, com són els anomenats emprèstits i els capitals coberts per operacions d’assegurances. Per altra part, el principi de territorialitat de les Caixes, que limitava fortament l’expansió de les entitats d’estalvi fora del seu lloc d’origen, ha desaparegut, resultat de les lleis liberalitzadores de l’expansió. La Caixa de Pensions disposa ara d’importants recursos de tercers captats fora de Catalunya i les Balears —que no coneixem—, mentre que Caixes no catalanes figuren amb oficines establertes a Catalunya i gestionen uns recursos tampoc no coneguts. Per tant, resulta impossible precisar els mateixos percentatges que es donaven el 1975, i que aleshores només es podien veure retocats per les mínimes oficines existents fora del territori de cada Caixa.

La quota de mercat sobre el total de caixes espanyoles és ara la que té més significació. Però també té interès la que fa referència al conjunt de caixes catalanes. El territori, en aquest cas, ha de ser substituït per les entitats d’estalvi amb seu a Catalunya i que, com la Caixa de Pensions, tenen també o poden tenir oficines fora.

Amb la nova direcció, la Caixa es proposa canviar totalment l’orientació que l’havia portat a perdre quota de mercat. Durant dos anys —1976 i 1977— encara perdrà posicions relatives, però el 1978 viurà un augment de la seva quota de mercat, el primer des del 1952. Durant vint-i-quatre anys la Caixa ha anat perdent posicions, sense interrupció. Des d’ara serà una entitat més agressiva, interessada en el creixement dels seus dipòsits per sobre de la mitjana de les caixes catalanes. Per aconseguir-ho, traurà profit de la major liberalització del sistema financer, amb la creació de noves oficines, l’oferta de nous serveis financers i l’atractiu dels seus tipus d’interès per a l’estalvi a termini, aquell que queda immobilitzat durant un període.

La captació de recursos de tercers es fa a través de tres camins: la col·locació en productes propis, que són els que figuren comptabilitzats en els balanços de la Caixa; la comercialització de participacions en societats de productes financers, promoguts per la Caixa, com poden ser les participacions en fons d’inversió, i finalment, la intermediació o cessió d’actius públics o privats. El ritme de creació de productes nous és molt alt. Com a exemple, el 1982, la Memòria de la Caixa recull vuit noves modalitats: la Llibreta creixent, les làmines Mundi-Caixa, amb motiu del Campionat mundial de Futbol, les lletres pròpies, les Cèdules Hipotecàries, el rellan-çament de l’estalvi-habitatge, vinculat a un crèdit, l’estalvi fiscal, el tractament de col·lectius amb modalitats especials com el compte-comerç i el destinat a agrupacions familiars, i noves línies de crèdit a termini.

La intermediació d’actius

El 1984 comença l’acció d’intermediació d’actius —o cessió temporal d’actius financers—, en forma de cessió dels Pagarés del Tresor, que les caixes havien estat obligades a subscriure per xifres molt importants, en compliment del que era una política oficial de restricció crediticia. La cessió va lligada a un contracte de recompra dels mencionats pagarés. Aniran perdent importància, fins a experimentar una revifada al final del 1988, com a conseqüència de l’envestida fiscal contra les operacions d’assegurances amb prima única i el caràcter d’opacitat fiscal que podien mantenir aquests pagarés. El 1987 les Lletres del Tresor aniran prenent el relleu dels Pagarés, en oferir més rendibilitat. Un any més tard, la Caixa oferirà el seu nou producte, la Llibreta DP —Llibreta Deute Públic— en el qual hi ha la cessió temporal dels títols del deute públic subscrits per la Caixa.

Les assegurances

La Caixa de Pensions s’havia creat per fer operacions de previsió que asseguressin la vellesa. Les operacions de previsió eren operacions d’assegurança. Després de l’etapa de col·laboració amb 1’Instituto Nacional de Previsión, la Caixa havia mantingut operacions del que en deia previsió social lliure, aquelles que no tenien res a veure amb les assegurances obligatòries. La seva importància era petita, però es mantenien en el balanç de la Caixa. El 1976 hi havia 1 083 milions en aquesta partida, constituïda en el 80% per la reserva de pensions vitalícies, acompanyada per un fons d’assegurances dotáis o infantils.

La Memòria del 1979 informa que l’exercici anterior, la Caixa tenia 9 880 milions de pensions vitalícies immediates temporals, que aquell any s’han convertit en 22 403 milions. El 1980 el volum és de 45 209 milions i són qualificades de pensions temporals immediates. El creixement d’aquests comptes, que no estan integrats dins del concepte “creditors”, que integra els principals recursos de tercers, és espectacular. Especialment la modalitat anomenada pensió immediata temporal amb capital reservat, un contracte d’assegurança pel qual s’aporta un capital a la Caixa per un temps convingut i que és reintegrat quan arriba al seu termini o en cas de defunció del beneficiari amb els interessos corresponents. La Caixa comptabilitza aquests capitals com a reserves tècniques per a operacions d’assegurança.

Caixa de Pensions. Compte de resultats (1976-1989) (en milions de pessetes).

Caixa de Pensions. Compte de resultats (1976-1989) (en milions de pessetes).

Des del punt de vista de la Caixa aquestes operacions eren interessants en un primer moment, ja que no estaven afectades pels coeficients obligatoris sobre els recursos de tercers. Però el fort increment d’aquestes operacions impulsà la intervenció del Govern, el qual a través de la Llei de 25 de maig de 1985 demanarà una separació comptable d’aquestes operacions. La Caixa, que es considerava empresa asseguradora pel caràcter que tenia en els estatuts de caixa de previsió, va presentar el 1985 un balanç separat de les seves activitats d’assegurances, fet que va exigir que una xifra d’actius, similar a la dels capitals captats —reserves tècniques— quedés adscrita a aquest àmbit.

Les operacions d’assegurances, que representaven el 18% dels recursos de tercers el 1985, passaren a ser el 38,1% del total el 1987. Una part d’aquests recursos procedeixen de la conversió d’altres ja existents, que han optat per aquesta modalitat. Però la major part vénen de fora i responen a una campanya de captació que ofereix diversos productes. Destaquen la Llibreta de capital diferit (Llibreta KD), la Llibreta Pensió (2 000 R) i la Llibreta 2 000 SM. Són totes elles operacions d’assegurança de capital diferit a capital cedit, que obtenen unes remuneracions adequades.

El 1988 hi ha 874 000 milions en operacions d’assegurança, o sigui el 35% del total de recursos de tercers, que constitueixen la principal font de recursos de tercers. La modalitat més important és la Llibreta SM. VidaCaixa i RentCaixa, filials de l’entitat, col·laboren estretament en la realització d’aquestes operacions. Les diverses modalitats foren aprovades per la Direcció General d’Assegurances.

La Caixa de Pensions no era l’única entitat financera que feia operacions d’assegurances. A Catalunya hi havia altres caixes que en feien i moltes empreses d’assegurances havien adoptat modalitats similars. Però les operacions amb prima única —tal com seran anomenades— seran combatudes en diversos fronts.’

El primer d’ells era estrictament jurídic, però tenia importants repercussions fiscals. Si es tractava d’una assegurança, no hi havia cap necessitat de fer retencions sobre el capital cedit, atès el seu caràcter. Però Hisenda i els equips inspectors del Ministeri van considerar que eren imposicions a termini, ja des del 1980 i amb relació a les pensions temporals immediates de la Caixa. Per a aquesta eren tres operacions: una de capital diferit, una segona de pensió immediata temporal i una tercera d’assegurança de vida.

Les repercussions fiscals van fer entrar en el conflicte a les autoritats de l’estat, encapçalades per Josep Borrell, secretari d’Estat d’Hisenda, el qual va arribar a parlar en una compareixença en el Congrés dels Diputats de “colaboración implícita de determinados sectores financieros con la evasión fiscal” (“5 Días”, 28 de juny de 1989). El govern, en la seva lluita contra les borses de frau fiscal, havia mantingut des del 1986 dos refugis fiscals de fet, sostinguts per actius que finançaven el dèficit públic de l’estat: els AFRO —Activos Financieros con Retención en el Origen—, que tenien una forta retenció inicial, i els Pagarés del Tresor, que oferien una baixa rendibilitat. És evident que les operacions d’assegurança amb primes úniques impulsaren cap a aquesta inversió molts titulars de diner no declarat a Hisenda.

El 1989, l’Audiència Nacional exigí a la Caixa, tal com havia fet amb altres entitats d’assegurança, que lliurés a Hisenda la llista de subscriptors de pòlisses d’assegurança efectuades durant els anys 1985, 1986 i 1987, per sospitar que podria tractar-se de defraudadors fiscals. El beneficiari de l’assegurança —que podia ser diferent del subscriptor— no havia de ser conegut fins al venciment de l’operació. La sentència afectava la Llibreta KD i la Llibreta 2 000 SM. La Caixa demostrà que en les seves relacions amb els clients havia manifestat sempre per escrit que aquests s’havien de conformar a les exigències fiscals, com era lògic.

El resultat serà que el 1989, per primera vegada, les operacions d’assegurança experimentaran una forta baixada, de 873 926 milions a 488 034, mentre que s’incrementaran les imposicions a termini i les cessions temporals d’actius financers com els Pagarés o Lletres del Tresor. Els seus titulars s’han de posar a cobert de l’envestida fiscal.

La proposta de fusió amb la Caixa de Barcelona arriba en un moment en què les dues primeres caixes catalanes tenen aquest problema sobre la taula. La solució l’haurà de trobar la relativament nova Caixa d’Estalvis i de Pensions de Barcelona.

Excedents i fons propis

Evolució dels Productes i de les Despeses

1. Productes:
   1. 1. Els productes procedents dels crèdits—que representen el 58,4% del total— perden pes ininterrompudament des del 1979, fins al 1987 —que el percentatge ha baixat fins el 28,2%—. Són els anys de la crisi econòmica i alguns anys posteriors. Es recuperen èls dos darrers anys del període, quan la crisi és ja cosa passada.
   2. 2. Tot i la creació d’un grup financer i la constitució d’üna important cartera de valors de renda variable, el 90% de la cartera de la Caixa es manté en valors de renda fixa. Els interessos alts del mercat afectaran negativament la cartera formada per obligacions antigues, que pagaven el 8 o el 9% d’interès, molt per sota del rendiment que oferien les emissions més noves. Eren títols que cotitzaven a borsa sota la par, mentre que la Caixa els tenia comptabilitzats al 98 o al 100% del seu valor nominal. Davant de la negativa d’Hisenda a permetre el seu sanejament, rebaixant ei seu valor de compra, la Caixa i Cajamadrid es posaren d’acord per vendre’s mútuament un paquet d’uns 10 000 milions de pessetes d’aquestes obligacions. D’aquesta manera, el 1983 i el 1984 la Caixa va aconseguir augmentar el rendiment de la seva cartera de valors al mateix temps que feia un fort sanejament.
   3. 3. Els productes derivats dels immobles en renda perden importància relativa de manera continuada. La Caixa ha procedit a la venda d’una bona part dels immobles menys rendibles.
   4. 4. El mercat interbancari i els actius monetaris seran una font importantíssima d’ingressos a partir del 1982. Per una part, respon als ingressos procedents d’actius imposats per les autoritats monetàries, en aplicació d’una política de restricció crediticia. Per una altra, respon a l’aprofitament d’un mercat amb uns tipus d’interès anormalment alts a curt termini, superiors als que s’obtenen en les operacions ordinàries de crèdit.
   5. 5. El final de la crisi econòmica té el seu reflex exacte en la disponibilitat d’unes dotacions a partir de l’any 1986. Les inversions dubtoses, sobre les quals es feia una previsió per possibles pèrdues, han resultat ser parcialment o totalment sanes i no requereixen el manteniment de la dotació.

1. Despeses
   1. 1. L’evolució de les tres despeses tradicionals —financeres, generals i de personal— és molt significativa. La distribució és la següent, en termes percentuals:
   2. Any 1976: financeres, 60%; generals, 11%; personal, 29%. Any 1989: financeres, 77%; generals, 6%; personal, 17%. Total, 100%.
   3. L’increment de les despeses financeres indica una major retribució als dipòsits i als actius financers creats, mentre que la baixada de les despeses de personal i generals demostren la major productivitat del personal i el control de les despeses generals.
   4. 2. La creació de fortes dotacions, a partir del 1978, respon a la introducció de les previsions en els balanços de la caixa, en forma de reserva per a la cobertura de possibles morosos.

Inversions

Obra social

El Decret de 27 d’agost de 1977 precisà que les caixes havien de destinar la totalitat dels excedents que no haguessin de passar a reserves al finançament d’obres socials pròpies o en col·laboració. La primera obligació d’una caixa era el manteniment de fons propis adequats. El segon, el compliment del seu objectiu social.

Els primers tres anys d’aquest període, la Caixa va haver de dedicar la major part de l’excedent a la creació de fons propis. Amb la millora del coeficient de garantia, l’aplicació a obra social augmentarà i s’estabilitzarà en el 50% del total de l’excedent net, tal com es veu en aquest quadre:

D’acord amb la nova regulació dels òrgans de govern de les caixes d’estalvis, la seva obra social quedarà sotmesa a una Comissió d’Obres Socials, nomenada per l’Assemblea General. Però aquesta comissió estarà presidida pel president de la Caixa i dirigida pel seu director general, de manera que l’obra social s’organitza de la mateixa manera que l’entitat.

La Clínica de Santa Madrona concentrarà des del 1977 tota l’activitat hospitalària de la Caixa. L’Obra Antituberculosa ha perdut, sortosament, la seva importància, des de r aparició dels antibiòtics. Els Dispensaris blancs seran transferits a la clínica mencionada. Una institució nova serà el Centre de Litiasi Renal a Barcelona.

El 1988 s’inaugurà un Centre d’Iniciatives i d’Experimentació per a Joves, destinat a divulgar les noves tecnologies entre el jovent.

L’Obra Infantil mantindrà el centre escolar de la Verneda, la Casa Bressol de Llucmajor i les Colònies Infantils de la Llar de l’Àngel de la Guarda, a Tiana.

L’Obra Agrícola es mantindrà amb la Colònia Agrícola de Torrebonica i programes d’assessorament i formació als agricultors.

El 1981 s’inaugurà a Barcelona el Museu de la Ciència, una peça important en l’obra social de la Caixa. El 1983 serà el Centre Cultural a Barcelona, que s’afegirà al Cercle Cultural a Granollers i a dues sales d’exposicions: una a Madrid i l’altra a Barcelona. Aquests centres permetran realitzar concerts de música, exposicions d’arts plàstiques, conferències i cursos de tota mena.

El 1983 es creà la Fundació Caixa de Pensions, dependent en la seva totalitat de la Caixa, a la qual es traspassarà progressivament la responsabilitat i l’administració de la majoria de centres i serveis que formen l’obra social. El Patronat de la Fundació estarà presidit pel president de la Caixa, mentre que la vicepresidència és ocupada pel director general.

A continuació es presenta la llista de presidents de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis des de la seva fundació el 1904 fins al 1989:

Presidents

1. 1904-1936 – Lluís Ferrer-Vidal i Soler
2. 1936-1939 – Lluís Serrahima i Camín
3. 1939-1941 – Josep Vidal-Ribas i Güell
4. 1941-1972 – Miquel Mateu i Pla
5. 1972-1980 – Narcís de Carreras i Guiteras
6. 1980-1987 – Salvador Millet i Bel
7. 1987- – Joan Antoni Samaranch i Torelló