La Caixa Girona (1940-1995)

Logo de la Caixa de Girona.

La Caixa d'Estalvis de Girona (1940-1995)

Girona, el 1940

Girona, el 1940.

El 1940 Girona era una ciutat que vorejava els 30 000 habitants. Encara no havia agregat els pobles veïns. El mes de febrer feia un any de l’ocupació per part de l’exèrcit del general Franco, que va posar fi a la guerra civil. Les ferides estan totalment obertes. Després de l’assassinat el 1936 de nombrosos sacerdots, de militants de partits polítics de dreta i de gent benestant, ara és el torn dels vencedors d’aplicar la seva particular justícia, no inspirada precisament en la caritat cristiana.

Es publica un sol diari: El Pirineo. Diario al servicio de España y del Caudillo, que aleshores informava amb entusiasme dels victoriosos avanços de les tropes hitlerianes en el front francès. La vida econòmica es comença a deixondir, però molt lentament, ja que falta de tot: aliments per a la població i primeres matèries per a la industria. El turisme no significa res per als gironins: Europa està en guerra i ells en la misèria. La gran empresa gironina és Grober SA, ara en mans de la familia Portabella, de Barcelona.

Les Caixes de les Diputacions

La guerra civil, acabada el 1939, va deixar el país humanament desfet i econòmicament en la misèria. El 9 d’agost, el general Franco va nomenar el seu segon govern, el primer en temps de pau, en el qual abundaven els militars de carrera i faltaven tecnòcrates. L’únic que tenia aquest caràcter era el ministre d’Hisenda, José Larraz López. El ministre d’Indústria i Comerç era un artiller, Luis Alarcón de Lastra, que s’havia distingit a la guerra d’Àfrica i en el setge de Madrid, durant la guerra civil. El Ministeri d’Agricultura i de Treball —conjunt— serà ocupat per Joaquín Benjumea, un enginyer de mines, germà del comte de Guadalhorce, i membre de l’aristocràcia andalusa, que havia donat ple suport al “Generalísimo”.

Com a ministre d’Agricultura, Benjumea es trobà amb un país afamat i amb una producció agrícola estancada. El primer problema a resoldre era el del proveïment alimentari de la població. Com a ministre de Treball es trobà, entre altres coses, amb unes caixes d’estalvis que depenien d’aquest Ministeri, amb capacitat de mobilitzar recursos. Com a ministre d’Agricultura veia la necessitat de promoure el crèdit agrícola, mentre que el Ministeri de Treball li facilitava un instrument adequat sense necessitat de trucar a la porta del Ministeri d’Hisenda, del qual depenien els bancs.

Aquell any 39, el Govern espanyol funcionava amb greus deficiències administratives, ja que estava plenament en període de rodatge; les iniciatives dels seus dirigents només havien de ser acceptades pel general Franco. Així, el 6 de setembre d’aquell any, el Ministeri de Treball publicà una Ordre destinada a facilitar crèdit als agricultors, i que encarregava aquesta feina a les caixes d’estalvis, les quals “aparte de su misión esencial a favor del ahorro, estarán obligadas a establecer el servicio de préstamos a los agricultores, con la simple garantía de prenda sin desplazamiento” (article segon).

El que més sorprèn de la mencionada Ordre és que, en el seu article primer, i com a condició prèvia, demana a la Confederación Española de Cajas de Ahorros Benéficas que “en el plazo máximo de un mes” presentí un pla d’expansió que no deixi ni una població de més de 4 000 habitants sense una representado de les caixes d’estalvis. Era una norma d’extraordinari abast, que es llençava com si res, sense analitzar si era possible i com era possible. Per arrodonir aquest “ordeno y mando” tan tradicional en un govern que tot just acaba de sortir d’una guerra, l’article acabava dient que “en las capitales de provincia donde no exista actualment organismo de ahorro adherido a la Confederación, deberá establecerse este servicio, utilizando preferentemente las Cajas creadas por las Diputaciones provinciales o estableciéndolas de acuerdo con las mismas” (article primer).

A Catalunya hi havia quatre províncies i una sola caixa dependent d’una Diputació: la Caixa d’Estalvis de la Generalitat, que ara havia tornat al seu nom original de Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona. Aquesta Caixa, precisament, tenia unes oficines obertes a la província de Girona. Dissolta la Generalitat i recuperat el seu antic nom, les oficines de la Caixa de la Diputació de Barcelona no tenien res a fer a la província de Girona. Si afegim aquest fet a l’exigència del Ministeri de Treball, la constitució d’una Caixa dependent de la Diputació gironina estava cantada.

La creació

Joan Tarrús, president de la comissió gestora de la Diputació de Girona, posà en marxa la constitució de la Caixa de Girona (Caixa de Girona).

El president de la Comissió gestora de la Diputació de Girona, Joan Tarrús i Bru, posà en marxa la constitució de la Caixa gironina, tan bon punt conegué l’Ordre del Ministeri de Treball. Joan Tarrús (Olot 1880-Girona 1972) era un metge oculista que havia estat alcalde de Girona l’any 1924, després del cop d’estat del general Primo de Rivera, i ho va tornar a ser, després de l’ocupació de la ciutat per les tropes de Franco, des del 6 de febrer de 1939 fins al 23 d’octubre del mateix any. De l’Ajuntament passà a la Presidència de la Comissió gestora de la Diputació provincial, ja que aquesta funcionava amb caràcter provisional. Per a tirar endavant el projecte de Caixa tenia el suport de Joaquim Costa i Furtià, gestor d’Hisenda de la Diputació, i Josep Serra i Cortada, membre del personal de la Caixa d’Estalvis de la Generalitat des del 1935, que quan esclatà la guerra va posar-se al costat del que serà el bàndol vencedor. Aquesta era evidentment una qüestió prèvia i essencial per a qualsevol càrrec.

Costa explicarà que la idea d’una Caixa no era nova. Durant la Dictadura de Primo de Rivera, el president de la Diputació, Frederic Bassols, havia estudiat la seva implantació, “pero vino la República, luego la autonomía y quedó sin efecto los trabajos realizados” (acta del Consell d’Administració de la Caixa, 8 d’abril de 1940).

La primera feina de Joaquim Costa i de Josep Serra va ser la redacció d’un esborrany del que serien els Estatuts de la Caixa, mentre Joan Tarrús preparava el futur Consell d’Administració. Els Estatuts van ser enviats per aprovació a Madrid i a Girona ja preparaven l’obertura de l’entitat d’estalvi.

El Consell d’Administració, en fase provisional, es va reunir per primera vegada el 15 de febrer de 1940. Estava presidit pel mateix Joan Tarrús, acompanyat per un vice-president, el ja esmentat Joaquim Costa, i per tres vocals: Emili Portabella i Barrera, Emili Comadira i Rusquelles i Jaume Genover i Codina —notari—. Emili Portabella (Barcelona 1873-1946) era el president del Consell d’Administració de Grober SA, l’empresa industrial gironina. El Consell nomenà director Josep Serra.

En aquesta primera reunió s’informà de les gestions fetes amb la Caixa d’Estalvis provincial de la Diputació de Barcelona per al traspàs de les seves oficines gironines. Aquesta està disposada a donar “toda clase de facilidades para el traspaso de saldos”. Els reunits “dan muestras ávidas de trabajar por el incremento de la Institución Benéfica y de Ahorro, que la Exma. Diputación patrocina y bien percatados de su misión, infunden sólidas orientaciones por el porvenir de la Caja” (15 de febrer de 1940).

La segona reunió —8 d’abril de 1940— es realitzà sota una nova presidència. Joan Tarrús havia estat substituït per Miquel Ordis a la presidència de la Comissió gestora de la Diputació i, per aquest fet, de la Caixa en projecte. Ordis, nascut a Crespià el 1889, era advocat i propietari rural. A la tercera reunió del Consell de la Caixa —el 28 de maig— s’anuncia l’obertura de l’oficina per al primer de juliol, però l’acte s’haurà d’ajornar perquè el projecte d’Estatuts enviat a Madrid havia estat subjecte a nombroses modificacions i calia aprovar-les prèviament, cosa que es va fer en aquell acte. Una de les modificacions representava un nou entrebanc per als promotors, ja que les autoritats demanaven a la Diputació de Girona l’aportació d’un milió de pessetes, com a capital fundacional, i la Corporació ja tenia prou problemes financers. L’aportació d’aquest capital és una prova de la misèria d’aquells anys. La Diputació de Girona traspassa a la Caixa uns títols de Deute amortitzable al 3% d’interès, emissió del 1928, per un valor nominal de 372 500 pessetes i un valor efectiu de 334 318 pessetes, segons la cotització del moment. La resta, fins al milió exigit, s’aporta en forma de crèdit concedit per la mateixa Caixa a constituir. D’això se’n diu començar amb una sabata i una espardenya. L’acta del Consell d’Administració ho explica així: “en atención a que de momento —aquella quantitat— no es necesaria; se considera como préstamo hecho a la Exma. Diputación de Gerona, la cual se obliga a pagar el interés anual del 4%” (21 d’octubre de 1940).

Els Estatuts van rebre l’aprovació del Ministeri de Treball a través d’una Ordre de 20 de setembre de 1940.

La Caixa d’Estalvis provincial de la Diputació de Girona té per objecte “recibir y hacer productivas las economías que se le confíen, procurando contribuir con la inversión de sus fondos, en cuanto posible sea, al desarrollo de la virtud del ahorro, cultura y beneficencia de la provincia” (article primer). El seu domicili serà el de la Diputació provincial. El Consell estarà format per cinc membres, dos dels quals seran diputats provincials, però tots ells nomenats per la Diputació.

Els Estatuts són molt poc moderns. Dediquen molts articles a la casuística derivada de l’obertura dels comptes d’estalvi i molt pocs a la inversió, i es dóna ple poder de gestió al Consell, de manera que és aquest el que ha d’aprovar els crèdits, el que ha de contractar el personal i el responsable de comprovar de tant en tant que a la Caixa hi ha els diners corresponents, prèvia operació d’arqueig. El director és administratiu i no té cap poder executiu. Es preveu que el 50% dels beneficis realitzats es destinin a la constitució de reserves, el 30% a premis als imponents i el 20% restant a obres benefico-socials.

Un modestíssim començament (1940-1959)

El carrer de Sant Francesc, a Girona, el 1957 (Caixa de Girona).

Un balanç poc engrescador

La Caixa de la Diputació de Girona no acaba d’arrencar en aquest període. El balanç de la seva actuació és modest, tant pel volum dels dipòsits captats, com per la feina feta. Dinou anys després de la seva fundació, la Caixa no ha aconseguit crear uns fons propis que li permetin una autonomia de gestió, al marge de la Corporació que la tutela i controla. Les comarques gironines estan ja en el procés d’una gran transformació econòmica amb el turisme com a principal motor, però la Caixa encara no s’ha afegit a aquest canvi ni ha pogut fer gran cosa per donar-li suport. La seva xarxa d’oficines és incompleta i no ha acabat de pair els problemes vinculats al seu llançament: “los primeros años han sido rudos, inquietos, de tanteo”, diran el 1947 a la Memòria. I els següents tampoc no seran engrescadors. Haurà de canviar alguna cosa.

L’herència de la Caixa d’Estalvis de la Generalitat

Sucursal de Palafrugell, una de les primeres que va obrir la Caixa (Caixa de Girona).

La Caixa  no començava de zero, sinó que ho feia amb les oficines obertes per la Caixa d’Estalvis de la Generalitat a la província: a Girona, Sant Feliu de Guíxols, Olot, Santa Coloma de Farners i Palafrugell. A més dels locals i del personal, que no havia abandonat el lloc de treball durant la guerra, trobaren 36 000 pessetes en efectiu i unes relacions de dipòsits —impositors— per 11 526 786 pessetes.

D’aquests onze milions i mig de dipòsits hi havia una quantitat de 6 210 135 pessetes que estava bloquejada, en aplicació de les Lleis Larraz —que duien el nom del ministre d’Hisenda que les havia promulgades—. Hi havia uns saldos “improtegibles”, que eren els que tenien com a titulars les institucions de la Generalitat republicana, els partits polítics, els sindicats i totes aquelles persones “desafectas” al nou règim. Hi havia també els saldos creats després de l’esclat de la guerra, que havien de ser revisats fins a establir-ne la nova valoració i l’equiparació amb els saldos procedents de la zona franquista. Però la Caixa de la Diputació de Barcelona no havia traspassat aquests saldos, ni facilitat cap referència ni a la seva inversió ni als productes obtinguts durant el temps de guerra.

Llibreta de la Caixa d’Estalvis de la Generalitat, traspassada a la Caixa d’Estalvis de Girona (Caixa de Girona).

Aquesta qüestió, que era fonamental per a una Caixa com la de Girona, que acabava de néixer, no es resoldrà fins 6 anys més tard. Fihs aleshores al balanç de la Caixa figurarà un actiu especial —a nom de “gestió Caixa d’Estalvis de la Generalitat de Catalunya”— que vorejarà finalment els 12 milions de pessetes, mentre es mantenen els 6,2 milions de dipòsits bloquejats.

Recordem —vegeu capítol III de la Caixa de Catalunya— que a la que era de nou la Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona es descobriren greus irregularitats després de la guerra. Tot indica que havia desaparegut una part del seu actiu. Si aquest actiu desaparegut és el que corresponia totalment o parcialment a les oficines gironines és quelcom impossible d’aclarir, però sembla clar que la Caixa barcelonina no pot donar una solució als problemes de la seva col·lega gironina fins que no resolgui els propis.

Les actes del Consell d’Administració i les Memòries —escrites a màquina— de la Caixa de Girona contenen queixes continuades contra aquella situació. Una inspecció del Ministeri de Treball el 1942 acabarà dient que “es imposible determinar la situación económica” (acta d’ 11 de desembre de 1942) de la Caixa, fins que no s’aclareixi aquest punt. El Consell, per la seva banda, precisa que “la Caja de Gerona no puede transigir bajo ningún concepto que Barcelona —es refereix a la Caixa de la Diputació— esté disfrutando de los saldos domiciliados en nuestra Caja de Gerona” (Memòria, 1943).

Al final del 1943, la Caixa encarregà a l’interventor de l’Ajuntament de Figueres —Claudio Díez— i al seu director —Josep Serra— que reiniciessin les converses amb la Caixa de la Diputació de Barcelona; el seu interlocutor serà Josep Porta, interventor de la Diputació de Barcelona, i acabaran amb un informe que el Consell de la Caixa aprovarà en la reunió del 9 de novembre de 1945, que no es transcriu en el llibre d’actes. Però l’acord final entre les dues caixes, que porta data del 6 de juliol de 1946, no serà el resultat de les discussions dels tècnics, sinó de la imposició d’un inspector de caixes, enviat especial del “Ministerio Protector” —el de Treball—, tal com reconeix implícitament la Memòria del 1946.

El resultat és que es cancel·len els comptes d’11,9 milions a l’actiu i de 6,2 milions al passiu que recollien aquest vell contenciós. Els dipòsits baixen 3,8 milions, que corresponien a comptes vinculats a la Generalitat, i per això són declarats “improtegibles” i simplement expropiats. Afloren a l’actiu 591 000 pessetes com a resultat d’anteriors exercicis. La Memòria fa constar que “el Director de la Caja puso sus reparos” i que “hacemos constar el incidente por corresponder la Memoria, el historial de la Caja y dar con ellof mas claridad el motivo de la baja de saldos” (Memòria, 1946). L’historiador només pot dir que no queda res clar, fora que es va resoldre el conflicte aplicant principis d’autoritat.

Els homes i l’organització

El President de la Caixa, Pere Bretcha i Galí, en una de les seves oficines, amb el bisbe Cartanyà (Caixa de Girona).

La Caixa va tenir sis presidents en aquest període, tants com presidents va tenir la Diputació de Girona: Joan Tarrús, Miquel Ordis, Federico López Tabar, Miquel Cuesta, Pere Bretcha i Joan de Llobet. El primer no va arribar a veure la Caixa inaugurada i el segon ocupà la presidència durant tan sols nou mesos. La seva dimissió comportà en els dos casos la del vicepresident, que era el responsable de l’àrea d’Hisenda de la Diputació.

El tercer president de la Diputació de Girona i de la Caixa va ser Federico López Tabar, nascut a Burgos el 1889. Era militar de carrera i destinat a Figueres, on es casà. Allí assumí la gerència de l’empresa Hidroelèctrica de l’Empordà, vinculada a la seva esposa. Nomenat president de la Diputació de Girona, es mantingué en el càrrec fins el mes de març del 1944.

López Tabar fou substituït per Miquel Cuesta Lastortres, que ocupà les dues presidències del 29 de març de 1944 a 1’octubre del 1947. Havia nascut a Tarragona el 1910. Era enginyer agrònom, treballava per a l’administració pública i havia estat destinat a Girona.

El 1947, els Estatuts foren modificats per primera vegada per adaptar-los al Decret de 6 de juny i 17 d’octubre de 1946, que exigia un mínim de vuit consellers, en lloc dels cinc previstos, tots ells nomenats per la Diputació i 3 dels quals havien de ser diputats provincials.

Pere Bretcha i Galí, nascut el 1905, successor de Miquel Cuesta, era olotí. Havia estat alcalde de la seva ciutat. Ocupà la presidència durant 9 anys, des del final del 1947 fins al juny del 1956.

El darrer president d’aquest període fou Joan de Llobet i Llavari, advocat, vinculat a 1’Instituto Nacional de Previsión. Era gironí. Havia estat diputat provincial entre els anys 1944 i 1947, abans d’accedir a la presidència. Ocuparà el càrrec onze anys, fins el 1967. Morirà tres anys després, en un accident de circulació, prop de Girona.

El director, Josep Serra, es va mantenir durant tots aquests anys.

La seu social s’establí el 1942 a l’antiga casa Prim, més coneguda com la Fontana d’Or (Caixa de Girona).

El primer personal de la Caixa va ser el procedent de la Caixa d’Estalvis de la Generalitat en les seves oficines gironines. La primera cosa que va fer el nou Consell, tot just inaugurada la Caixa, fou obrir l’obligat expedient de depuració a tots els empleats, demanant informes sobre el seu comportament durant la guerra a la Falange i a la guàrdia civil. Ramon Xifra i Riera, que era l’advocat assessor de la Caixa, fou nomenat “Juez depurador” (28 de gener 1941). A les actes del Consell només figura la resolució favorable en relació a Josep Serra, el director, el qual sortí de l’expedient “sin sanción alguna” (20 de febrer de 1941). Pel que fa a la resta de personal, només consta que “quedan aprobados los expedientes de los funciona-ríos, tal como fueron informados por el Juez depurador” (13 de febrer de 1942).

El primer domicili de la Caixa va ser el mateix que el de la Diputació de Girona, però el 1941 ja es manifesta interès a obtenir una major autonomia, habilitant-se l’immoble del número 19 del carrer de Ciutadans, que havia estat propietat de la Caixa d’Estalvis de Catalunya des del 1933, quan obrí la seva oficina a Girona. I abans, seu de la sucursal del Banc de Catalunya, des del 1921. Es tracta de l’antiga casa Prim, més coneguda com la Fontana d’Or, un edifici aixecat entre els segles XII i XV, amb una façana romànica i unes sales i patis interiors gòtics. La restauració de la planta baixa del noble edifici va durar i va costar més del que ningú s’imaginava. La seva inauguració es produí el 31 d’octubre de 1942, el dia de la festa de l’Estalvi, i quan feia dos anys justos de l’inici de les operacions.

Expansió

Oficina d’Olot (Caixa de Girona).

L’herència de la Caixa de Catalunya estava formada per cinc oficines, però n’hi havia dues de tancades, les de Santa Coloma i Palafrugell. El 1940 es van posar en marxa amb la nova denominació les de Girona, Sant Feliu de Guíxols, Olot, Santa Coloma i Palafrugell. De forma immediata s’establiren delegacions a Castell d’Aro, Santa Cristina d’Aro, Tossa, Cassà de la Selva, Llagostera, Palamós, Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca i Santa Pau, que seran qualificades d’agències, en una clara mostra d’una política d’expansió.

El 1941 s’obriren les dues primeres oficines pròpies, no heretades, a Puigcerdà i Vidreres, i el 1942, la de Figueres, a l’edifici de l’antiga Biblioteca provincial —bombardejat durant la guerra—. El 1943 s’obrí la de Castelló d’Empúries.

Oficines obertes, 1940-1959.

Hi va haver aleshores un llarg parèntesi d’onze anys durant els quals no s’obrí cap nova oficina, un fet que contrasta amb la política expansionista demostrada durant els dos primers anys. És una prova de la poca seguretat de la institució, que tenia el contenciós pendent de solució amb la Caixa de la Diputació de Barcelona, uns dipòsits captats molt modestos i uns excedents que encara ho eren més.

El 1954 es reprendrà l’expansió amb l’obertura de l’oficina de Ribes de Freser, a la qual seguiran les d’Anglès (1955) i l’Escala el 1959. En total, 12 oficines.

Dipòsits

L’oficina principal de Girona s’obrí el 31 d’octubre de 1940. Feia pocs dies que a les comarques gironines s’havien produït unes pluges que havien fet molt mal.

Llibreta d’estalvis (Caixa de Girona).

L’aigua es va endur algunes vides, a més de camins, carreteres, ponts i fàbriques, especialment a les conques dels rius Llobregat i Ter. Per aquest motiu, el Consell va acordar reduir els actes inaugurals a la seva expressió més formal, sense festes. El ressò ciutadà va ser mínim. “El Pirineo”, únic diari que es publica a Girona, ho fa constar en una pàgina interior i de forma discretíssima. A Girona és present, doncs, des del 1933, la Caixa de Pensions.

El creixement dels dipòsits és molt lent. El 1946, un cop regularitzada la situació dels saldos procedents de la Caixa d’Estalvis de la Generalitat es pot comprovar que en sis anys d’actuació s’han aconseguit captar només sis milions de pessetes. En la dècada dels anys 50, la situació millora, al mateix temps que ho fa l’economia catalana i l’espanyola, però en definitiva, s’arriba al final de 1959 amb 150 milions de dipòsits, que representen tan sols el 0,64% del total de les caixes catalanes. I cal dir que hi ha 28 milions (el 19% del total), que no corresponen a estalvi captat, sinó a comptes de la Diputació i de Mutualitats laborals.

Excedents i fons propis

Evolució dels Excedents i Fons propis. 1940-1959.

Fins el 1946 no hi va haver un compte de resultats, com a conseqüència de la manca de liquidació dels dipòsits que havien estat de la Caixa d’Estalvis de la Generalitat. Aquell exercici es comptabilitzen 592 000 pessetes com a beneficis procedents dels anys anteriors, però l’excedent queda reduït a 110 000 pessetes, un cop ateses les despeses originades per les oficines i per l’estructura de la Caixa. El 1947 es posa de nou en evidència la misèria de corporacions com la Diputació de Girona; la Caixa ha de lamentar que aquella no hagi pagat el lloguer pel local que ocupa en el seu edifici del carrer de Ciutadans la Secció d’Hisenda de la Diputació, ni li hagi abonat aquesta les comissions corresponents al cobrament de les cèdules personals, que realitza pel seu compte. Aquesta situació es reproduirà el 1948.

Després, un capítol que rebaixarà fortament l’excedent és l’existència d’una pòlissa de crèdit en el Banc d’Espanya —disposada en bona part—, relacionada amb les inversions —relativament— fortes que realitza la Caixa amb la compra de solars i immobles.

Els fons propis inicials havien estat d’un milió de pessetes aportat per la Diputació de manera parcial i poc ortodoxa, tal com s’ha dit. Dinou anys més tard, les reserves creades només han estat d’1,4 milions. Els 2,4 milions de fons propis que té aleshores la Caixa representen l’l,6% dels dipòsits captats. Si aquests són modestos, els fons propis serien preocupants, si no fos pel suport d’una corporació pública.

Inversió

Crèdits

Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes).

La primera operació que va fer la Caixa, fins i tot abans d’obrir les seves portes, fou un crèdit a la Diputació de Girona, tal com s’ha explicat en el capítol dedicat a la seva constitució. Quatre anys després, aquest continua essent l’únic crèdit d’un cert volum concedit per la Caixa. Molt lentament, van apareixent al costat del crèdit concedit a les corporacions —Diputació de Girona i ajuntaments—, alguns altres crèdits concedits a particulars, amb garantia hipotecària, de valors o personal. Els crèdits hipotecaris van prenent més importància, fins que superen el volum de crèdits a corporacions, encara que sempre per xifres molt modestes, que són les que té en general la Caixa.

El volum de crèdits concedits no sobrepassarà mai el 20% de la xifra de dipòsits. El 31 de desembre de 1959 la seva distribució era la següent:

  • hipotecaris (83 operacions): 13,02 milions de pessetes
  • personals (304 operacions): 5,82 milions de pessetes
  • garantia de valors (14 operacions): 0,32 milions de pessetes
  • a corporacions (38 operacions): 7,66 milions de pessetes
  • a institucions i obres espanyoles: 1,87 milions de pessetes
  • total: 28,69 milions de pessetes (19,1% dels dipòsits)

Cartera de valors

Quan hi ha recursos disponibles, aquests van a la compra o subscripció de fons públics, sense cap originalitat. Quan el 1951 la llei disposa que les caixes mantinguin un mínim del 60% dels seus dipòsits en valors d’estat o avalats per ell, el percentatge de la Caixa de Girona és del 90%; arribarà al 94% l’any següent, i aleshores començarà a baixar, com a conseqüència de l’alça paral·lela dels crèdits.

El 1959 la cartera de valors és constituïda per 92,3 milions de pessetes, que representen el 61% dels dipòsits. La seva pràctica totalitat és formada per valors d’estat, als quals ja acompanyen algunes emissions d’obligacions d’empreses de l’INI, avalades per l’estat i més rendibles que les altres. Hi ha, simbòlicament, obligacions del deute municipal d’Anglès i de Salt.

Immobles

Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1940-1959.

Des d’un primer moment, la Caixa va manifestar el seu desig de “estar instalada, en todo lo posible, en edificios propios” (Memòria, 1942). És el criteri que aplicarà cada cop que obri una nova oficina. Per aquesta raó, l’immobilitzat de la Caixa té un gruix, relativament parlant.

El 1953 es van comprar en subhasta pública dos solars a Girona, als terrenys de l’Hospici provincial, destinats a les noves oficines centrals de la Caixa. Les obres es van iniciar de forma immediata i el 1959 estaven ja quasi acabades. Les oficines de Figueres, Olot, Ribes de Freser, Anglès, Vidreres, Sant Feliu de Guíxols i Palafrugell s’instal·laran en edificis nous o restaurats, de propietat. La Caixa ocupa la planta baixa, destinada a oficina, i es lloga la resta. En el cas d’Olot, l’edifici es destinarà al que serà l’Hotel Montsacopa.

També el 1959 es va comprar un solar a Salt “para construir en su dia, las viviendas que determine ese Consejo de Administración” (Memòria, 1959). És la primera vegada que surt el tema de l’habitatge i la possibilitat d’intervenir en aquest mercat. Però la Caixa de Girona ja té un immobilitzat important. Hi ha 31,5 milions invertits en immobles, una xifra superior a la de crèdits concedits, que suposen la segona inversió de la Caixa per volum, després del crèdit. Recordem que té només 2,4 milions de fons propis.

L’obra social

L’obra social es limita, durant aquests anys, a campanyes d’estalvi i poca cosa més (Caixa de Girona).

Durant els primers anys d’actuació, es considera que l’obra social de la Caixa consisteix, sobretot, a donar a conèixer els seus objectius i en la prèdica de la virtut de l’estalvi, especialment entre la població escolar; que és més aviat una prèdica de les virtuts del règim polític i un rentat de cervell dels escolars, als quals arriba l’obra de la Caixa en forma de concursos literaris i premis a aquells que fan una apologia més encesa de les virtuts representades pels governants. A les Memòries figuren els treballs premiats, que porten com a títols —entre d’altres— el de “El mejor tipo de caballero cristiano” —endevinin qui és—, “El amor de la Patria”, “La Política Imperial de España”, “La vida del Caudillo Franco “, “Los méritos españoles orgullo de nuestra Patria”, “La Leyenda negra española”, etc.

El 1949, quan la situació econòmica de la Caixa està una mica més estabilitzada, la Memòria es planteja “a lo que vamos a destinar el sobrante” de l’excedent, un cop aplicat el 50% a reserves i el 15% del 50% restant a la “Obra de carácter nacional” exigida per la llei. Es manifesten en contra d’una obra social pròpia —que d’altra banda hauria superat les seves possibilitats— i partidaris d’una aportació econòmica a les obres benèfiques dependents de la Diputació de Girona i a d’altres de ja existents. És el que faran amb assignacions als hospitals de la província i amb diverses institucions benèfiques que actuen en el seu radi. Hi afegiran algunes beques per al Seminari conciliar de Girona i la celebració d’alguns actes de caràcter cultural a la sala d’exposicions de què disposa l’oficina de Palafrugell.

En el camí per ocupar un lloc en el sistema financer català (1960-1975)

Presència i esforç de modernització

El 1960 s’inaugura la nova seu social i oficina central de la Caixa de Girona, al carrer de Sant Francesc (Memoria, 1968).

La Caixa de Girona es treu la son de les orelles i es posa al dia. Aquest podria ser el resum de l’etapa, molt més positiva que l’anterior. És clar que la situació econòmica també ha canviat molt. La misèria econòmica de la postguerra i la misèria moral dels ministres franquistes, que supeditaven els criteris econòmics als polítics, ha estat substituïda per la tecnocràcia d’uns ministres, també franquistes, que saben aprofitar l’onada alcista i de creixement que caracteritza l’Europa d’aquests anys.

La Caixa es modernitza i es prepara per ocupar un lloc dintre del sistema financer català. La seva quota de mercat s’amplia, la seva xarxa d’oficines és la primera que hi ha a la província de Girona, i el seu balanç comença a lluir uns fons propis, que són els que li corresponen amb relació als dipòsits. La seva obra social ja té dues peces cabdals: la Fontana d’Or i el Cap Roig.

Els homes i l’organització

El 26 de juny de 1960 la Caixa de Girona celebrà solemnement la inauguració de la que era la seva nova seu social i oficina central al carrer de Sant Francesc. Es deixen les oficines al carrer de Ciutadans, que han quedat petites, però no el local, que recuperarà el nom popular de la Fontana d’Or i serà el centre cultural de l’obra social de la Caixa.

Les autoritats el dia de la inauguració de l’oficina principal (Caixa de Girona), el 26 de juny de 1960.

La Memòria recorda que aquell barri “que había sido centro del sector comercial, financiero y oficial, estaba quedando solitario por traslado de los diversos organismos que alojaba; contraste que se recrudecía en los días de mercado, y raro era el día que clientes no se lamentaran de nuestro alejamiento” (Memòria, 1960).

Aquesta mateixa Memòria, amb motiu de la inauguració del nou edifici d’oficines, fa una repassada a la seva historia. Per al redactor, és el moment en què comença la tercera etapa de la Caixa. La primera s’acabà el 1946, “año que creemos marca la etapa final de nuestos grandes problemas”. Es refereix a la liquidació del contenciós amb la Caixa de la Diputació de Barcelona. La segona etapa és de consolidació, i es prolonga fins al trasllat de 1’oficina central. La tercera, que s’inicia aleshores, serà la d’“esplendor” (Memòria, 1960).

Joan Llobet i Llavari, president de la Caixa, 1956-1967 (Caixa de Girona).

La presidència de Joan de Llobet i Llavari durarà nou anys, des del 1956 fins al 1967. Serà substituït aleshores, a la Diputació i a la Caixa, per Pere Ordis i Llach, que ocuparà el càrrec fins el 1972. Havia nascut a Crespià l’any 1913. Militant de Falange Española, va fer la guerra a les ordres del general Camilo Alonso Vega, el qual el va nomenar alcalde de Girona el 1957, quan ell era ministre de Governació. Pere Ordis era director de l’Hospital provincial de Santa Caterina, dependent de la Diputació de Girona.

El tercer i darrer president d’aquest període serà Antoni Xuclà i Bas, que veurà la mort de Franco i la transició democràtica. Havia nascut a Manlleu el 1916. Enginyer químic de professió, treballava a l’empresa paperera Torras Hostench. Havia estat diputat provincial (1964-1967).

El 1967 els Estatuts socials de la Caixa van ser modificats, però només per a incorporar un canvi en el nombre de consellers, que passa de 8 a 11. El Consell continua essent nomenat per la Diputació, de manera que tres dels seus membres han de ser diputats provincials. El 1975 els Estatuts es canvien de nou per adaptar-se al Decret del 3 d’abril d’aquell any. En conseqüència, el nombre de consellers no podrà ser inferior a 8, ni superior a 17. L’organització sindical hi tindrà dos representants, en nom del Consell d’Empresaris i del Consell de Treballadors.

La Caixa introduí aviat el procés de mecanització de les seves operacions (Caixa de Girona).

Josep Serra i Cortada, director de la Caixa des del moment de la seva fundació, es jubilarà el 1962 i serà substituït per Joan Vergés i Prat. Com el seu antecessor, Vergés també era un home procedent de la Caixa d’Estalvis de Catalunya, en la qual havia ingressat com a grum el 1935. Vergés protagonitzarà la transformació d’una Caixa que mantenia encara el motlle antic en una entitat financera. La Caixa introduirà aviat el procés de mecanització de les operacions exigit per les circumstàncies i pel seu creixement. El 1975 s’aplicarà precisament per primera vegada el sistema de teleprocés a una bona part de les oficines de la xarxa.

Al final d’aquest període la Caixa de Girona tenia una plantilla de 202 empleats.

Expansió

Oficines obertes, 1960-1974.

La represa de la voluntat d’expansió el 1959 coincidirà amb el tancament d’autoritzacions per obrir noves sucursals. De fet, i al marge de les que s’obren aprofitant permisos anteriors, la Caixa estarà sis anys sense poder augmentar la seva xarxa, formada per onze oficines.

Els plans anuals d’expansió seran aprofitats, amb l’excepció del primer (1964). La Caixa anirà ocupant posicions en el que és el seu territori legal: la província de Girona. Després del VII Pla d’Expansió, publicat el 1974, la xarxa de la Caixa és la primera i més important que hi ha a la província pel que fa a institucions de crèdit.

El 1975 una Ordre del Ministeri d’Hisenda modificava les normes d’expansió, establint de fet la llibertat d’obertura de noves oficines a la província. Aquell any, la Caixa té 53 oficines.

Dipòsits

Dipòsits. Distribució (en %).

El canvi experimentat en la Caixa és fàcil de comprovar a través de l’evolució de la seva quota de mercat sobre els dipòsits captats pel conjunt de caixes catalanes. El 1959 el seu percentatge era del 0,64%, o sigui que la seva presència era pràcticament nul·la. El 1975 la quota és del 2,13%, molt més significativa. Les caixes locals i dues de les barcelonines —la Caixa de la Diputació de Barcelona i la Caixa d’Estalvis de Barcelona— treuen partit de l’apatia de la Caixa de Pensions, en l’etapa de Luño Peña com a director de la que és encara i per molt la primera entitat d’estalvi catalana.

Els dipòsits de la Caixa de Girona passen dels 150 milions de pessetes el 1959 als 9 749 milions que té el 1975. La seva distribució segueix el que és la tònica general a totes les altres caixes. Els principals saldos tendeixen a concentrar-se en les imposicions a termini —un any normalment—, més ben remunerades, mentre que el compte corrent redueix la seva importància, tot i que recull l’existència de nombrosos comptes particulars i de petites i mitjanes empreses, inexistents uns anys abans.

Excedents i fons propis

Evolució dels Excedents i Fons propis. 1960-1975.

El creixement dels dipòsits repercuteix positivament en el compte de resultats. En el marc d’un fort intervencionisme de l’estat, que compromet una bona part de les inversions de les caixes, a través dels coeficients obligatoris, i manté baixos i fixos els tipus d’interès que es poden abonar als dipòsits, el marge financer és suficient per a obtenir un excedent. Com més dipòsits, més beneficis.

Des del 1962 en endavant, la Caixa entra en un període de creació de fons propis i de tranquil·litat financera pel que fa a excedents anuals. Aquests només es veuen afectats per l’obertura de noves oficines —la qual cosa significa un increment de les despeses generals— i, cap al final d’aquest període, per la modificació a l’alça dels interessos abonables a les imposicions a termini.

Propaganda de les campanyes d’estalvi (Caixa de Girona).

Amb l’inici de la liberalització dels tipus d’interès i de la competència entre les entitats de crèdit s’acaba l’etapa fàcil de les caixes, que només s’havien de preocupar pel creixement dels seus dipòsits.

El 1974, la Caixa rebaixa els seus excedents amb relació a l’any anterior. “Lo que se explica por el superior crecimiento de los gastos en relación a los ingresos”, diu ingènuament i una mica incorrectament la Memòria. La causa no és el superior creixement de les despeses, sinó “el progresivo desplazamiento del ahorro hacia las modalidades mas retribuídas, en especial a plazo igual o superior a los dos años” (Memòria, 1974).

La situació es repeteix, però empitjorada el 1975. En dos anys els excedents s’han reduït en un 29%, mentre que els dipòsits augmentaven en un 63%. És evident que cal introduir canvis.

La Caixa aconsegueix crear uns fons propis adequats per primera vegada. Aquests eren de 2,4 milions el 1959, xifra que suposava un coeficient de garantia —relació dels fons propis amb els dipòsits— de 1’ 1,6%, clarament insuficient. El 1975 aquest coeficient és del 5,8%, inferior al d’altres caixes catalanes, però se situa en el bon camí, amb 563 milions de fons propis. En la seva creació, hi juga un paper important la capacitat i l’autorització per revalorar els immobles, i la creació d’unes plusvàlues que es converteixen en reserves de l’empresa.

Inversions

Crèdits

Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1960-1975.

L’impuls donat a les operacions de crèdit és el fet més destacable en l’anàlisi de l’evolució del balanç de la Caixa. El 1959 la relació entre el volum de crèdits i el de la cartera de valors és d’1 a 3. Cinc anys més tard crèdits i valors estan al mateix nivell, i poc després la inversió en crèdits es converteix en la primera de l’entitat d’estalvi. El text de les memòries els és ara clarament favorable, i es veu ajudat per la política del govern, que introdueix un tipus determinat de crèdit en el coeficient obligatori computable: “La fórmula más eficaz de contribuir al desarrollo de la riqueza provincial es la ayuda crediticia a las fuentes productoras de bienes” (Memòria, 1965). Aquesta és la manifestació d’una entitat que és ja financera de fet i de dret.

Quan el 1964 una Ordre ministerial accentuarà el coeficient obligatori de crèdits en detriment del corresponent a la cartera de valors, la Caixa se’n felicitarà i recordarà que compleix sobradament amb l’exigit. El percentatge mínim del 30% sobre els dipòsits és del 39% en aquells moments.

El crèdit amb garantia personal, que és el que s’atorga preferentment a la petita i mitjana empresa, aplicable a les activitats ordinàries, aviat es posarà al nivell dels crèdits hipotecaris.

El 1975, les operacions de crèdit estan distribuïdes de la següent manera: habitatge: 55,1%; agricultura: 4,5%; indústria: 26,3%; comerç: 7,1%; altres: 7,0%.

Cartera de valors

Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes).

El coeficient obligatori és format ja per valors públics i operacions de crèdit, computables. La cartera de valors ja no és la principal partida de l’actiu de la Caixa des del 1967.

Al mig de la cartera de fons públics, d’empreses de l’INI i de valors qualificats d’inversió obligatòria, el 1963 la Memòria manifesta la seva satisfacció a informar que “por vez primera figuran en nuestra cartera, obligaciones de una empresa gerundense”. Es tracta de 10 milions nominals en títols de renda fixa de J. i F. Torras Hostench, la paperera de Sarrià de Ter.

Quatre anys més tard, la Memòria insisteix: “hay que continuar lamentando la ausencia de empresas gerundenses que financien sus actividades a través de la Bolsa, ya que permitiría una mayor canalización de fondos a la provincia” (Memòria, 1967).

La primera inversió del que seria la cartera pròpia de la Caixa, al marge de coeficients legals, és la compra el 1967 d’accions d’IMCASA, una societat gestora de fons d’inversió mobiliària, creada per set caixes d’estalvis catalanes, i de MOBINSA, una altra societat gestora, creada aquesta per la Confederación Española de Cajas de Ahorro.

Immobles

Grup de 112 habitatges a Ribes de Freser (Memòria, 1969).

Als administradors de la Caixa els agrada l’obra immobiliària. Això es veu clar des de la seva creació, quan manifesten el desig de tenir les oficines en edificis de propietat. Creuen en la inversió en pedra, com es deia aleshores, i no s’equivoquen.

A més de la inversió immobiliària en oficines, els gestors de la Caixa són conscients de la necessitat de col·laborar en una política de construcció d’habitatges, que respon a un important dèficit social i a l’impuls del mateix govern. Ho fan indirectament, amb el crèdit hipotecari, o bé directament, amb la promoció i realització d’obres concretes. La política de construcció d’habitatges comença tard, ja que abans no hi havia prou recursos financers, però tindrà importància. Destaca, durant aquests darrers anys, la construcció de les obres detallades a continuació:

  • 40 habitatges a Salt
  • 90 habitatges de renda limitada a Girona, a la carretera de Barcelona
  • 112 habitategs a Ribes de Freser, acabats el 1970
  • 1 urbanització, La Creu de Palau, a Palau Sacosta, projectada per a 900 habitatges i locals comercials, que tot just es posarà en marxa el 1975, després de l'aprovació de pla parcial; aquest pla preveu 543 habitatges, a més de serveis: església, centre cívic, centre comercial i zona escolar
  • 57 habitatges a Llers (comprats a la Dirección General de Regiones Devastadas) el 1967
  • 88 habitatges a Anglès, que s'acabaran el 1977
  • 100 habitatges a Tossa de Mar, lliurats el 1975
  • 100 habitatges a Figueres, en un projecte aprovat el 1975

La política és la tradicional de les caixes: es construeix per a després vendre i substituir el títol de propietat per un crèdit hipotecari.

El 1963 es posà en marxa l’Hotel Monsacopa, d’Olot. La Caixa havia arrendat el negoci, però el seu titular no va poder mantenir-lo, de manera que la Caixa haurà de fer d’administradora.

Obra social

Aplicació obra social, 1960-1975.

La Memòria del 1960 manifesta que la Caixa es proposa per primera vegada fer “Obra benéfico-social propia”. I ho posen amb majúscules per subratllar la seva decisió. Una obra social pròpia significa aplicar preferentment els excedents que s’hi destinen a activitats creades per ella i sota la seva estricta dependència.

La primera obra pròpia serà la Biblioteca d’Anglès —1961—, així com accions en favor de l’estalvi i ajuts als estudis dels empleats i els seus fills. Més consistència tindran l’Escola d’Estudis Comercials, Arts i Oficis Aplicats i l’Escuela Hogar Femenina a Girona. La primera iniciarà les seves activitats el 1967.

L’obra social rebrà el 1969 un impuls amb la incorporació al patrimoni de la Caixa, per donació de la nuda propietat, de la finca del Cap Roig, a Calella de Palafrugell, al terme municipal de Palafrugell i Mont-ràs. Els seus propietaris, 1’excoronel rus Nicolau Woevodsky i la seva esposa, Dorothy Webster, van cedir la finca a la Caixa a canvi d’acabar l’obra començada i assegurar-ne el futur. Hi havia un important jardí botànic, el castell —inacabat—, diverses cases adjuntes i instal·lacions diverses, en un lloc privilegiat de la Costa Brava.

El 1970 la Caixa participà, conjuntament amb la Diputació provincial i la Cambra Oficial de Comerç de Girona, en el finançament d’un conjunt d’estudis sobre la realitat econòmica i el desenvolupament de la província, aleshores en ple creixement.

La finca de Cap Roig: el castell (a dalt) i el jardí botànic (Caixa de Girona).

Finalment, el 1974 la Caixa proposà —i el 1975 el Ministeri d’Hisenda l’aprovà—, la creació d’un centre d’atenció a nens disminuïts psíquics profunds, que s’instal·larà en terrenys de la Caixa al municipi de Sant Gregori. Serà el centre Joan Riu, la realització a què es dedicà una major partida pressupostària per part de la Caixa.

La Fontana d’Or serà objecte d’una llarga i elaborada restauració. Acabada aquesta, i un cop s’hagué aconseguit que la Magistratura de Treball abandonés els locals que hi ocupava, es convertirà en el centre de l’obra cultural de la Caixa —conferències, exposicions, concerts, etc.— des de les fires de Sant Narcís del 1973.

La Caixa destina, regularment, el 50% de l’excedent net a l’obra social.

Una entitat financera sanejada i equilibrada (1976-1995)

Inversió creditícia i prudència en la gestió

Pretendemos que nuestra entidad, con un nivel de depósitos medio para la dimensión de las Cajas, pueda ofrecer un nivel de servicios similar, con unos costes relativos inferiores a las de mayor dimensión” (Memòria, 1981).

Llibretes d’estalvis (Caixa de Girona).

Aquesta frase, extreta d’una de les Memòries del període, expressa bé l’objectiu dels administradors de la Caixa. Un objectiu que aconsegueixen. No pretenen estirar més el braç que la màniga, coneixen bé el terreny que trepitgen i l’evolució es caracteritza per un equilibri de tots els seus comptes. De la seva actuació es podria dir que no van a totes: no emeten cèdules hipotecàries, ni bons, ni tenen un gran grup propi d’empreses de serveis financers, ni fan una gran expansió territorial. Però tampoc no han d’emetre obligacions subordinades, ja que els fons propis generats són més que suficients, i mantenen la quota de mercat pel que fa a recursos captats, en un mercat molt competitiu.

El crèdit és, per molt, el seu principal actiu, i la primera font d’ingressos. La Caixa es mou en un territori que supera, sense traumes, la forta crisi de 1977-1984, gràcies al desenvolupament d’una economia equilibrada pel turisme exterior en els anys dolents.

Els homes i l’organització

Antoni Xuclà i Bas, president de la Caixa d’Estalvis de Girona, 1972-1978 (Caixa de Girona).

Antoni Xuclà, president de la Caixa i de la Diputació de Girona des del final del 1972, que ha vist la mort de Franco i l’inici de la transició democràtica, haurà de dimitir el seu càrrec a la Caixa com a conseqüència del Decret de 27 d’agost de 1977, que feia incompatibles les dues presidències. Va cedir la presidència a un dels vocals, Josep Maria Ferrusola, però es va mantenir en el Consell com a vocal.

Josep Maria Ferrusola va néixer a Barcelona el 1920, però la seva família està estretament vinculada a Montagut de Fluvià —el mas Ferrusola—. Va ser alcalde d’aquest municipi de la Garrotxa, i com a tal vocal de la Diputació provincial. Era propietari de finques rústiques, que conreava, i president d’una empresa de transports.

El mencionat Decret de 1977 obligarà també a la modificació dels Estatuts i a uns canvis fonamentals en l’estructura de la Caixa. Els òrgans de Govern seran ara l’Assemblea general, el Consell d’Administració i tres comissions: la de Control, la d’Obres socials i la Revisora del balanç.

L’Assemblea General, com a màxim òrgan de govern, estarà formada per 150 consellers generals, elegits entre els impositors; 20 representants de la Diputació de Girona; 10 d’entitats benèfiques o culturals de prestigi que pertanyin al seu àmbit d’actuació, i pels membres del Consell d’Administració i les ja mencionades comissions. L’Assemblea quedarà, així, formada per 202 persones.

El Consell d’Administració estarà constituït per 21 membres: 5 nomenats per la Diputació, 3 per les entitats de prestigi, 9 impositors i 4 elegits entre el personal de la Caixa.

Els Estatuts donen entrada a una denominació bilingüe de la Caixa. En castellà, l’article primer determina que el seu nom serà Caja de Ahorros Provincial de Gerona o Caixa d’Estalvis Provincial de Girona, “nombre que usará indistintamente”. Però no serà fins el 1982 que es publicarà una Memòria en català i castellà, conjuntament.

La presidència de Josep Ferrusola durà vuit anys, fins el 1985, en què en dimitir com a representant de la Diputació provincial hagué de dimitir també com a president. El 31 de gener de 1985, el Consell d’Administració nomenà en el seu lloc Pere Franch i Frigoler, que ocupava la vicepresidència.

Pere Franch, gironí, nascut el 1930, era gerent d’una empresa de carbons. Molt esportiu —practicava muntanyisme i rem— havia estat nomenat vocal de la Caixa el 1978. Mantindrà la presidència fins el 1995, en què dimití. La Memòria del 1986 fou la primera que es publicà íntegrament en català. Joan Paredes el substituirà. Era professor mercantil i auditor de comptes, expresident del Col·legi Oficial de Titulars Mercantils i Empresarials de Girona i impulsor de l’Institut Tècnic Agrari de Bell-lloc del Pla. Cessarà el 1996. El seu successor serà Arcadi Calzada.

La Caja de Ahorros Provincial de Gerona o Caixa d’Estalvis Provincial de Girona passarà a utilitzar el nom comercial de Caixa de Girona des del 1988, i el de Caixa d’Estalvis de Girona amb motiu de l’adaptació dels seus Estatuts a la Llei Catalana de Caixes. Els documents oficials parlen encara de Caixa provincial, però aquest adjectiu s’ha perdut, tant en la seva utilització ordinària, com en el nou rètol i logotip de l’entitat.

Ara, l’Assemblea es redueix a 120 consellers generals, nomenats de la següent manera: 46 en representació dels impositors, 37 en representació de la Diputació de Girona, 13 representants del personal i 24 de les corporacions locals i les entitats territorials creades per la Generalitat de Catalunya en el terme de les quals la Caixa de Girona tingui una oficina oberta. El Consell d’Administració queda integrat per 17 vocals, elegits per l’Assemblea general: 7 en nom dels impositors, 5 per la Diputació de Girona, dos dels empleats i 3 per les corporacions i entitats de l’àmbit d’actuació.

La direcció general experimentarà menys canvis que la presidència. El 31 de març de 1988, Joan Vergés, el seu director, arribà a l’edat de la jubilació. Feia 26 anys que ocupava el càrrec i 53 que treballava a la Caixa: Caixa d’Estalvis de la Generalitat de Catalunya, primer, Caixa d’Estalvis de la Diputació de Girona, després, i Caixa de Girona, finalment. Serà substituït aquell mateix 1988 per Aleix Gimbernat i Martí.

El personal de la Caixa, format per 202 empleats el 1975, es triplica durant aquests vint anys, i aquests passen a ser 607 al final del 1995.

Expansió

Les 53 oficines que tenia la Caixa de Girona el 1975 es convertiran en 132 al final del 1995. L’expansió és prudent: autolimitada a la província de Girona fins el 1988 i oberta cap a Barcelona i el Maresme després.

Oficina a Girona (Caixa de Girona).

Oficina de Castelló d’Empúries (Memòria, 1986).

Així, la Caixa no és de les entitats que consideren l’obertura de noves oficines com el motor del seu creixement. Segueix més aviat el criteri d’obrir-les quan les que ja té donen el ple rendiment i es considera convenient fer un pas endavant. La Memòria del 1976 manifesta que “la expansión ha sido moderada..., no habiéndose considerado la apertura de oficinas como objetivo prioritario”.

Distribució d’oficines a Catalunya el1995. A baix, ficines obertes, 1976-1995.

Per això, la política d’expansió en aquests primers anys del període és la de la taca d’oli, aplicada estrictament. L’estratègia no és instal·lar-se a les poblacions més importants, sinó anar allargant el braç d’actuació de manera lenta però continuada, començant per les poblacions més properes a aquelles en què ja té oficines. Durant dos anys —1977 i 1978— ni tan sols se’n van obrir, tot i tenir capacitat per a fer-ho, dintre de la província. El 1979 el territori d’actuació de la Caixa de Girona —com el de totes les caires catalanes— passa a ser el de Catalunya. Això no obstant, la Caixa de Girona es manté una mica tossudament en els límits provincials i fa tocs d’atenció contra l’obertura indiscriminada d’oficines per part d’altres entitats: “El seu nombre converteix la província de Girona en una de les més denses del país en oficines de crèdit, amb una equivalència d’una per cada 723 habitants, la qual cosa ha de comportar, donat el constant augment de costos, una situació onerosa que obligarà les entitats al tancament d’algunes d’elles, com ja està succeint” (Memòria, 1985). Sorprèn que la reacció no sigui anar a buscar nous camps d’actuació, fora del que és certament “un dels espais econòmics més saturats del país pel que fa a la concentració d’oficines de bancs i caixes” (Memòria, 1986).

Així, el 1988, la Caixa té 90 oficines a les 8 comarques gironines. Serà l’any següent, sota la nova Direcció, que s’iniciarà el procés d’expansió territorial fora de la província, amb l’obertura de la primera sucursal a Barcelona, una al Maresme —Malgrat— i la de Madrid, en virtut d’una especial concessió a totes les caixes d’estalvis amb més de 50 000 milions de dipòsits per a instal·lar-se a la capital de l’estat.

L’expansió es manté des d’aleshores amb criteris de prudència, però sense la faixa que imposava el criteri provincial. El 1995 les 90 oficines a les comarques gironines han passat a ser 117, prova que s’aprofiten les oportunitats que es veuen i que aquelles encara no són un terreny esgotat. El 1992 es van integrar, per compra, sis oficines que eren de Caja-Madrid.

Fora de la província hi ha sis oficines a la ciutat de Barcelona, tres a la ciutat de Mataró, quatre més a la comarca del Maresme, i la de Madrid, ja mencionada. L’oficina de Viladrau, considerada com a població de la comarca de la Selva, pertany ara a Osona.

Recursos de tercers: manteniment de la quota de mercat

Distribució dels recursos (en milions de pessetes).

L’evolució de la quota de mercat de la Caixa de Girona durant aquest període és una mostra d’equilibri. El 1975 els seus dipòsits representaven el 2,13% del conjunt dels saldos de les caixes a Catalunya, mentre que el 1995 el percentatge és del 2,11%. Això no obstant, cal subratllar que hi ha una petita —però continuada— davallada durant els primers anys, que s’allarga fins el 1987, en què la quota és de l’l,78%. La recuperació coincideix amb l’entrada d’un nou director general i una política comercial més agressiva, acompanyada pel canvi de política en l’expansió territorial.

Evolució dels Recursos de tercers, Crèdits, Valors i Immobles. 1975-1995.

L’evolució general dels dipòsits tradicionals és la general de les caixes d’estalvi. Els comptes a termini aprofiten la seva major rendibilitat per a mantenir un important paper, que en el cas de la Caixa de Girona és el principal. El 1995 ells sols representen el 45% del total de recursos captats. El saldo dels comptes corrents i dels d’estalvi ordinari es dóna conjuntament en el balanç dels darrers anys.

El que destaca, en tot cas, és la no-existència en el balanç d’alguns actius financers, com són les cèdules hipotecàries, o els emprèstits en general. La Caixa de Girona no considera necessària la seva emissió. D’altra banda, no caurà en el parany de les operacions d’assegurances. En les operacions d’intermediado només trobem la cessió temporal d’actius financers, que és, per altra part, inevitable, ja que en l’inici corresponen a la cessió d’actius públics subscrits obligadament per la Caixa i traspassats provisionalment a la seva clientela.

Serveis financers

Caixer automàtic (a dalt) i targetes (a baix) de Caixa de Girona.

La Caixa ha pres consciència de la seva naturalesa d’entitat financera. Per aquest fet ha d’estar oberta a les noves modalitats i operacions, reservades fins aleshores als bancs, o aparegudes de nou en un marc de gran competència. Operacions, tant d’actiu com de passiu, que van estretament lligades a l’oferta de serveis financers al mateix nivell que les altres entitats de crèdit.

Una primera oferta serà la de caixers automàtics, iniciada el 1983, vista l’acceptació que havien tingut en el mercat. L’oferta exigeix un alt nivell d’automatització de les operacions, i la Caixa li dóna un fort impuls.

Però no serà fins el 1990 que, amb la nova direcció, s’incrementarà l’oferta de nous serveis: la Targeta Comerç, que permet comprar en els comerços adherits a la seva xarxa, amb determinats avantatges, o la targeta de crèdit Visa, un mitjà de pagament acceptat internacionalment. El 1993 es presenten una sèrie de productes nous vinculats a les noves operacions de la Caixa: la Llibreta Creixent, combinació d’un compte a termini amb un compte a la vista; la Llibreta Fons d’Inversió Mobiliària; el Pla Estalvi i el Pla Jubilació; la targeta felepèatge per a autopistes, la Llibreta Estalvi Habitatge, la Llibreta Jove, el Dipòsit Borsa Assegurat, el servei de moneda estrangera, el Servei Agrari, leasing, crèdit instantani incorporat a la Targeta Comerç, etc.

Amb els serveis financers es tracta d’oferir nous al·licients a la clientela, atenent les seves característiques o les seves necessitats, i marcar així la “diferència o la igualtat amb els serveis que ofereixen les altres entitats del sector.

Excedents i fons propis

La decidida creació d’uns fons propis, adequats a uns dipòsits creixents, iniciada en el darrer període, es manté en aquest. Els excedents generats són bons i permeten fer aplicacions suficients a reserves. El 1978, la Llei de Regularització de Balanços permet una primera revaloració dels immobles de propietat i la seva corresponent aplicació a reserves.

Evolució dels Excedents i Fons propis. 1975-1995.

El coeficient de garantia —relació entre els fons propis i els dipòsits— augmenta quasi sense interrupció del 1976 al 1984, passant d’un correcte 5,8% el 1975 a l’11,2% —1984—. Aleshores canvien els criteris del Banc d’Espanya: la solvència s’ha de demostrar mantenint una relació entre els fons propis i els actius de risc. També hi ha una nova definició dels fons propis. El coeficient mínim és del 4% i, en el seu primer exercici (1985), el de la Caixa és del 8,13%, tot i que s’ha vist obligada a rebaixar fons propis per transvasament de la plusvàlua derivada de l’actualització de balanços a un fons de fluctuació de valors.

El 1985 i el 1986 són exercicis de forta baixa de l’excedent com a conseqüència de les mesures generals de sanejament imposades pel Banc d’Espanya: es crea el mencionat fons de fluctuació de valors, s’incrementa el fons per a la previsió d’insolvències i el fons de pensions per al personal.

El 1993, quan el Banc d’Espanya fixa en el 8% el coeficient mínim de fons propis amb relació a la inversió considerada, el de la Caixa és del 14,6%. No li cal, per tant, emetre obligacions subordinades, uns títols que són considerats capital a efecte de mantenir el coeficient de fons propis per part de les caixes que no el compleixen. Al final del 1995 el coeficient de garantia és del 14,8%.

Inversió

La Caixa és molt sensible a la localització de les seves inversions i la baixa rendibilitat imposada pels coeficients obligatoris. Ho manifesta públicament:

En lo que se refiere al destino de la inversión, hay que señalar dos condicionantes, uno de ellos derivado de la voluntad de la institución y otro impuesto por la superioridad. En el primer caso nos referimos al hecho de que se ha intentado revertir a la economía provincial el máximo de los fondos en ella captados... En el segundo, la obligatoriedad de los coeficientes ha condicionado no sólo la localización de las inversiones, sino también su estructura y la rentabilidad global de la Caja” (Memòria, 1981). Poques vegades un text oficial expressa tan clarament el que la majoria dels directius de les caixes pensaven.

Crèdits

El crèdit és la primera operació de la Caixa, concedida en una proporció força superior a la mitjana de les altres caixes, catalanes i espanyoles.

Diferents ofertes creditícies de la Caixa de Girona (Caixa de Girona).

Distribució dels crèdits, 1976-1995.

Representa normalment més del 50% dels recursos de tercers, fins i tot els anys en què resulta més fàcil i força rendible mantenir forts saldos en el mercat interbancari o invertir-los en actius monetaris de l’Estat. El 1981 es manifesta amb satisfacció que “en el conjunto de las Cajas, la tesorería representa un 14,1% de los recursos ajenos, frente al 7,3% de nuestra Institución” (Memòria, 1981). Vénen a dir que ells donen un servei a una clientela, tot i la situació de crisi general, abans que aparcar els crèdits en dipòsits tresorers.

El 1978 es van iniciar les operacions de descompte d’efectes comercials, autoritzades des del 1977, quan un decret establí la igualtat operativa entre bancs i caixes.

El crèdit per a la compra de l’habitatge, constituït amb garantia hipotecària, és la “vocació primordial de la Caixa”. No ha de sorprendre, per tant, que sigui la principal modalitat crediticia i que constitueixi al voltant del 50% del total del volum de crèdit concedit durant el període i el 53,5% el 1995.

Cartera de Valors

Societats del grup (1995).

El 1976, la Caixa prengué una participació en les empreses que promocionen els polígons industrials de Celrà i Riudellots de la Selva, així com en la Sociedad de Promoción y Desarrollo de Gerona SA —Proy-degesa—, i Aigües de Girona. El 1980 ho fa a La Farga Casanova SA, una empresa de Campdevànol, d’acord amb un pla de reestructuració de l’empresa, tenint en compte el que representa per a la comarca del Ripollès, i al costat d’una empresa de la Generalitat de Catalunya.

El 1986 la Caixa va adquirir la totalitat de les accions d’IMCASA —Inversiones Mobiliarias de las Cajas de Ahorro SA—, societat gestora de fons d’inversió, una propietat que compartia amb altres caixes catalanes des del 1967. És la primera empresa del seu grup financer.

Cartera d’accions i participacions, 1975-1995.

Des d’aquell any la Caixa presentarà els balanços consolidats. IMCASA canviarà la seva denominació social per la de Gesgirona SA SGIIC i llançarà dos fons de renda fixa —Fonsgirona I i Fonsgirona II—.

El 1993 es constituirà Estalvida, Companyia d’Assegurances i Reassegurances, i la Caixa hi prendrà una participació del 26%. Els seus productes seran comercialitzats per ella. El mateix any prendrà una participació del 15% en el capital de Gaesco, dedicat a la intermediació financera i borsària, així com a la gestió d’institucions d’inversió col·lectiva i de patrimonis.

Immobles

Fins el 1982 es van mantenir les promocions immobiliàries, dirigides especialment a la construcció d’habitatges. El 1976 es comencen a lliurar els 88 habitatges de renda limitada, construïts a Anglès, mentre s’inicia la primera fase de la que serà la gran construcció immobiliària de la Caixa: la urbanització Creu de Palau, a Palau Sacosta. Aquests habitatges s’adjudicaren en la seva major part el 1979. El 1978 és l’any en què es tiren endavant dos nous projectes: 40 habitatges a Sant Joan les Fonts i 40 més a Castellfollit de la Roca, mentre que el 1980 són 35 habitatges a Palafrugell. Aquesta és la darrera obra de construcció d’habitatges de la Caixa, segons les Memòries.

Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes), 1975-1995.

Des d’aleshores les noves inversions immobiliàries estan relacionades amb l’obra social o bé amb les necessitats de la Caixa per a les seves oficines i instal·lacions. Es van venent els habitatges que havien quedat de les promocions mencionades i es venen igualment els terrenys disponibles i no necessaris per a ús propi. La construcció d’habitatges ja no és un dèficit públic que cal cobrir, sinó una activitat econòmica ordinària en un mercat molt més obert, més lliure i menys intervencionista.

El 1995 la inversió en immobles es distribueix així: Terrenys i edificis d'ús propi: 1.380 milions; altres immobles: 1.847 milions; total: 3.227 milions.

L’immobilitzat per mobiliari, instal·lacions i especialment equip informàtic suposa 1 596 milions de pessetes.

Obra social

El 1976, el primer d’aquest període, la Caixa inicia la construcció del Centre Joan Riu per a nens disminuïts psíquics profunds a Sant Gregori, que s’acabarà l’any següent. El Centre serà la primera gran obra de la Caixa i a la qual es destinaran més recursos. El 1989, conjuntament amb la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya s’iniciaren les obres per a la construcció d’un altre centre, destinat aquest als disminuïts psíquics profunds adults, en els mateixos terrenys. El nou centre —Els Roures— serà inaugurat el 1992.

Centre Joan Riu (Caixa de Girona).

Al mateix temps mantenia el seu ple suport a l’Escola d’Estudis Comercials, en la qual 400 alumnes rebien ensenyament universitari fins al que era el primer any de la carrera de Ciències Empresarials. Després, amb l’assumpció de les responsabilitats d’ensenyament per part de l’Estat i de la Generalitat de Catalunya, els ajuts aniran adreçats al Col·legi Universitari de Girona, preferentment.

El 1980 s’inicià la construcció de les primeres llars de jubilats a Lloret de Mar, a Sant Joan les Fonts i a Anglès, i de centres cívics. Pocs anys després eren les primeres biblioteques públiques, alhora que es començava la publicació de diverses col·leccions de llibres entre les quals destaca “El Nostre Patrimoni”.

El jardí botànic del Cap Roig, conjuntament amb el Casal dels Volcans d’Olot, en el qual la Caixa actua conjuntament amb l’Ajuntament d’aquesta ciutat, configuren la nova Àrea de Protecció al Medi Ambient i l’Ecologia.

La Fontana d’Or es consolida com el centre cultural de la Caixa (Caixa de Girona).

La Fontana d’Or es consolida com el centre de l’obra cultural de la Caixa, el lloc on se celebren exposicions, es donen concerts i conferències, i que està obert a tota mena d’iniciatives ciutadanes.

Així, l'obra social el 1995 comprèn:

— Àrea cultural – amb tres centres principals: la Fontana d’Or (Girona), el Cap Roig i el seu jardí botànic (Calella de Palafrugell) i la Pinacoteca Coll Bardolet (Campdevànol); Sales d’exposicions a Roses, Puigcerdà, Figueres, la pinacoteca de Tossa de Mar i l’auditori Mestre Josep Viader, a la Casa de Cultura de Girona; 7 biblioteques i 9 centres culturals o cívics; Publicacions

— Área assistencial – Centre Joan Riu per a infants disminuïts psíquics; Centre Els Roures per a adults disminuïts psíquics profunds, en col·laboració amb l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials; Suport al Centre Ocupacional del Pla de l’Estany —Banyoles— per a disminuïts psíquics, i a diversos centres hospitalaris

Aportacions a l’obra social, 1976-1987.

— Àrea educativa – Ajuts econòmics a la Universitat de Girona (Fundació Universitat i Futur); Finançament de la Universitat Nacional d’Educació a Distància; Ajuts econòmics al Conservatori de Música Isaac Albéniz (la vella Farinera Montserrat); Beca Isidre Bonshoms d’estudis econòmics

— Àrea de protecció al medi ambient i l’ecologia – Jardí botànic del Cap Roig; Casal dels Volcans d’Olot

— Àrea d’ajut a la vellesa – 16 llars de jubilats i actuacions culturals a favor de la tercera edat

— Àrea de suport a la pagesia i a la ramaderia – Suport a la formació

— Àrea de promoció de la infància, la joventut i l’esport

Presidents de la Caixa de Girona des de la seva fundació el 1940 fins al 1995:

  • 1940 – Joan Tarrús i Bru
  • 1940-1941 – Miquel Ordis i Pagès
  • 1940-1944 – Federico López Tabar
  • 1944-1947 – Miquel Cuesta i Lastortres
  • 1947-1956 – Pere Bretcha i Galí
  • 1956-1967 – Joan de Llobet i Llavari
  • 1967-1972 – Pere Ordis i Llach
  • 1972-1978 – Antoni Xuclà i Bas
  • 1978-1985 – Josep Maria Ferrusola i Coris
  • 1985-1995 – Pere Franch i Frigoler
  • 1995-1996 – Joan Paredes i Hernández
  • 1996-    – Arcadi Calzada i Saavedra

Guardiola de la Caixa (Caixa de Girona).