Caixa de Barcelona (1844-1990)

La primera caixa d’estalvis catalana (1844-1856)

Una difícil i llarga gestació

Barcelona, el 1840

Aquell any la capital catalana pot respirar una mica. S’ha acabat la primera guerra Carlina —aleshores no sabien que era la primera— i el país està relativament tranquil. El vencedor de la lluita, el general Espartero, és el nou regent del regne, en nom d’Isabel II, que té només deu anys.

L’autoritat de l’estat és en mans del governador civil —el “gefe político”— i del capità general. El primer està instal·lat a la Rambla, a l’antic col·legi del Carme, i és el primer representant de l’administració pública a la província. La intendència està a l’edifici de l’antiga Duana, a la plaça Palau, el futur govern civil. L’Ajuntament i la Diputació, a la plaça de Sant Jaume, són dues institucions autònomes, però totalment condicionades i supeditades a l’autoritat del “gefe político”.

La indústria moderna, representada per les màquines de vapor, està cada cop més present a la ciutat. Una ciutat emmurallada, que té greus problemes higiènics i sanitaris. Les fàbriques apleguen una classe obrera que viu en condicions de misèria.

La beneficència té la Casa de Caritat i la Casa de Misericòrdia com a principals institucions públiques. En l’àmbit privat, els gremis han constituït nombroses associacions de socors mutus, anomenades “montepíos”. A la ciutat n’hi ha una cinquantena i se’n creen de nous a un ritme creixent.

Barcelona disposava d’una entitat financera de gloriosa tradició: la Taula de Comuns Dipòsits, successora de la Taula de Canvi —creada el 1401 i liquidada el 1714, com tantes altres institucions catalanes—. La Taula de Comuns Dipòsits, de titularitat municipal, rebia o podia rebre dipòsits especials, herències discutides o diners procedents de pledejadors per qüestions civils.

Estava situada a la plaça de Sant Jaume, al costat de l’Ajuntament.

No hi ha altres entitats financeres. Hi ha, en tot cas, persones individuals que fan préstecs en condicions molt rigoroses. Per fer front a la usura, que és considerada una de les xacres de la societat, hi ha una institució molt arrelada: el Mont de Pietat de Nostra Senyora de l’Esperança, instal·lat al carrer de la Palma de Sant Just. S’havia creat el 1751, tenia un caràcter privat i es dedicava als préstecs amb garantia de joies o de roba.

El projecte de la Societat Econòmica d’Amics del País

El model de caixa d’estalvis va entrar a Espanya promogut per l’autoritat central. Un sistema no gaire recomanable, a causa del caràcter d’imposició que tenia i que no sempre era ben acceptat. Una Reial Ordre de 3 d’abril de 1835 demanava al governador civil de cada província “que mirando este asunto como del primer interés, escite los pudientes, o proponga los medios que según las circunstancias de esa provincia sean adecuados, para establecer en ella Caja o Cajas de Ahorro, teniendo siempre a la vista que la seguridad de los fondos depositados es entre las condiciones que este género de establecimientos requiere la más esencial para su feliz éxito”.

El “gefe político” —governador civil de Barcelona— va demanar aquell mateix any a la Junta de Comerç de Catalunya que fes una proposta per crear una caixa d’estalvis. La Junta de Comerç era la institució que representava els interessos econòmics catalans, però estava presidida per l’inevitable “gefe político”. Els empresaris demostraren poc entusiasme a l’hora de contestar l’ofici, fent constar les dificultats que veien per a assegurar la liquiditat dels dipòsits. Oferiren, no obstant això, com a garantia, el dret de pariatge que tenia la Junta, o sigui, el dret a cobrar un impost sobre les mercaderies que entraven i sortien del port de Barcelona, que era un dret d’origen medieval.

L’historiador Carrera i Pujal creu que el recel dels empresaris està motivat per l’experiència que tenen al davant i que afecta la Taula de Comuns Dipòsits. Els fons de la Taula eren intocables, però aquell mateix any 1835 el govern havia disposat dos milions de rals de la Taula, cedits al capità general de Catalunya, el qual els utilitzà per a atendre les despeses de la campanya contra els carlins. L’exèrcit no va tornar mai aquests diners i foren els catalans els qui hagueren de reposar-los, a base de nous tributs i imposicions. No era la primera vegada que el govern actuava així (La economía de Cataluña en el siglo XIX, volum III, pàgs. 258 i 259). Els barcelonins devien témer que amb la nova caixa d’estalvis passaria el mateix.

El ministre de l’Interior rebutjà l’oferta de la Junta de Comerç per raons no aclarides. La guerra Carlina i els avalots que es produïren a la ciutat de Barcelona s’encarregaren d’aturar el projecte.

El 1839, l’Ajuntament de Barcelona reprengué la idea i manifestà el seu desig de constituir la caixa d’estalvis “porque la ciudad con su industria contenía un gran número de trabajadores, que solícitos de mejorar su estado precario, se complacerían en depositar los residuos de sus cortas utilidades en un establecimiento cuya seguridad les inspirase confianza”. S’adreçà a diverses institucions barcelonines i obtingué una resposta favorable de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País.

Aquesta Societat s’havia creat el 1822, i es recreà el 1834 després d’una paralització de dotze anys. Les societats econòmiques s’havien introduït a Espanya al final del segle XVIII, seguint un model europeu. L’objectiu de la societat barcelonina, similar al d’altres, era el de “promover la instrucción y beneficencia pública; estimular la práctica de la virtud; fomentar la agricultura, la industria, el comercio y las artes; y procurar por cuantos medios estén a su alcance la prosperidad del país”. L’objectiu era molt genèric, però cal tenir en compte que tot estava per fer.

La Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País elaborà un projecte de constitució d’una caixa d’estalvis, que aconseguí el suport de la Junta de Comerç i de l’Ajuntament de la ciutat. Segons el projecte “la Caja de ahorros es un establecimiento de beneficencia, destinado exclusivamente a recibir y hacer productivas las economías de las personas laboriosas”.

El projecte, que porta la data de 13 d’abril de 1840, va signat per una comissió, formada per les següents persones:

1. Pau Vilaregut. President (era un dels fabricants de cotó més antics de Barcelona)
2. Marià Borrell (comerciant)
3. Pere Soler i Perich (joier)
4. Ferran Moragas i Ubach (notari)
5. Nicolau Tous i Soler (industrial cotoner)
6. Joan Junoy (industrial seder)
7. Jeroni Merelo (secretari de la Societat Econòmica)

Un any més tard, el governador civil de Barcelona, Dionisio Valdés, farà un pas endavant amb el nomenament d’una junta directiva i convocant els nomenats. Aquesta va ser la Junta Directiva del 1841 (nomenada pel “gefe político” —governador civil—)

• Director primer – Josep Xifré i Casas
• Director segon – Ramon de Bacardí i Cuyàs
• Director tercer – Gaietà d’Amat i d’Amat, baró de Maldà
• Comptador – Pau de Gomis i Pascual (Comissió de Reglament)
• Tresorer – Francesc de Milans i de Duran (Comissió de Reglament)
• Secretari – Francesc Barret i Druet
• Vocals assistents a les reunions – Joan Agell i Torrents (Comissió de Règim Interior), Marià Borrell i Miralpeix (Comissió d’Accionistes), Tomàs Coma i Miró (Comissió de Reglament), Manuel de Compte i Ferran, Lluís Depares i Xifra (Comissió d Accionistes), Josep Antoni Fontanills (Comissió d’Accionistes), Tomàs Illa i Balaguer (Comissió d’Accionistes), Pedro Martínez de San Martín, bisbe de Barcelona, Pere Moret i Daniel (Comissió de Reglament), Lluís Naranja (Comissió d’Accionistes), Gaietà Roviralta (Comissió de Règim Interior), Domènec Santamaría (Comissió d’Accionistes), Leodegari Serra i Farreras (Comissió de Règim Interior), Domènec Serra i Armadà, Josep Serra i Marrugat (Comissió d’Accionistes)
• Vocals no assistents, però que acceptaren el nomenament – Joan Amell i Carbonell (Comissió d’Accionistes), Pere Gil i Serra (Comissió de Reglament), Josep Mas i Mir (Comissió d’Accionistes)
• Vocals que renunciaren el nomenament – Antoni Armenteras, Antoni Nadal i Vicent, Josep Ribas i Solà, Gaietà de Villalonga

Tot indica que no s’ha obtingut prèviament l’acord dels interessats i el desori és notable, pel que es desprèn de les dues primeres actes que figuren transcrites en els llibres oficials de la Caixa. Les reunions es tingueren els dies 10 i 15 de setembre de 1841. Les dues actes no foren escrites i passades al llibre oficial fins tres anys després —el 1844—, tal com fa constar aleshores el secretari: “Las actas que preceden se hallan sin la firma del Gefe Político, a causa de que S. S. cesó en 1841 y esta Junta no tuvo libros, hasta que los costeó el Exmo. Ayuntamiento en marzo de 1844”.

Les dues reunions es destinaren a comprovar qui estava d’acord amb el nomenament, qui havia presentat la renúncia i qui, simplement, no havia donat senyals de vida. A més d’aquestes qüestions personals, la Junta acordà crear tres comissions: una, encarregada de redactar el règim interior de la Caixa; una comissió de possibles accionistes —aquells que acceptarien fer-se càrrec dels dipòsits rebuts—, i una tercera comissió, la Comissió de Reglament, que havia de donar forma a les operacions i la comptabilitat de la Caixa.

Però els esdeveniments polítics interromperen una vegada més el procés de constitució. El 1842, el general Espartero bombardejà Barcelona des de la Ciutadella i des del castell de Montjuïc, i s’inicià l’anomenada guerra de la Jamància, amb les bullangues a l’ordre del dia. Fins el 1844 no hi hagué tranquil·litat a Barcelona.

La constitució de la Caixa d’Estalvis de la província de Barcelona (1844)

El 29 de febrer de 1844 el capità general de Catalunya donarà l’empenta definitiva per a la constitució de la Caixa. Ho era aleshores Manuel de Pavía i de Lacy, un granadí que havia lluitat amb èxit contra els carlins. Va nomenar una nova junta directiva o de govern, que coincidia amb la primera, amb l’exclusió dels qui havien mort o canviat de residència. Aquesta es va reunir i manifestà que calia resoldre tres punts:

• Que la Diputació provincial garantís el pagament dels interessos dels dipòsits fins a 20 000 rals. La Diputació deixà els diners a préstec, “sintiendo no poder hacer un donativo, porque los fondos actuales de la Diputación no lo permiten”.

• Que l’Ajuntament de Barcelona proporcionés un local adequat per a les operacions de la Caixa. L’Ajuntament cedí uns locals a l’edifici on hi havia la Taula de Comuns Dipòsits, a la plaça de Sant Jaume.

• “Que la Reina Madre se digne tomar la Caja de Ahorros bajo sus auspicios” Maria Cristina, regent aleshores en nom de la seva filla Isabel II, va rebre la Junta amb motiu d’una visita a Barcelona el mes de març i li va donar el vist-i-plau.

El 16 de març, la Junta Directiva de la Caixa va fer pública una crida als barcelonins en la qual deia:

”Honrados menestrales, laboriosos jornaleros, sirvientes de ambos sexos, clases todas de la sociedad, que ganáis la subsistencia con el trabajo. De hoy en adelante, tendréis quien guarde vuestras economías con la doble ventaja de que crecerán con los intereses y estarán a salvo de todo estravío o robo.

La Junta que a vosotros se dirige tiene derecho a obtener vuestra confianza, porque ejerciendo todos sus vocales cargos gratuitos, bien comprenderéis que no les pueden guardar otros estímulos que la satisfacción de hacer algo en bien de la humanidad y el deseo de ser útiles a sus compatricios”.

La Junta Directiva tenia els mateixos problemes que l’anterior i no estava estructurada. Ho demostra el fet que el document de la crida només està signat per nou vocals. La primera signatura que manca és la del seu director primer, Josep Xifré i Casas. La Junta Directiva (1844) era la següent:

1. Director primer – Josep Xifré i Casas (no exercí mai el càrrec i serà substituït)
2. Director segon – Ramon de Bacardí i Cuyàs
3. Director tercer – Gaietà d’Amat i d’Amat, baró de Maldà
4. Comptador – Pau de Gomis i Pascual
5. Tresorer – Francesc de Milans i de Duran (renuncià al juliol del 1846)
6. Secretari – Francesc Barret i Druet (renuncià al juny del 1853)
7. Vocals – Joan Agell i Torrents, Joan Amell i Carbonell (renuncià al desembre del 1848), Pròsper de Bofarull i Mascaró (renuncià al novembre del 1850), Marià Borrell i Miralpeix, Francesc de Casanova i Gaiolà, Joaquim Castañer (renuncià a l’abril del 1845), Tomàs Coma i Miró, Manuel de Compte i Ferran, Lluís Depares i Xifra (morí a l’abril del 1847), Josep Antoni Fontanills (renuncià al març del 1856), Pere Gil i Serra (renuncià al juliol del 1846), Joan Güell (renuncià al juny del 1849), Tomàs Illa i Balaguer, Erasme de Janer i de Gònima, Pedro Martínez de San Martín, bisbe de Barcelona (morí al març del 1849), Josep Mas i Mir, Pere Moret i Daniel, Pau Muntadas i Campeny (renuncià al desembre del 1850), Lluís Naranja (morí al març del 1847), Joaquim Peix (renuncià al desembre del 1847), Domènec Santamaría, Domènec Serra i Armada (renuncià a l’octubre del 1846), Leodegarí Serra i Farreras (renuncià a l’octubre del 1848), Josep Serra i Marrugat, Joan Serratosa (renuncià al juliol del 1844)

Els fundadors

No hi ha hagut acord a l’hora de donar la relació dels fundadors de la Caixa de Barcelona. Hi ha diferències notables entre la que dóna la mateixa Caixa en una publicació del 1904 i la del redactor de la seva història, en complir-se’n el centenari (1944). La raó de la divergència està en el nomenament a dit de la Junta Directiva per part del governador civil, que fou acollit de manera ben diversa pels nomenats. Les mateixes actes de la Caixa no són gaire aclaridores, ja que, si bé donen la relació dels assistents i la d’aquells que han excusat la seva assistència, no donen la dels convocats, excloent per tant els qui són nomenats però que ni assisteixen, ni s’excusen.

La primera feina que van tenir els assistents a les primeres reunions va ser precisar l’actitud dels nomenats. Algunes vegades el nomenament del governador civil i la renúncia de l’interessat són simultanis, però com que la renúncia ha de ser acceptada pel governador es creen unes situacions de gran ambigüitat. Hi ha qui lluita perquè s’accepti la seva renúncia, però n’hi ha d’altres que no es preocupen gens ni mica pel seu nomenament. Una acta del juny del 1849 informa de la dimissió de Joan Güell, el famós industrial i apòstol del proteccionisme, tot i que el seu nom no havia sortit esmentat fins aleshores, ni com a assistent ni com a convocat. A vegades, hi ha una autèntica baralla dialèctica entre el governador civil i el vocal nomenat: aquest presenta la renúncia i la Junta la tramet al governador, el qual no l’accepta i retorna l’escrit; el vocal insisteix, donant raons de tota mena per justificar la seva posició; el governador s’ho pensa, etc.

Josep Xifré i Casas, un director primer que no exercirà mai

El 1841, Josep Xifré i Casas era l’home més ric de Barcelona, a més d’un personatge famós. Havia nascut a Arenys de Mar el 1777. El seu pare, patró de nau i propietari de quatre bergantins, s’arruïnà, i quan morí el 1787 estava carregat de deutes. El 1798, Josep Xifré marxà a Cuba, com tants d’altres, amb la intenció de refer la fortuna familiar. A l’Havana l’acollí el seu oncle, Josep Xifré i Horta, que tenia una adobería de pells, i aviat es féu càrrec de la marxa del negoci. El comerç i la indústria de la pell li permetran guanyar diners. El 1808 passaven per les seves mans totes les pells d’ovella i de vaca que produïa l’illa, que exportava a Catalunya, primer, i als Estats Units després. Aquest país es convertirà en el seu principal mercat. Obrí casa a Nova York, associat amb un americà que es deia Downing, i es casà amb la seva filla. La diferència d’edat de la parella era notable, ja que es portaven vint-i-quatre anys. El 1822 nasqué el seu únic fill i el 1823 la família s’establí a Nova York. Josep Xifré no tornarà a Cuba. Amb una fortuna considerable, pagarà, abans que res, els deutes que havia deixat el seu pare en morir. La seva estada a Amèrica fou curta. El 1830 liquidà els seus negocis i embarcà amb la família cap a Europa. La seva dona no volia saber res de Barcelona i s’instal·laren a París. Un any més tard, Josep Xifré tornà a Barcelona i al seu Arenys nadiu per primera vegada i buscà inversions a fer. El principal resultat d’aquestes serà el bloc de cases conegut com els “porxos d’en Xifré”, davant de la Llotja, on viurà. El 1840 s’establirà definitivament a Barcelona, mentre que la seva dona i el fill residien a París. Ella era amiga íntima de la mare d’Eugenia de Montijo i portava una vida social que evidentment el seu marit ja no aguantava.

Josep Xifré es convertirà en l’“americano” més conegut de Barcelona, el propietari d’una gran fortuna, i el personatge més sol·licitat per institucions públiques o privades, quan es tracta d’obres de beneficència o de caràcter social, sempre a l’espera del seu donatiu o de la seva aportació personal. Va acumular al damunt seu tota mena de càrrecs, des de vocal de la Junta de Teatres fins a comandant major del Batalló de Sapadors de la Milícia Voluntària. I el de director primer de la Caixa d’Estalvis de Barcelona. Josep Xifré no assistí a la primera reunió de la Junta Directiva, nomenada el 1841, i anuncià la seva renúncia al càrrec. Cinc dies després, anirà a la segona reunió i dirà que no pot acceptar-lo, perquè és massa gran —té seixanta-quatre anys—, però acabarà per reconsiderar la seva posició i dir que està disposat a assumir-lo temporalment, ja que s’ha fet públic i no vol perjudicar la institució. El 1844, quan la Caixa es posa en marxa de veritat, Xifré torna a ser nomenat director primer, però la Junta no el veurà més. El vocal Erasme de Janer va demanar, amb to de blasme, “que se le exonerase del honroso cargo que se le confirió”, vist que “no sólo se negó a desempeñar las funciones del Director primero, sí que también a admitir las cuatro acciones que le correspondían” (29 de maig de 1845). La Junta Directiva acordà declarar vacant el lloc i el nomenament d’un altre director primer. Amb tota lògica, la publicació de la Caixa del 1904 no el considera fundador i Josep Xifré i Casas no figura a la galeria de retrats de la institució. Però el redactor de la seva historia el 1944 el dóna com a director primer efectiu, erròniament, i d’aquí vénen altres informacions en aquest sentit per part d’historiadors que utilitzaran aquesta font.

Josep Xifré i Casas morí el 7 d’agost de 1856 a Arenys de Mar. La seva esposa va estar al costat seu els dos darrers anys de la seva vida, però tornarà a París un cop vídua.

Ramon de Bacardí i Cuyàs, primerdirector de la Caixa

Ramon de Bacardí i Cuyàs era el director segon a la Junta Directiva provisional i ocupà la vacant deixada per Josep Xifré.

Era un dels primers contribuents de Barcelona, com a propietari de finques urbanes a Barcelona, a Sants i a Sant Andreu de Llavaneres. Vivia en una casa de propietat en el que és ara el passatge Bacardí, que comunica la Rambla amb la Plaça Reial.

Ocupà el càrrec només un any. Quan es constituí el Mont de Pietat propi de la casa, passà allí com a director. Quan morí, el 1867, deixà en el seu testament 400 duros a favor del Mont de Pietat, perquè s’apliquessin a cancel·lar crèdits a favor dels més necessitats. Els seus fills, Alexandre i Baltasar Bacardí i Janer, ho comunicaren a la Junta de la Caixa, segons consta en acta.

Erasme de Janer i de Gònima, segon director de la Caixa

Erasme de Janer i de Gònima, era cunyat de Ramon Bacardí, que era el germà de la seva dona Josepa. Nét i hereu d’Erasme de Gònima i Passareu, un gran fabricant d’indianes de Barcelona. Va liquidar l’empresa de l’avi, però no va perdre la fortuna. Juntament amb el seu cunyat Bacardí constituïren una empresa que es deia Companyia Agrícola Catalana (1846), que explotava terres de conreu al que avui és Can Tunis. Ocuparà el càrrec de director primer, quan el seu cunyat passi a la direcció del Mont de Pietat, i el conservarà fins a la seva mort, el 1863.

Tomàs Coma i Miró, un dels protagonistes, de la Revolució Industrial

Tomàs Coma i Miró és un dels industrials més importants de Catalunya durant el segle XIX. Fou el primer a instal·lar una filatura d’estam —llana pentinada abans de la filatura—. A la seva mort, Josep Quadras i Prim, casat amb una neboda, continuarà al capdavant de l’empresa, que donarà origen a la SA Successora de Quadras i Prim, la primera empresa estamera catalana al començament del segle XX.

Tomàs Coma gaudí d’una gran autoritat moral entre els seus conciutadans. A la Caixa d’Estalvis no tindrà cap càrrec, però és un vocal molt actiu i molt escoltat, pel que es desprèn de les actes.

Gaietà d’Amat i d’Amat, baró de Maldà

Descendent de l’autor del Calaix de Sastre. Gran propietari de terres al Barcelonès, el Maresme, el Bages, Osona i el Baix Llobregat.

Francesc Barret

Advocat. Avi de Francesc Moragas i Barret, el promotor de la Caixa de Pensions i Estalvis de Barcelona.

Josep Serra i Marrugat

Fabricant de filats i teixits de cotó.

Domènec Serra i Armada

Fabricant de filats i teixits de cotó. La seva indústria donà origen a Tèxtils Bertrand i Serra.

Tomàs Illa i Balaguer

Industrial seder.

Marià Borrell i Miralpeix

Comerciant i propietari.

Manuel de Compte i Ferran

Comerciant. Serà el tresorer de la Caixa durant molts anys.

Domènec Santamaría

Propietari i comerciant.

Joan Agell i Torrents

.Catedràtic de Ciències i rector de la Universitat de Barcelona. Director de l’Escola Industrial el 1860.

Pere Moret i Daniel

Comerciant i industrial llaner a Roda de Ter. Més tard s’instal·là a Madrid, des d’on serví els interessos de la Caixa.

Leodegari Serra i Farreras

Comerciant i industrial —filats de cotó a Manresa—. Va ser diputat a les corts espanyoles i senador.

Lluís Depares i Xifra

Comerciant.

Pere Gil i Serra

Comerciant i banquer. De la Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas, futura Catalana de Gas.

Joan Amell i Carbonell

Comerciant.

Francesc de Casanova i Gaiolà

Comerciant.

Pròsper de Bofarull i Mascaró

Arxiver de la corona d’Aragó. Un gran personatge de la historiografia catalana.

Pau Muntadas i Campeny

Un dels set germans fundadors de L’Espanya Industrial SA, la primera empresa tèxtil catalana del segle XIX.

Joan Serratosa

Comerciant.

Joan Güell

Fabricant i economista. Es una figura central del proteccionisme econòmic.

Les primeres passes

Els primers anys de la Caixa d’Estalvis quedaran marcats per una Junta Directiva nomenada per l’autoritat civil, sense consulta prèvia. Una bona part de les reunions, segons les actes, es dediquen a discutir la situació personal de cadascun dels membres. Es farà una tria natural amb el temps, entre els qui s’identifiquen amb la idea de la Caixa i aquells que s’hi troben incòmodes, per les raons que siguin. El governador civil, en nomenar-los, va tenir més en compte el seu paper d’importants contribuents que altres factors, com el de l’edat o la seva disponibilitat. La primera Junta està formada per gent gran, que s’havia retirat dels negocis o estava a punt de retirar-se. L’assistència a les reunions mensuals és reduïda i les que corresponen als mesos d’estiu s’han de cancel·lar sovint per falta de quòrum.

Per cobrir les vacants de la Junta Directiva se seguirà el sistema de ternes, presentades per l’Ajuntament de Barcelona al “gefe político”, perquè aquest designi el vocal entre els tres noms escollits. Ara, els designats han estat consultats prèviament i no es donen ja les actituds de renúncia immediata, tan pròpies dels primers moments.

La Caixa s’instal·là en el local cedit per l’Ajuntament de Barcelona a la plaça de Sant Jaume. Ocupava inicialment una sala de la planta baixa i la meitat del primer pis, que donava al carrer de la Ciutat. El primer funcionari contractat es deia Manuel Soler i era tenidor de llibres i caixer. Al final del mes de maig del 1844 hi havia tres persones més treballant-hi.

L’horari d’oficina era molt limitat. La Caixa només estava oberta els diumenges al matí, de vuit a dotze, perquè era l’únic dia i l’únic moment en què l’obrer, que treballava sis dies a la setmana, podia anar-hi.

Els responsables executius eren els tres directors, juntament amb el tresorer, el comptador i el secretari. Els primers, especialment, han d’estar presents quan s’obren les oficines per autoritzar totes les operacions que es facin.

Segons el primer Reglament, els únics clients de la Caixa són “las personas laboriosas”, que s’identifiquen en principi amb la classe obrera. Aquesta exigència crearà problemes, com veurem, a l’hora de definir el caràcter dels dipositants. En tot cas, es limiten les imposicions, que no poden ser mai superiors a 400 rals, mentre que el saldo de la llibreta no en pot superar mai els 10 000.

Els dipòsits captats per la Caixa cobraran el 3% d’interès. Es preveu que aquests recursos seran cedits als anomenats “accionistes” o “conservadors de capital”, persones escollides pel seu nivell econòmic i prestigi personal, les quals pagaran el 4% d’interès, amb el benentès que han de tornar els diners sempre que la Caixa els els reclami. L’ 1% de diferència entre interès actiu i passiu ha de ser suficient per a cobrir les despeses generals de l’entitat. Els directors no cobren res per la seva dedicació i els vocals de la Junta tampoc.

Dipòsits

Els dipòsits anaren a la Caixa d’Estalvis tan aviat com aquesta obrí les portes. El volum no era important, però superior al que devien esperar els seus fundadors. En tot cas, els problemes de la Caixa vindran per l’actiu i no pas pel passiu. Es a dir, que hi haurà dificultats per a col·locar els dipòsits captats. Per això, rebaixaran el màxim establert per a la primera imposició de 400 a 200 rals, per a frenar l’entrada de dipòsits. Però la mesura serà eludida pels impositors, a còpia de fer diverses imposicions, l’una darrere l’altra, fet que creava aglomeracions i cues durant les poques hores en què estava oberta l’oficina.

La Caixa va ser ben acollida perquè garantia el retorn dels dipòsits i era una entitat única. El Banc de Barcelona es posarà en marxa aquell mateix any 1844, però en un primer moment hi devia haver més confiança en la Caixa que en el Banc. Això provocarà que els impositors de la Caixa no siguin tan sols els obrers, sinó persones d’altres classes socials.

L’any 1849 la Caixa publicarà una primera i única memòria destinada a demostrar que estava al servei de la classe obrera. Conté una relació dels seus clients, classificats segons professió, encapçalada per advocats, actors dramàtics i comerciants —la llista és alfabètica—. És evident que cap d’aquests personatges no s’identifica amb el proletariat. Per això la Caixa ha de fer una nova distinció entre els clients jornalers, els menestrals i una tercera classe, anomenada mitjana.

Les normes generals de la Caixa sobre la primera imposició hauran d’acceptar situacions excepcionals, com la de les associacions obreres o benèfiques. Les unes i les altres tenen interès a utilitzar els serveis de la Caixa, però els seus ingressos i els seus saldos són superiors als permesos, pensats per a persones individuals. Així, aquests primers anys d’actuació trobarem els comptes de la Societat de Teixidors de Cotó, l’Associació de Socors dels Dependents de Comerç i la Societat Fabril de Teixidors en Telers Mecànics.

La Comissió d’Accionistes, formada per vocals de la Caixa, tenia per objectiu trobar aquelles persones individuals o col·lectives disposades a acceptar fons de la Caixa al 4% i a retornar-los quan convingués. Es preveia trobar-ne un miler, però els fundadors creien que amb 500 ja es podria començar a treballar.

El resultat quedà molt per sota de les expectatives. La Comissió donà quatre llistes el mateix 1844 amb un total de 505 noms, però, un cop consultats, la majoria no acceptà l’oferta. La preocupació de la Junta és evident, perquè no poden donar sortida als diners que van rebent. Ramon Bacardí, director primer de la Caixa, farà el gest de prendre 10 000 duros, amb garantia hipotecària, “en vista de la necesidad que tiene la junta de buscar colocación al capital” (4 d’abril de 1846).

La crisi financera que esclatà el 1847 complicarà la situació, ja que quan la Caixa reclama els diners per atendre les peticions de reintegrament es troba amb els primers morosos, o sigui, uns conservadors de capital, que s’havien declarat insolvents. Foren, per a la petita història de la Caixa, Joan Parera i Elias i Pere Manuel Duran.

El 1849 la Caixa tenia 270 “accionistes”. La xifra devia augmentar, vistos els interessos pagats, però aquest camí de col·locació de fons estava condemnat al fracàs. Calia buscar-ne un altre o uns altres.

El Banc de Barcelona, el primer banc modern a Catalunya i a l’estat, començà a treballar el mateix 1844, uns mesos més tard que la Caixa. A la ciutat es parlava de “la” Caixa i d’“el” Banc, unes entitats úniques. El Banc de Barcelona, entitat promoguda i dirigida per Manuel Girona, comptarà amb un abundant accionariat. Pràcticament tots els membres de la Junta Directiva de la Caixa són accionistes del Banc de Barcelona. En fer-se evidents els problemes de col·locació de fons de la Caixa, Tomàs Coma serà el primer a suggerir que es dipositin els fons sobrants en el Banc (27 d’agost de 1844). Aquest, com a favor especial, acceptarà 12 000 duros de la Caixa d’Estalvis, “sin más objeto que favorecer en algún modo la suerte de un establecimiento que reúne las economías de las clases pobres de la sociedad’ (Memoria del Banc de Barcelona, 15 de febrer de 1846). La Caixa insistí, mesos més tard, perquè prengués 50 000 duros més, però el Banc s’hi negà. Manuel Girona era un home d’una prudència extrema, que no estava disposat a comprometre el Banc en unes operacions de dipòsit que portaven incorporada la condició d’una liquiditat immediata.

El 1846, la Caixa va fer un préstec a l’Ajuntament de Barcelona per a la construcció del mercat de Sant Josep o de la Boqueria, i un altre per a les obres al carrer de Jaume I. Però aviat començà a negar-ne, quan les peticions de l’Ajuntament augmentaren el volum sol·licitat. També va fer un crèdit a l’Hospital de la Santa Creu, però li reclamà urgentment els diners quan s’inicià la crisi del 1847. Aquest sistema de crèdit era ineficaç i només una solució provisional per a la Junta, pressionada com estava per uns dipòsits que entraven i que havien de cobrar el 3% i unes inversions segures i líquides, que no es trobaven enlloc.

El Mont de Pietat barceloní

Si la Caixa d’Estalvis era una entitat financera nova, el mont de pietat era sobradament conegut gràcies al ja esmentat Mont de Pietat de Nostra Senyora de l’Esperança. La idea dels fundadors era vincular-lo amb la Caixa, per donar col·locació als dipòsits no acceptats pels “conservadors de capital”. És el que havia fet la caixa d’estalvis madrilenya amb el mont de pietat de la capital, però aquí no funcionà el sistema, ja que els estatuts del Mont de Pietat barceloní no permetien aquest transvasament de fons. Als directors de la Caixa no els quedà altra solució que crear el seu propi mont de pietat, que rebrà el nom de Montepío Barcelonés (17 de març de 1845).

Un mont de pietat feia préstecs amb garantia de joies, robes de valor o mobles. El préstec es feia a curt termini —tres o sis mesos—, però era renovable. Al venciment, el mont reclamava la quantitat deixada, més el 6% d’interès anual. Si el deutor no pagava, la penyora era subhastada públicament. Els principals executius del mont eren els valoradors, que establien el valor inicial de la penyora i eren responsables de les pèrdues que es poguessin produir, si la mercaderia subhastada no produïa l’ingrés previst, segons el valor que li havien assignat ells mateixos. En compensació, els valoradors cobraven una comissió de l’l% sobre el valor de la taxació.

La primera operació del Mont de Pietat es va fer el 5 de maig de 1845 sobre unes joies, que era l’operació tradicional. Però el Mont demostrà el seu caràcter innovador en crear una secció de “géneros”, en la qual acceptaven com a garantia cotó en floca, fibra de lli o de cànem, fil o manufactures tèxtils. D’aquesta manera posaven el Mont a l’abast dels nombrosos comerciants i industrials, petits o mitjans, que iniciaven les seves activitats a la ciutat. La primera operació d’aquesta nova secció es va fer l’11 d’abril de 1846 sobre “ocho paquetes hilaza y cuatro piezas lienzo”. Aquestes operacions van ser criticades pel Banc de Barcelona, que també les feia i que amenaçà la Caixa amb fer crèdits amb garantia de joies, que era l’operació tradicional dels monts de pietat.

La secció de gèneres del Mont de Pietat superarà la importància de la secció de joies el 1847. Però a partir del 1852 les grans operacions que havien fet desapareixeran, bé per influència del Banc de Barcelona, bé perquè els directius de la Caixa s’adonaren que amb aquelles operacions no contribuïen a atendre els problemes de la classe obrera.

La crisi financera de 1847-1848

La crisi del 1847 ha estat definida com la primera clara crisi capitalista espanyola (Gabriel Tortellà, Los orígenes del capitalismo en España, Editorial Tecnos, Madrid 1973). Afectà tot Europa, i Catalunya més que la resta de l’estat, atesa l’estructura de la seva economia. Primer en reberen les conseqüències les indústries, i de retruc els bancs i les institucions financeres.

Des de mitjan 1847 la Caixa experimenta una forta demanda de préstecs amb garantia de mercaderies en el seu Mont de Pietat, i també reintegraments extraordinaris de dipòsits. Al Banc de Barcelona el pànic es traduí en les peticions de reintegrament i de conversió dels bitllets que el mateix banc emetia.

La situació arribà a ser greu per a la mateixa Caixa. El 6 de març de 1848, els directors manifesten a la Junta que “para el próximo domingo habrá solicitados reintegros en cantidad de 132.000 reales, existiendo en caja 96.000”. La solució era sol·licitar els diners als accionistes conservadors de capital i retirar els que hi havia al Banc de Barcelona.

La crisi es va superar a partir del mes de maig del 1848, però deixarà pòsit. Els directius s’adonen, potser per primera vegada, del caràcter d’institució de crèdit o financera que té la Caixa i dels problemes de liquiditat que se’ls poden crear quan la conjuntura és dolenta i la gent s’espanta. El Banc de Barcelona en va sortir encara més escaldat. La crisi afectà les mercaderies que tenia en garantia dels crèdits i realitzà pèrdues. Els responsables del Banc es comprometeren solemnement a no fer mai més aquests crèdits, una decisió negativa per a l’economia catalana.

El Reglament del 1853: posar-se al dia

El primer text legal de l’administració espanyola sobre caixes d’estalvis i monts de pietat, en general, és del 29 de juny de 1853. Aquest exigia que les caixes existents adaptessin el seu reglament o els estatuts a la nova disposició. La Caixa d’Estalvis de Barcelona ho farà pels aspectes formals que la reforma exigia, però ho aprofitarà també per a adaptar el seu reglament primitiu a la realitat experimentada. El Reglament serà aprovat el 16 de desembre de 1853.

La Caixa es manté com un establiment de beneficència, però es matisa el destinatari de les seves activitats. Si abans estava destinat “exclusivamente a las economías de las clases laboriosas”, ara ho està “a las diversas clases de la sociedad y principalmente a las trabajadoras”. D’aquesta manera quedaven justificats els nombrosos comptes que ja hi havia d’advocats, alguns propietaris, fabricants o eclesiàstics.

La Junta Directiva ha de ser aprovada encara pel governador civil, però ara les propostes arribaran en forma de terna de la mateixa junta. Els vocals han de ser tots residents a Barcelona. Se’n redueix el nombre de 24 a 18, entre els quals hi ha d’haver els executius de la caixa —tres directors, tresorer i comptador—. Un dels vocals ha de ser el rector més antic de les parròquies de Barcelona, una elecció no gaire afortunada, ja que el més antic acostuma a ser el més vell.

L’assistència a les juntes continuava essent reduïda. Hi havia problemes a l’hora de trobar 10 vocals, que era el mínim exigit pel Reglament per a poder-se constituir legalment.

L’epidèmia de còlera del 1854

Al final de juliol del 1854 es declarà oficialment l’epidèmia a la ciutat de Barcelona. Una ciutat que estava enrunant les seves muralles, però que encara vivia en pèssimes condicions sanitàries i d’atapeïment a la ciutat vella i al Raval. La burgesia barcelonina acostumava a fugir de la ciutat i instal·lar-se mentre durés l’epidèmia a les seves torres a Sant Gervasi, Horta o Sarrià.

És el que va passar a la Caixa. Les actes lamentaran que tant aquesta com el Mont de Pietat “llegaron a verse huérfanos de sus naturales administradores”. Els qui quedaven van acordar tancar la concessió de nous préstecs amb garantía de mercaderies i fer una gestió amb el Banc de Barcelona per saber si aquest els avançaria diners, si feia falta. El Banc els va dir que sí, mentre el governador civil, que ja tenia prou problemes, obligava la Caixa a tornar a fer préstecs per no agreujar la situació.

El qui sí que es va quedar als locals de la Caixa va ser l’empleat Antoni Prat, el qual la Junta premià amb 1 000 rals per no haver-se mogut “mientras el cólera morbo diezmaba a los habitantes de esta ciudad”.

Uns resultats deficitaris

La Caixa tanca alguns exercicis amb excedent i altres amb dèficit. Depèn del ritme d’entrada de nous dipòsits i de les possibilitats de col·locació. El Mont de Pietat i els seus préstecs sobre mercaderies són els principals responsables dels excedents anuals.

L’any 1856, en canvi, va ser molt dolent per a la Caixa, perquè fou molt bo per a l’economia catalana. La guerra de Crimea ha tallat les importacions de blat rus i els agricultors espanyols venen fàcilment tota la seva producció i compren productes industrials catalans. “Déu nos do pluja, sol, i guerra a Sebastopol”, diran els barcelonins. L’increment de dipòsits a la Caixa és considerable, però com més dipòsits, més pèrdues, ja que els directors no sabien què fer amb els diners.

La Caixa d’Estalvis ha demostrat que és una entitat necessària, que hi ha una oferta important d’estalvi. Però ha de resoldre què fa amb els dipòsits captats, com a condició indispensable per a tenir un excedent al cap de l’any i poder continuar.

La Caixa no té fons propis. Aquests s’han de constituir per autofinançament, per l’acumulació dels excedents generats. Però, el 1856, el resultat és negatiu. El balanç de la Caixa presenta unes pèrdues de 29 676 rals.