Caixa de Sabadell (1859-1994)

La creació de la Caixa d'Estalvis de Sabadell (1859)

Sabadell, el 1859

L’any 1859, Sabadell és una població de 14 000 habitants que ha consolidat un procés d’industrialització, iniciat uns anys abans. El sector tèxtil n’és el motor, i especialment el subsector llaner. La mecanització s’inicià amb el cotó, però tot i que encara es fila i teixeix aquesta fibra, la llana és ja dominant a la ciutat.

El vapor d’en Rovira, construït el 1851 (Panorama fotográfico de Sabadell, 1881).

Campanar de l’església de Sant Fèlix (Panorama Fotográfico de Sabadell, 1881). L’any 1859, Sabadell és una població de 14 00 habitants que ha consolidat un procés d’industrialització.

Els industrials sabadellencs van introduint les innovacions mecàniques aplicades a aquesta indústria, procedents dels països europeus més desenvolupats. Els fabricants de draps de començament de segle es van convertint en fabricants de novetats, els teixits que s’aplicaven a la confecció de vestits masculins o femenins i que requerien més coneixements tècnics, una maquinària més complexa i una millor xarxa de comercialització.

Els industrials exploten la migrada capacitat hidràulica del riu Ripoll, que passa pel costat de Sabadell. Fa molts anys que les seves aigües fan moure els batans dels empresaris de la vila. Com que aquesta energia és insuficient, dintre del perímetre urbà s’han anat creant vapors que cremen carbó d’importació i que mouen les màquines. El Vapor de cal Pissit (1843), el de cal Lau (1850), el d’en Rovira (1851) i el Buxeda vell (1853), els primers a instal·lar-se, han estat seguits per uns quants més en un procés que no s’ha aturat encara.

Des del 1855, Sabadell té en l’estació del Nord la connexió ferroviària amb Barcelona, un element de transport fonamental per a facilitar el desenvolupament de la seva indústria, ja que ha abaratit el transport de les primeres matèries que arriben a Sabadell i el dels productes manufacturats que en surten.

La població obrera està formada per unes 4 000 persones, gairebé una tercera part dels habitants.

La constitució de la Caixa, en dues etapes

El mes d’agost de l’any 1853, Pere Turull i Sallent, com a alcalde, i un grup de sabadellencs, fonamentalment industrials, van donar les primeres passes per crear una caixa d’estalvis a la seva ciutat. No es tractava d’una caixa pròpia, sinó d’una sucursal de la Caixa d’Estalvis de la Província de Barcelona, constituïda el 1844 i amb una única oficina a la capital catalana. L’administració central pretenia que es creés una sola caixa a cada província, la qual podia obrir oficines dependents al que s’anomenaven ciutats subalternes, o sigui, aquelles que no eren capitals de província.

L’Ajuntament de Sabadell el 1859, primera seu de la Caixa (Caixa d’Estalvis de Sabadell, Cien años de una institución sabadellense, 1859-1959). Les primeres instal·lacions de la Caixa foren ben modestes.

Pere Turull i Sallent, industrial i comerciant de llanes, serà el primer promotor de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (Caixa d’Estalvis de Sabadell). La Caixa d’Estalvis de Sabadell inicià les seves activitats el 6 de gener de 1859.

Pere Turull era la principal figura d’una ciutat dominada pels industrials. Va ser sis vegades alcalde de Sabadell, un fet que demostra el control que aquest empresari tenia del govern municipal. També industrial en els seus inicis, el seu tarannà actiu el portà al comerç de la llana sense abandonar la indústria. S’adonà de la importància que tenia assegurar el proveïment d’aquesta primera matèria i creà una xarxa comercial a les grans regions espanyoles productores de llana, que li asseguraven aquest producte; després, ell venia la llana als industrials de Sabadell, de Terrassa o de Barcelona. Del comerç de llana passà naturalment a la banca, ja que els compradors demanaven el finançament de la llana que compraven i no hi havia establiments de crèdit a Sabadell. Aquesta activitat el convertí en la persona essencial per a patrocinar qualsevol iniciativa col·lectiva. El 1858 serà elegit diputat a les corts espanyoles en representació de la seva ciutat i completarà així la seva xarxa de poder econòmic i polític: Ajuntament, representació política a Madrid, banquer local, empresari comercial i industrial llaner.

Caixa de Sabadell. Primera Junta de Govern (1859).

L’Ajuntament de Sabadell, amb Pere Turull com a alcalde, inicià les gestions perquè es constituís una caixa d’estalvis en forma de sucursal de la Caixa de Barcelona. En els llibres d’actes d’aquesta no consta cap referència a aquest fet i és de suposar que es tractà d’acords municipals que haurien d’haver portat a la gestió corresponent amb la Caixa de Barcelona. És amb l’acord del governador civil de la província que, el 28 de juliol de 1854, l’Ajuntament de Sabadell nomena una junta de govern i prepara la inauguració de l’establiment.

Les dues condicions que exigia la creació d’una caixa d’estalvis eren: l’existència d’una classe obrera i la sensibilitat social d’uns empresaris o d’una burgesia benestant. Totes dues es donaven al Sabadell de mitjan segle XIX. Però el projecte s’aturà uns anys. Aquell mes de juliol s’havia produït l’aixecament progressista a Barcelona, que, unit al d’altres ciutats espanyoles, donarà lloc a l’establiment del govern d’Espartero i O’Donnell el 31 de juliol de 1854, tres dies després de l’acord de l’Ajuntament de Sabadell. És l’inici de l’anomenat bienni progressista (1854-56).

Una de les primeres llibretes d’estalvis.

Una de les primeres llibretes d’estalvis.

Aquell mes d’agost s’inicià a Sabadell una epidèmia de còlera, que durarà dos mesos. Si els esdeveniments polítics no eren suficients per a aturar l’engegada de la Caixa, ho seran els sanitaris. Acabada l’epidèmia comença un període en què sovintegen els conflictes socials. Els obrers estan organitzats i planten cara als empresaris. La vaga general del mes de juliol del 1855, iniciada a Barcelona, serà seguida a Sabadell. Una comissió d’obrers de la ciutat anirà a Madrid aquell mes per regalar al general Espartero uns pantalons, especialment elaborats per a ell en agraïment a l’interès que havia demostrat per la seva situació. Els hi van lliurar solemnement en un consell de ministres.

El projecte es reprendrà el 1858. L’administració ja accepta aleshores que es puguin crear caixes d’estalvis jurídicament separades de la caixa provincial. La Caixa d’Estalvis de la Província de Barcelona és, però, la primera interessada. El 29 de maig d’aquest any, la Junta de Govern de la caixa barcelonina rebé Pere Turull i li manifestà la seva bona disposició a col·laborar amb ell per a la creació de la Caixa de Sabadell.

El 6 de gener de 1859, finalment, l’Ajuntament, exercint el seu paper d’organisme públic que fa una tasca tutelar, aprova la constitució de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, com també la seva primera Junta de Govern (vegeu quadre, pàg. 185). Els industrials llaners són majoria absoluta, de la mateixa manera que ho són a l’Ajuntament. Pere Turull era aleshores el diputat a les corts espanyoles pel districte electoral.

El 12 de gener, la Junta de Govern publicà un manifest dirigit a la població en el qual s’anuncia l’inici de les activitats de la Caixa, una entitat que “no es otra cosa que un punto de depósito donde es permitido a toda persona, de cualquier estado o condición que fuere, imponer sus capitales desde la ínfima cantidad de 4 reales, hasta la que se fije como máximo por la Junta de Gobierno”. Aquest paràgraf representa una total innovació pel que fa als objectius de la Caixa, amb relació al que feia la de Barcelona, ja que s’accepten tota mena de dipòsits, limitats en la seva quantitat, això sí, però sense limitació pel que fa als impositors.

La Caixa de Sabadell té consciència de ser la segona institució d’estalvi de Catalunya a constituir-se i espera que “en la ilustrada Sabadell, vanguardia de las poblaciones subalternas en el progreso material, se aclimatará y echará luego hondas raíces una institución altamente moralizadora y beneficiosa” (del mencionat manifest).

Les primeres oficines s’establiran a l’edifici de l’Ajuntament. Com la de Barcelona, la Caixa de Sabadell tindrà despatx obert només els diumenges al matí, de deu a dotze.

Una etapa dominada pels Turull (1859-1904)

Una bona arrencada

El 1873 la Caixa s’instal·larà a l’antic Magatzem de Palla, al carrer de gràcia (Caixa d’Estalvis de Sabadell, Cien años de una institución sabadellense, 1859-1959).

El paper determinant dels Turull, uns homes acostumats a manar, fa que la Caixa de Sabadell vegi molt clar el que ha de fer. La perfecta simbiosi del Gremi de Fabricants amb la Caixa convertirà aquesta entitat en un instrument del primer, però assegurarà el seu desenvolupament. Els gestors de la Caixa accepten els dipòsits vinguin d’on vinguin i siguin o no siguin obrers els impositors, i tampoc no tenen els escrúpols d’algunes caixes a l’hora d’invertir els recursos captats en crèdits als industrials del Gremi o a favor d’un municipi que ells també dominen. La Caixa farà en bona part de banc fins a l’aparició del Banc de Sabadell l’any 1881.

Al final del període els recursos captats són superiors als de les altres caixes locals catalanes, però sobretot el seu balanç es distingeix per haver creat uns fons propis considerables.

Els homes i l’organització

Pere Turull i Sallent va ser l’home fort de la Caixa, des de la seva constitució fins que morí el 1869. Significativament, no prengué el càrrec de director primer, sinó el de tresorer. I és que el que realment li interessava era el control dels diners de la Caixa. Com a tresorer substitut posarà el seu fill, Pau Turull i Comadran, que el succeirà a la seva mort. El fill parlava d’una herència del seu pare, en referir-se al càrrec a la Caixa.

Si el pare va ser industrial, comerciant i banquer, el seu fill serà sobretot banquer i administrador de la important cartera de valors que havia heretat i augmentat. Com a banquer era creditor d’una bona part dels industrials llaners de Sabadell, com ho havia estat el seu pare. És per això que la seva activitat a la Caixa de Sabadell es pot veure com a complementària de la seva activitat principal, voltat a la Junta de Govern pels industrials que finançava i atorgant crèdits als empresaris sabadellencs. En aquestes condicions és fàcil d’entendre que la seva autoritat fos indiscutible. Pau Turull morí el 1892.

Els Turull tenien la darrera paraula, però no estaven sols a la Junta de Govern de la Caixa.

Pere Oliver i Salt (Caixa d’Estalvis de Sabadell). El primer director-president de la caixa va ser Pere Oliver i Salt, un gran propietari de Sabadell.

El primer director —president— va ser Pere Oliver i Salt, un gran propietari de Sabadell, un dels pocs que no devia ser deutor d’en Turull. Participà en la creació de la Asociación de los Amantes de la Agricultura y la Industria de la Villa de Sabadell, que des del 1846 assegurà el servei d’aigua a la població. A casa seva, a la Rambla, construí uns porxos —avui desapareguts—, que es consideren “l’obra més sumptuosa amb què mai un particular hagués honorat la població” (Miquel Carreras i Costajussà: Elements d’història de Sabadell, Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1967, pàg. 654). Serà director des del 1859 fins a la seva mort, el 1869.

El segon director, Antoni Roca i Ancàs, era industrial llaner. La seva empresa de filats i teixits de llana era de mida mitjana. El 1862 tenia 109 treballadors a la fàbrica. Va ser alcalde de Sabadell (1857-58) i fundador del Banc de Sabadell (1881).

El tercer director, Pau Gambús i Romeu, cobrirà una llarga etapa: vint-i-dos anys, des del 1890 fins al 1912. Era propietari i tenia un important magatzem d’olis. Va ser conseller del Banc de Sabadell (1882-1911).

Durant els primers anys el personal era molt reduït: un comptable, un administratiu, un conserge. El 1878 eren quatre els qui hi treballaven, anomenats “domingueros” pel seu horari especial. El 1888 es va nomenar per primera vegada un administrador, un responsable general de les operacions de la Caixa, sense facultats executives. Va ser Joan Pont i Formosa, el qual ocupà el càrrec fins el 1927.

La Caixa no tenia local, ni tan sols despatx propi, quan es va constituir, ja que ocupava un espai en el que era l’Ajuntament de la ciutat, que compartia amb els serveis municipals. El 1873 el mateix Ajuntament acceptarà el seu trasllat a l’edifici, també de propietat municipal, que tenia al carrer de Gràcia, al davant del que serà la futura seu social de la Caixa. Era l’anomenat Magatzem de Palla. La Caixa ocuparà els baixos i el primer pis es destinarà al Jutjat de Pau. L’espai no era cap meravella, però el personal era molt escàs i es mantenien les dues hores d’oficina setmanals, els diumenges al matí.

El 1879, la Junta de Govern ja es queixava d’unes instal·lacions insuficients i en mal estat. Joan Sallares i Pla, l’industrial i polític proteccionista, demanava dos anys després que s’estudiés la possibilitat de destinar una part de les reserves creades a la compra d’un local nou. L’Ajuntament parlava d’assignar un espai per a la Caixa a l’edifici dels Escolapis, la compra del qual gestionava, però finalment no va fer res. La Junta de Govern de la Caixa tampoc no va resoldre el problema, que s’agreujava d’any en any.

Finalment, pel mes de juliol del 1886 s’acordà la compra de l’edifici situat al número 13 del carrer de Sant Antoni, propietat de l’industrial Antoni Casanovas i Amat, per un preu de 35 500 pessetes. La Caixa s’hi va poder instal·lar el 22 de desembre d’aquell mateix any. Per primera vegada, la Caixa era propietària d’un immoble, amb el qual guanyava una autonomia que era indispensable per al seu desenvolupament.

El creixement de la institució farà que tan sols sis anys després —el 1892— la Junta de Govern manifesti novament la seva preocupació per la insuficiència del local. Els seus membres es van passar deu anys discutint si calia comprar o construir un nou edifici o si només calia reformar i ampliar el que ja tenien. Va ser al setembre del 1902 que s’acordà la compra d’un terreny, propietat dels hereus de Domènec Barata, al carrer de Gràcia. El preu va ser de 60 000 pessetes i l’escriptura s’atorgà el 5 de desembre de 1902. La Junta aprovà un pressupost de 250 000 pessetes per a la construcció del nou edifici de la Caixa de Sabadell.

L’horari de despatx de la Caixa es mantingué limitat a les dues hores del diumenge al matí fins el 1903, que s’amplià una hora més: de nou a dotze.

La Caixa de Sabadell treballarà especialment amb el Banc de Barcelona, on es concentra la major part de la seva —petita— cartera de valors. També tenen compte en dos altres bancs barcelonins: la Societat Catalana General de Crèdit i el Crèdit i Docks. El Banc de Sabadell, creat el 1881, serà el que farà de tresorer de la Caixa durant la fi de segle, abonant un interès del 4%, rebaixat al 3% el 1898. Les relacions amb el banc de la ciutat eren estretes, ja que alguns membres de la Junta de Govern de la Caixa ho eren també del Banc. El 1884, en un moment de crisi general, Josep Voltà i Josep Cirera, que tenien aquest doble caràcter, manifesten, com a membres de la Junta d’Inversió de Capitals, que si la Caixa passés per un mal moment, en què les peticions de reintegrament reduïssin la seva liquiditat, ells estaven disposats a fer el que convingués perquè el Banc de Sabadell descomptés una part de la cartera de crèdits o de valors per mantenir el nivell correcte de tresoreria. Aquest ajut no va ser mai necessari.

El personal de la Caixa va anar augmentant, d’acord amb el creixement dels dipòsits i de les operacions d’actiu. De totes maneres, es devia mantenir per sota de les necessitats, ja que el 1885 la Junta de Govern manifestà la seva disconformitat amb el retard —un any— que portaven els llibres oficials de comptabilitat.

Dipòsits

En constituir-se la Caixa, els dipòsits cobraven el 3% d’interès. El 1863 serà augmentat al 3,5% i el 1864 al 4%. Des del 1891, com a mínim, es torna a pagar el 3%. Els diversos reglaments de la Caixa posaven límit a les quantitats dipositades, però no a la naturalesa dels dipositants. Això farà que hi trobem immediatament el compte d’una bona part dels industrials sabadellencs. És possible que l’increment de l’interès durant uns anys, a diferència del que van fer altres caixes, fos conseqüència de la pressió d’aquests industrials, que volien més rendibilitat per als seus estalvis.

La crisi financera del 1866 no afectarà la marxa de la Caixa, ni hi haurà pànic financer a Sabadell. Les crisis industrials sí que es deixaran sentir sobre el creixement dels dipòsits, com és el cas dels anys 1883, 1884 i 1885. La crisi política del 1898, amb la guerra amb els Estats Units i la pèrdua de les darreres colònies, provocarà una aturada de les activitats, però sense traumes, i només una lleugera reducció dels dipòsits.

L’any 1904, la Caixa de Sabadell tenia 1,8 milions de pessetes en dipòsits, una xifra considerable, amb 3 963 impositors.

Inversió

La Caixa de Sabadell al carrer de Sant Antoni (1886-1916), actual Museu d’Història (Caixa d’Estalvis de Sabadell, Cien años de una institución sabadellense, 1859-1959).

Al segle XIX les caixes d’estalvis no informaven de les seves inversions. La poca informació que donaven era la relacionada amb els impositors i el volum de les seves imposicions. Per a conèixer el que feien amb els recursos procedents de l’estalvi, s’ha d’anar a parar normalment als llibres d’actes i als de comptabilitat. Però la Caixa de Sabadell, com la majoria de caixes catalanes, no feia balanços anuals i els comptes de l’actiu no són gens clars en el Llibre Major. Per a confeccionar el balanç s’haurien de despullar totalment els llibres, una feina fora de l’abast de l’autor. En el cas de la cartera de valors, per exemple, aquesta s’ha d’extreure dels comptes que mantenia la Caixa en diversos bancs barcelonins, on eren dipositats, i on s’anotaven les compres, les vendes, els abonaments dels cupons, les comissions bancàries, etc.

Els accionistes conservadors de capital

El primer Reglament de la Caixa deia que “serán accionistas conservadores del capital los propietarios y capitalistas que, a invitación de la Junta de Gobierno, admitan capitales de la Caja al efecto de guardarlos a disposición de la misma, entregando además por un acto de mera filantropía y como donativo un 4% anua” (art. 47). La Junta de Govern redactà una primera llista de 86 persones, totes elles sabadellenques, les quals classificà segons la solvència, per rebre dipòsits de la Caixa.

El sistema no funcionà, com no funcionà a les altres caixes que l’adoptaren. Un cop col·locats els primers dipòsits recollits entre els membres de la Junta de Govern, que eren els qui hi estaven més obligats, van sorgir els primers problemes. El 1862 en una acta de la Junta es fan constar “las dificultades que ofrecía la colocación de capitales en poder de los accionistas conservadores de capital por negarse muchos de ellos a admitirlos” (6 de febrer de 1862). Al voltant del 1870, l’interès a abonar serà el del 5%, cosa que no millorarà la situació. A F igual de la Caixa de Barcelona, no sempre les peticions de reintegrament seran ateses pels conservadors de capital, no pas perquè aquests no volguessin, sinó perquè no podien. Les peticions de reintegrament coincidien amb situacions de crisi econòmica general, que afectaven també els conservadors de capital. La tendència serà mantenir concentrats alguns recursos en pocs titulars d’absoluta confiança i anar recuperant els altres. Era una partida destinada a l’extinció.

L’enganxada amb la Caja General de Depósitos

L’alternativa era la Caja General de Depósitos, sucursal de Barcelona, una institució dependent del Ministeri d’Hisenda que seguia les indicacions del govern, fetes explícites en les Ordres de 14 de febrer de 1861 i de 18 de juliol de l’any següent. No inspirava confiança i així ho van manifestar els membres de la Junta de Govern. Decidirà com sempre Pere Turull, que era el principal accionista conservador de capital, en dir que “él por medio año respondía de todas las cantidades que en la misma se colocaran”. Els pagarés de la Caja de Depósitos es van fer a nom de Pere Turull, el qual els endossava a la Caixa, un sistema que representava un aval.

El 1866, la Caixa de Sabadell tenia 608 818 rals a la Caja de Depósitos, una xifra equivalent al 84% dels recursos captats, o sigui, gairebé la totalitat. La crisi financera afectà la solvència de la Hisenda pública espanyola i de la seva filial, la Caja General de Depósitos. La Caixa de Sabadell, com la de Barcelona i la de Mataró, es trobà amb uns pagarés que no eren atesos al seu venciment, i només amb paciència i pressions polítiques aconseguí anar recuperant lentament el seu deute. Al final del 1868 el saldo bloquejat era de 401 384 rals, que no podran ser retirats fins quatre anys després, al maig del 1872, que s’abonaren a la Caixa de Sabadell 431 151 rals, com a liquidació d’aquesta desgraciada operació. La cancel·lació es retardà en topar amb un problema formal que no tenien les altres caixes creditores. El 1870 la Junta de Govern explica que la Caja de Depósitos no considera prioritaris els pagarés endossats, com era el cas de les 18 cartes de pagament lliurades a nom de Pere Turull i endossades a la Caixa.

La Junta d’Inversió de Capitals, una comissió de crèdits

Acció de la companyia que aprofitava les aigües del subsòl de Sabadell. La Caixa començarà ben aviat a donar crèdit a algunes institucions sabadellenques.

La inversió és la primera de les preocupacions de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, vist el fracàs dels conservadors de capital, que només permet col·locar una part mínima dels recursos, i de l’experiència negativa de la Caja de Depósitos.

El crèdit es considerava una operació excepcional els primers anys de la Caixa, i només s’estudiava i atorgava si les circumstàncies també eren excepcionals. Va ser el cas el 1864 del préstec de 30 000 rals a favor de la junta de propietaris del Círculo Sabadellés per a la construcció del que serà el Teatre Principal.

La borsa comença a millorar cotitzacions amb la restauració borbònica (1874) i així s’obren noves possibilitats de compra de títols mobiliaris. Pau Turull i Comadran, fill de Pere Turull, ha succeït el seu pare en el càrrec de tresorer. El 1876 es queixa de l’actitud d’alguns sabadellencs, classificats per la Caixa com a possibles receptors de capital, que es neguen a acceptar-ne, i demana que s’estudiïn noves vies d’inversió. El 1876 i el 1877 es faran alguns crèdits modestos, amb garantia de títols de renda fixa, cotitzats a la Borsa de Barcelona. El 1879 s’acordà en la Junta de Govern la creació d’una Junta d’Inversió de Capitals, encarregada de trobar sortida als recursos inactius que té la Caixa. Aquesta Junta estarà presidida per Pau Turull, acompanyat també pels membres de la Junta de Govern Josep de Calassanç Duran, Joan Casanovas i Sallares, Josep Cirera i Josep Voltà. Tots, industrials llaners.

Evolució de les principals partides del balanç (en rals i pessetes).

La Junta actuarà del 1879 al 1885. Els seus membres optaran, com a millor inversió, pel crèdit. La cartera de valors de la Caixa sembla força minsa i només destaquen algunes obligacions del Ferrocarril de Tarragona a Barcelona i França. La Junta es converteix en una autèntica comissió de crèdits. Tenint en compte l’existència d’unes actes de les seves reunions val la pena mencionar algunes de les operacions realitzades:

• Crèdit de 30 000 pessetes a favor del Gremi de Fabricants al 3% d’interès, destinat a l’adquisició de la finca d’en Casadesús, situada al carrer de Sant Joan, per a establir-hi les oficines i els dipòsits del Gremi. Les condicions excepcionals d’interès es justifiquen “por el beneficio que ha prestado de siempre a la industria de esta ciudad la expresada asociación” (20 d’abril de 1878).

• Crèdit de 45 000 pessetes a la Societat d’Aigües de la ciutat, al 6% d’interès, avalat pels principals accionistes (20 de febrer de 1879).

• Crèdit de 5 000 pessetes als Escolapis (setembre del 1879). Aquesta xifra s’incrementarà en 15 000 pessetes més (juliol del 1884).

• Crèdit de 40 000 pessetes a Antoni Casanovas i Ferran i al seu fill, al 6% d’interès “para atender a los gastos de reconstrucción departes de la fábrica derruida con motivo de la explosión de la caldera de vapor” (22 de setembre de 1881).

• Crèdit de 20 000 pessetes a favor de l’industrial llaner terrassenc Ignasi Amat (11 de gener de 1882). És un cas excepcional de relació econòmica entre les dues ciutats.

• A la Junta de Propietaris del Casino, 10 000 pessetes (octubre del 1882).

• Al santuari de la Salut, 5 000 pessetes a favor de la Junta d’Obres (maig del 1883).

Al marge del que eren aquestes grans operacions, la Junta va donar altres crèdits més petits, adreçats sovint a petits industrials, a menestrals o bé a persones que ocupaven càrrecs en les empreses llaneres. Pau Turull podia fer-ho directament, sense consulta prèvia a la Junta. Aquestes operacions es feien amb garantia personal —d’avaladors—, amb garantia hipotecària o amb garantia de valors cotitzats a la Borsa de Barcelona.

L’any 1880, com que la Caixa de Sabadell tenia recursos sense rendibilitat, Pau Turull va fer gestions amb dos banquers barcelonins, Antoni Freixa i Roger i Vidal, germans. Aquests li acceptaren 20 000 pessetes cadascun, en compte corrent, i li abonaren el 5% i el 4% d’interès, respectivament, sobre els saldos.

La capacitat de decisió de la Junta era tal que, en un moment determinat, els seus membres acordaren que “se modifique el reglamento en la parte relativa a préstamos y depósitos a fin de poner a cubierto a la Junta por hallarse en este particular fuera del Reglamento, facultando a D. Pablo Turull para que encargue a persona competente los trabajos necesarios para dicha modificación” (11 de març de 1881). És a dir, primer feien les operacions i després les legalitzaven, una estratègia que s’ha de valorar positivament tenint en compte els escrúpols excessius d’altres caixes.

Les memòries corresponents al 1891, el 1892 i el 1893 donen excepcionalment el balanç de l’entitat. La cartera de valors està formada exclusivament per valors públics, dipositats al Banc de Barcelona i a la Catalana General de Crèdit. La cartera de crèdits és important, ja que supera el 50% de la xifra de dipòsits.

Excedents i fons propis. Un bon coixí

Evolució dels Dipòsits. 1870-1904.

La política d’inversió en crèdits i la solvència dels seus titulars són la causa fonamental de la creació d’uns fons propis, que el 1904, amb 575 000 pessetes, representen el 30% del total dels dipòsits. Durant els sis anys d’actuació de la Junta d’Inversió de Capitals —des del 1879 fins al 1885— es passa d’un coeficient de garantia —relació entre els fons propis i els dipòsits— del 9,3 a un altre del 23,8, un fet que posa en evidència la bondat del sistema establert. Si no hi ha morosos, no hi ha cap necessitat de fer un fons per aquest motiu, i tampoc no cal aplicar amortitzacions a la cartera de valors per la baixa de cotització en la borsa, com passa en altres caixes.

L’únic any que trobem un resultat negatiu és el 1898. En aquest sí que la baixa de cotitzacions va provocar pèrdues, però fou un cas força excepcional.

Uns anys de transició (1905-1920)

L’edifici social, el protagonista

El contrast amb l’anterior període és notable. Sembla com si la Caixa hagués perdut l’impuls inicial. La manca de documentació comptable impedeix fer un balanç més exacte d’aquest període. Però és evident que els resultats han perdut la brillantor anterior.

El protagonisme passa a dues grans realitzacions: l’edifici social i el de l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis.

Els homes i l’organització

Postal del començament del segle XX. L’actual seu central de la Caixa al carrer de Gràcia s’inaugurà el 5 de febrer de 1916. Serà un edifici magnífic. un dels més significatius del modernisme català.

Façana principal de l’edifici de la seu central (S. Alcolea i Gil, Els edificis de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1994).

Durant aquests anys la Caixa va tenir dos directors. El primer fou Pau Gambús i Romeu, que finalitzava una llarga etapa al capdavant de l’entitat, iniciada el 1890 i que s’acabarà el 1912. La seva personalitat ja ha estat comentada en l’anterior capítol.

El nou director serà Joan Brujas i Pellisser. Ocuparà el càrrec des del 1912 fins al 1921. Estava al capdavant d’un important establiment d’aprests, creat per la família al final del segle XVIII. El 1881 va ser un dels fundadors del Banc de Sabadell i després, president del Gremi de Fabricants (1897-98).

El 1904 la Caixa havia comprat el solar on més tard edificà la seva nova seu social. El 18 d’abril d’aquell any un jove Alfons XIII va posar la primera pedra del que havia de ser un gran edifici. Però aquest trigarà a arribar. La Caixa es mantindrà al local del carrer de Sant Antoni fins el 1916.

L’horari d’oficina continua limitat a les tres hores el diumenge. Tot i que la Junta de Govern estudià la qüestió, no va ser fins el 1912 que l’horari s’amplià als dissabtes a la tarda de quatre a set.

La seu social

El 1904 la Junta de Govern havia convocat un concurs entre arquitectes per decidir qui seria el director de l’obra. Sorprenentment, es considerà que cap dels cinc projectes presentats no s’adeia completament al que es proposaven de fer i el concurs es declarà desert. Però el 1905 es resolgué nomenar arquitecte director Jeroni Martorell, un dels que s’havien presentat al concurs, i demanar-li que posés mà a l’obra.

Des de la primera pedra posada el 1904 —sense cap projecte aprovat— fins a l’acabament, passaran onze llargs anys. Les obres van començar el 1906, després de la compra per part de la Caixa d’alguns terrenys veïns al solar que permetien millores evidents al projecte. Aviat es comprovà que el pressupost inicial de 250 000 pessetes era totalment insuficient. El 1906 era ja de 306 000 pessetes. L’arquitecte demanà, i obtingué, la col·laboració dels millors artistes catalans del moment. El resultat serà un edifici magnífic, un dels més significatius del modernisme català.

Durant els anys 1909 i 1910 les obres s’aturaren gairebé completament. I és que la Caixa de Sabadell havia de donar prioritat a una altra inversió: l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis. És evident que per una mesura de prudència la Caixa no podia tirar endavant alhora el que eren dues obres de gran magnitud.

El nou edifici i les noves oficines de la Caixa —l’actual seu central— s’inauguraren el 5 de febrer de 1916.

Dipòsits

Evolució dels Dipòsits. 1904-1920.

Evolució de les principals partides del balanç (en pessetes), 1906-1920.

Els 2 milions de pessetes que té la Caixa al final del 1905 representen el 4,7% del total de l’estalvi captat per les caixes catalanes. El 1920 són prop de 5 milions, però la quota de mercat ha baixat al 2,3%. La baixa és conseqüència de l’entrada amb força de la Caixa de Pensions i d’Estalvis de Catalunya i Balears, que aquest any 1920 és al capdavant de les altres entitats d’estalvi i té tota sola prop del 50% del total.

Inversió

No hi ha informació disponible.

Excedents i fons propis

L’evolució dels excedents no té cap paral·lelisme amb el creixement dels dipòsits. Aquests es multipliquen per 2,5 en aquests 16 anys, mentre que els excedents tenen una trajectòria incerta d’alces i baixes. Els dos últims anys de la guerra europea —1917 i 1918— marquen un clar ascens, cosa que reflecteix el bon estat de l’economia catalana i de la indústria llanera en particular, però el 1919 la Caixa presenta una altra vegada un excedent similar al de 15 anys abans.

Els fons propis es mantenen al mateix nivell tot el període, també amb petites oscil·lacions amunt i avall. És possible que els administradors de la caixa rebaixin el preu de cost de la seva cartera de valors —constituïda aquests anys—, com a conseqüència de les baixes de cotització a borsa, i ho facin amb càrrec a reserves. Quan els canvis pugin, els fons propis també ho faran per revaloració de la cartera.

De totes maneres, com que la Caixa de Sabadell havia acumulat uns fons propis de gran importància, el problema no és greu. El seu coeficient de solvència —la relació dels fons propis i els dipòsits— és del 12,2% el 1920.

L’obra social. L’escola Industrial i d’Arts i Oficis

El 1902 el Gremi de Fabricants acordà la construcció d’una escola tècnica per a l’ensenyament professional. L’acord representà traspassar la responsabilitat de l’obra a la Caixa d’Estalvis, preveient que aquesta cediria el seu vell local a la nova Escola. Però el retard en la construcció del nou edifici afectarà també l’Escola, la qual començarà les seves classes en una part habilitada del local de la Caixa.

El 1907 la Junta de Govern resolgué donar prioritat al projecte de l’Escola sobre el de la seva nova seu social, i l’encarregà també a l’arquitecte Jeroni Martorell. Aquest s’hi dedicà de ple i aconseguí acabar-la el 1910. L’Escola s’inaugurà oficialment el 14 de maig de 1911.

L'edifici de l'Escola Industrial d’Arts i Oficis, l’any 1993 (imatge procedent de Els edificis de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, S. Alcolea i Gil, Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1994).

La primera gran obra social de la Caixa de Sabadell és l’Escola Industrial d’Arts i Oficis, inaugurada el 1911 (Postal del començament del segle XX).

En el projecte inicial de la nova seu social, la Junta havia previst la creació dintre del mateix edifici d’una biblioteca popular i d’un museu industrial. D’aquest, desgraciadament, no se’n va tornar a parlar. La biblioteca torna en els llibres d’actes de la Junta el 1916, quan aquesta s’assabenta que l’Ajuntament de Sabadell ha demanat i obtingut de la Mancomunitat de Catalunya l’acord per a la creació d’una biblioteca popular a Sabadell. La Junta acordà aleshores la suspènsió de la instal·lació de la biblioteca propia —que era un projecte abandonat de moment— en favor de la patrocinada per laMancomunitat. El resultat serà que no es crearà ni l’una ni l’altra. La de la Caixa de Sabadell haurà d’esperar onze anys a obrir-se.

Creixement moderat i sense expansió (1921-1935)

Es manté el ritme, sense traumes

La biblioteca popular s’obrí el 1928 (Caixa d’Estalvis de Sabadell).

El creixement dels dipòsits és bo, tenint en compte que no s’obre ni una sola oficina. Les inversions queden ja fortament condicionades pels primers coeficients obligatoris de fons públics que aplica el govern de la Dictadura de Primo de Rivera.

Es posa en marxa la primera i gran obra cultural de la Caixa, la Biblioteca Popular, integrada al mateix edifici que conté la seu social i els serveis centrals de l’entitat.

El 1926, el Banc de Sabadell va fer una quasi-suspensió de pagaments. El Consell va arribar a acordar la seva presentació. Però una reacció ciutadana a favor del Banc, el suport de l’Ajuntament i la Caixa d’Estalvis evitaren el mal i facilitaren el redreçament del Banc.

Els homes i l’organització

Pelegrí Pla i Casablancas, director-president de la caixa, 1921-1927 (Caixa d’Estalvis de Sabadell).

Pelegrí Pla i Casablancas serà el nou director de la Caixa el 1921 i succeirà Joan Brujas i Pellisser. Pla era un home de la casa, ja que s’hi havia format professionalment. El 1924, Miquel Carreras i Costajussà, que treballava a la Caixa, publicà “Veritats i Coneixements que convé propagar” per compte d’aquesta. Era un fulletó en el qual feia l’elogi de les virtuts populars, entre les quals considerava l’estalvi: “Si guanyes molt, estalvia molt; si guanyes poc, estalvia poc; estalvia sempre: és el secret de que mai et falti el diner quan ne tinguis necessitat o quan vulguis emprendre algun negoci”.

Manuel Corominas i Ferret (1868-1931) va ser director de la Caixa de Sabadell poc més d’un any, entre el mes de febrer del 1927 i el mes d’octubre del 1928. Formava part de la tercera generació d’una família d’industrials llaners que havien creat i consolidat una de les primeres empreses de la ciutat. La seva denominació serà la de Corominas, Salas i Companyia fins el 1907, després Corominas i Companyia, i el 1920, Manuel Corominas i Companyia.

El seguirà Feliu Griera i Dulcet, director durant tres anys, del 1928 al 1931. El cognom Griera està estretament vinculat a la indústria de Sabadell, des que Feliu Griera i Humbert creà un establiment d’aprests, a mitjan segle XIX. La família continuarà mantenint el negoci, però diversificant-lo: aprests, filats i teixits de llana, cadascun pel seu compte. Feliu Griera i Dulcet tenia una fàbrica de regenerats i de filats de llana al Vapor de la Farinera.

Josep Duran i Tuloch serà director primer entre el 1931 i el 1932.

Emili Sallares i Casanovas va ocupar el càrrec de director dos anys justos, des del mes de novembre del 1932 fins al mateix mes del 1934. Era fill de Joan Sallares i Gorina, un dels fundadors de la Caixa, de la qual ell era vocal des del 1922. Havia nascut a Sabadell el 1861. El seu pare havia hagut de tancar la indústria tèxtil i ell començà a treballar a l’empresa Vila i Fuster com a tècnic, primer, i com a director, després. El 1888 fou contractat per una empresa llanera portuguesa i residí dos anys a Coïmbra. Tornà el 1890 a Sabadell. Continuà treballant al servei d’altres, fins que el 1902 s’instal·là primer pel seu compte i després associat, sota les denominacions de Sallarès i Puncernau i Sallarès i Gironès. El 1910, finalment, l’empresa anirà a nom seu. Fabricava teixits de novetat de llana per a senyora. Morí el 1934.

Antoni Torra i Guarro va ser elegit vocal de la Caixa el 1932. Dos anys més tard era nomenat director-president. Amb ell se celebraren els 75 anys de creació de la Caixa: amb aquest motiu, Miquel Carreras i Costajussà publicà l’opuscle “Coneixences sobre l’estalvi”, editat per la Caixa i en el qual insistia en la seva labor pedagògica, com a vell empleat de la institució. Torra es va mantenir en el seu càrrec durant tota la guerra. Pel mes de març del 1939 serà rellevat. Havia nascut a Sabadell el 1888 en una família de petits industrials llaners. Entrà a treballar com a comptable i viatjant de l’empresa de Juli Puncernau i Viladot, dedicada a la fabricació de teixits de llana per a senyora. A la mort d’aquest l’any 1926, ell i Josep Llorens i Borrell, que era el tècnic de la casa, van continuar al capdavant de l’empresa, ara sota el nom de Llorens i Torra, de la qual eren gerents.

Joan Pont i Formosa, administrador nomenat l’any 1888, morí el 1927. El seu fill, Josep Pont i Duran, ocuparà el seu lloc i assumirà la seva responsabilitat amb càrrec de cap d’oficina, fins a la seva mort el 1942.

La Caixa va tenir obertes les oficines els diumenges fins el 1929. Una societat conservadora en els seus hàbits, que s’adona aleshores que amb aquest horari estaven infringint l’obligat descans dominical. Les hores de despatx eren de 6 a 2/4 de 8 de la tarda, de dilluns a divendres; de 4 a 7 els dissabtes i els diumenges de 9 a 2/4 de 12 del matí. El 1929 s’introduí l’horari de matins i tardes i el tancament el diumenge.

El 1931 el Ministeri de Treball aprovava un nou Reglament de la Caixa, que s’adaptava al règim d’estalvi popular establert per un Decret del 1929. Amb la proclamació de la Segona República i l’Estatut de les Caixes del 1933, la Caixa hagué d’adaptar-los de nou aquell mateix any.

L’entitat millora notablement la informació comptable que dóna a partir del 1923.

Dipòsits

En finalitzar l’exercici 1935, la Caixa de Sabadell tenia 34,3 milions de dipòsits, que representaven el 3,06% del total de les caixes catalanes. La seva quota de mercat ha augmentat durant aquest període, un fet notable si es té en compte que no hi ha hagut expansió en forma de noves oficines, mentre que sí que n’han tingut altres caixes, especiament les barcelonines.

El 1930 la Caixa introduí les imposicions fins a un any, una modalitat d’estalvi que permetia l’abonament d’un interès superior. Les imposicions cobraran el 4% i les llibretes ordinàries, el 3%.

Les memòries classifiquen els impositors d’acord amb els vells criteris del segle anterior, una mica retocats. El 1933 en tenen 24 691, entre els quals sobresurten els menors —8 280—, les dones —2 825— i les minyones —1 418—, que tot i ser del sexe femení eren agrupades dins aquesta categoria específica. La classificació té poc interès.

Inversió

Cartera de valors

La Caixa de Sabadell té el 1923 una cartera de valors modesta, equivalent al 25% del seu volum de dipòsits. El creixement absolut i relatiu vindrà com a conseqüència de la disposició legal que exigeix un coeficient obligatori mínim de fons públics del 50% el 1926. Dos anys més tard i per primera vegada a la història de la Caixa aquesta partida supera la de crèdits. I la continuarà superant durant molts anys, mentre es mantingui aquesta política intervencionista. El 1933 el seu volum era equivalent al 66,5% dels dipòsits.

La cartera no tenia res d’especial, si es tenen en compte les poques dades que hi ha sobre la seva composició. El 1927 la Memòria informa de la compra de títols de deute interior, de deute amortitzable i altres emissions de l’estat.

Crèdits

Cases barates construïdes per la benèfica del Vallès amb el suport financer de la Caixa (Caixa d’Estalvis de Sabadell).

Les operacions creditícies són les que realment interessen als gestors de la Caixa. Per una part, els crèdits hipotecaris, protegits pel legislador. Per l’altra, i per un import molt menor, els pagarés o préstecs de caràcter personal, “que tanto benefician al comercio e industria local” (Memòria, 1931).

El problema de l’habitatge serà atès per la Caixa a través del crèdit hipotecari i al marge de la construcció directa. A Sabadell hi havia una cooperativa obrera, La Benèfica del Vallès, que el 1924 projectà la construcció d’unes cases barates per als seus associats. Acordaren amb la Caixa de Sabadell que aquesta facilitaria crèdit fins a 30 anys per l’import del 50% dels habitatges a construir. L’operació va permetre l’edificació el 1926 de 24 habitatges als carrers de Batllevell i de Ribot i Serra. La Caixa considerava les cases com a promoció pròpia, ja que il·lustra les memòries amb la seva fotografia.

El 1933 figura una referència a un crèdit especial per un milió de pessetes, concedit a un tipus d’interès baix —el 5,5%— a favor de l’Ajuntament de Sabadell, destinat a la construcció de l’aeròdrom.

El total de crèdits concedits el 1933 equival al 39% dels dipòsits.

Excedents i fons propis

Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes).

Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1920-1935.

L’evolució dels excedents és correcta i permet d’anar incrementant el fons de reserva, de tal manera que el 1933 —el darrer balanç que coneixem d’aquest període— la relacio de fons propis/dipòsits dóna un més que acceptable 9,9%, amb un petit descens sobre 1’11,3% del 1921.

Les memòries no publiquen el compte de resultats del 1930 en endavant. Del que publiquen el 1929 podem veure com les operacions creditícies, que representen el 35,4% de les inversions de la Caixa, donen el 42,9% dels productes. La cartera de valors, amb el 55,2% de la inversió, aporta el 49,2%. La resta són ingressos, procedents de lloguers.

L’obra social

El 31 d’octubre de 1928 s’inaugurà la Biblioteca Popular, que ocupava una de les ales de la seu social de la Caixa, prevista des del primer moment. El primer fons de llibres era integrat per dues importants biblioteques, cedides a la Caixa: la de Fèlix Sardà i Salvany, el sacerdot i famós apologeta, i la de Manuel Ribot i Serra, arxiver i cronista de la ciutat, que havia treballat molts anys com a empleat de la Caixa.

Aquesta serà l’única obra social o benèfica de la Caixa de Sabadell, al marge del finançament de les cases barates, fins el 1932, any en què es comencen a fer alguns donatius a colònies escolars i institucions sanitàries sabadellenques, “aunque ciñéndose a los límites de modestia que le impone su categoría” (Memòria, 1932). En anys posteriors s’hi afegiran, entre d’altres iniciatives benèfiques, beques d’estudis per a nois de família obrera i ajuts a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

La guerra (1936-1939)

El 15 de juliol de 1936, el Consell d’Administració de la Caixa va celebrar la seva reunió ordinària, sense que en l’acta hi hagi cap referència a l’ambient de tensió social i política que vivia el país.

El 20 de juliol, quan la guerra civil era ja un fet fora de Catalunya, es tancaren les oficines de la Caixa. Estaran tancades una setmana. El dia 28 es tornaran a obrir i el Consell farà una reunió extraordinària, amb assistència d’Andreu Montlló —vocal—, Hermenegild Bracons —tresorer—, Joaquim Sallarès —comptador— i Francesc Gambús —secretari—. Els presents mostren la seva sorpresa per l’absència del seu director, Antoni Torra i Guarro, que estava estiuejant en una comarca de muntanya. “Les turbacions actuals l’hauran privat de venir, perquè donat el seu caràcter és ben segur que de no haver topat amb obstacles de força major seria ara al davant de la Caixa”, diu l’acta.

Antoni Torra i Guarro serà director-president de la caixa des del 1934 fins al final de la guerra civil, el 1939 (Caixa d’Estalvis de Sabadell).

Les reunions es mantenen amb regularitat per part dels quatre mencionats consellers. El 29 de setembre la reunió es fa conjuntament amb el Comitè de Control de la Caixa, format per Serracanta —comissari—, Blanquer —delegat— i Viver. La Caixa continuava les seves activitats amb aparent normalitat. El mes de desembre d’aquell any s’hi afegiran altres membres del Consell, com Antoni Torra —el director—, Antoni Bigatà, Joan Sanmiquel, Blai Vallribera i Joan Cirera. Però dos consellers havien estat assassinats: Rafael Roig i Ferran, a Lliçà de Vall el 10 d’octubre de 1936, i Silvestre Romeu i Fatjó, industrial i militant de la Lliga, el 15 d’agost de 1936, a Orís.

Consell i Comitè de Control mantingueren les seves reunions periòdiques durant tota la guerra. La darrera se celebrà el 2 de novembre de 1938 amb assistència dels consellers Torra, Sallares, Bracons, Bigatà i Vallribera i els membres del Comitè Serra-canta i Viver.

La primera sessió del Consell amb el nou règim polític se celebrà el 30 de gener de 1939, el “tercer año triunfal”. Hi són presents Montlló, Sallarès, Bracons, Llonch i Vallribera. Torra està “en zona no liberada” i Gambús a Barcelona i no ha pogut venir pels problemes de comunicació. S’aprecia la necessitat de “revocar el acuerdo del 16 de abril de 1931, relativo a la redacción de las actas en catalán y se acuerda transcribir en los sucesivo las actas en español”. Lògicament acorden “adherirse incondicionalmente al nuevo régimen”, al mateix temps que s’ordena “la confección de una bandera nacional”.

El Consell d’Administració obrí expedient de depuració per possibles responsabilitats polítiques a tots els seus empleats, com era obligatori, però “felizmente no ha recaído sanción alguna contra ninguno de los empleados de la Caja”. Els consellers van anar fins i tot una mica més enllà en sancionar un empleat que havia denunciat un company seu “por su actuación durante el periodo marxista”. La sanció va ser “por falta de lealtad”.

Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes).

Els dipòsits seguiran el que serà pauta general a totes les caixes d’estalvi catalanes durant el període de guerra. El 1936 i el 1937 tindran una forta baixa, ja que passen dels 34,3 milions del 1935 a tan sols 28,8 milions dos anys després, una pèrdua que significa el 16,16% de la xifra inicial. Amb la forta inflació de preus del 1938 la xifra de dipòsits tornarà a pujar fins els 36,5 milions al final del 1939, ja plenament dintre del règim franquista. El desbloqueig, que comporta la desvaloració de tots els dipòsits creats de nou durant la guerra, i la sanció corresponent als seus titulars, significaran una nova pèrdua de més de sis milions de pessetes el 1940.

Crèdit i habitatges (1940-1959)

Quan es fa el que es pot

La Caixa de Sabadell fa el que pot per donar un servei, al marge del que està obligada a fer per imposició legal. Destaca el seu estricte compliment del coeficient de fons públics, que és negatiu per als interessos de la clientela de la Caixa i per a Catalunya i aboca tota la inversió lliure a donar crèdit i a una important inversió immobiliària, que té un vessant social —habitatges per a la classe obrera—, però també una estratègia d’inversió pura, de la qual la Caixa espera obtenir plusvàlues.

Fins el 1941 no s’obre la primera oficina. I se n’obriran poques més en aquest període, totes dintre del que és la demarcació estricta de l’oficina central.

Els homes i l’organització

El 3 de març de 1939 fou elegit un nou Consell d’Administració i una nova Junta de Govern, presidides per Joaquim Sallarès i Llobet. El seu antecessor, Antoni Torra, que va ser president durant tota la guerra, es mantindrà com a vocal de la Caixa.

Joaquim Sallarès i Llobet era fill de Josep Sallarès i Deu, creador el 1890 d’una empresa que portava el seu nom, dedicada a la fabricació de draps de llana. El 1940 es convertí en societat anònima, tot mantenint un caràcter familiar. Joaquim Sallarès i el seu germà Jaume eren els gerents. Aquest era el responsable tècnic de la indústria i el primer el comercial, en el que era una distribució clàssica en aquests negocis familiars: un germà estudiava la tècnica tèxtil —si era possible a l’estranger— i l’altre es feia càrrec de l’administració i les vendes. Joaquim Sallarès havia entrat com a vocal de la Caixa el 1933.

La seva presidència durà fins el 1952, després de ser repetidament reelegit en el càrrec. El succeirà Francesc Enrich i Valls. Aquest pertanyia a una família sabadellenca, vinculada al negoci tèxtil, com era tradicional, però ell canviarà de sector en la seva trajectòria professional. El 1960 presidirà la constitució d’Arrahona SA, al mateix Sabadell, una empresa que produirà polímers, destinats a la fabricació de plàstics. El seu paper serà també fonamental en la creació de Poliglás, a Santa Maria de Barberà, del mateix sector. L’empresa familiar, Enrich SA, dedicada a la comercialització de productes tèxtils, tindrà el domicili a Madrid.

El 1951, el Consell acordà la creació d’un Consell de Prohoms format pels membres del Consell que havien deixat el càrrec. Tenia un caràcter assessor i no sembla haver tingut importància. Molta més en va tenir la creació d’uns delegats o consellers delegats en les distintes obres de la Caixa. D’aquesta manera s’atribuïen responsabilitats i es donava feina a la major part dels consellers. El 1954 hi havia un conseller delegat de Biblioteques, un d’Agències —i sucursals—, un delegat a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis, un delegat a l’Escola Professional de Comerç, una delegació a la Junta del Museu de Sabadell i delegacions al Patronat d’Homenatges a la Vellesa i a la Mútua d’Incendis de Sabadell. Més tard s’afegirà un delegat a la Casa de la Caritat.

El 1945, l’Ajuntament de Sabadell, presidit per Josep Maria Marcet, atorgà a la Caixa i al Gremi de Fabricants la medalla d’Or de la ciutat. I el 1959 se celebrà solemnement el centenari de la constitució de l’entitat.

Expansió

Les primeres oficines de la Caixa d’Estalvis de Sabadell foren les de Montcada i Reixac, oberta el 1946 (a dalt), Sant Llorenç Savall, oberta el 1946 (al mig) i Ripollet. A baix, l'oficina de Palau de Plegamans.

La primera oficina de la Caixa de Sabadell va ser la de Montcada, oberta el 1941. La segona serà la de Sant Llorenç Savall, el 1946.

Tres anys més tard la memòria expressa la voluntat del Consell d’obrir una agència urbana a Sabadell i una sucursal a Sentmenat. Però només s’obrirà en aquesta darrera, una població com les anteriors on no hi havia serveis de caixa d’estalvis el 1951. Una oficina volia dir aleshores construir un edifici propi en el qual s’instal·lava la Caixa. Requeria, per tant, un temps més aviat llarg. El 1953 es va rebre autorització del Ministeri de Treball —el ministeri protector— per a establir-se a Ripollet. Una casa nova, altra vegada, amb dependències adequades i biblioteca, que s’inaugurarà el 1954. Finalment, el 1956 es posaran en marxa la de Palau de Plegamans i la de Sant Quirze de Terrassa.

En total, el 1959, la Caixa de Sabadell tenia 7 oficines obertes, inclosa la central.

Dipòsits

Els 36 milions que tenia la Caixa en dipòsits el 1939 es convertiren en 30 l’any següent, quan s’aplicaren les taxes de des valoració sobre els comptes bloquejats. Però des d’aleshores el creixement serà continuat i important.

Els responsables de la Caixa es mostraran molt satisfets de l’evolució dels dipòsits durant tot aquest període. Tenen consciència que les xifres s’inflen en part artificialment, com a conseqüència de la pèrdua del valor adquisitiu de la pesseta en anys de forta inflació, però saben que el saldo és positiu. El 1959, quan la Caixa celebrava el seu centenari, hi havia 600 milions de recursos de tercers dipositats. Un 30% d’aquests estava en forma d’imposicions fixes a un any, en un esforç dels impositors per a millorar els migrats i negatius interessos que s’abonaven al seu estalvi per imposició legal. El Govern féu continuades crides a la població perquè estalviés, però el que feia també era penalitzar l’estalviador, amb uns interessos inferiors a la pèrdua del valor adquisitiu de la moneda.

Oficina de Ripollet, oberta el 1954 (Caixa d’Estalvis de Sabadell).

La quota de mercat de la Caixa de Sabadell, no obstant això, perdrà 0,5% durant aquesta etapa. Els seus dipòsits representaven el 3,01% del total de caixes catalanes el 1935, mentre que el 1959 el percentatge és del 2,56%. No hi ha cap dubte que a Sabadell la Caixa manté, i possiblement augmenta, la seva quota sobre el diner recollit per bancs i caixes, però en l’àmbit català la seva participació es redueix una mica. Són els anys en què la Caixa de Barcelona i la de la Diputació fan una forta expansió en noves oficines. La de Sabadell també n’obre, però amb uns criteris de forta prudència i cap al final d’aquesta etapa. El 1959 els dipòsits de les agències i sucursals de la Caixa representen el 15,5% del total, mentre que l’oficina central concentra el 84,5% restant.

Inversió

Cartera de valors

La Caixa de Sabadell és un cas força excepcional pel que fa a la seva política d’inversió, mentre li deixen fer. Acabada la guerra, la Caixa té una cartera de valors que no s’allunya gaire de les que tenen les altres: deute de l’estat, obligacions de ferrocarrils, que seran convertides en deute públic en crear-se la RENFE. Destaca una mica el volum de títols del deute municipal, fruit del suport a l’Ajuntament de la ciutat, i algunes accions del Foment de la Propietat, SA.

Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1939-1959. Compliment del Coeficient Obligatori de Fons Públics. 1951-1959.

Però el 1946 fa una cosa extraordinària: ven una part de la seva cartera de fons públics. I ho justifica, ja que “el móvil principal de inversiones ha sido en adquisición de fincas de renta y terrenos para futuras edificaciones” (Memòria, 1946). La frase no està gaire ben construïda gramaticalment, però és clara. Aquesta estratègia pròpia, però, quedà col·lapsada, quan el govern imposà la creació d’un coeficient obligatori del 60% dels dipòsits, que s’ha d’invertir en fons públics (1951).

Des d’aleshores, la Junta de Govern complirà amb la seva obligació, però sempre pels mínims exigits. De fet, queda sovint per sota del 60% demanat, ja que s’aprofita del fet que el legislador permet compensar el possible dèficit, a posteriori, un cop coneguda la xifra de dipòsits amb la qual es tanca el trimestre o l’exercici.

Crèdits

El crèdit hipotecari és considerat l’actiu més tradicional de la Caixa, completat pel que porta una garantia personal en forma d’avals. Al marge d’aquests tenim només els que després de la guerra s’han de concedir en forma de crèdit agrícola a “zonas devastadas” de fora de Catalunya —200 milions repartits entre totes les caixes espanyoles—, el que va a l’Orfelinat José Antonio Girón de Gijón —per 80 milions, igualment repartits— i els que li corresponen en el crèdit a la Diputació barcelonina per a atendre la construcció d’habitatges a Manlleu i Torelló, com a conseqüència de les riuades del 1940.

El 1951, el volum de crèdits supera el de la cartera de valors. Les dues terceres parts del total estan en forma de crèdits hipotecaris. Amb la imposició del coeficient obligatori de fons públics, la Caixa no pot mantenir aquestes proporcions, tal com es pot apreciar en el gràfic de la pàgina 222. El creixement dels crèdits disminueix per força.

Immobles

La Junta de Govern de la Caixa demostra tenir un especial interès per la inversió immobiliària, tant a l’hora de buscar una rendibilitat a les seves inversions, com quan es tracta de fer obra social i buscar solució al greu problema dels habitatges, que es planteja amb urgència quan comença la dècada dels anys cinquanta.

El 1945, la Caixa compra una finca urbana a Barcelona, la situada al número 45 de la Via Laietana, un immoble de set pisos. La Memòria destaca que en estar prop del Banc d’Espanya —l’edifici que en l’actualitat és la seu de la Caixa de Catalunya— i del Foment del Treball Nacional —Via Laietana, xamfrà Francesc Cambó— es tracta d’“una segura inversión”. L’immoble va costar uns quatre milions i mig de pessetes.

El 1946, la Caixa de Sabadell comprà un edifici a la plaça de Catalunya de Barcelona, un exemple d’inversió pura (Caixa d’Estalvis de Sabadell).

L’any següent —1946— compra l’edifici que ocupa el número 6 de la plaça de Catalunya de Barcelona, un altre exemple d’inversió pura, que es fa pensant en les rendes d’uns lloguers i una possible plus vàlua pel valor de l’immoble, en un futur. És possible que la Junta de Govern s’adoni de les conseqüències de la inflació i del manteniment del valor real de la propietat immobiliària.

La inversió anterior es fa compatible el mateix any amb la compra d’un “espléndido solar en la Avenida José Antonio, carretera de Barcelona de esta ciudad [Creu de Barberà], con destino a la construcción de viviendas para obreros y clase media”, mentre comença obres a l’edifici veí de la seva seu social. La inversió en immobles aquell any 1946 es multiplica per tres, en passar de 5 a 16 milions.

L’any 1948 s’inaugurava el primer bloc d’habitatges a la Creu de Barberà i a mitjan 1951 es tancava el projecte amb 115 habitatges i 6 botigues. Els habitatges es definien ara com de classe mitjana. La immigració obligarà a atendre altres necessitats, de manera que el mateix 1951 la Caixa començava l’edificació d’altres blocs a la Creu Alta, en terrenys pensats per a la classe obrera, inaugurats el 1954. Els habitatges inclouen a més uns locals destinats a escoles gratuïtes.

Blocs d’habitatges a la Creu Alta, 1954 (Caixa d’Estalvis de Sabadell). La Caixa de Sabadell va fer una gran obra de construcció d’habitatges.

Habitatges a Can Feu, 1956 (Caixa d’Estalvis de Sabadell).

 

Habitatges a Can Borgunyó, 1957 (Caixa d’Estalvis de Sabadell).

Els projectes immobiliaris s’aniran succeint, l’un darrere l’altre, pensant sempre a resoldre el problema de l’habitatge de la nova població que va arribant a Sabadell, que troba feina però no un lloc per a viure i que s’ha d’instal·lar normalment en barraques. El 1953 es compraren terrenys i el 1954 es començà a edificar, a Can Feu i a Can Borgunyó, uns habitatges projectats per a ser venuts als seus ocupants. Les memòries de la Caixa destaquen que es tracta de barris molt allunyats del centre de la ciutat, que requereixen la creació prèvia de tota la infrastructura urbana. La Caixa vincula així per primera vegada l’obra social immobiliària de la institució amb el finançament propi d’una entitat de crèdit. Els 100 habitatges de Can Feu seran inaugurats el 1956 i els 100 de Can Borgunyó, el 1957.

Des del 1955 es col·labora amb l’Ajuntament per a la construcció del que en diuen “viviendas ultrabaratas”’, destinades a solucionar el barraquisme. El 1956 hi havia construïts 135 habitatges inclosos dintre d’aquesta categoria.

El 1959, la Caixa havia construït o estava acabant de construir 600 habitatges i havia invertit en immobles la quantitat de 161 milions de pessetes, el 27% dels seus dipòsits. Les construccions s’havien estès als municipis on hi havia oficina de la Caixa, com és el cas de Sant Llorenç Savall.

Excedents i fons propis

Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes).

Són els anys en què les caixes no tenen ni dret a perdre diners. Tot està regulat: els tipus d’interès que poden pagar i que paguen, els tipus d’interès que poden cobrar i que cobren, mentre que una bona part de les inversions estan també condicionades pel coeficient de fons públics. Els sous del personal no directiu tampoc no permeten gaires variacions. El marge de maniobra és petit i el compte de resultats, fàcil de preveure.

Els excedents de la Caixa són sempre positius, per tant. Una part d’aquest excedent, també regulat, passa a constituir reserves. El 1959 els seus fons propis són de 39 milions de pessetes, el 6,5% dels dipòsits de tercers, un percentatge inferior al 9,9% que tenia el 1933, però dintre d’uns marges acceptables.

La política d’inversió creditícia afavoreix uns millors resultats, dintre del petit marge de llibertat amb què treballaven. Així, el 1959 els productes dels crèdits representaven el 39% del total, mentre que el pes dels crèdits en el conjunt de la inversió de la Caixa era només del 28,7%. Amb la cartera de valors la situació era la inversa: representaven el 48,1% de la inversió i donaven uns productes equivalents al 47,7%. La inversió immobiliària era important —el 23,2% de la inversió— i les seves rendes relativament baixes —el 7,8% dels productes—. Aquestes rendes venien d’uns immobles cedits en lloguer, ja que les finques de propietat, utilitzades per les oficines de la Caixa o per la seva obra social, no donaven rendiment, com és lògic. Es pot dir que el baix rendiment d’aquesta forta inversió immobiliària és compensat per l’alt rendiment dels crèdits.

L’obra benèfica i cultural

En el pla benèfic, la Caixa continuarà la seva obra de suport financer a les institucions sabadellenques, com són la Clínica de la Mare de Déu de la Salut, l’Hospital, la Casa de Beneficència i el Servei de Recuperació Funcional Antipòlio. La primera obra pròpia serà la Guarderia Infantil, inaugurada el 1956.

En l’àmbit cultural, la nineta dels ulls de la Caixa havien estat les biblioteques. La primera, creada a Sabadell el 1928, té ja 28 000 volums el 1959 i ha estat seguida per les creades a Montcada i a Ripollet, i per les biblioteques circulants.

Però també cal esmentar el suport a l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis, subvencionada conjuntament amb altres institucions, i que ocupa gratuïtament un edifici propietat de la Caixa. Els primers anys, els ajuts es diversifiquen molt: beques, escoles, conferències, etc. Després, tendiran a concentrar-se per tal d’aconseguir una eficàcia més gran.

El creixement, abans que res (1960-1975)

Xarxa d’oficines, política comercial agressiva i serveis

Pati Turull (S. Alcolea i Gil, Els edificis de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1994). La reforma i restauració de l’edifici social posaran en evidència la magnífica obra de l’arquitecte Joaquim Martorell.

Amb la creació d’una important xarxa d’oficines, la Caixa de Sabadell no fa altra cosa que, seguir el camí de totes les entitats d’estalvi catalanes. Però la xarxa d’oficines va acompanyada d’una política comercial agressiva, impulsora d’un creixement de dipòsits molt superior a la resta de caixes.

El crèdit és l’operació d’actiu preferida. Un crèdit sobretot hipotecari, vinculat sovint a una obra immobiliària pròpia d’importància i a l’especial interès de la Caixa per millorar el problema de l’habitatge en uns anys de fort creixement econòmic, però també de crisi industrial per a la comarca i que afecta especialment el sector llaner. En el capítol d’inversions destaca la participació en el que seran dues importants empreses de serveis, conjuntament amb altres institucions sabadellenques, com és la tradició històrica de la ciutat.

Els fons propis no creixen en la mateixa proporció que els dipòsits. Cal preparar-se per a l’entrada als anys de forta competència.

Els homes i l’organització

El Consell d’Administració de la Caixa de Sabadell és un òrgan que es renova constantment i que és, al mateix temps, un reflex de la vida econòmica i social de la ciutat. Com totes les caixes d’estalvis locals, la de Sabadell és molt representativa del que són les forces vives de la població, però a diferència d’altres hi ha molts noms nous en els seus òrgans de gestió, gràcies a uns estatuts que no accepten la renovació indefinida i a uns consellers que accepten el canvi. Els canvis en el Consell mostraran l’evolució de la conjuntura econòmica per què passa la ciutat. S’aprecia la baixa de la indústria llanera i tèxtil, en general, que havia estat la columna vertebral de la Caixa, mentre entren en escena empresaris del sector metal·lúrgic, en alça, o professionals de prestigi.

El 1960 cessà com a president Francesc Enrich i Valls, que ho havia estat vuit anys. El seu successor serà Andreu Grau i Molins, gerent de Grau SA, una empresa sabadellenca d’acabats que el 1968 celebrarà el centenari de la seva fundació. Havia entrat com a vocal de la Caixa el 1952. Aquest fabricant del ram de l’aigua va veure, en la seva qualitat de president de la Caixa, com les riuades del 1962 feien desaparèixer la quasi totalitat de les empreses del seu sector i donaven lloc al que la Memòria de la Caixa en dirà correctament un “estrangulamiento de la producción textil” ja que els confeccionistes veuran bruscament interromput el subministrament de productes preparats. Els danys materials a Sabadell i comarca es calculen en 850 milions de pessetes, una xifra gairebé equivalent a la xifra de dipòsits que tenia aleshores la Caixa. Un any més tard, el document anual farà referència a l’esforç de reconstrucció del que destruïren els aiguats i al mateix temps a la diversificació industrial, “con nuevas actividades ajenas a la típica producción textil lanera” (Memòria, 1963).

El 1964, com si volgués confirmar el canvi, el nou president serà l’industrial metal·lúrgic Antoni Forrellad i Solà, que ocupava el càrrec de tresorer en aquells moments. Era el gerent i fundador de Construccions Elèctriques de Sabadell SA —futura AseaCes— i d’Unitat Hermètica SA, que es convertirà en la primera empresa de la ciutat, tant pel volum de facturació com pel nombre de persones que hi treballa. Ocupà el càrrec només un any i dimití per dedicar-se a les seves empreses industrials i a les seves noves responsabilitats en el sector financer —Banc Industrial de Catalunya i Banca Catalana—.

Francesc Casas i Cunill, president de la Caixa, 1965-1968 (Caixa d’Estalvis de Sabadell).

El quart president del període serà Francesc Casas i Cunill, del 1965 al 1967. El cinquè i darrer nom serà Lluís Duran i Barrionuevo, un metge, president de la Caixa fins el 1976. És durant el període de la seva presidència —1969— que es fa una important reforma de l’edifici que constitueix la seva seu social.

La direcció general, ocupada per Martí Serracanta fins el 1964, passarà a les mans de Miquel Forrellad i Solà el 1965, advocat i germà del que havia estat el president. Aquest impulsarà una reorganització de l’entitat aquell mateix any i una segona el 1973, com una exigència dels nous serveis, de la creació d’una gran xarxa d’oficines i d’unes necessitats del que és ja una entitat de crèdit d’un cert gruix.

El 1975 la Caixa de Sabadell tenia una plantilla de 548 persones, mentre que les obres socials pròpies de la Caixa en tenien 147 més. Algunes memòries —concretament, les dels anys 1971, 1972 i 1974— inclouen la relació de tot el personal, un fet ben poc corrent.

Expansió

Oficines obertes, 1960-1975.

La Caixa de Sabadell tenia 8 oficines obertes el 1959. Setze anys més tard —el 1975— en té 57. Ha utilitzat tots els recursos dels diferents plans d’expansió que s’han atorgat a les caixes d’estalvis per a crear una important xarxa d’oficines a Sabadell —on té 11 agències urbanes— i per la seva comarca, el Vallès Occidental, seguint pel Vallès Oriental, el Baix Llobregat i el Barcelonès.

Una de les darreres oficines obertes és la primera a Barcelona, al barri de Gràcia.

Dipòsits

La quota de mercat de la Caixa de Sabadell augmenta considerablement en aquest període, i passa de representar el 2,4% dels dipòsits de les caixes catalanes el 1960 al 4,04% el 1975. Si tenim en compte que totes les caixes catalanes han aprofitat les possibilitats d’expansió, el creixement més gran de la Caixa de Sabadell s’ha de considerar producte d’una política comercial més agressiva i més eficaç.

Els dipòsits tendeixen a concentrar-se en els més remunerats: imposicions a termini d’un any i certificats de dipòsit. Aquestes dues modalitats representen el 35,5% del total el 1975.

Encara que sigui anecdòtic, cal mencionar que el 1970 la Caixa de Sabadell captarà més de 200 milions de pessetes procedents del primer premi de la loteria de Nadal, venut a la població.

Inversió

Cartera de valors

És constituïda per valors públics o avalats per l’estat, com és el cas de les obligacions d’empreses de l’INI, que són computables per a integrar el coeficient obligatori de fons públics i que ocupen una part important de la cartera de les caixes d’estalvis, ja que donen un rendiment superior, a partir del 1959.

Polígon Provasa, a Santiga (Caixa d’Estalvis de Sabadell). La Promotora del Vallès. SA i el Centre de Càlcul de Sabadell SA són dues empreses de serveis en les quals participa la Caixa de Sabadell.

Al marge d’aquestes inversions obligades, la Caixa de Sabadell té una cartera lliure en la qual hi ha accions i obligacions diverses. En el capítol d’accions, hi ha sobretot títols d’empreses catalanes, des d’alguns del Banc de Sabadell i del Banc Industrial de Catalunya fins als de Catalana de Gas i Electricitat o Indústries Agrícoles.

El 1968, la Caixa de Sabadell participà, juntament amb altres vuit caixes catalanes, en la constitució del Fons Mediterrani d’Inversions Mobiliàries.

Però l’inici d’una acció promotora d’empreses de serveis arriba amb la creació de Promotora del Vallès —Provasa— i la del Centre de Càlcul de Sabadell, SA (CCS).

Promotora del Vallès, SA fou constituïda, el 1970, conjuntament per la Caixa, la Cambra Oficial de Comerç i Industria de Sabadell i Viviendas de Sabadell SA. L’objecte social era el de contribuir a l’ordenació i l’equipament del territori, mitjançant estudis, donant assessorament i creant noves unitats urbanístiques. La primera acció directa de Provasa serà la creació de la zona industrial de Santiga, als termes municipals de Santa Maria de Barberà i Santa Perpètua de Mogoda, en una superfície de 300 hectàrees.

Edifici del Centre de Càlcul de Sabadell, SA, a Santiga (Caixa d’Estalvis de Sabadell).

El Centre de Càlcul de Sabadell, SA és també una obra conjunta de la Caixa, el Gremi de Fabricants, la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Sabadell i el Centre Metal·lúrgic. Es creà el 1963, quan la informàtica era clarament el futur, però una tècnica que no estava a l’abast de qualsevol, ja que un ordinador tenia un cost molt elevat. Instal·lat al polígon industrial de Santiga, el CCS posarà en marxa el 1972 i al servei dels seus clients un ordinador Cyber-73, uns dels de més capacitat instal·lats fins aleshores a l’estat.

Crèdits

La Caixa va a remolc, com és natural, de les disposicions oficials que fixen coeficients obligatoris d’inversió, en els quals hi ha fons públics i crèdits. Però retornarà tan aviat com podrà a la seva tradició d’entitat que aprecia més el crèdit al client que la subscripció de valors públics. Entén que així dóna un millor servei a la seva clientela i a la comarca, clarament un dels objectius de les entitats d’estalvi. El volum de crèdits creix, d’aquesta manera, més ràpidament que el volum de la cartera de valors i l’any 1973 el superarà clarament. Han fet falta vint-i-un anys perquè les operacions de crèdit tornin a recuperar el primer lloc de les inversions de la Caixa, com a conseqüència de les disposicions oficials que ho havien fet impossible.

En aquesta partida comptable, el crèdit a l’habitatge i amb garantia hipotecària és fonamental. En les seves diverses formes: accés a la propietat de l’habitatge, crèdit a empreses constructores d’interès social, o operacions vinculades o no a la promoció de construcció d’habitatges.

L’obra immobiliària

Edifici al carrer d’Alfons XIII (Caixa d’Estalvis de Sabadell). La Caixa de Sabadell manté la seva atenció en el problema de l’habitatge.

La Caixa de Sabadell manté la seva atenció fixa en el problema de l’habitatge, no resolt a la ciutat i la comarca.

El 1962, la seva Memòria estima el dèficit de Sabadell en 7 000 habitatges, als quals se n’haurien de sumar 2 000 més dels pobles veïns. El problema s’ha agreujat com a conseqüència de les riuades d’aquell any. El mateix document lamenta l’aparició “de los antisociales suburbios que rodean la ciudad... por cuanto en ellos se vive en forma inadecuada, con carencia de un mínimo de servicios” (Memòria, 1962).

El 1965, unes ordres ministerials rebaixaren la quota dels crèdits a l’habitatge, inclosa dintre del coeficient obligatori d’inversions. La Caixa de Sabadell demanà i obtingué un règim d’excepció, tenint en compte el dèficit d’habitatges existent encara a la ciutat, com també la delicada conjuntura industrial, que creava atur i problemes socials.

Segons les memòries de la Caixa, l’obra de construcció d’habitatges fou la següent: 1965: 41 a Sabadell i 16 a la comarca; 1968: 100 a Sabadell, Montornès, Sant Llorenç Savall i Sant Quirze; 1970: 156 a Sabadell, Santa Maria de Barberà, Sentmenat i Palau de Plegamans; 1972: 136 a Sabadell; 1973: 142 a Sabadell, Montcada i Ripollet; 1974: 99 a Sabadell, Castellar del Vallès, Ripollet i Caldes de Montbui.

El 1965, la Caixa comprà la finca de Can Deu, al terme municipal de Sabadell (Caixa d’Estalvis de Sabadell).

Bloc de pisos a Sabadell (Caixa d’Estalvis de Sabadell).

Excedents i fons propis

L’evolució del compte de resultats és un exponent dels problemes de totes les entitats d’estalvi durant aquests anys. La creació d’una xarxa de sucursals provoca un fort creixement de la plantilla i de les despeses generals. Els tipus d’interès que cobraven els dipòsits, molt baixos, comencen a retocar-se a l’alça a partir del 1967. Ens movem encara en anys en què l’intervencionisme de l’estat fixa el que es pot pagar. Les obligacions de l’INI donen un rendiment més alt que el paper de l’estat, però aviat els crèdits van substituint la cartera de valors. Els crèdits donen més rendibilitat que els valors, però la seva gestió és més cara i hi ha el risc de no-pagament.

El resultat és una reducció continuada dels marges d’intermediació i un augment dels costos. L’excedent és sempre positiu, però a la baixa, relativament. La part d’aquests excedents aplicada a reserves permet un creixement dels fons propis, però molt per sota del creixement dels dipòsits, fins i tot acceptant la regularització dels actius que permet el legislador.

El coeficient entre fons propis i fons de tercers, que és el que es vigila, passa del 6,5% el 1959 al 2,9% el 1975, un percentatge baix per a afrontar un mercat cada cop més competitiu.

L’obra social

Obra social: Instal·lacions de la Llar d’Infants (Caixa d’Estalvis de Sabadell).

Els excedents que la Caixa destina a la seva obra social tendeixen a concentrar-se en obra pròpia i, dintre d’aquesta, en el que és l’obra cultural, formada per la xarxa de biblioteques, la promoció d’actes culturals de tota mena i la subvenció de cursos de formació. La diversificació dintre d’aquest apartat és considerable. Inclou ajuts a Òmnium Cultural per a l’ensenyament de la llengua catalana o a la formació professional. Estem en uns anys en què les caixes encara han de fer labors de suplència del que després passarà a ser competència d’organismes o institucions públiques.

Al marge de l’obra cultural, que representa el 1975 el 50% del total, els ajuts de caràcter benèfic o social també estan molt diversificats. Hi ha ajuts a l’obra pròpia, com és la Clínica Infantil Nen Jesús o atencions a la tercera edat, però també beques d’estudi, ajuts a la investigació científica o a la confecció d’estudis sòcio-econòmics i a obres sanitàries. El seu radi d’acció és el de les oficines de la Caixa.

Evolució de les principals partides del balanç, 1959-1975 (en milions de pessetes).

Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles, 1959-1975.

El 1965, la Caixa comprà la finca de Can Deu, situada al terme de Sabadell i que havia estat la casa pairal dels Amat de Palou. La casa serà restaurada i posada a la disposició de l’obra social de la Caixa.

Una entitat financera que fa obra social (1976-1994)

La Caixa d’Estalvis de Sabadell es modernitza i s’adapta a un mercat fortament competitiu. El seu territori és Catalunya, on disposa d’una important xarxa d’oficines. Ha constituït el seu grup financer i dóna un servei plenament equiparable al dels bancs, tot i que manté en la seva oferta una especial atenció a l’empresa petita i mitjana i el servei a les economies particulars.

L’obra social es concentra en acció cultural, mentre que l’obra d’ajut hospitalari es realitza conjuntament amb altres organismes públics i privats. Per això disposa d’institucions i eines de treball adequades, complementades amb ajuts directes.

Els homes i l’organització

El 1976 cessà el que havia estat president durant dos períodes estatutaris, el Dr. Lluís Duran. El nou president serà l’industrial Rafael Soler i Nogués, el qual presentarà la dimissió l’any següent per donar pas a la nova estructura d’òrgans de govern prevista pel Decret 2 290/1977.

El 25 d’abril de 1978 es constituí la primera Assemblea General, formada per 100 representants dels impositors, 20 en representació d’entitats científiques, culturals o benèfiques de l’àmbit territorial de la Caixa, 8 en representació del personal i els 12 consellers que havien actuat fins aleshores. Aquell dia es constituí també el nou Consell d’Administració, format pels 12 consellers antics i 9 elegits de nou. Es constituïren, igualment, la Comissió de Control, la d’Obres Socials i la Revisora del Balanç, tal com estava estipulat.

Pere Fonolleda i Prats, president de la Caixa, 1988-1995.

Rafael Soler serà confirmat en el càrrec de president. Al final d’aquest any 1978, la Caixa de Sabadell patrocinarà, juntament amb la Caixa de Barcelona i la Caixa de Terrassa, la creació d’una Unió de Caixes d’Estalvis Catalanes, que hauria implicat la fusió de les entitats que hi participessin. El projecte es conegué quan no estava encara prou madur. Aviat sortiren veus que s’hi oposaren. Fou el cas de la Cambra de Comerç i Indústria de Sabadell. El resultat serà la cancel·lació de la proposta. La Memòria de la Caixa no fa ni tan sols esment d’aquesta qüestió.

El 1982, Antoni Sala i Serra succeirà Rafael Soler, amb un curt mandat d’un any.

El 1983 Ramon Gabarró i Badia ocuparà la presidència, mantinguda fins el 1988. Amb ell se celebraran els 125 anys de la institució (1984). Pere Fonolleda i Prats serà el vintè president de la Caixa de Sabadell (1988-95). Cap altra entitat d’estalvi catalana no ha tingut una rotació tan alta dels seus principals dirigents.

La direcció general de la Caixa estarà en mans de Miquel Forrellad fins el 1987, que es jubilà. El substituí Pere Rifà i Pujol, que havia entrat a la Caixa dos anys abans com a director general adjunt. El personal de la Caixa estava integrat el 1993 per 948 persones.

Els balanços de la Caixa seran auditats per professionals independents a partir del 1980. A partir del 1985 es presenten els balanços consolidats del grup financer.

Aprofitant l’equiparació operativa entre bancs i caixes que introduirà el Decret del 1977, el 1981 s’introduiran una sèrie de serveis financers que fins aleshores eren propis dels bancs: domiciliació de rebuts, recaptació de tributs, transferències, compensació de xecs, dipòsit de valors i operativa d’estranger. Es posa en marxa el servei de targetes de crèdit, els caixers automàtics i els xecs de gasolina.

Expansió

Distribució d’oficines. 1994.

El 1975 la Caixa tenia 57 oficines, totes en un radi de 25 km al voltant de Sabadell. S’ha respectat el criteri de la taca d’oli i s’ha eixamplat el territori d’actuació fins a les comarques veïnes.

El 1994 la situació ha canviat totalment. Les oficines són 175 i la Caixa de Sabadell actua sobre tot Catalunya. Hi ha una zona a Girona, una a Lleida i una a Tarragona. No obstant això, el gros de la xarxa es concentra al Vallès i al Barcelonès: 32 oficines a la ciutat de Sabadell i 26 a la de Barcelona marquen la pauta.

  1. 1976 — Sabadell: Urbana Torre Romeu, Urbana Can Rull; Barcelona: Passeig de Sant Joan, Barceloneta; Les Franqueses del Vallès: Bellavista; Cerdanyola
  2. 1977 — Sabadell: Urbana Campoamor; Barcelona: Mercat de Sant Antoni
  3. 1978 — Sabadell; Urbana Puigjaner; Barcelona: el Congrés, Hostafrancs; Santa Maria de Barberà: Nemesi Valls
  4. 1979 — Cerdanyola: Serraperera; Sabadell: Urbana Creu Alta; Cornellà: la Miranda; Vic; Canovelles; Mollet del Vallès: Vinzia
  5. 1980 — Barcelona: la Verneda, plaça de la Llibertat; Santa Coloma de Gramenet; Badalona: Mercat Maignon; Granollers; Font Verda
  6. 1981 — Barcelona: pla de la Boqueria; l'Hospitalet de Llobregat: centre; Tona, Torelló
  7. 1982 — Parets; la Garriga
  8. 1983 — Sabadell: Urbana Ramon Berenguer; Girona; Tarragona; Lleida
  9. 1984 — Barcelona: passeig de Gràcia, Francesc Macià, la Guineueta; Badia; Sabadell: Urbana Can Borgunyó, Urbana les Termes; Sant Boi; Sant Feliu de Llobregat; Santa Coloma de Gramenet: Av. Catalunya; Vic: centre; Lleida: Ricard Vinyes
  10. 1985 — Barcelona: Mercabarna, Trav. de les Corts, Sardenya; Girona: II; Olot; banyoles; Palafrugell; Salt; Figueres; Lleida: III, IV, Ronda; Balaguer; Tàrrega; Mollerussa; Tarragona: II; Reus: I, II; Tortosa; Sant Carles de la Ràpita
  11. 1987 — Barcelona: 6 agències; Sabadell: 2
  12. 1988 — Cardedeu
  13. 1989 — 14 oficines noves
  14. 1990 — 14 oficines noves
  15. 1991 — 5 oficines noves
  16. 1992 — 5 oficines noves
  17. 1993 — 4 oficines noves
  18. 1994 — 3 oficines noves

Recursos de tercers

En començar la dècada dels anys vuitanta la transformació i modernització del sistema financer espanyol modificà l’estructura i l’operativa de bancs i caixes. Un dels canvis substancials afecta el concepte de recursos de tercers, limitat fins aleshores als dipòsits, en les seves tres modalitats clàssiques de comptes corrents, comptes d’estalvi i imposicions a termini. El concepte de recursos de tercers s’amplia, ja que inclou modalitats que poca cosa tenen a veure amb els dipòsits: les cèdules hipotecàries, els pagarés i les cessions temporals d’actius.

Cessió temporal d’actius (en milions de pessetes).

Títols de renda variable (en milions de pessetes).

Entre el 1982 i el 1987 la Caixa va efectuar fins a 9 emissions de cèdules hipotecàries, uns títols que porten incorporada la garantia de les hipoteques inscrites a favor de la Caixa. El total subscrit va ser de 6 758 milions de pessetes. Els tipus d’interès van oscil·lar entre el 9% i el 12,5%. A partir del 1988 surten tres noves emissions per 1 000, 2 885 i 3 000 milions més. Les cèdules són una primera modalitat d’emprèstit, el contracte jurídic que regula aquestes relacions, en lloc del dipòsit tradicional.

El 1983 es van posar en circulació pagarés de pròpia emissió i el 1985, diverses modalitats de cessió temporal d’actius. Els primers, en ser equiparats fiscalment amb les imposicions a termini, perdran aviat els seus atractius. Els segons, en canvi, tindran un gran increment, sobretot a partir del 1986, quan apareixen les lletres o els bons del tresor com a nous actius financers.

El 1992 surten altres productes, fruit de l’acció d’intermediació de la Caixa: fons d’inversió i plans de pensió, i altres productes relacionats amb l’estalvi-previsió.

La quota de mercat de la Caixa de Sabadell sobre el conjunt de caixes catalanes baixa lleugerament entre el 1975 i el 1994, període en què passa del 4,04% al 3,07%.

Inversió

Cartera de valors

Cartera de valors sense actius monetaris (en milions de pessetes).

Amb la lenta però continuada reducció del coeficient obligatori d’inversions, que portarà a la seva total liquidació 1’1 de gener de 1993, la Caixa va reduint proporcionalment la seva cartera de fons públics. Les entitats de crèdit tenen ara la possibilitat de desenvolupar una estratègia pròpia, limitada només per les restriccions imposades per la política monetària i que exigeixen mantenir en el balanç uns importants actius monetaris com a fórmula general de control, que poden ser cedits temporalment a tercers. A partir del 1990 la cartera de valors acumula aquests actius.

És per això que té més interès conèixer l’evolució de la cartera de títols de renda variable, que inclou les empreses que formaran el Grup Financer Caixa de Sabadell (vegeu quadre adjunt, a baix).

El 1976 la Caixa participava en el capital de tres societats que tenien un cert volum: Provasa, Explasa i Centre de Càlcul de Sabadell, SA. De les tres, només es mantindrà la participació en la primera el 1993. La d’Explasa —Explotaciones Agrícolas Ausona SA i la seva filial Productora Tocinera SA—, en la qual la Caixa tenia una posició minoritària, serà venuda el 1986 i comportarà pèrdues. La del Centre de Càlcul de Sabadell, també minoritària, desapareixerà dels estats anuals en quedar la seva participació per sota del 20% del capital i l’empresa sota el control d’un grup francès.

Provasa —Promotora del Vallès, SA— és la propietària del Polígon Santiga, a Barberà del Vallès, i el seu objecte social és la promoció i venda de terrenys i naus industrials. La participació és del 99,99%.

Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes).

El Decret d’l d’agost de 1985 regulà la consolidació dels estats financers de les entitats de dipòsit, cosa que implicava la integració de totes les empreses financeres en les quals es tingués una participació superior al 20% del capital. Gestora del Vallès SA —Gesvasa— serà la societat gestora dels fons d’inversió mobiliària creats per la Caixa: Ces-Fond-1 Ces-Fond-2, constituïts tots dos el 1986. Després vindran altres fons d’inversió, de pensions o d’inversió en actius del mercat monetari —FIAMM—. La segona empresa de caràcter financer integrada en el grup tindrà una naturalesa distinta, l’Asociación Técnica Cajas de Ahorro AIE, constituïda conjuntament per la Caixa de Sabadell, la Caja de Ahorros de la Inmaculada i la Caja de Ahorros de la Rioja, amb Fobjectiu de proporcionar un servei informàtic —hardware i software— a les caixes associades. La participació de la Caixa de Sabadell és del 37,5%.

Gràfic de l'evolució dels Recursos de Tercers, Crèdits, Valors i Immobles. 1976-1994.

El 1988 es constituïren Ces-Vida, Societat Anònima d’Assegurances i Reassegurances, i Ces-Grup, Corredoria d’Assegurances de la Caixa. La participació és del 100%. Juntament amb Socarve, una societat de cartera amb participació minoritària, i Provasa, constituïen el 1993 les principals participacions no estrictament financeres.

Crèdits

En la nova i darrera etapa de les caixes d’estalvis, el crèdit, i específicament el crèdit sobre clients, es converteix en la primera inversió, i també en la més important.

Les modalitats del crèdit s’ampliaran. El 1980 es faran les primeres operacions de descompte comercial, reservades als bancs fins el 1977. L’operativa d’estranger permetrà la concessió de crèdits en moneda estrangera. Durant uns anys, tindran una certa importància els crèdits sindicats, aquells concedits per un conjunt d’entitats de crèdit a favor d’una empresa de primera importància, amb l’objectiu de repartir el risc global.

El mes d’octubre del 1986, la Caixa signà un conveni amb el Departament d’Indústria de la Generalitat de Catalunya en el qual es comprometia a facilitar crèdit a la indústria petita i mitjana, a fi de millorar-ne l’estructura i la competitivitat. Aquest és un sector en el qual la Caixa de Sabadell insistirà en la seva nova estratègia.

Aquesta primera inversió de les caixes és també la primera font de productes i la primera font de maldecaps per a bancs i caixes quan arriba una situació de crisi econòmica, ja que afecta inevitablement totes les entitats financeres. La crisi bancària, coincident amb la crisi econòmica de 1975-84, no afectarà les caixes d’estalvis, fins al punt d’exigir una intervenció del Banc d’Espanya, però tindran el nivell de morositat inevitable per a totes les entitats de crèdit que es mouen en el mercat. El Banc d’Espanya exigirà un alt nivell de cobertura pel que fa als crèdits morosos.

Immobles

Interior de l’oficina de Polinyà (Caixa d’Estalvis de Sabadell).

La Caixa continuava el 1976 amb la seva política de construcció d’habitatges. Aquest any encara construí 51 habitatges a Sant Quirze i Polinyà. Però amb la democràcia, tot i que aquesta coincidí amb una crisi seriosa, la construcció quedarà en mans de l’estat pel que fa a l’habitatge d’interès social, i en mans d’empreses privades pel que fa a la resta. Les caixes d’estalvis faran el que era la seva responsabilitat estricta: el crèdit hipotecari, que havia de facilitar l’accés a l’habitatge i donar fluïdesa al mercat immobiliari en general.

El 1994 l’immobilitzat de la Caixa de Sabadell és format fonamentalment pels immobles que componen 1’Obra Social, pels immobles d’ús propi i per les instal·lacions d’una entitat de crèdit que té un important equip informàtic, una xarxa de caixers automàtics i altres serveis financers.

Vitralls de la sala d’actes de la seu central (S. Alcolea i Gil, Els edificis de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1994).

Vitralls de la sala d’actes de la seu central (S. Alcolea i Gil, EIs edificis de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1994).

Excedents i fons propis

Els fons propis de la Caixa eren de 542 milions el 1975. El 1994 són de 18 918 milions. L’increment és, per tant, de 18 376 milions. Una de les preocupacions del legislatiu i de les mateixes caixes és com mantenir una proporció entre els recursos de tercers que administren, les inversions que realitzen i les reserves de l’entitat.

D’una banda canvia el sistema de càlcul del coeficient de solvència de les entitats de crèdit. S’establia normalment entre els dipòsits i el total de reserves. Ara s’establirà entre els actius —no els passius— i les reserves. De l’altra, es crea una nova fórmula per a augmentar aquestes, al marge de la ja coneguda, consistent en la revaloració dels immobles de propietat, en forma de les obligacions subordinades.

Els fons propis són constituïts per les reserves de la Caixa, les del seu grup financer, les obligacions subordinades, els fons genèrics i els fons de l’obra social.

La necessitat d’augmentar els fons propis de les caixes i la impossibilitat de fer-ho mitjançant el tradicional augment de capital de les societats anònimes impulsaren el legislatiu a autoritzar l’emissió d’uns títols, anomenats obligacions subordinades o finançaments subordinats, que són computables com a fons propis. Es tracta d’un deute perpetu de la mateixa Caixa que, a efectes de liquidació de l’entitat, se situa darrere de tots els creditors comuns; per això aquests títols tenen el caràcter de subordinats.

La Caixa va fer una primera emissió d’aquestes obligacions el 1988 per un import de 2 900 milions de pessetes, i una segona el 1993 per 1 000 milions. L’interès és variable.

Dotació de reserves (en milions de pessetes), 1976-1994.

La font tradicional de constitució de reserves és a través d’una aplicació de l’excedent anual, els beneficis. Mentre que la legislació de l’època del franquisme establia un repartiment equitatiu entre reserves i obra social, la nova legislació dóna prioritat a la constitució de reserves, de tal manera que va a l’obra social el que queda després de cobertes les necessitats dels fons propis. Segons es desprèn del quadre adjunt, els fons propis generats per aplicació parcial dels excedents van ser d’11 097 milions.

L’origen dels 18 376 milions nous de fons propis, creats durant aquests anys, és el següent: 3 900 milions (21,2%) d'obligacions subordinades; 13 075 milions (71,2%) de dotació de reserves; 1401 milions (7,6%) d'altres.

L’evolució positiva de l’excedent anual no amaga el problema creat el 1984 i el 1985 com a conseqüència de les dotacions especials al fons per a insolvència derivades de l’afer Buxeres. Aquest, un agent de canvi i borsa de Barcelona —un fedatari públic— es trobarà en la impossibilitat de liquidar les seves operacions amb la Junta Sindical del Col·legi Oficial d’Agents de Canvi i Borsa el mes de gener del 1985. La Caixa de Sabadell, a l’igual d’altres caixes catalanes, estava treballant molt intensament amb aquest despatx. Un apoderat de l’agent, que actuava en nom de les caixes clients, realitzà una sèrie d’operacions que acumularan importants pèrdues. La Caixa tenia oficialment uns títols que no van arribar a les seves mans i es convertiren en pèrdua. Amb càrrec als resultats del 1984 es va fer un provisió de 1 283 milions de pessetes i el 1985 hi varen destinar uns altres 1 097 milions. Les dotacions cobrien així el 100% de les pèrdues previstes.

La Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis i altres caixes, per compensar parcialment aquestes pèrdues, concediren a la Caixa de Sabadell un crèdit a deu anys al 8% d’interès. La inversió d’aquests recursos feia previsible un important benefici.

L’obra social

Dotacions a l’obra social (en milions de pessetes), 1976-1994.

L’obra cultural i l’obra sanitària es reparteixen les dotacions que figuren en el quadre adjunt. La primera serà la que anirà concentrant la majoria d’ajuts des del moment en què la democràcia va normalitzant el sistema sanitari, públic i privat.

En el sector sanitari, el fet més important es produí el 1985 en constituir-se el Consorci Hospitalari del Parc Taulí, creat per la Caixa de Sabadell, el Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya, la Universitat Autònoma de Barcelona, l’Ajuntament de Sabadell i la Mútua Sabadellenca. L’any següent (el 1986) la Clínica Infantil Nen Jesús, que era obra pròpia de la Caixa, passà a integrar-se en el mencionat Consorci.

A més es donen ajuts assistencials per a la protecció de la vellesa i per a l’ensenyament a deficients físics i psíquics.

L’obra cultural, molt diversa, té tres centres d’actuació: el saló d’actes de la seu central de la mateixa Caixa, l’edifici de la seva obra social —antiga Escola d’Arts i Oficis— i el bosc i la masia de Can Deu. Tots ells són elements primordials en la política d’acció cultural de la Caixa.

El 1992 es va reformar l’auditori de l’edifici de l’obra social, un instrument de l’acció cultural que permet fer conferències, concerts, teatre, cursets de tota mena, etc.

Quatre biblioteques —Central, Ca n’Oriac, Creu Barberà i Ripollet— concentren el 1994 aquesta obra de cultura popular, tan vinculada a la història de la Caixa.

El 1981 la Caixa instituí el premi Sant Joan de novel·la catalana, que es concedeix anualment des d’aleshores, i que des del 1993 —en obrir-se a tots els grans literats— passa a denominar-se Premi Sant Joan de literatura catalana.

Anualment, i prèvia convocatòria, es concedeixen beques a l’estranger per a estudiants, es donen premis per a realització d’estudis, sòcio-econòmics i culturals, i es financen programes presentats per entitats diverses.

Sala d’actes de la seu central (S. Alcolea i Gil, Els edificis de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1994).

El 1991 es constituí la Fundació Caixa de Sabadell, destinada a gestionar les obres socials que li encomani la Caixa promotora. El 1994 va rebre el 28% de les aplicacions de l’obra social.

A continuació es presenta la llista de directors-presidents de la Caixa de Sabadell des de la seva fundació el 1859 fins al 1995:

  1. 1859-1869 – Pere Oliver i Salt
  2. 1870-1890 – Antoni Roca i Ancàs
  3. 1890-1912 – Pau Gambús i Romeu
  4. 1912-1921 – Joan Brujas i Pellisser
  5. 1921-1927 – Pelegrí Pla i Casablancas
  6. 1927-1928 – Manuel Corominas i Ferret
  7. 1928-1931 – Feliu Griera i Dulcet
  8. 1931-1932 – Josep Duran i Tuloch
  9. 1932-1934 – Emili Sallarès i Casanovas
  10. Auditori (Caixa d’Estalvis de Sabadell). L’antiga Escola Industrial d’Arts i Oficis s’ha convertit en la seu de l’Obra Social.

    1934-1939 – Antoni Torra i Guarro
  11. 1939-1952 – Joaquim Sallarès i Llobet
  12. 1952-1960 – Francesc Enrich i Vallas
  13. 1960-1964 – Andreu Grau i Molins
  14. 1964-1965 – Antoni Forrellad i Solà
  15. 1965-1967 – Francesc Casas i Cunill
  16. 1968-1976 – Lluís Duran i Barrionuevo
  17. 1976-1982 – Rafael Soler i Nogués
  18. 1982 – Antoni Sala i Serra
  19. 1983-1988 – Ramon Gabarró i Badia
  20. 1988-1995 – Pere Fonolleda i Prats