Caixa de Manresa (1865-1994)

Caixa de Manresa (1865-1994)

Manresa, el 1865

Manresa, en postals del començament del segle XX.

La ciutat de Manresa també s’ha industrialitzat. Aquest és un denominador comú de la seu de les primeres caixes d’estalvis catalanes. Manresa serà la gran capital industrial de l’interior, que prendrà el protagonisme inicial a ciutats com Reus o Igualada. La raó és la força hidràulica, la font energètica a més bon preu que té Catalunya. Ni Reus ni Igualada tenen aigua aprofitable i aquí començarà el seu declivi industrial, ja que el carbó que han de cremar no fa competitius els seus productes manufacturats.

Manresa treu profit de la seva sèquia, d’origen medieval i que s’utilitzava per al regadiu de la comarca. L’aigua de la sèquia fa uns saltants, abans d’anar a parar al riu Cardener, aptes per a moure maquinària. Després, aprofita directament la força del mateix Cardener i del Llobregat.

Al voltant del 1850 Manresa té ja una important indústria. Té l’edifici industrial més antic i més important de Catalunya, la fàbrica dels “panyos”, que havia estat de Pau Miralda i Companyia. Però la indústria llanera ha marxat cap a Sabadell i Terrassa. El 1860 a Manresa hi ha 16 fàbriques de filats i teixits de cotó i dotzenes de cintaires, que treballen amb seda, cotó o mescles. Els grans noms de la indústria manresana estan ja treballant, bé a Manresa, bé en altres llocs més adequats del Llobregat, amb desnivells bons per a construir-hi un salt d’aigua, on crearan colònies industrials. Són els Gallifa, Burés, Portabella, Vidal, Pons, Torrens, Enrich, i tants d’altres.

Al final de la dècada dels cinquanta s’han produït alguns fets transcendentals per a la modernització de la indústria manresana. El 1859 arriba el ferrocarril de Barcelona, un mitjà modern de comunicació que facilitarà l’arribada de la primera matèria i la sortida dels productes manufacturats. El mateix any, Marià Torrents i Companyia hi posa en marxa l’enllumenat per gas de la ciutat. Des del 1858 la ciutat té una companyia pròpia d’assegurances contra incendis, la Unión Manresana, mostra de la previsió i modernitat dels seus empresaris i propietaris.

Manresa té una important tradició comercial, a conseqüència de la seva llarga història industrial o pre-industrial i del fet de ser la capital d’una comarca dedicada a la producció de vi i d’aiguardent, dos productes d’exportació.

La població de la capital del Bages és d’uns 16 000 habitants el 1865. Hi ha uns quants milers d’obrers, que tenen les seves associacions i la seva experiència reivindicativa. La jornada laboral ordinària era de 12 hores i de 16 en algun cas excepcional. El 1864 el jesuïta Antoni Vicent creà a Manresa el Círculo Obrero Católico.

La Caixa de Manuel Oms i de Prat

Manuel Oms i de Prat fou el principal promotor de la caixa de Manresa (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

El principal promotor de la Caixa de Manresa va ser l’advocat Manuel Oms i de Prat. Havia nascut a la mateixa Manresa el 1834. El seu pare era el que se’n deia aleshores en els documents oficials un “hacendado”, propietari de finques rustiques i urbanes, que administrava. Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona i exercí d’advocat, fiscal i jutge a la seva ciutat. Fou redactor de la revista “La Antorcha Manresana” i quan aquesta tancà, el 1860, fundà i dirigí “El Manresano”, un altre periòdic, creat el 1861. Fou també fundador del Conservatori de Música i Declamació de Manresa (1876) i membre de les Juntes de la Sèquia (tresorer) i d’Aigües Potables (secretan) fins a la seva mort. També va ser delegat de la Comissió Provincial de Monuments Histories i Artístics.

Oms ocuparà el càrrec de simple vocal a la primera Junta de Govern de la Caixa. Era massa jove encara —trenta-un anys— i no tenia el pes polític i econòmic d’alguns dels seus companys de Junta, però serà l’ànima de l’entitat, sigui quin sigui el càrrec que ocupi.

Manuel Oms serà alcalde de Manresa dues vegades: entre el 1874 i el 1877 i entre el 1884 i el 1886. Morí el 1907, d’una embòlia. Estava casat amb Joaquima d’Argullol i Serra.

La seva actuació el presenta com un membre de la burgesia benestant de Manresa, que pren consciència dels problemes d’una classe obrera que ell, pràcticament, ha vist néixer i desenvolupar-se paral·lelament a una indústria que ha transformat la seva ciutat. Ha estat un observador dels conflictes socials entre capital i treball i arriba a la conclusió que una caixa d’estalvis pot ajudar, no a resoldre, però sí a reduir els problemes, introduint el concepte de previsió i demanant als empresaris industrials i altres membres de la burgesia manresana que col·laborin en aquesta feina. Trigarà anys a veure consolidada la que és, sense cap dubte, la seva Caixa, la seva principal obra.

La constitució de la Caixa de Manresa

Logo de la Caixa de Manresa

Manresa té alguns establiments de beneficència: l’Hospital General de Sant Andreu, la Casa d’Orfes, la Casa de Caritat. La previsió social, en una població amb una important classe obrera, està representada únicament per alguns “montepíos” o associacions mútues de socors.

El 6 de maig de 1863, Manuel Oms convocà una reunió de forces vives a l’Ajuntament de Manresa. Hi plantejà la conveniència de crear una caixa d’estalvis local, i aconseguí d’interessar els presents. S’acordà nomenar una comissió de quatre persones, encarregades de preparar un projecte de caixa i iniciar els tràmits per obtenir l’autorització corresponent. La comissió era formada pel mateix Oms, pel seu cunyat Francesc Bohigas, per Domènec Enrich i per Josep Maria Pascual.

Uns dies més tard —el 23 de maig de 1863— 25 personalitats manresanes signaven un escrit, encapçalat per Manuel Oms, per demanar a la reina que els deixessin crear la Caixa d’Estalvis. L’escrit deia que les caixes d’estalvis eren les caixes dels obrers, que la de Manresa es proposava lluitar contra “una de las causas de la miseria pública”, com era la “falta de Previsión por parte de la clase proletaria”. La Caixa es proposava obtenir uns excedents o beneficis, que podrien aplicar-se a la constitució d’un “Montepío, que sin duda producirá mayores beneficios a la citada clase porque se la evitará el tener que recurrir a los usureros”.

La petició va iniciar el lent tràmit burocràtic, a través de les diverses instàncies barcelonines i madrilenyes. A la capital de l’estat el manresà Josep d’Argullol, cunyat de Manuel Oms, que estava preparant el seu doctorat en dret, fou especialment actiu per empènyer l’expedient administratiu.

Finalment, al cap d’un any —el 8 de juny de 1864—, el ministre de Governació autoritzava la creació de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Manresa i el seu Reglament o Estatuts. L’article primer deia:

La Caja de Ahorros es un establecimiento de beneficencia, destinado a recibir y hacer productivas las economías de las personas pertenecientes a las diversas clases de la sociedad y principalmente a las trabajadoras; así que también a admitir a juicio de la Junta de Gobierno del establecimiento, cantidades pertenecientes a asociaciones que tengan algún objeto filantrópico”.

La primera junta de govern era formada per: President: Josep Vallès i Ferrer, alcalde de Manresa; Director: Josep Pons i Enrich, industrial cotoner; Sots-director: Manuel Portabella i Cantarell, industrial cotoner; Comptador: Àngel Asols i Ruaix, argenter; Tresorer: Francesc Enrich i Bros, prevere; Secretari: Ramon Herp i Parera, advocat; Vocals: Josep Sevarroja i Garriga, arxipreste; Francesc Pons i Solernou, fabricant de cintes de cotó; Francesc Bohigas i Badia, advocat; Josep Maria Pascual i Claret, metge; Manuel Oms i de Prat, advocat; Ignasi March i Coma; Marià Batlles i Dalmau, industrial cotoner; i Manuel March i Solernou.

Les primeres oficines van ser al primer pis d’aquesta casa al carrer de Sobrerroca, número 14 (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

La inaugurado de la Caixa tingué lloc el 8 de gener de 1865. Primer a l’Ajuntament de Manresa, en presència de tot el consistori. Després, a les que serien les primeres oficines de la Caixa, al número 14 del carrer de Sobrerroca. L’acta de l’Ajuntament insisteix novament en el fet que la Caixa, com a institució benèfica, “debe reportar numerosos beneficios a esta ciudad y en particular a la clase proletaria”.

El primer local de la Caixa no s’adeia gaire amb el que era una caixa dels obrers. Era al primer pis del carrer principal de la ciutat i el compartia amb el Casino Manresano, que era el que el seu nom indica. La Caixa començava la seva vida sense un duro i amb l’horari clàssic d’aquestes institucions, que obrien només els diumenges de nou a dotze del matí. El Casino Manresano tampoc no tenia diners i podia cedir el local durant aquelles hores.

Al cap de dos mesos, la Caixa d’Estalvis hagué de buscar nou local, perquè el Casino Manresano es dissolgué i la Caixa no podia pagar el lloguer del pis. S’instal·laren aleshores a la baixada del Carme, número 2. Alguns membres de la Junta hagueren de pagar pel seu compte els pocs mobles que necessitaven i una mínima habilitació del local.

Uns anys difícils (1865-1904)

Problemes d’arrelament

Una de les primeres llibretes de la Caixa (Caixa de Manresa).

La Caixa d’Estalvis de Manresa, en els seus inicis, no va aconseguir connectar amb la classe obrera manresana i tampoc no va rebre un especial suport de la seva burgesia. El petit volum dels dipòsits i l’escàs nombre dels impositors en són una prova. Haurem d’entrar al segle XX per veure el seu desenvolupament. Les possibles causes d’aquest fracàs s’exposen en l’anàlisi del període: guerres, conflictivitat social, crisi econòmica. És difícil distribuir les possibles responsabilitats.

Els homes i l’organització

La Junta de Govern de la Caixa, segons els Estatuts, serà presidida per l’alcalde de Manresa. S’establia així un lligam de tutela per part del municipi sobre la Caixa, tal com era habitual aquells anys. L’actuació de l’alcalde no acostumava a passar d’un paper oficial i formal. Un altre lligam estatutari era amb l’Església, a través d’una vocalia a favor de l’arxipreste de la seu manresana, un lligam que serà realment efectiu, tal com veurem.

Al marge d’aquests dos càrrecs especials, la Junta era formada per vuit vocals. La feina requeia sobre el director primer i sobre els qui ocupaven càrrecs específics, com el comptador, el tresorer o el secretari. Les caixes no tenien director general, sinó tan sols funcionaris administratius, i les funcions d’aquell corresponien als membres de la Junta de Govern, que tenien càrrec executiu i havien d’estar presents durant les hores d’oficina oberta al públic, segons torn que s’establia entre ells.

Josep Pons i Enrich, primer director-president de la Caixa, 1865-1867 i 1869-1874 (Rosa Serra i Ramon Viladés, La colònia Pons de Puig-reig (1857-1987), Berga, 1987).

El primer director va ser Josep Pons i Enrich (1811-1893). Era l’home indispensable en aquell moment, si l’entitat volia reeixir, ja que acumulava poder econòmic i autoritat moral sobre els seus conciutadans. Al marge de la seva activitat com a industrial, va ser alcalde de Manresa el 1854, fundador de la Unión Manresana d’assegurances contra els incendis i també de 1’ empresa que portà l’enllumenat per gas a Manresa, a més de diputat provincial.

El pare de Josep Pons era un perxer, un menestral que teixia cintes o galons de seda. Ell guanyà els seus primers diners organitzant petits tallers tèxtils, que filaven i teixien cotó en diversos pobles de la comarca, en col·laboració amb el seu germà Lluís. Ells mateixos es cuidaven de vendre el producte acabat. Es casà amb la filla d’un dels primers contribuents de Manresa, un membre important del gremi de velers —seders— de la ciutat, que devia aportar capital a la família. Des d’aleshores els seus negocis agafen volada. Participa en diverses empreses i amb distints socis, però totes es dediquen a filar i teixir cotó. El 1853, la societat que tenia conjuntament amb Gaspar Pla posà en marxa la primera màquina de vapor que funcionà a Manresa. Una prova, aquesta, de la insuficiència d’aigua que patien ja aleshores els manresans, i que portarà els seus fills, Agustí i Lluís Gonzaga Pons i Enrich, a la creació de la fàbrica i colònia Pons, a Puig-reig, riu amunt.

Josep Pons i Enrich va ser director primer durant els dos primers anys de la Caixa. El 1867 cedí el càrrec a Manuel Oms, per tornar-lo a ocupar dos anys després, fins el 1874, que dimití de la Caixa i de les altres empreses en les quals participava i traspassà la direcció de la indústria tèxtil als seus fills. Des d’aleshores es dedicà només a obres de beneficència, com fou l’establiment de les Germanetes de la Caritat a Manresa. Morí el 1893 a Barcelona, on havia fixat la seva residència, a l’edat de vuitanta-dos anys.

Entre el 1874 i el 1888 hi hagué nombrosos canvis en la direcció primera de la Caixa. Els eclesiàstics es combinen amb els industrials. El successor de Josep Pons fou Francesc Enrich i Bros, el pare Baldufa, com era conegut popularment, un sacerdot manresà, fundador de la Caixa, dominic exclaustrat, que fou director general de l’Institut de les Germanes Dominiques de l’Anunciata a la mort del seu fundador, el pare Coll, i que havia estat professor de Teologia a Roma i amic personal de Jaume Balmes. Morí el 1882.

Mossèn Jaume Balaguer i Gubianas, Director-president de la Caixa, 1884-1885 i 1886-1888 (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

Un altre home d’església que va ser director primer de la Caixa fou mossèn Jaume Balaguer i Gubianas —mossèn Jaume de l’Hospital—, que ocupà el càrrec en dos períodes: 1884-85 i 1886-88.

Els industrials foren Isidre Soler i Carné i Baltasar Portabella i Peix. Aquest segon fou director primer en dues ocasions, per dos anys cadascuna (1882-84 i 1885-86).

Finalment, el 1888 va ser nomenat director primer un altre eclesiàstic, el canonge manresà Antoni Roca i Pla. Va passar a ocupar directament el càrrec en ser nomenat vocal de la Caixa aquell mateix any, a la mort de mossèn Balaguer, i el mantingué vint-i-nou anys, fins el 1917. Morirà l’any següent amb més de vuitanta anys. Tot indica que darrere de l’aparença formal d’aquest director primer, la responsabilitat de la Caixa recau en la persona de Manuel Oms, el promotor de l’entitat. Des del 1886 fins a la seva mort el 1907 és vocal tresorer, però al mateix temps administrador o “jefe interior”. Si tenim en compte que la Caixa està instal·lada en el domicili de Manuel Oms —tal com s’explica a continuació—, és fàcil d’endevinar el seu protagonisme. Un protagonisme que serà confirmat pels seus col·legues a la Junta de Govern després del seu traspàs, i que serà decisiu per al desenvolupament de la Caixa.

Manuel Oms va ser el qui va portar els llibres de comptabilitat de la Caixa fins el 1896. En una acta de la Junta de Govern d’aquest any “manifestóse por el Sr. Oms la imprescindible necesidad que había de buscar un empleado que se ocupase en llevar los libros por no poder hacerlo como hasta ahora dicho señor” (27 de febrer de 1896). Es contractarà aleshores Joan González i Pérez, aragonès de naixement, perquè ocupi el càrrec d’administratiu de la Caixa. El 1904, González tenia l’ajut del seu gendre, Blai Padró, i el d’un conserge que completava la reduïda plantilla.

La participació de tres eclesiàstics en la direcció és força excepcional en la història de les caixes catalanes. La seva actuació accentuava, en principi, el caràcter benèfic de l’entitat i reduïa el creditici. Des d’un punt de vista estrictament tècnic no podem valorar gaire positivament el seu paper. Mossèn Josep Maria Gasol, director de l’Arxiu Històric, cronista de la ciutat i autor d’una història de la Caixa de Manresa, no aclareix el perquè d’aquesta presència executiva de tres sacerdots. Explica, en canvi, una anècdota que posa de manifest l’escàs ressò de l’activitat de la Caixa. El 1886, el bisbe de Vic, Josep Morgades, que serà el promotor de la Caixa d’Estalvis de Manlleu —1896—, en una visita pastoral a Manresa defensà públicament que “bueno sería si se presentaba ocasión de crear Monte de Piedad o Caja de Ahorros, donde los pobres encontrarían auxilio y podrían depositar su pequeña fortuna para que fuese aumentando y encontrarla segura en día de necesidad” (Josep Maria Gasol: Caja de Ahorros de Manresa, (1863-1973), pàg. 98). La Caixa i el Mont de Pietat que demanava havien estat creats feia vint-i-un anys, però el bisbe no en tenia consciència.

Una hipòtesi per explicar l’especial paper dels eclesiàstics en la Caixa de Manresa es podria basar en les dures lluites socials que enfrontaren empresaris i treballadors manre-sans durant llargs anys. Els obrers no es devien sentir temptats a dipositar els estalvis en entitats dirigides pels seus patrons o amb participació seva, i aquests estaven més preocupats a resoldre els seus problemes laborals que a fomentar l’estalvi dels treballadors. La direcció formal de la Caixa per part dels tres eclesiàstics coincideix fonamentalment amb els anys de grans conflictes socials.

La primera embranzida de la Caixa de Manresa es dóna quan Manuel Oms se’n fa càrrec de l’administració (1886). Mossèn Antoni Roca serà el director primer a efectes oficials i donarà la cara, però la feina —i positiva, des d’ara— anirà a càrrec de l’advocat Oms.

Una de les primeres llibretes de la Caixa (Caixa de Manresa).

El segon local de la Caixa a la baixada del Carme, un barri popular, tampoc no durà gaires anys. El compartien amb un grup de joventut que es dedicava a l’art i a la literatura. Però el grup acabà igual que el Casino Manresano i la Caixa no podia fer-se càrrec de totes les despeses del lloguer. El 1870, la Junta de Govern acceptà l’oferiment de Manuel Oms perquè les oficines s’instal·lessin a casa seva, on sembla que no pagaven cap mena de lloguer. La Caixa tornà així al carrer de Sobrerroca, però aquesta vegada al número 38. El domicili de Manuel Oms es convertia els diumenges al matí en l’oficina de la caixa d’estalvis de la ciutat.

Dipòsits

La primera llibreta de la Caixa de Manresa s’estengué a nom de Josep d’Argullol i Serra. Aquest era advocat, cunyat de Manuel Oms, i havia intervingut per obtenir l’aprovació reial a Madrid. Serà novel·lista i publicista de prestigi. Els titulars de les deu primeres llibretes són fundadors, fills dels fundadors, militars i alguna noia de servei, que devia treballar —probablement— a casa d’algun dels fundadors de la Caixa.

La Caixa comença en un mal moment econòmic per a la ciutat i per a la seva indústria. El sector tèxtil passa dificultats com a conseqüència dels anys de la “fam de cotó”, provocats pel bloqueig dels ports confederats en el conflicte entre els Estats del Nord i els del Sud, a l’Amèrica del Nord. No hi ha cotó i el que hi ha puja molt de preu. Quan s’inaugura la Caixa, la majoria d’empreses cotoneres de Manresa estan tancades, i els obrers, sense feina. El mateix 1865 s’acaba la guerra de Secessió als Estats Units, però els problemes del sector es mantindran encara uns anys més.

Evolució dels Dipòsits. 1869-1904.

El 1872, quan el proveïment de primera matèria es regularitzava, esclatà la tercera guerra Carlina, que durarà fins el 1876. Manresa veurà de prop els carlins, que ocuparen en dues breus ocasions la ciutat. Aquests tampoc no foren bons anys per als industrials i per als obrers.

Manuel Oms, el promotor de la Caixa, dirà en una memòria publicada al final del segle que el període crític de la Caixa de Manresa no es tancà fins el 1878. L’economia comença a anar millor i vénen bons anys per als empresaris. Els dipòsits de la Caixa creixen, però es mantenen dintre d’un volum molt modest. Recordem que és el 1886 quan el doctor Morgades recomana als manresans que creïn una caixa d’estalvis, ignorant la seva existència. La Caixa tenia aleshores tot just uns 200 comptes, que representen una ínfima part de la població obrera o no obrera de la ciutat.

El 1904, el darrer any d’aquesta etapa i el de la creació de la Caixa de Pensions, la de Manresa té 1,3 milions en dipòsits de clients, al voltant del 0,3% dels que tenen les caixes catalanes. És una participació molt inferior a la que tindrà en el futur i per sota del que correspon a una ciutat com Manresa, que tenia aleshores uns 22 000 habitants.

El tipus d’interès abonat als dipòsits serà del 3,5%, rebaixat posteriorment al 3%.

Inversió

Evolució de les principals partides del balanç (en rals i pessetes), 1865-1904.

Segons el Reglament de la Caixa, les quantitats dipositades pels impositors “serán empleadas por la Junta de Gobierno: 1. en el Montepío manresano, y 2. en la Caja General de Consignaciones y Depósitos o sus sucursales, o por aquellos otros medios seguros, legales y públicos que en lo sucesivo se adopten por la Junta de Gobierno” (article segon).

Les poques memòries de la Caixa que s’han conservat, corresponents a aquest període, no diuen res sobre com s’invertien els recursos. Aquest criteri era general a totes les caixes, ja que només s’acostumava a informar el públic sobre els dipòsits, el volum d’ingressos i el de reintegraments. Les actes de la Junta de Govern tampoc no són gaire explícites; a part, per dificultar més la tasca de l’historiador, estan escrites en una lletra de dificilíssima comprensió.

Per aplicació del Reglament, els diners recollits s’inverteixen en el Mont de Pietat. Però si la captació de recursos no resultava prou satisfactòria, encara ho era menys el “montepío”, ja que la demanda de crèdit amb pignoració quedava per sota del volum dels dipòsits recollits. El Mont facilitava diners sobre qualsevol objecte que tingués valor a judici del valorador, i prèvia autorització del director.

El govern espanyol impulsava aleshores la col·locació dels sobrants a la Caja General de Depósitos, un organisme dependent de la Hisenda espanyola. Sortosament per a la Caixa de Manresa, el Reglament exigia unes condicions que la Caja de Depósitos no podia acceptar: que el dipòsit es fes reintegrable amb avís anticipat de 15 dies. I és que de fet la Caja de Depósitos va fer suspensió de pagaments i farà patir molt els seus creditors, que trigaran anys a recuperar els diners, com molt bé van aprendre les caixes de Barcelona, Sabadell i Mataró.

Finalment, la Junta de Govern acordà aplicar els sobrants a la figura dels accionistes conservadors de capital. És a dir, distribuir-los entre els membres de la Junta de Govern i amics de la Caixa que tinguessin solvència, que mereixessin confiança i que estiguessin disposats a pagar el 5% d’interès i a retornar el capital tan bon punt els fos reclamat.

Amb la revifada que experimentaren els dipòsits al final de la dècada dels vuitanta, la inversió es va diversificar. L’acta de la Junta de Govern de 3 de febrer de 1891 diu:

Está invertido todo en el Monte por medio de préstamos, en 50 billetes Cuba, 67 obligaciones Francia al 3% y 4 títulos de la Deuda al 4%, préstamos y depósitos todos a particulares y a la Junta de Aguas de esta ciudad y dinero existente para hacer frente a los reintegros”.

El 1859 havia arribat el ferrocarril de Barcelona (Gravat del 1859).

Com si fos un telegrama, se’ns diu que la Caixa té una cartereta de valors, formada per bitllets de l’illa de Cuba —que estaven avalats pel Banc Hispano-Colonial—, obligacions del Ferrocarril de Barcelona a França per Mataró i deute de l’estat. Els “depósitos a particulares” fan referència als accionistes conservadors de capital, però també hi devia haver algun crèdit. Finalment hi havia un préstec a la Junta d’Aigües municipal.

Cinc anys després —el 1896— la cartera de títols ja tenia un cert gruix. Era formada per: 233 bitllets de l'illa de Cuba; 108 obligacions velles del Ferrocarril de Barcelona a França i 20 obligacions noves; 8 títols del deute interior de l'estat; i 24 títols del deute exterior. Varios pagarés y depósitos completaven l’actiu (acta de 27 de febrer de 1896). El Monte Pío manresano, agregado a la Caja de Ahorros”, segons el seu nom oficial, havia pràcticament desaparegut. Ho farà oficialment uns anys més tard (1907).

El 1904, la Caixa tenia també 100 obligacions del Ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses. Les obligacions ferroviàries resultaven més rendibles que els valors públics.

Excedents i fons propis

La Caixa de Manresa va tenir dificultats per a crear uns fons propis. Aquests havien de procedir d’uns excedents, i els excedents, d’unes diferències entre els interessos cobrats —per la inversió realitzada— i els pagats als dipositants, més les despeses generals. Com que els dipòsits no arribaren en la quantitat prevista, els excedents no eren suficients per a cobrir les despeses del personal —mínim— i les generals. Consta que, els primers anys, tant Josep Pons com el mateix Manuel Oms van cobrir el dèficit o, més ben dit, van pagar despeses de la Caixa pel seu compte. Això explica els dos primers canvis de local de la Caixa, que acaba instal·lada en el domicili de Manuel Oms, el qual li perdona l’abonament d’un lloguer.

Per reduir despeses, el 1867 es va decidir de suspendre l’edició de la Memòria i substituir-la per la publicació dels comptes en “El Manresano”, una revista que es deixà de publicar el 1871. El 1876 va marcar el punt més baix de la història de la Caixa, segons es desprèn d’una carta pública de Manuel Oms, en nom de la Junta de Govern, en la qual feia saber el seu balanç, que era el següent: Impositors: 64; Dipòsits (els donaven en escuts, tot i que la unitat monetària era la pesseta des del 1874): 16.655 pessetes; Fons propis: 0

Amb la recuperació econòmica del país i de la indústria manresana arribaren els primers excedents, que es mantindran fins a la fi del segle XIX i els primers anys del XX. L’any 1903 va ser especialment bo.

El resultat d’aquests darrers exercicis permetrà crear uns fons propis modestos, però, com que també ho eren els dipòsits, no hi ha res a dir. El 1904 les reserves creades representaven el 9,8% del total de dipòsits.

En aquestes condicions, la Caixa de Manresa no pogué fer altra acció social que la que representava la seva actuació pròpia i les poques operacions del Mont de Pietat, en clara decadència.

Consolidació i extrema prudència (1905-1920)

Endavant, amb molt de compte

Amb el segle XX, la Caixa de Manresa està ja en marxa i té el futur assegurat, tot i que es mantenen les tensions socials en el si de la societat manresana, les quals tenen el seu reflex en una entitat que no ha estat encara plenament acceptada per la població obrera. La seva clientela és, sobretot, menestral.

La Junta de Govern opta aleshores per una política d’extrema prudència. Tots els recursos captats són invertits en valors que no representen risc de cap mena. Cal crear uns fons propis que donin una mica més d’alegria a una Caixa que fins aleshores no n’havia tingut gaire.

Els homes i l'organització

Un altre eclesiàstic, mossèn Antoni Roca i Pla, director-president de la Caixa, 1888-1917 (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

Amb l’arribada de mossèn Antoni Roca es trenca l’etapa caracteritzada per canvis continuats en el càrrec de director primer. Nomenat el 1888, s’hi mantindrà fins el 1917, que dimiteix per raons de salut, naturals en un home d’edat avançada. Però el responsable real de la Caixa era Manuel Oms, oficialment vocal tresorer i administrador fins a la seva mort, al començament del 1907. El nou administrador serà aleshores Joan González, el funcionari, fins que morí el 1918. La Caixa de Manresa ja està engegada i està acceptada per la societat.

Ignasi March i Batlles serà el nou director primer el 1918. El seu pare —Manuel March i Solernou— i el seu avi —Ignasi March i Coma— havien estat fundadors de la Caixa. Advocat de professió i amb un important patrimoni familiar al darrere, milità políticament en la Lliga Regionalista. Va ser alcalde de Manresa (1899-1901) i diputat provincial i de la Mancomunitat catalana en crear-se aquesta. Es mantindrà en el càrrec fins el 1925.

Remarquem l’absència dels industrials més destacats en la direcció i la Junta de Govern de la Caixa de Manresa. Continuen els conflictes socials i l’enfrontament entre patrons i obrers amb una especial virulència. Alguna relació hi ha d’haver entre aquesta absència i la conflictivitat social. Sobretot, després de la desgraciada experiència dels primers anys de l’entitat.

El 1913 la Caixa s’establirà al carrer de Talamanca (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

El 1902 la Caixa havia vist la necessitat de buscar un local propi. Va ser el mateix Manuel Oms el qui va demanar a la Junta de Govern que s’interessés per la compra de les cases que ocupaven els números 10, 12 i 14 del carrer de Talamanca. Ja devia estar cansat de tenir a casa seva uns inquilins que no pagaven lloguer, que tenien cada cop més feina i que ara ja es podien permetre el luxe de comprar un edifici. Adquiriren aquelles cases per 25 000 pessetes, però un problema urbanístic afectà les mencionades finques i la Caixa no podrà establir-se al carrer de Talamanca fins el 1913, quan Manuel Oms ja era mort.

El 1907, la Caixa amplià el seu horari d’oficina, limitat fins aleshores a tres hores els diumenges al matí. Ara obriran les mateixes hores els dilluns, el dia tradicional de mercat a Manresa. Set anys més tard —el 1914— la Caixa obrirà tots els dies de la setmana des de les nou del matí fins a les dotze, un pas decisiu per a la normalització de la seva activitat.

Dipòsits

Del 1904 al 1910 —inclòs—, el creixement dels dipòsits de la Caixa de Manresa és nul. Hi ha crisi industrial, conflictes socials, l’aiguat del 1907 —terrible— i el rebrot dels deplorables esdeveniments de la Setmana Tràgica barcelonina el 1909.

Des del 1911 fins al 1920 són anys de creixement autèntic. El 1920 la Caixa té 2,5 milions de pessetes en dipòsits. I el que és més important: aquests dipòsits representen l’l,2% del total de les caixes catalanes. Si recordem que el 1904 el percentatge era tan sols del 0,3%, el creixement es manifesta real i sòlid.

Les llibretes reben un interès del 3%. No hi ha hagut canvis en els tipus d’interès.

La Memòria del 1911, que torna a imprimir-se, i té un cert rigor informatiu, reconeix les dificultats del passat i expressa esperança en el futur:

En sus primeros años y debido sin duda al desconocimiento de su existencia y finalidad y al estar en esta ciudad y comarca poco extendido el hábito del ahorro colectivo, llevó la Caja de Ahorros de Manresa una vida pobre; pero hoy, gracias a la persistente constancia de los Señores que se han ido sucediendo en sus Juntas de Gobierno y particularmente al impulso que con su celo la imprimiera el malogrado patricio D, Manuel Oms y de Prat, uno de los principales propagadores y más entusiastas sostenedores de esta institución, vive ésta en un estado de envidiable prosperidad, en beneficio de todas las clases sociales y especialmente de la clase obrera que tiene en ella lugar y modo seguros de colocar sus ahorros” (Memòria, 1911).

L’esclat de la que serà la Primera Guerra Mundial el 1914 provocarà un moment de pànic, que es tradueix en retirades de dipòsits. És un fenomen general a totes les entitats financeres catalanes. Només dura el mes d’agost i els diners tornaran, un cop garantida la neutralitat espanyola en el conflicte i entrellucades les possibilitats econòmiques que ofereix aquesta neutralitat. La Memòria diu que “si la crisis nos cogió de sorpresa, no nos encontró desprevenidos, y las rápidas medidas adoptadas permitieron a la Caja atender al momento todas las peticiones de reintegro, sin tener que apelar a la limitación de los pagos, ni al aplazamiento que autoriza el Reglamento” (Memòria, 1914).

Els titulars de llibretes també tenen un fort creixement. Però la mitjana de saldo baixa. El 1903 era de 606 pessetes per llibreta i el 1916 és només de 342 pessetes. Possiblement és conseqüència de l’obertura de comptes poc més que simbòlics a nounats o a escolars i a l’aparició de comptes inactius.

La Caixa informa sobre qui són els seus impositors. El 1916, el darrer any d’aquest període de què tenim aquesta informació, la categoria de les dones —sense més concreció— representa el 39%, els menors el 23% i els pagesos l’ll% del total. Hi ha molt pocs obrers industrials. De fet, en aquesta mateixa relació i sobre 4 691 titulars es mencionen 41 obrers de fàbrica, mentre que hi ha 40 encarregats de fàbrica, 23 filadors i 99 teixidors. S’entén que aquests darrers són petits empresaris i no treballadors per compte d’altri. La Caixa no s’ha introduït a la classe obrera i si ara comença a tenir volum de recursos és gràcies sobretot a les aportacions de la menestralia i els petits empresaris.

Inversió

Evolució de les principals partides del balanç (en pessetes), 1904-1920.

Durant tots aquests anys, a excepció del darrer —el 1920—, la cartera de valors de la Caixa de Manresa supera la xifra de dipòsits. Són quantitats pràcticament equivalents. Els dipòsits no són els únics recursos de la Caixa, ja que a hores d’ara han constituït uns fons propis. Aquests, els destinen a altres operacions d’actiu, a la partida d’immobles i a la quantitat en efectiu per a atendre reintegraments.

La part més important d’aquesta cartera —aproximadament la meitat— és formada per valors d’estat, que tenen dipositats a la sucursal del Banc d’Espanya de Barcelona, el banc que paga els cupons. La segona partida per ordre d’importància és la d’obligacions d’empreses ferroviàries, dipositades al Crèdit Mercantil de Barcelona, el banc creat pel marquès de Comillas, que després seran traspassades en part a les companyies emissores. Sorprèn la presència d’uns títols de renda fixa en dòlars, corresponents a empreses argentines i uruguaianes, dipositats a les oficines del Banco Español del Río de la Plata de Londres i de París. La resta de la cartera és constituïda per altres títols de renda fixa: Energia Elèctrica de Catalunya, deute de la Diputado de Barcelona i la Companyia General d’Asfalts i Pòrtland Asland, i uns valors locals, els de la Companyia Anònima Manresana d’Electricitat —25 000 pessetes—, des del 1912.

Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1904-1920.

Els crèdits tenen molt poca importància. Només una inversió de 45 000 pessetes el 1920, tot i que és un tipus d’operació que realitzen des de fa temps. Adopten la forma de crèdits hipotecaris, crèdits personals amb garantia —pagarés— o crèdits per pignoració de valors.

La Caixa de Manresa tenia compte corrent obert al Banc de Barcelona. Quan aquest va suspendre pagaments el 1920 hi tenien un saldo de 3 426 pessetes, que no era per a fer trontollar la institució. El 1913 obriren també compte corrent a Sol, Raurich i Companyia, uns banquers manresans.

El 1907 va deixar de funcionar el Mont de Pietat. No havia estat mai gran cosa. Sembla que en la decisió de la Junta de Govern influí el fet de comprovar que els usuaris del Mont eren “personas de mala conducta” i “mujeres de vida airada”, com dirà el cronista de la Caixa (Josep Maria Gasol, op. cit., pàgs. 118 i 120).

Immobles

El capítol d’immobles conté una sola partida, creada en comprar els tres edificis del carrer de Talamanca. Una partida comptabilitzada inicialment per 39 268 pessetes, que es comença a amortitzar des del 1914.

El 1916 la Junta de Govern acordà crear un fons per a cases barates, iniciat amb 5 266 pessetes. La Memòria comenta que:

...el importante problema de la construcción de Casas Baratas fué oportunamente estudio de especial predilección de la Caja de Ahorros de Manresa, pero la cuantiosa alza sobrevenida en el coste de las obras, por encarecimiento de los materiales y útiles de construcción, obligaron a aplazar y diferir para cuando factores y circunstancias de orden económico favorezcan y faciliten el desarrollo de proyectos recordados” (Memòria, 1916).

Les cases barates hauran d’esperar uns anys a construir-se.

Excedents i fons propis

La informació és incompleta, però tot indica que la Caixa té un excedent positiu cadascun d’aquests anys. Això permet crear un important fons de reserva. El 1920 els fons propis de l’entitat representen el 12,1% dels dipòsits, una xifra tranquil·litzadora.

Si l’evolució d’aquests fons propis no és sempre positiva és per les evolucions a la baixa de la borsa, que obliguen a reduir la valoració de la cartera, amb càrrec a reserves.

L’obra social

Amb els excedents comença l’obra social de la Caixa. El 1911,:

...contando la Caja con un fondo de reserva de alguna importancia, que pone a cubierto de cualquier contingencia imprevista el Capital de los imponentes, la Junta de Gobierno ha acordado destinar parte de los beneficios a un fondo de emulación de los propios imponentes y obras benéficas, como la de repartir lotes de 25 pesetas a cada uno de los imponentes o hijos de imponentes que sirvan en la actualidad en el Ejército de África” (Memòria, 1911).

L’obra social és molt modesta, com no podia ser altrament. Llibretes obertes a impositors pobres o als seus fills, pensions per a la vellesa a alguns impositors “que hayan demostrado mayor constancia en el ahorro y no tengan otros recursos o emolumentos que los del trabajo, jornal o salario eventual” (Memòria, 1916), i repartiment de segells als grups escolars per estimular l’estalvi.

Quan les operacions es normalitzan (1921-1935)

Tranquil·litat financera i primers crèdits

La tranquil·litat financera és el signe més evident que traspuen les memòries de la Caixa. I és que el període no es pot definir precisament com a tranquil, si tenim en compte el que representa el final de la Dictadura de Primo de Rivera, la proclamació de la República i el clima de confrontació social que anuncia la guerra civil.

La Caixa de Manresa se sent major d’edat. I, així, decideix obrir una oficina a Puig-reig, mentre obre el departament de crèdits, ja que considera aquest com a operació normal i no com a extraordinària.

Els homes i l’organització

El clima social a Manresa és pitjor que mai al final de la primera dècada del segle XX. Un llarg locaut de la patronal el 1919 ha deixat la classe obrera en condicions econòmiques extremes. Al final del 1920 va ser assassinat l’industrial cotoner Pere Oliveras. És en aquest marc de guerra de classes, general a Barcelona i a les comarques catalanes industrialitzades, que el general Primo de Rivera donarà el seu cop d’estat el 1923.

Ignasi March i Batlles, director-president, 1918-1925 (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

Lluís Bosch i Carreras, director-president de la Caixa, 1926-1934 (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

Des del 1918, la direcció Caixa de Manresa es manté en mans d’Ignasi March i Batlles, advocat i polític de la Lliga i membre de l’alta burgesia de la ciutat, fins a la seva mort el 17 de gener de 1925, ja en plena Dictadura.

El seu successor serà Lluís Bosch i Carreras, que era qui ocupava el càrrec de sots-director i substitut natural del director. Estava vinculat a la Junta de Govern de la Caixa des del 1911 i tenia aleshores setanta-sis anys. Per primera vegada en molts anys tornem a trobar un industrial al capdavant de la institució. És clar que aleshores hi ha quietud social, imposada per la força pel govern de la Dictadura. Lluís Bosch és un empresari metal·lúrgic, que fabrica pintes i lliços per a la industria tèxtil. Serà director primer fins a la seva mort, el 1934.

La proclamació de la República el 1931 no tindrà conseqüències per a la Caixa. La Memòria fa constar “una ligera alteración en la marcha normal de las operaciones” (Memòria, 1931). Els fets del Sis d’Octubre passen gairebé desapercebuts. Només una referència a “acontecimientos muy tristes ocurridos” el 1934 (Memòria, 1934).

Jaume Sitjes i Riera, director-president de la Caixa, 1934-1936 (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

El tercer i darrer director primer d’aquest període serà un altre industrial, aquest cop cotoner, Jaume Sitjes i Riera.

La Caixa, que treballava amb mitja dotzena de persones de plantilla, tingué com a administrador Blai Padró, el “senyor Padró de la Caixa”, anomenat així, potser, per distingir-lo del “senyor Padró del Banc”, l’entitat local manresana que portava aquest nom. Padró era un home d’una certa erudició —havia publicat una Gramática elemental de la lengua latina— i estava molt integrat en el que era la vida corporativa i cultural de la ciutat: directiu del Centre Excursionista, cantaire a l’Orfeó de Manresa i fundador dels Amics del Cant Gregorià.

Blai Padró morí el 1934, com Lluís Bosch. El succeirà Pere Domènech i Sant, que formava part de la plantilla de la caixa com a arxiver cap de secretaria. En serà administrador —després, director—, amb el parèntesi obligat de la guerra, fins a la seva mort, el 1967.

Els locals de la Caixa al carrer de Talamanca ampliaran l’horari d’oficina. El 1924 està oberta al públic tots els dies de la setmana, començant pel diumenge —i a excepció del dissabte—, de les nou del matí a la una del migdia. El 1926 s’hi va afegir el dissabte a la tarda, de quatre a sis.

El nom i els Estatuts de la Caixa canviaren el 1933 com a conseqüència del nou Estatut per a les Caixes Generals d’Estalvi Popular, promulgat pel govern de la República i ben rebut per la Junta de Govern. Els Estatuts de la Caixa s’hi van haver d’adaptar. Desapareix el caràcter tutelar de l’Ajuntament, exercit a través de l’alcalde com a president nat de la institució. I desapareix també el caràcter de vocal nat de l’arxipreste de la seu manresana, en el que és un gest expressiu de la política laica del govern republicà.

La Caixa d’Estalvis de Manresa i Mont de Pietat Manresa perd la segona part del seu nom i es converteix aleshores en Caixa d’Estalvis de Manresa. Ja sabem que el Mont de Pietat havia desaparegut de l’organització de la Caixa el 1907. Però s’havia tornat a introduir en aquest període d’una manera una mica contradictòria.

El 1934, la Junta de Govern comprà la casa que ocupava el número 24 del passeig de Pere III. El canvi tenia un considerable valor simbòlic i era l’expressió de la força i de la tranquil·litat financera d’una entitat que es veia consolidada i amb ganes d’anar endavant.

Expansió. La sucursal de Puig-reig

Oficina de la Caixa a Puig-reig. El 1929 s’obrí la primera oficina a Puig-reig, establerta provisionalment a la Colònia Vidal. A baix, el el dia de la inauguració de la sucursal (Caixa de Manresa).

El 1928 la Caixa de Manresa acordà l’obertura d’una oficina a la població de Puig-reig, que pertany a la comarca del Berguedà però limita amb el Bages.

Fins aleshores la caixa manresana no havia fet mai referència a una possible expansió. Les actes de la institució indiquen que la iniciativa arribà de fora, dels industrials propietaris d’Ignasi Vidal i Germans, una important empresa cotonera, amb colònia inclosa, establerta al terme de Puig-reig, al costat del Llobregat. La família Vidal era manresana i la seva petició respon a l’esquema de política social que havien introduït a la colònia fabril.

La Memòria de la Caixa no fa referència a la petició dels Vidal. Es limita a dir que la proposta de sucursal “ha sido muy bien acogida por los vecinos de dicha población [Puig-reig], pues con la sucursal que en breve establecerá nuestra Caja, desaparecerán las molestias que les ocasionaba la práctica del ahorro, por lo distantes que, hasta ahora, se encontraban los establecimientos de Ahorro popular” (Memòria, 1928).

La sucursal s’inaugurà el 24 de juny de 1929. Durant sis mesos, havia funcionat amb caràcter provisional una oficina de la Caixa a la Colònia Vidal. L’oficina definitiva s’instal·larà en el nucli urbà i en els actes hi participaran “nuestros compatricios los Señores Ignacio Vidal y Hermanos” (Memòria, 1929).

Dipòsits

La Caixa manté el seu impuls creixent. Els seus dipòsits passen de les 309 000 pessetes del 1920 als 2 milions del final del 1935. La seva quota de mercat pel que fa a les caixes catalanes també augmenta, de F 1,2% el 1920 a 1’1,9% el 1935.

El 1935 hi havia 13 595 llibretes obertes i es continua abonant el 3% als impositors.

Inversió

La Junta de Govern manté la política d’invertir la totalitat dels seus recursos de tercers en la cartera de títols. Aquesta es manté fins el 1930 per sobre d’aquells. És un fet del qual s’enorgulleixen: “Ocurre el caso, muy honroso para nosotros, rarísimo entre nuestras Cajas de Ahorro, de que solamente la Cartera de Valores cubre con exceso el saldo que por capital e intereses creditan nuestros imponentes” (Memòria, 1928).

Del 1931 endavant, la cartera de valors queda ja per sota dels dipòsits. És inevitable, des del moment que es realitza una important inversió en immobles i augmenta la partida de crèdits. De totes maneres els títols mobiliaris representen el 93,5% dels dipòsits el 1935.

Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1920-1935.

La cartera era força diversificada i demostra que tenien bons consellers. Desaparegut el Crèdit Mercantil, fusionat amb el Banc de Barcelona, utilitzaran els serveis de la Banca Arnús, primer, i de la SA Arnús-Garí a partir del 1926. Eren les dues grans banques de valors barcelonines que lluitaven per guanyar clients institucionals com eren les caixes d’estalvis.

El 1935 la cartera era formada per: valors d'estat (70%), obligacions ferroviàries (16%), títols de la Generalitat, la Diputació Provincial i els ajuntaments (8%, essent la principal partida de l'Ajuntament de Manresa), i obligacions d'empreses industrials (6%).

Les operacions de crèdit, gairebé inexistents fins el 1924, comencen a créixer el 1925. El 1929 es creà el crèdit amb garantia personal, que completarà l’oferta de crèdit hipotecari. Però aquest és el que s’enduu lògicament la part del lleó, amb un 92% del total el 1935.El 1934 es concedí un crèdit especial de 50 000 pessetes al patronat del llegat Prudenci Comellas, que va permetre la construcció del Museu-Arxiu de la ciutat i les obres a la façana de la seu manresana.

El 1928 la Caixa posà novament en marxa el seu Mont de Pietat. El crèdit, preferentment amb pignoració de joies, havia desaparegut el 1907, ja que la Junta no veia amb bons ulls la clientela del Mont, que no corresponia a la que ells pretenien, en el que era la lluita contra la usura. La Caixa tenia encara el Montepío Manresano com a agregat i algú devia impulsar el retorn d’aquestes activitats. Es nomenà taxador del Mont Ermengol Busquets, un joier de Manresa. El Mont, però, va tenir molt poca vida, ja que el 1935 tenia una inversió de 19 000 pessetes.

Immobles

El projecte de construcció de cases barates, iniciat el 1916 i aturat aquell mateix any, trigarà nou anys a posar-se en marxa. La Caixa anà constituint un fons destinat a finançar-les, en el qual hi havia 55 000 pessetes el 1924.

El 1932 es van acabar de construir els primers habitatges al lloc anomenat els Trullols, a la carretera del Pont de Vilomara (Caixa de Manresa).

A la sessió de la Junta de Govern del 5 de juny de 1925 es fa constar la compra de 268 602 pams quadrats de terreny al lloc anomenat els Trullols, a la carretera del Pont de Vilomara. El preu pagat va ser de 73 865 pessetes. El 7 de novembre de l’any següent es va fer la cerimònia de col·locació de la primera pedra. Però la construcció no tirà endavant fins el 1930 per problemes burocràtics d’autorització per part del Ministeri del Treball, segons diuen les memòries. Els 44 habitatges que formaven part del que era un primer bloc es van acabar de construir el 1932 i el 1934 estaven tots adjudicats. El 1932 el valor comptable dels terrenys i les contruccions era de 202 000 pessetes.

Excedents i fons propis

Evolució de les principals partides del balanç, 1920-1935 (en milers de pessetes).

Amb una cartera de valors com tenia la Caixa de Manresa, els seus resultats havien de ser positius. La situació es “halagüeña y floreciente” (Memòria, 1928) i els resultats “excelentes y prósperos” (Memòria, 1932) en un marc “de prosperidad y de firmeza” (Memòria, 1934) de la Caixa, no alterat per la situació política i social del país.

Una bona part dels excedents obtinguts —no inferior al 50%— són destinats a reserves o a la constitució d’un fons de compensació de valors, en previsió d’una baixa de la cotització dels que formen la seva cartera. El 1935 la Caixa de Manresa presenta un balanç en el qual els fons propis creats representen el 18,2% dels dipòsits i hi ha una situació financera molt sòlida. Els Estatuts del 1933 preveien un fons de reserva equivalent al 15% dels recursos dels impositors.

L’obra social

L’obra benèfica i social de la Caixa —al marge de les cases barates— es manifesta a través dels donatius que fa a obres ja existents, l’estímul a l’estalvi i la celebració de festes, com la del Dia Universal de l’Estalvi, recomanat pel Congrés Internacional de l’Estalvi celebrat a Milà el 1924.

Els donatius es fan a institucions manresanes com l’Hospital de Sant Andreu, l’Asil de les Germanetes dels Pobres, l’Associació de les Margarides, els menjadors d’assistència pública o el Sanatori de Sant Joan de Déu. L’estímul a l’estalvi es fa a través de l’obertura de llibretes als nascuts al terme municipal i als escolars, com a premi als estudis.

Acte en el teatre de la Colònia Vidal, 1929 (Caixa de Manresa).

El 1935, la Memòria de la Caixa considera que l’obra social de l’entitat té tres branques o manifestacions:

  • L’administració dels recursos que li són confiats.
  • L’estímul a l’estalvi, en forma de beques o pensions als impositors i l’oferta de llibretes als nounats i escolars.
  • Els donatius als establiments benèfics a favor dels qui “por no haber sabido acogerse en tiempo oportuno a la tutela de nuestras instituciones o por las miserias de la vida se han visto reducidos a la indigencia” (Memòria, 1935).

El Reglament del 1933 considera que un dels objectius de l’entitat és l’obertura d’una caixa de previsió per als seus empleats. La Junta de Govern havia acordat el 8 de febrer de 1929 la seva constitució amb un fons de 15 000 pessetes. La caritat —o la previsió— ben entesa comença per un mateix. El Reglament estableix pensions de jubilació, viduïtat, orfenesa o llarga malaltia, amb plans pensats per al personal de la casa.

La guerra (1936-1939)

Els homes i l’organització

L’edifici social al passeig de Pere III. La casa es va comprar el 1934 (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

La Junta de Govern de la Caixa es mantingué activa quan esclatà la guerra, fins que el 7 de setembre d’aquell any no fou destituïda pel Sindicat de Treballadors del Bages i del Berguedà. Aquest nomenà una junta revolucionària de govern, que es va fer càrrec de la direcció de la Caixa el 8 de setembre, en una reunió mantinguda amb els membres de l’anterior Junta —Sitjes, Bover, Dalmau, Cabot i Ferrer—. Un dirigent del sindicat —Antoni Mestres i Casas— substituí Jaume Sitjes com a director primer, però no per gaire temps, ja que fou mobilitzat el 1937 i morí aquell mateix any al front d’Aragó.

L’administrador Pere Domènech va ser rellevat de les seves funcions, però es mantingué oficialment com a funcionari de la Caixa, tot i que havia marxat de Manresa. El substituí el seu segon, Josep Padró. El 1937, en fer-se càrrec la Generalitat de Catalunya de l’administració de les caixes d’estalvis, Josep Padró fou nomenat delegat del govern català.

Miquel Cura i Janeras, que havia estat comptador substitut de la Caixa entre el 1923 i el 1926 i era ara vocal honorari vitalici, va ser assassinat el 12 d’agost de 1936 al Pont de Bar —Alt Urgell—, amb el seu fill, quan intentava passar cap a Andorra. Era un industrial de Navarcles, membre de l’Obra dels Exercicis Parroquials i de l’Associació de Pares de Família, vinculat a partits de dretes, segons Josep Maria Gasol. És l’única mort violenta relacionada amb la Junta de Govern.

A mesura que la guerra s’allargava, diversos membres de la nova Junta foren mobilitzats i substituïts per personal de la mateixa entitat. Cal destacar-hi la presència d’una dona —cas força insòlit—, Dolors Mir de Climent. La mobilització del personal obligà a passar l’administració de la Caixa a les mans de les esposes dels funcionaris, sota la direcció de l’administrador, també mobilitzat, però destacat a Manresa.

Al començament de gener del 1939 assumí el càrrec de director primer Manuel Va-llespí i Pastor, un comerciant manresà, el qual fou confirmat pel comandant militar de la plaça quan Manresa fou ocupada per les tropes franquistes el 24 de gener d’aquell any.

El 26 de gener, el Consell d’Administració, format per Manuel Vallespí, Josep Calafell, Josep Padró, Ricard Vila i Dolors Mir, es reuní formalment per expressar la satisfacció pel fet que la Caixa s’hagués mantingut “preservada de graves perjuicios materiales” i per fer la inevitable “adhesión al Gobierno Nacional”. L’1 de febrer el general Fidel Dávila, cap de l’exèrcit del nord, declarava nul·les totes les actuacions posteriors al 18 de juliol de 1936 “por los rebeldes que detentaron el poder”. Els qui s’havien revoltat titllaven així els qui s’havien mantingut formalment al costat del govern republicà.

En virtut del ban del general Dávila es reuniren, el 10 de febrer i sota la presidència de Jaume Sitjes, els membres de la Junta de Govern cessada, Joan Gallifa, Ignasi Dalmau i Jaume Ferrer. Constituïren la nova Junta de Govern, afegint-hi els noms de Francesc Muncunill —a l’exèrcit— i Josep Muntané —llavors a Barcelona—. Dos membres de la Junta el 1936 —Martí Bover i Andreu Cabot— havien mort durant la guerra per causes naturals.

El 1939 hi va haver dues morts més: la del director primer, Jaume Sitjes i Riera, i la del secretari, Jaume Ferrer i Padró. El primer va ser substituït pel sots-director, Joan Gallifa i Soler.

Evolució del balanç

No es publicaren Memòries durant la guerra, però els llibres de comptabilitat de la Caixa permeten seguir l’evolució de les principals partides del balanç.

Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1935-1939.

El primers mesos de la guerra els dipòsits baixaren considerablement. Al final del 1936, la Caixa ha perdut el 13,4% de l’estalvi captat —un milió i mig de pessetes—. Les retirades no crearen cap problema de tresoreria, ja que no hi ha vendes de la cartera de valors, que era el recurs més a l’abast en aquestes circumstàncies. La Caixa, ja sota el govern de la nova Junta, publicarà una nota en la premsa manresana en la qual tranquil·litza els impositors, s’afegeix a la campanya de la Generalitat contra el tresorejament —guardar-se els bitllets a casa— i demana que ingressin els diners.

Al gener del 1939, a Manresa, els dipòsits havien recuperat el volum de tres anys abans. Però cal tenir en compte la pèrdua del valor adquisitiu de la pesseta durant els dos darrers anys de guerra, que va ser considerable.

La cartera de valors es mantindrà gairebé sense canvis. Els cupons de valors de l’estat van ser pagats al seu venciment i això permeté mantenir el compte de pèrdues i guanys. L’exercici 1938 es tancarà amb una petita pèrdua i els fons propis queden rebaixats en unes 200 000 pessetes. Aquest càrrec a reserves és probablement conseqüència d’alguns crèdits que es devien considerar pèrdua pura.

La partida d’immobles ofereix un cert moviment, ja que augmenta. I és que la Junta nomenada es trobà amb unes obres en curs, corresponents a l’immoble del passeig de Pere III, destinat a les noves oficines. Els seus membres manifestaren el disgust per la importància de la compra i de les obres iniciades, que consideraven desproporcionades a l’establiment, però es van veure obligats a continuar-les i a acabar-les.

En conjunt, tal com es produirà en totes les altres caixes catalanes, el resultat comptable dels anys de guerra va ser positiu.

Habitatges i obra benèfica (1940-1959)

Expansió modesta i obra social en uns anys difícils

La Caixa de Manresa, com totes les caixes, està lligada de mans i peus a l’hora d’operar, condicionada per un considerable intervencionisme i per la necessitat de tota mena d’autoritzacions abans de fer un pas. La Caixa farà el que podrà, obrint quatre noves oficines, fent una política d’inversió i finançament d’habitatges d’una certa importància i començant una obra benèfica pròpia, en què donarà suport a la Casa de la Caritat manresana.

Els homes i l’organització

Si els primers anys de la Caixa es caracteritzaren pel continuat canvi de directors-presidents i dels principals càrrecs, l’etapa que comença el 1940 és tot el contrari. Joan Gallifa i Soler, nomenat president aleshores, romandrà en el càrrec durant trenta-tres anys seguits, fins al final del 1973, que cessà. El mateix es podria dir del seu Consell d’Administració, que té diverses baixes per defunció dels titulars, però es manté bàsicament. El director va ser el mateix durant vint-i-vuit anys: Pere Domènech i Sant, des del 1939 fins al 1967.

Joan Gallifa i Soler, president de la Caixa, 1940-1973 (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

Pere Domènech i Sant, director general de la Caixa durant els anys quaranta (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

Joan Gallifa i Soler pertanyia a una de les famílies més velles d’industrials manresans, protagonistes de diverses iniciatives empresarials, però sempre dintre del sector tèxtil i cotoner. Les seves eren fàbriques de riu, que utilitzaven l’aigua del Llobregat o del Cardener com a font energètica. Joan Gallifa va ser el president d’Industrial Anónima GVC SA, una important empresa de filats i teixits de cotó, amb fàbriques a Manresa, Cardona i Sant Joan de Vilatorrada. La G de la societat corresponia a la inicial del seu cognom.

La Caixa no publicarà cap memòria durant tota la dècada dels anys quaranta. La primera en aquesta etapa de postguerra serà la del 1950, en la qual, entre altres coses, es recorda que l’Ajuntament de Manresa li atorgà el 1948 la Medalla d’Or de la ciutat.

El 1952, la Direcció General de Previsió del Ministeri de Treball, que era encara el ministeri de les caixes, va aprovar un nou text dels seus estatuts socials. Les modificacions no eren substancials, i es limitaven a regularitzar els canvis introduïts i poca cosa més, com va ser l’ampliació del Consell d’Administració de 8 a 10 membres.

Expansió

Oficina de Sant Vicenç de Castellet, oberta el 1950.

Tot just acabada la guerra, una ordre del Ministeri de Treball, que era el Ministerio Protector, establí que la Confederación Española de Cajas de Ahorro presentaria un pla de creació d’oficines. El principi general era que tots els municipis amb més de 4 000 habitants n’havien de tenir una. A Manresa hi havia una sucursal de la Caixa de Pensions des del 1917, a més de la Caixa de Manresa. El 1943, la Caixa Provincial de la Diputació de Barcelona obtingué l’autorització per a obrir la seva oficina. La Caixa de Manresa protestà enèrgicament contra la concessió al Ministeri de Treball, al·legant que la ciutat tenia ja cobert aquest servei. El Ministeri li donà la raó i cancel·là el permís de la Caixa Provincial.

El director de la Caixa, Pere Domènech, demanà al seu Consell una expansió de la Caixa per la comarca per tal d’afegir noves oficines a l’única que tenien a Puig-reig. El 1946 sol·licità que se n’obrissin a Navàs i a Sant Vicenç de Castellet, dues poblacions que no tenien el servei de cap caixa. El Consell ho aprovà, però l’autorització del Ministeri de Treball no arribarà fins quatre anys després. Les dues oficines s’inauguraren el 1950. La Memòria manifestarà amb discreció el seu disgust per l’“expansión modestísima, que ha podido hacer en su limitada demarcación” (Memòria, 1951). La tercera sucursal d’aquest període serà la de Balsareny, sol·licitada el 1956 i oberta al gener del 1958.

L’agència urbana número 1, Bonavista (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

El 1956 s’obrirà la primera agència urbana a Manresa, la de Bonavista.

Al final d’aquest període, la Caixa de Manresa tenia un total de 6 oficines obertes. Els nous Estatuts aprovats mantenien el caràcter local de l’entitat en precisar que “podrá establecer para el mejor cumplimiento de sus fines Sucursales y Agencias en la ciudad de Manresa y en otras poblaciones de su demarcación” (article segon). La paraula “demarcación” era imprecisa, potser voluntàriament.

Dipòsits

Acabada la guerra, la Caixa té al davant uns anys difícils. Uns anys difícils per a tothom, però especialment per a una comarca que té en la indústria la columna vertebral de la seva economia. Falta carbó, falten primeres matèries, i l’estat practica una política econòmica irracional en la qual els criteris polítics tenen absoluta prioritat sobre els econòmics.

El desbloqueig dels comptes intervinguts reduirà els dipòsits per sota dels 13 milions el 1942, inferiors als que tenia el 1935, tot i la forta pèrdua de valor adquisitiu de la pesseta. Aquell any la quota de mercat de la Caixa sobre el conjunt de les caixes catalanes és tan sols de 1’ 1,03%. La recuperació serà lenta i no s’iniciarà fins el 1950, que millora una mica la situació econòmica.

La modesta expansió dels anys cinquanta permetrà el manteniment de la quota de mercat, al voltant de l’1,4% sobre el total català.

Al final del 1959, la Caixa de Manresa té 318 milions en dipòsits de tercers. El 66% estan en llibretes, el 27% en imposicions a un any i el 7% en comptes corrents. Un estalvi castigat per unes disposicions legals que només permeten l’abonament del 2% d’interès a les llibretes i un màxim del 3% a les imposicions.

Inversió

Cartera de valors

El 1952 la Caixa de Manresa comprà dos immobles a Barcelona (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

La cartera de valors recull la inversió més important de la Caixa. Una cartera obligada des del 1951, quan s’exigeix que, com a mínim, el 60% del total de dipòsits agafi aquest camí i específicament es mantingui en valors públics o avalats per l’estat. Hi ha caixes catalanes, com la de Pensions en primer terme, que volen ser més papistes que el papa i superen per molt els percentatges exigits, cosa que representa un clar greuge a l’economia catalana. N’hi ha d’altres que, ben al contrari, fan estrictament el que els demanen i apliquen els recursos disponibles a crèdits i a inversió en immobles. La Caixa de Manresa es queda a mig camí dels dos models. Manté el percentatge obligatori de fons públics i aplica una altra quantitat a la compra de valors privats, industrials. I ho fa per un motiu clar que explica: “Algunas de las disponibilidades efectivas fueron invertidas en la adquisición de Obligaciones de empresas industriales de reconocida solvencia, con el fin de mejorar el rendimiento global de nuestra cartera de valores” (Memoria, 1956). Els títols que no tenen l’aval de l’estat paguen un interès superior. Es tracta de títols d’Hidro-Nitro, d’Altos Hornos de Vizcaya, de la Sociedad Metalúrgica Duro Felguera, de La Maquinista Terrestre i Marítima, de la Unión Eléctrica Madrileña, entre d’altres.

Crèdits

Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1939-1959.

La inversió en crèdits no es reprèn fins el 1950. El gràfic de la pàgina 357 és prou explícit en aquest sentit. I els que es donen són crèdits institucionals, més que a particulars. Aquell 1950 se’n donen dos d’aquest estil i d’una certa importància: un a la Junta de la Sèquia de Manresa, per reparar els danys que el temps i la guerra han causat a la canalització d’aigües, i un altre a la SA d’Aigües de Sant Vicenç de Castellet. El 1952 s’obre la línia de crèdits hipotecaris per afavorir la construcció d’habitatges, que es mantindrà en anys successius. El 1959 la Caixa té una cartera de 66 milions de pessetes, que representen el 20% dels dipòsits. Cinc d’aquests 66 milions han anat a operacions creditícies obligades, fora de Catalunya, amb interessos reduïts.

Immobles

Grup d’habitatges de la Sagrada Família, construïts entre el 1950 i el 1954 (Caixa de Manresa).

La Caixa farà una política activa de construcció d’habitatges, en especial per a la classe obrera, quan esdevé dramàtic el problema d’atendre la immigració que arriba a la comarca en iniciar-se la recuperació econòmica.

El 1948 la Junta de Govern “deliberó sobre el problema de la vivienda, acordándose dedicar especial atención a este asunto, con objeto de aliviarlo en lo posible” (27 de febrer de 1948). La Caixa tenia encara molt terreny disponible als Trullols, allí on havia edificat els primers habitatges. Serà el grup batejat amb el nom de la Sagrada Família, que s’iniciarà aleshores i que preveu la construcció de 136 habitatges.

El projecte es realitzarà entre el 1950 i el 1954. El 1953 es lliuraren 4 blocs de cases amb 64 habitatges, i l’any següent un nou grup amb 72 pisos més. El 1958 es comprarà un solar veí als blocs construïts.

Edifici de la Caixa a Balsareny, amb oficina incorporada (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa, 1863-1973).

Al marge d’aquests blocs, la Caixa va construir altres edificis o en reconstruí alguns de propietat en els quals hi havia oficina: a Puig-reig, Sant Vicenç de Castellet, Navàs i Balsareny. Els baixos es destinaven a la sucursal i la resta eren pisos disponibles.

El 1952 van comprar un edifici nou al carrer d’Amigo, de Barcelona, “en lugar muy céntrico y de gran porvenir” (Memòria, 1952), i el 1957 un altre al número 22 del carrer de Casp, també de Barcelona. Es tractava d’una inversió pura, sense altres interessos. Es construí igualment la casa del carrer de Casanovas, número 10, de Manresa, veïna al domicili social de la Caixa, amb habitatges i uns baixos, destinats a l’obra social, i el 1959 es comprà la casa del carrer de Barcelona número 6, també de Manresa.

L’any 1959 la Caixa tenia una inversió en immobles d’una certa importància: 34 milions, dividits entre immobles en renda i habitatges, qualificats de protecció, per a la població obrera.

Excedents i fons propis

Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes).

La política intervencionista de l’estat no permet ni la competència ni que les caixes vagin malament. Totes han de pagar els mateixos interessos als impositors, totes han d’invertir la major part d’aquests recursos en els mateixos actius —la cartera de valors— i totes han d’aplicar els mateixos interessos a les operacions de crèdit. Afegim-hi que també els sous del personal administratiu són fixos i així es pot entendre que l’anàlisi del compte de resultats d’aquests anys tingui molt poc interès. Quan n’has vist un els has vistos tots, ja que les diferències són mínimes.

La Caixa de Manresa ha de refer els seus fons propis i mantenir-los en proporció al seu volum de dipòsits. Això obliga el Consell d’Administració a aplicar una bona part dels excedents al fons de reserva. Tot i això, el 1959 els fons propis representen només el 4,5% dels recursos de tercers, un percentatge relativament baix.

L’obra social

Biblioteca popular de Puig-reig (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

L’obra benèfica de la Caixa es limitava als tradicionals donatius a les institucions sanitàries de la ciutat: la construcció d’un quiròfan al Sanatori de Sant Joan de Déu, la compra d’un equip de raigs X a l’Hospital de Sant Andreu o el finançament d’una sala o d’un pavelló de les Germanetes dels Pobres. Es completava amb els també coneguts premis escolars, l’obertura de llibretes als nounats, les pensions a la vellesa i els donatius per a atendre necessitats.

El 1951 la Memòria manifesta que “el consejo de la Caja tiene actualmente en estu dio la creación o adopción de alguna obra de carácter benéfico-social, que se halle encuadrada entre las clasificadas por la Superioridad y encaje a los fines y posibilidades económicas de la Caja” (Memòria, 1951).

El 1953, la Caixa de Manresa adoptà la Casa de la Caritat, i n’assumí els serveis assistencials des del 1954 (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

La Caixa restaurà el retaule gòtic del Sant Esperit, de Pere Serra (Joaquín Yarza, Retaules gòtics de la Seu de Manresa, Fundació Caixa de Manresa, 1993).

Des del 1950, els consellers, seguint un suggeriment del seu director, Pere Domènech, estudiaven la possibilitat de fer-se càrrec de la Casa de la Caritat manresana. Aquesta havia estat fundada el 1859 pel manresà Miquel Cots i Enrich, en memòria del seu fill Francesc, i era una institució molt arrelada a la ciutat, sota el control de la Fundació Cots. Tenia per objecte acollir, alimentar, vestir i educar nens pobres i estava aleshores “en trance de desaparecer” (Memòria, 1953).

Tot i l’interès de la Caixa, la burocràcia del règim va retardar la solució tres anys. Fins el 10 de juny de 1953 no es va aprovar el projecte de col·laboració entre la Fundació Cots i la Caixa de Manresa, que permetia la continuïtat de la institució. El sistema pres era el d’adopció de la Casa de la Caritat per la Caixa, que permetia el manteniment de la fundació i responsabilitzava la Caixa del seu finançament, que començava per la reparado de l’edifici, en estat molt deficient. L’I de gener de 1954, la Caixa n’assumí plenament els serveis assistencials.

En el camp de la cultura, la Caixa va iniciar una obra de biblioteques populars, aprofitant els edificis i les oficines de propietat. La primera va ser la de Sant Vicenç de Castellet, el 1950, i la segona, la de Puig-reig el 1955. Una altra obra destacable fou la restauració del retaule gòtic del Sant Esperit, de Pere Serra, joia de la col·legiata basílica de Santa Maria de la Seu, a Manresa.

El salt endavant (1960-1975)

Fort creixement de dipòsits, expansió i un crit d’atenció

Cartell anunciador del primer centenari, 1965 (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

Els dipòsits de la Caixa de Manresa creixen a un ritme molt superior al que tenen en el conjunt de les caixes catalanes. Especialment, a partir del 1970, quan l’entitat aprofita al màxim les possibilitats d’expansió que li proporciona el poder legislatiu i obre 35 noves oficines.

La Caixa és activa a l’hora de buscar dipòsits, però també a l’hora de buscar operacions de crèdit. El 1975 aquesta partida és ja la primera de l’actiu, superant en volum la cartera de valors.

Resulta difícil d’establir una relació entre l’evolució de la Caixa durant aquests anys i la desaparició, durant aquest mateix període, d’una part important de les grans empreses cotoneres, instal·lades al Bages, al costat del Llobregat i del Cardener, que tanta importància havien tingut en la industrialització de la comarca i en la creació d’una riquesa i d’una cultura industrial. Una història de la Caixa de Manresa no pot deixar de mencionar aquest fet, com ho fa per altra part una memòria d’aquesta entitat. És la cultura industrial, precisament, la que permetrà una ràpida reindustrialització de la comarca, amb nous establiments i nous sectors que substitueixen el cotó.

El 1975 hi ha una inflexió a la baixa de l’excedent. És un toc d’atenció i una exigència de mesures correctores.

Els homes i l’organització

Es manté la tendència de continuïtat de l’anterior etapa pel que fa a la composició de la Junta de Govern de la Caixa. Els seus membres són elegits per un període de quatre anys i quan acaba aquest termini són reelegits, gairebé automàticament.

El president, Joan Gallifa i Soler, dimitirà el 1973, després de trenta-tres anys en el càrrec. El seu lloc serà ocupat, amb tota normalitat, pel qui era el vice-president, Manuel Vallespí i Pastor.

A la direcció de la Caixa hi havia el mateix criteri de manteniment de les persones i dels càrrecs. El 1967 morí Pere Domènech i Sant, que feia quaranta-un anys que treballava a la Caixa, dels quals trenta-tres ocupant la màxima responsabilitat executiva, primer com a administrador i després com a director. Era el degà dels directors de caixa d’estalvis espanyoles i havia estat el responsable de l’inici de l’expansió territorial de la Caixa de Manresa.

El va substituir Josep Cors i Mangot, un altre veterà de la Caixa, amb vint-i-sis anys d’experiència. Ocupava el càrrec d’interventor. Continuà la política d’expansió.

Entre el 1943 i el 1944 la Caixa havia anat comprant els edificis veïns al del seu domicili social. Tot i que feia molt poc que s’havia inaugurat el nou, ja pensaven en una ampliació. Va ser el mateix 1944 que la Junta de Govern encarregà el projecte d’un edifici destinat als serveis centrals i al domicili social de la Caixa, que integrés tot el terreny disponible. Uns anys més tard, el 1950, demanaren un nou projecte a un altre arquitecte, que és el que es tirarà endavant. Però no serà fins el 23 d’octubre de 1965 que aquest s’inaugurarà. Aquell any la Caixa celebrava amb la màxima solemnitat el centenari de la seva creació i era un bon moment per a estrenar.

El 1971 la Junta de Govern demanà a Josep Maria Gasol, director de l’Arxiu Històric i cronista oficial de la ciutat de Manresa, un estudi històric sobre la Caixa. Es publicà el 1974 amb el títol de Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973). Historia de una institución centenaria. Una obra que aportava per primera vegada una gran quantitat d’informació sobre la creació i el desenvolupament de la Caixa manresana.

Expansió

El 1964 es posaren en marxa els anomenats Plans d’Expansió, que volien planificar l’obertura de noves oficines per part de les entitats d’estalvi.

Edifici-oficina a Berga (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

La Caixa inaugurà el seu nou edifici social el 1965 (Caixa d’Estalvis de Manresa).

Les caixes podien obrir-ne a les places que figuraven en el Pla, segons criteris relacionats amb els recursos propis i la xarxa d’oficines en marxa. Les places del Pla s’adjudicaven entre les caixes que les havien demanades, segons la capacitat d’expansió de cada entitat i les prioritats establertes pel text legal.

La Caixa de Manresa iniciarà així una forta expansió el 1965. El 1964 tenia 6 oficines i 11 anys més tard la xarxa era de 41. Són 35 les obertes en aquest període de temps.

La demarcació és la província. La Caixa de Manresa tendeix a mantenir-se dintre de la comarca en un primer moment i reforçar la seva presència a Manresa, amb l’establiment de diverses agències urbanes. Però el 1968 van a Berga i a continuació es van estenent pel Berguedà i les comarques veïnes, en forma de taca d’oli. Les poblacions que surten als diversos plans anuals i les possibilitats d’obtenir-les condicionen en aquest sentit l’estratègia de la Caixa.

Dipòsits

La Caixa de Manresa duplica gairebé la seva quota de mercat pel que fa als dipòsits, en el conjunt de les caixes catalanes. El 1959 tenia l’l,4%, i el 1975, el 2,45%. És aquest creixement relatiu dels dipòsits el que ens indica la seva evolució real, més que no pas el quantitatiu.

És evident que la Caixa fa una política més agressiva per captar l›estalvi i que els resultats estan influïts per la política de creació de noves oficines, ja esmentada. El gràfic de la pàgina 365 reflecteix clarament que el salt endavant es produeix, sobretot, a partir del 1970, que és l’any en què obre de cop 8 oficines i comença a veure els resultats de les obertes els anys anteriors.

Inversió

Cartera de valors

Oficines obertes.

El 1959 comença per a les caixes l’etapa de les obligacions de l’INI. Es manté i fins i tot s’incrementa el coeficient obligatori —que serà del 65% de l’increment dels recursos des del 1961—, però ara s’accepta la subscripció d’obligacions d’empreses propietat de l’Instituto Nacional de Industria, avalades per l’estat. Les caixes hi surten guanyant en rendibilitat, ja que aquests títols paguen un interès per sota del que seria el del mercat, però superior al dels títols del deute públic.

La Caixa de Manresa manté la seva política de complir estrictament el que li demanen. La seva cartera està formada pels títols computables i a més per altres —que procedeixen de l’anterior etapa— emesos per entitats privades de primera categoria, catalanes i no catalanes, que donen un millor rendiment.

Del 1962 endavant, el coeficient obligatori està format per fons públics o assimilats, com són les obligacions de l’INI, i per crèdits de regulació especial. Els primers tendeixen a baixar i els segons a pujar. El 1975 el 68% dels dipòsits estan captius d’aquesta forma: el 40% en valors i el 28% en crèdits. La Caixa de Manresa queda a 31 de desembre de 1975 lleugerament per sota del 40%, que correspon als fons públics, seguint la política autoritzada d’anar regularitzant a posteriori, segons el volum de dipòsits comptabilitzat.

Crèdits

Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1959-1975.

El 1973, per primera vegada, la partida de crèdits supera la cartera de valors. Significa un canvi substancial en el balanç de la Caixa. Cal tenir en compte que el 1959 el volum de crèdits representava tan sols el 22% d’aquella cartera. El canvi és activat pel mateix legislatiu, que introdueix els crèdits de regulació especial, els concedits per a l’adquisició de l’habitatge i els concedits al comerç, a particulars i a la petita indústria; però també per la política de la mateixa Caixa, que destina una bona part dels recursos disponibles a aquest concepte i al que en diuen crèdits de caràcter general, és a dir, no computables pel coeficient obligatori.

En aquest capítol de crèdits no computables, i que per tant corresponen a la política estricta de la Caixa, destaquen el 1975 els concedits per a la construcció d’habitatges, amb garantia hipotecària —590 operacions—, i a la indústria —316—.

Immobles i construcció d’habitatges

Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes).

En el grup de la Sagrada Família, al costat de Manresa, la Caixa construí 56 habitatges més, inaugurats amb motiu de les festes del centenari el 1965.

La continuïtat d’aquesta política d’habitatges es manté el 1971, però ara a través d’una fundació creada per la Caixa, que portarà el nom de Constructora Benèfica Manresana. Serà aquesta la que comprarà 10 hectàrees de terreny edificable en el polígon La Parada de Manresa. El 1973 inicià la construcció d’una primera fase amb 301 habitatges de renda limitada, que el 1975 estaven en estat avançat de construcció.

Excedents i fons propis

La Memòria del 1975 és la primera en la qual no es donen explícitament els resultats de l’exercici. I és que per primera vegada, també, l’excedent anual fa una forta flexió a la baixa.

El mercat s’està tornant competitiu i els marges s’han reduït. El cost del diner captat ha pujat des que el poder legislatiu permet el retoc a l’alça dels interessos que cobren els comptes d’estalvi. Les imposicions a termini poden abonar —que vol dir que abonen— el 6%, el doble que l’interès màxim permès fins el 1967. I a la Caixa de Manresa el volum d’imposicions augmenta molt, perquè l’estalvi busca una millor remuneració. La llibreta ordinària obté un rendiment del 2,75% el 1974, per sobre del 2% que havia estat vigent tants anys.

Les despeses de personal augmenten, però no exageradament, tot i que hi ha hagut un increment de personal, necessari per a atendre les noves oficines. És el marge financer el que s’estreny, subratllat per la desaparició el 1975 d’uns beneficis atípics, procedents de vendes o de títols amortitzats, que han mantingut una xifra alta d’ingressos durant els primers anys de la dècada dels setanta.

L’obra social

El Col·legi Oms i de Prat, que es posà en funcionament el curs 1968-69 (Josep M. Gasol, Caja de Ahorros de Manresa (1863-1973), Caixa d’Estalvis de Manresa, 1974).

Amb motiu de les festes del centenari de la Caixa, la Junta de Govern acordà fer el que anomenaran la primera obra social pròpia. La gran realització de la Caixa en aquest sector era la integració de la Casa de la Caritat, que no havia estat creada evidentment per l’entitat d’estalvi. S’acordà que aquesta primera obra pròpia seria un centre d’ensenyament primari gratuït, que portaria el nom de Col·legi Nacional Oms i de Prat, en honor del fundador i promotor de la Caixa. Per a construir-lo, s’aprofità el solar que havia ocupat el vell convent dels pares caputxins, cremat el 1936, al nucli urbà de Manresa. El solar es volia dedicar a la construcció d’habitatges quan es comprà el 1963. El centre escolar es posà en funcionament el curs 1968-69. Tenia una capacitat per a 800 alumnes.

El 1968 la Caixa fusionà la Casa de la Caritat, de la qual era la principal responsable, amb l’antic Asil dels Infants Orfes, una altra institució centenària manresana, creada al segle XVII pel canonge Jaume Pascual. El resultat de la fusió serà la Residència Assistencial de Manresa —Fundació Cots-Pascual—.

El 1972, el Consell acordà cobrir un dèficit sanitari que tenia Manresa amb la creació d’un Centre de Reanimació Cardíaca - Unitat Coronària. S’inaugurà al final del 1974.

En el camp cultural, la Caixa continuarà amb la creació de biblioteques populars, iniciada en l’etapa anterior. Quan s’obre una sucursal, s’acostuma a construir un edifici de nova planta o reformar-ne un d’existent. Els baixos es destinen a l’oficina i dintre del mateix edifici es busca espai per a la biblioteca.

El complement d’aquesta obra social està format per donatius que donen suport a l’esport, obres escolars, premis a l’estalvi, etc., d’acord amb el que havia estat el camp tradicional de les caixes.

Canvis profunds i consolidació (1976-1994)

Servei financer i consolidació

Aquests anys són de transformació profunda per a la Caixa de Manresa, com per a totes les entitats d’estalvi. Aquella entitat benèfico-social, que actuava a la seva comarca d’origen recollint estalvi i fent una acció social concentrada en la construcció d’habitatges, es troba definida com una entitat financera, d’àmbit català, en competència amb les altres caixes —catalanes i no catalanes— i amb els bancs, que tenen una més gran i més llarga experiència en l’oferta de serveis financers. El repte li arriba en el moment que revisa la seva estructura de producció, a fi de millorar-la.

El resultat és positiu i esperançador. La Caixa de Manresa aconsegueix en pocs anys fer la transformació exigida i donar una resposta vàlida al que s’esperava d’ella. No sense problemes, ni dubtes, però de manera satisfactòria. L’agressivitat comercial del darrer període és substituïda per una acció per mitjà de la qual el creixement dels recursos de tercers queda supeditat a les conseqüències que aquell pot tenir sobre el compte de resultats.

Els homes i l’organització

El 1975, per aplicació d’un decret promulgat al final del 1975, la Caixa de Manresa hagué de revisar els seus Estatuts, acomiadar tres consellers que tenien més de setanta-cinc anys —l’edat a la qual era obligat el cessament— i nomenar un nou Consell d’Administració. Un dels que dimitiren per raó d’edat fou el president, Manuel Vallespí i Pastor.

El doctor Josep Badal i Puig, president de la Caixa, 1976-1992 (Caixa de Manresa).

El nou president serà, des del 7 de setembre de 1976, el doctor Josep Badal i Puig, metge analista, que era el vice-president i formava part del principal òrgan de govern de la Caixa des del 1964.

El 1977, i ja amb la democràcia, un altre decret regulava de nou els òrgans de govern de les caixes d’estalvis, al mateix temps que establia la igualtat operativa entre bancs i caixes. Es pretenia una millor representativitat dels òrgans de govern i un millor control. Per aplicació del text legal, la Caixa de Manresa procedí durant el 1978 a l’elecció dels compromissaris entre els impositors i a la designació dels representants d’entitats científiques, culturals i benèfiques que havien de constituir l’Assemblea General, juntament amb representants del personal. L’Assemblea General es reuní el primer trimestre del 1979 i elegí el nou Consell d’Administració i les tres comissions previstes per la llei: la d’Obres Socials, la de Control i la Revisora del Balanç. Josep Badal fou confirmat com a president del Consell.

El 1989 la Caixa adaptarà els seus Estatuts i els òrgans de govern a la Llei de Caixes d’Estalvis de Catalunya, promulgada el 1985, impugnada en el Tribunal Constitucional i finalment aprovada amb modificacions. Amb aquest objectiu, l’Assemblea General es reuní amb caràcter extraordinari el 30 de novembre de 1989.

La presidència de Josep Badal durarà setze anys, fins el 1992, època d’expansió i consolidació, i també de potenciació de l’obra social, amb l’obertura de la sala La Plana de l’Om i la creació de la Fundació Caixa de Manresa. A ell li correspondrà presidir els actes de la celebració dels 125 anys de la Caixa, el 1990. Serà substituït per Valentí Roqueta i Guillamet, advocat, enòleg i industrial vitivinícola, i antic president de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Manresa. Amb ell, la Caixa fa un nou esforç de modernització i es dota de la tecnologia més avançada.

El 1978, la Memòria de la Caixa es farà ressò “del moviment integracionista promogut entre algunes caixes catalanes”. Es refereixen a la crida encapçalada per la Caixa de Barcelona i seguida per les de Sabadell i Terrassa en la qual proposen una determinada integració de les caixes catalanes. La de Manresa serà una de les que s’hi oposaran i signaran un manifest de rèplica, conjuntament amb altres caixes locals, on manifesten la seva fe en el futur d’aquestes institucions i on afirmen que no veuen la conveniència d’una fusió. El projecte no anirà endavant.

La direcció general veurà quatre persones ocupant la primera responsabilitat executiva de la Caixa, durant aquest període. El 2 d’octubre de 1979 morí Josep Cors i Mangot, director general de la Caixa, on havia ingressat feia trenta-vuit anys i on ocupava el càrrec des del 1967. El substituirà el subdirector, Ramon Bargués i Catllà, un altre veterà, el qual es jubilarà el 1986. Feia quaranta-set anys que treballava a la Caixa.

El nou director general, nomenat el mateix any 1986, serà Francesc Domènech i Bartra, que era el subdirector. És també sota el seu mandat que es constitueix la Fundació i s›inaugura el Centre de Serveis. Nou anys més tard (1995), el Consell d’Administració li accepta la renúncia que havia presentat al càrrec de director general i es jubila. El succeeix com a director general Adolf Todó Rovira, doctor en economia i catedràtic d’ESADE, que era director general adjunt des del febrer del 1995. La Caixa fa un canvi d’imatge corporativa i presenta una nova estructura organitzativa.

El 1981 serà el primer exercici en què es fa una auditoria a càrrec de professionals externs. Des d’aleshores serà norma general.

El 1993 fou inaugurat el nou centre de serveis al terme de Sant Fruitós de Bages (Caixa de Manresa).

L’immoble al passeig de Pere III, a Manresa, era un edifici clarament insuficient com a seu social i dels serveis centrals d’una caixa d’estalvis com la de Manresa. S’havia fet petit. El 1991 el Consell acordà la creació d’un centre de serveis. Aquest es construirà al terme de Sant Fruitós de Bages, prop de Manresa. La seva inauguració tindrà lloc el 29 de juny de 1993. El Centre ocupa prop de 10 000 m2 edificats, sobre un terreny de 16 500 m2. Acull els departaments dependents de l’Àrea de Sistemes i Serveis, la Secretaria General Tècnica i la Secretaria General, a més dels de l’Àrea Financera i de Planificació Comercial. L’edifici noble manresà continua com a seu social de l’entitat i seu dels òrgans de govern, la presidència i la direcció general i també de l’oficina principal de Manresa.

L’any 1994 la plantilla està formada per 512 persones, incloses les 4 adscrites a l’obra social.

En aquest període la Caixa passa pels canvis més profunds de la seva història. El seu caràcter d’entitat financera amb tots els drets i deures l’obliga a donar tota mena de serveis financers en un marc d’una competència cada cop més pronunciada. Significa la creació d’un Departament de Procés de Dades de bon nivell i la multiplicació de l’oferta de serveis. La Caixa de Manresa ho anirà fent durant tots aquests anys. Vol dir caixers automàtics, targetes de crèdit, assessorament financer i fiscal, descompte comercial, servei de tresoreria de la mateixa entitat, fons d’inversió, cessió d’actius monetaris, etc.

Expansió

Oficina de Cornellà de Llobregat

Oficina d’Olesa de Montserrat.

Un altre període de forta expansió. Les 41 oficines existents el 1975 es converteixen en 106, situades en 13 comarques catalanes i una a Madrid. El 1975 es va donar per tancada l’estratègia de plans anuals d’expansió, substituïda per una altra en la qual es dóna llibertat per instal·lar-se dintre del que és la pròpia província. Aquest límit serà ampliat a tot Catalunya el 1979. Es donarà igualment la possibilitat d’obrir una oficina a Madrid i per tant fora de la zona d’actuació, com a excepció.

La Caixa de Manresa mantindrà un ritme continuat i regular d’obertura de noves sucursals. El criteri és el de reforçar les places on té una especial força (Bages, Berguedà i Anoia, especiament), i anar entrant a les comarques veïnes. Barcelona rep una atenció especial.

Oficines obertes entre 1976 i 1995.

Al final del 1994 té 18 oficines a la ciutat de Manresa, inclosa la principal. Destaquen a la xarxa les 7 existents a Barcelona, les 6 d’Igualada i les 3 de Berga.

Recursos de tercers

Fins el 1983, tots els recursos de tercers captats per la Caixa tenen la naturalesa de dipòsits i amb aquesta expressió els hem anat seguint des de la seva fundació. A partir d’aquell any es donen altres instruments de captació de diner, que exigeixen la substitució de la partida comptable de dipòsits per una altra, de concepte més ample, com és la de recursos de tercers, en la qual hi ha els dipòsits tradicionals, però també altres, que tenen una naturalesa jurídica distinta.

Emprèstits (cèdules hipotecàries i bons de tresoreria).

Així, amb data de 24 de desembre de 1983, s’emetrà una primera emissió de cèdules hipotecàries per 350 milions de pessetes. Són títols garantits per les hipoteques cedides a la Caixa, quan aquesta concedeix crèdits amb aquesta garantia real. Les cèdules hipotecàries són contractes d’emprèstit, com ho seran igualment els bons de tresoreria.

El 1986 apareix per primera vegada en balanç el concepte de cessió temporal d’actius. Es tracta, sobretot, de lletres del tresor subscrites per la Caixa, traspassades temporalment a tercers. Aquestes lletres o altres actius monetaris prendran una gran importància en el conjunt dels recursos captats. En els quadres adjunts figuren la relació d’emprèstits i la de cessions temporals d’actius.

Els 11 205 milions de recursos de tercers —dipòsits— captats per la Caixa el 1975 s’han convertit en 143 959 milions de recursos de tercers —dipòsits, cessions temporals d’actius i emprèstits— el 1994. La quota de mercat de la Caixa de Manresa sobre les caixes catalanes ha baixat del 2,45% a 1’ 1,56%.

Inversió

Cartera de valors

El 1976 les caixes havien d’invertir el 42,5% dels seus dipòsits en fons públics o computables com a tais. Aquest coeficient obligatori anirà baixant contínuament, però amb molta lentitud, seguint el procés paral·lel de liberalització del sistema financer. Caldrà arribar al 1992 perquè aquest coeficient d’inversió, format per fons públics, combinat amb crèdits i altres actius, desaparegui del tot.

Per aquest fet, la cartera de fons públics perd importància relativa aquests primers anys del període, substituïda per títols de renda fixa més rendibles.

Valors de renda variable, 1988-1994.

Cessió temporal d’actius, 1986-1994.

Els primers títols de renda variable —accions— apareixen l’any 1983 i corresponen a una obra que afecta fonamentalment les comarques del Bages i del Berguedà. Són accions de Túnel del Cadí, Concessionària de l’Estat, promotora d’aquesta obra d’infrastructura, que dóna sortida cap a la Cerdanya i França a la vall del Llobregat. El 1989 la Caixa comprà accions d’ACESA, titular de les principals autopistes catalanes.

La creació d’un grup financer començarà el 1987 amb la constitució de Gesmanresa, una societat gestora d’inversió col·lectiva que llançarà el 1989 Invermanresa, un fons d’inversió mobiliari, el 1991 Fonmanresa, el Fons d’Inversió en Actius del Mercat Monetari (FIAMM) i el 1992 Inborsa, Fons d’Inversió Mobiliària. El 1991 la Caixa prendrà una petita participació en Comanresa Corredoria d’Assegurances SA i el 1993 en Saticem. Aquestes tres societats formen el grup financer que presenta les seves xifres consolidades amb el de la Caixa a cada memòria anual.

Crèdits

Evolució dels Recursos de Tercers, Crèdits, Valors i Immobles. 1975-1994.

El crèdit a l’habitatge es manté en primera línia durant els primers anys del període a través de la Constructora Benèfica Manresana, creada per la Caixa. El 1976 havia posat a la venda 98 habitatges a Navàs i 150 al polígon La Parada, de Manresa, mentre treballava en nous projectes a Cardona i Puig-reig. El 1978, la Constructora Benèfica havia construït 301 habitatges en la modalitat de renda limitada, segons les disposicions oficials.

El 1976 la Memòria destaca el finançament dels habitatges que construeix el Patronato de la Vivienda —organisme públic— en el nou poble de Cercs, per substituir els abandonats per la construcció del pantà al Llobregat.

La modernització de l’economia, que s’accelera amb l’entrada de la democràcia, representa un impuls a la concessió del crèdit hipotecari directe, mentre l’acció pública és gradualment i parcialment substituïda per l’acció privada en la construcció d’habitatges. El 1981 la Caixa informa que la seva filial Constructora Benèfica Manresana ha remès en les seves activitats, que no ha iniciat noves operacions immobiliàries i que els terrenys que tenia es posaran en venda.

L’empresa petita i mitjana mereix una especial atenció per part de la Caixa, al marge ja dels crèdits de regulació, que formaven part del coeficient obligatori d’inversió. Ho farà directament —Caixa i client— o bé a través d’organitzacions que agrupen les empreses petites i mitjanes, o a través de convenis amb la Generalitat de Catalunya per al finançament d’empreses industrials o del comerç en condicions avantatjoses.

El 1980 la Caixa participà per primera vegada en la concessió de crèdits sindicats en divises. Es tracta d’operacions de crèdit, per un volum important, a favor de grans empreses i concedides conjuntament per un grup d’entitats financeres.

El crèdit hipotecari es manté molt per sobre d’altres modalitats creditícies durant tot el període. El 1994, aquests crèdits representaven el 52% del total.

Immobles

La xifra d’immobles pren importància relativa durant tots aquests anys. Gairebé tots els edificis dels quals és propietària el 1994 són per a ús propi, ja sigui la seu social, el nou Centre de Serveis o els ocupats per oficines. Destaca l’edifici de La Plana de l’Om, que acull les dependències de la Fundació Caixa de Manresa, en un casal del segle XVI rehabilitat. La xifra que augmenta fortament és la de l’immobilitzat que correspon als equips d’automatització, el nervi de tota empresa moderna.

Excedents i fons propis

Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes).

El 1975 va ser un exercici en què es va produir una inflexió a la baixa en l’excedent de la Caixa. Convenia tornar a trobar un equilibri entre el creixement dels recursos de tercers i els productes derivats de les operacions ordinàries d’una entitat financera, frenant el creixement de les despeses. Això s’anirà aconseguint progressivament a partir del 1976.

Deu anys més tard, el 1986, l’excedent corresponent a aquest exercici torna a fer una forta inflexió a la baixa. Però ara les causes són unes altres: la necessitat de sanejament de crèdits dubtosos, quan tot just s’ha superat una llarga crisi econòmica. La Caixa va fer aquell any i els successius fortes dotacions als fons de cobertura per a insolvències i al fons de fluctuació de títols de renda variable. D’aquesta manera se superà el mal moment.

Les caixes no poden anar al mercat de capitals quan veuen la conveniència d’augmentar els seus fons propis. La seva naturalesa no mercantil els impedeix aquest camí, propi de les societats anònimes. El poder legislatiu donarà a les caixes un instrument en forma de les anomenades obligacions o deute subordinat. Es tracta de títols de la mateixa Caixa, que accepten quedar subordinats en l’escala de prioritats a tots els altres creditors, en cas de liquidació de l’empresa. Aquestes obligacions són computables com a fons propis. El 1988 la Caixa de Manresa farà una primera i única emissió d’aquestes obligacions, que tenen un caràcter perpetu, per un import de 2 000 milions de pessetes, que serà coberta.

El 1994 els seus fons propis són de 10 555 milions de pessetes, suma de les reserves generades per l’entitat, les obligacions subordinades i el fons de l’obra social. El coeficient de solvència exigit per les autoritats monetàries es fixa ara sobre els actius de risc i no sobre els dipòsits, com es feia abans. El coeficient era del 14,36%, 6,36 punts per sobre del mínim exigit.

L’obra social

Dotacions a reserves, 1976-1994.

Dotació obra social, 1976-1994.

Segons la normativa legal, les caixes han de destinar a l’obra social o cultural, pròpia o de tercers, els excedents anuals, un cop deduïts els que correpon aplicar a reserves i a la previsió d’impostos. El quadre adjunt dóna la relació dels ajuts aplicats a l’obra de la Caixa de Manresa i el percentatge que significa sobre els excedents generats.

El 1986 s’inaugurà una de les grans obres socials de la Caixa: el complex cultural La Plana de l’Om a la ciutat de Manresa. Serà des d’aleshores el marc obligat d’una part important dels actes culturals que es realitzen a la ciutat: exposicions, conferències, representacions, etc.

El complex cultural La Plana de l’Om.

El 1986 s’inaugurà el complex cultural La Plana de l’Om a la ciutat de Manresa.

El complex cultural La Plana de l’Om (Caixa de Manresa).

Seguint el camí de la majoria de caixes catalanes, el 1991 la Caixa constituí la Fundació Caixa de Manresa, amb l’objectiu de traspassar-li la gestió i administració d’una part de l’obra social. El 1992, la Fundació es va fer càrrec de l’obra cultural, que inclou les publicacions, la sala La Plana de l’Om i el Col·legi Oms i de Prat. La Caixa concedeix anualment els premis Avui-Caixa de Manresa, de periodisme, ràdio, televisió i publicitat. També cal subratllar els premis Oms i de Prat (1977), les beques d’investigació (1979) i per a viatges de recerca a l’estranger (1988), l’edició de llibres, els cicles de concerts, les exposicions, les conferències, els col·loquis, les projeccions, etc. Dintre de l’obra social es mantenen les llars d’avis i es realitzen nombroses obres en col·laboració amb altres entitats benèfiques o culturals que es mouen en el mateix àmbit geogràfic.

A continuació es presenta la llista de directors-presidents de la Caixa de Manresa des de la seva fundació el 1865 fins al 1992:

  • 1865-1867 – Josep Pons i Enrích
  • 1867-1869 – Manuel Oms i de Prat
  • 1869-1874 – Josep Pons i Enrích
  • 1874-1878 – Francesc Enrích i Bros
  • 1878-1882 – Isidre Soler i Carné
  • 1882-1884 – Baltasar Portabella i Peix
  • 1884-1885 – Jaume Balaguer i Gubianas
  • 1885-1886 – Baltasar Portabella i Peix
  • 1886-1888 – Jaume Balaguer i Gubianas
  • 1888-1917 – Antoni Roca i Pla
  • 1918-1925 – Ignasi March i Batlles
  • 1926-1934 – Lluís Bosch i Carreras
  • 1934-1936 – Jaume Sitjes i Riera
  • 1936-1937 – Antoni Mestres i Casas
  • 1937-1939 – Lluís Vila i Galobart
  • 1939 – Manuel Vallespí i Pastor
  • 1939 – Jaume Sitjes i Riera
  • 1940-1973 – Joan Gallifa i Soler
  • 1974-1976 – Manuel Vallespí i Pastor
  • 1976-1992 – Josep Badal i Puig
  • 1992- – Valentí Roqueta i Guillamet