En principi, aquest castell cobria els flancs ponentins del castell de Calassanç. D’acord amb aquesta situació privilegiada, existí segurament des d’antic, per bé que les seves notícies documentals durant la conquesta són exigües. Potser l’organització de la contrada fou encarregada al cavaller urgellenc Rotlan Ramon, igual que en el cas de Peralta. Recuperat del poder almoràvit, vers el 1143, el príncep Ramon Berenguer IV de Barcelona cedí a Pere I d’Estopanyà el castell d’Alins.
Segons notícia retrospectiva, Pere I el Catòlic lliurà els castells d’Alins i Jusseu al monestir cistercenc de Santa Maria d’Escarp, i poc després (1218) els recuperà el seu fill Jaume I. Més tard, la senyoria d’Alins va pertànyer als Benavent (1287) i als Molina (1293, 1320), que hi tenien un servei de cavall armat. Alins formà part integrant del tercer comtat de Ribagorça (1322), bé que interinament estigué en poder de les priores de Sixena (1326).
El cronista J. de Moner diu que el castell d’Alins era presidit per una torre rodona d’alçada notable. (JBP)
Al nord de la població d’Alins hi ha una elevació rocosa que domina la vila, a llevant de la qual s’aixeca l’església parroquial romànica de Sant Joan, on hi havia el vell castell que va originar la localitat.
L’accés al cim rocós solament és practicable per la banda meridional, però el pas està tallat per la construcció d’un gran casal senyorial, actualment deshabitat. A la banda oriental del pla rocallós s’aprecien restes de la fortificació medieval, consistents en les filades de base d’un mur semicircular, fet d’encofrat i de perfil atalussat. L’obra no sembla gaire antiga, tot i que per la situació topogràfica del lloc cal pensar en una fortificació d’origen islàmic que es podria integrar en la xarxa defensiva dels castells al voltant de Calassanç, com ja s’ha esmentat. Les restes encara existents són segurament ja d’època feudal, però anteriors a la construcció, al segle XVI, del casal que hi ha al peu del turó, a la banda sud. (JRG)