Situació
Vista de les ruïnes d’aquest castell, que coronen un tossal al costat de la població.
ECSA - J. Bolòs
Castell situat a la part alta de la població de Banyeres, en un extrem del poble, al cim d’un turó. Hi ha una bona panoràmica del Baix Penedès.
Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF810712.
Des de la part alta del poble de Banyeres s’hi pot accedir amb facilitat per un caminet que hi puja. (JBM)
Història
En el precepte que Sant Cugat del Vallès rebé de Lluís d’Ultramar l’any 938 en el qual es concedeix l’alou de Santa Oliva, apareix per primera vegada anomenat el castell de Banyeres del Penedès (ipsa guardia de Bagnaries). Amb aquesta mateixa denominació apareix com a límit del castell termenat de Castellet en una venda que el comte Borrell feu a Unifred Amat l’any 977.
El primer document que considera Banyeres com un castrum o castell termenat és de l’any 1032, quan Guadal, bisbe de Barcelona, cedí a Mir Llop-Sanç i a la seva muller el castell de Banyeres a canvi d’un cens anual de dotze quarteres de blat, sis sesters de vi, tres porcs i quinze lliures d’oli o cera. Segons aquest document el terme limitava a l’orient amb el coll de Lleger i la plana; a migdia amb l’esmentada plana, la “paratam episcopalem” i el terme de Santa Oliva; a occident amb el terme de Santa Oliva i el torrent Crexa (avui anomenat del Papiolet) i a cerç amb la vila Domenio, una spulunca parvula i d’allí directe al coll de Lleger.
El document deixa molt clar que el castell és propietat de la seu barcelonina i que la seva possessió prové de la donació dels seus fidels des de molt antic. En aquest document sembla establirse el que serà una constant al castell de Banyeres: la doble castlania. Mir Llop-Sanç el deixà en testament (1045) a la seva muller Quixol i al seu cunyat Miró Seniofred (casat amb Eg, germana de Mir Llop-Sanç); d’aquí passà per herència a Pere Mir (primer membre del llinatge que es cognominà Banyeres). Pere Mir de Banyeres feu una convinença (1076-78) amb el bisbe Umbert de Barcelona, però a diferència de Mir Llop-Sanç reconegué el domini de l’església amb el ritu del jurament feudal i el bisbe es reservava el quint dels drets territorials de les dominicatures. Tan sols quedaren exclosos els placita. Els censos en espècie de l’any 1032 foren augmentats amb drets ja típicament feudals: hosts i cavalcades. En aquesta convinença ja es fa esment de les cavalleries o feus de cavaller que donaren lloc a les quadres del terme, com Savartés, Saifores, Guanecs i Perdiguers.
Una neta de Pere Mir i filla de Ponç Pere de Banyeres, Guilia de Banyeres, regí els interessos d’aquesta família durant un dels períodes més llargs (1152-1215) de la història de Banyeres. Durant la seva llarga vida va anar desfent o desfent-se del patrimoni dels Banyeres.
En el resum del seu testament, on es diu que aquest no és vàlid, deixa com a hereu del castell de Banyeres a Galceran de Ribes (nebot-net) i al seu fill Arnau, clergue, 3.000 sous sobre el castell; però pel judici emès pel bisbe de Barcelona un mes després del testament i ja morta Guilia, Galceran de Ribes rebia el castell i Arnau 4 000 sous; tot això després que Arnau fes el testament i deixés els seus drets sobre el castell de Banyeres a la seu barcelonina. Amb aquesta deixa s’acabà la branca principal dels Banyeres.
Al segle XIV consta Bernat de Tous com a castlà major i posseïdor de la jurisdicció civil i criminal del castell de Banyeres, la qual havia comprat al rei Pere el Cerimoniós (1358) i al bisbe de Barcelona, com a castlà menor. Segons el rector Joan Bussot, Bernat de Tous va obtenir la jurisdicció de Banyeres del Penedès per parentiu amb els Banyeres.
La jurisdicció civil i criminal va ser recuperada pel rei el 1376 gràcies al fet que els prohoms de Banyeres van contribuir a la seva redempció amb 6 666 sous i vuit diners. A partir d’aquesta data a Banyeres hi ha una nova organització municipal. Els habitants depenen ara del batlle de Barcelona, el qual elegeix cada any, dintre d’una tria presentada pels prohoms i jurats, el batlle de Banyeres, el qual actuaria com a lloctinent del de Barcelona.
A partir del segle XV la Canònica de Barcelona reunificà tots els drets sobre Banyeres i era el paborde del mes de novembre qui ostentava tots els drets. Segons l’esmentat Manual del rector de Llorenç, el castell de Banyeres fou comprat pel paborde Pere Guillem Jofre a Bernat de Tous per 3 000 florins. D’aquesta manera es tancà el procés començat al segle X. (PSA)
Castell
Torre de planta circular o gairebé circular; de fet, segurament era una mica oblonga, semblant a altres torres d’aquesta comarca. Té un diàmetre exterior d’uns 7,4 m. Els seus murs tenen un gruix d’1,7 m. L’alçada actual és d’uns 8 m; és molt possible que originàriament fos el doble d’alta. Només se’n conserva, amb aquesta alçada d’uns 8 m, la part més septentrional, si fa no fa una tercera part del total. De les dues terceres parts restants sols s’han conservat els 2 o 3 m inferiors.
Els carreus són poc treballats, gairebé sense escairar, bé que força ben arrenglerats. A l’interior, a la part baixa, s’endevina algun rengle de pedres inclinades que recorda l’opus spicatum. Les pedres són unides amb morter de calç. Els carreus tenen mides diverses, per exemple 16 cm d’alçada × 29 de llargada; també n’hi ha alguns de més petits i altres de més quadrats.
Al cim del turó hi ha escasses restes del mur del recinte que devia envoltar la torre. Sembla que també s’hi ha trobat alguna sitja. Així mateix, hi ha notícies que l’any 1967 s’hi feu una excavació.
Es pot datar aquesta torre cap a la primera meitat del segle XI, tot i que sense tenir cap element constructiu, com portes, finestres, trespols, etc., és difícil d’assegurar aquesta datació. (JBM)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1971, III, pàgs. 908-922
- Miquel, 1989, núm. XI, pàgs. 189-216
- Urpí-Resina, 1991, pàssim