Situació
Una de les torres d’angle del castell de Bellpuig que formava part del vescomtat de Castellnou, amb el Canigó al fons.
V. Buron
El castell de Bellpuig es troba al cim del turó (768 m) que domina el petit nucli de Bellpuig, on hi ha el santuari parròquia de la Trinitat, la rectoria, la casa del comú i el cementiri.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 33’ 45,6” N - Long. 2° 37’ 15” E.
A la placeta del santuari, a ponent i vora l’entrada del cementiri, s’inicia el corriol rectilini i costerut que porta fins a les ruïnes del castell, des d’on es domina un ampli panorama sobre terres del Conflent (amb el Canigó), el Vallespir i el Rosselló. La pujada es fa en uns 10 minuts. (JBH)
Història
Vers 1240-41, Guillem V, vescomte de Castellnou, reconeixia tenir aquesta fortalesa per Nunó Sanç, aleshores senyor del Rosselló i de la Cerdanya. La senyoria i les justícies de Bellpuig i de Sant Pere de la Serra depenien directament dels vescomtes de Castellnou des del segle XI. A la fi del segle XIII, Arnau de Sant Marçal tenia el castell de Bellpuig en feu del vescomte Jaspert V, darrer vescomte de Castellnou (t 1321). El lloc de Bellpuig continuà essent part del vescomtat, però Berenguer de Castellnou, que l’heretà, el vengué junt amb el castell de Bellpuig, poc abans de la seva mort (1373), a Andreu de Fenollet, vescomte d’Illa i de Canet. A la mort d’aquest el 1423, la seva neboda, la reina Margarida de Prades, vídua del rei Martí, recollí aquesta herència, però revengué Castellnou i Bellpuig a Ramon de Perellós el 1426. El marquès de Llupià era senyor de Prunet i Bellpuig, com també de Castellnou a la vetlla de la Revolució Francesa. Els ramats transhumants que pujaven cap a les pastures de Cortsaví pagaven un dret de passatge al castell de Bellpuig. (PP)
Castell
El castell de Bellpuig era una fortalesa de dimensions força grans. És molt enrunat, però els murs es mantenen encara en alçades de certa consideració a tots els sectors. A la part superior del puig, al nord-oest del conjunt edificat, es troben les ruïnes de l’edificació principal. Aquest recinte sobirà enllaça pel costat meridional amb un gran recinte jussà que circueix un espai ampli dels vessants de migdia i llevant del turó, de pendent poc sobtat, on crea un extens albacar.
L’edifici superior o principal és al caire del fort pendent occidental del puig. Pels costats de tramuntana i de llevant és defensat per uns valls excavats a la roca, mentre que per migdia dona vers el recinte jussà, com ja hem indicat. La construcció fa 23 × 12 m, amb l’eix nord-sud. El mur perimetral, molt potent (1,90 m de gruix), assenyala una planta aproximadament rectangular, amb angles rectes al costat sud, però en canvi amb un traçat curvilini, sense cantonades, al nord. Hi havia tres torres cilíndriques, situades en els angles sud-est i sud-oest i al centre del llenç de tramuntana. Eren torres estretes, de poc diàmetre, de les quals s’ha conservat l’alt basament massís. Les cortines i les torres es drecen actualment en alçades compreses entre els 6 i els 8 m (màximes al costat occidental). Només són visibles els paraments exteriors, on hi ha unes espitlleres poc altes. L’espai intern resta colgat pels enderrocs de la part destruïda, coberts de terra. En aquest àmbit s’aprecien rastres d’habitacions o compartiments. Al costat de ponent es veuen vestigis de dues voltes, a diferents nivells. La més baixa (potser d’una cisterna) es pot comprovar que era de canó. És evident que una excavació de l’indret descobriria estructures d’interès.
La muralla del recinte jussà afecta una planta pentagonal, amb costats de llargades irregulars, la qual és originada en bona part per la configuració natural del terreny. L’albacar que delimita és força gran, d’uns 50 m de nord a sud i d’est a oest. El traçat del recinte es pot seguir sense entrebancs de consideració, malgrat que en alguns trams del nord i nord-oest estigui molt destruït. En els altres sectors els murs i les torres es mantenen en alçades de 2 a 6 m. La muralla té un gruix força homogeni, de 90 cm. Posseïa quatre torres adossades, totes de planta semicircular ultrapassada (cilíndriques i obertes a intramurs), les quals tenen diàmetres diversos. L’entrada al recinte s’identifica pel sud-est, amb una estructura defensiva a base d’un bastió rectangular, que ignorem si originava una veritable torre portal.
A l’espai del gran albacar, a intramurs, la vegetació impedeix veure-hi possibles restes d’edificacions. Malgrat això, a la banda de migdia, es poden identificar testimonis d’un parell de murs que sobresurten poc del terreny.
El castell ha estat construït, en totes les seves parts, amb blocs d’esquist del terreny geològic del mateix paratge, bastament escantonats i lligats amb abundant morter. La construcció és de gran solidesa, però l’aspecte de l’aparell és molt rústec. En general les pedres són voluminoses i cantelludes. A l’edifici superior i en els llenços i les torres de tot el sector sud-oest de la muralla jussana, els blocs de pedra es disposen amb tendència a la sedimentació horitzontal. A la part restant d’aquest recinte (murs i torres del sud-est, est i nord), l’aparell, fet amb el mateix tipus de pedres, es caracteritza per les nombroses filades d’espiga i de lloses inclinades en un sol sentit (opus spicatum). Si exceptuem l’ús d’aquesta tècnica de construir, no s’observen altres diversitats importants entre les diferents parts de la fortalesa. No s’aprecia cap trencament en el punt d’unió entre els dos aparells esmentats. Probablement no hi ha, entre ambdós, cap diferència cronològica de consideració. Potser responen a l’activitat de dos grups de constructors pràcticament coetanis, o a alguna represa de l’obra després d’una interrupció de poca durada.
És difícil apuntar una possible datació amb els elements de judici que proporcionen les ruïnes d’aquest castell en l’estat actual. Ha estat sovint considerat del segle XIII, segurament només perquè no es coneixen notícies històriques que hi facin menció d’abans de la primera meitat de l’esmentat segle. Tanmateix, Buron ja va insinuar la possibilitat d’una datació força més reculada.
A l’aspecte arcaic dels aparells, s’hi afegeix la planta de l’edifici superior, amb murs corbats o angles arrodonits. Aquesta planta recorda alguns castells anteriors als segles XII-XIII, com ara el de Montbui (Anoia), bastit a la segona meitat del segle X amb opus spicatum, o el de Mur (Pallars Jussà), del segle XI. Dins d’aquest període —des de la segona meitat del segle X als primers temps del segle XI—, entenem que cal situar el castell de Bellpuig. (JBH)
Bibliografia
- Ponsich, 1980b, pàg. 86
- Pous, 1981
- Buron, 1989, pàg. 126-128.