El poble abandonat de Boix és situat al marge esquerre de la Noguera Ribagorçana, a 397 m d’altitud. Una part del seu terme ha estat negada per les aigües del pantà de Santa Anna. Molt probablement el lloc de Boix, com el veí poble d’Ivars, va ser colonitzat durant les primeres dècades del segle XII sota la senyoria de Ramon Berenguer d’Àger. Aquesta afirmació es fonamenta en l’acta testamentària d’aquest personatge, atorgada l’any 1158, per la qual deixava a les seves filles —Berenguera, Magència i Ermessenda— i a la seva esposa Maria el lloc i castell de Boix, entre molts d’altres, i els en recomanava la subjecció al seu senyor, el vescomte Guerau Ponç III de Cabrera. S’infereix, doncs, d’aquest testament, que Ramon Berenguer d’Àger era feudatari dels Cabrera, vescomtes d’Àger.
El lloc i castell de Boix continuà sota el domini dels vescomtes de Cabrera durant la següent centúria. A la mort d’Àlvar d’Urgell, el seu germà Guerau va reclamar el comtat per a ell, car els executors testamentaris d’Àlvar l’havien cedit al rei Jaume I. Les protestes de Guerau desembocaren en un pacte amb el monarca que es va signar a Alzira el 1268. Segons aquesta concòrdia, Jaume I el va fer renunciar al comtat en canvi de la cessió en perpetu alou del castell de Boix, entre molts d’altres, i se’n reservà per a ell el domini eminent.
D’altra banda, des del segle XIII, el monestir cistercenc de Santa Maria de Vallverd tingué al terme de Boix diverses propietats que li provenien bàsicament de donacions pietoses. En aquest sentit, hi ha referència que l’any 1233 Bernat de Blancafort, per a redempció de la seva ànima, donà al cenobi de Vallverd un mas situat al terme de Boix.
Posteriorment consta que el 1541 Joan de Comallonga —a qui va ser concedit el títol baronial d’Algerri— era senyor dels castells d’Algerri i de Boix, ultra detenir els càrrecs de secretari i conseller del rei Carles I. Al segle XVII, el lloc de Boix, inclòs dins la vegueria de Lleida, era de l’abadia de Santa Maria de Poblet, sota l’òrbita de la qual continuà fins a la desamortització del segle XIX. No resta cap vestigi d’aquesta fortalesa.