Situació
Façana nord de l’antic castell, amb dues finestres obertes al segle XIV i la porta principal, avui paredada, a tocar de l’angle nord-est.
ECSA - J.L. Valls
Els vestigis en cara importants d’aquest castell es troben a la part més alta de la població de Calce, darrere de l’església actual, que és del segle XV.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 40’ 37,8” N - Long. 2° 45’ 25’ 5” E.
El poble de Calce, situat entre Baixàs i Estagell, és travessat per la carretera D-18, que va de Baixàs al coll de la Dona.
Història
L’indret de Calce és esmentat per primera vegada el 843 com a afrontació del terme de Baixàs. En aquesta època tenia la consideració de vilar (“villare que dicunt Calceno”). L’any 988 és consignat el topònim Cauce, nom de lloc que deu tenir el seu origen en l’existència per aquests topants de roques calcàries i, molt probablement, de forns de calç.
Un document del segle XI parla de la donació en franc alou que una dona anomenada Kerulia feu l’any 1072 a Santa Eulàlia d’Elna del seu alou, compost de camps i vinyes, situat al territori de la villa Calce.
Sembla que al segle XIII els So posseïen drets senyorials a Calce, si hom es basa en les pretensions que tenia sobre el castell de Calce Geralda de Cortsaví, vídua de Guillem de So (†1308), durant el regnat de Sanç de Mallorca. Aleshores, tanmateix, la senyoria era detinguda per l’infant Ferran de Mallorca. A la seva mort (1316) degué retornar al domini reial, car, l’any 1335, Jaume III de Mallorca cedí a Bernat de So, fill de Guillem, els castells de Calce i de Millars, en canvi de la baronia de Cortsaví, que Bernat havia heretat de la seva mare Geralda de Cortsaví.
Calce retornà al domini reial a la caiguda del reialme de Mallorca. Pere el Cerimoniós nomenà Ramon Ferrer de Figueres castlà del castell de Calce el 1344. Més tard, nogensmenys, els hereus de l’infant Ferran de Mallorca recuperaren els drets de l’infant i vengueren, el 1370, l’alta jurisdicció de Calce a Arnau I de Verniola. Aquesta família conservà des d’aleshores la senyoria (Bertran de Verniola, senyor de Calce, 1372; Arnau II de Verniola, 1386; Sibilla, vídua de Bertran, senyora de Calce i tutora delseu fill Francesc, 1394). A la mort de Francesc de Verniola la senyoria escaigué a Pere del Viver, probablement el seu gendre, a favor del qual la reina Maria reduí a 50 lliures els drets de lluïsme del feu de Calce. La família dels Viver, originària de la Fenolleda, conservà la senyoria fins al final del segle XVII. A partir d’aquest moment el terme passà a una branca dels Oms, que en foren senyors fins a la Revolució Francesa. Tadeu Ramon Antoni d’Oms, fill d’Antoni Tadeu Pere d’Oms, en fou el darrer titular.
Castell
Planta de l’angle nord-est de la fortalesa.
R. Mallol
Les seves ruïnes presenten un recinte rectangular (uns 60 m × 40 m) assentat directament sobre un sòcol rocós d’esquist (en part calcari). El mur del recinte té un gruix d’1,35 m a l’altura del primer pis i d’1,63 m a la part baixa.
L’aparell d’esquist generalment és disposat en espina de peix, amb les pedres tallades als angles. Té espitlleres allargades d’1,20 m, visibles a migdia a l’alçada d’un primer pis i espitlleres curtes (0,30 m) al cim de la muralla nord. Al nord hi ha uns elements de talús, probablement afegits en un segon moment per impedir l’ús d’escales en cas d’un assalt.
A la muralla nord, la més ben conservada exteriorment, s’obren, a l’alçada d’un primer pis, dos grans finestrals arquejats de mig punt, amb parament de marbre policrom, alternativament en gris i blanc, datables probablement al segle XIV.
Alçats de les façanes est i nord de la fortalesa.
R. Mallol
A la mateixa muralla, a l’angle nord-est, s’obria la porta principal, actualment aparedada. Aquesta presenta, a la part baixa, uns muntants de gres roig o bru d’Espirà de l’Aglí sota pedres calcàries i al damunt un arc de marbre blanc de mig punt. Una ranura (destinada a la inserció d’un rastell?) el separa d’un arc molt més baix, també de mig punt, el de la porta pròpiament dita. Al damunt de l’angle on s’obre la porta s’edificà una torre rectangular a plom de la muralla primitiva, la qual era probablement coronada per un matacà.
Interiorment, un corredor parcialment cobert amb volta de mig punt duia a la porta de l’habitació senyorial, feta de marbre blanc i que presenta un arc apuntat.
Entre altres detalls que hom pot observar, cal esmentar la ronda sobre boquets de pedra a la muralla nord, un gran forn cilíndric de pa i una gran cisterna amb l’orifici quadrat fet de marbre de Baixàs, exacte al de la cisterna del castell reial de Perpinyà.
El castell de Calce sembla remuntar almenys al segle XII; elements com la utilització del gres roig d’Espirà de l’Aglí, l’ús en bona part de les muralles de la tècnica d‘opus spicatum —com a la part baixa dels murs del castell de Castellnou, de la fi del segle X— i l’absència total de torres de flanqueig corroboren aquesta datació.
La porta principal fou potser parcialment reconstruïda al segle XIII i la porta interior amb arc apuntat, com també els grans finestrals de la façana nord, podrien pertànyer al segle XIV.