Situació
Les ruïnes d’aquesta fortalesa es drecen damunt una roca escarpada a la riba dreta de la Noguera Ribagorçana.
ECSA - J.I. Rodríguez
Les ruïnes d’aquest castell se situen al poble abandonat de Pinyana, que és emplaçat damunt una roca escarpada a la riba dreta de la Noguera Ribagorçana, aigües avall de la resclosa de Santa Anna, la qual domina el congost de Pinyana.
Mapa: 32-13 (327). Situació: 31TBG992395.
Per a accedir-hi, cal agafar la carretera que puja a la presa de Santa Anna, i uns 300 m abans cal desviar-se a la dreta cap al campament de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. En arribar al darrer xalet, cal deixar el cotxe i pujar cap a l’ermita de Santa Anna i, una mica més amunt, al cap de cinc minuts, es troba el despoblat i el castell de Pinyana. (JRG)
Història
El castell de Pinyana fou conquerit als sarraïns pels vescomtes d’Àger entre els anys 1090 i 1103. Després de llargues bregues, Guerau II Ponç de Cabrera infeudà la fortalesa de Pinyana al cavaller Arnau Pere de Girbeta. L’any 1131 el vescomte Guerau II Ponç deixava dit castell al seu fill primogènit Ponç II Guerau de Cabrera, tot disposant-ne l’usdefruit de Ferrer Guerau, germà d’aquest, amb la meitat dels dominis.
El 1158 era feudatari del castell de Pinyana Ramon Berenguer d’Àger, el qual, en l’esmentat any, el deixà en herència a la seva filla Maiença, ensems amb el de Boix.
Un document summament important, per tal com fa referència a la séquia de Pinyana, rec segurament d’origen àrab, porta data de l’any 1174. Es tracta d’una convinença feudal en què el vescomte Ponç III Guerau de Cabrera encomanà a Bernat d’Estopanyà la meitat del castello de Pinyana, amb la meitat del castro de Zofera, la meitat de les castlanies, una cinquena part dels delmes, i 300 mancusos d’or “que exierint de illa cequia” de Pinyana; a canvi, el d’Estopanyà es comprometé a retenir-hi dos cavallers, permanentment, amb sis servents que serien “custodes in vigilis per omnes noctes”. El pacte també estipulà que Ramon Gombau posseís el castell de Pinyana en nom de Bernat d’Estopanyà. L’any 1190 hom consigna el castell de Pinyana en poder del mateix vescomte d’Àger. Després, la fortalesa de Pinyana fou lliurada en dot a sengles vescomtesses, Marquesa d’Urgell (1194, 1204) i Elo de Castro (1205). Segons el cronista J. Zurita, en la guerra per la successió del comtat d’Urgell, Guerau IV Ponç de Cabrera lliurà al rei el castell de Petania (1210).
A la fi del segle XIII el rei Jaume II integrà Pinyana en la baronia de Castre. Més tard, el castell de Pinyana formà part del IV comtat de Ribagorça com a domini senyorial. Segons el Diccionario… de P. Madoz, el lloc es despoblà arran de la guerra de Successió i el seu terme pervingué al marquès d’Alfarràs. (JBP)
Castell
Al capdamunt del rocam hi ha les restes del mur perimetral de la fortalesa; concretament, es conserva la cantonada nord-oest i el mur de ponent. Els dos primers metres del mur es componen de sis filades de carreus irregulars; les pedres que serveixen de base són calcàries i de forma més gruixuda, mentre que les superiors són més petites i de conglomerat. Els quinze metres que resten per a tancar el recinte per l’oest són testimoniats per una filada inferior, on s’aprecia l’atalussament de la part baixa del mur, ben lligat amb morter.
A la part meridional del turó hi ha les restes del poble, mentre que l’església és al costat septentrional, tots dos, però, a una cota més baixa que la fortalesa. Arreu hom troba ceràmica grisa, cosa que confirma la utilització del lloc durant l’edat mitjana. La datació de les restes de la fortificació és difícil de concretar, ja que la situació estratègica de l’indret faria que tingués una vida llarga i continuades refeccions des del segle XI. (JRG)
Bibliografia
- Monfar, 1853, vol. I, pàgs. 417 i 422-424
- Chesé, 1972, docs. 307, 313, 331, 431 i 477
- Fité, 1988, vol. 3, pàgs. 1106-1108
- Guitart, 1988, vol. 3, pàgs. 139-141
- Buron, 1989, pàgs. 157-158