Castell de Fonolleres (Parlavà)

Situació

Panys de mur on són visibles els vestigis de l’antiga fortificació del castell.

F. Baltà

Unes poques restes subsistents del castell medieval de Fonolleres es poden veure prop de l’església parroquial d’aquest poble.

Mapa: 296M781. Situació: 31TEG044583.

Un curt ramal que surt de la carretera de Rupià a Torroella de Montgrí —a la dreta, després de Parlavà— porta fins a Fonolleres.

Història

El castro de Funullaris era una de les possessions al·ludides en el pacte signat l’any 1085 entre els comtes Guislabert II de Rosselló i Hug II d’Empúries, el qual era una renovació del que ja havia establert el mateix Guislabert l’any 1075 amb Ponç I, pare i antecessor del comte Hug.

En altres acords semblants dels anys 1121 i 1154 —aliances esdevingudes tradicionals entre ambdues cases comtals— s’hi repetien els mateixos formulismes, amb la referència al castell de Fonolleres.

Alguns personatges del llinatge que ostentà el nom d’aquest lloc i castell són també documentats en aquesta època. Per exemple, en un conveni signat l’any 1055 entre els comtes Ramon Berenguer I i Almodis i Bernat Tedmar, sobre delmes de Palafrugell, hi són anomenats Pere Bernat de Fonolleres i el seu fill Guillem Bernat qui fuit de Fonoleres.

Els drets sobre el lloc i castell de Fonolleres figuren, sota l’alta senyoria dels comtes d’Empúries, en mans de diferents llinatges. Hi tenien drets la casa vescomtal d’Empúries i la mitra de Girona, que hi esdevingué preponderant al segle XIII.

Estefania de Fonolleres, l’any 1122, reconeixia els drets del bisbe sobre l’església i el lloc de Fonolleres. L’any 1163, en el seu testament, el cavaller Guillem d’Oltrera deixava als seus fills Bernat i Guillem els castells d’Oltrera i de Fonolleres.

L’any 1151, en el seu testament, el cavaller Guillem Umbert de Boadella disposà de la seva honor de Fonolleres.

Ramon de Palau —senyor de Palau-sator, Monells i altres llocs—, en testament del 1234, deixava, per pagar deutes, els seus drets sobre les viles de Llaneres, Fonolleres i Montiró.

El comte Ponç IV (1230-69), amb la voluntat de fer reviure l’antiga ciutat d’Empúries, cedí al vescomte Guifré de Rocabertí el feu de Fonolleres i altres drets, amb la condició que havia de residir a Empúries la meitat de cada any —des de la diada de sant Martí fins al maig— amb la seva família i la seva cort. Hom ha destacat que no hi ha notícies que l’acord s’arribés a complir, almenys durant gaire temps. Tanmateix, del fill i successor de Ponç IV, el comte Hug V (1269-77), hi ha constància que recuperà el domini directe de Fonolleres per la compra, que incloïa també altres possessions, feta precisament al vescomte de Rocabertí.

El bisbe Pere de Castellnou, l’any 1268, adquirí els castells de Rupià i de Fonolleres a la seva parenta Guillema de Rupià, muller de Pere de Santeugènia, per 34 000 sous i altres compensacions. L’any següent, el 1269, obtenia del comte Ponç IV i el seu fill Huguet les jurisdiccions civil i criminal de Rupià, Ultramort i Parlavà, el dret de notaria de Rupià i la jurisdicció dels homes d’església de Fonolleres, en canvi dels drets jurisdiccionals sobre Canet de Verges i Sant Iscle d’Empordà.

Els escassos rastres del recinte murat del castell de Fonolleres, prop de l’església, al sector oriental del poble, restaren molt disminuïts l’any 1970, en ésser desallotjat el cementiri parroquial. Hom enderrocà, aleshores, el basament d’un llenç amb una filada d’espitlleres que s’havia conservat uns metres a llevant de l’església parroquial de Sant Cristòfol com a tanca de l’esmentat fossar. Aquest mur es podia veure en una llargada d’uns 15 m i es mantenia en una alçada màxima d’1,50 m, un xic irregular.

Castell

Les úniques restes visibles del castell de Fonolleres són al cap de llevant d’un estret carreró, a poca distància i vers el nord-est de l’església parroquial.

A la part inferior de la cantonada i integrats en una casa relativament moderna, resten dos trams de mur amb llargues espitlleres. L’aparell és de carreus de pedra sorrenca, de mida mitjana i petita, escairats sense gaire cura i sense polir, que s’afileren sense gaire uniformitat, tot deixant visibles el morter i petits rebles a les juntures. La cantonada i les espitlleres són fetes amb carreus força més grossos, ben escairats i polits.

Aquestes restes formaven part, evidentment, de l’angle nord-est del recinte fortificat. No es pot esbrinar si pertanyien a una torre. Per la seva situació, resta clar que formaven continuïtat amb el fragment de llenç que fou destruït, com ja hem indicat, el qual presentava les mateixes característiques formals.

Bibliografia

  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I, Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 295-296.
  • Joan Badia i Homs: Parlavà, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. IV, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 345.