Situació
Façana de ponent de l’església, al mur de la qual hi ha inclosos diversos elements de l’edifici romànic.
J. A. Adell
L’església parroquial de Sant Feliu de Parlavà es troba al bell mig i al sector més elevat del nucli de la població.
Mapa: 296M781. Situació: 31TEG026525.
El poble de Parlavà és a la cruïlla de la carretera C-252 de la Bisbal d’Empordà de Portbou amb la carretera local de Rupià a Torroella de Montgrí. (JBH)
Història
El comte Gausfred d’Empúries-Rosselló, en el seu testament de l’any 989, deixava al seu fidel Guillem, fill de Guitizà, un alou del terme de “Palacio Ravano”.
La primera notícia coneguda sobre l’església és de l’any 1019, en l’acta fundacional de la canònica de la seu de Girona. La comunitat entrava en possessió de la meitat de la parròquia de Sant Feliu de Palatio Rabuni amb totes les seves pertinences, una de les donacions dels comtes Ermessenda i Berenguer. Altres notícies sobre l’església, posteriors, són dels segles XI i XII.
Els bisbes gironins anaren acreixent el domini sobre Parlavà, un dels molts que tenien al Baix Empordà. Pel maig del 1269 el comte Ponç-Hug d’Empúries i el seu fill Huguet permutaren amb el bisbe Pere de Castellnou la jurisdicció civil i criminal de Rupià, Ultramort i Parlavà, el dret de notaria a Rupià i la jurisdicció sobre els homes d’església de Fonolleres, per la jurisdicció sobre Canet (de Verges) i Sant Iscle d’Empordà. Pel juliol del mateix any, trenta veïns de Parlavà reconeixien al bisbe, com a senyor del castell de Rupià, que la seva parròquia es trobava dins el terme d’aquest castell episcopal.
L’any 1314 el bisbe Guillem de Vilamarí comprà al batlle Pere de Xesa totes les possessions que tenia al terme de Parlavà. (JBH)
Església
Secció transversal de l’església, en la qual són perfectament visibles moltes de les transformacions que foren fetes a l’edifici original.
LI. Auguer
Planta, a escala 1:200, de l’església, originàriament amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, però que posteriorment sofrí moltes i importants modificacions.
LI. Auguer
L’església és d’una sola nau capçada per un absis semicircular, la qual fou objecte d’una diversitat de reformes i afegitons posteriors. La volta de la nau és apuntada i seguida. L’absis s’hi obre per un simple plec i la seva volta pren una forma ametllada; té centrada una finestra de doble biaix amb els dos vessants en gradació.
Les altres obertures han estat refetes. Al frontis hi ha la portada i una rosassa del segle XVIII (data del 1742). El campanar d’espadanya romànic, de dos arcs sobre fermes pilastres que es dreça damunt aquesta façana, resta inclòs dins l’obra defensiva que fou construïda damunt tot l’edifici doblant la seva alçada original (segle XV?). Aquests murs, espitllerats i amb un matacà, donen al temple aspecte de fortalesa.
A la nau foren afegides dues capelles laterals, una a cada costat; a migdia fou adossada, a més, una sagristia (segles XVI i XVII). L’actual campanar de torre fou bastit damunt l’extrem oriental del temple al segle XIX.
Els murs romànics són ben aparellats amb carreus, ben escairats i allisats, que es disposen regularment a trencajunt. Una cornisa de secció de quart de cercle incurvat ressegueix la part superior dels murs tant a l’exterior com a l’interior. L’església presenta les característiques del romànic tardà dels segles XII i XIII.
Un dels carreus del mur meridional, a l’exterior i formant la cantonada del sud-oest, per sobre la cornisa, té una creu grega en relleu, inscrita en un cercle. (JBH)
Talla
Imatge de la Mare de Déu, vista de costat. A part el perfil que ofereix, cal notar la decoració amb què ha estat guarnit el seu setial.
J. Vigué
Imatge de la Mare de Déu, procedent d’aquesta església i actualment conservada en una col·lecció particular. És un exemplar de la segona meitat del segle XII.
J. Vigué
Procedent de l’església de Sant Feliu de Parlavà hi ha una bonica talla de la Mare de Déu, la qual actualment és a Barcelona formant part d’una col·lecció particular. Aquesta imatge fa 55,5 cm d’alt i 19,5 cm d’amplada màxima.
L’estat de conservació de la imatge és relativament bo. D’una banda, manté la seva policromia original, que és molt bonica, mentre que la part inferior davantera presenta un avançat estat de degradació. Així, el corc ha malmès el genoll dret de la Mare, com també les seves mans; és d’esperar que el procés s’aturi aquí.
Maria presenta les característiques habituals de les talles romàniques. Seu en una cadira plana (més semblant a un cofre escambell que no pas a un tron), amb un petit respatller. Al seu genoll esquerre reposa l’Infant, molt petit respecte a les proporcions de la Mare. Tots dos duen una corona de cresta, on alternen punxes suaus i trifolis. La corona de la Mare sosté un vel curt que cau i forma uns plecs graciosos mentre emmarca la cara. Per sota hi ha un mantell llarg que cau damunt els seus genolls i fa una mica de rebolcada per sota els braços, a la vegada que cobreix el cos de la Mare a l’alçada del ventre. El mal estat d’aquesta part no permet de discernir exactament la seva forma. Una túnica florida complementa el vestuari.
L’Infant fa l’acció de beneir amb la mà dreta, mentre amb l’altra recolza el llibre de la llei damunt el seu genoll. Porta una túnica senzilla i una toga del tipus romà.
Els dos personatges tenen l’habitual posició de frontalitat i distància, tant entre ells com respecte a l’espectador. Les faccions de la Mare, però, ben definides, imprimeixen una certa amabilitat al conjunt.
El que més ressalta en aquesta imatge és, sens dubte, la policromia, amb els colors bàsics i plans del romànic, però que, en el seu estat primigeni, devien conferir a la imatge una riquesa excepcional. Tant les corones com el mantell i una part de la cadira són daurats(*); les parts visibles del cos han estat cobertes de pintura de color ocre. Les celles, la nineta dels ulls i els llavis conserven encara les línies de marca. La toga de l’Infant, així com el dibuix de la túnica de la Mare, és blava. Aquesta túnica presenta una rica decoració; el seu fons és vermell i per damunt té un adorn simètric a base de palmetes; tot plegat dona fe d’un treball acurat i valuós. Aquest tipus de decoració s’assembla al de la imatge de la Mare de Déu de Sant Pere de Roda, de l’Esquerda, a Osona(*).
La cadira, decorada amb rombes, és del mateix tipus que la de la marededeu de Ger.
Antoni Noguera(*) situa aquesta imatge com un exemplar del segle XII. Creiem que aquesta és la data apropiada per a la nostra talla. A més d’altres característiques ja esmentades, la frontalitat i la rigidesa asimètrica, a més del rostre lleugerament expressiu de Maria, ens parlen d’un intent de naturalitat, propi del final del segle XII. Pel tipus de vel, més que no pas per cap altra cosa, Noguera situa la imatge de Parlavà dintre el grup mediterrani o marítim.
La imatge de Parlavà, com també el grup d’imatges que A. Noguera inclou dins aquest tipus(*), fa pensar que potser hi havia un model que copiaven els tallistes de la contrada. (NPP)
La primera notícia publicada sobre l’existència d’aquesta imatge, la donà Joan Badia (vegeu: Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. V, Baix Empordà, Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 294; fotografia a la pàg. 298). Fou aquest autor que l’any 1970 localitzà aquesta imatge en una casa veïna de l’església de Sant Feliu de Parlavà, on havia estat trobada “enterrada en una paret”, en el curs d’una campanya de reparacions feta a la casa, segons digué la propietària. El mateix Joan Badia fou qui donà la notícia a Miquel Oliva i Prat, aleshores cap dels Serveis d’Arqueologia i Belles Arts a Girona i director del Museu. Les gestions fetes per M. Oliva, encaminades a aconseguir amb urgència els diners necessaris per tal de poder adquirir la imatge no reeixiren. Els propietaris, ja assabentats de la importància de la peça, aviat la vengueren a uns senyors de Figueres, amb la qual cosa el Museu de Girona perdé la possibilitat d’aconseguir la propietat de la imatge. (JVV)
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I, Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 293-294.
- Joan Badia i Homs: Parlavà, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. IV, Barcelona 1981, pàgs. 343-344.