Situació
Vista del llenç de ponent de la muralla del castell de Navata. Al fons hi ha una torre circular, lleugerament atalussada, construïda segurament molt al final de l’edat mitjana.
J. Bolòs
Les restes del castell de Navata són situades a aproximadament uns 2 km al sud-oest de la vila. La fortalesa medieval fou construïda en un planell que, pel costat de tramuntana, s’acaba en un cingle, al peu del qual corre el riu Àlguema.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG885749.
Per anar-hi cal agafar una pista que surt del poble de Navata en direcció a migjorn (venint de Figueres a mà esquerra). Quan ja som a prop del riu, aq. uesta pista s’estreny i es bifurca; cal agafar el camí de l’esquerra, travessar l’Alguema per una passera i enfilar-nos fins al planell on es dreça el castell. Un cop al cim, una pista força dolenta va resseguint el riu “pel cim de l’espadat” en direcció a ponent, fins a arribar a un camp proper a la fortalesa. Al castell, hi podem entrar pel costat de l’església o bé pel costat del vall. (JBM-JBH)
Història
El castell de Navata, que era situat al comtat de Besalú, al terme de la parròquia de Sant Pere de Navata, ja surt documentat al segle XI. Entre els anys 1052 i 1072 foren signats diferents pactes, que es repetiren fins al 1093, entre els senyors de Navata i el bisbe de Girona. Els primers es comprometien a defensar els honors del bisbat, és a dir, la parròquia de Sant Pere amb la seva sagrera. Hi ha la referència del castell: “ipsa forteza de Navata, castro de Navata”.
L’any 1099 Bernat Adalbert de Navata donà el castell de Navata al comte Bernat III de Besalú, en canvi de rebre’l després com a feu.
Aquest conveni diu amb relació a la fortalesa: “el castell de Navata amb totes les fortificacions que hi ha o que en el futur hi hagi i amb tot l’espai de terra on són construïts el castell i tota la fortalesa o s’hi construeixin”. També s’esmenten els valls interiors i exteriors.
De fet, si partim d’aquest senyor de Navata del final del segle XI, podem intentar de tornar endarrere i retrobar els altres membres de la família dels possessors del castell de Navata, que d’ençà de feia uns decennis eren uns senyors importants d’aquestes contrades, que agafaren més poder, com tants d’altres, segurament arran del procés de feudalització de la societat, que s’esdevingué vers l’any 1000. El pare d’aquest Bernat potser era Adalbert Gausbert, casat amb Alamburga, i que signà l’acta de restauració del priorat de Santa Maria de Lledó de l’any 1089. Sembla que aquest Alambert també rebia el nom de Guillem Bernat. Cal assenyalar també que, en aquest moment, ja s’esmenta que era senyor de Navata (Adalberti de Navata, diu un document de l’any 1090).
Seguint els estudis de Pere Vayreda, el pare d’Adalbert era Gausbert Sunifred, que probablement era casat amb Adelaida, ja que Adalbert era filius Adalaidis femine. Aquest Sunifred —pare, per tant, de l’esmentat Gausbert—, segons Pere Vayreda, rebé en feu del comte Bernat Tallaferro un alou situat al nord de Navata; Gausbert comprà aquesta propietat al comte Guillem I de Besalú, l’any 1031.
De fet hi ha, però, alguns aspectes difícils de comprendre, d’acord amb els documents conservats, com pot ésser el mateix doble nom d’Adalbert o bé el fet que el seu presumpte fill, Bernat Adalbert, que ja hem esmentat, també tingui una mare anomenada Adelaida. També podria ésser, doncs, que el Guillem Bernat anomenat Adalbert fos un parent proper o fins i tot que fos el mateix home que Bernat Adalbert.
Sigui com vulgui, aquest Bernat Adalbert de Navata, que visqué al final del segle XI i començament del segle XII, tingué un paper important dins el comtat de Besalú, fet que permet que coneguem diverses coses de la seva vida.
Hem vist que l’any 1099, Bernat Adalbert cedia el castell de Navata al comte de Besalú. Immediatament, però, ambdós signaren una convinença o pacte feudal pel qual Bernat Adalbert, fill d’Adelaida, jurava fidelitat al comte Bernat III, fill de la comtessa Estefania, personalment i pel castell de Navata (ero tibi fidelis de ipso castro de Navata), que rebia en teoria de les mans del comte.
Després d’aquesta data. Bernat Adalbert signà diversos documents comtals: donació a la canònica de Besalú l’any 1104, donació a Ramon Berenguer III del comtat de Besalú feta pel comte Bernat III l’any 1107, etc. Havent mort el comte de Besalú, l’any 1111, Bernat Adalbert féu donació al comte barceloní del forn de Besalú i de tot allò que havia estat de Berenguer Ramon de Navata. Encara trobem Bernat Adalbert, l’any 1128, en una concòrdia entre Ramon Berenguer III de Barcelona i Ponç Hug d’Empúries, després de l’intent d’expansionar-se d’aquest comte empordanès i de la seva derrota. En aquest document, Bernat Adalbert rep el títol de comdor (juntament amb els senyors dels castells de Llers i d’Avinyó o Avinyonet).
L’any 1190, el rei Alfons I cedí en feu a Bernat de Navata i a la seva muller Ermessenda la vila de Peralada. En documents dels anys 1226 i 1227 hi ha també un Arnau de Navata com a senyor de Peralada.
L’any 1249, se celebrà el casament d’Ermessenda de Navata i del Far “filla d’Arnau de Navata” amb Dalmau IV de Rocabertí, fill de Jofre de Rocabertí. Segons Miquel Golobardes, l’any 1256 Arnau de Navata féu cessió a Jofre de Rocabertí de tots els drets senyorials que tenia a la vila de Peralada. Dalmau de Rocabertí dirigí durant uns anys, en nom dels seus fills, els territoris que depenien del castell de Navata i de Peralada, fins que el 1272, segons una notícia de Joaquim Miret i Sans, l’infant Pere, que actuava com a lloctinent de Jaume I, permutà amb Dalmau els castells de Navata i Vilademuls, entre altres béns.
Malgrat això, sembla que al segle XIV els Rocabertí encara eren senyors de Navata. L’any 1320, apareix Guerau de Rocabertí “fill de Dalmau” com a senyor d’aquest castell. L’any 1323, Guerau morí a Sardenya sense haver tingut fills de Saura de Cervelló; a causa d’això el castell de Navata passà al seu germà, el vescomte Jofre IV de Rocabertí. Des d’aquest moment, la història d’aquest castell va molt lligada a la d’aquests importants senyors empordanesos.
En l’època que el castell de Navata passà a dependre de la família Rocabertí, hom degué construir segurament molts dels edificis que han arribat fins a nosaltres. En aquest moment fins i tot hi havia un notari públic al castell.
L’any 1389, durant les lluites entre els catalans i els francesos, hi hagué un seguit d’enfrontaments a Navata, castell que sembla que degué ésser utilitzat pels dos bàndols. També tingué un paper durant la guerra civil catalana de la segona meitat del segle XV. El castell de Navata fou ocupat pels reialistes, l’any 1463, i el rei el cedí a Pere de Rocabertí; tanmateix, acabada la guerra tornà als seus primitius propietaris, també de la mateixa família Rocabertí. (JBM)
Castell
La fortalesa que ocupava una ampla esplanada sembla que tenia una planta quadrangular. Mentre que al costat de tramuntana el cingle feia de protecció natural, als tres costats restants uns valls, en general encara força ben conservats, feien de protecció artificial de la fortalesa. Aquests valls tenen uns 3 m de fondària i foren excavats en bona part a la terra i, en alguns indrets, a la roca natural de conglomerat.
El llenç de ponent de la muralla és el més ben conservat. Té una longitud d’uns 24,5 m i un gruix de 110 cm. S’ha conservat en una alçada d’uns 6 m. Els murs són formats per còdols escapçats que tendeixen a formar filades seguides.
En aquesta paret hi ha set obertures rectangulars, que fan a l’interior 100 cm d’alt i 80 cm d’ample; són d’esqueixada simple. També hi ha en aquest mur dues espidieres i, a la part superior, restes de merlets.
Aquest mur, que ha estat datat cap al segle XIII, s’acaba a l’angle sud-oest de la fortificació en una torre de planta circular, que té una alçada actualment d’uns 9 m. Aquesta torre, que és lleugerament atalussada a la base i que té una espidiera per a arma de foc, ha d’ésser ja segurament de molt al final de l’edat mitjana.
En el tram de llevant del clos murallat, els murs són gairebé enderrocats; només alguns fragments de paret sobresurten molt poc del sòl. De fet, els valls serveixen per a assenyalar el traçat de les antigues construccions.
Del mur de tramuntana, que s’alçava molt a prop del cingle, sobre el riu Àlguema, no en resta pas gaire cosa. Amb tot, vora l’angle nord-oest, hi ha un fragment de mur, amb uns 8 m de longitud, un gruix de 80 cm i uns 2,5 m d’alt, que sembla que deu correspondre a una reforma molt tardana (una bona quantitat de morter uneix els còdols i àdhuc uneix algunes teules).
La capella del castell era situada a l’angle nord-est del recinte.
En el camp de conreu que resta clos en l’espai encerclat antigament per la muralla del castell, al lloc on probablement hi havia els edificis interiors de la fortalesa, hom hi ha trobat ceràmica de diverses èpoques, des de fragments de ceràmica d’època romana —terra sigillata sud-gàl·lica, ceràmica comuna i àmfores—, abundosa terrissa grisa medieval i ceràmica vidrada i decorada feta des del segle XIV fins al segle XVIII. (JBM-JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre la història
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del condado de Besalú, vol. I, Olot 1889, pàg. 198; vol. XIII, pàg. 279.
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Gerona, dins Geografia General de Catalunya, Barcelona s. d., pàg. 776.
- Daniel Girona i Llagostera: itinerari del rei en Joan I, “Estudis Universitaris Catalans”, XIII, Barcelona 1928, pàg. 362.
- Pere Vayreda i Olivas: El Priorat de Lledó i les seves filials, Barcelona 1930, pàg. 206.
- Liber feudorum maior, vol. II, edició a cura de Francesc Miquel i Rosell, Barcelona 1947, pàg. 18.
- Miquel Golobardes i Vila: El Convento del Carmen de Peralada, Barcelona 1953, pàg. 72.
- Joaquim Pla i Cargol: Plazas fuertes y castillos en tierras gerundenses, Girona-Madrid 1953, 2a. ed., pàg. 177.
- Santiago Sobrequés i Vidal: Els Barons de Catalunya, Barcelona 1957, pàg. 121.
- Joaquim Miret i Sans: Itinerari del rei en Jaume I, Barcelona 1918, pà. 468. (ISB)
Bibliografia sobre el castell
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 275-276; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 568-569.