Situació
Ruïnes de la torre mestra d’aquest castell, únic element que en destaca.
ECSA - A. Roura
Les ruïnes del castell de Perella, entre les quals predominen únicament els murs de la torre mestra, són al nord-est de la vila de Prats de Molló, a uns 400 m del seu nucli antic i uns 250 m a llevant del fort de la Guàrdia. El castell de Perella fou bastit en un planell estret que hi ha al cim d’un serrat o contrafort que davalla vers el riberal del Tec. Aquest serrat s’enlaira entre els fondals de dos torrents que el delimiten pels costats de llevant i de ponent. Als altres dos costats, la fortalesa fou defensada per mitjà de valls cavats a la roca.
Mapa: IGN-2349. Situació: Lat. 42° 24′ 28″ N - Long. 2° 29′ 9″ E.
A l’entrada de la població de Prats de Molló, venint per la carretera D-115 des de Ceret i Arles, cal agafar a la dreta el camí que porta directament a l’església parroquial i, tot seguit, trencar una altra vegada a la dreta per arribar fins a les cases situades en el vessant que davalla a migdia del castell, des d’on cal fer el darrer tram del recorregut a peu. (EBP)
Història
L’indret de Perella és esmentat al segle X, pel que sembla, amb motiu de la consagració de l’església parroquial de Santa Justa i Santa Rufina de Prats de Molló, entre els anys 979 i 988. Així es desprèn de la nova acta de consagració d’aquest temple de l’any 1245, en la qual es precisa que en la dotació anterior s’havia establert la sagrera o cementiri parroquial, que limitava per un dels costats amb l’honor de Perella (honorem Perellae).
En diferents documents dels segles XII i XIII, des de l’any 1119, hi ha notícies sobre el lloc de Perella i de personatges del llinatge d’aquest nom. El castell, que fou el centre d’una senyoria, resta plenament documentat l’any 1308: castrum d.en Perella. Amb tota seguretat ja existia des de feia molts segles.
En el castell de Perella hi havia una capella dedicada a sant Joan Baptista, de la qual encara hi ha notícia al segle XVIII. Hom sol interpretar que hi pertanyen les restes de la fortalesa que encara són parcialment dempeus. No és aquesta, tanmateix, la nostra opinió, com veurem més endavant, almenys en referència a l’època medieval.
El castell de Perella fou enderrocat l’any 1684 per ordre del marquès de Vauban, com altres fortaleses antigues del país, per evitar que pogués ésser aprofitat pels contraris a la nova situació, després del tractat dels Pirineus. En aquest cas es donava la proximitat amb el fort de la Guàrdia, projectat per Vauban en el serrat veí, a l’entorn d’una torre del segle XIII, i construït entre els anys 1677 i 1682, i també amb el nou recinte de muralla de la vila de Prats, bastit el 1683. (JBH)
Castell
Planta de la torre amb la plataforma o aterrassament artificial que l’envolta.
R. Mallol, segons L. Bayrou
El castell era format bàsicament per una torre de planta quadrada i per un recinte allargassat, amb l’eix longitudinal orientat de nord a sud, que s’estenia al nord-oest de la torre.
Les parets de la torre, de planta quadrada, fan, a l’interior, 3, 40 m de llarg. Llur gruix és d’uns 130 cm. Aquests murs, als costats de tramuntana i de ponent, es mantenen força sencers. A uns 5 m del nivell del sòl actual arrenca una volta de canó que té un eix nord-sud. De la volta gairebé sols resta la meitat septentrional. De fet, s’ha ensorrat tota la part que recolzava al sector sud del mur est i al mur meridional —del qual només podem veure algunes filades-. Per damunt del nivell de la volta —a uns 6, 5 m de terra-, en algun moment es construí un pis superior. El mur nord és l’únic que es dreça uns 3 m per sobre d’aquest nivell de la volta, fent de testimoni d’aquesta planta superior, possiblement afegida en un segon moment constructiu.
En aquesta façana nord de la torre, arran de l’angle del nord-oest, hi ha, a uns 2 m del sòl, un gran esvoranc que sembla que correspon a l’indret on hi havia la porta. De fet, s’hi endevinen els muntants de la porta i veiem que hom ha arrencat les dovelles que devien formar l’arc que la cobria.
La torre fou feta amb pedres de llicorella del país, només escantonades, lligades amb morter. Aquestes pedres, a les cares exteriors, són col·locades tot seguint filades i generalment són inclinades, creant rengles d’opus spicatum. Tant a dins com a fora, per damunt de les pedres, hi ha restes d’un arrebossat que té un aspecte arcaic. La volta és feta amb lloses llargues i estretes, unides també amb morter.
Els murs del recinte arrencaven a uns 130 cm dels angles sud-oest i nord-est de la torre. La forma com estaven unides les dues construccions indica que la torre era part integrant del clos del castell i que fou bastida en un mateix moment que aquesta muralla. El recinte tenia una amplada d’uns 12, 5 m i una llargada —de nord a sud— d’uns 28, 5 m. Els seus murs, amb un gruix d’uns 120 cm, poden ésser resseguits amb més o menys dificultat al llarg del seu perímetre. Allà on es veuen més bé és al costat sud, a l’extrem sud-est, on segurament en un moment posterior s’obrí una porta, i a l’angle del nord-oest, on s’endevinen uns rengles de carreus, amb una alçada d’uns 2 m. L’aparell constructiu d’aquest clos sobirà és semblant al de la torre, tot i que l’espiga hi sigui menys marcada. En el portal del recinte sobirà esmentat més amunt, molt proper a l’angle nord-est de la torre, hom encara pot veure els forats destinats a encabir les barres de reforç de la porta de fusta; el mur on es feren aquests forats sembla, però, afegit a la muralla original en un segon moment.
A les terrasses situades a migdia i a llevant de la torre, en un nivell una mica més baix, hi ha diferents restes de murs que podien delimitar un possible recinte jussà. Al sud, al marge del vall, hi ha un mur amb uns 3 m d’alt, que té un aparell regular; segurament, però, fou fet en un moment posterior al moment en què es construí la torre i el recinte sobirà. També hi ha algunes restes de construccions al contravall.
La torre mestra és l’únic element que permet fer una hipòtesi sobre la datació d’aquesta fortificació. D’acord amb les característiques de l’aparell i també d’acord amb d’altres elements, podem considerar que fou bastida al segle X o bé als primers temps del segle XI. Si realment és així, cal assenyalar que és una construcció molt notable, força ben conservada i poc transformada. (JBH-JBM)
Bibliografia
- Marca, 1688, cols. 1437-38
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàgs 151-152
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, ap. XI, pàgs. 324-325
- Ponsich, 1980b, pàg. 84