El poble de Pira és situat al límit oriental del terme, al marge dret del riu d’Anguera. Cal dir que sobre els orígens de la dominicatura del castell i lloc de Pira, els documents que existeixen són suspectes. Un d’ells data de l’any 1067, en què el comte barceloní Berenguer Ramon II donà al comte Ermengol IV d’Urgell l’indret d’Apiera— junt amb Barberà i altres llocs—, perquè el colonitzés. Historiadors com LI. París i F. Soldevila consideraren fals aquest document, car en l’escriptura de donació Berenguer Ramon II s’intitula, a més de comte, regis de Barchinona, títol que no utilitzaren els comtes barcelonins fins Alfons I.
L’altre document és de l’any següent a aquesta donació, és a dir, el 1068, quan el comte Ermengol IV d’Urgell va cedir el castell de Pira a Arnau Pere de Ponts; d’aquest personatge, la dominicatura passà a un cert Vidià, el qual, en el seu testament el deixà al seu fill Pere de Puigverd. Gairebé un segle més tard, en un judici celebrat a Lleida l’any 1157, el comte Ramon Berenguer IV i Pere de Puigverd pledejaven sobre la possessió dels castells de Prenafeta i Pira; Pere de Puigverd al·legava que el seu avi (Arnau Pere de Ponts) havia adquirit aquestes fortaleses del comte Ermengol IV d’Urgell, el qual, al seu torn, les havia obtingudes per donació del comte Berenguer Ramon II. Aquestes afirmacions —segons l’historiador Ll. París— no es van poder demostrar. Cal pensar, doncs, que Pere de Puigverd, en presentar-se al litigi, havia falsificat una part dels continguts dels documents i les seves dates ben bé un centenar d’anys, de la qual cosa resultaria que Arnau Pere de Ponts devia haver colonitzat Pira, Prenafeta i altres indrets per iniciativa pròpia, mitjançant el sistema d’aprisió.
Fos com fos, el cas és que la família Puigverd senyorejà el lloc i castell de Pira fins a la darreria del segle XII. Tanmateix, el domini sobre aquest indret era compartimentat per feudaters o vassalls dels Puigverd; hi ha referència documental que el 1168, en el testament sacramental de Guillem de Montagut, aquest deixava al seu fill Guerau els drets que tenia sobre Pira; aquesta escriptura fou subscrita pel “seu senyor”, Pere de Puigverd. Posteriorment, el 1176, A. de Pons i el seu fill Pere de Bellvís, vassalls de Pere de Puigverd —fill del que havia protagonitzat el litigi—, donaren al monestir de Poblet la dècima de la dominicatura que posseïen a Pira.
Pocs anys després, el 1183, el rei Alfons I confirmava al cenobi pobletà l’honor de Pira, que havia d’ésser definitivament d’aquest monestir un cop hagués mort Pere de Puigverd.
Els templers, que s’havien introduït a Pira vers el 1186, aconseguiren el domini total del lloc per compra, l’any 1248, a un tal Guillem de Montclús i als seus fills Guillemó i Elvira pel preu de 3 000 morabatins d’or, i en tingueren la senyoria fins a l’extinció de l’orde el 1317, any en què la dominicatura de l’indret passà a l’orde de l’Hospital. El gran prior de Catalunya adquirí la total jurisdicció sobre Pira l’any 1380 i la mantingué fins a l’abolició de les senyories al segle XIX.
Avui dia, a la part més alta del poble resten escassos vestigis del que fou el castell de Pira.