El poble de Pira és situat a la riba dreta del riu d’Anguera, al límit oriental del terme. Aquest indret, senyorejat des del segle XI fins a la darreria del XII pels Puigverd, passà posteriorment als templers, els quals el 1248 compraren el domini total sobre Pira a Guillem de Montclús. Amb l’extinció de l’orde del Temple, la dominicatura de Pira entrà a formar part del domini dels hospitalers, els quals mantingueren la senyoria fins a la desamortització del segle XIX.
La primitiva església parroquial dedicada a sant Salvador —de la qual resten alguns vestigis a la part més alta de la població— és mencionada per primer cop l’any 1194 en la butlla que el papa Celestí III atorgà en favor de l’arquebisbe de Tarragona, del prepòsit i del capítol catedralici, en què els confirmava les possessions de la seu tarragonina; entre les propietats citades en aquesta butlla que fan referència a l’actual zona de la Conca de Barberà consta l’“ecclesiam de Apiera”.
A la darreria del segle XIII, els anys 1279 i 1280, el rector d’Apiaria satisfeu en concepte de la dècima papal que es col·lectà en aquells anys a l’arxidiòcesi tarragonina la quantitat de 35 sous el primer any i 37 sous i 8 diners el segon.
El temple parroquial de Sant Salvador de Pira era de col·lació de l’arquebisbe de Tarragona a la darreria del segle XV.
Aquesta primitiva església parroquial d’estil romànic, molt probablement de dimensions massa petites, degué quedar insuficient per al nombre de pobladors de l’indret, i, a més, molt malmesa pel pas dels segles. Així doncs, al segle XIX hom decidí bastir una nova església parroquial, també dedicada a sant Salvador, la primera pedra de la qual fou col·locada el 19 de març del 1862. Un cop acabada, fou beneïda per Josep Cosidó, rector de Pira, el 5 d’agost de 1865; posteriorment, un cop enllestida la fàbrica, s’anaren bastint els diversos altars, construïts i daurats per artistes com P. Domènec i Venanci Bonet, de Reus, i Pere Ribas, de Vic.