Situació
Vista aèria del castell des del sector de ponent, amb els diferents recintes i la torrassa o fortificació superior, molt refeta en època moderna.
ECSA - Camara J.P. Joffre
El castell de Querbús s’alça 1,5 km al SE del poble de Cucunhan, sobre una penya rocallosa a 728 m d’altitud, al límit entre la Fenolleda i el Perapertusès. El topònim Querbús es basa en la vella arrel pre-llatina quer, que serveix per a designar les alçades rocalloses, cosa que s’avé perfectament amb el seu emplaçament. El domini visual des d’aquest punt és extraordinari, sobretot vers el S. Hom albira des de Talteüll a Caudièrs de Fenolhet, i també es veu Perpinyà i el litoral. Alhora es controla perfectament el proper coll o grau de Maurin.
Mapa: IGN-2447. Situació: Lat. 42° 50′16″ N - Long. 2° 37′22″ E.
Hom hi arriba des de Cucunhan per la carretera D-123, que es dirigeix a la Fenolleda pel grau de Maurin. Poc abans d’arribar al coll, surt a mà esquerra una pista asfaltada que porta a pocs metres sota la fortalesa. Cal deixar el cotxe en un pàrquing i acabar-hi d’arribar a peu per un corriol costerut, amb esglaons al darrer tram. També condueix al castell el sender GR-36 i la carretera D-19, que des de Maurin enllaça la Fenolleda amb el Perapertusès pel grau de Maurin. (DB-CPO-LB)
Història
La història d’aquest castell apareix molt lligada a la de Pèirapertusa. El primer esment d’una fortificació a Querbús es remunta al 1020, quan el comte de Besalú Bernat I Tallaferro féu donació al seu fill Guillem, entre altres béns, dels castells de Querbús, Pèirapertusa i Pòpia. Aquest últim corresponent a un emplaçament enigmàtic que no té equivalent en la toponímia actual. El 1070, tant Querbús com Pèirapertusa són citats en l’homenatge retut pel vescomte de Narbona al comte de Besalú. El 1140, és el senyor de Pèirapertusa, Pere de Perapertusa, qui posseeix el castell segons es comprova en un jurament de fidelitat fet al comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Al segle XIII, Querbús va servir de refugi, d’una banda, als senyors desposseïts pels croats de Simó de Montfort i, d’una altra, a dignataris de l’església càtara. Els anys trenta del segle XIII s’hi refugià el bisbe càtar del Rasès Beneset de Termes, i poc després el diaca càtar Pere Paraire, acompanyat de dos perfectes. Querbús fou el darrer bastió rebel al rei i a l’Església al Llenguadoc. Resistí fins el 1255. Abans de la rendició era en possessió del cavaller Chabèrt de Barbairan, que no va poder resistir l’expedició militar conduïda pel senescal de Carcassona, Pierre d’Auteil, amb el suport de l’arquebisbe de Narbona. Oliver, el senyor de Tèrmes —castell del centre de les Corberes-, que s’havia passat al bàndol del rei de França el 1246, va tenir un paper determinant però poc clar en la presa del castell. Aquest va ser ràpidament ocupat per una guarnició reial, com a lloc d’avançada de la nova frontera francocatalana, oficialitzada pel tractat de Corbeil, a penes tres anys després de la presa de la fortalesa.
Sembla que en cap moment de la seva història el castell no va protegir cap hàbitat pobletà. Per raó de la seva destacada posició estratègica, sempre va prevaler la seva funció purament militar. (DB)
Castell
Graonada i porta d’accés al tercer recinte, que protegeix la gran torrassa del castell.
ECSA - A. Roura
Planta del castell, a escala 1:800, amb Indicació en tramat negre dels sectors més antics.
L. Bayrou, segons informació d’H. Nodet i M.F. Pauly
El castell de Querbús és emplaçat en una mena d’istme de 80 m de llarg i 15 m d’ample, protegit per tres recintes successius que es comuniquen l’un amb l’altre. Aquest conjunt és coronat per una torrassa o fortalesa superior.
Els dos primers recintes, de dimensions modestes, són tancats a l’W i al N per una muralla on hi ha obertes espitlleres i al S per la vertical del penya-segat. Cal fer un esment especial del mur de protecció més exterior, de 2 m de gruix, on hi ha oberta la porta. De construcció recent, probablement del segle XVI, és defensat per espitlleres per a armes de foc. El segon recinte acull una sala que havia tingut la coberta sostinguda per dos arcs paral·lels, dels quals encara són visibles les arrencades. Més a l’E, en aquest mateix recinte hi havia una cisterna, en part excavada a la roca. El tercer recinte és el més important i una de les parts més antigues del castell. Té una porta d’arc de mig punt orientada a migdia que és defensada per un matacà, sota el qual s’obre una finestra d’arc de mig punt. Aquest recinte s’organitza al voltant d’un pati i té adossats a la cara interna de la muralla, al S i a l’E, diversos edificis, avui completament arruïnats. Al seu angle nord hi ha una cisterna.
A llevant d’aquest tercer recinte, dominant tot el castell, hi ha la torrassa o fortalesa superior. Es tracta d’una construcció poligonal massissa que ocupa la plataforma del cim rocallós. Els seus gruixuts murs exteriors són d’època moderna, bé que envolten les estructures del castell medieval. Les úniques obertures de la torrassa són a la façana sud. A ponent d’aquesta façana, amagada per un angle mort del parament, s’obre una poterna a 2 m del nivell del sòl. Un badiu, dissimulat per un arc, la defensa. Al centre de la façana sud de la torrassa, a la part baixa, hi ha tres espitlleres, damunt de les quals s’obre una finestra alta a dos nivells. Al primer nivell hi ha dos buits sensiblement quadrats, separats per un ample mainell. El segon nivell és format per quatre obertures que delimita un mainell cruciforme. Les obertures superiors tenen arcs apuntats. Finalment, més cap a l’E, hi ha una altra obertura, rectangular.
Pilar central i nerviacions que sostenen les voltes de la gran sala de la torrassa, obra del final del segle XIII o inici del XIV.
ECSA - A. Roura
A l’extrem est de la torrassa s’adossa una torre quadrada que disposa d’una escala de cargol. S’hi accedeix per una porta que s’obre a peu pla al pati del tercer recinte. Aquesta construcció mostra en la seva cara sud, a alçada mitjana, una porta, tapiada, que permetia accedir per mitjà d’una galeria de fusta a un edifici situat al S, adossat a la muralla del tercer recinte, actualment gairebé del tot desaparegut. Des de la torre s’accedeix també a la torrassa a través d’una porta i d’una escala recta que van a parar a una cambra fosca on aflora la roca. Darrere, una galeria, en part tallada a la roca i en part feta d’obra, porta a una caponera que defensava el flanc oriental de la torrassa. A sobre de l’esmentada cambra, hi ha una sala de planta irregular que presenta dos nivells. El nivell inferior, il·luminat per la finestra de la part est, comunica amb la gran sala de la torrassa a través d’una porta d’arc rebaixat i aixamfranat. Al costat nord, prop d’aquesta porta, hi ha un arc de diafragma que es recolza sobre un pilar. Aquest arc suportava el trespol del segon nivell, cobert amb volta. Els extrems de les bigues del trespol descansaven sobre una recolzada del mur.
La gran sala que hi ha al centre de la torrassa és de planta quadrangular i té un pilar cilíndric descentrat, desproveït de capitell, sobre el qual descansen un feix d’ogives, amb el perfil en cavet. Aquesta disposició divideix la sala en quatre tramades, que són cobertes amb voltes de creueria. A la paret oest d’aquesta sala hom veu vestigis d’una xemeneia. Hom també percep l’obertura d’una finestra paredada a la tramada nord-oest. La poterna, la finestra —d’esqueixada profunda coberta amb una volta rebaixada— i la porta de comunicació s’obren a la paret meridional.
Vista aèria d’aquest magnífic castell, al límit entre el Perapertusès i la Fenolleda, que controla l’important coll o grau de Maurin, pas gairebé obligat per a la comunicació entre ambdues comarques.
ECSA - Camara J.P. Joffre
El nivell inferior de la torrassa, il·luminat per dues finestres baixes, no estava connectat directament amb la gran sala superior. Una escala de cinc graons permet accedir-hi a partir de la porta oest.
La terrassa superior de la torrassa, avui inaccessible a causa de la destrucció del darrer tram de l’escala de cargol de la torre, presenta uns gruixuts parapets on s’obren tres troneres de canó orientades respectivament a l’W, per sobre dels diversos recintes, al N, vers el camí, i a l’E, cap al cim de la penya que hi ha en aquest sector.
Quant a la datació del castell, cal dir que només el tercer recinte i l’interior de la torrassa es remunten al període medieval, a la segona meitat del segle XIII. De fet, observem una gran analogia amb el recinte sobirà de Puèg-laurènç, per exemple: el mateix tipus de finestra i un aparell semblant. La gran sala de la torrassa s’ha de datar al final del segle XIII o principi del XIV. El perfil de les ogives, el de les mènsules, anàleg als exemples visibles a Carcassona (pas situat sota la torre quadrada del Bisbe, per exemple) o a Aiguas-Mortas, la unió de les nervadures en el suport o pilar descentrat, sense capitell, tot porta a datar aquesta sala en aquest període.
La base de la torrassa conserva tres espitlleres d’aspecte rústec que poden ser els únics vestigis probables del castell anterior. (LB)
Bibliografia
- Mahul, 1857-72, vol. 4, pàgs. 535-538
- Isard, 1937, núm. 47, pàgs. 212-234
- Pous, 1939, núm. 98, pàgs. 5-45
- Courrent, 1941, núm. 45, pàgs. 18-23
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 497, pàgs. 6-10 i doc. 667, pàgs. 666-667
- Pous, 1963
- Roquebert - Soula, 1966
- Eydoux, 1971, pàgs. 15-32; 1973, pàgs. 169-253
- Pous, 1973
- Gau - Gau, 1982
- Bayrou, 1983, núm. 1, pàgs. 51-58
- Quehen - Dieltiens, 1983, pàgs. 346-358
- Bayrou, 1988a, núm. 8
- Costa, 1989
- Gau - Gau, 1989, núm. 12, pàgs. 89-104