Segons l’historiador E. Morera, tant el lloc de Renau com el veí llogaret de Peralta foren colonitzats al segle XII. El castell i vila de Renau fou possessió dels senyors del Catllar fins a l’inici del segle XIV, en què Sibil·la de Requesens l’aportà com a dot en contraure matrimoni amb Dalmau de Montoliu; aquest fou, doncs, el primer senyor privatiu de Renau. L’any 1391, el rei Joan I va vendre a l’arquebisbe de Tarragona Ènnec de Vallterra l’alta jurisdicció sobre la vila de Renau.
Al segle XV, Ramon Guillem, besnet de Dalmau de Montoliu, es casà amb Francesca de Menaguerra, senyora de Bonrepòs i de Mirambell a València. Fou l’inici de la màxima extensió del senyoriu amb l’annexió de diferents llocs. La senyoria de Renau es mantingué en possessió dels Montoliu fins l’any 1685, en què Antònia de Cabanilles, àvia de Francesc Manuel de Montoliu, la vengué a Francesc Perelló, veí de Tàrrega, pel preu de 20 170 lliures. Aquest, en morir, deixà la baronia a la seva muller Ramona de Roger de Lloria, la qual, al seu torn, la llegà a Joan de Pinós, el seu segon marit i cavaller de Sant Joan de Jerusalem. L’esmentat Joan de Pinós va convertir la baronia en comanda hospitalera dependent d’aquest orde l’any 1727. La comanda de Renau va tenir, segons consta, tan sols cinc comanadors.
La baronia de Renau era composta, ultra el mateix indret de Renau, pels llocs del Pedrós, Cocons, Masllorenç, cavalleries de Vistabella i les Comes d’Ulldemolins. A la primeria del segle XIX, Renau continuava essent possessió de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
Les restes del castell feudal de Renau foren enderrocades el 1876 per a construir la plaça de l’Església.