Castell de Sant Andreu (Ullastret)

Situació

Una de les torres que han restat del castell.

F. Tur

El castell, després santuari de Sant Andreu, era situat al cim del puig de Sant Andreu, a la riba occidental de l’estany d’Ullastret, sobre les ruïnes de la ciutat ibèrica, avui parc arqueològic.

Mapa: 296M781. Situació: 31TEG067506.

Per la carretera de Canapost a Serra de Daró, un cop passat el poble d’Ullastret es troba, a la dreta, el camí que porta a les ruïnes de la ciutat ibèrica del puig de Sant Andreu. El turó és coronat per l’edifici del museu i les seves dependències; en el mateix punt hi ha els vestigis del castell medieval.

Història

El castell medieval, emplaçat al cim del puig, sobre les ruïnes de l’oppidum preromà, a l’indret de l’acròpoli, esdevingué un santuari dedicat a sant Andreu, aixecat al seu angle nord-est, i més tard una masia. Quan a partir de l’any 1947 s’iniciaren els treballs d’excavació i la Diputació de Girona adquirí la propietat del jaciment, hom projectà l’edifici que podem veure actualment, que integra el museu monogràfic, la casa del guarda i altres serveis i magatzems. Fou inaugurat l’any 1961. En bastir aquest nou edifici hom procurà integrar-hi algunes de les estructures subsistents de les successives construccions anteriors, bé que alguns elements antics que hi veiem procedeixen d’altres llocs.

Hom respectà, com a sala principal del museu, l’espai de la capella i es restauraren els seus arcs diafragmàtics apuntats, d’estil gòtic molt popular. Hi ha vestigis visibles de torres del castell al mateix edifici i també fora, vers migdia.

Com ja hem precisat en les dades històriques precedents, opinem que aquest petit castellot pot ésser identificat, molt probablement, amb el castell de Vellosos(*). Com sabem, el vilar i el castell de Vellosos amb el seu castellar apareixen documentats en diferents preceptes carolingis des de la primera meitat fins al final del segle IX. L’any 834 s’esmenten juntament amb el vilar de Celsà, que hom considerava antic, mentre que Vellosos es qualifica de petita vila nova. En aquest, i en els altres diplomes reials dels anys 844, 881, 886 i 899, Vellosos amb el seu castell i el castellar són confirmats a la seu de Girona, mentre que en un altre diploma de l’any 899 apareixen relacionats amb propietats d’uns particulars.

Pensem, doncs, que el castell de Vellosos fou erigit segurament al principi del segle IX, sobre les ruïnes ibèriques; el vilar devia ésser situat al seu costat o a la rodalia immediata.

Pierre Bonnassie destaca que “la recuperació dels emplaçaments preromans fou una de les constants de la història del poblament català en els segles IX-X”. Retreu, juntament amb els exemples de Savassona, Girona i Olèrdola —que considera el més típic—, el cas d’Ullastret. Citant M. Oliva recorda —bé que no ho relacioni amb Celsà i Vellosos— que sobre les restes de l’acròpoli foren construïts un castell i una església(*).

Cal precisar que no coneixem cap notícia publicada del santuari de Sant Andreu que sigui anterior al 1571. Aquest any consta que a la capella de Sant Andreu de l’Estany hi havia un benefici instituït(*). Cal remarcar que el culte a sant Andreu ja existia a l’església d’Ullastret al segle X; l’any 949 és esmentada com Sant Pere, Sant Joan i Sant Andreu(*).

Castell

Les restes visibles al cim del puig evidencien, malgrat que no són gaire importants, que el petit castell tenia una planta trapezoidal amb quatre torres als angles. Les torres, unides per llenços espitllerats, eren cilíndriques o bé de planta semicircular.

L’actual museu, al sector que havia estat capella de Sant Andreu, presenta restes incorporades del costat septentrional del castell, amb el llenç més important que s’ha conservat de la fortalesa. El seu parament és visible des de l’exterior, en una alçada d’uns 5 m i una llargada de 12 m. És, però, més llarg, ja que al seu extrem de ponent no es pot veure perquè té afegides unes dependències de la nova construcció. Hi ha una rastellera de cinc espitlleres, emmarcades amb lloses estretes, bastament tallades. Per aquest motiu, no totes les sageteres són visibles a l’exterior. A l’interior de la sala del museu, antiga capella, hom les hi ha deixades remarcades, mentre que la resta del parament és remolinada. També a l’interior, sota el nivell de les espitlleres, hi havia una marcada banqueta longitudinal de sosteniment d’un trespol que fou eliminada rebaixant el mur en fer les obres del museu.

Han quedat testimonis més o menys notables de les quatre torres angulars; els vestigis de les dues de tramuntana formen part de l’edifici esmentat; les altres dues torres són fora, vers migdia.

Les restes de la torre del nord-oest són les més minses. Es troben encastades a la façana de migdia de la casa del guarda —afegida a ponent del museu dins el conjunt de l’edificació—. Hi sobresurten uns rastres, pocs, del seu basament. El mur, corbat, té m d’alçada.

De la torre del nord-est resta una part del basament a l’angle del mateix costat de l’edifici del museu. És visible una mica més de la meitat del traçat del seu mur corbat, en una alçària màxima d’uns 2 m. La part alta ha estat força refeta per la restauració.

Les dues torres meridionals són molt més vistents, situades només uns 7 m a migdia de l’edifici del museu, la qual cosa dona una idea de les dimensions reduïdes del castellot. Es troben al caire del vessant abrupte del turó.

La torre del sud-est, en el vèrtex del planell, conserva tot el seu perímetre; el mur manté una alçària irregular, la màxima és de 2,5 m. Era una torre semicilíndrica, adossada al llenç rectilini. El seu interior serveix, avui, de mirador.

La torre del sud-oest coincideix amb l’emplaçament d’una de les torres de la muralla ibèrica, la que és situada al punt superior de l’oppidum. Hom bastí la torre medieval aprofitant com a basament les restes, de més diàmetre, de la preromana, la planta circular de la qual es respectà. La torre, cilíndrica, amb tot el perímetre, té una alçària màxima d’uns 3 m. La seva meitat superior ha estat, però, molt reconstruïda amb pedres trobades al mateix indret.

A més del llenç de tramuntana, resten vestigis, en tot el seu traçat, del mur de migdia que unia les dues torres darrerament esmentades. Hom en pot veure encara unes poques filades del basament. Del mur de llevant, només hi ha un curt testimoni del començament, adossat a la torre sud-oriental.

No és visible cap rastre del llenç de ponent. Aquest mur passava per sobre de les restes, avui descobertes, del petit temple in antis, d’època hel·lenística, que es dreçava a l’antiga acròpoli, potser juntament amb un altre temple o altres temples situats a l’espai actualment edificat.

Els aparells de les ruïnes del castell no presenten espais gaire grans que es puguin tenir en compte d’una manera significativa. Això no obstant, es veuen, entre alguns sectors, certes diferències dignes d’esmentar. La construcció és feta arreu amb pedres poc treballades, lligades amb abundant morter, de gra molt aspre, amb molta sorra. L’existència del morter antic, ben visible entre les pedres, indica quins són els fragments d’aparell indubtablement autèntics, no refets per les obres de consolidació del conjunt de les ruïnes del puig.

A la part inferior del llenç de tramuntana podem veure un aparell de blocs generalment grans i mitjans, només escantonats, col·locats irregularment. Malgrat que els vestigis són molt minsos, creiem que l’aparell del mur de migdia era molt semblant. Ací, però, hom hi pot identificar, a més, algunes lloses inclinades, que podrien ésser indici de la probable existència d’obra d’espiga a la part desapareguda.

La meitat superior del mur de tramuntana esmentat, on s’obren les espitlleres, fou bastit amb pedres força petites, simplement trencades o sense treballar; el parament té molt de morter encastat al cim.

A les torres hom emprà generalment pedres de mida mitjana, tallades amb tendència a la forma de petit carreu, les quals solen afilerar-se, però, amb marcades irregularitats. A la torre del sud-est el material és tallat amb menys cura i el morter de les juntes és allisat i més vistent.

El castell de Vellosos (si cal atribuir-hi aquestes ruïnes, cosa que sembla molt probable), documentat al llarg del segle IX, segurament fou força reconstruït posteriorment, malgrat la manca de notícies conegudes més enllà d’aquest segle. Tanmateix, és difícil, gairebé impossible, tal com aquestes restes ens han arribat, de donar una data aproximada, que, si de cas, cal considerar molt poc precisa.

Només pels tipus d’aparell diríem —com a hipòtesi— que els vestigis dels murs de migdia i de tramuntana (meitat inferior) no és impossible que siguin testimonis del castell documentat al segle IX, o, en tot cas, poc menys antics. Sempre dins el camp de les hipòtesis, podríem suposar que els altres aparells indiquen refeccions posteriors, sobretot la part alta del llenç de tramuntana. Els més regulars de les torres podrien datar del segle XI, tot i que, per llur tosquedat, hom pot pensar també que són més antics.

Els resultats de l’excavació dels nivells medievals d’aquesta zona del jaciment no han estat publicats. Els treballs dels arqueòlegs, com tantes vegades ha passat en aquest país, sobretot a les comarques gironines, degueren anar encaminats exclusivament a estudiar l’hàbitat de l’antiguitat. Pel que sembla, els materials medievals que hi aparegueren foren abundosos. Potser tenen relació amb el vilar de Vellosos, a més de tenir-ne amb el castell.

Bibliografia

  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàg. 440.
  • Miquel Oliva i Prat: Ullastret. Guía de las excavaciones y su museo, Diputació Provincial de Girona, Girona 1962, pàg. 22 (reedicions ampliades dels anys 1967 i 1970).
  • Miquel Oliva i Prat: nota dins Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1969, pàg. 798.