Sant Pere d’Ullastret

Situació

Vista exterior de l’església des del costat sud-est. Es tracta d’un edifici basílical, sense transsepte, amb decoració d’arcuacions i bandes llombardes.

F. Tur

Ullastret és un poble situat a 49 m d’altitud, sobre una petita elevació damunt les terres planes que hi ha al costat sud-oest del puig de Sant Andreu, a l’indret on antigament hi hagué emplaçada la ciutat ibèrica d’Ullastret.

Mapa: 296M781. Situació: 31TEG058500.

El poble d’Ullastret es troba al peu de la carretera local que porta des de Vulpellac i Canapost a Serra de Daró. L’església de Sant Pere és a la plaça de l’Església, al centre del nucli primitiu, emmurallat, de la població (“El Fort”). Una clau de l’església és guardada en una casa veïna. (JBH)

Història

La primera notícia coneguda sobre l’església de Sant Pere d’Ullastret es troba en un precepte reial de Carles el Simple datat l’any 899, on apareix en relació amb el lloc de Vellosos. Els poblats de Celsà i Vellosos són els indrets de la rodalia documentats de més antic, ja a la primera meitat del segle IX, força abans que Ullastret.

Així, en el diploma de Lluís el Piadós atorgat a Attigny l’any 834 a favor de la seu de Girona són confirmades aquestes possessions amb els següents termes: “…villarem anticum Celsianum, cum villula nova quam vocant Vellosos et cum castello suoque terminio”, llocs que consten situats in pago Empuritano.

El vilar antic (sense una referència concreta del seu nom) i Vellosos amb el seu castell tornen a ésser confirmats a l’església gironina en sengles preceptes reials, atorgats per Carles el Calb l’any 844 i per Carloman l’any 881.

En un altre precepte de Carles el Gros de l’any 886 ha desaparegut tota allusió a Celsà i es fa esment del castellum Velloso cum castellare suo; és a dir, el castell amb el seu terme, territori o “castellar”, nom que també pot al·ludir a les ruïnes o les restes d’edificacions que hi havia al seu territori. D’una manera molt semblant es repeteix la referència —al villarem Velloso amb el seu Castellar— en un altre precepte, a favor de la seu gironina com tots els anteriors, atorgat pel rei Carles el Simple el 29 de maig de l’any 899.

Del mateix any 899 és el precepte de Carles el Simple, expedit poc després de l’esmentat suara, el dia 14 de juny, on s’anomena la vila d’Ullastret i la seva església. El rei hi confirma diferents béns i possessions a uns particulars, els esposos Esteve i Anna. Entre les seves propietats hi ha, al comtat d’Empúries, la “villa Uliastreto cum villaribus Velloso, Castellare, cum omnibus finibus suis et ecclesiis Sancti Petri et Sancti Johannis”.

Cal suposar que els receptors devien tenir el domini de Vellosos en feu dels bisbes de Girona. Ramon d’Abadal ha identificat aquests personatges, tots dos de llinatges d’alta posició, sobretot Anna, filla del comte Alaric d’Empúries i néta, per part de la seva mare, Rotruda, del comte Berà de Barcelona. Esteve és documentat com a jutge(*).

L’església d’Ullastret és esmentada en aquest precepte, amb les dedicacions a Sant Pere i Sant Joan. En un document de l’any 949, pel qual la vescomtessa Riquilda de Narbona vengué al comte Gausfred d’Empúries unes terres d’Oliastreto, l’església hi és esmentada amb tres dedicacions: Sant Pere, Sant Joan i Sant Andreu.

L’emplaçament i les restes del vilar Celsianum —que, com ja hem vist, era considerat antic ja a la primera meitat del segle IX— i del vilar i el castell de Vellosos no han pogut ésser plenament identificats. No n’hi ha gairebé notícies posteriors com a llocs de poblament, però l’any 1311 encara hi ha una referència al feu de Valloses i Salsano en uns litigis entre la casa de Cruïlles i el rei Jaume I.

Hi ha pervivències del vilar dit antic en la toponímia: la riera de Celsà —antigament anava a parar al desaparegut estany d’Ullastret i ara desguassa al riu Daró—, que neix al paratge del mateix nom, una vall no gaire allunyada de la riba meridional de l’estany, n’és un exemple.

Sobre la localització del vilar i el castell de Vellosos, hem apuntat recentment, com a hipòtesi de treball, la seva possible identificació amb l’establiment medieval del Puig de Sant Andreu, sobre les restes de la ciutat ibèrica en curs d’excavació, al nord-est de l’actual terme d’Ullastret, vora l’estany desaparegut(*). Al cim del pujol, sobre les restes de l’acròpoli protohistòrica, són evidents els vestigis d’un castell medieval que s’aixecà, en part, aprofitant aquestes ruïnes. Més endavant es convertí en santuari dedicat a sant Andreu (pervivència de l’església alt-medieval?) i més tard en masia. Avui és el museu monogràfic de les ruïnes. No gaire lluny hi ha un casalot anomenat, molt significativament, Mas Castellar, que es troba també sobre restes de l’antiguitat, en una illeta de l’Estany —l’Illa d’en Reixac— on hom excava la paleàpolis pre-romana.

Entre el paratge de Celsà i el puig de Sant Andreu és coneguda una necròpolis alt-medieval al Camp de les Lloses. Cal assenyalar també que en el document del segle XIV abans esmentat figura que el feu de Celsà i Vellosos era un territori al costat de l’estany d’Ullastret i limitava amb els termes que li són veïns: Peratallada, Palau-sator, Fontanilles i Llabià.

El domini feudal d’Ullastret, que pertanyia al comtat d’Empúries fou motiu de greus dissensions al començament del segle XI.

El comte Hug I d’Empúries havia venut, durant la seva minoritat, la senyoria d’Ullastret al comte Ramon Borrell de Barcelona-Girona. El comte emporità, un cop mort Ramon Borrell, intentà recuperar-ne el domini, tot allegant que la venda havia estat illegal perquè ell era menor d’edat quan es realitzà. La comtessa vídua Ermessenda guanyà els litigis interposats l’any 1019; hi assistiren, entre d’altres personatges, el comte Bernat de Besalú i el bisbe Oliba. S’hi dirimia la senyoria sobre l’alou d’Ullastret amb totes les seves pertinences.

El mateix any 1019 la comtessa Ermessenda i el seu fill comte, Berenguer Ramon I, cediren a la seu de Girona un alou d’Ullastret situat a Vellosos.

Entre el 1018 i el 1023 el comte Guifré de Cerdanya reté homenatge a la comtessa Ermessenda perquè tenia en feu la vila d’Ullastret i el seu terme.

Per un camí que ens és desconegut, a la segona meitat del segle XI Ullastret havia retornat al poder dels comtes d’Empúries. El comte Ponç I, fill i hereu d’Hug I, en el testament datat al maig del 1078 disposà de la dominicaturam d’Ullastret, que, com la majoria dels dominis, llegà als fills Hug i Berenguer.

La primera notícia segura sobre el castell d’Ullastret, dins el recinte de muralla del qual hi havia l’església de Sant Pere, és del 1225. Aquest any el comte Hug IV es veié obligat a lliurar el castell d’Ullastret, juntament amb el castell de Verges i els seus drets sobre l’església d’Empúries, al bisbe Alemany d’Aiguaviva com a garantia d’un conveni. Amb motiu d’una de les freqüents disputes entre els bisbes gironins i els comtes d’Empúries, Hug IV havia estat excomunicat, i, com a condició perquè li llevessin el càstig, s’hagué de comprometre a compensar els danys que havien causat, ell o la seva gent, a la Bisbal, Bàscara, Ullà i Foixà, possessions del bisbat, a monestirs i a clergues, etc. La seva esposa, la comtessa Maria de Vilademuls, i llur fill Ponç, com també els batlles i els cavallers dels castells esmentats, restaren obligats a signar el compromís.

Hi ha notícies dels segles XIII i XIV sobre els obtentors dels delmes del terme i de la parròquia de Sant Pere d’Ullastret. Adelaida de Rupià i la seva filla Guillema tenien una part d’aquests delmes, que eren molt repartits, ja que l’any 1232 consta que Arnau Asbert, de Medinyà, en tenia de subinfeudats a Guillem de Parets, de Torroella de Montgrí, mentre que altres parts, segons consta el 1230 i el 1235, eren infeudades al cavaller Guillem de Blanes, de la Bisbal. Més endavant, el 1313, Guillem de Blanes —fill de l’anterior?— reconeixia tenir pel bisbe la meitat del delme d’Ullastret.

L’any 1276 el comte Hug V vengué una part important del delme (onze setzenes parts) per 6 000 sous a Arnau de Terrades, cavaller que augmentà encara aquesta prebenda l’any 1280, quan rebé la donació dels drets que hi tenia Simó Satrilla.

L’any 1291 Arnau de Terrades i la seva esposa, Garsenda, hipotecaren el delme per llegar 2 000 sous a llur filla Agnès, sous que havien de servir de dot per al seu futur casament amb Berenguer d’Aguiló, batlle de Peratallada.

El 1317 un personatge de Peralta anomenat Vingut Benifay (un jueu?), procurador de l’esmentat Berenguer d’Aguiló, havia rebut una monició del bisbe perquè havia capbrevat el delme d’Ullastret. Allegà que el tenia per Arnau de Blanes, cavaller de la Bisbal.

Sibilla de Bas, vídua del comte Hug V, l’any 1280 havia cedit a la mitra de Girona els drets que posseïa sobre Ullastret.

L’església d’Ullastret figura, en les Rationes decimarum del 1279 i el 1280, entre les parròquies i sufragànies amb rendes pròpies que pagaven la dècima per contribuir al finançament de les croades.

En els nomenclàtors diocesans del 1362 (Llibre verd de la catedral), del final del segle XIV i del segle XVII, Sant Pere d’Ullastret és relacionada entre les parròquies de l’ardiaconat d’Empúries. Ha mantingut fins avui la funció parroquial.

L’església romànica ha estat objecte d’alguns afegitons i reformes, sobretot entre el segle XVI i el XVIII. L’any 1936 el mobiliari que havia atresorat fou destruït. A la postguerra s’hi feren unes obres de restauració.

Del castell d’Ullastret —nom amb què era designada correntment la població—, tan lligat a l’església, podem esbossar unes breus notícies d’èpoques posteriors a les esmentades fins ara.

Fou un dels castells del comtat d’Empúries que es constituïren en fermança del projectat matrimoni entre Malgaulí, fill del comte Ponç V, i la princesa Elisabet, filla del rei Frederic III de Sicília, l’any 1309; l’enllaç tingué lloc el 1313.

En el curs de les desavinences, esdevingudes enfrontaments armats, entre els comtes d’Empúries i la casa de Barcelona en els temps de Jaume II, les forces reials atacaren Ullastret el 25 de setembre de 1311. Amb la segona dinastia comtal —tot i haver eixit del tronc del casal barceloní— es repetiren i sovintejaren els enfrontaments. El 31 d’agost de 1385 les forces del rei Pere el Cerimoniós prengueren Ullastret, possessió de Joan I d’Empúries.

Durant el segle XV el castell d’Ullastret, amb els de Monells, Castell d’Empordà i Sant Iscle, fou infeudat pel bisbat de Girona als Santfeliu. L’any 1447 consta que n’era senyor Bernat Margarit, que l’any 1421 s’havia casat amb Francesca de Santfeliu. L’any 1458 Bernat de Santfeliu és esmentat com a senyor d’Ullastret.

A causa d’entroncaments familiars, l’any 1462 apareix amb aquesta titularitat Bernat de Senesterra, que durant les guerres civils de remença fou de primer partidari de la Generalitat i després acabà a les files del rei Joan II.

L’any 1464 Pere de Portugal, nomenat rei, encomanà el castell d’Ullastret al militar portuguès João Moraes, que aconsellà d’actuar durament contra els habitants del lloc, que considerava rebels. El 6 de juny de 1469 el duc de Lorena ordenà que el castell fos restituït a Bernat de Senesterra. Aquest llinatge, el continuà posseint durant molt de temps.

Al segle XVII Ullastret era el cap d’una batllia reial que integrava els pobles veïns de Llabià, Serra de Daró i Casavells. (JBH)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, una basílica de tres naus capçades vers llevant amb sengles absis, el central dels quals és molt més gros.

J. LI. Mateo-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Sant Pere d’Ullastret és una església de planta basílical, de tres naus, capçades al cantó de llevant per tres absis semicirculars. L’absis central es destaca, pel seu volum, de les petites absidioles, que tenen molt poca profunditat. Les naus són a recer d’una sola coberta de dos vessants, actualment de teula corba, com les dels absis. Sota els ràfecs hi ha lloses de les cobertes més antigues.

Els murs laterals tendeixen marcadament a convergir vers la capçalera, de manera que el conjunt de les tres naus fa l’efecte d’una planta trapezoidal. Per això, si bé la nau central és gairebé perfectament rectangular, a les laterals l’amplada es redueix d’una manera considerable i progressiva de ponent cap a llevant, la qual cosa dóna uns espais trapezials, més marcat el de migdia.

Les tres naus són cobertes amb voltes de canó, més alta la central, suportades cadascuna per dos arcs torals de mig punt sobre pilars adossats.

L’absis major té volta de quart d’esfera i és precedit d’un curt espai presbiteral també amb volta de canó, àmbits que es relacionen i s’obren a la nau central, mitjançant simples plecs de mig punt originats pels extrems de les dites voltes.

Les dues absidioles són també cobertes amb voltes de quart d’esfera i s’obren a les naus laterals per dobles plecs de mig punt, en gradació.

Una vista de l’interior de l’església amb la capçalera al fons.

F. Tur

L’arrencada de totes aquestes voltes, tant a les naus com a la capçalera, és senyalada per cornises de secció bisellada.

Les naus comunicaven per mitjà de tres arcs formers de mig punt, per banda, sobre pilars cruciformes, dels quals arrenquen també els torals. Aquesta estructura fou modificada per una reforma tardana. Els dos arcs formers romànics situats més a llevant s’unificaren a cada costat amb sengles arcades molt amples i de forma rebaixada. Els antics arcs formers romànics anullats han restat parcialment, inclosos en el parament, visibles per sobre dels actuals. Es conserven, en canvi, els dos arcs formers originals de ponent, que tenen impostes decorades.

Cal assenyalar que les impostes dels arcs torals i formers del sector oriental de l’església són llises, bisellades —almenys les que s’han conservat—, mentre que les dels arcs situats a l’extrem de ponent tenen una decoració esculpida.

La reforma esmentada comportà també la destrucció parcial, més o menys important, dels arcs torals de llevant a les tres naus.

Altres afegitons tardans (segles XVI-XVIII) que afecten l’interior del temple són el cor a l’extrem occidental de la nau central, la sagristia afegida a l’extrem de llevant del mur meridional i les capelles laterals que perforen els murs perimetrals, tres a tramuntana i dues a migdia.

La porta d’entrada és situada al centre de la façana de ponent. Fou renovada al segle XVIII; és una porta barroca classicitzant, datada l’any 1737 a la llinda. Hom pot veure vestigis de la primitiva porta romànica a l’interior i part d’un muntant.

Sobre la porta, obrint-se també a la nau central, hi ha una rosassa de la mateixa època, que, com és lògic, devia substituir una finestra romànica.

Les dues obertures esmentades han estat, doncs, refetes tardanament. El temple ha conservat, però, diverses finestres originals. Cal remarcar que, com veurem, hi coexistien dos tipus de finestra romànica: d’un sol biaix i de doble esqueixada.

Als costats del mateix frontis o façana occidental hom pot veure les dues finestres originals que illuminen les naus laterals. Són d’un sol biaix, estretes i altes, amb arquets de mig punt monolítics.

Les capelles laterals afegides amaguen els llenços laterals de l’església i els han malmesos en una bona part. Al de migdia i al seu extrem oriental, sobre la sagristia que hi és adossada, resta al descobert un tros de parament romànic, on hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt, fets amb dovelles curtes.

El mur de l’absis major és perforat per tres finestres grosses d’idèntiques dimensions, de doble esqueixada. Els arcs externs, de mig punt, fets amb dovelles de mida petita, són extradossats per una arquivolta no sobresortint, com passa a la finestra del mur de migdia, ja esmentada.

Al centre de cada absidiola s’obre una finestra d’un sol biaix i arquets monolítics.

Al tester de llevant de la nau central, sobre l’arc presbiteral i la coberta de l’absis major, hi ha un ull de bou romànic.

L’església té una decoració llombarda a l’exterior dels paraments, però no a l’interior, on els murs són completament llisos.

Secció transversal de l’església, a escala 1:200.

J. LI. Mateo-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Secció longitudinal de l’església, a escala 1:200.

J. LI. Mateo-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Els elements decoratius s’han conservat enterament a la capçalera. L’absis major és ornamentat amb un fris d’arcuacions cegues, distribuïdes en sèries de quatre entre lesenes en els tres interespais, cadascun dels quals és centrat per una de Ics tres finestres esmentades.

Entre la decoració de les absidioles s’observa una marcada asimetria. La de tramuntana presenta un fris seguit de sis arcuacions entre les bandes dels extrems. L’absis de migdia, en canvi, té dos espais entre lesenes, un amb dues arcuacions i l’altre amb tres. En aquest darrer, a la base, és visible l’inici d’una lesena que no s’arribà a construir, detall que, com algun altre, evidencia una certa imprecisió en el planejament de l’edifici.

En els tres absis, damunt els frisos d’arcuacions hi ha unes filades d’aparell i a sobre corre una cornisa bisellada. Les lesenes es fonamenten en uns destacats sòcols. Les arcuacions cegues tenen petites mènsules que són llises, llevat de la del centre de l’absis major, on hi ha esculpida una palmeta de relleu no gaire pronunciada i molt erosionada. Les dues lesenes d’aquest absis acaben en petites impostes, una de les quals conserva part d’una decoració geomètrica incisa. A les dues lesenes esmentades foren reaprofitats uns carreus amb decoració que hom suposa que procedien del poblat ibèric proper.

Malgrat l’existència de les construccions afegides, hom pot comprovar que la decoració llombarda era present també a l’exterior dels murs laterals. N’han quedat uns clars testimonis a cada costat, als extrems de llevant d’aquests murs. La sagristia, a migdia, i una de les capelles, a tramuntana, no arriben a amagar o destruir fins al cim els paraments romànics i deixen just al descobert uns fragments de l’ornamentació. En ambdós costats hi ha dues sèries de quatre arcuacions entre lesenes. Amb tota lògica cal suposar que aquesta era la seqüència seguida de cap a cap als murs laterals. Als dos murs hi ha també una cornisa bisellada, voluminosa.

Al sector de parament visible a migdia hi ha la finestra romànica de doble biaix que ja hem esmentat. Es dóna la particularitat que, per la seva situació força enlairada, aquesta finestra trenca el ritme del fris d’arcuacions, el qual, per aquesta causa, resta fragmentat. No sembla que una irregularitat tan curiosa sigui fruit d’una mala restauració. La finestra, per la seva estructura, pot ésser considerada coetània de l’aparell on s’obre i de la decoració llombarda. És un altre dels detalls que sembla que indiquen unes fallades o uns defectes puntuals en el planejament de l’edifici per part dels constructors.

El frontis no ha conservat la decoració llombarda que, segons que suposem, devia tenir. Això és degut a les transformacions tardanes. A més de les obertures centrals refetes al segle XVIII la façana té l’aparell del seu extrem superior molt alterat. Al damunt es dreça un campanar d’espadanya amb dos parells d’arcades de diferent llum; aquest campanar conserva ben pocs vestigis del primitiu al seu basament. La resta del frontis acaba irregularment. El seu contorn superior és destruït del tot, i amb ell degué desaparèixer el fris d’arcuacions que, molt probablement, el coronava. Sembla que ho acaba d’indicar així l’existència de dues bandes o lesenes angulars a cada costat del mur. Aquestes bandes neixen d’una alta socolada —la meitat de l’alçada de la façana— que s’uneix a la resta del parament formant un desgruixament.

L’església és construïda amb un aparell de petits carreus de pedra sorrenca, de formes diverses, però en general allargassats i no gaire grossos, escairats. Són units amb morter de calç i lliguen amb cantonades que presenten alguns carreus més grossos. Han estat disposats en filades regulars. Les arcades són fetes amb dovelles ben tallades de mida mitjana i petita. Les voltes han estat construïdes amb lloses petites, només desbastades, que solen disposar-se longitudinalment a les naus i en filades concèntriques als absis.

A més dels que ja hem anat esmentant, hi ha un afegitó tardà molt aparent; el comunidor que fou bastit sobre la volta de la nau central del temple, a l’extrem de llevant i a frec de la testera. És un torricó quadrangular amb teulat a quatre vents. Hi porta un pas enllosat pel carener de la teulada i té uns graons en què hi ha, reutilitzada, una imposta romànica en secció de pla i quart de cercle. La inscripció de la llinda de la porta dóna la data d’aquest comunidor (any 1621), que avui singularitza la silueta del temple. No fa gaire els serveis de la Diputació de Girona el consolidaren.

Per les seves característiques, l’església de Sant Pere d’Ullastret pot ésser situada dins el tipus d’esglésies basílicals sense transsepte, amb voltes suportades per arcs torals i de decoració llombarda. Al nostre entendre cal datar-la dins la primera meitat del segle XI o cap a mitjan d’aquest mateix segle.

Dins la tipologia esmentada, pot ésser considerada d’un moment evolutiu força primerenc. Cal destacar, principalment, que totes les naus han estat cobertes amb volta de canó, com també l’ús de finestres d’un sol biaix en coexistència amb les de doble esqueixada. La decoració i les formes llombardes hi apareixen encara d’una manera no gaire segura en l’aplicació dels models compositius. Fins i tot, en l’ornamentació s’observen unes certes influències puntuals de realització, com ja hem indicat. Aquest fet no és gens estrany a l’Empordà, on la pervivència de l’arquitectura local anterior és forta en certs aspectes.

És remarcable, d’altra banda, l’existència d’escultura en algunes de les impostes, força excepcional al país en edificis de la mateixa època i importància. Però també el fet és menys insòlit en aquestes terres (l’Empordà i el Rosselló), on és present una certa tradició, si no perduració, dels tallers d’escultura de temps anteriors. Hom podria esmentar les obres més conegudes dels primers decennis del segle XI, però també exemples més tardans, com ara Sant Miquel de Fluvià o la seu d’Elna, de la segona meitat de la centúria.

A l’església foren realitzades, fa una vintena d’anys, unes correctes obres de restauració per la Diputació de Girona, sota la vigilància de l’arqueòleg gironí Miquel Oliva i Prat. (JBH)

Escultura

Com ja hem precisat, l’església té ornamentació esculpida, gairebé exclusivament en algunes de les impostes d’arcs. Resta molt concentrada al sector de ponent, a l’exterior, a les impostes de la tramada occidental de les tres naus.

Creiem que tota aquesta ornamentació pertany a un mateix moment: el de l’erecció de l’església. Hi ha, però, uns relleus que hi destaquen, que són els de les impostes de l’arc toral desaparegut de la nau central, sobretot pels temes representats: animals, personatges i éssers fabulosos. Les altres impostes decorades del mateix sector de l’edifici tenen uns motius geomètrics i vegetals.

Al darrer conjunt que hem esmentat hi ha una notable varietat ornamental.

A l’arc toral de la nau de migdia, una de les impostes presenta la característica decoració de daus o escacat. L’altra imposta d’aquest arc té un fris format per un motiu geomètric: dues cintes ondulants que s’encreuen i donen lloc a una mena de corbes sinusoïdals.

A l’arc former del costat de migdia una de les impostes és llisa. A l’altra imposta el fris és format per uns curts segments alterns que repeteixen dos motius: cintes encreuades i uns ressalts que tenen un feix de filets o gruixos verticals i paral·lels.

A l’arc former de tramuntana una de les impostes és ornamentada simplement amb un motlluratge de ressalts llisos, horitzontals. A l’altra imposta, hi trobem una decoració vegetal; una tija sinuosa de la qual surten, a cada banda, uns brots amb fulles o palmetes i volutes.

L’arc toral del costat de tramuntana ja té les impostes llises com les que s’han conservat a les altres tramades de l’edifici.

El conjunt escultòric, ja esmentat, de les impostes de l’arc toral de la nau central pot ésser contemplat a la perfecció pujant al cor, afegit en època tardana.

A cada banda hi ha una doble imposta, una de curta i, al seu costat, una altra de més grossa i molt més sobresortint. L’arc toral arrenca damunt la totalitat de la imposta petita i només sobre la meitat de la grossa. Els pilars d’arc, que foren arranats gairebé fins al cim en construir el cor, tenien també aquesta disposició anormal. Una irregularitat com aquesta podria ésser deguda a una imprecisió o a un canvi de planejament durant la construcció de l’església. Ens sembla més probable, però, que fos deguda a la intenció de representar-hi els temes que hi ha esculpits a les impostes.

Fragment esculpit núm. 1. Representa un animal quadrúpede, possiblement un lleó. Potser procedia de la portada romànica substituïda per l’actual.

J. A. Adell

A tramuntana, la imposta grossa és ocupada totalment per un quadrúpede (relleu núm. 1), que fa 77 × 25 cm aproximadament, possiblement un lleó. El seu cos és llarg i desproporcionat amb relació al cap, que és petit i rodó. El felí ha estat representat en actitud de repòs, ajagut i en posició de gratar-se l’esquena amb una de les potes posteriors, que té aixecada i s’encreua davant la cua, que és corbada i recollida sobre el cos. La cua, tanmateix, acaba amb una forma de fulla lanceolada. Aquesta figura fou esculpida en alt relleu, però amb un esquematisme ben marcat en els detalls. Així, la majoria dels trets, com els ulls i la boca, la crinera o les urpes, han estat representats amb uns traços simples, profundament incisos. És ben clar que aquest relleu fou treballat amb una certa voluntat de modelatge plàstic, malgrat que els trets interiors de l’animal hagin estat tractats d’una manera elemental, a base d’unes línies paralleles i obliqües, dibuixades amb un punxo. S’hi suposa una àmplia crinera, que ha estat dibuixada entorn del cap. Segurament es tracta d’un lleó, molt semblant al que decora la part superior o alguna de les arquivoltes de moltes portades romàniques, com a Sant Pere de Besalú. En alguns casos aquests lleons empresonen o mosseguen unes figures d’homes o bé d’altres animals i, aleshores, solen tenir un caràcter negatiu, però d’altres corresponen a representacions emblemàtiques del Crist vencedor, com a Lleó de Judà (vegeu Bestiario medieval, edició a cura d’I. Malaxecheverría, Madrid 1986, pàgs. 23 i ss).

Fragment esculpit núm. 2. Representa dues sirenes peix, curiosament, mascle l’una i femella l’altra. Potser procedeix de la portada romànica, substituïda per l’actual.

F. Tur

Al costat de migjorn, a la imposta grossa, hi han estat representades dues sirenes peix (relleu núm. 2), que fan aproximadament 77 × 25 cm. Llurs cossos són apaïsats, col·locats horitzontalment, mentre que les dues cues, corbades cap amunt, s’encreuen i ocupen la part central del relleu. Ambdues sirenes tenen els braços aixecats a l’alçada del cap; les seves mans són molt grosses, desproporcionades i mostren els punys closos. Els caps, tot i el seu esquematisme, foren esculpits en un relleu més acusat i amb molt més detall que els cossos; els rostres, d’ulls i nas grossos i boteruts, celles prominents i una boca petita, presenten un marcat hieratisme. Els cossos són llisos i planers. Només hi fou ben remarcat el detall dels pits, que són de forma diferent en una figura i en l’altra. L’escultura presenta les mateixes característiques del fragment anterior: uns grans caps sense cabells, que semblen d’home, desproporció dels cossos, uns detalls interiors elementals, tot plegat una mostra de la tosquedat d’un artesà rural. El tema de les sirenes és ben conegut en el romànic. En l’escultura catalana apareixen al claustre de Sant Pere de Galligants, al de Sant Cugat del Vallès o al de Santa Maria de Ripoll, tots ells del darrer quart del segle XII (vegeu Eduard Junyent: Catalogne romane, vol. II, La Pierre-qui-vire, Yonne 1960, pàgs. 30, 98 i 145, respectivament). Però la tradició iconogràfica de les sirenes ha estat llarga, tant en la literatura com en la plàstica artística. La sirena antiga era, sobretot, una sirena ocell, per exemple als capitells de Silos. Primer era femenina, però després esdevingué també masculina. Tanmateix en la miniatura hispana hom prefereix la sirena peix (vegeu Joaquín Yarza: Seres fantásticos en la miniatura castellano-leonesa de los s. XI-XH, “Goya”, núm. 103, 1971, pàgs. 7-16). Al món romànic arriba formada i carregada de sentit. Probablement procedeix dels tritons hellenístics o d’algun rar peix híbrid de la mitologia clàssica (vegeu P. Virgilio: Ad Aeneidam, III, 426-428). Teobald en el Fisiòleg només descriu la sirena ocell, bé que en un ambient de peixos i mariners, on la funció del monstre consisteix a desorientar els homes de la mar, confondre’ls amb la seva dolcesa i arrossegar-los cap a la mort. En la interpretació moralitzant del segle XII, la sirena actua com un símbol del pecat i de la temptació (vegeu el text del Fisiòleg dins Joaquín Yarza: Arte medieval, II, FDHA, 1982, núm. 62, 2). De tota manera, crida l’atenció la caracterització anòmala de les sirenes d’Ullastret. En la tradició semblen ésser sempre de caràcter femení, però aquí una d’elles ha estat indefectiblement caracteritzada com a mascle, sobretot si la comparem amb l’altra. Cap dels textos consultats (vegeu Malaxecheverría: ob. cit., pàgs. 132-137) parla de sirenes mascles, cosa que, naturalment, fóra una contradicció. Potser cal cercar un sentit més simbòlic que el del bestiari comú per a aquestes dues figures. Potser es tracta d’una representació d’Adam i Eva després de la caiguda i convertits ja en aquesta forma híbrida que és l’home pecador per a l’exegesi medieval. Això lligaria amb la resta dels relleus en els quals han estat escollits uns animals simbòlics per expressar unes realitats teològiques. La utilització d’aquesta parella emblemàtica manllevada del món fictici per significar els primers pares pot trobar-se també a l’església de Covet, al Pallars Jussà. Hom escollí aquí el signe zodiacal de Gèminis, que, juntament amb les figures d’Adam i Eva, representa la caiguda original (vegeu Joaquín Yarza: Aproximación estilística e iconográfica de la portada de Clovet, dins Formas artísticas de lo Imaginario, Barcelona 1987, pàgs. 204-205). Sobre el tema, però, de la sirena mascle i la sirena femella, és a dir, el tritó i la sirena, pròpiament dita, també cal tenir en compte la possibilitat que es tracti de la representació de la sirena jove i la sirena vella.

Fragment esculpit núm. 3. Representa una àguila amb les ales desplegades, allusió probable a la divinitat de Crist. Potser procedia de la portada romànica substituïda per l’actual.

F. Tur

Al costat de la que ha estat descrita, la imposta més petita ha estat ocupada per una àguila o un ocell de presa amb les ales esteses i vist de cara (relleu núm. 3). Fa aproximadament 25 × 44 cm. La seva figuració té també un escàs volum plàstic, a desgrat que hom hagi assolit un major detallisme en l’execució. Hom hi pot notar més precisió en el disseny de les ales i en els trets interiors. Per contra, s’ha perdut una part de la cara i el bec. Tot i que habitualment ha estat utilitzat com el signe de l’evangelista Joan, pot significar també, quan no va acompanyat dels altres signes del tetramorf, la mateixa persona de Jesucrist. El Bestiari sol atribuir-li diverses propietats, considerades sobrenaturals o, simplement, divines: la capacitat de mirar fixament el Sol, la possibilitat de regenerar el seu bec, fent-lo picar contra una pedra, etc. Tots aquests són aspectes que alludeixen a la divinitat de Crist i al baptisme del cristià (vegeu Malaxecheverría: ob. cit., pàgs. 77-78). Quan apareix com a símbol de l’evangelista sol portar un rètol o un llibre. Aquí, però, no succeeix així, la qual cosa porta a creure que no formava part d’un tetramorf.

Fragment esculpit núm. 4. Hi ha estat representat un home que fa sonar dos corns, allusió probable al judici final. Potser procedia de la portada romànica substituïda per l’actual.

F. Tur

En la imposta més petita al costat de la precedent hi ha estat representat un cap humà (relleu núm. 4). El personatge fa sonar un doble corn o clarí, que sosté amb les dues mans allargant els braços. Fa aproximadament 15 × 45 cm. No hi ha estat representat cap més detall del cos. Els braços surten directament dels costats del cap. Aquesta particularitat i la posició de la testa donen una perspectiva com si la figura fos vista des de sobre. Aquí el dibuix encara és més tosc que en els fragments anteriors, però és possible que això sigui degut al desgast tan important que presenta la pedra. Un exemple similar d’aquest tema, però molt més ben treballat, es troba entre els capitells que decoraven l’església de Sant Esteve de Tolosa del Llenguadoc (vegeu Marcel Durliat: Haut Languedoc roman, La Pierre-qui-vire, Yonne 1978; fig. 102). Aquesta mena de representacions són freqüents en les grans esglésies, però també en el romànic rural (per exemple a Santa Maria de Ujué). El seu significat no és clar i depèn del lloc que ocupa en el programa escultòric; un dels possibles és la crida al judici o, senzillament, en texts penitenciáis, a la conversió.

Si intentem una interpretació del conjunt d’elements esculpits a les impostes de l’arc toral esmentat, direm que potser tenien un simbolisme dual. Hi ha, en alternança i a cada banda, un animal de signe benèfic al costat d’éssers que semblen al·ludir bàsicament a les temptacions carnals o advertir dels perills de la vida humana. Són, tots ells, temes força corrents en el romànic.

El lleó i l’àguila, com a encarnacions de la resurrecció i de la força, són gairebé coincidents en la simbologia. En el cas de l’àguila hom pot afegir la contemplació de les realitats eternes per part dels catecúmens. El lleó també és símbol de la justícia i de la vigilància.

En un altre sentit, hi ha les sirenes, que simbolitzen la temptació de la carn. En el cas de l’escultura d’Ullastret, si es tracta de la representació de la sirena jove i la sirena vella, podria expressar que la continuïtat de la vida no és possible sense la sexualitat.

Finalment, l’home que toca els instruments musicals pot indicar —ja que es tracta de clarins o de corns— l’advertiment dels perills de la temptació. Aquest tema podria anar també lligat a les figuracions d’acròbates, músics o joglars que hi ha en obres romàniques. Eren personatges que hom devia considerar de costums llicenciosos. Devien ésser representats com una imatge luxuriosa i demoníaca.

No sabem res del lloc original que ocupaven aquests relleus. El seu emplaçament actual al cor de l’església, a manera d’impostes, és probable que no sigui el primitiu, ja que no concorden clarament amb la resta de la construcció. Tampoc no sabem si hi havia altres relleus que completaven el programa iconogràfic. Per la seva mida (25 × 44 cm, el més petit) i per la forma rebaixada del suport, podem pensar que es tracta de les restes de les arquivoltes d’una portada. També poden correspondre a uns elements encastats al mur de la façana, tal com s’esdevé en altres portades de l’època. L’església d’Ullastret tingué una portada romànica, substituïda al segle XVIII per l’actual, a la qual podien pertànyer aquests relleus. (JVP-JBH)

A més de la decoració descrita, al muntant oriental de l’actual arc former del costat de tramuntana hi ha un carreu que té esculpit un tema de cintes entrellaçades. En el parament proper a l’arc hi ha, encastada, una pedra amb restes de decoració incisa que formava un fris d’òvuls. Amdues pedres foren utilitzades en reformar els arcs formers; devien procedir dels elements originals aleshores destruïts.

A l’exterior de la capçalera només una de les petites mènsules de les arcuacions cegues és decorada. És la del centre de l’absis major. El seu relleu era molt poc pronunciat. L’erosió fa difícil esbrinar el motiu que hi ha estat representat. Tanmateix, sembla ben clar que es tracta d’una palmeta. A la seva vora, la petita imposta d’una lesena del mateix absis ha conservat una part del seu fris amb un tema geomètric incís: òvuls amb un traç vertical al seu interior i minúsculs punts que els separen a la part inferior; un tema, doncs, d’arrel clàssica.

Els altres carreus amb decoració que podem veure a l’edifici són fruit de diversos reaprofitaments. Hom suposa que procedeixen de la ciutat ibèrica del Puig de Sant Andreu per la semblança amb elements trobats a les excavacions. Les ruïnes de l’antiguitat, com que eren tan properes, degueren servir de fàcil pedrera en construir l’església i altres edificis medievals i de temps posteriors de la rodalia.

D’aquesta procedència seria el carreu de solcs profunds amb un motiu geomètric que es troba en una lesena de l’absis major; a l’altra lesena del mateix absis hi ha dos carreus més que havien tingut relleus amb motius semblants, ja molt erosionats. A l’interior de l’església, al sector de la capçalera, hi ha encastada una pedra amb caràcters incisos que hom ha identificat com a pertanyent a una inscripció en alfabet ibèric d’algun edifici important de l’antic poblat, de la qual s’han trobat vestigis en les excavacions esmentades.

Al nostre entendre, no hi ha dubte que l’escultura d’aquesta església és perfectament coetània de l’arquitectura; per tant, la considerem de la primera meitat del segle XI. Les característiques generals d’aquests relleus, la seva tosquedat i també la tipologia d’alguns motius ornamentals confirmen també aquesta datació.

En aquesta zona nordoriental catalana, el tema d’ornamentació d’escacat, per exemple, tot i la seva llarga perdurabilitat, apareix ja en edificis bastits al llarg del segle XI. Podem esmentar algunes impostes de Sant Quirc de Colera i alguns cimacis de capitells de Sant Miquel de Fluvià. El motiu de tiges sinuoses i entrellaçats derivats en fulles o palmetes apareix, ja una mica abans, en els capitells i els cimacis de Sant Pere de Rodes i també a la “llinda” de Sant Genís de Fontanes, en frisos de Santa Maria d’Arles i en cornises, capitells i cimacis de Sant Miquel de Fluvià. El fris d’una imposta d’Ullastret correspon al tipus més simètric i més arcaic d’aquest tema ornamental d’acord amb l’estudi que hi dedicà J.C. Fau, i pot ésser datat sense problemes en el període esmentat. (JBH)

Lipsanoteca

Lipsanoteca procedent d’aquesta església i conservada actualment al Museu d’Art de Girona, bé que sense exposar ni inventariar.

F. Tur

De l’església de Sant Pere d’Ullastret procedeix una lipsanoteca que actualment és guardada al Museu d’Art de Girona, on ingressà el 7 d’abril de 1979, data de la seva fundació. Abans formava part del fons del Museu Diocesà de Girona, que la tenia catalogada amb el núm. 54.

D’aquí passà al Museu d’Art, on, fins al moment de redactar aquestes ratlles, no és ni exposada ni catalogada.

La lipsanoteca fa 10 cm d’alt per 6 cm de diàmetre i es troba molt ben conservada, a desgrat d’alguna petita mutilació.

És un de tants elements treballats al torn, que consta de dues peces: el recipient i la tapa.

El recipient té una forma cilíndrica, similar a una bóta o un petit barril, bombada de manera irregular. Així, a la part superior, a l’indret de la boca, el diàmetre és més petit que no pas a la base. Com en totes les lipsanoteques treballades al torn, l’exterior és llis i ben polit. Aquesta té una senzilla ornamentació, en la qual hom fa jugar el pla dels relleus amb uns pocs solcs que hi han estat practicats. Així, a la base hi ha un parell de solcs molt acostats, paral·lels i de relleu molt feble, els quals circumden tot el perímetre del cub. Damunt aquests nervis el perfil del recipient és resolt amb tres bandes amples, el caient vertical de les quals varia d’angle a fi de dotar aquesta peça d’un major joc. Aquestes bandes petites, de perfil pla i de relleu una mica més sortint, cadascuna amb relació a les seves veïnes, delimiten uns espais, que cenyeixen la bóta a diversos nivells. En altres exemplars, aquesta petita ornamentació incisa és acompanyada de pintura de tons plans, sovint vermell, verd i negre, si bé en aquest cas no és pas visible, ni tan sols té senyals d’haver-ne tinguda mai. El punt d’unió de les dues faixes superiors és marcat per un parell de solcs de relleu molt baix, els quals flanquegen un petit nervi de mitja canya, molt poc sortint.

L’interior del recipient, com tots els exemplars treballats al torn, fou buidat per tal de formar la cavitat destinada a contenir les relíquies i el pergamí. A la part superior del recipient la paret ha estat aprimada i forma una rodella per a poder-hi encaixar millor la tapa.

La tapa té forma de cúpula, una mica irregular. Arrenca d’una zona de perfil vertical, recte i estret, després de la qual pren una forma convexa, amb una faixa inferior diferenciada d’una de superior a causa d’un nivell molt feblement més enlairat. La part més alta acaba amb el pom per a agafar-la. A la part inferior hi ha un encaix per a adaptar-la a la boca del recipient.

En aquesta lipsanoteca ho’m pot notar la brusquedat del treball del torn. La persona que féu el treball no sabé evitar els senyals que feia la màquina en l’aprimament de la peça i tampoc no tingué gaire cura del poliment posterior.

Tot i que en línies generals aquesta lipsanoteca segueix l’esquema d’altres exemplars també en forma de bóta, les variants del seu perfil la fan una mica singular.

A causa de les seves característiques, cal pensar que aquesta lipsanoteca no era pas destinada a anar col·locada damunt l’altar o a la vista dels fidels, sinó amagada dintre el reconditori de l’altar.

Cal notar també que aquestes peces treballades al torn suplantaren en una bona part les lipsanoteques en forma de capsa prismàtica rectangular. El treball del torn, a més d’ésser més ràpid, era més fàcil i deixava les peces més polides. Per això aquest tipus de lipsanoteques s’anaren estenent amb una certa assiduïtat a partir de la segona meitat del segle XII, data en la qual cal situar la nostra lipsanoteca. (JVV)

Bibliografia

Bibliografia sobre la història

  • Pèire de Marca: Marca Hispanica, sive limes hispanicus…, París 1688, cols. 1013-1016.
  • Josep Pella i Forgas: Historia del Ampurdán, Barcelona 1883, pàg. 313.
  • Joaquim Botet i Sisó: Cartoral de Carles Many. Index cronològich del cartoral de la cúria eclesiàstica de Gerona anomenat de “Cario Magno”, Barcelona 1905, pàg. 23.
  • Francesc Monsalvatje i Fossas: Nomenclátor Histórico de las iglesias parroquiales y rurales, capillas y santuarios de la provincia y diócesis de Gerona, “Noticias Históricas” XVII, Olot 1909; pàgs. 325-326.
  • Ramon d’Abadal i de Vinyals: Catalunya carolíngia, vol. II (Els diplomes carolingis a Catalunya), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-50, pàgs. 122, 128, 136, 139, 146, 374.
  • Pelagi Negre i Pastell: Dos importantes documentos del conde de Ampurias Poncio I, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, XII, Girona 1960.
  • Pere Català i Roca i Miquel Brasó i Vaqués: Castell d’Ullastret i esment del castell de Vellosos, dins Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1969, pàgs. 797-802.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 436-438; vol. II-B. (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 526 i 528.
  • Josep M. Marquès i Planagumà; Pergamins de la mitra (891-1687). Arxiu Diocesà de Girona, Institut d’Estudis Gironins, Girona 1984. (JBH)

Bibliografia sobre l’escultura

  • Miquel Oliva i Prat: Presentación de la ruta monumental del Bajo Ampurdán, “Revista de Gerona”, núm. 39, Girona 1967, pàg. 39.
  • Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. I (Baix Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 54 i 437-438.
  • Joan Badia i Homs: Ullastret, dins Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. IV (l’Empordà), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 366.