Situació
Vista aèria del conjunt del castell de Santa Oliva i l'església, on destaca la torre i l’espadanya del santuari de la Mare de Déu del Remei.
ECSA - J. Todó
Aquest castell és situat al cim d’un petit turó, al mig de la plana meridional del Penedès, al nord del Vendrell, al costat de la població de Santa Oliva.
Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF808669.
S’hi ha d’entrar per la porta de l’església del Remei. A dins, es pot accedir al terrat de la torre per una escala metàl·lica, instal·lada arran de la restauració. La clau de la capella i del castell és a la Casa de la Vila. (JBM-RMUC-JARN)
Història
El lloc ja s’esmenta l’any 938, en un precepte atorgat per Lluís el d’Ultramar al monestir de Sant Cugat del Vallès confirmant les seves possessions. Al començament del segle XI l’abat de Sant Cugat va concedir al noble Isimbert el castell i l’església de Santa Oliva per al seu repoblament, conreu i defensa. El terme, doncs, devia estar molt despoblat, i aquest llinatge fou l’encarregat d’organitzar de nou el territori. El 1045, Ramon Isimbert, fill de l’esmentat Isimbert, amb la seva muller i Guilabert Isimbert, donaren a dos matrimonis un alou del terme del castell de Santa Oliva perquè hi erigissin una torre de pedra i calç. Segurament Isimbert i els seus fills foren l’origen dels Santa Oliva, ben documentats des del segle XII.
Durant els primers anys d’aquest segle, la fortalesa, juntament amb les esglésies de Sant Julià i Santa Maria, fou molt malmesa per les incursions dels almoràvits, i va haver de ser reconstruïda. D’aquest període coneixem algun dels membres de la família Santa Oliva, com Pere de Santa Oliva, sotscastlà del castell d’Eramprunyà el 1143. Berenguer, fill de Pere de Santa Oliva, arribà a ser abat del monestir de Sant Cugat (1205-11). Un seu germà, Bernat de Santa Oliva, va heretar el castell i va tenir un litigi amb els monjos de Sant Cugat que reclamaven judicialment el lliurament i l’evacuació completa del castell i del terme de Santa Oliva. El plet es resolgué a la cúria eclesiàstica de Tarragona l’any 1183 i es dictaminà l’atribució a Bernat del castell i el terme de Santa Oliva, però sota la senyoria directa del monestir vallesà.
La subjecció del terme de Santa Oliva a Sant Cugat és confirmada per Jaume I el 1234. L’any 1243 els Santa Oliva vengueren a l’abat de Sant Cugat tots els drets que tenien sobre la fortalesa i el seu terme. Des d’aleshores aquest monestir va conservar fins a l’extinció de les senyories al segle XIX el territori de Santa Oliva, amb la jurisdicció civil i criminal. (SLIS)
Castell
El que resta del castell de Santa Oliva és format per una alta torre de planta rectangular i per un recinte que, modernament, ha estat molt transformat i convertit en la capella del Remei. A l’extrem sud-est d’aquesta església, antiga sala del castell, hi ha l’absis fortificat de la primitiva capella del castell, de mida molt més petita.
Secció de la torre del castell.
J. Cruanyes i LI. Claver
La torre és, però, l’element més notable. Fa 19,3 m d’alt, dels quals, de fet, potser cal treure els 5 m d’un talús de suport de la part baixa de l’edifici i els 70 cm de la barana amb merlets superiors. El mur de la torre, a la part inferior, té un gruix de 98 cm i, a la superior, fa uns 80 cm. La planta de l’edifici, de nord a sud, fa uns 380 cm, d’est a oest, uns 240 cm.
A l’interior es distingeixen diversos nivells. A baix, hi ha diverses espitlleres. A 5,35 m del terra trobem, al costat est, un petit relleix de 22 cm, que fa pensar que hi devia haver un sostre. Cal tenir present que poc més amunt (a uns 6 m del terra interior), hi havia la porta original, que s’obria al mur nord. En aquest mateix nivell, hi ha dues espitlleres als costats llargs i una al costat sud. Més amunt, trobem un nivell amb forats, 1 m més enlaire una altra sèrie de forats i, encara, poc més d’1 m per sobre, una tercera línia de forats per a encabir les bigues. I,1 m més enlaire, hi ha una franja de quatre rengles de carreus, on, en lloc de pedres, hi ha una quadrícula de cel·les que podien servir de colomar. Per damunt, hi ha diverses finestres: una al costat nord, dues a l’est i una al sud. Quasi al mateix nivell de la part alta de les finestres, que fan 113 cm d’alt, comença la volta de mig punt que cobreix la torre; encara s’hi endevinen restes de l’encanyissat.
Els murs són fets amb unes pedres rectangulars, poc treballades, però ben arrenglerades.
La porta d’entrada a la torre, situada a la façana nord i a uns quants metres del terra, és rectangular, acabada amb una llinda formada per una gran pedra monolítica. Per damunt d’aquesta llinda, hi ha un arc de mig punt de descàrrega, format per nombroses petites dovelles.
Seccions del castell i del santuari del Remei, que conformen un tot unitari.
J. Cruanyes i LI. Claver
Les finestres del nivell superior, que fan 80 cm d’ample per 113 cm d’alt, per la cara de fora són geminades i per la cara interior són d’un sol arc de mig punt i, més endins, també geminades. El mainell és una columneta de secció rodona, acabada amb un capitell trapezial. Aquest tipus de finestra recorda, tot i que menys treballada, les que hi ha en diversos campanars, com el de Sant Sebastià dels Gorgs, el de la catedral de Vic, etc.
En principi, podem datar aquesta torre al segle XI, i molt probablement la sala del castell correspon a una datació posterior. (JBM-RMUC-JARN)
Bibliografia
- Rius, 1945-47, 3 vols., pàssim
- Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 815-825
- Virella i Bloda, 1982, pàg. 196
- Llorach, 1983, pàgs. 248-249